Resultats de la cerca

Vida Segons afirma Juan Bermudo en la seva Declaración de instrumentos musicales Osuna, 1555, Valderrábano serví Francisco de Zúñiga, quart duc de Miranda Publicà un extens tractat de viola de mà en tabulatura dividit en set llibres amb el títol Libro de música de vihuela, intitulado Silva de Sirenas Valladolid, 1547 En aquesta obra, una de les més interessants de les dedicades a aquest instrument, s’hi recullen moltes transcripcions de composicions polifòniques religioses i profanes d’autors com J Des Prés, N Gombert, C de Morales, A Willaert, PhVerdelot, J Mouton, L Compère, J Arcadelt i J…

Fou escolà de cant a la catedral de Saragossa, i es formà sota el mestratge de FJ García Fajer El Españoleto i J Gil Palomar Ja de ben jove gaudí de fama per la seva excellent veu i bona musicalitat El 1800 fou el director musical de la companyia d’òpera de Sevilla, i el 1805, de la del teatre de Los Caños del Peral de Madrid Dos anys després fou nomenat tenor supernumerari de la capella reial L’any 1811 hagué d’emigrar per motius polítics i visqué a Londres, on fou mestre de cant i de música de la princesa Carlota de Galles i membre honorari de la Philharmonic Society De retorn a Espanya…

Després de fer estudis de música i de filosofia i lletres a les illes Canàries i a Madrid, cursà les especialitats de musicologia, etnologia i prehistòria a la Universitat d’Hamburg 1967 Es doctorà en musicologia a la Universitat de La Laguna 2003 Com a musicòleg destacaren els seus estudis i transcripcions sobre autors del Barroc musical espanyol, els treballs d’investigació sobre la història de l’activitat musical de les Canàries i els estudis etnomusicològics sobre aquest arxipèlag És autor —a més d’una òpera de cambra— de diverses obres, tant de música instrumental com vocal per a cor o…

Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J Ockeghem i J Obrecht, en un contratenor altus o altus alto i en un contratenor bassus o bassus baix A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix En l’harmonia…

Molt populars als Països Catalans, les albades són fetes, en general, les vigílies de les festes majors o en d’altres solemnitats especials A les comarques meridionals i occidentals del Principat, i a tot el País Valencià, assoliren una popularitat molt més acusada que a la resta del territori les albades consistien en corrandes cantades per una persona o per un grup, amb acompanyament de dolçaina o gralla i tabalet o tamborí Ultra les festes majors, hom té notícia de famoses cantades d’albades la nit de Nadal, els darrers dies d’abril festes de l’arbre de maig, per Sant Joan i…

Tot i que l’origen del terme es remunta al final del segle XVII cal tenir present, per exemple, l’obra d’A Campra L’Europe galante , fou al segle XVIII, durant els inicis del Classicisme , que aquest es desenvolupà i s’usà àmpliament Sorgit en el si de la cort de Versalles, l’adjectiu "galant" era sinònim d’educat i cortès A poc a poc, el terme es contrastà amb el de "gòtic" Si aquest darrer s’usà com a sinònim de fosc i tenebrós, "galant" significà el contrari i, així, passà a designar allò clar i diàfan L’estil galant, que es pot trobar en la música per a tecla d’autors com D Scarlatti o A…

Va estretament unit a la tradició poeticolitúrgica Així, cal esmentar, ja als segles II-III, els himnes de Bardesanes, a Edessa, compostos per a ser cantats a l’església, i, posteriorment, i per a contrarestar la doctrina poc ortodoxa de Bardesanes, els himnes de sant Efrem de Nísibis segle IV, a la mateixa Edessa Les principals formes himnòdiques cantades en les esglésies de tradició siríaca són memra , madraixa , 'onita , soguita , 'enyana i tesbohta Com en la tradició bizantina, també la música litúrgica siríaca coneix el sistema de vuit tons o modes, l' okt´oekhos , del qual, en la…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec Antigament, el cos de l’instrument es feia amb una carbassa El nombre de cordes ha anat variant segons les èpoques Actualment el model més conegut té quatre cordes melòdiques de metall, més dues que fan de bordó, i onze o més cordes que sonen per simpatia aquestes tenen les clavilles per tot el lateral del mànec mentre que el claviller és al cap de l’instrument Els trasts que travessen l’ample mànec són metàllics i mòbils, per tal de poder adaptar-se a les diferents escales modals o raga L’instrumentista,…

Com tots els de la seva família, es podia tocar amb plectre de ploma o directament amb els dits En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec Les primeres referències a aquest instrument es troben en els textos dels trobadors occitans del segle XII Derivat del llatí citara , el terme cítola s’anà estenent progressivament a totes les llengües llatines de la Península Ibèrica, possiblement per a designar un instrument molt popular, ja que moltes vegades es troba associat a altres instruments populars d’ús habitual entre els joglars En les cròniques de la cort…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec A Itàlia fou anomenat viola di bordone i a Alemanya, baryton D’uns 130 cm de longitud, el seu cos recorda el d’una viola de gamba baixa amb quatre obertures flamiformes Té sis o set cordes de tripa, i entre set i vint, o fins i tot més, de metàlliques que vibren per simpatia o que són tocades en pizzicato pel polze de la mà esquerra El batedor té entre set i nou trasts i descansa en un mànec molt ample per sota del qual passen les cordes simpàtiques El claviller, coronat per un cap amb les clavilles laterals, té…