Hom anomena feocromocitomes els tumors formats per teixits secretors de catecolamines —adrenalina i noradrenalina—, generalment localitzats a la medul·la suprarenal, que es caracteritzen pel fet que provoquen hipertensió arterial permanent o crisis hipertensives.
En general, els feocromocitomes corresponen a tumors de la medul·la suprarenal; la major part d’aquests tumors són benignes, i solament en una proporció molt petita són malignes, és a dir, capaços d’infiltrar-se pels teixits propers i propagar-se a distància. Amb una freqüència inferior, els feocromocitomes es poden desenvolupar en d’altres estructures neurològiques, localitzades en diverses parts de l’organisme, com els ganglis simpàtics paravertebrals, el cos carotidi, el cervell o l’aparell genital.
L’origen que presenten no s’ha establert clarament, per bé que en alguns casos s’ha comprovat una destacada incidència familiar, de manera que se suposa que, si més no en una certa proporció, podrien ésser deguts a alteracions genètiques hereditàries. Els feocromocitomes poden aparèixer en qualsevol edat, però en general es desenvolupen entre la tercera dècada de la vida i la cinquena.
Les manifestacions del feocromocitoma depenen de l’acció de les catecolamines secretades, les característiques de les quals varien segons el grau i el ritme de secreció.
En la majoria dels casos, la manifestació principal consisteix en una hipertensió arterial persistent, de vegades molt elevada, tot i que amb oscil·lacions d’un dia a un altre. Igualment, s’acompanya de trastorns com ara cefalees, sudació excessiva, palpitacions, nàusees i tremolors. Amb el pas del temps, la hipertensió persistent provoca diverses complicacions cardiovasculars.
Una altra forma de presentació del feocromocitoma correspon a l’aparició d’hipertensió arterial paroxismal, caracteritzada per crisis d’hipertensió arterial d’inici sobtat i durada molt variable. Aquestes crisis es poden desencadenar per diversos factors, com un esforç físic, un canvi de posició corporal, un traumatisme o una emoció. La crisi paroxismal es caracteritza per l’aparició de dolor molt intens en diverses zones del cos —cames, abdomen, tòrax, membres superiors i cap—, pal·lidesa molt accentuada, sensació d’angoixa i sensació de mort imminent i una sudació molt abundant. La hipertensió arterial es pot incrementar sobtadament i pot ocasionar alteracions cardiovasculars agudes com ara accidents vasculars cerebrals o insuficiència cardíaca aguda. Al cap d’un període de temps variable, que en general no arriba a una hora, la crisi cedeix i la pressió arterial retorna a xifres normals. Les crisis es poden repetir amb un ritme molt variable segons el cas. De vegades solament es manifesten alguns símptomes, sobretot cefalees molt intenses, o bé dolors toràcics que semblen un atac cardíac, mentre que en altres casos les complicacions agudes constitueixen causa de mort.
D’altra banda, com que les catecolamines tenen un efecte hiperglucemiant, el feocromocitoma origina una diabetis mellitus secundària, i comporta una hiperglucèmia que, si és elevada, provoca les manifestacions que li són característiques: poliúria, polidípsia i polifàgia.
L’orientació diagnòstica s’estableix pels símptomes descrits, i es confirma amb la determinació de les hormones pròpies de la medul·la suprarenal i dels metabòlits urinaris. Per a localitzar el tumor de vegades cal practicar diverses proves com tomografies axials computades, urografies o ecografies.
El tractament d’elecció del feocromocitoma correspon a l’extirpació quirúrgica del tumor; en general, per tal que el pacient es trobi en un estat òptim per a l’operació i evitar les complicacions agudes, abans de la cirurgia hom recorre a l’administració de fàrmacs que bloquen l’acció de les catecolamines. En alguns casos no és possible l’extirpació total del tumor, pel seu caràcter invasor, o bé no es pot recórrer a la cirurgia per l’estat general del malalt; aleshores s’administren fàrmacs que interfereixin en l’acció de les catecolamines.