i Jacint Verdaguer i Santaló | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Jacint Verdaguer i Santaló

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, folklorista i periodista.
Folgueroles, Osona, 1845 — Vallvidrera, Barcelona, Barcelonès, 1902

Vida i obra

Nasqué en una família de posició mitjana, tirant a modesta, però amb ramificacions universitàries i fins benestants. El seu pare, que escrivia amb fluïdesa, alternava el conreu de la terra amb l’ofici de mestre de cases o paleta, i la mare, bona lectora de llibres devots, pel que sembla, les pròpies de la casa amb l’ofici de teixidora. El 1855 ingressà al seminari de Vic, i entre el 1863 i el 1871 residí a Can Tona, masia del terme de Riudeperes, on compaginà els estudis de teologia amb l’ensenyança i les feines del camp.A vint anys, el 1865, publicà el primer poema, Dos màrtirs de ma pàtria, i guanyà els primers premis als Jocs Florals de Barcelona. La seva aparició a la Sala de Cent, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí un fort impacte entre els assistents. Des del 1865, participà regularment en els Jocs i anà entrant a poc a poc en relació amb les figures més il·lustres de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué en els dels anys 1866 i 1868 i, en l’endemig, participà, amb alguns amics, entre d’altres Jaume Collell i els germans Masferrer, en la fundació del’Esbart de Vic, que inaugurà amb un discurs programàtic memorable. El 1870, fou ordenat de sacerdot i, contra les seves expectatives, fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d’Orís, on compongué un gran nombre de poemes d’aire popular i de propaganda religiosa i on, sobretot, treballà en la redacció de L’ Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. El 1874, per recuperar la salut i enllestir el poema, entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat del futur marquès de Comillas. I, entre el 1874 i el 1876, realitzà, a bord del vapor Guipúscoa, nou viatges a l’illa de Cuba i recorregué, a més, Andalusia i Cantàbria. Per a Verdaguer, els anys 1877-88 foren els més brillants i fecunds. Residí al palau dels Comillas, primer, com a capellà domèstic, i, a partir del 1883, com a almoiner, i, per tant, tingué ocasió no sols de conèixer directament els ambients socials més elevats, de manera especial, per raons familiars, els del futur comte de Güell, amb Gaudí inclòs, sinó també de disposar de llibertat per a escriure i fer nous viatges per Espanya, de Comillas o Sant Sebastià a Extremadura, a Roma (1878), pel Nord d’Àfrica (1883), pel centre i nord d’Europa (1884) i a Palestina i Egipte (1886). Aquest darrer viatge li provocà un fort trasbals interior, que el portà a una profunda revisió de la seva vida. «Ací en la soledat» del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, «he vist passar, d’un a un mos quaranta anys, i de tots estic avergonyit. Podries resumir ma vida malaguanyada amb aquesta paraula, tergiversant la de l’Evangeli: Male omnia fecit». Així, inicià un procés de purificació interior que a poc a poc el menà a un exercici confús de la caritat, que l’omplí de deutes, i, a la llarga, a la pràctica d’exorcismes. Una girada tan radical, però, no fou ni entesa ni admesa pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l’allunyaren de Barcelona. Al santuari de la Gleva, on fou confinat, passà dos anys dedicats a l’escriptura, a trampejar els deutes que l’acorralaven i a burlar un control que, cada cop, resultava més asfixiant, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar les lleis d’obediència i fugí a Barcelona, on li foren retirades les llicències de dir missa. En dues sèries d’articles, apareguts inicialment a “La Publicidad”, exposà les raons de la seva rebel·lia i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més íntimes de la seva personalitat. L’enfrontament amb les autoritats produí una gran commoció i, com a França l’afer Dreyfus, dividí el país i prengué, al capdavall, una dimensió política. El 1898, després de moltes negociacions i gràcies a la intervenció dels augustinians d’El Escorial, es retractà i fou rehabilitat. Els darrers anys fou beneficiat de l’església de Betlem de Barcelona i, malgrat comptar amb el favor d’alguns grups de joves, entre els quals els de la revista “Joventut”, foren d’una profunda solitud. «M’he tancat en un cèrcol de ferro», deia a Apel·les Mestres, «i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne». En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues divisions i cada facció intentà d’adaptar la imatge del moribund a la dels ideals que propugnaven. De fet, Verdaguer, format en els medis populars de Folgueroles i en els més rígids del seminari, no és un escriptor erudit, però no és tampoc l’inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i de manera desordenada. Els estudis del seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d’un cert bagatge teòric i, en definitiva, de tenir a l’abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els contactes amb Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals, la lectura i els viatges completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l’ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica necessària per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar tota mena de gèneres i de combinacions mètriques i estròfiques, entre elles, a partir dels anys noranta, el vers blanc i algunes de les més lliures i modernes (Brins d’espígol) i, a la vegada, mestre i deixeble d’ell mateix, establir uns patrons de llengua meitat cultes, meitat populars d’una prodigiosa riquesa i precisió. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l’enyorança i el somni de paradisos perduts, segons els casos l’edènic de la Bíblia o el personal de la infantesa, però, en principi, sol realitzar-la a través de trames al·legòriques o narratives més o menys complexes. En els discursos llegits, o no, a l’Esbart de Vic (1867-69/1870) i en el llegit a Sant Martí de Provençals (1886), simbolitzà la poesia amb un ocell celest o, més en concret, amb un rossinyol. I en un dels poemes d’↑Aires del Montseny, datat el 1896, dona una de les definicions més pures de l’estètica romàntica, que, per raons biogràfiques o literàries, coincideix amb la nova del modernisme. «La poesia», diu, «es fa ressò del paradís perdut» als «desterrats fill d’Eva», alhora que «ne fa somniar un de millor». «La pobra humanitat», tanmateix, «està distreta» i no escolta el «modular» del poeta. «Qui està distret amb lo borboll mundà», es demana, «com pot sentir la refilada angèlica?» Ell ha sentit «la gentil cançó» del paradís i per això confessa amb orgull que «li és enyorívola la terra». Aquest paradís perdut, que fa pensar en Schiller i Novalis, és, al mateix temps, religiós, o místic, i civil. Els↑Idil·lis i cants místics (1879), per exemple, són, amb paraules de Carles Riba, «un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica». En efecte: Verdaguer, bon coneixedor del Càntic dels càntics, de Ramon Llull i de Joan de la Creu i, en un altre sentit, de Lamartine, construeix un món lluminós i serè, a la vegada, de recerca i de presumpta efusió, d’una gran tendresa i d’una gran tensió metafòrica o simbòlica. Per contra, en els seus anys de crisi, aquesta recerca i efusió esdevingueren exercici ascètic, com en els poemes reunits en les↑Flors del Calvari (1896), i Verdaguer alternà, en versos desolats, la justificació personal amb dures invectives contra els seus perseguidors.↑Al Cel (1905), un dels reculls més purs, reprèn, des d’aquesta dramàtica desolació, el «cant del paradís» i tanca, d’alguna manera, el procés. Altrament, els poemes aplegats a↑Pàtria (1888) són també «somni i enyor», aquest cop, però, de la pàtria. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sang, per posar un cas, són vigorosos romanços històrics. L’arpa, un dels millors poemes, canta la descoberta, a través de la música, de la màgia de la natura i, amb la natura, la pàtria i, al capdavall, la poesia. L’emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d’absència. I l’oda↑A Barcelona, publicada el 1883 per l’Ajuntament de Barcelona amb un tiratge de cent mil exemplars, canta el naixement de la nova ciutat burgesa i les pautes ideològiques que l’han de regir.↑Montserrat (1888) i Aires del Montseny (1901), dos reculls miscel·lanis, barregen els poemes de propaganda religiosa amb els cants a la pàtria, i aquests, pel que fa al segon, amb els records i les tribulacions més íntimes. Verdaguer excel·lí en el camp del poema llarg, que sotmeté a una profunda renovació en fragmentar la seva estructura i identificar matèria i forma en recompondre’l, després, amb una gran varietat de recursos. Conreà tota mena de gèneres: el poema èpic (L’Atlàntida, 1877, i↑Canigó, 1886, el primer, a partir del model clàssic, i el segon, de la cançó de gesta medieval), la llegenda (Llegenda de Montserrat, 1880 i Lo somni de sant Joan, 1887: la primera, sobre Fra Garí, i la segona, sobre la nova devoció del Sagrat Cor), el cant religiós (Dos màrtirs de ma pàtria, 1865) i el poema hagiogràfic:↑Sant Francesc (1895), amb un fort contingut autobiogràfic, Jesús infant (1896), compost de tres parts, publicades, inicialment, per separat amb els títols de Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1894), que, amb la idea de propagar ladevoció a la Sagrada Família, posa en joc llegen-des populars o procedents dels evangelis apòcrifs, i Santa Eulària (1899), la patrona de Barcelona. Molts d’aquests poemes, traduïts a diverses llengües, a vegades més d’un cop (M. de Palau, Conde de Cedillo, L. Guarner, A. Savine, J. Pepratx, C. Commer, entre d’altres), foren musicats, en vida o després de mort, per una quantitat ingent de compositors (entre els quals Càndid Candi i J. Sancho Marraco), i algunes de les musicacions, com les del Virolai (J. Rodoreda), La mort de l’escolà (A. Nicolau) i L’emigrant (A. Vives), han esdevingut paradigmàtiques. A destacar el poema simfònic i la cantata escènica fets sobre L’Atlàntida (respectivament per E. Morera i M. de Falla) i el poema líric de J. Pahissa i l’òpera d’A. Massana fetes a partir de l’adaptació teatral de Canigó deguda a J. Carner. Paral·lelament a la poètica i des dels anys vuitanta, Verdaguer desenvolupà una intensa activitat periodística. Contribuí de manera decisiva a la fundació de La Veu del Montserrat (1878-1902), buscà per a aquesta publicació subscriptors i col·laboradors, suggerí temes i hi col·laborà, sobretot en els dotze primers anys, amb nombrosos articles i poemes. I, al final de la seva vida, dirigí o hi intervingué en tres setmanaris: L’Atlàntida (1896-98), “La Creu del Montseny” (1899-1900) i Lo Pensament Català (1900-02). Així, des d’aquestes revistes o des de la premsa convencional, realitzà tres campanyes monogràfiques, molt diferents les unes de les altres, que revelen un gran poder d’observació i de descripció i que, cada una dins el seu estil, són d’una gran riquesa i precisió verbal. La primera, la realitzà a les pàgines de La Veu del Montserrat amb articles de tipus descriptiu, que foren reproduïts a La Il·lustració Catalana i aplegats, més tard, en dos volums:↑Excursions i viatges (1887) i↑Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888). La segona,↑En defensa pròpia, en plena crisi dels anys noranta, la realitzà en dues sèries publicades a “La Publicidad”, la primera, recollida en un volum, amb la traducció castellana, per iniciativa d’uns amics (1895). Són articles de combat, els de la primera sèrie, de to més autobiogràfic, i, els de la segona (1897), de to més polèmic i reivindicatiu. La tercera i darrera campanya, mantinguda en les tres revistes que dirigí, no és sinó una barreja, més o menys lligada a un fet d’actualitat, de records i descripcions de costums, o dites, populars. Els tres grans articles, tanmateix, de tema barceloní i plens de melangia, sortiren ja pòstumament: “Lo Jesuset de la porta de Betlem” (1902), “L’alzina del Passeig de Gràcia” (1903) i “Lo Cornamusaire” (1904). Al llarg de la seva vida, per iniciativa pròpia o a petició de Marià Aguiló i Milà i Fontanals, es dedicà a recollir cançons, rondalles i expressions populars, material que deixà inèdit i que ha estat publicat pòstumament. Per acabar, el 1901, a instàncies d’Enric Morera, fou temptat pel teatre i estrenà al Teatre Tívoli de Barcelona L’adoració dels pastors, quadre líric en un acte, amb música del mateix Morera. Després de la seva mort, L’Avenç reuní en un volum els Discursos (1905) i els articles i la peça teatral apareguts a les revistes dirigides per ell (Prosa florida) i publicà, formant sèrie, o no, la major part de les obres que deixà en un estat avançat de redacció: Eucarístiques (1904), Al cel (1905), Rondalles (1905), que assoliren una gran difusió entre el públic infantil, Folk-lore (1907), que conté, entre d’altres, les delicioses pàgines sobre “Què diuen els ocells”, la traducció del Càntic dels càntics (1907) i les Perles del “Llibre d’Amic e Amat” (1908), entre d’altres. Posteriorment, es recopilà l’Epistolari (11 vol., 1959-93), d’un positiu interès no sols documental, sinó també, i sobretot, literari, i s’han publicat diverses obres: les proses de joventut (1958), tres poemes llargs inacabats, el tercer, de tipus insòlitament intimista (Amors d’en Jordi i na Guideta, 1924; Colom, 1978, i La pomerola, 1995), Brins d’espígol (1981), Poesies juvenils inèdites (1996, 2002) i Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer (2002). I estan en curs de publicació les llibretes de revelacions, exorcismes i visions (1994, 2003). Altrament, s’han fet moltes edicions d’obres completes. La primera, a cura de llibreter Joan B. Batlle (7 volums, 1905-08); la segona, a cura de Francesc Matheu, aplegà textos dispersos i alguns d’inèdits, com un volum de Jovenívoles (30 volums, 1913-25); la tercera, promoguda per la Llibreria Catalònia, quedà interrompuda per l’esclat de la guerra civil (10 volums, 1926-36); la quarta, en un sol volum, de primer amb ortografia prefabriana (1943, 1946) i després normalitzada (1949, 1964 i 1974), aparegué dins la “Biblioteca Perenne” de l’Editorial Selecta. Actualment se n’ha fet una de destinada, com les anteriors, a un públic general (Totes les obres, 4 vol., 2002-2006), i n’hi ha en curs una altra de crítica, en volums solts i destinada a un públic més especialitzat, impulsada per la Societat Verdaguer (des del 1995).

Bibliografia

  1. Casacuberta, J.M. de (1986)
  2. Cònsul, I. (20032)
  3. Diversos autors (1986-2006)
  4. Diversos autors (200210)
  5. Guilleumas, R. (1953)
  6. Juan Arbó, S. (1952)
  7. Massot i Muntaner, J. (20031), p. 69-122
  8. Miracle, J. (1952)
  9. Molas Batllori, J. (19861), vol. VII, p. 223-289
  10. Molas Batllori, J. (19953), I, p. 273-288
  11. Molas Batllori, J. (2007), p. 129-146
  12. Pabón, J. (1954)
  13. Pereña, J. (1955)
  14. Riba, C. (1985), p. 258-268
  15. Torrent i Fàbregas, J. (1965)
  16. Torrents, R. (19951)
  17. Torrents, R. (19952)
  18. Torrents, R. (2004)
  19. Torrents, R. (2006).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
JMB

Llegir més...