Resultats de la cerca

El seu origen és molt variat Les bretxes sedimentàries solen tenir un ciment calcari o silícic Segons el caràcter dels cairells, hom distingeix bretxes calcàries, silíciques, poligenètiques formades per cairells de roques variades En el curs d’un procés de sedimentació, una alteració causada per un esllavissament submarí, un sisme, una variació del nivell marí, etc, poden remoure uns sediments encara no totalment consolidats, fragmentant-los en blocs i cairells, que posteriorment són cementats i coberts per nous materials sedimentaris es formen així les bretxes…

A la Serralada Costanera catalana, entre les fàcies buntsandstein —que localment podrien haver començat a dipositar-se durant el Permià terminal— i els materials hercinians hi ha, en alguns llocs, uns dipòsits poc potents —no presenten gruixos superiors als 15 m— que, en una primera aproximació, es poden atribuir al Permià superior i, per tant, correlacionar amb la unitat Roja Superior definida als Pirineus Del Priorat cap al S s’incrementa la potència d’aquests materials i els terrenys rojos situats per sota del Buntsandstein superen, al País Valencià, el centenar de metres Aquestes…

Les farines de falla contenen menys del 30% de fragments de roca visibles, envoltats per una matriu fina de mida de gra entre 0,1 i 100 µm Aquest fet les diferencia de les bretxes de falla, que contenen més del 30% de fragments grans En alguns casos, les farines de falla poden presentar foliació, definida per plans de lliscament secundaris repetitius o per fillosilicats orientats

Secció geològica de la vora sud de la zona axial dels Pirineus, al llarg de la vall de la Noguera Pallaresa, que exemplifica la seva complexa estructura en mantells de corriment d’edat alpina, abocats cap al sud Javier Génova, original de Josep A Muñoz Als Pirineus catalans els afloraments de terrenys tardihercinians es disposen en una banda allargada, d’W a E, situada entre els materials hercinians de la zona axial i els mesozoics i terciaris de les serres sudpirinenques Entre el Pont de Suert i Camprodon els afloraments són pràcticament continus, encara que els materials que s’hi troben…

Fou descrit l’any 1909 per Dorothea Bate, a partir d’una conversa amb el malacòleg anglès mossèn Aschington Bullen, que va comunicar-li l’existència d’unes bretxes riques amb material ossi en el llevant mallorquí La seqüència evolutiva més ben documentada és la de l’illa de Mallorca Fou iniciada amb M pepgonellae del Pliocè inferior, el qual esdevingué M antiquus en el Pliocè superior en el Plioplistocè donà lloc a M kopperi , en el Plistocè inferior a M batei , i finalment esdevingué M balearicus en el Plistocè mitjà Aquesta darrera població migrà cap a Menorca aprofitant un…

En els conglomerats hom distingeix els elements, fragments de roca que tenen un diàmetre superior a 2 mm, els quals poden ésser arrodonits còdols o palets de riera, i en aquest cas són anomenats pudingues , o poden ésser angulosos, i aleshores reben el nom de bretxes Aquells fragments que tenen un diàmetre inferior a 2 mm constitueixen la matriu que emplena els buits entre els diferents elements de roca Finalment, hi ha el ciment, que aglutina tant els elements com la matriu Aquest ciment pot ésser calcari o silici Quan tots tres constituents del conglomerat són d’un mateix tipus…

És una massa allargassada 1 750 m per 300 d’amplada màxima, de direcció WNW-ESE, de gresos i conglomerats, amb una alçària mitjana de 4 a 8 m, amb un màxim de 16 a la Torre, prop d’on hom establí un far que ja no funciona, puix que el del cap de Santa Pola és prou potent per a illuminar l’arxipèlag format per l’illa Plana, els illots de la Nau E, la Galera S i la Cantera W i alguns afloraments d’esculls El sector del far, a l’E, és més alt per la presència de bretxes i roques basàltiques El sector W, immediat a l’illot de la Cantera, forma una península ocupada pel poble de la…

Unitats neògenes de la depressió de Ribesalbes-l’Alcora A dalt, el mapa mostra la disposició estructural complexa de la conca, amb petits «horste» i «gräben» a l’interior A baix, tres talls de la part occidental de la depressió, que mostren la disposició de les unitats inferiors que rebleixen la conca el tall C-C’ mostra la successió estratigràfica més completa d’aquestes unitats Els límits actuals dels afloraments neògens rarament coincideixen amb falles normals, sinó que solen ésser per discordança d’aquests materials sobre els mesozoics Biopunt, a partir d’…

La depressió de la Seu d’Urgell és la fossa neògena més occidental dels Pirineus orientals És una petita i complexa semifossa d’orientació E-W que se situa a l’extrem N de l’extens sistema de fractures que es desenvolupa al N de la serra de Cadí A diferència de les fosses de la Cerdanya i el Conflent, el caràcter asimètric de la conca entre els marges S i N és molt menys marcat, encara que al S, les falles E-W que l’estructuren mostren un desenvolupament més gran Estructura i sedimentació de la fossa de la Seu d’Urgell La fossa de la Seu d’Urgell, al N del Cadí, és limitada al S per una falla…