La geografia física
El país té una gran uniformitat física; el relleu és dominat per antics altiplans; les muntanyes que, a l’extrem occidental i al centre, trenquen la monotonia del paisatge són degudes a dislocacions tectòniques. Prop de la costa s’alça Ǧabal al-Anṣārīya, serralada litoral que continua al S en els monts del Líban. A l’E s’obre una vall pantanosa, Al-Gab, per la qual flueix l’Orontes, que és l’extrem nord de la sèrie de fosses tectòniques que des de l’Àfrica oriental s’estenen fins al Taure; la vall queda tancada a l’E per l’altiplà de Ǧabal al-Zāwīya, continuat al S per l’Antilíban. Aquest i l’Hermon, dividits entre Síria i el Líban, constitueixen l’extrem occidental del pla i àrid altiplà de Síria, que davalla suaument cap a l’Eufrates al N i cap a l’Iraq al S; aquesta regió, desèrtica, és accidentada per petits turons i és sembrada d’oasis. Al S de Damasc, a la plana basàltica d’Al-Ḥawrān i a l’extrem S de l’altiplà s’alça el grup volcànic del djebel Al-Durūz. Al NE, entre l’Eufrates i el seu afluent, el Nahr al-Hābūr, es troba la regió d’Al-Ǧazīra. La major part del país manca d’aigües superficials i té sols corrents intermitents. Els principals rius, de gran importància per al regadiu, són l’Eufrates, que neix a Turquia i travessa Síria pel NE, i a l’W l’Orontes, que flueix a través de les conques de Homs i Hamā. Els efectes beneficiosos que la Mediterrània exerceix sobre el clima són aturats per la serralada litoral; la franja costanera i les muntanyes occidentals gaudeixen d’estius no gaire calorosos i hiverns suaus, amb precipitacions principalment de tardor i hivern, de l’ordre dels 400 mm anuals, adequades a l’agricultura. Cap a l’interior les temperatures augmenten i disminueix la pluviositat, de tal manera que la màquia mediterrània passa ràpidament a estepa, a estepa desèrtica i a desert, que cobreix 1/4 part del país.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura és la principal activitat, i el 1997 ocupava prop del 30% de la població activa i aportava el 26% del PIB. Atès que més d’un quart del país és desert, la superfície conreable es redueix a un 30%. La vegetació estèpica forneix un 45% de terreny apte per a pastures, bé que en bona part de qualitat molt pobra. Els boscos, molt delmats, ocupen menys del 3% de l’àrea del país. Els conreus es localitzen sobretot a la meitat nord-occidental del país, on les condicions climàtiques són més favorables. El principal conreu comercial és el cotó, que tingué una forta expansió després de la Segona Guerra Mundial, regat pels canals que alimenta l’Eufrates, al curs del qual hom construí la presa al-Assad el 1978, pròxima a Tabqa, que contribuí a ampliar aquest i altres conreus. Per al regadiu, que comprèn gairebé el 20% del sòl agrícola, són també importants l’Orontes i el Khabur, afluents de l’Eufrates. El 1998 Síria era el desè productor mundial de fibra de cotó, producte que representava prop del 9% del valor de les exportacions. Altres conreus importants són el blat i l’ordi, que es localitzen sobretot a la plana d’Al-Gazīra. Els fruiters i les hortalisses es troben amb preferència a les àrees muntanyoses del litoral. Hi són presents també els altres dos conreus típics mediterranis (oliveres i vinya). A les zones seques hi ha ramaderia extensiva d’ovins i cabres, molt sovint associats als beduïns. A Al-Gazīra hi ha cria de bovins. El subsol conté petroli, principal recurs del país (entre el 45 i el 55% de les exportacions, iniciades el 1970) descobert el 1964 al NE del país (Qara Šuk, Suwaydīya, Al-Rumayla, Qawam al-Ḥamza), que hom transporta per un oleoducte de 650 km fins a Homs i Banias, on és refinat juntament amb el cru procedent de l’Iran i l’Iraq per un altre oleoducte que travessa el país pel centre, i des d’ací fins als ports de Tarṭūs i Bāniyās i al Líban, del qual Síria obté ingressos en concepte de drets de trànsit. Hi ha també, subexplotats, dipòsits de gas natural a l’àrea de Palmira, on el 1990 hom començà a construir un gasoducte, asfalt natural (Kafrīya), sal gemma (Dayr al-Zawr) i fosfats a Homs. La indústria és poc desenvolupada (10% del PIB i 14% de la població activa el 1997). Hi ha refineries de petroli a Homs i Bāniyās. Altres centres industrials són a Damasc i a Alep, on hi ha indústria tèxtil (cotó, llana, gènere de punt i confecció), alimentària (sucre, farina, oli d’oliva i de llavors, margarina, cervesa, vi), ciment, vidre, pell i calçat, tabac, metal·lúrgia, i fertilitzants i sabó. Les indústries tradicionals artesanals perduren encara a Homs, Hamā, Damasc i Alep. L’energia és principalment d’origen hidroelèctric, generada en centrals instal·lades a les preses, principalment a la d’al-Assad. El petroli, la producció del qual duplica el consum, ocupa el segon lloc com a font d’energia. Els serveis aporten prop del 47% del PIB i ocupen el 46% de la població activa (1997). Hom intenta impulsar el turisme, sobretot potenciant els atractius de la costa mediterrània, de Damasc i altres ciutats i el patrimoni historicoarqueològic (ruïnes de Palmira, actual Tadmur). Quant al comerç exterior, deficitari en un marge entre el 21% i el 5% (1994-99), és format bàsicament per la compra de maquinària i material de transport (23%), productes alimentaris (17%), metal·lúrgics i manufactures de base (15%), químics (10%) i tèxtils (10%) en canvi de petroli i derivats (55%), hortalisses (8%), tèxtils (7%) i fibra de cotó (6,3%). Les exportacions són destinades principalment a Itàlia (24%), França (20%), Turquia (10%), el Líban (8,4%) i Espanya (5,6%). Síria importa sobretot d’Alemanya (8%), Itàlia (7,2%), els EUA (6,4%), Turquia (5,3%) i França (4%). Els transports són poc desenvolupats: 2.425 kms de ferrocarril, la major part dels quals corresponen a la línia Damasc-Alep (S-N) i Alep-Al-Ḥasaka (W-E), seguint el curs de l’Eufrates. Les carreteres totalitzen 41.451 km (23% asfaltat). La xarxa viària és molt més densa a la meitat occidental del país. Els ports principals són a Latakia, Bāniyās i Tarṭūs. Hi ha aeroports internacionals a Damasc i Alep. El creixement econòmic ha estat considerable, d’ençà de l’extracció de petroli als anys seixanta, però, per aquest mateix motiu, és molt dependent de les oscil·lacions del preu d’aques producte. Així, en el període 1965-73 el PIB cresqué el 6,2% anual, que pujà al 8% durant el decenni següent. El PNB cresqué en 1990-98 a raó d’un 6% anual de mitjana, bé que la forta pressió demogràfica compromet les perspectives de desenvolupament. Tot i que des dels anys noranta el Govern du a terme un programa de privatització d’empreses, el ritme de realització és molt lent, en part a causa d’un deute extern no excessivament elevat. El 1998 la renda per habitant era de 1.020 $. Síria és membre de l’OPEP i del Banc Islàmic de Desenvolupament.
La geografia humana i la societat
País poc poblat (88 h/km2 el 2000), presenta, no obstant això, un fort creixement de la població (26‰ el 1999; el doble de la mitjana mundial), conseqüència d’un elevat índex de natalitat (31,5‰) i una mortalitat en descens (5,4‰). Aquest mateix any, el 40% de la població tenia menys de 15 anys. La població és molt desigualment repartida, i les majors concentracions es donen al llarg de la costa i al vessant oriental de l’Antilíban (Latakia amb 333 h/km2 i Tarṭūs amb 315 h/km2, a la costa, són les províncies més poblades, i Dayr al-Zawr, a l’extrem oriental, la menys poblada amb 22 h/km2). L’àrab és la llengua oficial. De població musulmana sunnita en la seva gran majoria (74%), bé que és un Estat oficialment laic, la constitució exigeix la confessió islàmica per al cap d’Estat. A més dels sunnites, els alauites (11% de la població) constitueixen una branca local del xiisme de gran influència, especialment a partir del 1971, quan Ḥāfiz al-Assad, un dels seus membres, aconseguí el poder. Els drusos (3%) formen la confessió islàmica menys nombrosa. Hi ha també minories cristianes, sobretot d’ortodoxos i melquites, armenis, siríacs, maronites i llatins (6%). Fora dels àrabs, els kurds (9%), confinats al NE, constitueixen l’única minoria ètnica important. La població urbana és del 54% (1999). Les principals ciutats són la capital, Damasc, Alep, Homs, Hamà i Latakia. República independent (1946), el president, segons la constitució (1973), és elegit per sufragi universal directe per a un període de set anys; és titular del poder executiu i nomena i revoca el Govern, mentre que el poder legislatiu és exercit pel Consell del Poble, compost de 250 escons, 84 dels quals són reservats a independents. Només són permesos els partits polítics d’ideologia compatible amb l’organització oficialista Ba’ṯ. Síria és membre de l’ONU i de la Lliga Àrab, i ha estat tradicionalment un dels puntals del panarabisme.
La història
De la independència al cop d’estat de Ḥāfiz al-Assad
Palau d’Azm a Hama, arquitectura del període otomà
© Corel / Christine Dameyer / Anne Xu / Fototeca.cat
L’evacuació definitiva de les tropes franceses i britàniques en 1945-46 donà pas a la independència efectiva del país (Síria). La república de Síria ingressà a l’ONU i fou membre fundador de la Lliga Àrab (1945). De nou sorgí el projecte de creació de la Gran Síria (que comprenia, a més, el Líban, l’Iraq i Jordània), malgrat que la derrota soferta a Palestina el 1958 guerres araboisraelianes impedí que prosperés.
La inestabilitat social i les pressions de la família haiximita a favor de la unió amb l’Iraq provocaren un seguit de cops d’estat: govern dels militars Ḥusnī al-Za’īm (1949), Sāmī al-Hinnawī (1949) i Adib al-Šīšaklī (1950-54). Després del nomenament de Hāšim Bey al-Atāsī i del retorn a la presidència de Šukrī al-Quwwaytlī, tingué lloc la unió amb Egipte i la formació de la República Àrab Unida (1958), proclamada per Nasser com a cap del nou Estat.
Però una revolta militar feu que Síria s’escindís (1961), sota la presidència de Nazim al-Dawālib, malgrat que l’ala moderada del partit Ba‘ṯMichel Aflak intentà de nou una federació amb Egipte i l’Iraq. El cop d’estat menat pel Ba’ṯ Amīn al-Ḥafīẓ el 1963 no portà tampoc l’estabilitat al país, a causa de les dues fraccions que dividien el partit en el poder: detencions dels caps de l’ala dreta Aflak i al-Biṭār i presa de poder de l’ala progressista, presidida per Nūr al-Dīn Atassi, que assolí la presidència el 1966. El mateix any 1963 hom imposà l’estat d’emergència, que continuaria durant les dècades següents i donava cobertura legal a una fèrria repressió.
Durant la guerra araboisraeliana dels Sis Dies (1967), Israel conquerí els alts del Golan i bombardejà Damasc. Al novembre del 1970, després d’un cop d’estat, Ḥāfiz al-Assad, representant de l’ala moderada del Ba’ṯ, aconseguí el poder, i pel març del 1971, fou elegit president de la república.
El règim instaurat per Ḥāfiz al-Assad
El 1972 es constituí el Front Progressista Nacional, que agrupava els cinc principals partits polítics de l’Estat, i el 1973 fou promulgada una nova constitució, socialista. La guerra araboisraeliana esclatà altre cop l’any 1973, quan les forces egípcies i sirianes atacaren simultàniament el territori d’Israel, Estat que patí importants pèrdues però que aconseguí de controlar el Golan. Hom signà un tractat siroisraelià (1974), pel qual el Golan era dividit en dues parts.
El 1977, Síria trencà les relacions amb Egipte arran de l’apropament d’aquest Estat a Israel, que formalment s’annexà la seva part del Golan el 1981. El règim sirià hagué d’afrontar una creixent inestabilitat política, causada especialment pels enfrontaments religiosos entre sunnites i alauites (secta minoritària a la qual pertanyia al-Assad) i per les accions antigovernamentals dels Germans Musulmans.
Arran de la guerra civil del Líban, Síria n’ocupà una part (1976), la qual cosa la feu topar sovint amb milícies cristianes libaneses i amb Israel, a més d’empitjorar les seves relacions amb l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (Síria donà suport a la facció de l’OAP contrària a Iàsser Arafat). Malgrat la presència de les seves tropes al Líban, Síria fracassà (1983) en la temptativa d’unir en un front comú les faccions contràries al Govern d’Amin Gemayel.
El 1984 al-Assad (reelegit el 1985) introduí alguns canvis en el Govern i delegà alguns poders. Posteriorment, el Govern sirià fou acusat d’estar implicat en diverses accions terroristes perpetrades per palestins, entre les quals cal citar els atemptats als aeroports de Viena i de Roma (1985). Síria semblà aleshores modificar la seva posició en el conflicte Iran-Iraq, en iniciar un cert apropament al règim iraquià de Saddam Ḥusayn.
El 1989 l’artilleria siriana atacà les tropes libaneses cristianes del general Aoun (agost), i mitjançant acord de l’octubre del mateix any li fou permès de mantenir tropes al Líban. Al maig del 1990 ja estaven plenament restablertes les relacions sirianoegípcies, trencades des del 1977 amb motiu de l’apropament d’Egipte a Israel. L’apropament a Egipte permeté a Síria d’adaptar-se a la retirada progressiva de les tropes soviètiques que li havien donat suport en la lluita contra Aoun.
Des del començament de la invasió de Kuwait (2 d’agost de 1990), Ḥāfiz al-Assad s’arrenglerà decididament al bàndol antiiraquià, i malgrat que la població del país, sunnita en unes tres quartes parts, sentia una certa simpatia per l’Iraq liderat pel sunnita Huasayn, la decisió siriana li meresqué el favor de les potències occidentals i, en acabar el conflicte, li fou generosament compensada pels monarques petroliers kuwaitià i saudita.
La tutela sobre el Líban
L’octubre, l’exèrcit sirià, amb el suport de les forces governamentals del Líban, arribà a controlar el Beirut-Est, el reducte cristià d’Aoun i, amb un tractat de fraternitat i cooperació signat el 22 de maig de 1991 pels governs del Líban i Síria, fou reconegut pel primer una certa tutela de Damasc sobre Beirut. El Govern sirià manifestà les seves reserves a l’ acords de pau d’Oslo entre Israel i l’OAP del 1993, encara que declarà que no faria oposició activa a l’autogovern palestí.
També acceptà reiniciar les negociacions de pau amb Israel, però les discrepàncies sobre l’estatus del Golan i els enfrontaments entre israelians i milícies de Ḥizb Allāhal Líban obstaculitzaren el progrés de les negociacions. Mentrestant, Síria mantingué l’aliança fruit de la declaració de Damasc, arran de la guerra del Golf Pèrsic del 1991, entre Egipte, Síria i els sis estats del Consell de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf, encara que posant l’èmfasi en l’ajut econòmic i no en la defensa mútua.
La malaltia d’al-Assad fou ocasió perquè el seu fill, Bašar al-Assad, actués interinament al principi del 1997, cosa que aclarí els dubtes sobre la successió del president. Les maniobres militars conjuntes entre israelians, nord-americans i turcs a la Mediterrània al desembre ocasionaren una gran preocupació en el Govern, que reaccionà restablint relacions amb l’Iraq. Al maig del 1998 Turquia acusà Síria d’estar impulsant el Partit dels Treballadors Kurds (PKK), i li donà un ultimàtum abans d’iniciar accions militars. El context de creixent tensió a la zona i el temor a Turquia i els seus aliats occidentals obligaren Damasc a expulsar el líder del PKK, Abdullah Öcalan, i signar un compromís de lluita contra els separatistes kurds, durant l’octubre del 1998.
Les eleccions legislatives del desembre del 1998 tornaren a donar una aclaparadora majoria al Baath, partit en el poder que té assegurats per via legal 167 dels 250 escons de l’Assemblea Popular. L’arribada d’ Ehud Barak al Govern israelià (1999) creà noves esperances sobre les negociacions entorn els alts del Golan, que aviat quedaren frustrades després que el diàleg es trenqués al gener del 2000, quan Síria no acceptà les condicions imposades per Israel de crear una zona de seguretat entre el Líban i el alts del Golan.
La successió del règim: Baixar al-Assad
Al juny de 2000 Hāfiz al-Assad morí deixant el càrrec al seu fill Bašar al-Assad, que fou ratificat per referèndum el 10 de juliol del mateix any. El nou cap d’Estat aprovà l’excarceració de 600 presos polítics i acordà l’aplicació d’un conjunt de mesures econòmiques que posaren fi al monopoli estatal i permeteren la creació d’entitats financeres privades. En política exterior, Assad ordenà la retirada dels soldats siris de determinades posicions de Beirut.
A l’agost del 2001, Síria i Iraq firmaren un acord de cooperació econòmica que significà la represa de les relacions diplomàtiques entre ambdós països. Els atemptats de l’ onze de setembre de 2001 d’aquest any a Nova York intensificaren l’hostilitat dels EUA cap a Síria, ja anteriorment molt crítics amb aquest Estat per la seva oposició frontal envers Israel, les reiterades acusacions de refugiar i entrenar terroristes i el restabliment de relacions amb l’Iraq a l’agost del 2001. Després d’un intent britànic fallit d’obtenir la col·laboració de Síria en la lluita antiterrorista, al maig del 2002 els EUA l’inclogueren en l’anomenat “eix del mal” i l’acusaren de posseir armes de destrucció massiva.
Després de l’enderrocament de Saddam Husayn i de l’ocupació de l’Iraq pels EUA i els seus aliats, el 2003 i el 2004 el Govern de George Walker Bush imposà sancions econòmiques i diplomàtiques a Síria, acusant-la, sobretot, de facilitar el trànsit de militants armats a l’Iraq. Les relacions amb Israel, d’altra banda, esdevingueren també més tenses arran de l’esclat de la segona intifada l’any 2000, en la qual Israel acusà Síria de donar refugi als terroristes de Hamàs i Ḥizb Allāh, cosa que també condicionà el bloqueig de les negociacions sobre els alts del Golan.
A l’octubre del 2003, després d’un sagnant atemptat suïcida a Haifa, Israel bombardejà un camp d’entrenament de la Jihad Islàmica a Síria (la primera acció militar israeliana en territori sirià en vint anys). Al gener del 2005, un projecte de venda de míssils russos a Síria desencadenà fortes protestes d’Israel. D’altra banda, malgrat que l’ONU instà reiteradament Síria a abandonar el seu tutelatge sobre el Líban, al setembre del 2004 la dimissió del primer ministre d’aquest país, Rafiq al-Harīrī, fou atribuïda a la pressió siriana. Aquest tutelatge entrà en una crisi greu arran de l’assassinat d’al-Harīrī al febrer del 2005, ja que Síria fou assenyalada com a inductora per l’oposició libanesa, els EUA, Israel i França, que exigiren la retirada de les tropes sirianes del territori libanès.
De la retirada del Líban ençà
Alguns dies després, al-Assad anuncià un ambigu “replegament” de les tropes a la vall d’al-Biqā‘ i a l’abril afirmà haver retirat totes les tropes. La crisi, però, no es tancà: a l’octubre morí (segons fonts oficials, per suïcidi) l’antic cap d’intel·ligència sirià al Líban i un informe de l’ONU implicava alts càrrecs sirians en la mort d’al-Harīrī.
Al juliol, milers de libanesos es refugiaren a Síria fugint dels atacs israelians i se sumaren al gran nombre d’iraquians foragitats per la violència al seu país, i a l’octubre del 2007 el Govern imposà fortes restriccions a l’entrada de nous refugiats. L’acumulació d’indicis que implicaven Síria en l’assassinat de l’antic primer ministre libanès Rafiq al-Harīrī comportà fortes tensions dins del Govern sirià. Poc abans que l’ONU publiqués un informe que avalava aquesta hipòtesi, a l’octubre del 2006 el ministre d’Interior i antic cap de les tropes al Líban, Ghazi Kannaan, se suïcidà.
Per tal d’evitar un creixent aïllament (accentuat des de la guerra de l’Iraq del 2003 i la posterior ocupació), el règim de Damasc inicià una sèrie d’obertures diplomàtiques: al novembre del 2006 restablí les relacions amb l’Iraq, i al juliol del 2008 reprengué les relacions amb Occident (trencades des de l’assassinat d’al-Harīrī el 2005) amb una visita d’al-Assad al president francès Nicolas Sarkozy. Per la seva banda, pressionats per la difícil situació a l’Iraq, els EUA també modificaren la seva actitud i foren més receptius a l’apropament: al maig del 2007 tingué lloc un primer contacte del ministre d’Afers Estrangers amb l’aleshores secretària d’estat Condoleezza Rice, i al març del 2009 tingué lloc una segona trobada similar.
Malgrat que al març del 2008 tingué lloc la vintena cimera de la Lliga Àrab a Damasc, marcada pel boicot del Líban i per l’absència dels principals aliats de Washington (com ara l’Aràbia Saudita, Egipte i Jordània), a l’octubre del 2008 Síria establí relacions diplomàtiques amb el Líban, les primeres no basades en una relació de tutela, precedides per la fase final de la retirada de les tropes sirianes al Líban a l’abril del 2006. Al final del maig del 2007 se celebrà un referèndum presidencial, en el qual al-Assad fou reelegit per set anys.
Al llarg d’aquests anys, els esforços del règim alauita per refer les relacions amb Occident es veieren obstaculitzats per les dificultats creixents per a contenir la contestació interna malgrat la repressió sistemàtica. Foren especialment greus els assalts a les ambaixades de Dinamarca i Noruega arran de l’afer de les caricatures de Mahoma publicades en revistes d’aquests països l’any 2006, així com diversos atemptats d’autoria menys clara dirigida contra interessos occidentals i contra interessos occidentals (entre els quals cal citar l’ambaixada als EUA al setembre de 2006 i un aparatós i sagnant atemptat a Damasc amb cotxe bomba al setembre del 2008), que des dels mitjans oficials hom atribuí sempre a l’islamisme radical.
Malgrat que des del 2007 el Govern introduí mesures per a dinamitzar l’economia, mitjançant una certa liberalització i de mesures per a atreure la inversió estrangera i combatre la corrupció, el descontentament de la població s’accentuà els darrers anys de la primera dècada del segle XXI, tant per l’autoritarisme com per les repercussions de la crisi econòmica global. Aquest clima afavorí el contagi de les revoltes del començament del 2011 en diversos països del món àrab, i al final de març es produí un ampli moviment de rebuig al règim que es reflectí en multitudinàries manifestacions i amb avalots que foren durament sufocats per les forces de l’ordre.
Poc després, el Govern dimití en bloc i Baixar al-Assad respongué a les protestes anunciant respostes i afirmant que Síria era víctima d’una conspiració. Com a concessió alos manifestants aixecà l’estat d’emergència vigent des del 1963.
Tanmateix, al llarg del mes d’abril se succeïren les protestes, que augmentaren en virulència a mesura que la repressió governamental esdevenia cada cop més indiscriminada. L’hermetisme del règim i el tancament de fronteres i de comunicacions amb l’exterior dificultà avaluar la magnitud de la crisi, malgrat que hom esmentava prop de 500 morts, més de seixanta dels quals a la ciutat de Daraa, principal focus de la rebel·lió i que fou sotmesa a un setge d’una gran duresa. La revolta comportà també la deserció massiva de centenars de membres del partit Ba’t en protesta per la repressió. Bé que, a causa del veto de la Xina i Rússia el Consell de Seguretat l’ONU declinà condemnar la repressió, el Consell de Drets Humans de l’organització emeté poc després una protesta per la repressió i aprovà l’enviament d’una delegació per a investigar-ne les violacions de drets humans. La Unió Europea i els EUA es plantejaren, per la seva banda, la imposició de sancions.