Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
forma lliure
Lingüística i sociolingüística
Forma que pot ésser usada com a proposició; per exemple, un mot (estima).
No, en canvi, les formes limitades, com els afixos estima-ble, re-presentar
afix
Gramàtica
Partícula afegida a un mot a fi de compondre’n un altre de significació diferent.
Els afixos poden anar collocats al començament prefix, al mig infix, o bé al final sufix o desinència d’un mot i són usats en la formació de paraules derivades, com p ex forner, del mot primitiu forn amb el sufix -er extraordinari, del mot primitiu ordinari amb el prefix extra - adobassar, d' adobar amb l’infix -ass-
partícula
Gramàtica
Terme no gaire precís, lingüísticament, que hom sol aplicar a tots aquells morfemes (lexicals i gramaticals) altres que els compresos dins els grups nominal i verbal.
El grup de les partícules resulta, així, heterogeni Enclou unitats lingüístiques normalment invariables adverbis, preposicions, conjuncions, interjeccions, afixos sufixos i prefixos Alguns lingüistes n'exclouen els adverbis i les interjeccions els primers, a causa del caràcter també nominal de molts d’ells les segones, perquè, de fet, equivalen a oracions Les partícules restants, més pròpiament tals, es caracteritzen per la manca de significació lèxica i d’autonomia sintàctica, i són elements merament relacionants
birmà
Lingüística i sociolingüística
Llengua del grup homònim parlada pels birmans, emprada, a més, com a segona llengua per altres pobles de Myanmar, d’on és llengua oficial.
El primer text, escrit amb caràcters pali, data de mitjan s XI S'estengué com a llengua religiosa de cultura amb la penetració del budisme provinent de l’India Es caracteritza, dins el seu grup lingüístic, pel fet de posseir un nombre important de mots disíllabs deguts a aglutinacions i a manlleus de llengües indoàries fonèticament, per la desaparició dels grups consonàntics, de les oclusives palatals esdevingudes sibilants i de les consonants finals morfològicament, per la desaparició de la funció dels afixos
llengües abkhazoadigués
Lingüística i sociolingüística
Grup occidental de les llengües caucàsiques septentrionals.
Comprèn l’adigué, el kabardí i el txerkès, que poden agrupar-se sota l’antic nom de circassià i l’abkhaz amb la variant abazí i l’ubikh Es caracteritzen per la pobresa del sistema vocàlic dos o tres fonemes i la riquesa del consonantisme Gramaticalment, es distingeixen de les altres llengües caucàsiques septentrionals per l’absència d’un sistema de classes llevat en l’abkhaz i la pobresa o la inexistència de declinació, l’abundància de posposicions i per l’estructura del verb, que incorpora, mitjançant afixos, les nocions de subjecte, transitivitat o intransitivitat, règim, temps…
malai
Lingüística i sociolingüística
Llengua, pertanyent a la branca indonèsia de la família austronèsica, parlada per uns 100 milions de persones a Malàisia i a Indonèsia (on és coneguda també oficialment amb el nom de bahasa indonesia), així com a Timor i en indrets de Tailàndia, Nova Guinea, de la Indoxina i del sud de la Xina.
Les primeres inscripcions daten del segle VII, i es troben a Sumatra Llengua comercial i d’un ús general en les comunicacions de la regió del Pacífic i en algunes zones de l’Índia, manté una gran coherència, gràcies a la seva simplicitat, motiu pel qual no té diversificació dialectal Se serveix de dues escriptures la javanesa o escriptura malaia, la més difosa, que és una adaptació de l’alfabet àrab introduïda al segle XIII, amb l’Islam i l’escriptura llatina, introduïda pels colonitzadors europeus, autoritzada a la península de Malaca D’una estructura morfològica aglutinant i amb mots…
esperanto
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Llengua internacional creada a Polònia (1887) per Ludwik Lejzer Zamenhof
com a instrument neutral de comunicació.
L’autor, que signava Dr Esperanto Esperanto = el qui té esperança, l’anomenava simplement llengua internacional ben aviat, però, el seu pseudònim esdevingué el nom de la llengua La gramàtica és d’una gran simplicitat i sense excepcions L’alfabet té 28 lletres de fonètica clarament definida i constant Tots els polisíllabs són plans Un mateix radical pot fer de substantiu, adjectiu, verb o adverbi Només la desinència caracteritza les parts de l’oració les terminacions o, a, i, e indiquen, respectivament, substantiu, adjectiu, verb infinitiu i adverbi Substantius i adjectius fan el plural…
declinació
Gramàtica
Flexió nominal d’una llengua.
La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves, amb l’…
llengües aglutinants
Lingüística i sociolingüística
Per oposició a les llengües aïllants i a les llengües flexionals, terme propi de la lingüística del segle XIX, amb què hom volia caracteritzar un cert tipus de llengües.
Aquesta classificació és ara poc usada perquè, com feren veure A Meillet i E Sapir, és un concepte descriptiu basat en una teoria genètica indemostrable La teoria en què creien els primers comparatistes era que tota forma de flexió havia sorgit per aglutinació a un mot d’un altre mot que es redueix a element formal desinència o altre, com, per exemple, el futur portaré que prové de portar he , ‘he de portar’ Aleshores, les llengües aglutinants serien les que es troben en un primer període d’aquest procés, és a dir, els mots de les quals són encadenaments al voltant de l’arrel, d’afixos…
derivació
Lingüística i sociolingüística
Procés a través del qual en una llengua es formen mots a partir d’uns altres ja existents, d’acord amb procediments establerts.
El mot del qual hom parteix rep el nom de primitiu , i el nou mot obtingut, el de derivat El procediment més usual del qual hom se serveix per a la formació de mots derivats és el d’afegir alguna unitat de la llengua a alguna part del mot primitiu, cosa que pot significar, alhora, alguna modificació en el mot sobre el qual és aplicada la derivació ferro > ferrer Les unitats emprades per a formar els mots derivats són anomenades afixos , i segons que siguin a l’inici, a l’interior o al final del mot primitiu, hom les anomena prefixos im mortal, infixos , ferr e ter, que…