Els precedents
Té l’origen en la Societat Dramàtica d’Aficionats, fundada el 1837 per membres de la Milícia Nacional, sota la iniciativa de Manuel Gibert, al convent de Montsió del Portal de l’Àngel. Convertida en el Liceu Filharmonicodramàtic Barcelonès, la junta directiva encarregà a Joaquim de Gispert i Anglí la compra (duta a terme el 1844) de l’antic convent dels trinitaris de la Rambla —desafectat com molts altres de la ciutat per les lleis desamortitzadores— per a acollir-ne les activitats docents i bastir-hi un nou i ambiciós teatre, digne de la importància de la ciutat de Barcelona. Per tal de finançar el projecte, s’oferí al públic barceloní, per mitjà d’accions mercantils, la propietat de bona part de les llotges i butaques del futur teatre, i així sorgí la Societat del Gran Teatre del Liceu (anomenada Societat de Propietaris), que s’ha mantingut fins a l’actualitat. Calgué, tanmateix, vendre alguns locals dins del gran solar, que donaren lloc a institucions com el Cafè del Liceu o el Cercle del Liceu (1847), aquest darrer també en actiu a la segona dècada del segle XXI. De Gispert confià la direcció de les obres a l’arquitecte Francesc d’Assís Soler i, des del 1845, als arquitectes Josep Oriol Mestres i Miquel Garriga i Roca, que seguiren els plans d’un arquitecte anònim (possiblement un francès anomenat Viguier). Abans d’ésser destruït gairebé del tot per dos incendis (1861 i 1994), l’edifici, amb capacitat per a 3.500 espectadors, tenia cinc pisos i platea, fet que a l’època de la seva construcció el convertia en un dels de més capacitat del món. L’escenari tenia una amplada de boca de 15,90 m i una profunditat de 33,26 m. La sala tenia una amplada màxima de 27,16 m i una llargada —fins el teló— de 32,72 m, i una acústica excel·lent. Annexos a la sala hi havia salons de descans i dependències de l’administració i del Cercle del Liceu, institució vigent encara a la segona dècada del segle XXI, damunt el qual fou instal·lat el Conservatori del Liceu. A sobre de la sala hi havia els tallers d’escenografia. L’edifici fou construït amb aportacions provinents de la venda de les llotges i les butaques millors a membres de la burgesia barcelonina, que el 1855 constituïren una junta o societat de propietaris, la qual delegà l’explotació del teatre a empresaris de la seva confiança, un sistema que fou poc rendible, ja que aquests no podien disposar de les millors localitats, situació que s’intentà compensar amb subvencions. Aquest règim perdurà fins el 1980.
De la inauguració a l’incendi del 1994
Vista de les ruïnes del Gran Teatre del Liceu, després de l’incendi de l’any 1994
© A. Bachs
El teatre fou inaugurat el 4 d’abril de 1847 amb una peça de concert, un ball, l’obra teatral Don Fernando el de Antequera, de Ventura de la Vega, i la cantata de Marià Obiols, Il regio imene, al·lusiva a les noces d’Isabel II, el nom de la qual duien la societat del Liceu i el teatre. L’esplendor del nou local contrastava amb l’antic Teatre de la Santa Creu (que aleshores fou anomenat Teatre Principal), fet que motivà les rivalitats entre liceistes i cruzados. Hom alternà els sainets catalans amb teatre en castellà i òpera d’autors italians, com Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, Mercadante, Pacini, etc., francesos, com Auber, Meyerbeer o Halévy, o alemanys, com Weber. La primera òpera representada fou Anna Bolena, de Donizetti.
El 9 d’abril de 1861 el teatre fou gairebé totalment destruït per un incendi, però fou reconstruït sota la direcció de Josep Oriol Mestres en un any, i redecorat per un equip presidit per Josep Mirabent i Gatell. Des d’aleshores tendí a conrear especialment l’òpera, el ballet i els concerts. La seva condició de lloc de reunió i esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial motivà que, l’any 1893, fos objecte d’un atac anarquista. La nit de la inauguració de la temporada (7 de novembre), durant la representació de Guglielmo Tell, de Rossini, Santiago Salvador llançà a la platea dues bombes, una de les quals esclatà i produí vint morts. Vers la fi del segle, les òperes de Richard Wagner s’anaren afegint al repertori, fins aleshores majoritàriament italià, gràcies a l’empresari Albert Bernis; l’empresari Joan Mestres i Calvet (1915-47) introduí el repertori rus, les principals òperes de Mozart i Strauss i el costum de dedicar les temporades de primavera al ballet, a causa de l’èxit sorollós dels Ballets Russes de Serge de Diaghilev (1917).
Durant la Guerra Civil de 1936-39, la Generalitat nacionalitzà el Liceu, que fou anomenat Teatre Nacional de Catalunya. El 1939 el teatre tornà al règim anterior; el 1947 n’esdevingueren empresaris Joan Fugarolas i Joan Antoni Pàmias. Aquest, obtinguda confiança de la junta de propietaris (1963), emprengué una expansió de les activitats del teatre, convertí en cossos estables l’orquestra i el ballet i en millorà la qualitat i l’abast. Tanmateix, el règim econòmic que havia de mantenir el teatre es mostrà inviable a partir del darrer quart del segle XX. Així, mort Pàmias (1980), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la junta de propietaris (l’any 1986 s’hi incorporà el Ministeri de Cultura espanyol) crearen el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1981), que en porta l’administració i l’explotació. Al llarg dels més de 170 anys d’activitat, el Liceu ha presentat els primers cantants de tots els temps, des de Julián Gayarre i Angelo Masini, la dècada de 1880, fins a Caruso (1902), Kirsten Flagstad (1950), Renata Tebaldi (1953), Maria Callas (1959), Joan Sutherland (1960) i Plácido Domingo (1966); i també grans ballarins, com Nižinskij (1917), Anna Pavlova (1930), Margot Fonteyn (1966) o Rudolf Nurejev (1969), i figures catalanes, des de Francesc Viñas (1887), Concepció Supervia (1912), Hipòlit Lázaro (1914) i Mercè Capsir (1914), fins a Victòria dels Àngels (1944), Montserrat Caballé (1961), Jaume Aragall (1961) i Josep Carreras (1969), i els ballarins Roseta Mauri (1873), Pauleta Pàmies (1880), Joan Magrinyà (1930), Joan Sánchez (1961) i Alfons Rovira (1965). Hi dirigiren òperes o concerts compositors de fama mundial, com ara Richard Strauss (1901), Piero Mascagni (1906), Vincent d’Indy (1908), Gabriel Fauré (1909), Igor Stravinsky (1924), Ottorino Respighi (1929) i Pierre Boulez (1987), com també un gran nombre de directors d’orquestra internacionals i catalans.
El 31 de gener de 1994 un incendi destruí totalment l’escenari i el pati de butaques. Les tres institucions públiques coparticipants del Consorci del Gran Teatre del Liceu es comprometeren a reconstruir l’edifici en el mateix emplaçament; les obres començaren el 1995. Particulars i entitats feren importants donacions per a la reconstrucció. Paral·lelament, per l’abril, la junta de propietaris aprovà la cessió de la propietat del teatre a les institucions públiques, que finalment es dugué a terme el 1997. En aquests anys l’activitat operística continuà amb una programació reduïda duta a terme en diverses sales.
El nou Gran Teatre del Liceu
Sala del Gran Teatre del Liceu
© Paco Amate
El nou Gran Teatre del Liceu fou inaugurat oficialment el 7 d’octubre de 1999, amb la representació de l’òpera Turandot, de Puccini. El projecte de reconstrucció anà a càrrec dels arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré, a partir d’un projecte de reconstrucció presentat pels mateixos arquitectes el 1986. La important inversió pública en la construcció d’un nou teatre pràcticament de nova planta requerí un nou enfocament jurídic amb vista a la titularitat pública de la institució, i es creà la Fundació del Gran Teatre del Liceu (5 de setembre de 1994), que incloïa un Consell de Mecenatge. La Societat del Gran Teatre del Liceu feu cessió de la propietat a les administracions públiques, decisió que fou ratificada el 1997. El nou teatre és més gran que l’anterior (dels 12.000 m2 passà als 32.000 m2 de superfície construïda) i incorpora un gran nombre de millores, però conserva la imatge i la decoració d’abans de l’incendi. A més, s’hi integren nous espais per a facilitar la tasca dels mitjans de comunicació, desapareixen les llotges del segon i tercer pis i l’escenari és equipat amb una tecnologia més moderna que permet incrementar l’oferta artística. A la sala del teatre destaquen les pintures de l’artista Perejaume i el disseny del llum central i el teló. També s’habilita un nou espai, el foyer, destinat a acollir activitats complementàries de la programació: concerts de música de cambra, exposicions, sessions infantils per a escoles i altres activitats organitzades pels Amics del Liceu. En l’aspecte arquitectònic, cal esmentar també la recuperació de la façana principal original projectada per Josep Mestres, que havia estat tapada des dels anys vint, juntament amb quatre vitralls wagnerians originals obra d’Oleguer Junyent (2019). El setembre del 2022 s’inauguraren unes noves portes situades en les tres arcades de l’entrada principal del Teatre dissenyades per l’artista Jaume Plensa. L’obra, anomenada Constel·lacions, consta de tres plafons amb lletres de diferents alfabets estampades en planxa d’acer inoxidable.
En la nova etapa, han ocupat el càrrec de director titular de l’Orquestra del Teatre del Liceu Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004-08), Michael Boder (2008-12) i Josep Pons des del 2012, el qual el novembre del 2017 renovà fins a la temporada 2021-22.
També el 2004 la institució impulsà dues importants iniciatives: l’Orquestra de Cambra del Liceu en concert, creada el 2003, i l’Auditori de Cornellà, des d’aleshores la seu dels espectacles infantils programats dins el cicle El Petit Liceu. L’any 2018 s’incorporà a la Fundació Privada Francesc Viñas, entitat organitzadora del concurs de cant homònim.
Entre els moments més destacats de la nova etapa cal esmentar l’actuació de Teresa Berganza, en un recital que n’assenyalà el retorn a Barcelona després de trenta-un anys (2002), la primera audició el 2003 de la versió catalana de l’òpera Els Pirineus, de Felip Pedrell (estrenada en italià el 1902), i, el 2004, les estrenes de l’òpera Babel, de Xavier Montsalvatge, deu anys després d’haver-se ofert la primera audició integral als festivals de Peralada i de Cadaqués, i de l’òpera Gaudí, de Joan Guinjoan.
A banda, cal esmentar també l’estrena a Barcelona de l’òpera Peter Grimes, de Benjamin Britten (2003) i, el mateix any, el debut del director teatral Josep Maria Flotats com a director d’escena al Gran Teatre del Liceu en unes funcions de l’òpera mozartiana Così fan tutte.
En la nova etapa, han estat directors generals del teatre Josep Caminal (1993-2005), Rosa Cullell (2005-08), Joan Francesc Marco (2008-13) i Roger Guasch (2013-18). El març del 2018 assumí el càrrec Valentí Oviedo. La direcció artística anà a càrrec de Joan Matabosch (1996- setembre del 2013), Christina Scheppelmann (j2014-19), i des del setembre del 2019 Víctor Garcia de Gomar.
L’any 2010 la institució restablí la concessió de la Medalla del Gran Teatre del Liceu, que havia estat interrompuda el 1979.
L’any 2022, la Fundació del Gran Teatre del Liceu fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
Repertori i intèrprets
La història artística del Liceu és un bon exponent de la història de la lírica europea. Després d’una primera etapa en què l’òpera no representava sinó una part relativa de l’activitat artística, al costat de les abundants representacions de teatre parlat i de concerts i números de varietats, s’anà convertint en un prestigiós teatre operístic. La primera òpera sencera representada pocs dies després de la inauguració —Anna Bolena de Gaetano Donizetti— és ja un símptoma del gust pel bel canto i pel drama romàntic italià del moment —G. Rossini, G. Donizetti, V. Bellini, G. Verdi, etc.—, que ha perdurat en el repertori del Liceu al llarg del temps (Verdi és l’autor més representat), al costat de la grand opéra francesa —D.F.E. Auber, G. Meyerbeer, F. Halévy—, avui oblidada, i dels autors francesos posteriors —Ch. Gounod, G. Bizet, J. Massenet o C. Saint-Saëns—, que s’han anat mantenint.
El 1883 marcà l’aparició de Richard Wagner, que donà al teatre personalitat i prestigi i el convertí en l’epicentre del wagnerisme a Catalunya, en certa manera oposat al verisme —especialment la figura de G. Puccini—, corrent operístic molt ben acollit a Catalunya, com també ho ha estat, a partir del 1915, l’òpera russa —M. Musorgskij, N. Rimskij-Korsakov o P.I. Čajkovskij—. L’empresari Joan Mestres Calvet hi aportà un alt nivell artístic potenciant les obres de W.A. Mozart, R. Strauss, M. de Falla o I. Stravinsky, com també la presentació a Barcelona dels Ballets Russes de Diaghilev. El repertori s’ha anat concentrant en els títols més habituals, i al llarg de la segona part del segle XX s’han estrenat obres de gairebé tots els altres grans autors del segle: B. Bartók, A. Honegger, G. Gershwin, A. Berg, L. Janáček, K. Weill, D. Šostakovič, S. Prokof’ev, B. Britten, A. Schönberg, P. Hindemith etc., i s’han exhumat autors barrocs i clàssics com C. Monteverdi, G.F. Händel i Ch.W. Gluck. Els compositors catalans —F. Pedrell, E. Granados, E. Morera, J. Pahissa, A. Vives, E. Toldrà, X. Montsalvatge o R. Gerhard, entre d’altres— també han vist representades les seves produccions a l’escenari del Liceu.
Les millors veus de tots els temps —entre les quals han excel·lit les catalanes de Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé , Jaume Aragall o Josep Carreras— i els millors directors d’orquestra i de la dramatúrgia operística han passat pel teatre. L’escenografia tradicional catalana —F. Soler i Rovirosa, M. Vilomara, O. Junyent, S. Alarma, J. Mestres Cabanes— i també la d’avantguarda —L. Bakst, P. Picasso, J. Cocteau, J. Miró— hi han estat presents. Les temporades de ballet, amb les millors companyies mundials, hi han assolit igualment un gran prestigi al llarg del temps.