Resultats de la cerca
Es mostren 1762 resultats
humanisme
Història
Lingüística i sociolingüística
Literatura
Nom amb què hom sol designar els moviments d’exaltació dels clàssics que s’han succeït, amb una certa periodicitat, des del començament del s. XVII fins avui.
Així, hom parla d’un humanisme alemany —punt de partença i impuls de la brillant filologia clàssica d’aquell país—, que, amb noms com els de Lessing, Schiller i Goethe, va des de la segona meitat del s XVIII fins als primers anys del s XIX Malgrat el valor universal atribuït al mot humanisme en aquests casos, el seu sentit depèn d’una consideració sincrònica més que d’una visió diacrònica Als Països Catalans, l’interès pels clàssics i el conreu de les humanitats no recobrà la seva esplendor fins a la darreria del s XIX i els primers anys del XX amb la irrupció del Noucentisme i, posteriorment…
digressió

Digressió d’un estel circumpolar de l’hemisferi nord. A causa de la rotació de la Terra, l’estel determina un moviment aparent (cercle blau) amb quatre punts particulars: les dues culminacions i les dues digressions. Els cercles verticals de digressió màxima (en vermell) són tangents a la trajectòria aparent i perpendiculars al corresponent cercle horari de digressió màxima (φ és l’altura del pol i és igual a la latitud geogràfica del lloc d’observació)
© Fototeca.cat
Astronomia
Màxima desviació angular d’un astre amb relació a un pla de referència, generalment el pla meridià del lloc d’observació.
Aquest mot és especialment emprat en tractar del moviment dels estels circumpolars En considerar el moviment diürn d’un d’aquests estels al voltant d’un dels pols celestes, hom observa l’existència de dues posicions en les quals la seva separació respecte a aquest pol és màxima en azimut coordenades astronòmiques horitzontals i horàries, l’una cap a l’est digressió oriental , i l’altra cap a l’oest digressió occidental En aquestes dues posicions el pla vertical que passa per l’estel cercle vertical és tangent a la trajectòria aparent de l’estel i perpendicular al seu cercle…
x
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-quatrena lletra de l’alfabet català, anomenada ics o xeix [pl ics, xeixs].
Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…
castellanisme
Lingüística i sociolingüística
Element lingüístic del castellà usat en una altra llengua.
Generalment és de tipus lexical Els idiomes amb els quals el castellà tingué un contacte immediat manllevaren elements castellans en totes les esferes del lèxic les altres llengües europees, a l’època de major poder polític castellà, directament o indirecta, només agafaren alguns termes cortesans grandeza, cumplimiento, crianza o d’altres facetes de la vida castellana matamoro, pícaro, hablar, alcoba, entresuelo Les lluites i els esdeveniments polítics del segle XIX n’afavoriren d’altres pronunciamiento, guerrilla, junta D’altra banda, el castellà ha estat el principal transmissor dels…
sulfona
Química
Denominació genèrica dels composts orgànics que responen a la fórmula general
.
D’acord amb les regles de la IUPAC, hom les anomena anteposant el mot sulfona als noms dels radicals R 1 i R 2 , el darrer dels quals va en forma adjectivada Alternativament, poden ésser anomenades emprant un prefix alquilsulfonil R´-SO 2 -, seguit del nom del compost R 2 H Hom les obté per oxidació tant de tioèters com de sulfòxids En general, són sòlids estables, incolors, inodors, solubles en aigua i susceptibles de reducció en condicions enèrgiques Les sulfones presenten absorcions característiques en l’infraroig a la regió de 1 310-1 350 cm - 1 Tenen aplicació en síntesi…
cos
Filosofia
Religió
Substància material que juntament amb l’ànima o l’esperit integra el compost humà.
La qüestió de la relació ànima-cos ha estat diversament explicada les doctrines monistes identifiquen l’una amb l’altre, sia explicant el cos com una aperença de l’esperit espiritualisme, sia reduint tot el que és anímic a funcions corporals materialisme els sistemes dualistes distingueixen ambdues substàncies i en defineixen la unió de forma accidental platonisme i substancial hilemorfisme La noció de cos és desconeguda pel pensament bíblic primigeni, segon el qual “tot” l’home és tant basar ‘carn’ com nefeš ‘ànima’, ‘vida’ Sant Pau, que empra el mot grec corresponent a cos σὠμα…
proposició concessiva
Gramàtica
Proposició subordinada que expressa una asseveració oposada d’alguna manera a la de la principal (generalment, un obstacle al seu acompliment), però que serveix en definitiva per a afirmar l’asseveració de la principal: encara que sigui car, ho comprarem.
És un tipus una mica imprecís, perquè tendeix a fondre's, d’una banda, amb el de les adversatives adversatiu em sembla que te'n pots fiar, però ja saps com és , i, d’altra banda, amb el de certes condicionals condicional el seguiré si se'n va a la fi del món En català, en general, si el fet afirmat per la concessiva és proposat com a hipotètic, s’ha d’expressar en subjuntiu, però si és donat com a real són viables tant l’indicatiu com el subjuntiu El procediment normal en català és d’introduir la concessiva mitjançant un mot o locució conjuntius, però és freqüent també l’ús…
kantional
Música
Col·lecció de cançons sacres o llibre d’himnes, especialment a l’Europa central del final del segle XVI, en particular en països com Txèquia i Alemanya.
Sovint, el mot alemany era llatinitzat en cantionale A Txèquia es començà a emprar al principi del segle XVI com a denominació genèrica d’un llibre de cançons sacres Amb el temps arribà a substituir l’antic terme txec písnê 'cançons', que era massa genèric A l’Alemanya protestant s’emprà per a designar reculls de cançons sacres o de corals luterans per a usos litúrgics Les peces que segueixen l’estil de les recollides en els kantionals alemanys homofòniques, generalment a quatre veus mixtes, melodia a la veu més aguda, etc es diu que estan en estil kantional De forma…
abril
Al·legoria del mes d'abril en un relleu del portal de Santa Maria de Ripoll (s XII)
© Fototeca.cat
Cronologia
El quart mes de l’any.
Per als romans era el segon El seu nom no ve d' aperire , com havia estat dit, sinó probablement del senglar aper venerat pels romans, o bé té relació amb un mot vèdic àparas , és a dir, ‘següent’ al primer mes Fins a l’edat mitjana fou representat per la figura d’un jove amb flors a la mà Els tres primers dies d’abril, a Catalunya, són popularment coneguts com a dies emmanllevats , per tal com hom creu que, en realitat, pertanyen encara al mes de març Aquesta creença popular ha originat una sèrie de costums de caràcter festiu més o menys estesos arreu d’Europa D’altra banda,…
Fortalesa de Castell de Vernet
Art romànic
El poble de Castell deu el seu nom segurament a una fortalesa, avui desapareguda, que era situada sobre un penyal que es dreça no gaire lluny de l’església de Sant Martí Vell En documents del segle IX, de l’any 878, ja apareix el topònim Castelló per a referir-se al lloc, bé que no per a designar directament una fortificació Tanmateix, l’etimologia del mot Castellono ofereix dubtes sobre l’existència d’un castell o recinte fortificat a l’indret, diferent al castell de Vernet que també es consigna per les mateixes dates i que cal situar a l’actual poble de Vernet, on…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 40
- 41
- 42
- 43
- 44
- 45
- 46
- 47
- 48
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina