El cicle vital dels virus comprèn esquemàticament dues fases: una fase extracel·lular, en què el microorganisme roman pràcticament inalterable i conserva la propietat d’infectar o penetrar en una cèl·lula viva, i una fase intracel·lular, en què el virus penetra a l’interior d’una cèl·lula viva i experimenta una sèrie de modificacions que li permeten de desenvolupar-se i reproduir-se. Quan els nous virus ja han madurat, poden sortir de la cèl·lula i iniciar novament el cicle vital que els correspon.
El virus madur, en la manera com es troba en la seva fase extracel·lular o després d’haver madurat a l’interior d’una cèl·lula, s’anomena virió. El virió consta d’un nucli viral, una càpsida, i, eventualment, també de l’embolcall extern. El terme virus, més ambigu, és aplicat a les partícules víriques en qualsevol fase del seu cicle vital.
Durant la fase extracel·lular, els virions es poden considerar gairebé partícules inertes, ja que desenvolupen un metabolisme molt escàs o nul. Tanmateix, però, conserven la capacitat de penetrar o infectar una cèl·lula viva.
El temps de supervivència dels virions en la seva fase extracel·lular, és a dir, el temps durant el qual conserven la capacitat infectiva, depèn bàsicament de l’estructura de la càpsida i de l’embolcall extern, circumstància que varia segons les espècies, i també de les condicions físiques i químiques de l’entorn. Precisament, la funció de la càpsida i l’embolcall extern és protegir i aïllar el nucli víric de les condicions adverses de temperatura, pH i humitat o sequedat del medi que els envolta. Així, alguns virus poden sobreviure fora d’una cèl·lula viva algunes setmanes, mentre que d’altres només resisteixen unes quantes hores; aquests períodes de temps es poden allargar o escurçar significativament segons si el virus és, per exemple, sobre la superfície externa d’un organisme o submergit en algun líquid orgànic.