Resultats de la cerca

Investigà en el camp de la física atòmica separació dels isòtops de l’urani i, més tard, féu estudis sobre difracció de raigs X, els quals permeteren a Watson i Crick de proposar un model nuclear de l’àcid desoxiribonucleic 1953 El 1962 compartí amb aquests dos investigadors el premi Nobel de medicina, que els fou atorgat pels descobriments referents a l’estructura molecular dels àcids nucleics i llur significació per a la transferència d’informació en la matèria viva

Fou professor de biologia a l’escola femenina de Bryn Mawr 1891-1904 i de zoologia a la Universitat de Colúmbia 1904-28 Fou un dels capdavanters de la genètica, i els seus estudis sobre la mosca del vinagre Drosophila feren que hom li atorgués el premi Nobel de medicina l’any 1933 Els resultats de les seves recerques són recollits, entre altres obres, a Heredity and Sex 1913, Mechanism of Mendelian Heredity 1915 i The Theory of the Gene 1926

Especialista en teoria monetària i fiscal Seguint les idees de Keynes, intentà de destacar el paper de l’estalvi en la vida econòmica, que permet la inversió i la formació de capital i, en conseqüència, promou el creixement i el benestar Publicà, entre altres obres, National Income and International Trade , amb HNeisser 1953 i Role of Anticipations and Plans in Economic Behaviour , amb KJCohe 1961 Fou premi Nobel d’economia l’any 1985 pels seus estudis sobre l’estalvi i els mercats financers

Es doctorà el 1957 a la Universitat de Buenos Aires Treballà successivament al laboratori de bioquímica de la Universitat de Cambridge i a l’Institut Nacional de Microbiologia de Buenos Aires S'exilià, i d’ençà del 1966 treballà una altra vegada a Cambridge, al laboratori de biologia molecular El 1984 rebé el premi Nobel de fisiologia i medicina compartit amb NKJerne i GJKohler pels seus estudis sobre els anticossos monoclonals i la regulació del sistema immunitari mitjançant idiotips i anticossos antidiotips

Es llicencià a la Universitat Tecnològica de Munic, on posteriorment es doctorà en bioquímica 1972 Treballà a l’Institut Max Planck de Martinsried del qual també fou director Juntament amb el seu equip desenvolupà mètodes cristallins de proteïnes L’any 1988 li fou atorgat, juntament amb JDeisenhofer i HMichel, el premi Nobel de química per la seva contribució al treball sobre l’estructura molecular de les proteïnes de les membranes cellulars fotosintètiques i la transferència dels electrons en la fotosíntesi

Es graduà a l’Escola de Lió de Física, Química i Electrònica el 1954 i posteriorment treballà a l’Institut Francès del Petroli, del qual fou director de recerca Investigà sobre diversos processos petroquímics, dels quals destaquen el dimersol, l’alfa-butol i, sobretot, de la metàtesi de les olefines, el descobriment de la qual el féu mereixedor del premi Nobel l’any 2005 compartit amb Robert H Grubbs i Richard R Schrock Fou membre de l’Acadèmia de Ciències Francesa 1996

Es llicencià a la Universitat de Jerusalem i es doctorà a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley El 1969 guanyà una càtedra a la Universitat de Princeton i es traslladà a la Universitat de Califòrnia, a Santa Barbara, per dirigir el Kavli Institute for Theoretical Physics Gross, juntament amb HDPolitzer i FWilczek, obtingué el premi Nobel de física el 2004 per les seves contribucions a l’estudi de les interaccions fortes i, en particular, pel descobriment de la propietat de la llibertat asimptòtica

L’any 2000 rebé el premi Nobel de química, juntament amb AJHeeger i AGMacDiarmid, pel descobriment i desenvolupament dels polímers conductors La seva descoberta —anunciada pels tres premiats, després d’alguns mesos de treball en equip, l’any 1977— permeté començar a emprar els plàstics conductors en diverses aplicacions, com panells solars, telèfons mòbils, pantalles d’ordinadors de baixa radiació i rodets de fotografia El desenvolupament dels polímers conductors contribuirà a augmentar la velocitat dels ordinadors i a reduir-ne les mides

Es llicencià en biologia i es doctorà en ciències naturals 1974 a Friburg de Brisgòvia Treballà al laboratori de biologia molecular de Cambridge, amb Milstein, i d’ençà del 1976 treballà a l’Institut d’Immunologia de Basilea El 1984 compartí el premi Nobel de fisiologia i medicina amb NK Jerne i C Milstein, pels seus estudis sobre el control genètic de la síntesi dels anticossos, els quals han obert les portes a la consecució d’anticossos clonals contra qualsevol antigen

Adquirí notorietat amb la narració Izu no odoriko ‘La dansaire d’Izu’, 1925, amb la qual contribuí a encoratjar el corrent esteticista En la seva obra posterior es destaquen Yugikuni ‘País de neu’, 1937 i Sembarazu ‘Mil cigonyes’, 1949 A les obres escrites després del 1945 ja no hi ha rastre de la seva primitiva inclinació vers el neoimpressionisme, i tracta temes com l’amor, la mort i la soledat, a la manera dels clàssics japonesos Fou premi Nobel de literatura el 1968