Resultats de la cerca

Fill d’anglesos Fou redactor del periòdic carlí La Convicción El 1872 se sumà a la revolta carlina i lluità amb Maties del Vall i amb el coronel Francesch, amb el qual entrà a Reus 1872 Es destacà a Puig-reig i a Prades i fou coronel cap de la quarta brigada de l’exèrcit carlí de Tarragona El 1875 cooperà amb Savalls a Breda Fou recompensat pel pretendent carlí amb el títol de comte de Moore Escriví biografies de militars carlins Arran d’un complot carlí, hagué d’exiliar-se a França 1900

Durant el govern de Robert Harley 1710 tingué una actuació decisiva en el tractat d’Utrecht 1713, on, amb gran pragmatisme, utilitzà el Cas dels Catalans per a obtenir avantatges econòmics Acusat de conspiració a favor de Jaume Stuart, fugí a França i esdevingué fins el 1715 secretari d’estat del pretendent De tornada a Anglaterra 1723, dirigí l’oposició des del setmanari “Cragtsman” Escriví Reflections upon Exile 1716, Letter to Sir William Wyndham 1753, Idea of a patriot King 1749 i Letters on the Study of History 1752

Pretendent al tron de Castella com a filla legitimada 1362 de Pere I i de Maria de Padilla Reconeguda hereva per les corts 1363, hom negocià sense resultat 1368 el seu casament amb el futur Joan I de Catalunya-Aragó Es casà 1371 amb Joan de Gant, duc de Lancaster foren reconeguts reis de Castella per la cort anglesa 1372, reivindicaren llurs drets per les armes i hi renunciaren pel tractat de Baiona 1388, que estipulà el casament de llur filla Caterina de Lancaster amb el futur Enric III de Castella

A l’Estat espanyol fou adoptada pel carlisme i significava el rebuig de les idees liberals sorgides durant la guerra contra Napoleó i el retorn a la monarquia absoluta, basada en la tesi de la legitimitat de la llei sàlica, el dret diví de la monarquia i, pr tant, la defensa aferrissada de la religió catòlica i de les seves institucions, idees que ja es troben presents en els moviments reialistes del Trienni Liberal i en la guerra dels Malcontents, al Principat Posteriorment, aquesta doctrina cercà una justificació històrica en la identificació de la monarquia absoluta amb una suposada…

Setè marquès de Villores Carlí, ocupà ben aviat càrrecs importants en el partit Fou cap legitimista de València i, arran de l’escissió de Vázquez de Mella 1919, que tingué molts partidaris al País Valencià, defensà la posició del pretendent Jaume de Borbó, que el nomenà cap delegat de la Comunió Tradicionalista i secretari general polític a Espanya Alfons Carles de Borbó 1931 el ratificà en el lloc Treballà en la formació d’una aliança de les forces dinàstiques, carlines i alfonsines, en els primers anys de la Segona República Pertangué a la Mestrança de València i a diverses…

De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles de Borbó Formà grup amb Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil Es caracteritza, com a poeta, per la malenconia i la ironia Autor dels reculls Les jours passés 1920, Tendre Paris 1921, Eaux vives 1922, Bucoliques et almanach 1927 i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos 1920, de la novella fantasiosa i satírica La veuve de minuit 1926 i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes 1937 Collaborador de publicacions com La Tramontane , Le Roussillon  i Le Coq Catalan

Fou capità de les tropes del pretendent Carles durant la primera carlinada Emigrà a França, país en què desenvolupà la carrera musical, i s’establí a Bourges, on començà com a professor de piano i oferí petits concerts Guanyà la plaça d’organista a la catedral d’aquesta mateixa localitat, i més tard fou professor d’harmonia i solfeig a l’École Normale Fou partidari del sistema d’ensenyament musical de Pierre Galin, i n’ideà noves aplicacions Publicà diferents obres pedagògiques a França, com la Grammaire philarmonique 1836-37 i el Cours de plain chant 1845, entre d’altres

Actor del Teatre Nacional de Budapest, n'arribà a ésser director Excellent coneixedor de l’escena i autor prolífic, excellí sobretot en els drames populars dels quals fou el creador, amb inclusió de música i cançons i mescla d’elements tràgics i humorístics Cal destacar-ne, entre altres obres, Szököltt katona ‘El desertor’, 1843, Két pisztoly ‘Dues pistoles’, 1844, Csikós ‘El pastor’, 1846 i Cigány ‘El gitano’, 1853 Escriví també drames històrics, com A trónkereso ‘El pretendent al tron’, 1868, i comèdies, com Rózsa ‘Rosa’, 1840, que obtingué el gran premi de l’acadèmia, Liliomfi…

Negocià el casament de Ferran VII i el del seu germà Carles amb dues princeses del Brasil fou nomenat gran d’Espanya i general de l’orde franciscà al qual pertanyia 1817 El 1832 fou consagrat arquebisbe de Santiago de Cuba, però el 1837 fugí de l’illa, s’uní als carlins, i fou designat president de la junta d’estat carlina Emigrà amb el pretendent al final de la guerra, però tornà a la península al cap de deu anys i fou arquebisbe de Burgos 1850 i de Toledo 1857, i el 1858 rebé el nomenament de cardenal

Marquès de Palmerola i comte del Fonollar, fill de Ramon Despujol i de Vilalba Reconegué el pretendent Carles V com a rei i fou vocal de la Junta Superior de Berga 1837, de la qual se separà 1838, per disconformitat amb els crims del comte d’Espanya Fou també conegut amb el nom de Josep Maria d’Amigant un dels cognoms de la seva mare El succeí en els títols el seu fill Ignasi Maria Despujol i Dusay Barcelona 1827 — 1881, un dels fundadors 1851 i president 1862-66 de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre