Resultats de la cerca

Alumne a Barcelona de Josep Serra i Porson, estudià a Llotja i a Roma, on estigué molts anys Centrat en temes anecdòtics i notes urbanes, fou també un notable aquarellista Hi ha obres seves en museus de Sabadell i de Girona

Adscrit des del 1881 al partit federal, fou durant molts anys el president del Centre Republicà d’Igualada i director del setmanari El Igualadino 1893, 1904, 1911 Regidor en 1904-07, impulsà la creació de l’escola racionalista de la vila

Deixeble de Porpora, actuà en teatres italians i estrenà també òperes, com Alessandro in Persia 1738 El 1747 anà a Londres, on estrenà l’òpera Fetonte i on restà molts anys com a professor de clavecí Deixà sonates i toccate brillants

Partí a Amèrica amb el jurista Juan de Solórzano Pereira 1610 Fou tota la seva vida professor de filosofia i teologia escriví Thesaurus Indicus 1667-77, on resten reflectits molts dels problemes socials i morals del món colonial indi americà

Quant a Catalunya, a partir del s XIII, a part els contactes directes in situ , hi hagué relacions culturals, com ho palesa l’existència de diverses traduccions medievals d’obres de Boccaccio, Dant i LBAlberti i, així mateix, la influència directa de corrents literaris italians en els escriptors catalans La impressió que fa, en observar el lèxic, és que, a la darreria del s XIV i durant tot el XV, el català s’obre als italianismes atillat, artesà, brúixola, carícia, embossada, esquif, macarró i molts més Són manlleus que pertanyen a totes les esferes del vocabulari en especial són termes de…

Des de l’antiguitat, aquest mot designava els instruments que produeixen el so mitjançant l’aire insuflat des dels pulmons de l’intèrpret Els músics que els tocaven rebien sovint el nom de "joglars de boca" Aquesta classificació, emprada fins al principi del segle XX, s’imposà per raons d’utilitat pràctica i per les connotacions gremials que tenia en les diferents èpoques Fins al segle XVII, els músics de vent gaudien d’una categoria superior als de corda, situació que es capgirà en imposar-se la corda com a base sonora de l’orquestra En aquesta classificació tradicional, emprada encara en l’…

Asseguts, generalment, l’un al costat de l’altre, cada intèrpret té assignat un determinat registre de l’instrument normalment, un intèrpret el registre agut i l’altre el greu El fet que tots dos toquin un mateix instrument fa dubtar alguns que es tracti d’autèntica música de cambra -cosa que no sol passar amb la música per a dos pianos- Amb l’èxit i la gran difusió que el piano experimentà al final del segle XVIII i durant tot el XIX, molts compositors escriviren obres per a piano a quatre mans Cal destacar-ne WA Mozart sonates KV 497 i 521, F Schubert Fantasia en fa m , D 940, R Schumann…

Un bon nombre era d’ascendència catalana especialment valenciana, illencs i rossellonesos La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la conquesta francesa d’Algèria 1830, i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les comarques valencianes del sud conca del Vinalopó, l’Alacantí i la Marina fou temporera durant molt de temps Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica Els menorquins s’establiren sobretot a la zona central Fort de l’Eau, Ain Taia, etc els valencians sobretot a l’Oranès Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc No trencaren mai els vincles…

Afectà l’arquitectura, l’escultura i la pintura decoratives i les arts decoratives en llur totalitat És molt característica d’aquest estil la porcellana, que fou en aquest moment introduïda a Europa Per a molts tractadistes el rococó no fou res més que la darrera etapa del Barroc És a partir dels estudis dels germans Goncourt sobre el XVIII que el rococó fou considerat i estudiat com un estil amb una personalitat pròpia L’inici del rococó es donà a França amb els estils Regència i Lluís XV fou essencialment interiorista i existí total llibertat en la decoració, que fou d’una gran elegància,…

Al llarg del temps el reclutament ha presentat diverses formes i sovint ha coexistit la prestació forçada amb la voluntària Els estats del Renaixement implantaren exèrcits, basats en voluntaris mercenaris estrangers, els quals eren instruments autocràtics L’estat liberal instituí el servei militar obligatori, considerant-lo més democràtic i efectiu, però l’obligatorietat fou sovint esquivada o ablanida per lleis que permetien, a les classes superiors, rescats, reemplaçaments o graus d’oficial de reserva Actualment, els països anglosaxons i molts dels del Tercer Món conserven el reclutament…