Resultats de la cerca

La reflexió dels antics filòsofs grecs sobre l’espai anà lligada, inicialment, a l’oposició que hom feia entre el ple pléon i el buit kénon , i hom pot polaritzar llurs posicions en les representades per Parmènides el qual, en negar l’existència del no-res, havia de negar la del buit i per Demòcrit que n'afirmava l’existència per tal de justificar la possibilitat del moviment Plató definí l’espai com l’habitacle de les coses creades, i Aristòtil com el lloc on les coses en són particularitzacions Posteriorment hom adoptà una idea relacional de l’espai…

Els pitagòrics i els estoics admetien el buit fora del món, els primers com una matèria ambient, assimilable a l’aire, i els darrers com un “incorporal” Per contra, Parmènides, que identificà el buit amb el no-res, en negà l’existència, perquè l’existència del no-res seria contradictòria Però els principals partidaris del buit a l’antiguitat foren els atomistes atomisme, per als quals el món es componia de dos principis els àtoms = matèria = ésser i el buit = espai, = no-res, que feia possible el moviment dels àtoms i explicava la compressibilitat dels fluids i la diferent…

A partir d’una generalització dels treballs sobre els quaternions de William Rowan Hamilton, el 1872 introduí un nou tipus de nombres complexos, els biquaternions, que aplicà fonamentalment a l’estudi de les geometries no euclidianes Estudià les estructures topològiques de l’espai i suggerí que la matèria és un tipus particular de curvatura de l’espai, amb la qual cosa prefigurava la teoria de la relativitat general d’Einstein, i explicità les dificultats que les geometries no euclidianes presenten a la teoria de les proposicions sintètiques ‘a priori' de Kant Com a filòsof, pertany en certa…

Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de qualitats, etc…

La importància de les dades dels sentits és decisiva, per exemple, en Kant, el qual les interpreta tanmateix com a conjunt caòtic i indiferenciat que ha d’ésser ordenat per les corresponents formes a priori de la sensibilitat l’espai i el temps, pel que fa a la sensibilitat externa i a la interna, respectivament

Plantejat per Aristòtil, que hi donà solucions diverses, el tema fou debatut per l’escolàstica per motius cristològics Per a Tomàs d’Aquino, aquest principi era constituït per la matèria primera quantificada per a Duns Escot, era d’ordre ontològic i s’expressava en l' ecceïtat per a Occam, contràriament, el problema era inexistent, atesa la seva actitud nominalista Modernament, Leibniz se n'ocupà, i el resolgué adés en el pla de l’essència, adés en el de l’espai i el temps, solució, aquesta última, que propugna Schopenhauer

S'oposa a la ubiqüitat

Rebé una excellent formació en ciències físiques de MPlank i la influència també de l’epistemòleg físic EMach Figura destacada del neopositivisme , des del 1922 ensenyà filosofia de les ciències inductives a Viena, on aplegà filòsofs, matemàtics i d’altres científics i impulsà definitivament l’anomenat cercle de Viena Defensà la verificabilitat com a únic criteri de la significació de les proposicions científiques Radicalment crític, consegüentment, envers la metafísica, no refusà, però, l’ètica, pel fet que la utilitat vital és verificable Obres Raum und Zeit in der gegenwärtigen Physik ‘…

Té el seu precedent en la noció de ορμἠ, emprada per Aristòtil per a designar aquelles accions que corresponen a un impuls natural, i pels estoics, que la conceptuaren com la capacitat d’esforçar-se o l’impuls generat en la consecució d’un objectiu En la filosofia moderna, tingué un cert relleu en alguns filòsofs d’importància Així, Hobbes l’utilitzà en un sentit mecànic, tot definint-lo com un moviment que es dóna en l’espai i en el temps, mesurable i que en l’home és determinat per la voluntat En Spinoza, constitueix l’esforç del real per a perseverar en l’ésser En els cossos…