Resultats de la cerca

El cicle vital dels virus comprèn esquemàticament dues fases una fase extracellular, en què el microorganisme roman pràcticament inalterable i conserva la propietat d’infectar o penetrar en una cèllula viva, i una fase intracellular, en què el virus penetra a l’interior d’una cèllula viva i experimenta una sèrie de modificacions que li permeten de desenvolupar-se i reproduir-se Quan els nous virus ja han madurat, poden sortir de la cèllula i iniciar novament el cicle vital que els correspon El virus madur, en la manera com es troba en la seva fase extracellular o després d’haver madurat a l’…

Els virus es reprodueixen gràcies a un mecanisme peculiar, anomenat replicació , gràcies al qual el seu àcid nucleic es reprodueix ell mateix, i alhora, dirigint el metabolisme de la cèllula que infecta, orienta l’elaboració de les seves proteïnes i la càpsida Esquemàticament, la replicació vírica es produeix en quatre fases infecció, síntesi, maduració i alliberament Durant la fase d’infecció , el virió s’enganxa o s’absorbeix a la membrana cellular, abandona l’embolcall extern, penetra en l’interior de la cèllula, perd la càpsida i permet que el nucli víric quedi en contacte directe amb el…

Actualment es coneixen milers d’espècies de virus La majoria d’aquestes espècies es repliquen en les cèllules vegetals, o bé són bacteriòfags , és a dir, que ho fan a l’interior de bacteris Unes 500 espècies de virus es repliquen a l’interior de cèllules d’organismes animals o de l’ésser humà Aquestes espècies s’anomenen virus animals Els virus animals se solen agrupar en diverses famílies o grups , segons una gran varietat de característiques Per convenció, les famílies de virus reben la seva denominació en llatí Entre aquestes característiques, doncs, les que més es tenen en compte són el…

Amb la denominació genèrica d’ agents infecciosos es coneix una gran diversitat d’espècies d’organismes, o éssers vius en general, de dimensions microscòpiques, que tenen la capacitat d’ infectar l’organisme humà —és a dir, de penetrar-hi, establir-s’hi i reproduir-s’hi— i eventualment d’originar una malaltia infecciosa , és a dir, una alteració patològica El terme microbi del grec antic mikrós , ‘petit’, i bíos , ‘vida’, sinònim de microorganisme o germen , és aplicat indistintament a tots els éssers vius de dimensions microscòpiques, invisibles a l’ull humà i d’una organització biològica…

Durant segles i segles, les malalties infeccioses —és a dir, els nombrosos i diversos trastorns orgànics causats per una enorme varietat d’agents infecciosos i paràsits de l’home— han estat responsables de la major part de les morts prematures dels éssers humans I, lamentablement, continuen essent-ho en les poblacions d’extenses àrees del planeta que corresponen a societats no desenvolupades En canvi, en el nostre medi, diverses circumstàncies han contribuït a la disminució de la perillositat d’aquesta mena de malalties que, en conjunt, han deixat d’ésser tan terribles com temps enrere la…

Hom anomena feocromocitomes els tumors formats per teixits secretors de catecolamines —adrenalina i noradrenalina—, generalment localitzats a la medulla suprarenal, que es caracteritzen pel fet que provoquen hipertensió arterial permanent o crisis hipertensives En general, els feocromocitomes corresponen a tumors de la medulla suprarenal la major part d’aquests tumors són benignes, i solament en una proporció molt petita són malignes, és a dir, capaços d’infiltrar-se pels teixits propers i propagar-se a distància Amb una freqüència inferior, els feocromocitomes es poden desenvolupar en d’…

És anomenada hiperaldosteronisme la producció exagerada de la principal hormona mineralocorticoide, l’aldosterona, l’origen de la qual pot ésser molt variat i que es caracteritza perquè provoca una hipertensió arterial Hom diferencia diversos tipus de l’alteració segons l’origen que presenta Bàsicament, s’estableix l’hiperaldosteronisme primari i l’hiperaldosteronisme secundari L’ hiperaldosteronisme primari és degut a una producció exagerada d’aldosterona provocada per un trastorn localitzat en les mateixes glàndules suprarenals Així, l’origen de l’alteració pot…

La diabetis mellitus provoca una sèrie de manifestacions característiques consegüents fonamentalment al defecte en la utilització orgànica de la glucosa derivada d’un dèficit en la producció d’insulina o de l’acció normal d’aquesta hormona Un signe típic de la malaltia és la poliúria o emissió de quantitats d’orina superiors al que es considera normal Aquesta alteració s’esdevé quan la glucèmia és superior als 180 mg/100 ml, ja que la glucosa filtrada al ronyó no pot ésser del tot reabsorbida i és eliminada per l’orina incorporant-hi aigua, de manera que es produeix força orina Donat cas que…

En el curs de la diabetis mellitus es poden presentar complicacions de tipus molt diversos, que poden arribar a afectar globalment el funcionament orgànic o bé a determinar alteracions més o menys greus en diversos sistemes orgànics Hom diferencia dos tipus de complicacions, les agudes i les cròniques Les complicacions agudes deriven de les alteracions metabòliques degudes al dèficit de l’acció insulínica, que s’afegeix a un increment de l’acció d’hormones amb efectes oposats Les dues complicacions agudes més rellevants són la cetoacidosi diabètica i la crisi hiperglucèmica hiperosmolar La…

La diagnosi de la diabetis mellitus és relativament simple quan a l’interrogatori es detecta l’existència de les manifestacions típiques de la malaltia i es practiquen les anàlisis de sang que posin de manifest la hiperglucèmia persistent, l’indicador principal de la malaltia De fet, la diagnosi es realitza al cap de poc temps d’iniciada la malaltia gairebé en tots els casos de diabetis de tipus I, ja que l’evolució natural del trastorn comporta complicacions agudes que requereixen un tractament específic per a evitar la mort, però en molts casos de diabetis de tipus II no s’efectua fins a…