Resultats de la cerca
Es mostren 90652 resultats
Lluís Amorós i Amorós
Historiografia catalana
Arqueòleg.
Llicenciat en dret, al llarg de la seva vida ocupà diferents càrrecs vinculats amb el món de l’arqueologia a Mallorca Fou comissari insular d’excavacions arqueològiques, delegat del Servei Nacional d’Excavacions a Artà, vocal del Servei d’Excavacions Arqueològiques Submarines de les Illes Balears, tresorer de la Fundació Bryant, secretari de la Junta de Govern de la Societat Arqueològica Lulliana, conservador del Museu Regional d’Artà i membre de la seva junta A més de tots aquests càrrecs, també s’implicà directament en la recerca Així, dugué a terme excavacions arqueològiques en diferents…
Josep Ametller i Viñas
Historiografia catalana
Metge i historiador.
Estudià medicina a Barcelona i es doctorà a Madrid, on exercí durant deu anys 1856-66 Formà part del primer cos de metges higienistes, fou secretari de l’Academia de Medicina i participà en l’organització del I Congreso Médico Español 1864 Publicà treballs sobre l’hipocratisme i la toxicologia del treball Retornat a Girona el 1866, milità al partit progressista i fou membre de la Junta Revolucionària Provincial 1868 L’any 1874 prestà serveis en l’exèrcit d’operacions del Nord També fou regidor de l’Ajuntament de Girona 1885 Presidí l’Associació Literària de Girona i fou delegat de l’…
Joan Crexell i Playà
Historiografia catalana
Historiador i periodista.
Actiu militant antifranquista a l’Assemblea de Catalunya, centrà bona part de la seva obra històrica en l’estudi de l’oposició contra la dictadura i en els principals episodis d’aquella lluita Publicà Els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol 1982, La Caputxinada 1986 i La “manifestació” de capellans de 1966 1992 i recollí, en el volum La fi del cagaelàstics 1980, la poesia política anònima del període 1939-79, que posteriorment amplià en el llibre Si és boig, que el tanquin 1983, referit a l’etapa 1977-82 Sabé, però, estendre el seu camp d’estudi a altres etapes anteriors, com…
Gil Vidal i Forga
Historiografia catalana
Historiador autodidacte, especialista en el moviment obrer, i polític.
Vida i obra Cursà estudis primaris i de comptabilitat Treballà en diversos tallers d’imatgeria religiosa i formà part del Centre Obrer d’Olot Practicà l’excursionisme i la fotografia El 1931, integrat a la candidatura republicana, fou elegit membre de l’Ajuntament olotí, on obtingué la Conselleria de Governació Segons Miquel de Garganta, «deixà fama d’home bo, reflexiu, recte i operatiu» Sindicalment s’afilià a la UGT Després de la Guerra Civil Espanyola fou reclòs en diverses presons gironines i hagué de passar onze mesos a la Presó Model de Barcelona Publicà L’evolució social a Olot 1937,…
Charles Sorel
Historiografia catalana
Historiador i literat.
Vida i obra Fou senyor de Souvigny, pel fet de ser nebot i successor de l’historiògraf Charles Bernard Escriví obres històriques com la Histoire de la monarchie française 1636, però la popularitat li vingué de les seves novelles i obres literàries, com ara la Histoire comique de Francion 1641 Fou el primer autor francès que justificà el domini gàllic sobre Catalunya després de la revolució del 1640, i l’aliança francocatalana del 1641 El seu llibre La deffence des Catalans 1642 és, en bona part, una adaptació dels arguments exposats per fra Gaspar Sala a la Proclamación Católica 1640 Sorel…
Anna Sallés i Bonastre
Historiografia catalana
Llicenciada en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1966) i doctorada per la Universitat Autònoma de Barcelona (1981), és, d’ençà del 1971, professora d’història contemporània d’aquesta darrera universitat.
Les seves recerques s’han centrat en el període de la República i de la guerra civil, tot i que també s’ha interessat per la Revolució Russa Destaca el llibre fruit de la seva tesi doctoral Quan Catalunya era d’Esquerra 1986, on s’analitzen els orígens del partit ERC i es descobreixen les claus de per què una formació política tot just nascuda es convertí en l’eix polític de la Catalunya autònoma republicana En el pròleg d’aquest llibre, Josep Termes en remarca que ha estat escrit amb una combinació de “passió” i de “voluntat crítica” També és autora de distintes síntesis i obres de…
Josep Maria Rodríguez i Tejerina
Historiografia catalana
Historiador i metge.
Es llicencià en medicina el 1945 a la Universitat San Carlos de Madrid, on també es doctorà l’any 1962 Fou cap dels Serveis de Cirurgia de la Clínica Naval de les Balears 1958, a Palma, professor associat de la Universitat de Barcelona 1974-86, i president de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma 1978-91 La seva tasca científica ha rebut diversos premis Ha collaborat en algunes revistes científiques i, des del 1975, és magister de la Maioricensis Schola Lullistica S’ha centrat en l’estudi de la història de la medicina a Mallorca i en l’estudi biogràfic de determinats…
Michala Petri
Música
Flautista danesa.
Començà a estudiar la flauta de bec a tres anys i quan només en tenia cinc actuà a la Ràdio Danesa Debutà professionalment el 1969 a l’Auditori del Tívoli i aquest mateix any començà les classes amb Ferdinand Conrad a la Hochschule für Musik und Theater de Hannover Durant la dècada dels setanta desenvolupà la seva carrera de solista amb aparicions regulars a Europa i l’Amèrica del Nord, convidada a tocar per directors com Claudio Abbado, Christopher Hogwood, Neville Marriner o Vladimir Spivakov Des del 1992 toca sovint amb el seu marit, el guitarrista i llaütista Lars Hanniba,…
Dalmau González i Albiol
Música
Tenor català.
Inicià els seus estudis musicals i de cant a la Schola Cantorum del seu collegi de Girona Posteriorment completà la seva formació musical al Conservatori del Liceu —amb G Price— i al Conservatori Municipal de Barcelona, i posteriorment amplià la seva formació a Salzburg amb A Augér, P Schilhawsky i A Dermota Entre els anys 1972 i 1975 guanyà diversos premis a Barcelona i Salzburg Guanyador del primer del concurs de cant Francesc Viñas 1972, la temporada 1972-73 debutà al Gran Teatre del Liceu i el 1977 hi interpretà Parisina d’Este , de Donizetti, amb Montserrat Caballé Posteriorment hi ha…
trio
Música
Conjunt de tres instruments -o de tres parts instrumentals-, o bé una composició escrita per a aquesta formació.
Encara que també s’ha utilitzat per a obres vocals amb acompanyament o sense, en l’actualitat la denominació més habitual per a una peça per a tres cantants és tercet Al principi, la paraula trio significà pròpiament un tipus d’escriptura -representada, entre molts altres exemples, per nombroses simfonies a tres veus obligades de JS Bach les Invencions a tres veus- en la qual les tres parts de la polifonia tenen la mateixa importància Això no vol dir, però, que tinguin el mateix caràcter ni que comparteixin el mateix material un arranjament freqüent és el de dues veus superiors i un baix, com…