Resultats de la cerca

El valencià Miquel Peres fa una traducció de la Imitació de Crist de Gerson, expressió de l’esperit del moviment de reforma de la Devotio Moderna del segle XV

Tradicionalment, el que s’imita és una entitat temàtica, com ara un motiu o un tema Una peça basada en el contrapunt imitatiu pot ser monotemàtica com és el cas de la fuga o politemàtica com és el cas de la canzona La imitació ha estat una de les relacions entre les veus més utilitzades en la música occidental, en particular des de l’Edat Mitjana fins al final del Barroc En l’Edat Mitjana es poden mencionar, com a exemples de formes que es basen en la imitació, la chanson polyphonique , el motet, la caccia i la chace denominacions inicials, aquestes dues últimes, de…

La veu que inicia el cànon es coneix com a dux 'guia' o antecedent La veu que imita el dux s’anomena comes 'company' o consegüent El cànon presenta -com qualsevol imitació, però en aquest cas de manera sistemàtica- una relació temporal que se suma a la diacrònica melòdica i a la sincrònica harmònica i que pot designar-se com a transcrònica ja que la memòria estableix una relació d’identitat entre diferents moments Dit d’una altra manera, en el cànon, un mateix segment es combina tant diacrònicament com sincrònicament ex 1 El recurs canònic condiciona la forma de la peça, però no…

Hom en destaca, a l’antiga Roma, dos relleus de cap de dona Cabinet des Stampes, París A l’edat mitjana hi ha el segell de Lotari II s IX, tresor de la catedral d’Aquisgrà A Europa, l’art del cristall treballat es desenvolupà durant els s XIII, XIV i XV, i assolí la plenitud al s XVI amb objectes decoratius L’art precolombí del període asteca treballà també el cristall de roca són importants els cranis esculpits trobats a les tombes de Monte Albán British Museum D’entre les colleccions importants de cristalls hom destaca el Tresor del Delfí Museo del Prado i la collecció Mèdici Palau Pitti,…

La resposta, anomenada també ’comes’, correspon a la segona entrada de l’exposició i és, per regla general, la versió del subjecte en el to o la regió de la dominant De fet, que l’interval de la imitació sigui la 5a J asc o la 4a J desc és una conseqüència d’aquesta voluntat d’oposar la tònica i la dominant Tanmateix, una resposta pot, en determinades ocasions, situar-se també en la zona de la subdominant JS Bach Fuga per a orgue , BWV 531 o produir-se a altres intervals com ara la 3a m desc D Šostakovič 24 Preludis i fugues , opus 87, fuga núm 21, compàs 9 o la 3a M asc P…

Els seus precedents formals són el cànon, la caccia i el ricercare La denominació de fuga ja apareix al s XIV en l’obra del teòric Johannes de Muris L’estructura de la fuga escolàstica és la següent s’inicia amb l' exposició , on apareix el tema, anomenat també subjecte o antecedent , i la resposta o consegüent en una segona veu aquesta resposta és la imitació del subjecte sobre un grau diferent de l’escala i pot ésser efectuada per inversió, augmentació i disminució el subjecte i la resposta són presentats en la mateixa tonalitat, però a una distància de quarta o de quinta entre…

La fuga es caracteritza per un procés de creixement continuat i acumulatiu, aliè al seccionament, a les articulacions acusades o a l’ús del contrast, propis d’altres formes com ara la sonata S’ha dit que la fuga és una composició en expansió, que en el pla contrapuntístic té lloc gràcies a l’acumulació de les diferents veus i els posteriors artificis, com per exemple els stretti , i que en el pla tonal té lloc a través de les diferents tonalitats per les quals la fuga transita Aproximació teòrica La fuga, que gaudí d’un gran prestigi i fou considerada la pedra de toc per a mesurar l’ofici d’…