Resultats de la cerca
Es mostren 245 resultats
al-Aš’arī
Islamisme
Un dels més notables teòlegs de l’islam.
Inicialment fou deixeble d’al-Ǧubbā'ī a l’escola mutazilita de Bàssora, però el 912 sembla que, a causa d’un diferent criteri sobre la predestinació, deixà l’escola i renegà públicament les seves interpretacions racionalistes, les quals, sostingué, menen a la substitució de la fe per la raó Inicià l’escolàstica ortodoxa de l’islam, defensà l’existència dels atributs divins, definí l' Alcorà com a paraula eterna i increada de Déu i sostingué la responsabilitat divina en els actes humans, els quals, creats per Déu, són acceptats pels homes, fet que els fa mereixedors de premi o de…
Joan Baptista Berni i Català
Filosofia
Filòsof.
Es doctorà a la Universitat de València, de la qual fou també catedràtic 1731 Era sacerdot i notari de la inquisició Publicà tres llibres hagiogràfics, d’escassa importància, i el tractat Filosofía racional, natural, metafísica y moral 1736, en quatre volums, obra bàsica de la renovació filosòfica als Països Catalans al s XVIII Deixeble de Tomàs Tosca, s’oposà, com ell, a l’escolàstica decadent i rutinària, i propugnà un eclecticisme fonamentalment racionalista i empíric alhora Defensà una clara separació entre la teologia i la filosofia, tot reclamant per a aquesta la màxima…
Antoni Rosselló i Sureda
Literatura
Cristianisme
Eclesiàstic i escriptor.
Entrà a l’orde trinitari a Mallorca 1802 i completà la formació a València 1816 Demanà la secularització el 1821 i retornà a Mallorca, on es féu remarcar per les seves idees liberals en la direcció del diari El Atleta de la Verdad 1822 això l’obligà a abandonar l’illa i a refugiar-se a Madrid 1824, on canvià d’idees i arribà a ésser predicador de l’arquebisbe de Toledo i fou condecorat com a missioner apostòlic Aleshores es dedicà a l’escolàstica i a l’apologètica i escriví articles i obres piadoses Des del 1884 dirigí la “Biblioteca Sagrada”, destinada a publicar obres de…
Josep Batalla i Costa
Literatura catalana
Humanista i editor.
Professor de filosofia a l’ensenyament secundari des del 1979 i catedràtic des del 1993, va ampliar estudis a França i a Alemanya, on el 1974 obtingué el Magister Artium a la universitat de Munic Amb un coneixement profund de la filosofia occidental, des dels autors clàssics fins a Einstein, s’ha especialitzat en autors medievals, neoplatònics i en els mestres de l’escolàstica És el traductor d’Agustí d’Hipona 1991 i d’Aristòtil 1995 i 1999 per a la Fundació Bernat Metge Anteriorment havia versionat i editat l’obra del mestre Eckhart 1983, Dionís Areopagita, sant Anselm 1988 i…
idea
Filosofia
Psicologia
Representació intel·lectual d’una cosa, concepte entès com a acte o objecte del pensament, no com a terme lògic.
Segons les diferents concepcions gnoseològiques, les idees són interpretades com a corresponents a l’essència mateixa de les coses Aristòtil, escolàstica, realisme crític, com a simples noms que designen un nombre indefinit de coses nominalisme o com a representació fins i tot sensible sensualisme El criticisme kantià, d’altra banda, distingeix la idea, en sentit tradicional, i l’anomenada idea transcendental , concepte exigit per la raó, sense, però, cap objecte és a dir, sense terme cognoscible que hi correspongui en el món de la sensibilitat Com a elements psicològics, les…
distinció
Filosofia
Diferència entre dos o més éssers, realitats o dimensions del real en virtut de la qual una cosa no és l’altra o bé hom no considera que ho sigui.
Molt relacionat amb el problema de la divisió, ocupà l’interès del pensament grec i de l’escolàstica En aquesta perspectiva hom parla de distinció real si es tracta de la corresponent a coses realment distintes, o de simple distinció de raó , en el sentit d’una distinció purament mental La distinció real pot ésser física o metafísica , segons que es refereix a un nivell del real o a l’altre Hom distingeix entre distinció absoluta , quan les diverses realitats no són ni modes l’una de l’altra, i distinció modal , quan es tracta de l’existent entre una cosa i el seu mode un cos i…
filosofia del sentit comú
Filosofia
Psicologia
Nom amb què és coneguda la doctrina central de l’escola escocesa, per tal com aquesta destaca el paper decisiu del sentit comú (common sense), facultat reguladora que permet a l’home de fonamentar tot judici sense caure ni en l’escepticisme ni en el dogmatisme.
Bé que hom no pot identificar-los simplement, sentit comú i seny mantenen una innegable relació, probablement no estranya al fet que l’escola escocesa assolí un gran influx als Països Catalans És clara, així mateix, la relació existent entre el sentit comú d’aquesta escola i el també anomenat sentit comú sensus communis naturae de la tradició escolàstica, bé que aquest no fóra entès com a facultat de l’home, sinó com una mena de força cognoscitiva de la pròpia natura humana en general i en virtut de la qual hi ha un acord o coincidència universal per part dels homes pel que fa…
forma
Filosofia
Principi ordenador, constitutiu o determinat de la realitat, descobert per la ment.
El concepte brollà com a mitjà de comprensió de l’ésser de les coses, de llur unitat i multiplicitat i de llur permanència i moviment Per a Plató, la forma eîdos , l’ésser constitutiu de les coses, resta fora d’elles, en el regne de les idees universals de les quals els objectes són còpies o reflexos, i és percebuda per l’enteniment Aristòtil, d’altra banda, dedueix, enfront del problema de l’esdevenir, que l’ésser sensible es compon, com a elements constitutius, de la matèria, o substrat, i la forma eîdos, morfé , determinant, ambdós inseparables el real és el compost d’ambdues, però…
principi de contradicció
Filosofia
Principi de la lògica aristotèlica que hom hauria d’anomenar pròpiament principi de no-contradicció.
En la tradició escolàstica, d’acord amb l’axioma que el pensar és consegüent a l’ésser, constituí en primer principi ontològic és impossible que una cosa sigui i no sigui al mateix temps i sota el mateix aspecteEn la lògica moderna hom l’entén com el teorema del càlcul proposicional no pot ésser cert alhora A i no A ~A~A La tradició del principi lògic i metafísic parteix de la filosofia de la immutabilitat de l’ésser de Parmènides i, amb preponderància de l’un o l’altre sentit, ha estat constant al llarg de la història Modernament, tant Hegel en sentit idealista com Feuerbach i…
esdevenir
Filosofia
Procés de transformació del real que passa d’una forma d’ésser a una altra de diferent.
El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina