Resultats de la cerca

Format al Reial Club de Polo de Barcelona, hi milità durant tota la seva trajectòria esportiva Amb el primer equip guanyà set Campionats de Catalunya 1972, 1974-75, 1977-79, 1981, set Copes del Rei 1970, 1974, 1976, 1979-82, sis Lligues 1970, 1977-78, 1980-82 i un subcampionat de la Copa d’Europa 1979 Fou internacional i disputà els Jocs Olímpics de Mèxic 1968, Munic 1972, Mont-real 1976 i Moscou 1980, on aconseguí la medalla d’argent El 1983 ingressà a la DGE com a cap de la secció tècnica d’equipaments esportius i el 1997 fou nomenat cap del Servei d’Equipaments Esportius El mateix any…

Membre del Centre Excursionista de Catalunya, formà part de la primera promoció d’esquiadors nòrdics de Catalunya Entre el 1969 i el 1971, participà en competicions d’esquí de fons a Sant Joan de l’Erm, on cofundà l’Escola d’Esquí Nòrdic de Sant Joan de l’Erm, que dirigí 1976-79 Exercí de preparador físic d’esquí alpí i d’entrenador de fons al CEC, la Federació Catalana d’Esports d’Hivern 1976-81, de professor de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya INEFC i de l’Escola de Tècnics Esportius de la Vall d’Aran ETEVA Responsable tècnic en l’organització de la Nòrdic Camp Salomon…

Soci del Centre Excursionista de Catalunya CEC, membre del seu grup d’alta muntanya, el CADE, que presidí el 1999, i del Grup d’Alta Muntanya Espanyol GAME Realitzà nombroses ascensions de dificultat en roca i gel, algunes de les quals primeres absolutes i estatals, a Montserrat, Vilanova de Meià, els Pirineus i els Alps, entre altres En la dècada de 1990 participà en expedicions als Andes bolivians 1991 i a l’Himàlaia, amb l’ascensió a la cara sud-oest del Shisha Pangma Central 1992, un intent a l’Everest 1995 i l’ascensió a l’Annapurna, el 1999, any que també realitzà un intent al…

Soci de les seccions d’espeleologia del Club Esquí Puigmal 1955-65, de la UEC de Sants 1965-67, del Centre Excursionista de Catalunya 1967-73, del Centre Excursionista de Vallirana 1973-90, des dels anys noranta també es vinculà a l’Espeleo Club de Gràcia S’interessà per la fotografia subterrània i arribà a ser un referent d’aquesta disciplina a Catalunya Autodidacta i investigador, desenvolupà ginys per millorar les tècniques d’illuminació, com ara un flaix especial que fabricà el 1967 i que perfeccionà el 1970 Fotografià la majoria de cavitats de Catalunya i de l’Estat espanyol En una…

A les latituds mitjanes, f és de l’ordre de 7×10 - 5 s - 1

P ex, l’ellipse és determinada pel fet que els seus punts satisfan r + r' = 2 a , essent a el semieix major i r i r' les distàncies dels punts als focus F i F'

La convolució, o producte de convolució , té les propietats commutativa, associativa i distributiva Hi ha dos teoremes importants sobre la convolució El primer, o teorema de Parseval , afirma que la transformada de Laplace o de Fourier de la convolució de dues funcions és el producte de les transformades de Laplace o Fourier, respectivament, de les dues funcions Ff*g y = Ff y x Fg y Segons el segon, la transformada de Fourier del producte de dues funcions és igual a la convolució de les seves transformades dividit per 2π Ff x g y…

Per a tot ε > 0, existeix un entorn U de a tal que ¦ f x ¦≤ε¦ g x ¦ per a tot x ∈ U ∩ D Hom diu que f és negligible respecte a g en a o que f és dominada per g en a , o que g és preponderant sobre f en a

Si f x és una funció d’una variable real i derivable n vegades, la fórmula que expressa el teorema de Taylor és Els n +1 primers sumands d’aquesta expressió són coneguts com a polinomi de Taylor de grau n , per a f en el punt a , mentre que el terme R n+1 a x és anomenat resta Aquest terme compleix la següent condició d’aproximació És, per tant, un infinitèsim d’ordre superior a x-a n , i pot ésser expresat per qualsevol de les dues maneres següents per a algun t ∈ a,x , per a algun t ∈ a,x En el cas que f n⁺ 1 es pugui integrar en a,x , hom…

En espais de dimensió finita, els autovalors coincideixen amb els zeros del polinomi característic, és a dir, amb els valors numèrics λ tals que det A - λI = 0, on A és la matriu de l’endomorfisme f i la I la matriu identitat