Resultats de la cerca
Es mostren 333 resultats
maniqueisme
Religions de l’Orient Mitjà
Doctrina de Mani i dels seus seguidors.
Basat en una distinció dualista entre el principi del bé i el del mal, el maniqueisme es caracteritza per una teoria de la salvació que estableix aquesta en tres fases la inicial, en què ambdós principis resten separats, la del temps mitjà o present, en què es barregen, i la del temps final, en què tornen a restar separats El principi del bé s’identifica amb el Pare etern judeocristià, i el del mal, amb el príncep de les tenebres Ahrimān, o Satanàs Del Pare fou engendrada la Mare de la Vida, de la qual nasqué l’Home Primordial, que fou vençut pels dimonis nascuts del príncep del mal el…
George P. Marsh: l'ambivalència del potencial transformador de les societats humanes
L’obra de George Perkins Marsh “ Man and nature ” ‘Home i natura’ manté una sorprenent actualitat en els nostres dies D’una banda, posa de manifest que el deteriorament de la natura es remunta a l’antiguitat més reculada, i avança la idea d’una possible relació entre formes de govern i destrucció del medi D’una altra, és conscient de l’acceleració de les transformacions de la natura com a conseqüència dels avenços tecnològics de la revolució industrial, fins i tot consagra un capítol a l’anticipació dels grans canvis que encara havia de fer possible el potencial de la indústria del seu temps…
columna
Columna dòrica del Partenó, a l’Acròpolis d’Atenes
© B. Llebaria
Arquitectura
Element arquitectònic de suport, caracteritzat pel fet d’ésser de secció circular i de complir la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l’arquitrau i l’arc.
També ha estat utilitzada en sentit ornamental finestres romàniques i commemoratiu El seu origen se suposa ligni, i les parts que la componen, base fust i capitell, són la traducció en pedra de l’estructura de l’arbre A Mesopotàmia fou utilitzada esporàdicament A Egipte, per contra, assolí una utilització constant, la qual cosa donà lloc a una gran varietat de tipus, molts d’ells connectats amb les formes vegetals columna palmiforme, lotiforme, papiriforme, hathòrica, protodòrica i campaniforme El món egeu, per la seva banda, originà solucions pròpies, de les quals és expressió la columna…
Xenofont
Historiografia
Política
Historiador i polític grec.
De rang aristocràtic, fou deixeble de Sòcrates, però no arribà a comprendre'n l’actitud moral i crítica Home d’una gran acció, lluità al costat del poder oligàrquic contra els demòcrates En vèncer Trasibul 403, restà al marge de tota activitat política L’any 401 s’enrolà en l’expedició de Cir el Jove, malgrat els consells de Sòcrates Fallida l’empresa a Cunaxa, Xenofont tingué un paper significatiu en el retorn dels mercenaris grecs Empès per les seves idees aristocràtiques i per una actitud panhellènica hostil a Pèrsia, comandà 400 els mercenaris a favor d’Esparta i lluità a l’…
Persèpolis
Ciutat
Antiga ciutat de Pèrsia, capital de l’imperi aquemènida, fundada per Darios I (500 aC) i ampliada per Xerxes I i Artaxerxes I.
Situada vora el riu Pohar, al NE de Shirāz, es troba sobre una gran esplanada emmurallada, a la qual hom té accés per unes escalinates dobles Entre els nombrosos edificis, es destaquen la sala del tron apadāna , la de les cent columnes —de vint metres d’alt—, els palaus de Darios i de Xerxes, el tresor, el gineceu i les tombes reials, tot recobert de baixos relleus que figuren lleons, fileres de soldats medes i perses i de súbdits que porten llur tribut Destruïda i incendiada per Alexandre el Gran 331 aC, les imposants ruïnes foren excavades per EHerzfeld i EFSchmidt Oriental Institute of…
persa
Lingüística i sociolingüística
Llengua indoeuropea del grup irànic, amb nombrosos dialectes, parlada a l’antiga Pèrsia, a l’Iran i a gran part de l’Afganistan.
Hom hi distingeix tres fases històriques L' antic , juntament amb l’avèstic, representa la fase antiga de l’irànic i està documentat per les inscripcions cuneïformes dels aquemènides aquemènida dels s VII-IV aC La més important és la de Darios a Behistun Reflecteix la llengua materna dels aquemènides, que era l’arameu El mitjà , evolució de l’antic, fou la llengua principal literària, religiosa i oficial dels sassànides sassànida del 226 al 651 dC Hom en conserva nombrosos manuscrits mazdeus i maniqueus Rival del part, hom troba inscripcions en ambdues llengües i encara en grec L’escriptura,…
Caucàsia
Regió
Nom amb què és designada la regió que s’estén entre la mar Negra i la mar Càspia i té com a límit septentrional les conques del Kuban’ i el Terek i com a límit meridional l’altiplà d’Anatòlia i l’Iran.
En constitueix el nucli central la serralada del Gran Caucas , que divideix la regió en dues grans àrees, la Ciscaucàsia al nord i la Transcaucàsia al sud La Ciscaucàsia comprèn, d’oest a est, la Circàssia, àrea de terres negres molt fèrtils, d’economia essencialment agrícola, l’altiplà de Stavropol’ i, a l’est, la conca del Terek, sorrenca i semidesèrtica, d’economia ramadera nòmada La Transcaucàsia comprèn la depressió dels rius Rioni i Kura, ben regada i aprofitada per l’agricultura, i el massís del Petit Caucas Entre els recursos econòmics principals…
Avicenna

Miniatura d’Avicenna realitzada per l'historiador de la medicina Suheyl Unver
Filosofia
Nom amb què fou conegut a l’Occident llatí Abū ’Alī al-musayn ibn Sīnā, filòsof i metge irànic musulmà.
La seva actuació com a metge gaudí de la protecció del governador del Khorassan Nūḥ ibn Manṣū al-Sāmānī, i dels grans dignataris de la seva època Viatjà per Pèrsia i per la Transoxiana i ocupà càrrecs d’importància Continuador de l’obra filosòfica d’al-Fārābī, gràcies al Comentari del qual arribà a comprendre la metafísica d’Aristòtil, alternà les seves activitats intellectuals amb una vida desordenada, la qual cosa ha fet dubtar de la seva religiositat, bé que sembla que fou un bon musulmà La seva obra filosòfica, escrita més per instruir els seus deixebles que no pas per fixar les pròpies…
Esglésies orientals
Conjunt de les comunitats cristianes de la part oriental de l’antic imperi Romà, més concretament, de la part coneguda amb el nom d’Orient cristià.
Aquestes Esglésies són el fruit de la predicació cristiana que, sorgida de Jerusalem, s’escampà per tot l’Imperi i organitzà jeràrquicament comunitats entorn de les principals ciutats, convertides algunes d’elles, per llur importància social i política, en seus patriarcals Organitzades amb independència de l’evolució a la part occidental de l’imperi Romà, amb un sentit més fort de llur apostolicitat, seguiren també una tradició litúrgica pròpia que, entroncada amb la font comuna de Jerusalem i arrelada fortament en els costums de cada país, donà una varietat ritual molt gran, característica…
Afraates
Cristianisme
Monjo i, probablement, bisbe, primer pare de l’Església Siríaca, autor de 23 tractats ( Homilies)
, gràcies als quals és coneguda la història del cristianisme a Pèrsia.
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- 25
- 26
- 27
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina