Resultats de la cerca
Es mostren 1224 resultats
Pere Foix i Cases
Literatura catalana
Economia
Política
Sindicalista i escriptor.
Vida i obra Militant anarquista afiliat a la CNT, fou amic de Seguí, Pestaña, Peiró, etc Visqué a París 1914-1919, on, el 1918 amb el pseudònim Xifort , escriví a Le Libertaire , i també a L’International Collaborà en diaris i diverses revistes anarquistes de Barcelona, entre les quals cal subratllar el setmanari Acción que arribà a dirigir les revistes Mañana i Revista blanca i els diaris El Diluvio i el Noticiero Universal de Barcelona Fundà Despertad , a Vigo Fou empresonat repetidament durant la dictadura de Primo de Rivera, i arran de la seva militància sindicalista hagué d…
, ,
Paraules d’Opòton el Vell
Literatura catalana
Novel·la d’Avel·lí Artís-Gener, publicada l’any 1968.
L’autor, conegut pel pseudònim de Tísner , proposa una mirada més justa i equànime en la relació entre americans i hispans El contrast entre els dos mons dividits per l’Atlàntic és tractat amb enginy, humor i una tendresa que no oculta ni la paròdia ni la crítica de la història del descobriment espanyol Tísner fingeix haver traduït el manuscrit d’Opòton, un vell asteca La crònica, escrita en nàhuatl, narra l’aventura dels tres mil set-cents asteques que cercant el déu Quetzalcóatl descobriren la Península Ibèrica Els indis troben escandalosos els costums d’aquella gent, els seus…
Antoni Maria Alcover i Sureda
Historiografia catalana
Prevere, lingüista i folklorista.
El 1877 es traslladà a Palma per fer els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Sant Pere Una vegada ordenat 1885 i llicenciat en teologia i dret canònic, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat al si de l’Església de Mallorca fou catedràtic del seminari d’història eclesiàstica 1888, de llocs teològics 1895, d’història de Mallorca i de llengua i literatura mallorquines 1898, fou vicari general de la diòcesi 1898-1916, canonge magistral de la Seu 1905, vicari capitular sede vacante 1915-16 i degà del Capítol 1921 Defensà un integrisme radical de tradició carlina que només matisà cap…
Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia
Guerrilla colombiana.
Té l’origen en els enfrontaments entre guerrilles rivals dels partits liberals i conservadors entre el final dels anys quaranta i el final dels cinquanta del segle XX Un grup dissident dels liberals que abraçà el comunisme fou l’embrió del que l’any 1966 esdevindrien les FARC, fundades per Manuel Marulanda , pseudònim de Pedro Antonio Marín Marín, conegut popularment com Tirofijo , que en fou el dirigent principal Els anys següents tingueren una vida marginal, en part per l’obertura de relacions diplomàtiques entre Colòmbia i la Unió Soviètica El març del 1984 les FARC i el…
Dones: vots, novel·les i escoles. 1892-1939
El vot de les dones, la narrativa femenina i l’èxit de les mestres són tres històries paralleles A Catalunya, les dones van votar l’Estatut d’Autonomia del 1931 quan encara no podien exercir oficialment el dret de vot D’altra banda, des de l’any 1893 es pot parlar de narrativa catalana escrita per dones, una obra en conjunt que obtingué el primer èxit internacional amb Solitud, de Caterina Albert, firmada, tanmateix, amb un pseudònim masculí Víctor Català Alhora, la Biblioteca Bonnemaison ha de ser considerada la primera biblioteca del món dedicada a les dones I, al seu torn, les…
Bienvenida
Família de tres generacions de toreros que han utilitzat el pseudònim de llur avi, el banderiller Manuel Mejías Luján, fill de Bienvenida (Badajoz).
Manuel Mejías Rapela 1884-1964, fill de l’anterior, prengué l’alternativa a Madrid 1905 Com a empresari i apoderat promogué l’activitat dels seus fills Manuel Mejías Jiménez 1912-38, el qual, havent pres l’alternativa a Saragossa el 1929, el superà en prestigi i fou un dels més destacats representants de l’alegre escola sevillana José Mejías Jiménez Madrid, 1914, matador i banderiller, que prengué l’alternativa a Madrid el 1931 Antonio Mejías Jiménez Caracas, 1922-Madrid 1975, que prengué l’alternativa el 1942 Ángel Luis Mejías Jiménez i Juanito Mejías Jiménez, també matadors, no han assolit…
Els déus inaccessibles
Literatura catalana
Novel·la de Miquel Àngel Riera, publicada l’any 1987.
Desenvolupament enciclopèdic El protagonista de la novella reviu un episodi cabdal de la seva vida, la coneixença d’Alexis, un adolescent en estat de gràcia, expressió d’una bellesa perfecta que el colpí i sotragà pregonament Es tracta d’un sacerdot rural, de poca salut, però amb una sensibilitat tan extraordinària que el fa capaç de gaudir de la bellesa fins a nivells convulsius L’episodi que reporta fou de curta durada, però d’efectes trasbalsadors A la vegada, aquest sacerdot és un poeta i un humanista, traductor del poeta llatí Domici Mars, del qual apunta que podria tractar-se d’un…
Antoni Verdaguer i Serra
Cinematografia
Director.
Vida S’inicià com a cineasta amateur vinculat al Cineclub Amics de les Arts de Terrassa El 1971-73 realitzà diversos curts d’art conceptual de Francesc Abad i Lluís Jové, i després marxà a París per cursar estudis de direcció al Conservatori Lliure del Cinema Francès 1974-76 De retorn a Catalunya exercí d’ajudant de direcció en produccions com La verdad sobre el caso Savolta 1978, Antonio Drove Fugida al sud La desbandada Plein sud , 1980, Luc Béraud El pico 1983, Eloy de la Iglesia Carmen Carmen , 1984, Francesco Rosi La rossa del bar 1986, Ventura Pons Barcelona Connection 1987, Miguel…
prima prattica/seconda prattica
Música
Expressions sorgides al voltant de la polèmica entre G. M. Artusi i C. Monteverdi sobre la composició musical al principi del segle XVII.
La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi…
Rosa Maria Arquimbau i Cardil

Rosa Maria Arquimbau i Cardil
Literatura catalana
Narradora, comediògrafa i periodista.
Vida i obra S’inicià amb collaboracions a les revistes Joventut Catalana 1924-25, Flames Noves 1926-27 i La Dona Catalana 1926-29 Com a periodista establí un estil formal i directe en els seus articles per a descriure els canvis en els costums i les relacions socials que resultà innovador Fou redactora d’ Imatges 1930, La Nau 1929-31, La Publicitat 1930-11, La Rambla 1930-36, amb la secció “Film&Soda” 1930-32, L’Opinió 1932-33, amb la “Pàgina Femenina” i La Rambla de Catalunya 1936, entre d’altres Després de la Guerra Civil s’exilià a França amb el seu marit, i el 1945…
,
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 89
- 90
- 91
- 92
- 93
- 94
- 95
- 96
- 97
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina