Situació
Capella que corona un cimal a la banda sud-oest de la població de Durro.
ECSA - M.À. Font
La capella de Sant Quirc és encimbellada en un serrat situat al ribatge esquerre del riu de Durro, a la banda sud-oest de la població.
Mapa: 33-10 (214). Situació: 31TCH205064.
S’hi arriba fàcilment per una ampla pista que arrenca del poble de Durro i que, avançant en direcció sud-oest, mena a l’església. Aquest recorregut es fa en mitja hora escassa, que encara pot escurçar-se si es fa el trajecte amb cotxe, cosa que, atès el bon estat del camí, és totalment factible. (FJM-AMB)
Església
L’edifici és una construcció senzilla, constituïda per una única nau, capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral.
Planta de la capella, de gran simplicitat.
E. Solsona - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, enlluïda com la resta de paraments interiors, cosa que priva de saber si es tracta de la coberta original o bé si respon a una refacció afavorida pel sobrealçament que afecta aquest cos d’edifici. Actualment l’obertura de l’absis és obturada totalment per un retaule, cosa que també priva de veure’n la coberta, la qual, però, deu admetre una volta de quart d’esfera.
El presbiteri resta lleugerament enlairat respecte al paviment de la nau, les parets de la qual són resseguides per una banqueta.
La llum penetra a l’interior de l’església a través d’un finestral espitllerat, desclòs al centre de l’absis, sobre el qual, a frec de la teulada de la capçalera, encara hi ha un petit ull de bou, que conjuntament amb un finestró obert a la façana de ponent completen la il·luminació que rep la capella.
La porta d’entrada, composta per un sol arc de mig punt, amb dovelles de pedra tosca, s’obre al centre del mur de migjorn.
La continuïtat llisa dels paraments exteriors només és ressaltada per un ostensible sobrealçament de la nau, posterior a l’obra original, que engloba el campanar, consistent en una espadanya de dues obertures, actualment tapiades, i visibles per sota l’actual espadanya de dos ulls.
L’aparell de la construcció és format per blocs de pedra de mides mitjanes, amb la incorporació d’uns altres, col·locats preferentment a la base, de grans proporcions (96 × 36 cm; 141 X 30 cm; 115 X 44 cm). Tots, però, han estat ben escantonats i disposats de manera regular en filades horitzontals.
L’edifici, a desgrat dels processos reformadors introduïts posteriorment (sobreaixecament de la nau, enlluïment interior, etc.), encara deixa entreveure perfectament l’estructura primitiva, que, ateses les seves característiques, sembla respondre a una obra romànica erigida durant el segle XII, bo i cenyint-se a una simplicitat conceptual imposada per l’entorn. La tipologia paramental de la senzilla capella de Sant Quirc de Durro, especialment en la part alta dels murs primitius, és paral·lela a la d’altres edificis propers com Sant Climent d’Iran, Sant Martí de Llesp, Sant Romà de Casos (fora de la vall de Boí) o el porxo afegit a Santa Maria de Durro. Aquest tipus constructiu, que té paral·lels a les esglésies del segle XI de la vall d’Àssua, es devia estendre per la vall de Boí a la segona meitat del segle XII —porxo de Santa Maria de Durro—, dins el complex panorama de l’arquitectura dels segles XI i XII a la vall. (FJM-AMB-JAA)
Frontal
Frontal d’altar conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. 15 809 de l’inventari) i dedicat als sants Quirze i Julita.
ECSA - Rambol
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, amb el núm. 15 809 de l’inventari, un frontal d’altar pintat procedent d’aquesta església que fou adquirit per la Junta de Museus el 1923. Presenta tota la seva superfície decorada amb pintura, fins i tot el marc, que en aquesta ocasió no ha estat treballat a bisell. La sanefa que el figura és constituïda per una concatenació de rombes, dibuixats en relleu i que inscriuen motius florals força estereotipats. La taula, pròpiament, presenta al centre la figura dels sants Quirze, nen, i Julita, mare, fàcilment identificables per les inscripcions que els acompanyen i disposats de la mateixa manera que habitualment es representa la Mare de Déu(*) amb el Nen Jesús. Són envoltats per una màndorla, que divideix els dos terços restants de la superfície en quatre espais i que deixa lliures quatre carcanyols que, en aquesta ocasió, no han ocupat els habituals símbols dels evangelistes i que han restat sense ocupar.
Els compartiments laterals mostren diversos episodis de martiris de la santa, tot i que moltes vegades no es pot discernir si el màrtir és Julita o bé Quirze. El compartiment superior esquerre, sempre segons l’espectador, presenta la figura potser de Quirze (tan sols duu faldilla i no mostra pits dibuixats), al qual dos botxins estan serrant de dalt a baix. La composició en aquesta escena, com a tot el frontal, és simètrica tant pel que fa als colors com a les formes. Sembla com si els dos botxins haguessin de fer esforços per cabre dins l’espai que se’ls ha deixat. El compartiment superior dret mostra la figura d’un personatge lligat de mans —potser Quirze, atès que presenta el mateix tipus de pentinat que l’altre, o potser Julita, atès el canvi d’indumentària(*) (aquest cop duu túnica fins als peus i mantell)—, al qual dos botxins martiritzen tot enfonsant-li amb un martell claus a tota la cara. És aquí on Sureda (1981, pàg. 331) interpreta la història de la passio cla orum, potser —no ho especifica— tot establint una relació directa amb el sacrifici de Crist, crucificat.
L’escena inferior esquerra mostra, aquest cop sense cap mena de dubte, els dos sants dins una olla amb pega bullent i empesos per dos botxins, que els volen ofegar. En aquesta ocasió la mare es pot reconèixer perquè duu el mateix tocat que a l’escena central. En darrer lloc, l’escena del compartiment inferior dret torna a posar la figura d’un dels dos sants, vestit en aquesta ocasió només amb una túnica, en mans de dos botxins que l’esquarteren amb dos ganivets.
Un dels temes que més han qüestionat els historiadors que han tractat d’alguna manera aquest frontal és el de la identificació dels personatges sacrificats de les escenes laterals; generalment coincideixen a veure-hi la imatge del sant (Ainaud i Sureda, principalment)(*), potser tot seguint com el mateix artífex una lectura iconogràfica pròpia de les representacions de la Mare de Déu i el Nen Jesús. Cal no oblidar, però, que tant al frontal que tractem com als diversos passatges hagiogràfics als quals els mateixos historiadors es refereixen, la figura principal és Julita i no Quirze.
En cap de les quatre escenes els màrtirs no porten nimbe, mentre que al compartiment central en porten; tot i que aquest fet no és habitual en altres representacions de martiris de sants, potser cal entendre-ho sota una lectura històrica, que explicaria com la condició de sants l’adquiriren després de ser martiritzats.
Segons el text que recull Jacoppo delia Voragine sobre els martiris dels sants Quirze i Julita, el prefecte Alexandre manà que escorxessin viva la mare i després la posessin dins una olla amb pega bullent; un cop fet tot això, feu que li tallessin el cap. Aquest episodi podria interpretar els dos compartiments inferiors. D’altra banda, l’escena superior esquerra potser podria llegir-se com el moment en què el mateix Alexandre, per tal d’evitar que els creients enterressin els dos sants, fa que tallin els dos cossos dels màrtirs en trossets molt petits i que després els escampin per diferents llocs.
No deixa de ser curiosa, doncs, la iconografia que se’ns presenta en aquest frontal, no tant per la representació del martiri d’un sant, sinó per com han estat resolts els temes. Un dels més sorprenents és el del sant serrat per dos botxins; J. Ainaud (1989, pàg. 12) indicava que potser l’autor s’inspirà en el tema del martiri amb serra del profeta Isaïes, representat a la Bíblia de Rodes (BNP, ms. Lat. 6, vol. III, foli 2v).
Quant a l’ornamentació de l’emmarcament, definida a base de motius geomètrics seriats, E. Carbonell (1981, pàg. 80, tema 64) la posa en relació amb els conjunts de pintura mural de Sant Pere de la Seu d’Urgell i Sant Fructuós de Bierge (Osca). Ambdós conjunts són distanciats en el temps, segons la datació atorgada per la historiografia, en un segle, la qual cosa fa pensar que la composició ornamental que ens ocupa no s’ha de lligar estrictament a l’estil romànic(*).
Estilísticament, hom ha relacionat aquest frontal amb dos grans conjunts: les pintures murals de Sant Joan de Boí i les de Sant Andreu de València d’Àneu. Cal valorar aquestes comparacions de manera genèrica, però no quan es tracta de definir la mà que realitzà el frontal que ara tractem. La manera de “descompondre”, o definir més, els membres dels personatges dels murals de Boí cal acostar-la —al meu entendre— a una línia francesa pròpia del primer quart del segle XII(*), mentre que la del frontal de Durro fa pensar en una manera de fer pròpia del darrer romànic francès i dels primers assaigs gòtics, també francesos (mitjan segle XII i, principalment, segona meitat), que treballa amb força cura la voluptuositat dels vestits i la seva adaptació al cos. Davant de tot això, crec que cal considerar aquest frontal de la darreria del segle XII o fins i tot de l’inici del XIII. (LCV)
Bibliografia
- Folch i Torres, 1926, pàgs. 47-48
- Richert, 1926, pàgs. 36-37
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 293-296
- Post, 1930, I, pàgs. 236-238
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 29, núm. 9
- Frontales románicos, 1944, pàg. 12
- Cook, 1960, pàg. 16
- El arte románico, 1961, pàg. 33
- Ainaud, 1973. pàgs. 59-61
- Junyent, [1960-61] 1980, núm. 9, pàg. 290
- Carbonell, 1981, pàg. 80, núm. 64
- Sureda, 1981, pàgs. 134, 143, 158, 240, 242, 243, 255, 331-332
- Dalmases-José, 1986, pàgs. 185, 290
- Ainaud, 1989, pàgs. 12, 14, 60
- Kyrios, 1995, pàg. 19