Resultats de la cerca
Es mostren 1388 resultats
jurament
Dret
Història del dret català
Promesa de dir la veritat sobre una cosa o de procedir honorablement invocant el nom d’una entitat moral superior o un concepte elevat i abstracte.
Jurídicament el jurament només té importància com a requisit de la confessió en judici Actualment, però, segons la ligislació de l’Estat espanyol, ningú no pot ésser obligat a fer un jurament aquest pot ésser sempre substituït per la promesa El jurament tingué una marcada importància en el dret civil català per influència de la legislació canònica, però la compilació actual, d’acord amb els corrents actuals, prescindeix del jurament Segons els Usatges de Catalunya, sempre que un jueu havia de prestar jurament, ja fos voluntari o forçat, hom l’obligava a fer-ho, en lloc de sobre els Evangelis…
Francesc Abad i Gómez
Art
Artista plàstic.
Abandonà la pintura per introduir-se en el corrent d’art conceptual dins el Grup de Treball La seva obra vol ser una reflexió sobre l’art com a via entre el sentiment i el coneixement Entre les seves exposicions destaquen Material humà 1981, Entropia 1986, Dinosaures-Pertorbacions irreversibles 1987, Europa Arqueologia del rescat 1989, Bildung la imatge del pensament 1990, La línia de Portbou 1991, Hotel Europa 1997, La paraula i el món 1998, Wart war 2000, Wooden House, Iron Bed, Straw Hat 2001, Conjunciones & copulativas 2002, i la mostra retrospectiva Francesc Abad/1986-…
llegir
Educació
Distingir en un escrit (els sons figurats per les lletres).
Per ensenyar a llegir, hom ha emprat tradicionalment el mètode consistent a fer aprendre progressivament els noms de les lletres i, a partir d’ells, a passar a la lectura de síllabes i frases Al s XVI, Ickelsamer ideà el mètode fònic, ressuscitat al s XIX per Krugg, consistent a ensenyar, aïlladament, el so de les lletres i, a partir d’aquí, el de les síllabes, les paraules i les frases El mètode fònic ha estat perfeccionat per aportacions de nous elements mètode fonomímic de Grosselin, sons onomatopeics de Lange, etc Jean Joseph Jacotot 1770-1840, precursor de l’ensenyament global, fou el…
Jehovà
Nom atribuït a Déu.
Consta de quatre lletres de l’alfabet hebreu יהוה conegudes com el tetragrama, que, llegides de dreta a esquerra, són iod, het, vau i het Transcrites a l’alfabet llatí i llegides en el mateix sentit, serien YHWH Corresponen a una forma derivada del verb havà , que significa 'esdevenir' La pronunciació Jehovà obeeix a la intercalació entre les quatre consonants dels signes vocàlics corresponents a la paraula hebrea Adonay , 'Senyor' La grafia Jehovà apareix molt sovint en la literatura catalana, en obres d’autors com Jacint Verdaguer i Joan Alcover Una de les referències més…
arrova
Electrònica i informàtica
Símbol format per una a semiencerclada [@] que, en una adreça electrònica, separa el nom de l’usuari del nom del servidor.
També anomenada rova , fou introduït el 1971 per l’informàtic Ray Tomlinson en crear el correu electrònic Poc conegut anteriorment, el símbol era utilitzat amb diferents significats Fou introduït a mitjan segle XIX en el teclat de les màquines d’escriure, i en el món anglosaxó era un indicador comptable que relacionava preus amb unitats de productes En diverses llengües llatines català, castellà, portuguès, als segles XV-XVI es corresponia a les diverses variants de la paraula arrova , d’origen àrab, el significat de les quals s’associava a diverses unitats de mesura La menció…
Pietro Pontio
Música
Teòric musical i compositor italià.
Segurament fou deixeble de Cipriano de Rore a la seva ciutat natal En 1565-67 fou mestre de capella de Santa Maria Maggiore a Bèrgam Des d’allí passà a exercir el mateix càrrec a l’església de la Madonna della Steccata de Parma, on estigué actiu fins el 1569, i a la catedral de Milà, entre el 1577 i el 1582 Aquest any retornà a Parma per a ocupar de nou el lloc que havia deixat alguns anys abans La seva producció musical està bàsicament centrada en la música religiosa També publicà dos tractats teòrics Ragionamento di musica Parma, 1588 i Dialogodella theorica e pratica di musica Parma, 1595…
Marià Grandia i Fígols
Lingüística i sociolingüística
Eclesiàstic i filòleg.
Conegut pel nom de Marià Grandia i Fígols, en realitat es deia Marià Grandia i Soler Fou catedràtic de l’Institut de Còrdova Participà en el Primer Congrés de la Llengua Catalana És autor d’una Gramàtica etimològica catalana 1901, de Fonètica semítico-catalana 1903, de Gramàtica preceptiva catalana 1905 i de Formació de la paraula catalana 1906 Tot i la seva gran erudició publicà una quinzena de gramàtiques, entre d'altres, una d'hebrea, les seves propostes en qüestions normatives foren considerades extravagants, cosa que el distancià del nucli dels lingüistes que constituïren el…
salsa
Música
Terme que designa un conjunt de músiques caribenyes i llatinoamericanes.
El mot salsa s’ha utilitzat també com a terme comercial per a designar el son modernitzat que els cubans i porto-riquenys desenvoluparen a Nova York És una amalgama d’estils de ball que, al voltant del son cubà, aplega rumba, guaguancó , mambo, txa-txa-txa, bolero, guajira , guaracha , boogaloo , bomba i plena de Puerto Rico, la cumbia de Venezuela, el merengue dominicà i influències del jazz i el rock La paraula fou popularitzada per Jerry Masucci i Johnny Pacheco a través de l’orquestra i la discogràfica Fania, que fundaren el 1964 També han destacat fent salsa Benny Moré,…
mariachi
Música
Formació tradicional de la música popular mexicana.
Hi ha diverses teories respecte a l’origen de la paraula, però les que disposen de més arguments són les que la situen en la llengua náhuatl, relacionada amb termes que expressen alegria Inicialment les formacions de mariachis , originàries de la zona de Jalisco, estaven compostes per violins, guitarra, guitarrón guitarra baixa i vihuela petita guitarra de cinc cordes Posteriorment s’estengueren per tot Mèxic i s’hi incorporaren les trompetes i els cantants solistes masculins i femenins Els mariachis han gaudit de molta popularitat durant el segle XX, gràcies al cinema i a la difusió que han…
tono
Música
Terme genèric utilitzat als segles XVII i XVIII a Espanya per a designar un tipus de cançó popular a una o més veus, de caràcter secular o sacre.
Els termes tono , tonada i sonada foren utilitzats indistintament en contraposició al de villancico Inicialment es tractava generalment d’una cançó per a una sola veu, però al llarg dels segles XVII i XVIII esdevingueren populars els tonos i tonadas per a dues o més veus Durant la primera meitat del segle XVII, afegint un adjectiu a la paraula tono es crearen diverses fórmules per a caracteritzar una cançó tono nuevo oposat a tono viejo per a assenyalar la popularitat d’una cançó, tono humano davant tono divino per a distingir el seu caràcter secular o sacre, tono a lo divino…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- 25
- 26
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina