Resultats de la cerca
Es mostren 358 resultats
infinitiu
Gramàtica
Mode no personal del verb —alhora que el gerundi i el participi—, en tant que no duu marca de persona.
En català acaba en -ar , -er , -re , -r i -ir Ve a exercir la funció de substantiu verbal A causa d’aquest seu doble valor, nominal i verbal, sintàcticament participa de les característiques del nom i del verb del sintagma nominal i del sintagma verbal Com a substantiu, l’infinitiu pot ésser afectat per qualsevol determinatiu amb una certa limitació, en català, pel que fa a l’article o per les preposicions Com a verb, conserva moltes particularitats del règim verbal L’infinitiu, però, no expressa per si sol ni el mode ni el temps verbal si de cas, només l'aspecte…
aspecte duratiu
Gramàtica
Categoria gramatical específica del verb referida al seu desenvolupament sense limitació temporal.
L’inici o el final de l’acció significada pel verb pot ésser indicat per una expressió determinada estudiaré fins ben entrada la nit referència al punt de terminació de l’acció verbal fa moltes hores que estudio referència al punt inicial de l’acció verbal
l’Encarnació
Dogma segons el qual en Crist, criatura humana, es manifesta personalment, per la unió hipostàtica, el Verb de Déu.
La idea més genèrica d’un ésser diví que entra en la carn en un cos humà pertany al patrimoni religiós comú en l’àmbit complex de les manifestacions de la divinitat En certs sectors del budisme la idea d’encarnació va implicada en la doctrina de la transmigració de les ànimes Així, el dalai-lama és una encarnació del Buda i, en l’hinduisme, Kriṣhṇa i Rama són encarnacions del déu Viṣhṇu Hom pot veure una forma indirecta d’encarnació en el títol de “fill de la divinitat suprema” atribuït al rei pels clàssics del confucianisme xinès, i hom pot dir semblantment en relació amb el Japó, l’Egipte i…
actant
Lingüística i sociolingüística
Cadascun dels complements que són exigits —o poden ésser-ho— pel verb o l’adjectiu.
Segons el nombre d’actants que té —o pot tenir— un verb, hom pot establir una distinció entre verbs avalents, monovalents, divalents, trivalents i, en el cas de les perífrasis, tetravalents
veu
Gramàtica
Accident o morfema del verb que indica la relació gramatical entre aquest, el subjecte i l’objecte, en virtut de la qual el procés verbal és atribuït al subjecte considerat com a agent o com a pacient.
Si el subjecte del verb és l’agent de l’acció del verb que recau sobre un objecte, el verb és en veu activa , i l’oració que en resulta és una oració activa La mare estima els fills Si el subjecte del verb construït amb l’auxiliar ésser el participi passat d’un verb transitiu és, de fet, l’objecte de l’acció del verb és a dir, que ho seria, si el verb fos en veu activa, el verb és en veu passiva , i l’oració que en resulta és una oració passiva Els fills són estimats per la mare La veu…
participi
Gramàtica
Mode no personal del verb —alhora amb l’infinitiu i el gerundi — en tant que no duu marca de persona.
Ve a exercir la funció d’adjectiu verbal A causa d’aquest seu doble valor, adjectival i verbal, sintàcticament participa en les característiques de l’adjectiu i del verb del sintagma nominal i del sintagma verbal Així, com a adjectiu, el participi pot ésser afectat pels accidents propis de l’adjectiu Com a verb, conserva moltes particularitats del règim verbal El participi, però, no expressa per si sol ni el mode ni el temps verbal només l'aspecte verbal el procés de l’acció del verb en el seu terme És una forma de passat En català, les terminacions…
supí
Lingüística i sociolingüística
Dit de la forma nominal del verb pròpia d’algunes llengües indoeuropees de tipus antic.
En llatí, morfològicament, és un substantiu de la quarta declinació, constituït pel sufix - tu - afegit a l’arrel del verb Pot tenir la forma en - um , amb funció d’acusatiu i acompanyant ordinàriament verbs de moviment eo dormitum , ‘me'n vaig a dormir’, i la forma en - u , amb funció d’ablatiu i acompanyant adjectius que signifiquen possibilitat, facilitat, dificultat facile dictu , ‘fàcil de dir’
teopasquisme
Cristianisme
Doctrina que atribueix al Verb encarnat, com a Déu, la sofrença i la mort.
Afirmació ortodoxa, en el sentit que el Verb és subjecte primer de les accions pròpies de la natura humana assumida hom pot afirmar que “un de la Trinitat ha sofert”, aviat prengué un sentit heterodox indicant la sofrença i mort de la divinitat Apollinar de Laodicea i alguns monofisites, fins al punt que la fórmula “Sant Immortal que fou crucificat per nosaltres” afegida al trisagi fou titllada de patripassiana s VI La fórmula ortodoxa fou aprovada per Joan II 534, per Vigili i Fulgenci de Ruspe, i ratificada pel concili II de Constantinoble553
complement directe
Gramàtica
Nom donat al complement del verb que representa l’objecte de la significació verbal, anomenat també complement objecte o objecte directe.
Així, a La Maria compra llibres, llibres representa l’objecte de la significació comprar L’objecte directe constitueix una unitat solidària amb el verb que completa S'oposa al complement o objecte indirecte
conjugació
Gramàtica
Ordenació d’un sistema de paradigmes, resultat de fer funcionar tots els morfemes gramaticals del verb: la veu, el temps, l’aspecte, el mode, el nombre i la persona.
Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites…