Resultats de la cerca
Es mostren 2165 resultats
Sant Pere de Paçà
Art romànic
Situació L’església de Sant Pere es dreça al centre del poble de Paçà Mapa IGN-2449 Situació Lat 42° 34’ 48” N - Long 2° 48’ 41,4” E Hom hi arriba a partir de Perpinyà, per la N-9 i la D-40, la qual s’uneix a la N-9, a mà dreta, al lloc dit Oliu PP Història Paçà s’esmenta per primera vegada dins un document del 8 de febrer del 801, pel qual una dona, Maura, i el seu fill Adenar venien a Castellà I, abat d’Arles, la terra que van heretar dels seus pares, aprisiadors, al territori de Paçà “ villa que nuncupant Pasar ”, al comtat de Rosselló, sobre la via pública anomenada Francisca En un…
Borja de Riquer i Permanyer

Borja de Riquer i Permanyer
Historiografia
Historiador.
Fill de Martí de Riquer i Morera , es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1968, i del 1969 a 2015 fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1988 guanyà la càtedra d’història contemporània Durant el darrer franquisme i la transició estigué vinculat al Partit Socialista Unificat de Catalunya , i el 1975 fou un dels signants del Manifest de Bellaterra, primer document públic des de la fi de la Guerra Civil en reivindicar una universitat autònoma, democràtica i socialment responsable Especialista en catalanisme i en la Restauració, ha publicat entre d’altres la seva tesi…
Santa Maria de Mataró
Art romànic
Situació L’església de Santa Maria de Mataró, avui dia amb la titulació de basílica, centra el nucli primitiu de la ciutat de Mataró i es troba a la plaça de Santa Maria Mapa 37-15393 Situació 31TDF539992 NOB Història Inicialment, es coneixia com Santa Maria de Civitas fracta o d’ Alarona , fins que es va imposar el nom de Mataró Hi ha hagut força polèmica per part dels historiadors locals per esbrinar el significat de Civitas fracta Sembla que, després de molts debats, s’accepta que el significat del topònim fracta es refereix al fet que era una ciutat dividida, d’una banda, en dues…
cinema suís
Cinematografia
Cinema realitzat a Suïssa.
Amb uns precedents gairebé inexistents, el cinema suís nasqué el 1958, que el govern adoptà mesures per a promoure la cinematografia autòctona, les quals permeteren l’eclosió els primers anys seixanta d’una generació de cineastes francòfons anomenada Grup dels 5 Alain Tanner, Claude Goretta, Michel Soutter, Jean Louis Roy i Jacques Lagrange, amb una producció molt influïda per llur bagatge televisiu A la zona germanòfona privà la tradició documentalista Walter Murti, Richard Dindo, que s’acompanyà d’un cinema de ficció de connotacions brechtianes Thomas Koerfer, o operístiques Daniel Schmidt…
Antoni Aparisi i Guijarro
Historiografia catalana
Advocat, polític, periodista i escriptor.
Estudià a l’Escola Pia de València i es llicencià en dret a la UV Fou advocat criminalista Fundà les revistes setmanals La Restauración 1843-44 i El Pensamiento de Valencia 1857-58, d’orientació neocatòlica, plataformes per al seu llançament polític També collaborà en La Regeneración en fou director, La Concordia i La defensa de la sociedad Elegit diputat 1858, es traslladà a Madrid i ocupà escó al Congrés fins el 1865 Destronada Isabel II 1868, es dedicà a preparar el retorn de la branca carlina Carles VII i publicà, entre altres obres, El rey de España 1869, La cuestión dinástica 1869 i…
L’Avenç
Historiografia catalana
Revista que, amb el subtítol de Lletres, Arts, Ciències i sota el lema claverià de Virtut-Progrés-Amor, aparegué a Barcelona al gener del 1881.
En la primera època, amb la grafia L’Avens , es publicà quinzenalment de manera irregular entre el 1881 i el 1884, i després, en la segona època entre el 1889 i el 1894, aparegué primer mensualment per a convertir-se més tard en quinzenal El 1891 regularitzà el nom i esdevingué L’Avenç Fou fundada per Jaume Massó i Torrents, primer director, Emili Guanyavents, Josep Meifrén i Ramon Casas, amb un ideari de progressisme laic i catalanista, inspirat en Valentí Almirall, i per omplir el buit en el camp de la crítica literària i artística que la conversió en diari de la revista La Renaixensa…
Charles-Emmanuel Dufourcq
Historiografia catalana
Medievalista francès.
El fet de néixer a la ciutat nord-africana d’Alger a l’inici del s xx condicionà força l’orientació de les seves investigacions La mateixa heterogeneïtat dels seus ascendents pare d’origen navarrès i mare d’origen genovès li donà una certa visió cosmopolita que l’ajudà a comprendre el món islàmic Passà la infantesa a Algèria, on feu els estudis secundaris i superiors i on obtingué l’agregació en història el 1937 Traslladat a Tunísia, inicià els seus estudis sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i el Magrib a l’època medieval i feu aportacions importants en el camp de l’…
Cultura Valenciana
Historiografia catalana
Revista trimestral publicada a València entre el 1926 i el 1931, com a òrgan de l’Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil, una institució vinculada als jesuïtes.
Juntament amb els seus fascicles apareixien els Annals de l’Amicorum JL Vives Associatio de València No es tractà d’una iniciativa merament erudita, sinó que nasqué amb una explícita militància ideològica el catolicisme d’orientació regionalista El seu director, Josep Maria Martínez Fayos, ja propugnà des del primer número una visió historicista i confessional, que veia en l’Edat Mitjana –cristiana i corporativa– no sols l’origen de la identitat del país, sinó també la seva plenitud religiosa i social Sense ser una revista especialitzada, una tercera part dels estudis publicats…
Pietro Metastasio
Música
Llibretista i poeta italià.
El seu nom real era Pietro Antonio Domenico Bonaventura Trapassi Malgrat el seu origen humil, tingué una educació acurada gràcies als seus dots i a diversos protectors El principal fou Gianvincenzo Gravina, el qual li hellenitzà el cognom, pel qual ha estat conegut posteriorment, li proporcionà un coneixement profund dels clàssics i li facilità la publicació de la tragèdia Giustino 1717 Dedicat a la jurisprudència a Nàpols des del 1721, també escriví obres teatrals i llibrets per encàrrec, entre els quals figuren Siface rè di Numidia 1723, Didone abbandonata 1724 -dedicada a la seva futura…
divorci
Cristianisme
Dret
Dissolució voluntària i legal d’un matrimoni vàlid.
Les societats primitives i els codis més antics, com el d’Hammurabi, reconeixen generalment el divorci, atès que el matrimoni no era considerat indissoluble o, si de cas, només ho era a partir del naixement d’un fill La iniciativa de la ruptura, ordinàriament unilateral, solia correspondre a l’home, i n’era la causa més freqüent l’esterilitat de la dona Uns altres factors que permetien el divorci varien notablement d’uns pobles a uns altres, en els quals hom troba, en aquest aspecte, actituds diverses sobre la igualtat entre home i dona, com també diferents determinacions de les condicions…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 82
- 83
- 84
- 85
- 86
- 87
- 88
- 89
- 90
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina