Tenint en compte que existeix una certa correspondència entre els estats rics com a consumidors de droga, d’una banda, i els estats productors com a països en via de desenvolupament, de l’altra, seria fàcil concloure a primera vista que aquest mapa és una reedició de l’esquema clàssic de rics versus pobres. Si bé això té sentit per als camperols dedicats al conreu de primeres matèries per a la producció d’algun tipus de droga (coca, opi, cànnabis), el mateix esquema dicotòmic no pot ser aplicat al conjunt del comerç d’aquestes substàncies.
La localització de les àrees productores i de les línies de tràfic ens porten a pensar que el domini del comerç és exercit pels països productors, cosa que tampoc no és exactament certa, ja que les xarxes de distribució als països consumidors són les que s’emporten bona part dels beneficis. Al mapa s’indica només la principal droga comercialitzada a cada Estat, sense cap referència precisa –llevat dels casos de Rússia i la Xina– de la localització específica de les àrees productores.
Un segon aspecte que destaca el mapa és el fet que el tràfic internacional suposa una logística força complexa. Aquesta complexitat fa que no tan sols una part dels beneficis hagi de ser reinvertida en la manutenció de les mateixes línies de tràfic, sinó que, a més, una part dels diners impliqui l’ús del sistema financer internacional. L’Europa oriental, la regió meridional i oriental de la Mediterrània, el Brasil i Nigèria, i també Mèxic, s’han distingit com a àrees de trànsit. En gairebé tots aquests casos els traficants fan ús dels mitjans de transport intermodals, amagant la droga als contenidors o en altres tipus de càrrega transportada per la marina mercant, per camions o per trens. L’ús dels avions, tant de càrrega com comercials, també és freqüent.
En tercer lloc, el mapa mostra el predomini dels països industrialitzats com a àrees productores de drogues sintètiques, principalment aquells que disposen d’una indústria farmacèutica important. El terme “drogues perilloses”, utilitzat per la DEA i altres organismes contra el tràfic de drogues, fa referència precisament a una àmplia gamma de substàncies fabricades il·legalment que no inclouen cocaïna, heroïna ni marihuana. Es tracta d’al·lucinògens, com l’LSD, depressius i estimulants, com les metamfetamines, que poden ser fabricats en laboratoris clandestins o legals, depenent de l’Estat. Als Estats Units, per exemple, l’ús d’aquests productes és considerat com a abús de drogues, i no com a ús de drogues il·lícites, per tal com són productes resultants de la transformació de primera matèria industrial, o sigui, de productes originàriament farmacèutics o, si no, de combinacions entre productes farmacèutics legalment adquirits.
El paper de la indústria farmacèutica és poc conegut, tot i ser fonamental per a la relació entre tràfic internacional de drogues legals i il·legals. Un aspecte particular crida l’atenció: les grans companyies i laboratoris que controlen la producció mundial de productes farmacèutics es poden beneficiar, eventualment, de les diferències de legislació i, per tant, dels límits territorials i jurisdiccionals d’un Estat. Una droga sintètica com la benzodiazepina anomenada Rohypnol, per exemple, és produïda a Colòmbia, Mèxic i Suïssa pel laboratori Hoffmann-LaRoche i venuda, amb valor afegit, als Estats Units, on la droga no pot ser comercialitzada ni produïda legalment.
També les drogues d’origen orgànic estan essent conreades en països tradicionalment considerats com a consumidors. Plantacions de Cannabis sativa, per exemple, es poden trobar a Califòrnia, una important regió productora de marihuana, així com als estats d’Alabama, Hawaii, Kentucky i Tennessee, i proveeixen prop del 25% del mercat nord-americà; això, malgrat les fortes mesures repressores empreses pels organismes federals dels Estats Units. Cal dir que quantitats significatives de marihuana són produïdes en l’àmbit domèstic, amb l’ús de mitjans de conreu més o menys sofisticats.
D’altra banda, estats classificats com a àrees de tràfic de la droga donen aixopluc a laboratoris de processament i registren un augment del consum de diversos tipus. Aquest és el cas del Brasil. Als països on l’economia de la droga es fonamenta en l’agroindústria, com el cas del complex coca-cocaïna (països andins) o rosella-opi-morfina-heroïna (sud-est i sud-oest asiàtic), i on les formes de desenvolupament són limitades o inexistents, l’activitat il·lícita pot generar efectes geogràfics, com l’alteració de l’estructura de la població, modificacions en el mapa de la distribució geogràfica de la població –a causa de forts processos migratoris– i el creixement de ciutats mitjanes. Aquests canvis, al seu torn, són causa d’altres fenòmens, com ara la modificació de les estructures de poder, tant d’àmbit local com regional i nacional.
Els beneficis econòmics de la producció i el tràfic de drogues
Bona part dels beneficis del comerç internacional de drogues es genera als països consumidors. Això és vàlid tant per a les drogues sintètiques com per a les orgàniques.
En el cas del complex coca-cocaïna, el preu de 200 kg de fulla de coca a l’àrea de producció és de 100 dòlars; als ports de sortida dels països productors, 1 kg de cocaïna pot arribar a 8.000 dòlars. Als principals centres majoristes del sud de Califòrnia, sud de Texas, a Nova York o a Miami, el preu d’1 kg de cocaïna pot variar entre els 10.500 i els 40.000 dòlars. A Londres, el preu ja arriba a 100.000 dòlars. Pel tràfic d’heroïna, el preu del quilo als Estats Units pot variar entre 100.000 i 260.000 dòlars si prové del sud-est asiàtic, entre 75.000 i 200.000 dòlars si és del sud-oest asiàtic, de 50.000 a 250.000 dòlars si és de Mèxic, o entre 85.000 i 180.000 dòlars si és de l’Amèrica Llatina, una revaloració de més del 1.000 % respecte als preus al port de sortida.
El preu a la menuda de les drogues il·lícites als principals països consumidors depèn no solament de la puresa de la droga i de la distància al lloc de producció, sinó també del rigor dels mecanismes de control a les fronteres i de la repressió policíaca a cada Estat. En conseqüència, cada frontera travessada incrementa els riscos i, per tant, la inversió en corrupció i logística. Amb això, els preus augmenten i també ho fan les possibilitats de beneficis.
Als Estats Units es calcula que, dels 50 a 75 bilions de dòlars moguts pel comerç de drogues l’any 1990, de 5 a 15 bilions van ser dirigits a fora del país –un terç dels quals enviat en forma de moneda, i la resta, transferida per mitjans electrònics a través del sistema bancari nord-americà–. De 5 a 10 bilions de dòlars s’utilitzen per a pagar els traficants estrangers que porten la droga, els negociants i distribuïdors colombians i mexicans. Malgrat ser una partida menor, ja que gran part dels diners es mantenen a l’interior del territori dels EUA, aquest flux de sortida de crèdit és combatut fortament per l’administració nord-americana a causa del seu impacte negatiu en la balança de pagaments, i aquesta qüestió és considerada amb la mateixa gravetat amb què es tracta la importació de mercaderies legals.
El nucli d’aquesta qüestió és que el comerç il·lícit de drogues té el caràcter d’activitat transnacional, encara que els seus beneficis depenguin de la localització geogràfica dels llocs de producció i de consum, de l’existència de fronteres nacionals i de la legislació de cada Estat.