Unitats neògenes de la depressió de Ribesalbes-l’Alcora. A dalt, el mapa mostra la disposició estructural complexa de la conca, amb petits «horste» i «gräben» a l’interior. A baix, tres talls de la part occidental de la depressió, que mostren la disposició de les unitats inferiors que rebleixen la conca; el tall C-C’ mostra la successió estratigràfica més completa d’aquestes unitats. Els límits actuals dels afloraments neògens rarament coincideixen amb falles normals, sinó que solen ésser per discordança d’aquests materials sobre els mesozoics.
Biopunt, a partir d’originals d’E. Moissenet i P. Anadón.
Situada al SE de les fosses del Baix Maestrat, la conca de Ribesalbes - l’Alcora és limitada a les vores W i SE per falles normals d’orientació NNW-SSW i ENE-WSW respectivament; a l’interior hi ha diversos afloraments mesozoics limitats per falles de les mateixes orientacions. És reblerta de materials miocens en els quals hom distingeix dues grans unitats estratigràfiques successives.
A les vores N i S no hi ha falles importants que limitin els afloraments miocens, situats discordantment sobre els mesozoics. A la vora S, als voltants de Ribesalbes, els nivells basals de la unitat inferior se situen discordantment sobre els materials mesozoics, mentre que a la vora N són els materials de la unitat superior els que jeuen discordants sobre els mesozoics. Així, doncs, els límits actuals dels afloraments miocens no es corresponen necessàriament amb els límits originals de la cubeta, sinó que ocupen una extensió menor. El cabussament general dels materials de la unitat inferior als voltants de Ribesalbes és, normalment, inferior a 30° cap al NE. Les deformacions fràgils a petita escala que afecten aquests materials són falles normals i esquerdes de tensió.
Entre els materials que la rebleixen hom pot destriar dos conjunts d’unitats: l’inferior, o de Ribesalbes, aflora només a la part W de la conca, mentre que el superior, o de l’Alcora, aflora a la resta de la conca.
El conjunt d’unitats de Ribesalbes
La successió més completa pot ésser estudiada en un tall d’orientació SW-NE centrat a Ribesalbes. De base a sostre, se succeeixen les unitats següents: les bretxes de Vallderan, les dolomies de Ribesalbes, les argiles de Baita, l’olistostroma de la Contadora i les calcàries del Campillo.
El conjunt d’unitats neògenes de Ribesalbes representa els materials inferiors del rebliment de la conca de Ribesalbes-l’Alcora, i afloren en la part occidental. Les fotografies mostren tres exemples d’aquests materials, de més antic a més modern. A la dreta, nivells de bretxes, on destaquen blocs d’uns quants metres cúbics, originades en un ambient de con de dejecció, que formen els trams inferiors de la successió miocena de la Raconada de Ribesalbes, prop de Vallderan. A l’esquerra a dalt, nivells de dolomies finament estratificades i margues i lutites laminades, en una antiga entrada de mina, a la Raconada de Ribesalbes; aquests nivells, molt rics de matèria orgànica (pissarres bituminoses), van ésser objecte d’explotacions incipients al començament d’aquest segle, per obtenir petroli de la seva destil·lació. A l’esquerra a baix, successió predominantment lutítica, d’origen lacustre, d’Araia; aquests materials, que són objecte d’explotació per abastir part de les fàbriques de ceràmica de l’Alcora, han proporcionat diverses restes de mamífers fòssils de l’Aragonià (Miocè inferiormitjà).
Pere Anadón.
La unitat de Bretxes de Vallderan és formada per conglomerats i bretxes amb intercalacions petites de lutites i de gresos vermells que assoleixen 300 m de gruix. Afloren molt bé a la Raconada de Ribesalbes. Els nivells de conglomerats solen ésser d’ordre mètric, sovint amalgamats, i formats de còdols de calcàries mesozoiques, angulosos i heteromètrics; alguns còdols fan uns quants metres de diàmetre. La matriu és lutítica vermella o carbonàtica de to gris groguenc. Els conglomerats no estan organitzats, i els còdols solen suportar l’estructura excepte en alguns nivells, on la quantitat de matriu és considerable i els còdols es disposen verticalment. Hi ha nombroses intercalacions de capes primes de gresos i lutites roges amb còdols dispersos. Hom interpreta aquesta unitat com a dipòsits de con al·luvial amb predomini dels processos de transport en massa (colades d’esbaldregalls i de fang). A la part superior de la unitat, en trànsit als dipòsits suprajacents, els còdols, sovint dispersos, són dins de nivells dolomítics.
La unitat de Dolomies de Ribesalbes és constituïda fonamentalment de dolomies laminades amb intercalacions de gresos, lutites carbonàtiques i margues dolomítiques, amb un gruix d’uns 100 m. Hi són freqüents els nivells amb estructures de deformació per esllavissaments sinsedimentaris («slumps») i blocs de materials preexistents, principalment cretacis, interstratificats (olistòlits). Els nivells carbonàtics (en general dolomítics), lutítics i margosos tenen un contingut elevat de matèria orgànica; els més rics assoleixen un 36% de materials bituminosos, explotats, a començaments del segle xx. Els nivells dolomítics laminats de la Raconada han donat restes fòssils molt ben preservades de fulles, insectes, amfibis i plomes d’ocell; això, juntament amb la manca de biotorbació que es desprèn de la preservació de la laminació, indica una deposició al fons d’un llac amb estratificació de la massa d’aigua i un fons anòxic. La flora fòssil esmentada es atribuïda al Miocè inferior.
La unitat d’Argiles de Baita és una successió predominantment lutítica i argilosa d’uns 90 m de gruix, amb intercalacions de nivells de dolomia de 10 m de gruix màxim i de gresos de fins a 2 m. Les argiles són, sovint, laminades, de color groc quan són a la superfície i gris quan no han estat alterades. Les dolomies tenen unes característiques molt semblants a les de la unitat de Ribesalbes. Els gresos presenten còdols d’argila interformacionals, estructures de càrrega, estratificació encreuada de petita i gran escala i traces d’ones de corrent («ripples»). L’existència d’aquesta unitat representa un canvi important en la història sedimentària de la conca, amb predomini de la sedimentació detrítica sobre la carbonàtica i una disminució de la fondària del medi lacustre, com es desprèn de la presència de nivells de gresos amb traces d’onatge i el fet de culminar en una petita seqüència granocreixent d’origen deltaic. Als voltants d’Araia, en materials argilosos, hom ha trobat restes de mamífers fòssils: el súid Bunolistriodon lockhardi i el rinoceròntid Larcetotherium sansaniensis, que permeten atribuir aquesta unitat al Miocè inferior-mitjà (Orleanià).
L’Olistostroma de la Contadora aflora des de la Serreta fins a Ribesalbes, a la part alta dels turons de la Contadora. És una acumulació de blocs, sovint d’ordre mètric, de materials carbonàtics cretacis. Alguns blocs poden ésser considerats olistòlits formats per paquets estratiformes de 4 m de gruix màxim i més de 20 m de llarg. És una unitat d’observació difícil; presenta un aspecte caòtic i, probablement, correspon a uns dipòsits resultants de moviments en massa induïts per l’activitat tectònica coetània.
La unitat de Calcàries del Campillo (NE de Ribesalbes), sobre el nivell anterior, és una successió de calcàries, d’uns 25 m de gruix, ben estratificades, amb petites intercalacions d’argiles verdes i marrons; localment presenten laminació i estructures d’esllavissament subaquàtic sinsedimentari i contenen restes d’ostracodes i carofícies. Es van dipositar en un ambient lacustre poc profund on predominava la sedimentació carbonàtica.
El conjunt d’unitats de l’Alcora
L’àrea compresa entre les fosses costaneres valencianes i la fossa de Terol, tant al N com al S de la serra d’Espadà, és constituïda per materials mesozoics predominantment calcaris, afectats per un gran nombre de falles normals, d’hectomètriques a quilomètriques, d’orientacions dominants NE-SW i SW-SE, que donen lloc a «horste» i «gräben» allargats o en forma de dau (quan s’intersequen dos parells de falles conjugades d’orientació diferent). La fotografia, presa des de El Colladillo, prop del Castillo de Villamalefa, mostra una d’aquestes falles, d’orientació NW-SE, que posa en contacte materials juràssics, al SW (a l'esquerra de la imatge), i cretacis inferiors, al NE (a la dreta).
Joan Guimerà.
Els materials que formen les unitats de l’Alcora afloren a la major part de la conca. Hi ha dues unitats amb fàcies diferents, amb un canvi lateral entre l’una i l’altra: les fàcies predominantment conglomeràtiques de la unitat de Torremundo i la fàcies lutítica de la unitat de les argiles del Mas Vell.
Les fàcies conglomeràtiques de la unitat de Conglomerats de Torremundo afloren a la franja N de la conca, a Torremundo, als Prats i als voltants de l’Alcora. Es presenten en nivells de 2 m de gruix màxim, sovint amalgamades, amb bases erosives acanalades o, a vegades, planes. Generalment, els còdols suporten l’estructura de la roca, tot i que s’observen també nivells en què és la matriu qui la suporta. Els còdols, que provenen fonamentalment de calcàries mesozoiques, són heteromètrics, subarrodonits, i n’hi ha de més de 0,5 m de diàmetre. En algunes capes hi ha gradació inversa a la mida dels còdols. S’hi intercalen nivells d’1,5 m de gruix màxim de lutites sorrenques, amb còdols dispersos o bé alineats formant horitzons de poca continuïtat lateral amb suport de matriu. Cap al N de la conca i cap al SE i el S es perd progressivament el predomini dels conglomerats, i la unitat esdevé una alternança de gresos, lutites i conglomerats. Cap a l’E i el S de l’àrea d’aflorament de la unitat anterior, aquesta passa gradualment a un predomini de lutites argiloses vermelles amb escasses intercalacions primes de gresos i conglomerats (unitat d’Argiles del Mas Vell), amb intercalacions locals de paleosòls carbonàtics nodulosos. Les úniques restes fòssils (helícids) no permeten precisar-ne l’edat. Les característiques descrites permeten atribuir els conglomerats de Torremundo a dipòsits de con al·luvial proximal, originats per colades d’esbaldregalls i de fang, de vegades retocats per corrents d’aigua, que passaven progressivament a dipòsits de con intermedi i a ones distals del con al·luvial (argiles del Mas Vell).
Per mitjà de l’anàlisi dels materials, hom pot deduir l’evolució de la conca durant el Neogen. Tot indica que la conca es formà durant la deposició de les bretxes de Vallderan, moment en què s’establí una sedimentació en cons al·luvials grollers, dominats per processos de transport en massa. Les dolomies de Ribesalbes indiquen la formació d’un llac profund en condicions anòxiques al fons i una deposició predominantment carbonàtica; els esllavissaments subaquàtics i els olistostromes reflecteixen l’activitat tectònica coetània. Les fluctuacions del nivell del llac i l’increment del material detrític van provocar la formació de la unitat d’argiles de Baita, sense que parés, però, l’activitat tectònica, com es desprèn de l’emplaçament de l’olistostroma de Contadora. La unitat de calcàries del Campillo mostra una reducció dràstica de la fondària del llac, que esdevingué som. Les fàcies al·luvials del conjunt de l’Alcora són coetànies, almenys del darrer període, som, d’aquest llac.
Diferents materials d’algunes de les unitats descrites han estat objecte d’explotació amb finalitat econòmica. Els nivells més rics en materials bituminosos de les dolomies de Ribesalbes foren explotats al començament del segle XX. Els materials més lutítics o argilosos de les argiles de Baita i de les argiles del Mas Vell són explotats actualment per a obtenir matèria primera a les indústries ceràmiques de la comarca.