Resultats de la cerca

Cal no confondre el significant amb les emissions concretes de cada parlant, ja que cadascú té unes característiques fonètiques peculiars, dintre les quals, però, en condicions normals, hi ha els indicis acústics suficients que permeten als oients d’identificar les estructures fonològiques rellevants, és a dir, els significants Una transcripció fonològica consisteix, doncs, en una representació gràfica dels significants que eviti les inconsistències de les grafies corrents home , /óme/, examen , /egzámen/, eixam /ešám/, etc

Cada signe, doncs, presenta un costat semàntic i un de fonològic, com si fossin les dues cares d’un paper Segons això, les llengües mostraran diferències derivades, en primer lloc, d’una distinta categorització dels significats per exemple, la manca de correlació entre el castellà caja i el català capsa/caixa o dels significants per exemple, l’oposició s/z en català, inexistent en castellà, així com també per una associació distinta d’ambdós termes per exemple, el significat “cadira” té significants distints en castellà, anglès, alemany, francès, etc mentre que, per exemple, el significant…

En el procés de comunicació entre interlocutors, l’emissor del signe lingüístic, en un procediment onomasiològic, parteix del concepte o significat i cerca el significant que més bé hi correspon El receptor del signe, en un procediment semasiològic, parteix del significant i l’interpreta per arribar al significat o concepte Antigament, fins a MBréal final del s XIX, semasiologia designava el que avui hom anomena semàntica

L’ús cartesià, en aquest sentit, defineix la matèria com a cosa extensa i l’home com a cosa pensant Generalment, però, hom empra el mot cosa en filosofia moral, en contraposició a les persones, significant que aquestes no poden ésser reduïdes a mitjans

Aquest concepte, formulat en l’obra de Ferdinand de Saussure i molt repetit després, és obscur És usual d’exemplificar-lo dient que no hi ha cap raó, ni natural ni convinguda, perquè l’animal que els anglesos anomenen ox sigui anomenat bou pels catalans Això és tan cert com trivial, però és del tot extern a les idees de Saussure Aquest definia un signe com la unió d’un significat un “concepte” amb un significant una “imatge fònica”, o sigui, també un concepte Segons els seus alumnes, sembla que Saussure deia que “el lligam que uneix el significant al significat és…

Fins a un cert punt la mitologització correspon al procés d'idolatria o hipostatització del significat en la mesura que aquest ja no és pres com a símbol que remet a quelcom diferent, ans com a significat mateix La ulterior elaboració racional que d’aquesta identificació entre significant i significat comporta la mitologització és precisament l’objecte contra el qual es dirigeix la desmitologització

Mot derivat probablement de l’acte de tirar la sort per fer un oracle, acabà significant ‘ensenyament’, ‘doctrina’, ‘llei’, sobretot els avisos de Jahvè donats per mitjà de Moisès i dels profetes Des de l’època deuteronòmica fou el mot tècnic per a indicar el Pentateuc La distinció entre la Torà escrita i oral —aquesta darrera, interpretació autoritzada— portà sovint a ampliar el mot fins a indicar tot l’Antic Testament

El títol arribà fins i tot a substituir el mateix nom sagrat de Jahvè en la lectura sinagogal de la Bíblia, costum que ha seguit després la tradició litúrgica cristiana El Nou Testament aplica aquest títol diví al Crist glorificat “Déu li ha donat un nom per sobre de tot altre nom Jesús és el Senyor”, significant amb això que participa del domini i el poder de Déu

Hom pren un concepte, expressat en metallengua, i cerca els mots que en una llengua serveixen per a expressar-lo Aquest procediment ha estat molt usat en dialectologia, especialment en els atles lingüístics Així, per al concepte expressat en metallengua per rosella, hom troba en català, segons diferents àrees, ababol, capellà, gall, gallaret, quicaraquic, rosella , etc, i segons diferents estils, rosella i Papaver rhoeas A l’onomasiologia s’oposa la semasiologia, que estudia els significats que corresponen a un significant

El terme és usat per molts lingüistes moderns, especialment per BPottier, per a designar el pla del significat de les unitats lingüístiques lexicals, en oposició a llur aspecte formal de significant, designat amb el terme de lexema Segons Pottier, un semema és integrat per un conjunt de semes genèrics, constants i denotatius, anomenat classema un conjunt de semes específics, també constants i denotatius, anomenat semantema i un conjunt de semes variables i connotatius —actualitzables per uns locutors en una combinació determinada del discurs—, anomenat virtuema