És anomenada hiperaldosteronisme la producció exagerada de la principal hormona mineralocorticoide, l’aldosterona, l’origen de la qual pot ésser molt variat i que es caracteritza perquè provoca una hipertensió arterial.
Hom diferencia diversos tipus de l’alteració segons l’origen que presenta. Bàsicament, s’estableix l’hiperaldosteronisme primari i l’hiperaldosteronisme secundari.
L’hiperaldosteronisme primari és degut a una producció exagerada d’aldosterona provocada per un trastorn localitzat en les mateixes glàndules suprarenals. Així, l’origen de l’alteració pot ésser un tumor benigne suprarenal secretor d’aldosterona —la causa més habitual de l’alteració, que en aquest cas s’anomena també malaltia de Conn—, una hiperplàsia de les glàndules suprarenals d’origen desconegut o, més estranyament, un càncer corticosuprarenal.
L’hiperaldosteronisme secundari pot ésser degut a trastorns molt diversos que presenten en comú un augment del nivell de renina, una substància elaborada al ronyó i que, a través d’una altra substància anomenada angiotensina, constitueix l’estímul principal per a la producció suprarenal d’aldosterona.
Aquest trastorn es caracteritza fonamentalment per una hipertensió arterial, és a dir, una tensió arterial superior al que hom considera normal, i origina totes les alteracions pròpies d’aquesta afecció com mal de cap, mareigs, palpitacions o alteracions de l’equilibri; alhora, provoca complicacions pròpies de la hipertensió arterial, entre les quals cal destacar els accidents vasculars cerebrals i la malaltia coronària.
L’excés d’elaboració d’aldosterona origina també hipopotassèmia, és a dir, una davallada dels nivells sanguinis de potassi, mineral eliminat exageradament amb l’orina per l’acció d’aquesta hormona. En aquest cas es presenten manifestacions com ara poliúria, o emissió de quantitats elevades d’orina; polidípsia, o set exagerada; debilitat muscular, i alteracions neurològiques com ara sensació de formigueig o paràlisis musculars.
La diagnosi de l’alteració es basa en la determinació dels nivells plasmàtics d’aldosterona. Els tumors suprarenals responsables de l’afecció es poden precisar amb la tomografia axial computada.
El tractament consisteix en l’extirpació quirúrgica dels tumors suprarenals hipersecretors i en l’administració d’uns determinats diürètics quan l’origen és diferent.