El carbur de calci s’obté de la calç –òxid de calci– tractada en un forn elèctric. L’acció de l’aigua sobre el carbur de calci dóna com a resultat l’acetilè, un gas que crema amb flama molt brillant.
L’acetilè fou descobert el 1836. El seu estudi científic pertany al químic francès Berthelot cap el 1860. Però no va ser fins el 1894 que Bullier trobà un sistema de producció industrial de l’acetilè i subratllà una de les principals característiques del procés químic: un quilogram de carbur de calci dóna uns 300 litres de gas acetilè. Això convertia aquest gas en una competència directa de l’electricitat i del gas d’hulla per a l’enllumenat.
La conversió del carbur del calci en gas és automàtica en produir-se el contacte del carbur amb l’aigua. Els llums de carbur individuals es popularitzaren ràpidament.
El primer a fabricar carbur de calci a Catalunya i a l’estat va ser l’empresa catalana Mas, Riu i Salas –després Riu i Companyia– abans del 1897.
En aquest final de segle es crearà una gran empresa, que es proposà la fabricació del carbur: la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics. L’any 1901 en sortirà una altra: la Companyia General de l’Enllumenat per l’Acetilè i el 1904 l’Electrometal·lúrgica de l’Ebre. Per a totes, l’objectiu principal era el carbur de calci. Però el fracàs de l’acetilè com a forma moderna d’enllumenat obligarà a canvis, sense deixar la fabricació del carbur i de l’acetilè, que tenia i té altres aplicacions.
D'altra banda,, al marge d’aquestes grans empreses, se’n crearen d’altres a Catalunya amb el mateix objectiu. L’any 1897, per exemple, Carburs del Ter començà la producció a Sant Quirze de Besora. Uns quants anys més tard –el 1905– es creà Carburs de Terol SA, amb fàbrica a la ciutat aragonesa, però amb el domicili social a Reus.