Resultats de la cerca
Es mostren 150 resultats
Francesc Tàpies i Torres
Música
Compositor, organista i mestre de capella català.
Format musicalment al seminari diocesà de la Seu d’Urgell amb mossèn Enric Marfany, el 1920 guanyà la plaça de mestre de capella de la catedral de Lugo El 1925 residí a Roma, on amplià estudis amb Licinio Refice composició i Rafaelle Manaro orgue i es diplomà en gregorià a l’Escola Superior de Música Sacra posteriorment, Institut Pontifici de Música Sacra, dirigida per Paolo Ferreti El 20 de maig de 1927 obtingué la plaça de mestre de la catedral metropolitana de Tarragona, ciutat on residí fins a la seva mort i on dedicà tots els seus esforços a la Schola Cantorum del Seminari El 1929 anà a…
Hilari de Cara i Casaleiz
Literatura catalana
Poeta.
Llicenciat en història moderna i contemporània per la Universitat de Barcelona 1972 i doctor en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears amb la tesi Literatura postmoderna L’obra narrativa de Quim Monzó 1989, ha estat professor de llengua i literatura angleses i catalanes en diferents centres de Badalona, i catedràtic de llengua i literatura castellanes a l’IES Mossèn Alcover de Manacor En 1995-2002 visqué als Estats Units, on fou professor de llengua i literatura castellanes a l’Escola Internacional de les Nacions Unides Militant del Partit Socialista de Mallorca PSM, en…
,
encès | encesa
Heràldica
Dit de l’animal salvatge que treu foc per la boca o els ulls, o de l’objecte en flames.
refractari | refractària
Química
Dit de diversos materials d’estructura no metàl·lica, generalment constituïts per mescles d’òxids metàl·lics, destinats a suportar temperatures elevades.
A més, solen presentar propietats tals com resistència a l’abrasió, a la corrosió, a la pressió i als canvis ràpids de temperatura Els materials refractaris solen ésser composts d’una part infusible, el refractari pròpiament dit, i una petita quantitat d’un agent lligant Poden ésser classificats en àcids, bàsics o amfòters, d’acord amb el caràcter dels òxids presents en major proporció en llur constitució, i cadascun és emprat tenint en compte l’ús al qual és destinat Els refractaris àcids són composts fonamentalment per sílice i alúmina en proporcions variables, però quan la proporció d’…
assaig pirognòstic
Química
Denominació de diversos tipus d’assaig, efectuats per assaigs per via seca, en els quals hom estudia propietats d’anions i cations desenvolupades per la calor en presència d’un reactiu o suport adequat.
Per a portar-los a terme, hom empra habitualment la flama d’un bec de Bunsen Els assaigs més corrents són els efectuats sobre carbó vegetal, fil de platí, fil de coure, els diversos tipus d’assaig a la perla i els efectuats en tub d’assaig tancat o obert Els assaigs sobre carbó vegetal tenen lloc collocant una mostra de la substància problema, mesclada o no amb carbonat sòdic anhidre, en una cavitat del carbó vegetal i escalfant amb una flama oxidant o reductora Hom obté informació de la mostra a través dels processos de deflagració, decrepitació, formació de botons metàllics i emanació d’…
aparell d’alarma
Tecnologia
Dispositiu de seguretat, capaç d’emetre senyals perceptibles quan el sistema vigilat per ell presenta una anomalia que l’exposa a un perill imminent, per tal de permetre de posar en marxa el sistema de protecció contra aquest perill.
De manera general, un aparell d’alarma consta de dues parts un mecanisme detector que en el cas més simple pot ésser la vigilància de l’home mateix, però que pot consistir també en detectors de pressió, de temperatura, de nivells de líquids, en circuits elèctrics o electrònics, en analitzadors químics o d’altres mitjans automàtics de vigilància que capta la variació provocada per l’anomalia del sistema controlat, i un mecanisme d’avís que, connectat amb el detector, dispara senyals acústics, lluminosos, hertzians, etc Eventualment, l’aparell d’alarma pot constar també d’un…
Joan Pérez i Jorba
Literatura catalana
Escriptor.
Estigué vinculat a diversos grups modernistes de tendència regeneracionista entre els quals, el de L’Avenç Collaborà a L’Atlàntida , La Renaixença i en diverses publicacions vinculades al modernisme reusenc La Nova Catalunya , Lo Somatent i El Francolí El 1898 fou un dels principals impulsors de la revista Catalònia , des d’on defensà el vitalisme, criticà el decadentisme i difongué l’obra de D’Annunzio i d’Émile Verhaeren El 1900 o el 1901 marxà a París, probablement a causa dels seus lligams amb l’anarquisme, i estigué vinculat a la Banque de Catalogne des del 1924 Des d’allà collaborà a…
,
Emma Vilarasau i Tomàs

Emma Vilarasau en una escena de l'obra de teatre Agost, dirigida per Sergi Belbel al TNC
© David Ruano / TNC
Teatre
Cinematografia
Actriu.
Vida Començà a actuar al grup d’aficionats Agrupació Teatral Maragall del seu poble Cursà estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona 1977-80 i amplià la seva formació amb personalitats com Lee Strassberg o Carlos Gandolfo Just l’any següent entrà a formar part de l’equip del Teatre Lliure Bona part de la seva carrera està vinculada a la companyia del Teatre Lliure, per a la qual treballà en L’Hèroe i Al vostre gust , dirigides, respectivament, per Fabià Puigserver 1982 i Lluís Pasqual 1983, La bona persona de Sezuan 1988, de B Brecht, dirigida per F…
,
Josep Tharrats i Vilà
Literatura catalana
Poeta, prosista i traductor.
Vida i obra Fou cofundador i director de les revistes gironines Armonia 1905-06, Cultura 1914-15 i Athenea 1919, dirigí les publicacions humorístiques Flirt 1915 i Les Voltes 1915, i collaborà a Scherzando , Lectura , La Revista , Catalanitat i La Paraula Cristiana Participà i fou premiat en diversos jocs florals Formà part del grup modernista gironí i fou un gran admirador de Rubén Darío, Verlainei D’Annunzio La seva poesia, influïda pel parnassianisme, el prerafaelitisme i també per la imatgeria decadentista, presenta una elaboració formal molt acurada i arquitectònica, de factura…
,
Alfred Giner i Sorolla

Alfred Giner i Sorolla
© Fototeca.cat
Bioquímica
Farmàcia
Bioquímic, farmacòleg i professor investigador.
Llicenciat en ciències químiques a València 1944 i en farmàcia a Madrid 1946, on també es doctorà i hi fou professor auxiliar El 1947 s’incorporà a l’equip d’investigació d’un laboratori farmacèutic a Barcelona Posteriorment, el 1952, exercí com a professor auxiliar de farmàcia a la Universitat de Barcelona, on es doctorà en farmàcia el 1954, i fou assessor d’una companyia multinacional de productes químics El 1954, traslladat a Nova York, començà a investigar sobre la quimioteràpia experimental anticancerosa a l’Sloan-Kettering Institute for Cancer Research Es doctorà en bioquímica per la…
,