Resultats de la cerca

Vida i obra Ciutadà honrat de Barcelona i cavaller de l’orde de Montesa Fill del ciutadà honrat Lluís Antoni Setantí i de Ferrera Anà als Països Baixos amb l’exèrcit del duc d’Alba entre el 1566 i el 1571 A la tornada, Felip II li concedí el govern de la fortalesa de Bella Guarda El 1588 començà la seva carrera al govern municipal conseller tercer, clavari el 1590 i conseller en cap el 1592 Del 1599 al 1601 tingué al seu càrrec els assumptes militars de Barcelona hi renuncià, però, sense un motiu conegut El 1603 fou diputat i, l’any següent, de nou conseller en cap de Barcelona Fou ennoblit…

Vida Actor professional des dels setze anys, ha treballat amb les companyies teatrals Tossal, Els Joglars Teledeum , 1983, o Los virtuosos de Fontaineblau , 1985 i el Centre Dramàtic de la Generalitat Bacil’s , 1997, o El rapto en el Serrallo , 2000, i en petits papers per al cinema, com La quinta del porro 1980, Francesc Bellmunt o Victòria 1981-83, Antoni Ribas S’inicià com a director de càsting amb El complot dels anells 1987-88, FBellmunt, activitat que ha portat a terme en altres àmbits teatre, muntatges de La Fura dels Baus, publicitat, cerimònies olímpiques i paralímpiques de…

Situació Es localitza a la colònia minera de Vilafruns, situada abans del km 13 de la carretera de Manresa a Berga C-1411, entre Sallent i Balsareny, vora les ruïnes de l’antiga església de Santa Cecília Long 1°52’45” — Lat 41°50’30” Les restes medievals aparegueren al costat mateix dels blocs de cases fets expressament per als treballadors de l’explotació potàssica Necròpoli Un dels esquelets dipositats en una de les sepultures Es tracta d’una fossa puix que manquen les lloses de protecció laterals Arxiu del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, llegat del Dr…

Vida i obra Estudià a Oriola Es doctorà en teologia i es llicencià en dret exercí d’advocat a València 1778-80 i des del 1780 a Madrid on ocupà diversos càrrecs a la cort En iniciar-se la guerra del Francès fou nomenat fiscal de la chancillería de Granada 1790, però, en caure aquesta en mans dels francesos, s’adherí al seu bàndol i passà a Madrid com a membre del Tribunal Suprem Seguí els francesos a la fi de la guerra i s’establí a Bordeus, on publicà una Histoire des Cortès d’Espagne 1815, n’existeix una traducció castellana del 1834, crítica de les corts de Cadis durant el Trienni…

  Inscrita en la línia simbolista de Rusiñol, recrea un dels seus temes recurrents el divorci irreversible i programàtic entre l’individu a la recerca de l’ideal i la societat materialista que el margina Tot i això, l’efectiva combinació en l’obra d’elements de la modernitat simbolista amb elements de connexió amb la tradició dramàtica catalana —com el costumisme, l’humor o el pintoresquisme— permeté que l’obra s’erigís en un model de regeneració per a l’escena catalana Amb música d’Enric Morera, L’alegria que passa és una obra lírica amb voluntat de contribuir a la construcció d’un teatre…

Per la seva interpretació en el film The Godfather Part II 1974 de FF Coppola, guanyà el premi Oscar d’interpretació The Raging Bull 1980 de M Scorsese, també li valgué un Oscar d’interpretació Altres films en què ha intervingut són Novecento 1975, de B Bertolucci  Taxi Driver 1976 i New York, New York 1977, ambdós de M Scorsese  The Deer Hunter 1978, de M Cimino  Falling in Love 1984, de M Christopher  The Mission 1986, de R Joffé  The Untouchables 1987, de B De Palma  Angel Heart 1987, d’A Parker  Stanley & Iris 1990, de M Ritt  We’re no Angels 1990, de N Jordan  Goodfellas 1990, de M…

Lloc de moriscs 46 focs l’any 1609 de la fillola de Cofrents, fou centre de la baronia d'Otanell L’any 1535 fou erigit en rectoria de moriscs, en separar-se de Dosaigües

Confosa sovint amb la historiografia de l’art entre els sostenidors d’aquesta identitat hi ha Benedetto Croce i Lionello Venturi i amb la teoria de l’art , allò que hom entén estrictament per crítica, tot i que té precedents llunyans, com la visuració, no prengué consistència fins que fou conreada sistemàticament a través de la premsa o els mitjans de comunicació habituals, a conseqüència de la generalització, a la França illustrada, de l’exposició —o Salon— com a manifestació pública de l’obra d’art Així com l’art francès ha estat el paradigma més o menys seguit per tot l’art occidental…