Resultats de la cerca
Es mostren 2661 resultats
Joan Lluís Moraleda i Pexarchs
Música
Director i compositor català.
Vida Estudià oboè, piano i composició a l’Escola de Música de Barcelona, on obtingué diferents guardons Posteriorment es traslladà a França per ampliar els estudis d’oboè amb P Pierlot i els de composició amb T Aubin De retorn a Catalunya, treballà la direcció orquestral amb A Ros Marbà Ingressà en l’Orquestra Ciutat de Barcelona i actuà amb aquesta formació durant tretze temporades Director de diversos grups instrumentals, el 1978 es presentà al capdavant del Grup Instrumental Català i de la Coral Càrmina amb Les noces , d’I Stravinsky Del 1985 al 1992 dirigí la Cobla Ciutat de…
Cláudio Santoro
Música
Compositor, violinista i director brasiler.
A tretze anys es traslladà a Rio, on al Conservatorio de Música del districte federal continuà els estudis de violí amb E Guerra, d’harmonia amb N Barros i de musicologia amb A Lope Més tard estudià composició amb HJ Koellreutter, que l’introduí en la tècnica del dodecafonisme, estil que influí les seves composicions fins el 1948 i que recobrà a la meitat dels anys seixanta -la Sinfonía núm 8 1963 n’és un bon exemple- Fou cofundador 1940 i violinista 1941-47 de l’Orquesta Sinfónica Brasileña i el 1946 obtingué una beca per a estudiar a París amb N Boulanger En tornar al seu país, investigà la…
Karel Husa
Música
Compositor nord-americà d’origen txec.
Estudià al Conservatori de Praga amb Jaroslav Rídký composició i Václav Talich direcció Del 1946 al 1951 estudià becat a París amb Nadia Boulanger i Arthur Honegger L’obra que li donà fama a Europa fou el Quartet de corda núm 1 1948 Visqué a París fins el 1954 i allà escriví, entre altres peces, Portrait , per a orquestra de cambra, i la Simfonia núm 1 , totes dues del 1953 Després dirigí l’orquestra de la Universitat de Cornell, d’on fou professor del 1954 al 1992 Exercí també de director de l’Orquestra de Cambra Cayuga de l’Ithaca College Nova York del 1977 al 1984 El 1969 rebé el Premi…
Samuel Coleridge-Taylor
Música
Compositor i director anglès.
Començà estudiant violí a Croydon, amb Joseph Beckwith, al mateix temps que cantava en cors parroquials presbiterians El 1890 va entrar al Royal College of Music de Londres per estudiar violí, i allí realitzà les seves primeres composicions, de tipus religiós, per les quals s’interessà l’editorial Novello, que el 1891 li publicà In thee, O Lord L’any 1892 inicià estudis de composició amb Ch Stanford Aviat s’interpretaren en públic altres obres seves, com un quintet de piano, una sonata per a clarinet, o les Five Fantasiestücke per a quartet de corda, totes elles composicions…
Curt Sachs
Música
Musicòleg alemany, naturalitzat nord-americà.
Després d’aprendre piano, composició i teoria musical amb L Schrattenholtz, estudià història de l’art i musicologia a la Universitat de Berlín, on es doctorà el 1904 El 1919 fou nomenat director de la Collecció Estatal d’Instruments Antics de Berlín, i exercí de docent a la Staatliche Hochschule für Musik, a l’Akademie für Kirchen und Schulmusik i a la universitat de la mateixa ciutat En perdre els càrrecs públics per la política antisemita de l’Alemanya hitleriana, el 1933 es desplaçà a París, on treballà al Museu del Trocadero avui, Museu de l’Home i impartí cursos a la Sorbona…
Michael Gielen
Música
Director d’orquestra i compositor argentí d’origen alemany naturalitzat austríac.
Estudià piano i composició a Buenos Aires, amb E Leuchter 1942-49, i posteriorment a Viena, amb J Polnauer 1950-53 El 1949 debutà com a pianista a la capital argentina Després d’exercir com a repetidor al Teatro Colón de Buenos Aires, fou assistent i més tard director a l’Òpera de Viena 1954-60 De seguida s’interessà pel repertori d’autors del segle XX, dels quals estrenà moltes composicions Fou primer director a l’Òpera d’Estocolm 1960-65 i director artístic de l’Orquestra Nacional de Bèlgica 1969-72 i de l’Òpera Nacional Holandesa 1973-76 El 1977 fou nomenat director general de…
expressió
Música
Terme que fa referència a una sèrie d’elements que intervenen en la interpretació musical i que depenen en gran part de la subjectivitat de l’executant.
A diferència de les notes i el ritme, que tenen una representació a la partitura que no ofereix gaires dubtes, els signes d’expressió, malgrat que amplien la informació sobre les intencions del compositor, permeten a l’intèrpret un marge en la seva apreciació, suficient i necessari per a construir la seva pròpia versió de l’obra Els principals aspectes susceptibles de ser sotmesos a criteris subjectius són el tempo , tant en les indicacions de tipus general adagio , allegro , andantino , etc com en les modificacions ocasionals ritardando , accelerando , etc les dinàmiques forte , piano ,…
registre
Música
Conjunt de cordes d’un cordòfon o tubs d’un orgue associats a un timbre o una sonoritat concrets.
En aquests instruments, a fi d’obtenir major varietat tímbrica i dinàmica, s’agruparen els tubs o les cordes segons la seva particular sonoritat, més o menys diferenciada de la resta D’aquesta forma -comandats des del teclat-, els diferents registres i les seves combinacions contribuïren a aclarir i potenciar les possibilitats tímbriques dels instruments En els clavicèmbals, dos jocs de cordes o més ofereixen la possibilitat d’emetre sons diferents, o bé un mateix joc canvia la sonoritat en acoblar-hi plectres diferents amb efectes especials sobre les cordes Els pedals del piano són hereus…
pulsació
Música
Acció muscular dels dits sobre el teclat.
En els instruments de teclat, el mecanisme que excita la producció del so és controlat amb una sèrie de palanques i transmissions, impulsats des de la tecla, mitjançant la pressió dels dits La resistència dels diferents mecanismes a la força del dit i la tendència del sistema a retornar a la posició de repòs determinen tècniques diferents de l’acció muscular en els dos sentits del moviment, abaixar i aixecar D’aquesta complexa interacció entre els dits i els diversos mecanismes dels teclats se’n deriven diferents tècniques de pulsació, pròpies de cada instrument El correcte control de la…
Po
Riu
Riu d’Itàlia que recull les aigües dels vessants de migjorn dels Alps i del N dels Apenins (652 km de longitud i 70 742 km2 de conca).
Neix al Piano del Re, a 2 022 m d’altitud, al peu del mont Viso, als Alps Cottins desemboca a l’Adriàtica per un delta de cinc boques Té un curs alpestre molt curt s’adreça després al N fins a Torí i després a l’E i travessa la plana passant per Casale, Piacenza, Cremona i Ferrara El seu cabal 1 480 m 3 /s a Pontelagoscuro el fa un dels grans rius d’Europa Occidental, després del Rin i del Roine però la seva abundància d’aigües 21,1 l/s/km 2 el colloca en el primer lloc, atesa la seva conca Deu aquesta abundància essencialment als afluents alpins, sobretot a la Dora…