Resultats de la cerca

Cosí de Yūsuf ibn Tašfīn, collaborà eficaçment en la formació i la consolidació de l’imperi almoràvit submissió dels berbers de Salé, 1073 Tremissèn, 1075, etc Mort el Cid, assetjà València 1101, i, després de derrotar Alfons VI de Castella —que hi acudí en socors de Ximena— a Cullera, s’emparà de la ciutat 1102, el govern de la qual fou encomanat a ‘Abd Allāh ibn Fātima

Escriví una obra sobre lleis rituals titulada Šulhan Šelomó , d’escassa importància

Fou fundada per l’alida Mardāwiǧ ibn Ziyār, que s’independitzà 928 per restaurar l’imperi sassànida Els seus successors es feren aviat vassalls de les potències veïnes Qābūs ibn Washmgir 976-1012 se sotmeté als samànides per tal de protegir-se dels buwàyhides, Mīnūcīhr prestà vassallatge a Maḥmūd de Gaznī ~1020 i els darrers dinastes sofriren els atacs dels seljúcides, fins que Malik Šāh posà fi a la dinastia 1077

Tres membres seus s’atribuïren el títol califal 'Alī ibn Ḥammūd i els seus fills Yaḥyà Màlaga 1018 i al-Qāsim Còrdova i Sevilla, 1023, i contribuïren a l’esfondrament omeia Fracassat l’intent de restauració del fals Hišām II i mort Yaḥyà 1035, els hammudites regnaren en dues taifes, la d’Algesires fins el 1058 i la de Màlaga, incorporada al regne de Badīs ibn Habus 1057

La utilització de l’expressió Catalunya musulmana per a designar els territoris de l’antiga Tarraconense —sota dominació islàmica a partir del primer quart del segle VIII— pot semblar sorprenent Efectivament, es tracta d’una expressió del tot anacrònica Segons Joan Vernet el terme Ṭalūniya —emprat pel cronista al-‘Uḏrī 1003-85 al segle XI— es referiria a Catalunya Això és poc possible atès que, en aquella època, Ṭalūniya no era res més que un lloc de pas a la ruta entre Osca i Lleida Tampoc no seria raonable intentar minimitzar el pes que va tenir la presència musulmana en aquestes regions,…

Islamitzada en temps de Mahoma, formà part dels califats omeia i abbàssida i del regne càrmata segle X, bé que sovint les diverses organitzacions tribals que integraren es mantingueren independents del poder central i tornaren àdhuc al paganisme A mitjan segle XVIII Muḥammad ibn ‘Abd al-Wahhab hi predicà el retorn a l’islam wahhabisme El 1921 ‘Abd al-Azīz III ibn Sa'ūd s’hi proclamà emir Des del 1932 formà part del regne de l'Aràbia Saudita

El persa Hamza ibn Ati en fonamentà les bases doctrinals, i el turc Muḥammad ibn Ismā'īl Darazī trobà nombrosos seguidors del seu nom derivà per a ells la denominació de drusos Creuen en la reencarnació, i constitueixen un grup tancat que defuig el proselitisme Actualment, en nombre d’uns 200 000, s’han establert a Palestina a Cisjordània i a Israel, Síria i al Líban en aquest darrer país, intervingueren activament en la guerra civil de 1975-90

Heretà del seu pare el xerifat de la Meca 1908 Durant la Primera Guerra Mundial s’alliberà del domini otomà, i les seves tropes lluitaren a Aràbia a favor dels aliats Fracassat el seu intent de creació d’un gran regne d’Aràbia com també el seu autonomenament de califa, 1924, ‘Abd al-Azīz III ibn Sa’ūd l’obligà a abdicar a favor d’ Alī ibn Ḥusayn , i els anglesos li permeteren de refugiar-se a Xipre

Expandí la taifa, però, tributari de Ramon Berenguer II de Barcelona 1078 i d’Alfons VI de Castella-Lleó 1086, a causa, sobretot, dels imprudents consells del seu visir ibn 'Ammar trencà les relacions amb aquest, l’executà i hagué de recaptar l’ajuda de l’almoràvit Yūsuf ibn Tašfīn, que s’emparà del regne i l’empresonà a Tànger, Meknès i Agmat, on visqué miserablement fins a la mort Excellent poeta neoclàssic, protegí la cultura i donà mecenatge a nombrosos literats

Succeí el 1184 al seu pare Abū Ya'qūb Yūsuf La necessitat de fer cara als atacs del valí almoràvit de Mallorca, Yaḥyà ibn Gāniya, que havia passat a l’Àfrica amb un fort exèrcit, féu que desatengués els afers d’Al-Andalus Els progressos dels cristians eren tan evidents que, una vegada alliberat d’Ibn Ġāniya, s’apressà a proclamar la guerra santa A Alarcos 1195 derrotà Alfons VIII de Castella fou la darrera gran victòria musulmana a Al-Andalus