Resultats de la cerca

Tradicionalment, el que s’imita és una entitat temàtica, com ara un motiu o un tema Una peça basada en el contrapunt imitatiu pot ser monotemàtica com és el cas de la fuga o politemàtica com és el cas de la canzona La imitació ha estat una de les relacions entre les veus més utilitzades en la música occidental, en particular des de l’Edat Mitjana fins al final del Barroc En l’Edat Mitjana es poden mencionar, com a exemples de formes que es basen en la imitació, la chanson polyphonique , el motet, la caccia i la chace denominacions inicials, aquestes dues últimes, de cànon…

Es considera que el ricercare imitatiu és l’equivalent instrumental del motet vocal De tempo més aviat lent, es caracteritza pel tractament imitatiu dels diferents temes que apareixen, i sovint utilitza recursos contrapuntístics, com ara l’augmentació, la disminució o la inversió El ricercare imitatiu podia ser per a un conjunt d’instruments o per a orgue En la primera modalitat, conreada per autors com H Isaac o A Willaert, s’observa un estil molt proper al motet, amb nombroses entrades imitatives En la segona modalitat, conreada per autors com A…

Aquest tipus de veu, també coneguda com a "veu lliure" pel fet de no estar subjecta a la disciplina imitativa, té un caràcter d’acompanyament i no és infreqüent en els cànons Acostuma a estar situada al baix vegeu els diferents cànons de les Variacions Goldberg , BWV 988, de JS Bach i a tenir una funció de sosteniment harmònic Tanmateix, malgrat mantenir-se externa a la trama imitativa, la veu complementària també pot assumir el paper de cantus firmus com és el cas d’alguns cànons de L’ofrena musical , BWV 1079, de Bach o d' ostinato Cànon i giga en re M, de J Pachelbel

Manllevà tonades del cant gregorià per a la part de tenor de les seves composicions i practicà un contrapunt imitatiu rigorós Excellí en l’art de les cançons per la seva melodia fluida i fantasiosa, subordinada al text i expressiva, i per la claredat de la forma

Hom els troba a Utrecht, a Cambrai i a Anvers als s XVI i XVII Conrearen l’escultura funerària i, alhora, la decoració de façanes i d’interiors El seu estil esdevé detallista —temes florals— ensems que imitatiu Hom destaca el fundador de la dinastia, Willem, i Jacob van Kemeryck, dit de Nole , creador de la fesomia renaixentista dels Països Baixos

Originada durant el s XVI, fou anomenada fancy a Anglaterra i, quan desenvolupava un sol tema, tiento a Castella En difondre's la pràctica instrumental, la fantasia fou una improvisació sobre un tema donat Bach la considerà com un gran preludi Posteriorment, anà perdent el seu caràcter imitatiu i temàtic i esdevingué una peça formalment lliure Al s XIX fou conreada per Schumann, Brahms, Saint-Saëns, etc Aquest mateix segle aquest nom fou aplicat també als arranjaments d’òperes conegudes per a piano o altres instruments

Probablement visqué i treballà a París, ja que la major part de les seves composicions foren publicades per impressors relacionats amb la cort reial francesa, com R Ballard i A Le Roy Sembla, però, que no ocupà cap càrrec a la capella reial F Rabelais el cita a Pantagruel Compongué sis misses, prop d’un centenar de motets, algunes cançons espirituals en francès i més de cinquanta chansons profanes Moltes de les seves obres foren transcrites per a llaüt El seu estil denota una gran capacitat en el tractament imitatiu de les veus i molt interès pels procediments canònics

El nombre de parts serveix habitualment per a caracteritzar una peça polifònica Així, es parla d’una fuga a tres parts, d’un cànon a quatre parts, d’una invenció a dues parts, etc Cal tenir present que, en aquest context, el terme ’part’ sempre es pot substituir per la paraula ’veu', potser més freqüent en les llengües romàniques Es distingeixen diferents modalitats de part es parla de part lliure o complementària per a designar aquella veu o aquelles veus que, en un context imitatiu, com ara un cànon, no participen del principi imitatiu de part principal o part…

A partir de la Contrareforma, la música de Palestrina s’erigí com a model a seguir pels compositors d’obres musicals religioses dels països d’obediència catòlica, encara que també es difongué als països de credo protestant En un sentit més ampli, l' stile antico usava els preceptes de la prima prattica prima prattica/seconda prattica Prescrivia l’ús de la polifonia, en especial del contrapunt imitatiu, i el tractament acurat de la dissonància JJ Fux, en el seu tractat teòric Gradus ad Parnassum 1725, reivindicà el model palestrinià com a pauta per a la composició…

Es formà a l’Institut Lemmens, on estudià cant gregorià i orgue Més tard fou professor d’aquest mateix centre i també dels conservatoris de Gant 1931-38, Tilburg 1935-48 i Anvers 1948-68 Destacat intèrpret d’orgue, fou organista a la catedral de Mechelen i oferí nombroses classes magistrals, tant a Europa com als Estats Units L’obra de Peeters destaca per l’ús de les formes clàssiques i un estil proper a M Duruflé i Ch Tournemire Usà freqüentment el contrapunt imitatiu i el cant pla De la seva producció sobresurten les obres per a orgue i les sacres També compongué peces de…