Resultats de la cerca

Vida i obra Estudià a Múrcia, Oriola i València Residí a Cadis 1776-85 i a Madrid 1785-91 Des del 1792 ocupà diferents càrrecs a la catedral de Sevilla i a la de Palma Fou nomenat cronista del Regne 1807 El coneixement de diverses llengües francès, anglès, italià, grec, llatí, àrab i hebreu li permeté traduir obres com el Diccionario universal de Física 1796-1802 de Brisson, que difongué les idees de la Illustració, i El Juicio Final , d’E Young Fundà a Madrid el diari Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa 1785-91 La seva aportació a la investigació…

El 1940 ingressà en la congregació dels missioners dels Sagrats Cors i, el 1949, fou ordenat de prevere Es llicencià en filosofia i lletres a la Universidad Complutense de Madrid 1960 i s’hi doctorà 1965 amb la tesi Las cuevas sepulcrales del bronce antiguo de Mallorca publicada el 1968 Ha estat professor de la Universidad Complutense de Madrid 1967-68, bibliotecari del Museu Arqueològic de Madrid 1970-79, collaborador científic del CSIC, secretari i director de l’Institut Espanyol de Prehistòria 1980-85 i, des del 1990, director del Museu de Lluc Com a investigador, ha centrat els seus…

Vida i obra Rector del seu poble nadiu, fou amic del bibliotecari perpinyanenc Pere Vidal i, sobretot, del bisbe Carsalade du Pont, que estiuejava a Palau del Vidre Collaborà en la majoria de les revistes històriques de la Catalunya del Nord S’interessà pels temes religiosos confraries del Rosari, de la Sang, franciscans, orígens del Seminari de Perpinyà, drets, propietats del clergat, lligats a les comarques on fou rector, és a dir, el Baix Conflent i la Cerdanya També treballà sobre temes molt diversos i específics, com els gremis medievals, la condició dels pagesos a l’Antic Règim, etc…

Realitzà estudis eclesiàstics al Seminari menor d’Eivissa llatí i humanitats i als Seminaris majors de València filosofia escolàstica, història i literatura i de Salamanca teologia dogmàtica i moral, llengües clàssiques Ordenat de prevere, fou assignat al servei de la parròquia de Sant Carles de Peralta 1951 El 1953 fou nomenat canonge arxiver de la càtedra d’Eivissa pel Ministeri de Justícia, a proposta del bisbe Antoni Cardona i Riera, substituint Isidor Macabich i Llobet Les seves obres més destacades són La conquesta Catalana de 1235 1976, Els Llibres d’Entreveniments 1981, Santa Eulàlia…

Fou un dels deixebles més destacats de Maurice André al Conservatori de París, on finalitzà els seus estudis el 1969 La seva carrera rebé un impuls important després d’haver guanyat tres concursos internacionals, a Munic 1971, Praga 1974 i Ginebra 1975 El 1974 fou nomenat professor del Conservatori de Lió i també fou professor al Conservatori regional de París i impartí classes magistrals a la Juilliard School de Nova York, al Royal Northern College of Music de Manchester i a l'Schola Cantorum de Basilea Durant molts anys compaginà la carrera de solista amb les actuacions com a…

Inicià els seus estudis al Conservatori de Bruges El 1960 ingressà al Reial Conservatori de Brusselles, on estudià amb Maurice Raskin i es diplomà l’any 1964 A partir del 1970 començà a estudiar viola de gamba de manera autodidàctica Membre de l’Ensemble Alarius de Brusselles del 1964 al 1972, aviat collaborà amb altres especialistes en música barroca, com Anner Bylsma, Frans Brüggen, René Jacobs i Gustav Leonhardt L’any 1972, amb l’encoratjament d’aquest últim, fundà una orquestra barroca, La Petite Bande, que pren el nom de la petita orquestra de JB Lully a la cort de Lluís XIV…

Vida Malgrat l’oposició familiar, decidí d’ésser cantant Aconsellat pel mestre C de Giorgi inicià els estudis de solfeig amb I Muntaner Posteriorment J Goula l’instruí en les tècniques de vocalització L’any 1869 debutà al Teatre Principal de Palma amb l’òpera Linda di Chamounix , de G Donizetti Dins la mateixa temporada actuà en les representacions de La Favorita , Gli Ugonoti , Don Pasquale i Semiramide Després d’una greu malaltia reaparegué com a solista en un concert dedicat a CA Casella L’any 1871 E Canals l’impulsà a cercar un nom artístic i trià el d’Uetam Mateu al revés…

El 1970, moment en què adoptà la denominació Orquestra Simfònica de Tenerife, passà a dependre de l’Ajuntament de Santa Cruz i del Patronat de l’Orquestra Simfònica de Tenerife i Banda de Música El 1981 se’n feu càrrec el Cabildo Insular de Tenerife mitjançant la creació del Patronat Insular de Música El primer director fou Santiago Sabina, que hi estigué al capdavant entre el 1935 i el 1966 El succeïren A León Villaverde 1966-69 i A Alfonso 1969-85 Amb l’arribada d’E Colomer 1985-86 i Víctor Pablo Pérez, director titular i artístic des del 1986, la Simfònica de Tenerife experimentà una…

Llicenciat en biologia per la Universitat de Barcelona 1971, especialitzat en entomologia, es doctorà per aquesta universitat el 1984 Adscrit a l’Institut de Biologia Evolutiva UPF-CSIC, del qual és cofundador, en 2004-08 fou coordinador de l’àrea de Recursos Naturals del CSIC Membre de l’Institut d’Estudis Catalans 1992, en fou secretari de la Secció de Ciències Biològiques 1993-2000, i també és membre de la Real Academia de Ciencias Exactas Físicas y Naturales de Madrid 2008 i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona 2008 Editor de la revista  Animal Biodiversity and…

Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on és professor d’història contemporània, es doctorà amb la tesi Petits grans canvis Moviment obrer i canvi polític en la dècada dels seixanta , que obtingué el premi Ciutat de Barcelona Duran i Sanpere 2006 En l’àmbit acadèmic és autor de treballs sobre els moviments socials en l’antifranquisme i la Transició Clase obrera, antifranquismo y cambio político 2008, Quan plovien bombes Els bombardeigs de Barcelona i la Guerra Civil 2008, Lucha de clases, dictadura y democracia 2011 i Hegemonías Crisis, movimientos de resistencia y…