La producció agrícola i ramadera

A mitjan segle XIX coexistien a Catalunya dos tipus d’agricultura: una agricultura comercialitzada, moguda i estimulada pel comerç d’exportació o per una forta demanda interior i una altra agricultura estacionaria, preferentment dedicada al consum local o comarcal. A dalt, portada de la revista d’agricultura “El Cultivador”, Barcelona, 1849. A baix, dibuix de J. Pahissa “La Ilustració Catalana”, 1899.

L’aspecte que oferia Catalunya a la darreria del segle XVIII era el d’un país eminentment agrícola. Segons el cens del 1799, la meitat dels ingressos fiscals del Principat procedia de l’agricultura, mentre que el 37 per cent procedia de la producció fabril i només un 12 per cent de la ramaderia. Dins d’aquest caràcter agrícola, tres conreus donaven al país la seva peculiar fesomia mediterrània: la vinya, l’olivera i els cereals. Aquests darrers eren, des del punt de vista tributari —únic que permet d’obtenir una visió conjunta de la riquesa del país en aquell moment— el conreu econòmicament més important i el que devia ocupar una extensió de terres més gran: un 47 per cent de la riquesa agrícola de Catalunya quedava inclosa en aquest concepte. Si hi afegim el 14 per cent en què era estimat el valor de les lleguminoses, resulta que gairebé les dues terceres parts d’aquella riquesa es devien a les terres campes o de sembradura. La vinya proporcionava el 28 per cent dels ingressos fiscals derivats de l’agricultura, l’olivera el 5 per cent i els productes agrícoles restants —arròs, fruites, lli, cànem, etc.— representaven el 6 per cent.

A mitjan segle XIX, el paisatge agrari no diferia substancialment de l’observat a la darreria del segle anterior. La tendència a l’expansió agrícola va continuar sense canvis sobtats, però també sense gaires impediments. Per contra, al darrer quart del segle hi va haver canvis profunds motivats per la invasió de la fil·loxera i per la inserció de l’agricultura catalana dins la crisis general agro-pecuària. La crisi era el resultat de la inadaptació dels productes agrícoles a una societat transformada per l’economia capitalista i la formació d’un mercat mundial. La política econòmica de l’estat espanyol, que durant aquests anys fou d’un notori lliurecanvisme, la facilitat, any rera any en augment, de les comunicacions amb l’exterior, i l’aparició i la competència de nous productes, sumiren els productes agropecuaris propis en una depreciació que va frenar o paralitzar el creixement sectorial de l’agricultura. La crisi, però, no va afectar, ni sincrònicament ni amb la mateixa intensitat, totes les contrades de Catalunya, ni tota mena de conreus. La viticultura, per exemple, continuà essent un cultiu remunerador, fins i tot quan la fil·loxera anava destruint les vinyes. Els productes agrícoles fàcilment exportables, com el vi, la taronja i els fruits secs, es van salvar temporalment de la crisi o en sentiren agreujats els seus efectes quan l’exportació minvà i el país es trobà amb una gran acumulació d’existències.

La localització geogràfica dels conreus més importants i l’examen de les condicions tècnico-econòmiques de la producció i venda dels seus productes demostren la coexistència de dos tipus d’agricultura diferenciats i amb tendència a diferenciar-se encara més durant el transcurs del segle: una agricultura comercialitzada, moguda i estimulada en el seu perfeccionament pel comerç d’exportació o per una forta demanda interior, i una altra agricultura estacionaria, preferentment dedicada al consum local o comarcal. La primera és l’agricultura de la vinya, dels arbres fruiters i d’alguns regadius que, per l’alt rendiment que atenyien els seus productes, podia costejar-se experiències tècniques i millorar les antigues pràctiques de cultiu. Geogràficament, els esmentats conreus ocupaven el litoral i el pre-litoral de Catalunya i les comarques més pròximes o de més fàcil comunicació amb el mar. Aquesta agricultura, sense arribar a ser tan intensiva i tecnificada com la dels Països Baixos i d’altres contrades europees, era una agricultura racionalitzada i progressiva. El rossellonès Jaubert de Passà i diversos observadors estrangers del començament o de mitjan segle XIX la consideraven la més perfeccionada de la Península. En aquestes terres, l’estímul econòmic va fer assimiliar els innovadors preceptes agronomies amb molta més facilitat que no pas a les terres de tradició bladera, cada cop més deprimides per la competència ruïnosa dels blats forasters.

Els cereals entre la rutina i el progrés

Descarregant blat al moll de Barcelona (“La Ilustració Catalana”, 1907).

La distribució de conreus no era uniforme per tot el Principat. L’antiga tendència a l’autarquia comarcal anava desapareixent i algunes contrades van tendir gradualment a l’especialització agrícola, tot i que no se’n pot assenyalar cap amb un monocultiu estricte. De cereals, efectivament, se’n produïen a tot arreu, però les comarques més bladeres eren, com en altre temps, l’Urgell, el Segrià, la Segarra, la Plana de Vic i l’Empordà. A causa de l’increment de la vinya, certes comarques catalanes ja tradicionalment deficitàries de cereals acabaren no produint-ne sinó per a una exigua part del consum anual. La importació va haver de cobrir el dèficit de grans i va actuar de regulador del seu preu. Des dels darrers decennis del segle XVIII la presència de blats forasters —blat aragonès i castellà, però també nord-africà, rus, nòrdic i americà, era habitual al port de Barcelona. La tendència general a la baixa dels preus agrícoles, observable a tot Europa després de les guerres napoleòniques, i les importacions realitzades des dels ports catalans provocaren una davallada en la cotització dels cereals del país. Del 1800 al 1805, per exemple, el blat es venia a 70 rals la quartera al mercat de Vic; el 1825 anava a 58 rals i cap al 1850 el preu corrent era de 50. L’any 1852, l’economista i agrònom Isidor Angulo escrivia que des de feia alguns anys “i per un ordre natural de les coses” el preu dels cereals havia baixat malgrat l’augment de la població. El preu havia passat dels 80/100/120 rals la quartera als 56/60 d’aleshores i, tot i ser una baixa “notòriament ruïnosa”, preveia que la situació empitjoraria quan Barcelona estigués unida a Saragossa pel ferrocarril.

Quadre 3. Producció de blat, entre 1891 i 1920.

Els estudis recents de Vicedo i Segura, sobre el preu dels cereals a Lleida i a Barcelona, respectivament, confirmen aquesta tendència a la baixa, i un examen comparatiu demostra que les oscil·lacions anuals eren més brusques a Lleida —tot i que el seu mercat no era assortit únicament per la producció local— que a Barcelona, on la importació llimava les crestes de la corba. Així mateix, aquestes i altres fonts posen de manifest remarcables divergències en les cotitzacions comarcals, la qual cosa vol dir que Catalunya no constituïa encara un mercat unificat.

La cerealicultura tradicional

Marca d’un farinaire barceloní, al final del segle XIX. De cereals se’n produïen a tot arreu, però Catalunya n’era deficitària. La importació va haver de cobrir el dèficit de grans i va actuar de regulador del seu preu. Les condicions tècniques del conreu cereal —conreu extensiu— feien impossible de competir amb el blat d’importació.

Diversos factors impedien contrarestar el baix preu imposat pels blats forasters mitjançant una millora en la productivitat de les terres campes del país. Les condicions tècniques del conreu cereal —conreu extensiu— feien impossible de competir amb el blat d’importació. Les terres de sembradura de gran part de Catalunya es movien dintre del cicle o alternança que obligava cada any a deixar la meitat de les terres en repòs improductiu. L’alternança amb exclusió del guaret, que a la darreria del segle XVIII Arthur Young assenyalava com a practicada en diversos llocs del pre-litoral català —alternança de cànem, blat i llegums que sorprengué l’il·lustre fisiòcrata— era totalment insòlita en altres parts del Principat. La pràctica més habitual era la del guaret o any de repòs després de cada collita de cereals, o després d’una de cereals i una altra de llegums en el cas més favorable. Tanmateix, devia haver-hi moltes terres de la Catalunya seca i de sòls més aviat pobres que només podien produir cada tres anys.

Sigui com vulgui, el rendiment de la collita era sempre escàs: de quatre a set vegades la llavor, si es tractava de blat, i entre sis i nou en el cas d’altres cereals. Els rendiments, però, variaven notablement entre unes comarques i altres i, dins d’una mateixa comarca, segons la qualitat de la terra, les pràctiques de conreu i els atzars de la meteorologia. La irregularitat de les collites és una de les més destacades característiques de la cerealicultura tradicional.

Quadre 4. Producció d'ordi, sègol i civada, entre 1891 i 1920.

L’escassetat d’adobs naturals i la desconeixença dels artificials impedien de fertilitzar les terres i d’evitar que s’esgotessin. Els fems procedents del bestiar que hi havia a les masies —en moltes d’elles escàs o limitat a les bèsties de treball— la crema del rostoll, les esporgadures, les feixines o formiguers, la latrina i les escombraries urbanes eren els únics mitjans coneguts per a bonificar la terra. L’esmerç en les pròpies terres de tots els fems produïts a la finca era una exigència del propietari que no faltava mai en els contractes de masoveria. La llavor era rarament seleccionada: cada pagès reservava una porció de la seva pròpia collita —que atesos els baixos rendiments habituals podia representar una quarta part —per a la futura sembra o intercanviava la llavor amb la d’algun veí, llavor que devia portar tantes impureses i elements degeneratius com la seva mateixa. Les supersticions tenien encara un paper important en el procés productiu. Així, per tal de donar més fecunditat als grans hi havia el costum de submergir la llavor en aigua de fems per eliminar la llavor buida i, quimèricament, protegir la bona contra els insectes o les malures del camp. Sovint, el blat se sembrava conjuntament amb sègol, ordi i altres grans d’inferior qualitat; la farina procedent d’aquests mestalls, principalment de l’ordiós o del segolós, servia per a l’elaboració del pa de la població rural i d’amplis sectors de la població urbana. Malgrat la baixa dels preus, els humils no podien adquirir el pa blanc de farina de blat.

A les comarques de cerealicultura més perfeccionada, la sembra es feia seguint els solcs de l’arada, però també era molt general la pràctica de sembrar al vol, amb la qual cosa es perdia molta quantitat de llavor i es perjudicava el creixement de la que naixia. Contra la creença popular, els agrònoms de l’època estaven d’acord a considerar que sembrar espès, com era habitual, mermava el rendiment de les collites.

L’utillatge per a preparar les terres de conreu era ben simple: l’arada, la fanga, l’aixada, el rascle i pocs estris més. L’arada, de forma i eficàcia semblants a les de l’arada romana, era tirada per bous o mules, i no aconseguia més que remoure superficialment la terra i predisposar-la a l’esgotament. Tres o quatre llaurons efectuades durant el guaret era el treball previ a la sementera. La fangada, acció més profunda, més eficaç i també més costosa que una llaurada, es feia cada tres o quatre anys per girar la terra i enterrar els adobs.

La sega del cereal, en una imatge publicada a “La Ilustració Catalana”, el 1909.

La sega era feta comunament amb falç o amb dalla, eina que, com el volant o falç amb una fulla més gran que la corrent, començà a generalitzar-se durant el primer terç del segle XIX. La batuda del gra es feia amb l’ajut de bestiar —bous, mules o cavalls— que trepitjaven les messes escampades per l’era. El trill —post rectangular de fusta proveïda de ferros tallants o de trossos de sílex— el corró o pedra de batre —de forma troncocònica— o el diable —fusta cilíndrica proveïda també de ferros tallants— que amb els accessoris corresponents eren tirats per cavalleries i d’ús habitual a l’Urgell, constituïen una novetat encara el 1853 al Camp de Tarragona, al Maresme i a l’Empordà. A la Garrotxa i en d’altres contrades septentrionals la separació del gra i la palla es feia colpejant les messes amb les batolles —eina formada per dos bastons lligats per una corda o corretja— pràctica que perdurà fins ben entrat el segle actual.

Agudització de la crisi i reacció tecnològica

El conreu dels cereals tal com hem descrit va deixar de ser remunerador a Catalunya quan els blats forasters tingueren fàcil o lliure entrada. L’únic remei contra la competència —forçar la producció i augmentar els rendiments mitjançant r aplicació de noves tècniques —era difícil en molts llocs, precisament per la mateixa presència del blat foraster. La política d’abaratiment del pa, considerada necessària des de l’inici de la industrialització, era ardentment propugnada pels fabricants i fins i tot admesa per alguns elements del sector agrícola.

Després del 1869 la importació de grans fou més intensa i la depreciació dels del país encara més accelerada. L’any 1885, per exemple, entraren només per la duana de Barcelona 530.000 quintars mètrics de blat (que representaven més de la quarta part de la collita de Catalunya), 220.000 quintars d’altres cereals, 160.000 de llegums i 20.000 d’arròs. Una enquesta pública sobre la crisi general agropecuària indicava unànimement que la concurrència dels cereals estrangers era la causa d’una baixa dels preus no inferior al 25 per cent respecte als d’uns anys abans, i per tant responsable de la crisi.

El conreu del blat segons les tècniques tradicionals era tingut com un senyal d’estancament, d’obstinació en la rutina i de manca de progrés. Perquè la terra rendís calia abaratir la producció, practicar labors fondes amb arades modernes, generalitzar l’ús racional dels adobs químics i seleccionar la llavor. Aquests preceptes agronomies, però, eren lluny d’esdevenir realitat. El guaret, que des del final del segle XVIII era blasmat per la gent il·lustrada, ocupava encara grans extensions de les terres campes. Cap el 1870, a les comarques gironines totes les terres campes rendien una collita anual, i de vegades dues, comptant-hi les tardanies, perquè un quart o un terç de la superfície era dedicada a prats artificials, que permetien un increment del bestiar i, per tant, més disponibilitat de fems. A les comarques barcelonines el conreu altern, amb repòs biennal, era encara molt estès, bé que amb tendència a disminuir. Uns vint anys després si a la província de Barcelona totes les terres ja eren sotmeses al conreu anual, a la de Lleida el predomini del sistema altern era encara absolut i en els llocs més secs el guaret ocupava el 75 per cent de les terres cerealícoles. L’any 1900, al Camp de Tarragona, les terres en repòs representaven una cinquena part de les terres campes; al Baix Ebre i a la Terra Alta la meitat, i a les restants comarques tarragonines un terç.

Els agrònoms i economistes de la segona meitat del segle XIX indicaven la conveniència de practicar altres conreus, com els de la vinya, els fruiters, les plantes farratgeres i la remolatxa en substitució dels cereals. Això no obstant, la superfície cerealícola no sembla que disminuís gaire globalment. El conreu a gran escala de cereals se sostenia per raons climatològiques en unes contrades, per la força de la tradició en unes altres, i perquè els canvis que eren aconsellables requerien arreu uns mitjans que l’agricultor no tenia. La substitució del cereal pel conreu d’arbres o d’arbustius, per exemple, que no pot rendir de manera immediata, topava amb la necessitat que el pagès sentia d’obtenir ingressos anuals i amb la manca de capitals per a efectuar aquelles plantacions. Només quan sobrevingué la fil·loxera i la viticultura restà exclosa de grans extensions agrícoles el conreu de cereals va recuperar terreny i els agricultors li dedicaren més atenció; aquest fet va coincidir amb el començament d’una política de protecció aranzelària del blat espanyol que va representar un pal·liatiu per a la crisi que sofrien els cereals.

Amb tot, seria erroni presentar la cerealicultura catalana només com a exemple d’immobilisme. Des del principi del segle XIX és constatable l’aplicació, primer lenta i de caràcter singular, després accelerada i de caràcter divers, de mètodes més perfectes de conreu, de millores en l’utillatge i de tècniques per a restaurar la fertilitat del sòl. Canvia la rotació de les collites, alguna de les quals, com la practicada en zones d’alta pluviositat, comprenia cicles de set a onze anys i una gran varietat de plantes.

L’antiga arada romana que els empordanesos convertiren en arada mossa quan la dotaren d’un ganiveta per a tallar les arrels i d’una pala plana per a girar la terra, serà des de la tercera dècada del segle XIX totalment de ferro i la pala esdevindrà corba. No solament s’importen arades de l’estranger —com les de Rosé que el baró de Corbera va difondre per les comarques del voltant de Barcelona— sinó que s’imiten els models estrangers i es milloren per adaptar-los a les característiques dels sòls predominants a Catalunya. Una d’aquestes arades projectada i construïda per un pagès de Sant Martí de Sobremunt, va obtenir una medalla a l’Exposició Universal de París de l’any 1856. La importació d’instruments aratoris ja notable abans del 1879, serà intensificada després de la fil·loxera, i les grans arades exigides per la replantació de la vinya treballaran també als camps de cereals.

L’any 1858 l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre exposa una segadora Mc-Cormick en els seus locals i fa constar que els 26 rals que costaria segar a mà una determinada unitat de superfície es redueixen a 6 fent servir la màquina. La divisió de la propietat i la relativa abundància i barator de la mà d’obra agrícola farà que la incidència d’aquests artefactes sobre la producció sigui pràcticament nul·la fins ben entrat el segle actual. Amb tot, la presència de màquines de segar i batre està documentada a l’Empordà, al Bages, a l’Urgell i al Berguedà abans del 1890.

Més que qualsevol altre factor, però, allò que tingué més influència en el progrés de la cerealicultura fou la difusió dels adobs químics. L’any 1910 uns pagesos de la Segarra reconeixien que gràcies a l’increment en el consum d’adobs la comarca havia sortit de l’antiga pobresa. La producció, deien, ha doblat en els darrers quinze o vint anys, i el rendiment del blat ha passat del quatre al vint per cada unitat sembrada. A un nivell més general els tècnics corroboren aquestes afirmacions: segons enginyers dels Serveis agronomies provincials, la desaparició del guaret a moltes comarques de Catalunya és atribuïble principalment a l’ús habitual dels adobs químics.

Una idea global de l’evolució positiva del conreu de cereals la pot donar la comparança de les xifres de la superfície i la producció relatives als quinquennis inicial i terminal del període comprès entre els.anys 1891 i 1920. En efecte, durant el quinquenni 1891-96 l’extensió mitjana dedicada als diversos cereals era a Catalunya de 255.603 ha, i de 330.965 ha durant el quinquenni 1916-20, és a dir que l’espai cerealícola registrà una ampliació del 9,7 per cent durant aquella trentena d’anys. Al seu torn, la producció mitjana, estimada en 2.505.539 Qm i en 4.127.198 Qm en els respectius quinquennis, registrà un augment del 64,7 per cent durant l’esmentat període. Una vegada comparats ambdós percentatges es veu clar que amb un lleuger augment de les terres campes, s’aconseguí incrementar en un terç el volum de les collites.

Les lleguminoses

Des de temps immemorial, des de molt abans de saber-ne la causa científica, els agricultors tenien empíricament comprovat que una collita de lleguminoses que en succeïa una de cereals, no solament no accentuava l’esgotament del terreny, sinó que millorava la collita següent. Com el cànem en el regadiu, les lleguminoses, especialment faves i favons, formaven part de les rotacions de conreus que alternaven obligadament en les terres de secà. Per aquesta raó el conreu de cereals i el de lleguminoses es troben gairebé sempre implantats en un mateix terreny, i per això també a les estadístiques agràries apareixen de tal manera associats els dos conreus que sovint no és possible discernir la superfície ocupada per cadascun d’ells.

Veces, faves i favons, enterrats amb la fanga o l’arada quan estaven en plena vegetació, servien també d’adob verd o sideral, conegut en algunes contrades amb el nom de cultiva.

La producció de llegums era més important en temps anteriors al segle XIX, quan l’alimentació humana no podia comptar amb les collites de patates, i el bestiar no disposava tampoc dels pinsos elaborats amb farratges i tubercles.

La viticultura des d’abans de l’oïdi fins després de la fil·loxera

Fins a les primeres dècades del segle actual, la vitivinicultura catalana passà per tres etapes de contingut força diferenciat, per bé que els límits cronològics no siguin gaire precisos: la primera etapa arriba fins a l’oïdi i les seves conseqüències, és a dir fins als anys 1860-65; la segona, considerada l’edat d’or de l’antiga vitivinicultura, és l’etapa compresa entre aquella plaga i la invasió de la fil·loxera; la tercera etapa té com a característiques la reconstitució parcial del vinyar destruït per la fil·loxera, i les crisis de sobreproducció i malvenda posteriors al 1891.

La vinya durant la primera meitat del segle XIX

Anunci de l'empresa d'exportació de vins Pere G. Maristany, publicat a “El Mercurio”, 1902.

La vinya, que ja durant el segle XVIII havia esdevingut el segon conreu en importància, va tenir un gran increment durant bona part del segle següent, i en l’ordre econòmic es convertí en el primer conreu de Catalunya. L’any 1805, el viatger Nicolàs de la Cruz es queixava de la gran quantitat de vinyes que va veure al Principat i considerava que la deficiència de cereals era perjudicial per al país, com s’havia vist durant la guerra hispano-anglesa en què el proveïment de blat fou tan difícil que la població va quedar literalment abocada a la fam. En canvi, quan aquell mateix any fou exigit un impost de 4 maravedisos per cuartillo de vi venut, la Junta de Comerç de Barcelona, fent-se portantveu dels interessos econòmics del Principat, va demanar al rei la revocació del decret al·legant que moltíssimes terres de Catalunya eren ineptes per a qualsevol altre conreu i que la producció de vi, beneficiada per la conversió en aiguardent i per l’exportació, era la causa del benestar de moltes famílies catalanes i donava una part dels ingressos més sanejats a l’erari públic. La pressió del país en contra d’aquest impost perjudicial a la viticultura fou tan forta que, malgrat les necessitats pecuniàries de la monarquia espanyola, el decret va ser revocat el 1808.

Quadre 5. Exportació de vins de Catalunya al principi del segle XIX.

L’increment de la vinya obeïa a causes econòmiques: l’excedent de vi era fàcilment negociable i ràpidament absorbit pel comerç d’exportació. Mentre el preu del blat va tendir a la baixa des de 1818-20, el del vi no solament es mantingué, sinó que va pujar. L’exportació a Amèrica, interrompuda o molt disminuïda després de l’emancipació de les antigues colònies espanyoles, fou represa quan l’Espanya d’Isabel II reconegué la independència de les noves repúbliques. Les remeses al Nord d’Europa constituïen un bon mercat des del segle XVIII. Aquest comerç exterior, reflectit en les dades de Laurent Lipp (1793) i de Jaume Boy (1834), va proporcionar una febrosa activitat marítima i mercantil als ports de Catalunya, i al compàs de la demanda les terres del Principat, fins i tot les de l’interior, s’anaven cobrint de vinyes en detriment del bosc i dels cereals.

Quadre 6. Exportació d'aiguardents de Catalunya al principi del segle XIX.

Gràfic de les importacions d'alcohols i exportacions de vins a Espanya del 1850 al 1886.

És obvi que l’expansió de la vinya no va seguir una tendència rigorosament contínua ni general per tot el territori català, i que la demanda exterior de vi no fou sempre constant. Les sèries de preus, en particular la de Sant Pere de Ribes, permeten de detectar uns anys en què el vi fou cotitzat per sota del preu de cost. Foren els anys 1832-33, 1840-41 i 1848-49. En vigílies de la collita del 1833 “la perspectiva d’una verema abundant —escriuen dos comerciants de Reus a requeriment de la Junta de Comerç i del Ministeri de Foment— afligeix els propis colliters quan no hi ha qui els compri els vins i aiguardents d’antany, malgrat ésser tan ínfims els preus”. L’any 1841 la raó que es dóna de la malvenda és l’exorbitant dret de portes que pagaven els vins a l’entrada de Barcelona, impost que pujava fins al 120 per cent del seu valor, i l’arrendament de l’impost sobre la venda d’aiguardents que va fer desaparèixer moltes fassines i privà així que sortissin els vins d’inferior qualitat; a les causes de la crisi calia afegir-hi la falsificació de vins en anys anteriors amb barreges i composicions nocives per a la salut, amb la consegüent protesta dels països receptors, de vegades expressada per via diplomàtica. Quant als anys 1848-49 la causa de la crisi va raure en la paralització general del comerç a Europa com a conseqüència dels esdeveniments polítics, més que en la barreja d’alcohol de brisa en els vins i aiguardents destinats a l’exportació, com algú va denunciar. És a dir, quan pel motiu que fos s’aturava l’exportació o disminuïa considerablement, les existències s’acumulaven als cellers o als magatzems i els preus davallaven inevitablement. El risc de la sobreproducció era tothora present, i sovint actuant, per més que es cerquessin explicacions exògenes, sempre parcials, a la crisi.

Publicitat de la casa Joan Domènech, de St. Sadurní d’Anoia, al principi del segle XX: trepitjant el raïm (a l'esquerra) i treballant a la premsa (a la dreta).

L’expansió de la viticultura fou lenta després de la guerra del Francès, moment en què foren refetes les vinyes que la incúria o les vicissituds bèl·liques havien malmès; fou frenada per la guerra civil anomenada dels Set Anys, i represa amb força des de 1845 a 1865. No totes les comarques participaren amb la mateixa intensitat en aquesta dèria vitícola: la zona costanera i pre-litoral, afavorida per la facilitat de l’exportació, fou la que més aviat i més intensament esdevingué vinyatera. Dins del conjunt de Catalunya, només la Vall d’Aran, la Cerdanya i la Plana de Vic són designades com a importadores de vi pel Diccionario de Madoz; i llevat el partit judicial de Berga —on el vi del país es venia a 48 rals, i el de fora a 80 o 100 per culpa del transport— el de Solsona —on la part baixa també tenia vinya—, el Pallars Sobirà —on de “Rialb a Collegats el raïm arriba a bona saó”—, el Pallars Jussà —on el vi de la Conca de Tremp era exportat muntanyes amunt— i els partits d’Olot i de la Seu d’Urgell —on la vinya també augmentà durant els darrers anys—, a tota la resta de comarques la vinya constituïa el primer o segon sector en importància econòmica.

Les dades dels amillaraments efectuats durant els anys 1851-63 acrediten la importància del conreu vitícola i, quan és possible, la comparació amb dades anteriors revelen l’expansió de la vinya. Les tres contrades penedesenques, per exemple, tenien en conjunt un 70 per cent de vinya, però ja el 1717, quan el total de les vinyes no arribava al 18 per cent, el terme de Vilanova en tenia un 79 per cent. Al Maresme, on Alella tenia un 85 per cent del seu territori cultivat amb plantacions de ceps, la vinya representava un 48 per cent. Al Camp de Tarragona, amb diversos municipis amb més d’un 80 per cent, la vinya equivalia al 53 per cent dels cultius comarcals. Al Bages, on també alguns termes municipals arribaven al 75 per cent, la superfície vitícola reunia el 63 per cent de la terra conreada.

Vins de Catalunya coneguts en el comerç exterior per llur denominació d'origen, a principis del segle XIX.

La viticultura es va estendre més enllà d’on les possibilitats d’un bon conreu la feien recomanable, i no va tenir més límits que els imposats per la mateixa geografia: l’altitud que impedeix la normal maduració del raïm. La vinya va ocupar primer les terres marginals, poc aptes per a la resta de conreus, pujà pels vessants assolellats de les comes i els turons respectant el conreu blader de la plana i obligant a la construcció de marges per a retenir les terres i fins i tót al transport de terra conreable per a escampar-la per les feixes entremig del pedruscall i el tapassot. Més tard, la vinya davallà cap a les bones terres del pla, i substituí el cereal o bé compartí amb ell el sòl en el conreu dit de vinya campa. L’estímul del vi venut a bon preu i les exigències de mà d’obra de les labors vitícoles van fer que la vinya esdevingués un conreu eminentment colonitzador. L’assentament de noves famílies rurals es va traduir en un augment demogràfic. Els censos de 1857 i 1867 enregistren en molts llogarrets de les comarques vitícoles, especialment els muntanyencs, els màxims de població de tota la seva història.

El gran instrument jurídic de la plantació de vinya —operació costosa sobretot quan anava precedida de l’eixarmada de les terres— fou el contracte de rabassa morta, segons el qual el propietari cedia unes terres generalment ermes o boscoses amb la condició que el pagès efectués la plantació amb dret a retenir una porció alíquota del fruit mentre visquessin els ceps plantats per ell. Aquest contracte, més o menys generalitzat pertot, va esdevenir característic al Penedès, a la Conca de Barberà, al Maresme, al Bages, al Baix Llobregat i a l’Anoia. Gràcies a ell es va aconseguir un notable augment de les terres de conreu i, per tant, de la riquesa col·lectiva, així com una millora social per al conreador que amb el domini útil de la terra que treballava es redimia, potser a costa de l’auto-explotació, de la condició de jornaler i es convertia en quasi propietari.

La plaga de l’Oidium tuckeri

En la identificació de les malalties de la vinya, i en la seva etiologia i tractament existeix un viu contrast entre el segle XVIII i la segona meitat del XIX. A més dels anomenats accidents, provocats pels meteors o bé pels insectes, un agrònom de les darreries del segle divuit, Navarro Mas i Marquet, afirmava solemnement que només eren tres les malalties que patien les vinyes a Catalunya: la coloració, la blima i la tisi. Les manifestacions d’aquestes malalties i sobretot els efectes eren prou coneguts: la vinya es recuperava de la coloració i no perdia el fruit; la blima feia perdre la collita, i la tisi feia perdre la collita i matava el cep. Pel que fa als remeis, hom reconeixia que no n’hi havia cap d’eficaç i que una vegada el mal s’havia apoderat d’una vinya no hi havia més solució que reconstituir-la per mitjà dels colgats.

Un segle després el catàleg de les malalties de la vinya era molt més complex, els agents provocadors eren clarament identificats dintre el regne animal o vegetal, i els tractaments contra les malures i les deficiències en la nutrició eren ben establerts. Abans, però, d’arribar a aquest punt la viticultura europea va haver de patir diverses plagues vingudes d’Amèrica del Nord. L’oïdi fou la primera d’aquestes plagues i per això era conegut a Catalunya amb el nom de malura vella. Observada per Tucker al sud-est d’Anglaterra el 1845, la malaltia, consistent en la proliferació d’un fong paràsit, començà a escampar-se per França tres anys després. La infecció, lenta i localitzada primerament, va acabar essent general i matant moltes vinyes. Les collites dels anys 1854 i 1855 foren la cinquena part d’una collita normal. Els preus del vi van quadruplicar o quintuplicar. L’any 1856 el paràsit havia redoblat la seva activitat i les pèrdues foren molt considerables, però a partir d’aquesta data el volum de les collites comença a recuperar-se gràcies a l’ensofrada de les vinyes, tractament anticriptogàmic que l’any 1862 es considerava ja pràcticament estès per tot França. Els danys foren aturats i els perjudicis es limitaren a les vinyes no tractades.

Respecte a Catalunya —on la invasió d’oïdi fou oficialment reconeguda l’any 1852— la manca en aquesta època d’estadístiques anuals de la producció de vi impedeix de mesurar l’impacte de la plaga sobre el volum de les collites, i només a través de l’alça dels preus que caracteritza aquests anys se’n pot deduir la importància. Les cotitzacions del vi a Figueres i a Sant Pere de Ribes són coincidents en aquest punt: situant en ambdues sèries l’índex 100 en el quinquenni 1846-50, l’índex de Ribes arriba a 268 i el de Figueres a 244 per a la mitjana del període 1854-58. La puja del preu del vi, que arribaria a les cotes més altes del segle, responia a una dràstica restricció de l’oferta com a conseqüència de l’escassa producció motivada per l’oïdi, tot i que també hi va influir una demanda addicional de França per tal de complementar la pròpia producció, així com la guerra de Crimea que durant els anys 1854-56 va promoure un encariment de tots els queviures exportables.

Quadre 8. Conseqüències de l'oïdi sobre la producció i el preu del vi a Sant Pere de Ribes, 1846-1875.

La manca d’estadístiques generals sobre la producció vínica atorga un interès especial a les dades provinents d’una explotació agrícola de Sant Pere de Ribes, formada per les finques de can Giralt i de la Torreta. La comparació de les collites de vi d’aquestes finques durant ambdós quinquennis manifesta una tendència inversa a l’observada en els preus: la collita mitjana que fou de 572 cargues durant els anys 1846-50 —anys de producció normal, malgrat les oscil·lacions que presenten— passà a una mitjana de 217 durant els anys de més activitat destructiva de l’oïdi. És a dir: durant els anys 1854-58 les collites no passaren del 38 per cent del que havien estat en situació normal. Notícies menys particulars i d’un abast territorial més gran informen que a la veïna Vilanova la collita de vi es perdé en un 80 o 90 per cent durant els anys 1856-65, que a Sitges la malura va ocasionar la mort de moltes vinyes de malvasia i que a la part occidental del Camp de Tarragona els vinyars improductius cediren el terreny a l’avellaner i al garrofer.

Gràfic de les conseqüències de l'oïdi sobre la producció i el preu del vi a Sant Pere de Ribes, 1846-1875.

La sèrie de les collites de can Giralt i de la Torreta permet fer algunes observacions. En primer lloc, l’oferta de vi —vi negre d’excel·lent qualitat, com tot el d’aquella rodalia, i fàcilment exportable— disminuí notablement, just en un moment en què les circumstàncies exteriors augmentaven la demanda. En segon lloc, la persistència en la baixa producció fins a l’any 1860 és aplicable tant per la tardança en l’aplicació del sofre, com perquè una extensió considerable dels vinyars d’aquella heretat va morir a causa de la malura, i les vinyes malloles que substituïren les mortes no havien arribat encara a una plena producció; per a moltes parcel·les de vinya, doncs, la recuperació de la collita no va partir d’un nivell més o menys baix, sinó que va haver de partir de zero. La tercera observació es refereix a l’economia domèstica: la corba dels preus sobreposada a la corba de producció demostra que el pagès productor va beneficiar-se ben poc del fet que els preus assolissin els més alts nivells del segle ja que, com sol passar en aquests casos, a penes va tenir vi per vendre.

La notícia que una malaltia afectava greument les vinyes de França arribà aviat a Catalunya, però no deixà gaire temps per a preparar la defensa. Cal destacar, tanmateix, la rapidesa i l’encert amb què institucions i particulars participaren en la lluita. En compliment de la reial ordre del 30 d’agost de 1852 que requeria informació sobre el tema a les Juntes Provincials d’Agricultura, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre dictaminà que la nova malaltia, anomenada pel poble rovell cendrós o blanquinós, havia de tractar-se amb flor de sofre o amb hidrosulfat de calç com propugnaven els viticultors i agrònoms de Montpeller. La publicació del dictamen en diversos periòdics és potser la primera notícia sobre la presència de la malura a Catalunya i sobre el tractament —que resultaria l’únic adequat— per a retornar la sanitat a les vinyes. Dos anys després, quan la criptògama ja estava en el seu fort, el tarragoní Joan Querol i Gatell publicà a Barcelona la Noticia compendiada de los principales estudiós hechos en el estranjero sobre la enfermedad de la vina, desde su aparición hasa elfin de 1853, on rebutjava l’opinió que atribuïa l’origen de la plaga a la mala bravada que exhalava el guano aplicat als regadius pròxims a les vinyes, assenyalava les varietats més perjudicades, moscatells i malvasies, principalment, i, tot i reconèixer que encara no havia estat descobert un remei “d’eficàcia ben satisfactòria”, recomanava el sofre i la calç perquè de tots “els tòpics emprats avui dia —deia— són els que han donat millors resultats”. El llibret acabava descrivint com cal utilitzar aquests dos productes, segons els mètodes dels francesos Gontier i Grison, respectivament. Un altre opuscle que mereix ser citat perquè és indicatiu dels interessos comercials que ràpidament generà la utilització del sofre, és el de Joan Timoleó Cros, publicat també a Barcelona el 1856, amb el títol de Aplicación del azufre para la curación de la enfermedad de las vinas conocida por Oidium tuckeri, manera de emplearlo y efectos que produce. El seu autor, membre de la nissaga montpellerina dels Cros que el 1814 s’establí a Barcelona i ha donat nom a l’empresa química encara avui existent, va extractar diversos escrits d’Henri Mares, viticultor de Montpeller, publicats immediatament abans. Cros, que ja era fabricant de productes químics i seria des d’aleshores venedor de sofre a l’engròs, recomanava un model de manxa ensofradora amb el qual, per experiència pròpia, estava en condicions d’assegurar que una dona podia ensofrar de 600 a 2.000 ceps per dia, segons la major o menor exuberància de les vinyes en el moment de l’ensofrada.

La rapidesa en la difusió de la plaga i els enormes perjudicis que ocasionava van moure el Ministeri de Foment —a suggeriment de l’Institut de Sant Isidre i imitant el que havien fet a França— a convocar un concurs internacional per tal d’adjudicar un premi de 25.000 duros a l’autor del mètode més segur i eficaç de guarir les vinyes afectades d’oïdi. La importància del premi va fer que hi concorreguessin 119 persones. Examinat i quantificat l’origen geogràfic dels concursants —exponent, si més no, de la receptivitat davant la. convocatòria—, resulta que 44 eren espanyols, 26 catalans, 25 francesos, 12 italians i la resta procedien de diversos països europeus, llevat de dos algerians. La relativament força nombrosa participació catalana estava formada per onze concursants del Camp de Tarragona —llavors la contrada amb més interessos vitivinícoles—, set de la ciutat de Barcelona, dos del Maresme, dos del Baix Llobregat i quatre d’altres comarques. Respecte al contingut de les obres presentades queda palesa la gran desorientació existent quant a les causes de la malura i als remeis que calia oposar-hi. Així, la malaltia de les vinyes és atribuïda a una misteriosa influència o infecció atmosfèrica, als fums de les fàbriques, a l’acció d’incògnits insectes (un pugó, un àcar, una eruga aracnoide), a l’alteració de la saba del cep per éssers microscòpics, o a una falta d’equilibri entre els adobs usats en la fertilització del sòl. Pocs, molt pocs, ho atribueixen a un fong que des dels estudis de Berkeley (Brístol, 1847) portava el nom d’Oidium tuckeri. Quant als remeis, els uns proposen remeis físics o mecànics: podar rigorosament el cep, llevar-li l’escorça, perforar la soca i sagnar-lo... Uns altres, procediments més aviat químics: aplicar-hi pólvores o líquids d’invenció pròpia, guix, sofre, cendres... Uns tercers propugnen remeis de més difícil classificació: rentar els ceps amb aigua marina, esquitxar els sarments amb oli o amb barreges d’aigua, vinagre i cendres, escampar-hi pols dels camins, etc. Ignorància, atreviment, cobejança del premi, voluntat de ser útil: és difícil d’escatir quin era el mòbil dels concursants. Per sort, l’experiència viscuda a França i l’acció d’adoctrinament duta a terme per institucions i particulars escurçaren aquí l’etapa de provatures, i el tractament amb sofre fou aviat acceptat sense escoltar més falòrnies. L’any 1863, és a dir, un any després del que a França és considerat com l’any de generalització de l’ús del sofre, les cartilles avaluatòries de la riquesa rústica imposable, almenys les del Baix Camp i les del Baix Penedès, consignen el valor del sofre i el cost de la feina d’ensofrar entre les despeses normals del conreu vitícola, que en ambdues comarques representen el 15 per cent de les despeses totals. Aquesta inclusió vol dir que el treball era considerat alhora necessari i habitual. Ensofrar anualment les vinyes, alguns anys més d’una vegada, havia entrat com una feina més del conreu de la vinya portat a ús i costum de bon pagès.

Tanmateix, les conseqüències de la malura vella no acaben pas aquí. La seva aparició marca un tombant en la cultura de la vinya, ja que, esdevinguda endèmica, per tal de collir raïms sans caldrà recórrer al tractament regular amb productes anticriptogàmics o a la plantació de ceps resistents al fong, obtinguts en general per encreuament. Ara bé: cercant entre les espècies americanes varietats resistents a l’Oidium que estalviessin el cost de les ensofrades, hom va introduir a França, i de seguida a tot Europa, d’altres paràsits com la fil·loxera, el míldiu, el blackrot, que trastornaren completament el conreu tradicional de la vinya.

L’edat d’or de la vitivinicultura

Amb la superació de les conseqüències de l’oïdi a Catalunya i la presència de la fil·loxera a França (1868) la vitivinicultura catalana encetà una època de gran prosperitat que començà a declinar cap a mitjans de la dècada de 1880 i quedà definitivament closa l’any 1892, quan als efectes de la fil·loxera a Catalunya s’hi afegiren la davallada de les exportacions, una oferta desequilibrada de vi i la consegüent caiguda dels preus.

La primera característica d’aquesta etapa és l’acceleració del quasi constant increment de la vinya. L’any 1883, quan els efectes de la temible fil·loxera són encara limitats a les comarques gironines, la vinya catalana assoleix la seva màxima superfície: 379.806 ha o sigui unes 68.000 ha més que vint anys enrera. Les zones de més increment se situen al sud de la província de Lleida i a la part més occidental de la de Tarragona, zones on la plantació de mallols no s’aturarà ni tan sols quan la fil·loxera senyoregi les més importants comarques vitícoles de la província de Barcelona. Entre 1863 i 1889 Lleida passa de les 62.214 ha a les 119.077, de les quals 19.390 ha eren terres de regadiu. Durant els mateixos anys la superfície vinyatera de Barcelona augmentà en 18.587 ha, i la de Tarragona en 14.490 ha. Aquest any 1889, quan la fil·loxera ja en portava deu d’acció destructiva, Catalunya tenia 367.445 ha plantades de vinya.

La segona característica és l’alta cotització que assoleixen els vins, especialment entre 1884 i 1886 i, com a conseqüència, un diferencial respecte al preu de cost molt favorable al productor. Són, doncs, una llarga sèrie d’anys sense cap crisi vinícola. Els preus del vi que en el quinquenni 1868-72 es movien entorn de les 16 o 17 pessetes per hi, arriben a les 37 pessetes l’any 1885 i mantindran un bon nivell fins el 1892.

Etiquetes que figuraven a les bótes de vi destinat a l’exportació. Amb la supressió de les conseqüències de l’oïdi a Catalunya i la presència de la fil·loxera a França (1868) la vitivinicultura catalana encetà una època de gran prosperitat que començà a declinar cap a mitjans de la dècada de 1880. L’exportació a l’Amèrica del Sud i a les possessions espanyoles al Carib anà prenent importància.

La tercera nota característica és l’auge de les exportacions. Tant l’augment superficial de la vinya com la puja dels preus eren el resultat de la forta demanda de vi per a l’exportació. Una primera aproximació a les dades del comerç exterior demostra que durant el període de 1868-86, que constitueix el nucli d’aquesta etapa, de l’exportació total espanyola, sortí de Catalunya el 47,9 per cent dels vins comuns i el 36,4 dels generosos; pel que fa als productes destil·lats la proporció era encara més alta: els alcohols exportats des de ports o duanes de Catalunya —que en alguns anys com el 1868, 1870 i 1873 concentraren tota l’exportació espanyola— representaven en aquest període el 90,4 per cent del total espanyol, i els aiguardents el 57 per cent. El protagonisme de Catalunya en aquesta branca del comerç exterior és, doncs, ben evident, tant en els productes de la destil·lació com en els vins corrents i generosos. Llavors només el vi de Xerès, lògicament absent de les exportacions catalanes, el màlaga i alguns vins del País Valencià, eren coneguts a l’estranger. Durant uns vint-i-cinc anys el comerç d’exportació de vins mogué sumes importantíssimes de diner i constituí un excel·lent negoci. Poblacions com Tarragona, Reus i Vilafranca del Penedès rememoren l’eufòria d’aquells anys amb notables millores urbanístiques i amb la implantació, vora les estacions del ferrocarril, d’immensos magatzems de vi.

Quadre 9. Superfície vitícola a Catalunya del 1858 al 1920.

Atenent a la destinació d’aquestes exportacions i a les variacions en el temps cal fer algunes constatacions. Des de la darreria del segle XVII, els vins i aiguardents catalans s’havien introduït en els països del Nord d’Europa, i tot i que durant la primera meitat del segle XIX aquestes exportacions van continuar, des dels primers anys 1860 anà prenent importància l’exportació a l’Amèrica del Sud i a les possessions espanyoles del Carib, fins al punt que l’increment de l’exportació total espanyola és degut principalment al creixement del mercat americà. Catalunya participà també majoritàriament en la formació d’aquest mercat: el 65 per cent del vi corrent espanyol era embarcat en ports catalans, i aproximadament un 85 per cent dels vins que exportava Catalunya tenia aquella destinació.

Gràfic 11. Superfície vitícola total a Catalunya del 1858 al 1920.

L’estructura del comerç exterior de vins va canviar quan la reiterada minva de la producció vínica a França, motivada per la fil·loxera, va fer que aquest país realitzés compres massives de vi espanyol. França sempre havia adquirit a la Península vins d’alta graduació alcohòlica i de forta coloració, però les compres superiors al nivell normal comencen a ser observables el 1872 i adquireixen un volum molt notable des del 1878. En aquesta darrera data negociants francesos visiten els llocs catalans de producció, compren eventualment vi, veremes o most, o hi basteixen magatzems i s’hi queden amb caràcter permanent. Des del 1882 i durant deu anys el tractat de comerç hispano-francès assegurarà a França el proveïment de vi que li permetrà de conservar els seus mercats. El panorama que el comerç exterior ofereix al vi espanyol es transformarà, i França es convertirà en el principal client de la vinicultura espanyola. Les remeses de vi corrent a França que entre els anys 1868 i 1872 no arribaven al 14,5 per cent de les exportacions totals, van augmentant per situar-se per damunt del 50 per cent a partir del 1878, i superar el 81,8 per cent l’any 1886, amb una xifra absoluta de 5.711.607 hi. Des d’aquesta darrera data, les exportacions catalanes de vi comú que havien assolit el màxim de 3.178.994 hi el 1882, aniran davallant fins als 2,3 milions d’hectòlitres dels anys 1890 i 1891, mentre, per contra, la corba general espanyola continuarà pujant fins aconseguir el màxim d’11.081.540 hi l’any 1891. L’any següent, però, acabada la conjuntura favorable que brindava el Tractat amb França, les exportacions espanyoles disminuïren un 41 per cent respecte de l’any anterior, i les catalanes un 33 per cent. A les xifres dels anys vuitanta no s’hi arribaria mai més. L’edat d’or del comerç de vins havia acabat definitivament.

Quadre 12. Distribució de la vinya per partits judicials el 1889 i el 1920.

L’eufòria vitivinícola d’aquest llarg període significà per a alguns augmentar simplement la superfície de vinya i la producció de vi. Per a uns altres, els qui anaven a la recerca del guany immediat, era una oportunitat que no podien deixar escapar. La facilitat de vendre va relaxar l’antiga probitat mercantil. La fabricació de vi artificial a base d’alcohol no vínic, aigua, matèries colorants i poca cosa més, esdevingué una pràctica bastant habitual. La corba de la importació catalana d’alcohols, que entre els quinquennis de 1868-72 i 1882-86 passà d’una mitjana anual de 12.347 hi a 276.744 hi, és sospitosament paralel·la a la corba de les exportacions de vi, i les quantitats importades superen de molt l’alcohol necessari per a remuntar la graduació alcohòlica de certes classes de vins destinats a l’exportació. Un home tan ben informat dels afers econòmics com Manuel Girona, també colliter i exportador de vi, opinava que nou desenes parts de l’alcohol industrial importat no servien per a remuntar els vins febles, sinó per fabricar-ne d’artificials.

Per a d’altres sectors interessats en la vitivinicultura, el comerç de vi implicava una exigència de qualitat en la seva elaboració i preparació que permetés de prestigiar les denominacions locals i comarcals, consolidar els antics mercats i obrir-ne de nous. Homes d’aquest tarannà es trobaven tant en determinades institucions públiques —Juntes provincials d’Agricultura, Institut de Sant Isidre, Granja Escola d’Agricultura...— com en el camp de la iniciativa privada. Gràcies a llur perseverant manera de procedir, els vins catalans, que no sortiren gaire ben parats de les primeres Exposicions Universals a les quals van concórrer, triomfaren clamorosament a la de Viena del 1873 i a la de París del 1878. No solament el vi negre corrent o els vins generosos —malvasia, moscatell, garnatxa— que sempre havien estat apreciats, hi obtingueren distincions. Com a signe dels nous temps, els escumoses elaborats segons la méthode champenoise per Francesc Gil i Francesc Soberano, de Reus, i Agustí Vilaret, de Blanes, que tenien cada un una producció mitjana de 10 a 15.000 ampolles anuals, hi conqueriren importants guardons. Des de l’any 1872, i amb una transcendència molt gran perquè consolidaren una indústria que fins aleshores havia tingut un caràcter poc més que experimental, els Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia van emprendre també l’elaboració d’escumosos; escolats uns anys d’intens estudi i preparació, l’any 1879 vengueren les primeres 72 caixes de “xampany”, que foren 213 el 1885, 3.883 al cap de deu anys i 9.783 el 1900. A les Exposicions Universals de Barcelona (1888), Anvers (1894) Amsterdam i Bordeus (1895), Brussel·les (1897) i París (1900) l’escumós de la casa Codorniu guanyà sengles medalles d’or. Amb el reconeixement internacional i una demanda cada dia creixent, quedava definitivament arrelada una indústria que temps a venir havia de constituir el sector més important de la vitivinicultura catalana.

La fil·loxera a Catalunya

Un insecte, la fil·loxera, va destruir entre el 1879 i el 1910 tots els vinyars de Catalunya. Les pèrdues cal considerar-les com una catàstrofe històrica. Atlas de Agricultura. Madrid, 1878.

Durant els dos primers decennis del segle XIX i el primer del segle XX, la vinya, el sector més dinàmic de l’agricultura catalana va patir la més gran revolució de tota la seva història. Un minúscul i prolífer insecte va destruir entre el 1879 i el 1910 tots els vinyars de Catalunya i va desposseir nombroses contrades de la seva més important riquesa. La Phylloxera vastatrix, que res ni ningú no va poder deturar, era coneguda a França des del 1868, on en pocs anys va anorrear tota la riquesa vitícola del país. D’allí, malgrat el cordó sanitari que s’intentà de posar, la plaga va passar a l’Empordà. Ja ha estat dit com els anys anteriors i posteriors van ser d’una gran prosperitat per a la viticultura catalana.

La invasió fil·loxèrica fou detinguda momentàniament i els vins catalans, sol·licitats per l’exportació a França, aconseguiren aleshores unes cotitzacions només superades per les dels volts de l’any 1855 quan els ceps foren atacats per l’oïdi. Però el benestar dels vinyaters que fins llavors no havien vist afectades les seves terres per l’acció del temible insecte no va durar gaire. La plaga es va generalitzar bastant ràpidament. L’any 1880, un any després de ser descoberta la malura a Rabós i altres llocs de l’Empordà, ja hi havia 1.960 ha fil·loxerades. El 1881 ja havia passat el Ter i el Fluvià, arribava a la Bisbal i havia destruït 17.670 ha de vinya. El 1884 l’insecte apareix pels voltants d’Arenys, i el 1886 s’havia escampat per tot el Maresme i havia penetrat al Vallès. Un any després feia la seva aparició a la comarca del Penedès i era descobert a Gelida i a Sant Sadurní d’Anoia. Entre els anys 1889 i 1891 va començar a infectar les comarques vitícoles de Tarragona i de Lleida. El 1890 la superfície fil·loxerada era de 26.516 ha a les comarques gironines; 2.560 ha a les comarques de Barcelona i 439 a les de Tarragona. A mesura que l’insecte trobava més densitat de vinya el ritme de la invasió s’accelerava. L’any 1893 la superfície fil·loxerada de Barcelona era de 60.354 ha, la de Girona de 39.824 ha. El 1898 més de la meitat de les vinyes catalanes havien sucumbit. L’any 1900, sumades les hectàrees encara sobrevivents i les que ja havien estat replantades, la superfície vitícola de Catalunya, que havia fregat les 380.000 ha l’any 1883, quedava reduïda a 184.766 ha. El balanç final de la invasió fou la total desaparició de la vinya indígena. Segons dades de l’any 1909 establertes per la Junta Consultiva Agronòmica, la fil·loxera havia destruït 132.755 ha de vinya a la província de Barcelona, 116.263 a la de Lleida, 105.750 a la de Tarragona i 39.460 a la de Girona. En total, 394.228 ha destruïdes. Escampades en diversos indrets de Catalunya hi havia 5.618 ha de vinya infectada i 3.459 aleshores encara indemnes, que no tardarien gaire a engruixir la xifra dels vinyars destruïts. Les pèrdues, que grossomodo foren avaluades en 350 milions de pessetes, cal considerar-les no com un accident fortuït o com un moment de crisi aguda, sinó com una catàstrofe històrica.

Quadre 13. Cronologia de la fil·loxera a Catalunya.

La presència de la fil·loxera a Catalunya no va sorprendre ningú. L’exemple de la veïna França demostrava que el seu pas era inexorable i que l’insecte fatalment travessaria els Pirineus. Un any abans d’aquest fet, Joan Miret i Terrades, hisendat tarragoní, publicava els seus Estudiós sobre la Phylloxera vastatrix, on donava compte de totes les experiències realitzades i d’allò que calia fer per tal d’intentar la salvació de les vinyes. Si Joan Miret va viatjar per França comissionat per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, quan la fil·loxera començava la destrucció de la vinya empordanesa la Diputació de Barcelona encarregà a Josep Presta, director de la Granja-Escola, una documentada conferència sobre la naturalesa de l’insecte i mitjans per a combatre’l. La conferència fou donada a Barcelona al principi de l’any 1880, i repetida —sempre en català— a Arenys de Mar, Granollers, Terrassa, Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès, Sant Feliu de Llobregat, Mataró i Sant Sadurní d’Anoia. Seguidament, la Diputació va disposar-ne la publicació i se’n féu una tirada de 6.000 exemplars.

Manuel Raventós, un dels principals promotors de la substitució de la Vitis vinifera europea pels peus de cep de procedència americana, immunes a la fil·loxera.

La lluita antifil·loxèrica no va tenir com a protagonistes únicament elements locals. El govern espanyol, seguint els acords i les recomanacions del Congrés Internacional de Lausana, reunit el 1877 —al qual assistí com a representant d’Espanya l’entomòleg català i professor de la Universitat de Madrid, Marià de la Pau Graells i Agüera—, i del Congrés Fil·loxèric de Madrid, del 1878, promulgà diverses lleis en defensa de la viticultura: destrucció dels focus d’infecció, tractament químic dels ceps, prohibició de fer circular estaques i barbats, etc. Tanmateix, tot i l’esforç d’alguns dels seus representants, l’administració pública es mostrà incapaç no solament de deturar l’insecte, sinó d’organitzar mínimament la defensa i de fer complir la llei. Les disposicions legals protectores o de prevenció foren desateses per alguns propietaris afectats. El temor als aldarulls populars, com el de Llers, suscitats per la dràstica ordre d’arrencar les vinyes fil·loxerades, van convertir en lletra morta les mesures preventives. La polèmica entorn a l’eficàcia dels diversos mètodes de lluita, simple ressò de la que hi havia hagut a França, va omplir les pàgines dels periòdics i de les revistes científiques. Aquí, com més enllà dels Pirineus, els uns eren partidaris del sulfocarbonat de potasi, uns altres del sulfur de carboni, uns tercers d’inundar les vinyes. Tots ells feien una mena de front comú contra els americanistes o partidaris de la substitució del cep europeu per varietats immunes portades de Nord-amèrica. Aquesta solució —l’única que es mostrà eficaç— implicava deixar morir les vinyes atacades i efectuar una posterior replantació.

La desaparició d’un conreu tan important en l’agricultura i en l’economia del país fou pal·liada per diversos factors. En primer lloc, la destrucció de la vinya no fou simultània i general, sinó gradual i local, de manera que sumades les vinyes no fil·loxerades encara, i les noves plantacions de vinya americana —i també europea— sempre hi va haver una extensió de vinya en producció més o menys equiparable a la meitat de la que existia abans de la fil·loxera. Un viticultor, i tota una comarca, podien tenir la dissort d’haver perdut la vinya i, per tant, les collites immediates, però el magatzemista i exportador de vi sempre tenia on poder comprar-lo. Un segon factor, fou l’existència de reserves monetàries acumulades pels viticultors durant la precedent etapa de prosperitat, gràcies a les quals pogueren disposar de mitjans per a efectuar ràpidament les noves plantacions. Cal no oblidar, finalment, que durant un cert temps, és a dir fins a l’any 1892, les comarques no fil·loxerades encara van tenir la possibilitat de continuar fruint de la bona conjuntura que oferia el mercat exterior de vins.

Les repercussions de la fil·loxera, però, foren profundes en tots els ordres: grans extensions del país quedaren momentàniament ermes; algunes foren replantades amb peus americans resistents a l’insecte; d’altres, foren ocupades per cereals, per oliveres o per garrofers segons el clima del lloc i la naturalesa del sòl; tanmateix, moltes terres quedaren definitivament convertides en garriga o es van repoblar de bosc. Tot i que el límit septentrional de la vinya varià molt poc entre abans i després de la fil·loxera, la superfície cultivada de Catalunya va disminuir notablement i va començar una tendència de signe contrari a la que havia prevalgut durant dos segles.

Les contrades més afectades, on no fou possible la reconstitució de la vinya o la seva substitució per altres conreus, van patir una forta emigració i quedaren, com les muntanyes de Prades i el Priorat, mig despoblades. Al Priorat, que durant els anys 1860 produïa més de 100.000 hi de vi, la collita del 1900 —quan la fil·loxera encara no havia exterminat totes les vinyes— fou de 32.690 hi, i la del 1910 —quan la replantació factible encara no estava acabada o les vinyes no havien arribat a una plena producció— no passà dels 20.590 hi; l’any 1920, efectuada la replantació i estabilitzat el retrocés vinyater, la collita va ser de 30.691 hi. L’evolució demogràfica de la comarca és paralel·la a la del seu principal producte: abans de la fil·loxera els municipis del Priorat sumaven 8.065 habitants, que disminuïren a 6.113 l’any 1900 i continuaren perdent habitants fins als 5.046 del 1920. Un cop d’ull a les dades demogràfiques de pobles eminentment vitícoles permet de constatar com els màxims de població s’enregistren entre els censos de 1857 i 1877, i que del 1887 al 1900-10 hi ha una acusada disminució. Comparades les xifres de casaments i naixements de Sant Sadurní d’Anoia entre el quinquenni 1883-87, anterior a la fil·loxera, i el quinquenni 1896-1900, s’observa una disminució de l’ordre del 25 per cent en els casaments i del 51 per cent en els naixements. A gairebé tot arreu l’emigració dels joves —generalment a Barcelona, però també a Cuba i a l’Amèrica del Sud— comportà un envelliment de la població.

A les zones replantades els canvis econòmics i socials també foren notables. La replantació a base de peus americans exigia labors profundes de 60 a 80 cm i la utilització de maquinària (sobretot britànica i francesa) fins aleshores poc coneguda i rarament utilitzada a Catalunya. En alguns indrets del Penedès s’utilitzà la màquina de vapor per remoure les grosses i pesants arades. La selecció del peu americà i de l’empelt de cep del país en funció de la composició del sòl i del tipus de vi que es volia obtenir va obligar a un perseverant alliçonament ampelogràfic, en el qual van tenir un paper decisiu les Estacions Enològiques de Vilafranca del Penedès i de Reus, fundades respectivament els anys 1902 i 1905. Les varietats de riparia i de productors directes que en un principi gaudiren de la confiança dels ampelògrafs i viticultors, foren substituïdes per les rupestris i les berlandieri, més adaptables als terrenys calcaris predominants a Catalunya. El primer viver de ceps americans del qual hi ha notícia, i on s’experimentava també sobre ceps europeus per veure si n’hi havia algun que fos resistent a l’insecte, és el que l’any 1880 tenia ja muntat, a Montjuïc, l’Institut Agrícola Català de Sant’Isidre. L’any 1884 es creà a Terrassa l’Estació Ampelogràfica Catalana, que dirigia l’enginyer Rafael Roig i Torres i que en poc temps disposà d’una nodridíssima col·lecció de portaempelts, de productors directes i de varietats de la vitis vinifera. L’any 1889, després d’haver reunit uns quants diners amb la venda de sulfat de coure per al tractament contra el míldiu, el gelidenc Jaume Sabater instal·là a Vilafranca del Penedès el Centre Vitícola del Penedès que aviat esdevindria el primer proveïdor de ceps americans no solament per a la viticultura espanyola, sinó fins i tot per a la francesa i algeriana. En vint anys va vendre més de 77 milions d’unitats, entre estaques, barbats i plantes empeltades, i disposava d’unes 165 ha de vivers localitzades en diversos municipis penedesencs. Altres viveristes, per exemple el Centre Vitícola Empordanès o el Centre Vitícola Català, tots dos de Figueres, o l’anomenat dels Camps Elisis, de Lleida, no tingueren la importància del Centre de Jaume Sabater.

Així mateix, cal esmentar l’impacte de la crisi de la fil·loxera sobre la propietat de la terra i les relacions socials. Moltes finques que tenien la vinya com a principal o quasi únic conreu amb poc temps esdevingueren ermots i foren íntegrament venudes, a baix preu, a membres de la burgesia urbana o parcel·lades entre petits pagesos i antics parcers, fets que van menar a una nova distribució de la propietat i a un canvi de personatges en les relacions socials. Altres finques, propietat d’hisendats que saberen constituir unes reserves durant la llarga etapa de prosperitat anterior, es mantingueren intactes o foren engrandides amb l’annexió de les terres dels més imprevisors.

Amb la introducció de noves tècniques i amb un gran esforç, l’any 1910 la producció de vi a Catalunya era ja superior als tres milions d’hectòlitres i la superfície de vinya equivalent al 53 % de la que hi havia hagut abans. Anuncis de les empreses d'exportació de vins Pere G. Maristany, publicat a “El Progreso” (Barcelona, 1906), i Lüthi Zingg i Marcet, publicat a a “El Mercurio” (Barcelona, 1910).

En refer la riquesa vitícola després d’un aspre conflicte social, els rabassaires i parcers van aconseguir unes condicions contractuals més favorables en la participació dels fruits, per bé que molts dels primers van perdre definitivament la condició jurídica de rabasser, sens dubte més avantatjosa. I a la inversa, al·legant la mort dels ceps, els propietaris van considerar extingit el contracte de rabassa morta, desnonaren el rabasser i rescataren el domini útil de la terra. Una altra conseqüència de tipus social fou la formació de lligues i agrupacions per a lluitar contra la fil·loxera i, després, per a refer-se dels seus efectes. Aquestes associacions van desvetllar el sentit col·lectiu de la gent pagesa i serviren de precedent als futurs sindicats i cooperatives, de caràcter generalment interclassista. De manera semblant, el Congrés vitivinícola celebrat a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1898 és considerat l’acte fundacional de la Federació Agrícola Catalana Balear, que tanta importància havia de tenir durant els decennis següents.

No costa gaire d’imaginar amb quin pessimisme molta gent esguardava el camp després d’una sotragada tan terrible. Sobre una crisi general de l’agricultura, l’extermini de la vinya els productes de la qual —almenys fins el 1892— eren dels pocs que assolien preus remuneradors, podia dur a la desesperació. Malgrat tot, però, hi havia qui estava convençut que la riquesa perduda no era irrecuperable, i després d’haver estudiat a França les tècniques de la replantació i les labors necessàries per als peus americans, es va dedicar al restabliment de les vinyes a les terres més propícies. Els viticultors del Penedès foren els qui actuaren amb més iniciativa i decisió. “Només una constància heroica, una fe infinita en l’esforç del treball —explica un coetani vilafranquí— va fer possible que aquells que no s’enfonsaren definitivament tornessin a reprendre la feixuga tasca de repoblar les vinyes, amb les inacabables contrarietats pròpies de la inexperiència i de les dificultats d’adaptar-se a les noves tècniques.”

Quadres 14 i 15. Rendiment de la vinya i superfície vitícola, entre el 1889 i el 1920.

L’esforç que es va dur a terme fou tan intens que l’any 1910, quan la fil·loxera no havia acomplert encara la seva tasca destructiva a les comarques de vora l’Ebre, tornava a haver-hi a Catalunya 215.706 ha de vinya, és a dir, el 53 per cent de les que hi havia hagut abans. És més: la nova vinya eliminà alguns defectes o inconvenients de les antigues plantacions. La barreja de diverses varietats de ceps en una mateixa vinya fou substituïda per plantacions homogènies de les varietats més adequades al terreny i tingudes per més bones o per més productives. L’antiga i majoritària vinya espessa, és a dir, aquella que necessàriament havia de ser treballada a mà, va cedir l’espai a vinyes que permetien la incorporació de nous estris aratoris. Una menor densitat de ceps per hectàrea va fer que amb menys treballs i despeses les vinyes donessin més rendiment. L’escassa —i de vegades nul·la— fertilització del sòl amb fems, amb brossa o mitjançant conreus intercalats de lleguminoses, fou a poc a poc canviada per la utilització regular i força aciençada dels adobs químics. La poda en rodó, que respecte a sistemes anteriors representà des de mitjan segle XVIII un progrés tècnic evident, fou substituïda en llocs on era possible per sistemes de poda llarga que en algunes vinyes permetia quintuplicar la collita.

Amb les noves tècniques, al principi de segle la producció de vi a Catalunya era ja superior als tres milions d’hectolitres, més o menys la meitat de la de l’any 1889, i el rendiment mitjà per hectàrea, que abans de la fil·loxera es calculava en uns 16 hi, passava als 17 durant el quinquenni 1905-10 —quan una part de les noves vinyes eren encara malloles—, arribava als 24 hi durant el quinquenni següent —exclòs l’any 1915 en què el míldiu va fer perdre la collita— i remuntava els 33 hi durant els anys 1916-20.

En aquest darrer període la producció mitjana va ser de 7.888.750 hi o sigui un 28 per cent més abundosa que la de l’any 1889.

En resum, la substitució de la vitis vinifera europea pels peus de cep de procedència americana immunes a la fil·loxera fou l’origen d’una triple revolució, alhora biològica, tècnica i econòmica. Si a causa de l’oïdi s’introduí la noció de tractament durant la vegetació del cep per tal de protegir el fullatge i els raïms, la manera de menar la vinya no havia canviat gens, i la poda, el marc de plantació, la situació topogràfica i el capital-vinya romanien inalterats. La invasió fil·loxèrica, en canvi, va capgirar-ho tot i obria una nova era a la viticultura mundial.

L’olivera: un conreu amb dificultats

Repartit gairebé per tot el país —fins i tot més enllà dels límits altitudinals aconsellables— i amb densitats molt diferents segons les comarques, el conreu de l’olivera presenta, des del principi del segle XIX fins a les primeres dècades del segle XX, quatre etapes d’uns vint a quaranta anys de durada i de molt diversa significació. Si la primera és una clara continuació de la divuitena centúria, la darrera, a cavall dels dos segles, és ja el pòrtic de l’oleïcultura actual.

Els primers decennis del segle XIX

Durant aquesta quarantena d’anys, l’olivera segueix una expansió paral·lela a l’expansió general dels conreus que, amb alguna frenada ocasional, havia caracteritzat l’agricultura del segle anterior. D’aquest llarg període no hi ha cap dada global sobre les superfícies ocupades per cada cultiu. Prenent com a punt de partida les dades contingudes en el Censo de frutos y manufacturas de 1799 referents a la producció d’oli i al seu valor, es pot apreciar que l’olivera ocupava el quart lloc en importància econòmica, després dels cereals, del vi i dels llegums, i que les 234.297 roves d’oli (mesura castellana) atribuïdes a Catalunya i valorades en 10.543.465 rals representaven només el 5 per cent del valor de tota la producció agrícola catalana. Tant la xifra absoluta de producció com el percentatge referit al valor serien llargament superats cap a la meitat del segle XIX, malgrat les destruccions sofertes durant la guerra del Francès i la primera carlinada.

La distribució provincial de les dades del Censo, efectuada posteriorment per Madoz, permet d’observar el repartiment desigual de la producció oliera entre les quatre províncies. A la de Barcelona li corresponia el 43 per cent de la producció total; a la de Tarragona, el 23; a la de Girona el 20 i a la de Lleida el 14. Acceptant la versemblança d’aquestes xifres, la zona olivarera més productora estaria situada al llarg del Llobregat i dels seus afluents; hi hauria centres productors importants a la província de Tarragona —l’Alt i el Baix Camp i terres de vora l’Ebre— i a l’Empordà, que probablement absorbiria quatre cinquenes parts del que figura adscrit a la província de Girona; finalment, existia la zona de ponent estesa des de la Conca de Tremp fins a les Garrigues, amb una producció encara molt allunyada de la que tindria un segle després. La presència de considerables masses d’oliveres en aquestes contrades és corroborada per les informacions de Minano i de Frigola, així com per les mostres conservades de documents cadastrals d’abast municipal o comarcal.

Durant aquesta etapa la producció d’oli a Catalunya no era abundant i, a causa de la irregularitat de les collites, sovint devia esdevenir deficitària. Ho demostren la petició, elevada l’any 1814 al capità general, de poder fabricar oli de pinyolada, amb la concessió del privilegi corresponent, així com la proposta formulada el 1819 per mossèn Mirambell i Giol i feta seva per l’Acadèmia de Ciències i Arts, de fomentar el conreu de plantes oleïferes invocant que l’oli d’oliva era insuficient, tant per al consum de boca com per a l’enllumenat i els diversos usos industrials. És ben sabut, d’altra banda, que, embarcades cap a Barcelona, sortien cada any de Mallorca centenars de bótes d’oli, i que la mateixa destinació tenien una part de les que arribaven a Tortosa procedents del Maestrat i del Baix Aragó.

Els bons anys de mitjan segle

Anunci dels tallers de fundició i construcció de premses per a l'extracció de vins i olis Joan Figueres, publicat a Guia de España y Portugal (Barcelona, 1898). Entre els anys 1840 i 1860 es produí una forta expansió de l’olivera. Les comarques del sud i de l’oest del Principat es consoliden com a comarques especialitzades en aquest conreu.

Tant les fonts descriptives com les dades fiscals —tot i que són fragmentàries— corresponents als anys 1840-60 acrediten una forta expansió de l’olivera. Diverses causes contribuïren a fer-la possible: una era la puja del preu de l’oli com a resposta a la demanda motivada pel creixement demogràfic i el desenvolupament industrial; una altra era l’oferta de grans espais erms i susceptibles de conreu, especialment a les zones de ponent i de migjorn, com a conseqüència de la desamortització; i, finalment, la tranquil·litat que, tot i l’alçament dels matiners, imperava al camp un cop acabada la guerra carlina. A escala domèstica cal afegir el fet que per al pagès era avantatjós poder comptar amb un conreu no gaire exigent, la collita del qual li asseguraria unes jornades de treball en els mesos encalmats de l’hivern i un producte necessari per al consum familiar.

Durant aquesta etapa es van consolidant com a comarques especialitzades en el conreu olivarer les del sud i de l’oest del Principat, que figuraven en llocs secundaris en l’etapa anterior. El protagonisme de la conca del Llobregat, en canvi, queda limitat a l’anomenada que té l’oli d’Olesa de Montserrat, considerat per diverses fonts l’únic de qualitat superior elaborat a Catalunya i perfectament comparable als bons olis de Provença o de la Toscana. A les comarques barcelonines, així com al Camp de Tarragona, a la Segarra i a l’Urgell, no existien grans extensions olivareres com a conreu únic, sinó que les oliveres anaven associades al conreu de la vinya o dels cereals; ben sovint, les oliveres envoltaven només, sense penetrar-hi, les parcel·les de terra campa o de vinya. A l’Empordà, però, i per tot el curs inferior de l’Ebre es podia parlar de “dilatats i espessos boscos d’olivers”. Abans que la malaltia coneguda popularment amb el nom de la negra o la negror afectés seriosament les collites, la vessana d’oliveres era pagada a l’Empordà a 300 i fins i tot a 400 lliures. Aquesta plaga que perjudicà també d’altres comarques —com és el cas de l’Anoia i l’Alt Penedès— va estimular la substitució de l’olivera per la vinya, els productes de la qual assolien aleshores els preus més elevats del segle.

Collita d’olives a Lleida, fotografia publicada a Lecciones del VIII Curso Internacional de Expansión comercia (Barcelona, 1914).

El balanç d’aquesta etapa ve donat per les dades estadístiques del 1858, que cal llegir, però, amb certes precaucions. En primer lloc, per la disminució de la superfície censada respecte de la real, sigui per incapacitat tècnica dels agrimensors o per ocultació deliberada; i en segon lloc per la dificultat d’interpretar correctament xifres que tant poden referir-se a terres amb oliveres en conreu únic, com a conreus associats o a simples plantacions en filera a la perifèria de les parcel·les. Del laconisme —més que de la precisió— de les xifres resulta que el conreu de l’olivera ocupava a Catalunya en parts gairebé iguals les províncies de Tarragona i Lleida. L’olivera, doncs, continuava essent el tercer o quart conreu per la seva extensió i, molt probablement també, pel valor que representava la producció oliera. Com a centres productors destaquen ara les zones dominades per Tortosa o Reus, les comarques del Segrià, la Noguera i les Garrigues. La importància de l’Empordà, i més encara la de la conca del Llobregat, havia disminuït, tant en xifres absolutes com relatives. En anys de collita normal, l’oli produït a Catalunya no solament bastava per al propi consum, sinó que permetia l’exportació.

La crisi de la segona meitat del segle

La tercera etapa la constitueix la llarga crisi de la segona meitat del segle, iniciada sectorialment ja abans de la crisi general agropecuària, per més que aquesta n’aprofundirà i agreujarà els efectes. A més del consum alimentari, l’oli d’oliva tenia aplicació en moltes indústries i amb aquesta doble utilitat era objecte d’exportació. Els preus es van mantenir relativament estables i remuneradors durant la primera meitat del segle, però pels volts del 1860 es produí un canvi de tendència i començà una davallada indeturable. Cap a l’any 1870 els preus havien baixat un 20 per cent al mercat de Reus, un dels més importants de Catalunya. El 1886 el Consell Provincial d’Agricultura de Girona deia que els olivarers que abans venien la carga d’oli a 150 o 160 pessetes llavors l’havien de donar per 80 o 90. A Batea, en set o vuit anys el preu d’un càntir d’oli havia passat de les 18 a les 10 pessetes. L’impacte de la crisi es va fer sentir a totes les contrades olivareres, i és unànime l’explicació donada sobre les seves causes.

D’aquestes causes, unes eren exògenes o sobrevingudes i unes altres —que havien de fer més difícil la superació de la crisi— eren de natura endògena. Abans de començar la crisi, l’oleïcultura era un dels rams més beneficiosos per a l’agricultor, perquè “els qui es dedicaven a tal cultiu estaven en possessió completa del mercat nacional”, ja que llevat dels olis de peix, d’ús molt restringit, només l’oli d’oliva era consumit a taula, en l’enllumenat públic, en nombrosos processos industrials i en l’untatge de la maquinària.

El problema va començar amb la importació d’olis de sèsam, de colza i de cotó que no solament serviren per a usos industrials, sinó que, fraudulentament, eren barrejats amb oli d’oliva per al consum de boca. Va venir després el gas obtingut per destil·lació del carbó de pedra, amb fàbriques instal·lades no solament a les capitals i a les grans poblacions, sinó en algunes localitats que no eren ni cap de comarca. I allà on no arribà l’enllumenat de gas, l’oli d’oliva fou també eliminat i substituït per petroli i per l’acetilè. D’altres olis vegetals i alguns greixos animals desbancaren també l’oli d’oliva de la indústria sabonera on fins aleshores no havia tingut rival. L’últim reducte no alimentari el constituïa l’untatge de les màquines, perquè els fabricants desconfiaven de la utilització de succedanis; però abans del 1890 començaren a arribar de Rússia i dels Estats Units olis minerals a 40 i a 35 pessetes els 100 quilos que desplaçaren el d’oliva gairebé del tot. Com que aquestes circumstàncies existents a Catalunya també es donaren, amb anterioritat i amb més intensitat, als països que importaven oli català, el tancament d’aquells mercats i la caiguda dels preus foren inevitables. La solució d’exportar olis de qualitat destinats al consum alimentari, no era assolible perquè la gran massa de l’oli català no reunia condicions ni podia competir, en els mercats exteriors, amb els olis italians i francesos. A Marsella —gran centre elaborador i distribuïdor dels olis de Provença i del Llenguadoc, i manipulador dels procedents d’Itàlia i d’Espanya— les classes italianes superfines es cotitzaven cap a l’any 1886 a 180 i 185 francs l’hectòlitre, les franceses entre 150 i 170 i les espanyoles —en realitat catalanes o del Baix Aragó, que eren llavors les úniques zones productores de classes superfines— entre 105 i 110 francs.

La darrera etapa d’aquest període es caracteritza per importants modificacions en l'olivicultura i considerables progressos en l’elaiotècnia. A l'esquerra, premsa d’oli de ferro construïda per la casa Pfeiffer de Barcelona, en un dibuix de Ramon de Manjarrés publicat a (Memoria sobre el mejoramiento de nuestros aceites (Barcelona, 1871); a la dreta, aparell “despulgador” o espinyolador, en un dibuix publicat a la “Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el 1885.

Fer front a la crisi millorant la qualitat del producte o abaratint el preu de cost no era gens fàcil a causa de les circumstàncies en què era practicat el conreu de l’olivera i a les tècniques habituals en l’extracció de l’oli. El conreu olivarer responia a la convicció arreladíssima, no ja entre els pagesos, sinó també entre els agrònoms, que per raons intrínseques indefugibles l’olivera només podia donar una collita, més o menys important, cada dos anys. Com a conseqüència d’aquesta convicció, els mètodes de fertilització del sòl, la poda i els restants treballs de cultiu es feien donant per descomptada la collita alterna, i així la feien inevitable. I acceptat com a principi inconcús el caràcter alternatiu de les collites, la superació de la crisi difícilment podia venir d’un augment de la productivitat. A més d’això, l’olivicultura del segle XIX menà una lluita perdedora contra les plagues específiques de l’olivera que durant tot el segle mermaren les collites i posaren en perill la continuïtat de les plantacions. Fins i tot al Camp de Tarragona, amb una agricultura molt perfeccionada que comptava l’olivera com un dels principals conreus, les adversitats climàtiques, les plagues i els mètodes de cultiu —deia el secretari de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’any 1862— atrotinen els arbres de tal manera que només cada deu anys donen una “collita passable”.

Finalment, les tècniques usuals d’elaboració de l’oli eren incapaces de convertir la part no absorbible per la indústria en un oli de taula, amb prou qualitat per a guanyar-se mercats exteriors com feien els olis italians i francesos. La renovació dels procediments de mòlta i premsatge de la sança i del tractament posterior de l’oli eren condició inexcusable per al millorament d’aquest producte.

La defensa aranzelària, reclamada insistentment pels sectors olivarers, no podia ser una solució a la crisi, sinó un simple pal·liatiu. Els drets fixats el 1877 sobre la importació d’olis de llavors i altres mesures proteccionistes aprovades posteriorment, van sostenir els preus i van disminuir les possibilitats d’adulteració de l’oli d’oliva destinat al consum alimentari interior, però eren inútils de cara a la conquesta de mercats exteriors.

Anunci d'olis d'oliva Pallarès, de Tortosa, publicat a la Guia de España y Portugal, Barcelona, 1898.

L’any 1888, en plena crisi, les terres dedicades al conreu de l’olivera sumaven a Catalunya 139.730 ha, o sigui un 29 per cent més que trenta anys abans, si hem de fer cas de les xifres disponibles. Amb l’excepció de la província de Barcelona on l’oliverar perdé 1.846 ha, a tota la resta de Catalunya la seva superfície va augmentar. A la província de Girona, però, no sembla que es tracti d’un augment real, sinó que la xifra de 20.853 ha inclou extensions considerables de terra on l’olivera havia estat associada a la vinya i que, desapareguda aquesta a causa de la fil·loxera, foren comptades com oliverars. Feta aquesta salvetat, són les comarques lleidatanes les que enregistren més increment, xifrable en el 38 per cent. Cultivat arreu de Catalunya —amb l’excepció de la Vall d’Aran i la Cerdanya— l’any 1888, cap partit judicial de la província de Barcelona no arribava a les mil hectàrees d’oliverar. En ordre creixent, les masses de cultiu més extenses es trobaven als partits de Gandesa, amb 9.347 ha; de Balaguer i Figueres, amb 10.107 i 12.425 ha respectivament; de Cervera, amb 16.623 ha; de Lleida, que incloïa terres del Segrià i de les Garrigues, amb 27.813 ha; i de Tortosa, on l’oliverar ocupava el màxim de superfície: 34.861 ha.

La superació de la crisi

La quarta etapa, compresa entre els anys 1890-95 i 1915-20, té com a característica la reacció davant la crisi. En contrast amb les etapes anteriors, molt aferrades als mètodes de conreu i d’elaboració de l’oli de tipus tradicional, la nova etapa comporta modificacions importants en l’olivicultura i considerables progressos en l’elaiotècnia.

Quadre 16. Superfície plantada d'oliveres, 1858-1920.

Pel que fa al conreu, les modificacions introduïdes cercaven l’augment, l’abaratiment i la millora de la producció d’olives. Les noves plantacions tendiren a fer-se més espesses, no tant per tenir una collita més abundosa sinó per disminuir la capçada dels arbres i facilitar així la recol·lecció manual del fruit. Hom parla d’uns 110 o 120 arbres per hectàrea en comptes dels 80 que eren habituals. L’associació de l’olivera amb altres conreus es concentra en els terrenys més fèrtils o de regadiu. A les contrades pròximes a la costa, les terres de qualitat més inferior són deixades al garrofer. Les plantacions esdevenen més homogènies quant a varietats, i l’increment de la superfície olivarera es farà comptant especialment amb l’arbequina, de producció bastant regular i d’excel·lent qualitat. Per bé que aquesta fos la varietat dominant a Catalunya, especialment a les comarques de Lleida i de Barcelona, l’oliver verdiell era força conreat a la Noguera i a la Segarra, com els argudells o coribells ho eren a l’Empordà; l’oliva olesana era molt estimada al Baix Llobregat, mentre al Baix Ebre i a la Terra Alta eren preferides les fargues, les morrudes i les sevillenques. Les restants varietats, molt nombroses i amb problemes que en dificulten la identificació, rarament formaven oliverars compactes, i menys en les noves plantacions.

Algunes labors que havien estat abandonades per la baixa rendibilitat de l’olivera durant bona part del segle XIX, ara són represes. Cap a l’any 1914 es donen per habituals un mínim de dues llaurades —a la primavera i a la tardor—, més una altra al mes de gener o febrer per tal de meteoritzar el terreny; en cas de sequera s’hi afegien una o dues cavades. En oliverars de collita alterna, els pagesos feien una llaurada profunda en començar a madurar les olives d’una collita plena i tres o quatre de superficials durant l’any següent.

La intensificació del treball va anar acompanyada de l’ús de fertilitzants moderns. Si moltes oliveres, sobretot a les comarques de Girona i Barcelona, no rebien altre adob que el destinat als conreus amb els quals estaven associades, a les zones de més especialització oleícola la fertilització del sòl mitjançant adobs químics fou cada dia més generalitzada durant els dos primers decennis del segle actual. Al Segrià i a les Garrigues, al Camp de Tarragona, als oliverars del Montsià i del Baix Ebre, era bastant corrent en anys alterns adobar cada arbre amb cinc quilos d’una barreja de superfosfat, sulfat amònic i clorur de potassa. Les conseqüències sobre la producció foren immediates i ostensibles. Amb raó, el redactor de les pàgines agrícoles de La Veu de Catalunya podia escriure l’any 1914: “Amb la utilització dels adobs químics Catalunya ha desterrat la vella creença que sols any per altre hi havia collita d’olives.”

Tant com pels adobs utilitzats, la regularitat de les collites fou afavorida pel sistema de poda que, començat a practicar al Camp de Tarragona, s’anà difonent per la resta de contrades olivareres. Les formes de poda més en ús a Catalunya poden ser reduïdes a tres: la forma forestal, la de bola cònica i la de vas obert. La primera és la forma que pren l’olivera espontàniament i consisteix a tallar cada sis o vuit anys una branca principal,6 la qual és substituïda per un dels brots que neixen a la base de la branca tallada. Era un sistema qualificat d’‘‘absurd i antiracional”. A l’Empordà, on al començament del segle XIX es podava d’una manera que els agrònoms havien considerat modèlica, l’adopció de la poda forestal era responsable de no obtenir “ni tan sols una mitjana producció” un segle després.

La poda de bola cònica és una còpia millorada de la forma que naturalment prenen les oliveres, i consisteix en un tronc que es continua en una branca vertical i diverses altres branques principals que surten del cap del tronc. Com en la forma forestal, el poc airejament de l’interior del brancatge i la mala repartició de la saba són els inconvenients més importants d’aquest tipus de poda.

La poda de vas obert consisteix a fer sortir del tronc tres o quatre branques principals, totes inclinades de manera que formin un vas obert o buit en el seu interior; amb aquesta disposició totes les branques estan ben airejades i la penetració de l’aire i del sol afavoreix al màxim la producció. La forma de poda originària del Camp de Tarragona, universalment considerada com la millor, era amb lleugeres variants la més practicada a tot arreu. A més d’augmentar la producció, tenia un altre avantatge no menys important: amb la forma de vas obert les branques productives queden baixes i és més fàcil eixonar-les o munyir-les manualment. D’aquesta manera no s’havia de recórrer a bastonejar les branques per fer caure les olives, acció que perjudica la collita de l’any següent i és, per tant, un altre dels factors determinants de l’obtenció d’una collita plena només en anys alterns.

Les revistes especialitzades parlen també d’una poda de regeneració o de restauració en oliveres que feia deu anys o més que no s’havien podat ni esporgat. La restauració consistia a extirpar tota la fusta vella i dotar l’arbre de branques noves. Aquest treball, iniciat experimentalment al Camp de Tarragona, cap 1910, fou assajat en diversos oliverars d’una trentena de pobles de la província de Barcelona, i al cap de pocs anys es va poder certificar que la producció augmentava un 20, un 30 o un 50 per cent.

El treball arborícola i la fertilització del sòl van anar acompanyats d’un tractament, dia a dia més eficaç, contra les plagues de l’olivera, bé es tractés d’insectes —com la mosca Dacus oleae, la més temible des de temps immemorial— de bacteris o de fongs. Les sals arsenicals i les solucions anticriptogàmiques i plaguicides esdevingueren familiars entre els agricultors, mentre els tècnics començaven a parlar de lluita biològica contra algun d’aquests paràsits.

La recol·lecció de l’oliva —objecte de canvis en algunes bandes o de l’adopció de mètodes poc usuals en d’altres— podia tenir una doble incidència en la rendibilitat de l’olivera segons la manera i el temps d’efectuar la collita. Hi havia tres maneres de recol·lectar l’oliva: munyint les branques manualment o amb l’ajut de sarpes o rasclets; bastonejant-les i fent caure el fruit, o esperant que amb el vent i la sobremaduració les olives caiguessin per si soles. Aquest darrer procediment, que malgrat la deixadesa que implica no deixà de ser practicat, era sistemàticament condemnat pels agrònoms perquè les olives arribaven brutes i deteriorades al trull, i perquè l’aplega en tals condicions requeria més jornals. Segons una informació de l’any 1920, la pràctica del bastoneig era general a la província de Barcelona, llevat d’alguns indrets com Manresa, Cardona, Sant Quintí de Mediona, Olesa i Esparreguera; a l’Empordà i comarques veïnes, on l’alçada dels olivers argudells feia molt difícil la munyida, també dominava el bastoneig; a les contrades tarragonines, l’eixonada o munyida era la pràctica més estesa, però no a la zona de l’Ebre perquè les oliveres sevillenques i més encara les fargues, amb dotze o catorze metres d’alçada, tenien massa envergadura i el pagès no podia munyir-les “ni pujant a una escala de vint-i-quatre barrons”; finalment, a les comarques de Lleida, en particular al Segrià i a les Garrigues, des de feia alguns anys la munyida era r”únic procediment seguit” i es feia amb “prou perfeccionament”. Amb els salaris que es pagaven després de la guerra europea, el procediment manual era un 10 per cent més car que el sistema del bastó; els fabricants d’oli, però, per tal d’evitar la fermentació de les olives amb el consegüent perill d’elaborar l’oli amb algun regust, exigien la munyida i que els pagesos portessin al trull només la quantitat que podia ser mòlta en un o dos dies. La diferent manera de collir les olives, doncs, afectava la qualitat de l’oli i, per tant, el rendiment econòmic de l’oliver.

Quant al temps de recol·lectar l’oliva, l’olivicultor ben adoctrinat va haver de lluitar contra una creença popular tan arrelada i poc fonamentada com la de la fatalitat inevitable de la collita alterna. “Qui cull l’oliva abans del gener, deixa l’oli en l’oliver”, deia el refrany basat en la creença que l’oliva ben madura, fins i tot sobremadurada, portava més oli i més bo que l’oliva encara mig verdosa. Ara bé: collint pels volts de Nadal —o de novembre a gener, com recomanaven els fabricants— els pagesos evitaven fer caure de les branques les gemes que serien la brosta fructífera de l’any següent, afavorien així el ritme anual de les collites i dificultaven al mateix temps la propagació de la Dacus oleae tan perjudicial. D’altra banda, l’oliva fresca i encara lleugerament immadura, en contra de la sentència popular, rendia no solament la mateixa quantitat d’oli, sinó un oli de qualitat més fina i cotitzat a un preu més alt. La generalització de la munyida efectuada a començaments d’hivern va tenir, doncs, efectes diversos, tots ells molt positius per a l’olivicultura catalana.

Les millores observables en aquesta etapa no es limiten al conreu de l’olivera, sinó que afecten tot el procés d’elaboració de l’oli, tant en l’aspecte mecànic com en el químic. Un factor decisiu d’aquestes millores fou la intervenció dels fabricants que, en moltes comarques, desplaçaren els pagesos de l’elaboració casolana de l’oli comprant-los les olives i elaborant-lo ells. Amb més coneixements de química aplicada i amb capital per a poder adquirir un utillatge perfeccionat, l’elaiotècnia i l’economia oleícola en sortiren beneficiades. La mòlta de les olives abandonà les antigues moles cilíndriques per d’altres de troncocòniques que feien la feina més bé i més de pressa. Si els molins amb moles cilíndriques trituraven un quintar mètric per hora, les còniques, també de pedra o algunes vegades de foneria, podien moldre’n 1,80 o 2 quintars, i els molins més grossos i perfeccionats arribaven als 5 o 6 quintars per hora. Els motors d’explosió desplaçaren la tracció animal i precediren l’energia elèctrica, molt generalitzada ja a la darreria d’aquesta etapa. Pel que fa al premsatge, les premses de ferro de les cases Pfeiffer, Valls germans, Sabaté, etc. i les que arribaven de l’estranger, anaren substituint les velles premses de fusta. Una estadística confeccionada per J.F. Zambrana pot donar una idea de la gradual disminució de les premses de biga, que constituïen el model més antic, i de l’augment també continuat de les premses hidràuliques que eren les més modernes i de més potència.

A la vista d’aquestes dades la primera constatació a fer és la successiva disminució del nombre total de premses, disminució que cal interpretar com una concentració industrial. La segona constatació és la minva de les premses de lliura o de biga, indicativa de la modernització de la indústria oliera, i de les premses anomenades de cargol o de racó, que poden ser modernes, però són de menys rendiment que les hidràuliques. La tercera constatació és l’enorme augment d’aquestes darreres que porten l’índex 100 del moment inicial a l’índex 6.380 del moment final. Atès el diferent rendiment dels diversos tipus de premsa, escatir amb exactitud la proporció existent entre els uns i els altres no és un afer trivial. Les monumentals premses de biga, a més de ser antieconòmiques per l’enorme espai que ocupaven, premsaven 80 quilos de sansa per hora i deixaven d’un 16 a un 20 per cent d’oli a la pinyolada, mentre que les hidràuliques en premsaven 360 o 540 durant el mateix temps i l’oli retingut a la pinyolada disminuïa fins a un 7 per cent.

Quadre 17. Premses d'oli instal·lades a Catalunya entre 1878 i 1915.

Si de l’anàlisi de les xifres referents a Catalunya es passa a la comparació amb les xifres del total espanyol, la primera constatació és que les premses hidràuliques atribuïdes a Catalunya representen el 2,3 per cent de les premses d’aquesta classe instal·lades a tota Espanya el 1878, el 12,3 per cent el 1900 i el 24,7 per cent el 1915, la qual cosa indica un ritme de modernització de l’utillatge més accelerat a Catalunya que a la resta d’Espanya. Més encara: les premses hidràuliques muntades en tot el territori espanyol representaven l’any 1878 el 2,19 per cent del total de premses, i les existents a Catalunya no passaven del 0,43 per cent; l’any 1900 la proporció de premses hidràuliques sobre el total era del 9,79 a Espanya i del 7,87 a Catalunya, és a dir que el progrés tecnològic havia estat proporcionalment superior en el conjunt espanyol; l’any 1915, en canvi, la tendència s’havia invertit i a Catalunya aquestes premses representaven el 48 per cent del total de premses instal·lades, quan dins el conjunt espanyol representaven només el 28,2 per cent: la indústria oliera havia aconseguit una modernització més intensa a Catalunya que a la resta d’Espanya.

Quadre 18. Distribució de l'olivera a Catalunya per partits judicials, el 1888 i el 1920.

Tanmateix, l’origen probablement fiscal de les dades de Zambrana fa que hagin de ser preses amb precaució. Sens dubte tradueixen la tendència evolutiva real i el sentit dels canvis efectivament operats en el nombre i les proporcions dels tipus de premsa. La discrepància, però, amb algunes dades concretes pervingudes per atzar cal que sigui tinguda en compte. Així, enfront de les 5 premses hidràuliques del 1878, l’Anuario del 1858 n’enregistra 15 per a Catalunya, xifra que sembla més pròxima a la realitat que la primera. Igualment, la xifra de 37 premses hidràuliques de la província de Tarragona, de l’any 1915, ha de ser considerada exageradament baixa: una memòria de l’Estació Olivarera de Tortosa, del 1918, afirma que només a Reus hi havia una cinquantena de fàbriques d’oli, amb més de 100 premses hidràuliques, i que escampades per la comarca n’hi havia moltes més.

En l’ordre químic cal esmentar dos fets d’enorme importància per a la qualitat i abaratiment de l’oli. El primer d’ells fou la supressió de l’aigua calenta per extreure l’oli de les segones i terceres premsades, tècnica introduïda a Tortosa el 1878 i després difosa entre els fabricants d’altres indrets. El segon fet és la utilització del sulfur de carboni i d’altres dissolvents que van permetre extreure totalment l’oli restant a la pinyolada. Amb les operacions de refinació subsegüents, una gran quantitat d’oli fins aleshores desaprofitada va poder arribar fins i tot al consum de taula. En l’ordre organolèptic, diverses millores introduïdes en els cups i dipòsits i en els atuells de transport, com la substitució dels bots de pell i les bótes de fusta per recipients metàl·lics, contribuïren a mantenir les qualitats de l’oli i a afavorir-ne l’exportació.

Com avui, en acabar la segona dècada del segle XX eren tres els grans centres oliers de Catalunya: Tortosa, Reus i les Borges Blanques. Tortosa era més un centre comercial que industrial ja que comprava l’oli que havien elaborat els petits trulls existents no tan sols al Baix Ebre sinó també a diverses contrades de les províncies de Lleida, de Castelló i de Terol. Els seus comerciants feien aciençades barreges amb tots ells i aconseguiren acreditar mundialment el nom de Tortosa. “Sense cap esforç governamental —recalcava el 1920 l’enginyer en cap del Servei Agronòmic de Tarragona— avui ha acabat l’abús de sortir els olis amb marcà de Marsella, Niça o Gènova. Tots, absolutament tots, porten a les etiquetes els noms d’Espanya i de Tortosa.”

Reus, que l’any 1887 començà la substitució de les premses antigues per les hidràuliques i tres anys després ja en tenia una vintena d’instal·lades, era, molt més que Tortosa, un centre d’elaboració d’olis, perquè en tota la seva zona d’influència els agricultors havien adquirit “el bon costum” de no elaborar-lo i venien les olives als fabricants.

Les Borges Blanques era el centre oleícola més important de Catalunya. L’any 1880 hi havia 10 molins d’oli —un dels quals, l’anomenat molí de la vila, era una supervivència d’origen medieval— i 27 premses. Deu anys després, uns tortosins establerts a la vila començaren a comprar olives fresques de la comarca i hi instal·laren molins més potents i les primeres premses hidràuliques. El perfeccionament de la mòlta i del premsatge augmentà considerablement el valor del producte. L’any 1901 una casa borgenca posà sucursal a Marsella i Voli de Borges s’acredità als mercats de França i d’Itàlia. Negociants d’aquests països van fer acte de presència a les Garrigues per tal de comprar oli fresc. La demanda creixent convertí les Borges Blanques en el centre elaborador i comercialitzador de l’oli d’una extensa contrada. L’any 1918, una seixantena de pobles veïns —i fins i tot de Montsó i de Benavarri— hi acudien a moldre les olives, que en un any normal arribaven als 200.000 i 250.000 quintars mètrics. Llavors hi havia dins la vila 51 molins i més de 90 premses hidràuliques, que eren les úniques utilitzades i eren mogudes, generalment, per energia elèctrica.

La situació favorable i l’expansió de l’olivicultura catalana es fan paleses en les estadístiques agràries. Durant aquesta etapa, la superfície olivarera passà de les 139.730 ha del 1888 a les 191.760 de l’any 1920; a les zones més marcadament oleícoles l’olivera guanyà terreny a l’erm, als cereals i a la vinya malmesa per la fil·loxera. La mitjana de producció d’oli, estimada en 212.538 hi durant els anys 1898-1900, arribà als 364.697 hi durant el quinquenni de 1916-20, amb un augment, doncs, del 72.per cent. El rendiment per hectàrea, tot i que les noves plantacions tardaven de dotze a setze anys a assolir una producció normal, passà de l’índex 100 al 116 durant l’esmentat període.

Expansió del regadiu i progrés en les tècniques de regatge

Al començament del segle XIX l’agricultura catalana era gairebé íntegrament una agricultura de secà. Els regadius existents ja d’antic —canals de Lleida i de Puigcerdà, hortes del Llobregat i del Besòs, sèquia de Manresa, sínies del Camp de Tarragona i de Tortosa, aiguamolls i recs de l’Empordà— no permetien un conreu a gran escala ni tampoc un conreu intensiu de plantes industrials i farratgeres ja que calia dedicar les terres regables a la producció sempre deficitària de cereals i a la producció d’hortalisses i de fruiters per al consum local.

Quadre 19. Evolució de la superfície regada, entre 1858 i 1916.

El gradual increment de les terres de regadiu durant el segle XIX i les dues primeres dècades del XX és el resultat d’un doble conjunt d’accions. Per una banda la iniciativa dels propis agricultors aprofitant l’aigua dels torrents i cursos fluvials quan la seva utilització no implicava un esforç tècnic o econòmic que ho fes irrealitzable, així com la captació d’aigües subterrànies. Aquests petits regatges escampats per tot el país i dels quals dóna testimoni la documentació cadastral de quasi tots els municipis, eren individualment de poca importància econòmica i la producció era majoritàriament destinada a l’alimentació familiar o al proveïment del mercat local o comarcal. D’altra banda, durant la llarga etapa considerada, l’ampliació de les zones de regadiu és deguda a l’acció de companyies o societats de signe capitalista, que si en alguns casos —com el Canal d’Urgell— tenien per objectiu facilitar aigua per al conreu de cereals, en d’altres el primer objectiu era la utilització de l’energia hidràulica amb fins industrials —com al Canal anomenat de la Infanta— o la utilització del canal fluvial com a via de comunicació, com és el cas del Canal de la dreta de l’Ebre. No cal dir que des d’un punt de vista quantitatiu, i també qualitatiu, com hi haurà ocasió de veure-ho, aquestes grans obres hidràuliques que van convertir en regables milers d’hectàrees de secà són les que tenen més transcendència.

El marc jurídico-legal i les xifres globals

El règim jurídico-legal que emmarcà el creixement del regadiu té com a primera fita el reial decret del 19 de maig de 1816. Ferran VII, admetent que el Tresor públic rarament es trobarà amb diners sobrants per a emprendre obres de regadiu i sabent que les que el govern costeja es ressenten correntment de la falta d’interès dels qui en podrien ser beneficiaris, decideix estimular els ajuntaments, capítols eclesiàstics i subjectes particulars, nacionals o estrangers, “para que acometan estàs empresas, en la inteligencia de que renunciaré en su favor las utilidades que resultarían a mi Corona, costeando de mi cuenta dichas obras”. La renúncia implicava la cessió de tota mena de drets dominicals de caràcter eminent sobre les aigües com era vigent a la Corona d’Aragó. A l’empara d’aquest decret es començaren les obres del Canal de l’Esquerra del Llobregat, i s’estimulà la captació d’aigües mitjançant pous, mines, galeries o sínies, especialment al Camp de Tarragona.

En tot allò que no era afectat per aquest decret, el Reial Patrimoni mantingué els seus privilegis sobre la titularitat de les aigües fins i tot durant el breu parèntesi del Trienni constitucional. La situació no canvià fins a la llei del 19 de novembre de 1835 que reconeix el dret de propietat sobre les aigües subterrànies als propietaris de la terra, amb facultat d’extreure-les per qualsevol mitjà. La llei —que Jordi Maluquer denomina de “despatrimonialització”— significava la privatització de totes les aigües, i té un abast comparable al de les lleis desamortitzadores.

Cercant la manera d’estimular la construcció d’obres hidràuliques fou promulgada la llei del 24 de juliol de 1849 que establia autèntics privilegis fiscals: exempció total de contribució durant els deu primers anys per a la renda dels capitals invertits en nous regadius, exempció per a l’augment del valor de les terres novament regables, i exempció de la meitat de la contribució imputable als establiments industrials que se servissin de l’energia hidràulica obtinguda durant els primers deu anys. Després d’una sèrie de disposicions de menys importància fou promulgada la Llei d’Aigües del 3 d’agost de 1866, primera llei general d’aquesta matèria vigent per a tot el territori espanyol, poc respectuosa, però, amb les antigues tradicions i amb el dret consuetudinari que des de temps immemorials regulaven tota la qüestió dels regadius.

Algunes bases de la Llei d’Obres Públiques del 1868 i sobretot la Llei de Canals i Pantans del 20 de febrer de 1870 van minar els fonaments de la llei del 1866. Consolidada la Restauració, fou necessària la promulgació d’una nova llei d’aigües —la del 13 de juny de 1879—, llei que cal considerar com un dels textos legals que per la seva llarga vigència arribaren a afaiçonar el país. Amb aquest text legal les obres de regadiu van prendre un desenvolupament notable, i més encara després de la promulgació de la llei del 27 de juliol de 1883 —coneguda com la Llei Gamazo— que dictava regles per a la concessió d’auxilis a les empreses constructores de canals i pantans d’interès públic i atorgava a les societats de regants, junt amb d’altres avantatges, una subvenció de 50 per cent. La llei del 1883 està en la línia de la “política hidràulica” propugnada per Joaquín Costa que havia de desembocar en el pla d’obres hidràuliques —excessivament ambiciós i poc realista— del ministre Rafael Gasset. Després de les lleis del 7 de juliol de 1905, sobre auxilis a petits regadius, i del 28 de juny de 1910, que regulava l’extracció d’aigües subterrànies, no hi ha disposicions legals de gran importància fins al decret-llei del 5 de març de 1927 de creació de les Confederacions Sindicals Hidrogràfiques, entre les quals la de l’Ebre fou la primera a constituir-se.

Amb aquest marc legal, i prescindint de les disposicions que cadascuna de les concessions per a la construcció d’obres de regatge comportava, el progrés del regadiu fou considerable durant l’etapa que ens ocupa. Segons xifres oficials, l’any 1858 eren regades a Catalunya 58.281 ha, quan l’única obra de regadiu construïda amb data anterior era el Canal de l’Esquerra del Llobregat; l’any 1900, les dades de la Junta Consultiva Agronòmica referents a Catalunya donen 137.337 ha. Les terres regades havien augmentat en totes les províncies, però mentre a les de Barcelona l’augment era d’un 17 per cent respecte al moment anterior, a la de Lleida —que comptava amb els nous regatges del Canal d’Urgell— l’augment era d’un 248 per cent. En un tercer moment, l’any 1916, noves dades, ara més precises, de la Junta Consultiva Agronòmica donen per al total de Catalunya 180.532 ha de regadiu, és a dir, tres vegades més que l’any 1858; l’augment més important l’enregistren les comarques de Tarragona, gràcies a un aprofitament més intens de les aigües del Gaià i del Francolí i sobretot gràcies al nombre de mines per a la captació d’aigües subterrànies.

Cal advertir, però, que aquestes xifres no tenen més que un valor indicatiu de la tendència dels regadius a incrementar la seva superfície. No es poden prendre de cap manera com a valors absoluts. Un examen una mica minuciós que no és escaient de fer aquí, demostraria que les xifres del 1858 són probablement inferiors a la realitat; que les 154.000 ha assignades l’any 1900 a la província de Lleida han de ser rebaixades fins a 95.960, que són el resultat d’afegir a les 55.000 ha de la zona regada dels canals de Pinyana i de Fontanet les 40.960 ha del canal d’Urgell que consten com efectivament regades l’any 1898. La confusió entre superfície teòricament regable, superfície efectivament dominada pel canal i les sèquies principals, i superfície realment regada, és constant en aquesta mena d’estadístiques. I pel que fa als petits regadius, tant les xifres del 1900 com les del 1916 són aproximatives. No hi ha, tampoc, cap seguretat que quan es tracta de conreus associats —vinya campa, o vinya/olivera/cereals— l’extensió regada no aparegui en cadascun dels conreus que formen l’associació.

La distribució del regadiu entre els diversos partits judicials expressada en percentatges respecte a l’extensió del total de conreus és una dada que forneix una publicació de la Direcció General del Notariat i Registre de la Propietat de l’any 1886. Aquesta informació no dóna xifres pretesament precises però sí estimacions prou vàlides sobre el repartiment geogràfic dels regadius. Segons aquestes estimacions el màxim percentatge de terres regades es trobaria al partit judicial de Manresa, amb un 40 per cent de regadiu sobre el total de conreus, i al Pla de Barcelona, amb un 25 per cent. Amb un 20 per cent seguien els partits judicials de Puigcerdà, Arenys de Mar, Balaguer, Lleida, la Seu d’Urgell, Reus i Tortosa. Els mínims —entorn de l’I per cent— eren localitzats a Terrassa, Figueres, Solsona, Falset, Gandesa i Montblanc. La major proporció d’aquestes terres era dedicada al conreu de cereals, de manera que els únics partits judicials on el cereal no era predominant eren els de Granollers, on els cereals representaven només el 45 per cent, el de Valls, amb un 39 per cent, els de Tremp i d’Arenys de Mar, amb un 35 per cent, i els de Manresa i Mataró, amb un 20 per cent. Existia, doncs, una coincidència entre una major proporció del regadiu i una menor dedicació al cereal, el qual era substituït per conreus hortofructícoles destinats no solament a l’autoconsum —com s’esdevenia a tot arreu— sinó als mercats interiors o a l’exportació. Aquest és el cas dels tarongers d’Arenys de Mar amb un 15 per cent, dels arbres fruiters de Mataró i de Valls, que representaven respectivament el 20 i el 4 per cent, i dels avellaners d’aquest darrer partit que absorbien el 17 per cent de les terres regades. Les plantes tèxtils —gairebé exclusivament cànem que figurava en moltes de les rotacions practicades— ocupaven el 30 per cent del regadiu a Granollers i el 15 per cent a Solsona. Les plantes farratgeres —absents de les estadístiques de la província de Tarragona— són importants a Sort, on els són atribuïdes, possiblement amb exageració, el 86 per cent del regadiu; a Puigcerdà i a la Seu d’Urgell, ambdós partits amb un 35 per cent; a Girona, amb un 29 per cent, i a Arenys de Mar, amb un 20 per cent.

Les patates i altres tubercles són esmentats als partits de Solsona i de Granollers amb un 13 i un 10 per cent respectivament. La vinya, probablement associada al conreu de cereals, era regada a Vilafranca del Penedès en una proporció que potser exageradament és estimada en un 54 per cent del total del regadiu, xifrat només en un 1,40 per cent de tots els conreus del partit; a Lleida, en un 20 per cent; a Balaguer, en un 17 per cent; a Cervera, en un 18 per cent i a Tremp, en un 50 per cent.

L’olivera, regada en condicions semblants a les de la vinya, apareix dins el total de l’extensió del regadiu amb un 10 per cent a Lleida, un 3 per cent a Cervera, i un 1 per cent a Tremp.

La dedicació al conreu de cereals en la major part de les zones regades i la utilització de l’aigua en conreus impropis del regadiu —com la vinya i l’olivera— així com l’escassa superfície dedicada a les plantes farratgeres, indispensables si el regadiu havia de fornir la primera matèria per a la producció ramadera, són indicis d’una manca d’especialització i d’un aprofitament mínim de les possibilitats que oferia el regadiu. Això devia ser particularment notori en les noves zones regables on el tarannà rutinari del pagès del secà s’ajuntava a la manca de capitals i a uns obstacles d’ordre tècnic difícils de superar. El temps i l’accentuació de la crisi agropecuària finisecular forçaren una evolució del regadiu que féu els seus productes més abundants i competitius en el mercat interior i susceptibles, alguns, de ser exportats a l’exterior.

Observada l’evolució del regatge a escala provincial i general de Catalunya, vista la importància dels diversos conreus en les zones irrigades dels partits judicials, convé ara examinar l’estat dels regadius en cada una de les principals conques hidrogràfiques del país.

La conca del Llobregat

És fama que les aigües del Llobregat eren de les més ben aprofitades del món, tant pel que fa a la indústria com pel que fa a l’agricultura. Abans del 1858, a més de la munió de petits regatges establerts a la riba dels cursos fluvials d’aquesta conca, existien altres zones regades gràcies a la canalització de l’aigua de la sèquia de Manresa, obra del segle XIV, i del Canal de l’Esquerra del Llobregat. La sèquia de Manresa comença al peu del castell de Balsareny i discorre per Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i Sant Iscle de Bages, Abans d’arribar a Manresa es bifurca en dos ramals. El recorregut fins a l’Agulla és de 34.882 m i de 12.173 m més amb els dos ramals. Segons Llauradó, que escrivia al principi de la dècada de 1880, la superfície regada per la Sèquia era de 1.192 ha que podien rebre un reg cada setmana. L’alternança de conreus comportava dos anys de cereals i un tercer dedicat a patates, mongetes o’faves i mongetes. L’estadística del 1916 li atribueix una superfície regada de 1.200 ha.

El Canal de l’Esquerra del Llobregat o de la Infanta, s’acabà el 1819; tenia 17 quilòmetres de llargada, des de Molins de Rei fins a l’Hospitalet de Llobregat. A l'esquerra, portada de les Ordenences del canal del Pla, a l'esquerra del riu Llobregat, construït per les gràcies concedides per la infanta Lluïsa Carlota de Borbó. A la dreta, el canal de la Infanta al seu pas per Molins de Rei.

El Canal de l’Esquerra del Llobregat, conegut també com el Canal del general Castaños i després de la Infanta Carlota, formava part d’un projecte de canal que havia de permetre la navegació entre Manresa i Barcelona promogut l’any 1814 per la Junta de Comerç de Catalunya. L’objectiu principal era el transport dels carbons de Berga a la ciutat comtal. Postposat el projecte global, els propietaris de Molins de Rei, Santa Creu d’Olorde, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet de Llobregat i Sants, estimulats pel reial decret del 19 de maig de 1816, van concebre la idea d’aprofitar les aigües procedents de les preses i sèquies del Papiol i de Molins de Rei que, després d’haver acomplert diversos usos sobretot industrials, retornaven al curs del riu sense més aplicacions. El projecte fou aprovat el 2 de setembre de 1817, Les obres començaren immediatament i foren acabades dos anys després. L’agrònom rossellonès Jaubert de Passà, que visità el Principat i el País Valencià entre 1816 i 1819, lloà la direcció de l’obra, menada per l’arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, i la rapidesa i economia amb què era executada. Es calculava que els 17 quilòmetres de Canal, des de Molins de Rei a l’Hospitalet de Llobregat, i les corresponents derivacions permetrien regar unes 2.900 ha a més de la utilització de les aigües com a força motriu. Malgrat que el rei va atorgar el lliure i gratuït ús de les aigües, eximí els terratinents del pagament del dret d’entrada, de censos i lluïsmes i exceptuà per cinc anys de la contribució per l’augment del delme, la mala administració que sembla que va tenir l’empresa comportà dificultats per als propietaris. No fou estranya a aquesta situació la pugna jurídica que l’empresa va haver de sostenir, primer, amb els propietaris de les sèquies del Papiol i de Molins de Rei, i després, amb l’empresa que havia obtingut la concessió per a construir el Canal de la Dreta i regar 7.500 ha amb la qual cosa el Canal de la Infanta es quedaria sense aigua. El primer plet fou sentenciat l’any 1847, després de disset anys d’haver-lo iniciat. La sentència fou favorable al Canal de la Infanta, però els seus propietaris van haver de compensar els litigants del Papiol concedint-los els dos salts existents a Cornellà i a l’Hospitalet de Llobregat.

El plet amb la concessionària del Canal de la Dreta acabà el 1859. La junta del Canal de l’Esquerra va haver d’acceptar la reial ordre del 30 de desembre de 1857 que fixava en 1.615 litres per segon el volum que el canal havia d’utilitzar amb destí al regadiu, a raó de mig litre d’aigua per segon per a cada una de les 3.230 ha del marge esquerre del Llobregat. Malgrat aquesta limitació, l’administració fou pròspera. Els aprofitaments industrials pagaven amb escreix les despeses de conservació i administració, sense necessitat de fer pagar cap cànon. 3.230 ha és la superfície que l’estadística de la Junta Consultiva Agronòmica dóna com a superfície efectivament regada l’any 1916.

L’esmentat Canal de la Dreta té origen en el reial decret del 6 de desembre de 1855 que autoritzava Eugeni Soler per aprofitar les aigües del Llobregat i regar 7.500 ha dels termes de Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat, Viladecans, Gavà i Castelldefels. Les obres començaren el 1856 i amb dos anys fou acabada la presa, el canal principal, la sèquia del Prat i la lateral. L’any 1861 estaven fetes totes les obres més importants, i el 1865 acabats els més petits detalls. Ara bé, reduïda la dotació d’aquest canal, segons la reial ordre del 1857, al volum que portés el riu una vegada satisfetes les necessitats del Canal de la Infanta, el nou canal ho tenia tot llevat de l’aigua. Entre el 1866 i el 1874, les hectàrees regades anualment no van passar de la mitjana de 1.033. Denegades durant la construcció del canal les peticions fetes pel concessionari de disminuir la secció de les sèquies d’acord amb l’exigu cabal disponible, el concessionari va reclamar una indemnització a l’estat, el qual el 1874 s’incautà de l’obra del canal pagant 819.644 pessetes, 485.284 de les quals figuraven en concepte de despeses de construcció i expropiació de terrenys, i la resta com a interessos simples del capital al 6 per cent anual. A partir d’aquest moment l’administració del Canal passà a formar part del servei ordinari d’Obres Públiques de la província. L’any 1897 l’estat va cedir el Canal al Sindicat de Regants. Una Memòria de l’any següent afirmava que la dotació d’aigües en èpoques abundants amb prou feines arribava als 1.500 litres per segon, i que amb elles es regaven unes 1.600 ha però que, utilitzant les aigües que es perdien, es podrien regar 1.000 ha més sense realitzar gaires despeses. Per aquests anys el Sindicat de Regants va poder aprofitar el sobrant de les aigües artesianes del mateix delta del Llobregat. L’any 1916, però, el Servei Agronòmic de Barcelona avaluava la superfície efectivament regada en 1.212 ha. Les 7.500 ha de la concessió quedaven lluny de la realitat, per bé que després de la construcció del Canal moltes terres de la banda dreta del riu triplicaren el seu valor. Els conreus predominants eren el moresc, el blat, les mongetes, els favons i els arbres fruiters. Entre juny i setembre —que és quan l’aigua era més necessària— es podia regar cada deu dies.

La conca del Besòs

El canal més important d’aquesta conca era el Rec Comtal que des de l’alta Edat Mitjana va regar una part del Pla de Barcelona. Les seves aigües, però, no eren en la seva major part aigües superficials derivades del Besòs, sinó procedents de galeries subterrànies. Les primeres galeries foren obertes el 1788, continuades el 1822, el 1838-39 i en anys posteriors, de manera que ja en el darrer quart de segle passat es deia que la sèquia més important era alimentada principalment per les aigües subterrànies ja que el Besòs només portava aigua en temps de pluges abundants. S’atribuïa la modificació del règim fluvial al desboscament de les zones muntanyoses del curs anterior, i a la necessitat d’obrir galeries subterrànies als al·luvions que omplien el llit del Besòs.

D’altra banda, també el destí o l’aplicació de les aigües va anar variant. Si ja al principi del segle XIX sorprenia la barreja d’establiments fabrils i d’explotacions agrícoles, l’any 1864 les aigües del Besòs tenien més importància per a la indústria i per al proveïment de Barcelona —que n’absorbia un terç— que no pas per a l’agricultura. La sèquia principal tenia uns 12,5 quilòmetres i regava 658 ha dels termes de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Santa Coloma de Gramenet i de les hortes del Portal Nou de Barcelona. La conversió de sòl agrícola en sòl urbà i industrial, que fou molt intensa en aquestes dècades, fa pensar que les 659 ha que el 1916 són assignades al Rec Comtal, constitueixen un anacronisme.

Els regadius d’aquesta zona donaven generalment dues collites cada any: a l’hivern solien alternar el blat, l’ordi, les mongetes, el cànem i les cebes; la collita d’estiu era habitualment el moresc. Les darreres dècades del segle foren testimoni d’un gradual expandiment de les plantes farratgeres.

Les conques del Ter, del Fluvià i de la Muga

Les aigües de la part alta de la conca del Ter eren aprofitades com a força motriu principalment, de manera que els terrenys de regadiu d’una certa extensió no començaven fins a la Cellera i continuaven ininterrompudament fins a Torroella de Montgrí, a set quilòmetres de la desembocadura. Les sèquies que permetien el regatge eren set a la riba dreta i tres a l’esquerra. Les úniques realment importants eren la de Gualta i la del Molí de Pals. La primera, que pertanyia al comte de Peralada, regava la plana de Gualta, Serra, Ultramort, una part del terme de Torroella i les hortes del terme de Pals. L’Estadística del 1916 li atribueix una superfície regada de 2.620 ha.

Amb aigües d’aquesta sèquia i la de Colomers, propietat del marquès de Sentmenat —que el 1916 regava només unes 360 ha— quan el conreu de l’arròs no estava prohibit s’havien regat 4.874 ha d’arrossar. La segona sèquia en importància era la coneguda amb el nom del Molí de Pals que regava unes 2.000 ha. Segons la referida font del 1916 el total d’hectàrees regades de la conca del Ter era de 5.627. L’enginyer Andreu Llauradó, a qui és deguda la descripció de la conca, recalca que les seves aigües són destinades preferentment a moure artefactes i que no eren utilitzades, “como fuera preciso, con mayor provecho para la agricultura”. Les causes assenyalades són la no existència d’un règim de distribució de les aigües que permetés conciliar l’interès dels propietaris de les aigües, d’origen feudal, en gran part, amb els interessos dels terratinents i possibles regants. Alhora, la pluviositat relativament alta de la zona feia menys necessari el reg artificial.

També del Fluvià derivaven diverses sèquies cap de les quals permetia el reg de més de 16 ha i, segons l’estadística del 1916, sumaven en total unes 30 ha. Les possibilitats que oferien les aigües del Fluvià i dels seus petits afluents eren, però, molt superiors. En són una bona prova els dos projectes següents: l’elaborat el 1868 per Andreu Abelló i acceptat per la Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç de Girona, anomenat Canal del Nord de Catalunya, que amb aigües del Fluvià i del Ter havia de convertir en regables unes 16.000 ha, i el de data posterior, obra de Joan Tutau, el qual es proposava derivar aigües del Fluvià i regar 3.809 ha dels termes d’Esponellà, Vilert, Espinavessa, Vilafant, Figueres, Vilatenim, Vilabertran i Cabanes d’Empordà.

Els vuitanta quilòmetres del curs de la Muga nodrien també algunes sèquies que, segons les dades de la Junta Consultiva Agronòmica del 1916, no regaven més que unes 42 ha de terreny.

Les aigües superficials dels rius de la zona del nord-est de Catalunya eren sovint elevades per mitjà de puranques —palanques mogudes per acció de l’home— així com les subterrànies ho eren per sínies de tracció animal. En resum, l’increment, més aviat fluix del regadiu a les comarques gironines —unes 2.000 ha entre el 1858 i el 1916— és degut, en primer lloc, a unes circumstàncies pluviomètriques més favorables que les dominants a les comarques de Ponent i de Migjorn. Circumstàncies que, per exemple, no solament feien rendible el conreu en secà de la userda, sinó que aquesta podia ser segada quatre vegades l’any, mentre que al regadiu la mitjana era de cinc tallades i la màxima de set. En molts indrets d’aquesta zona la lluita menada pels pagesos no era per l’aigua, sinó contra l’aigua. El dessecament d’aiguamolls no solament guanyà terrenys per al conreu, sinó més salubritat per a la població.

La conca del Segre

La majoria de les sèquies del Segre i dels seus afluents, llevat del Canal d’Urgell i del Canal d’Aragó i Catalunya, són d’origen medieval. A la capçalera del Segre, a la Cerdanya, la que és considerada més antiga és la d’Age, construïda el 1023, i la més important és la de Puigcerdà, construïda l’any 1310, que aprofita les aigües del riu Querol, rega terres d’ambdós costats de la frontera i forma l’estany que antigament era el dipòsit que repartia l’aigua a totes les hortes que envoltaven la vila del Montcerdà. L’any 1821, es bastí la sèquia del Vilar, a la Vall de la Llosa, que porta les aigües a Ardèvol i Prullans. Llívia podia regar una part del seu terme, i la batllia de Bellver, prenent també aigües del Segre, disposava igualment d’una àmplia zona de regadiu.

Les derivacions més importants del Segre comencen a Balaguer i donen origen a lès extenses hortes de la seva rodalia i de les planes del Segrià. Riu avall, a la riba esquerra neix la sèquia de Vilanova de la Barca que rega aquest terme municipal i els d’Alcoletge, Lleida i Albatàrrec. La sèquia de la Comanda de Torres surt d’un assut més modern, construït en el Segre, travessa els termes de Lleida, Albatàrrec, Montoliu i Sudanell, i a Torres de Segre aboca les aigües sobrants al riu.

Les derivacions de la Noguera Ribagorçana completen la xarxa dels canals que reguen part de les comarques de la Noguera i del Segrià. En el límit de Catalunya i Aragó, els tres grans braços del Canal de Pinyana reguen les hortes d’una dotzena de municipis. Segons dades de l’any 1916 la zona regada per aquest Canal sota la jurisdicció de la Junta de Sequiatge de Lleida tenia una extensió de 10.433 ha, i la longitud de les canalitzacions era de 62 quilòmetres.

Les possibilitats d’augmentar els regadius mitjançant els pantans i les canalitzacions fetes per les companyies hidroelèctriques —que per a la Conca de Tremp serien unes 2.500 ha— no passaren de projecte o foren realitzades en època posterior a la primera guerra mundial.

El gran augment de la superfície irrigada en aquesta conca havia de venir per dues importants obres hidràuliques: el Canal d’Urgell i el Canal d’Aragó i Catalunya, que foren causa de la transformació del país.

El Canal d'Urgell

L’empresa Canal d’Urgell S.A. fou la responsable de realitzar el vell projecte d’aprofitar les aigües del Segre per a regar la plana d’Urgell. Les obres foren acabades el 1861. A l'esquerra, portada del primer projecte de canal, de l’any 1816. A la dreta, títol de 2 accions del Canal d’Urgell S.A. (1863).

El projecte d’aprofitar les aigües del Segre per a regar la plana d’Urgell data ja del segle XIV. Hom tornà a parlar en temps de Carles I, durant el segle XVII, i sota el regnat dels primers Borbons. Acabada la guerra del Francès, la Junta de Comerç fa noves gestions. Els pobles veïns s’imposaren una contribució especial i l’any 1817 van poder començar les obres, que foren abandonades el 1822. Els promotors, però, no es desanimaren: realitzaren nous estudis i l’any 1829 reprengueren els treballs. La guerra civil carlina va interrompre les obres novament. El 1847 diversos particulars constitueixen una societat que fou autoritzada pel govern per a realitzar el projecte elaborat per Pere d’Andrés i Puigdollers.

El juny del 1851 els delegats dels pobles compresos en la zona regable van nomenar una junta per a ultimar el conveni amb l’empresa constructora. Signat el 10 d’agost del 1851, s’hi adheriren uns mil sis-cents propietaris i es creà una societat anònima amb 16.000 accions de 2.000 rals “suscribiéndose a las acciones multitud de pequenos propietàries y hasta jornaleres, àvidos de hacer brotar de su suelo la riqueza allí dormida”. Sense haver-se aconseguit la concessió definitiva, va declarar-se caducada la provisional i en fou atorgada una altra a favor de Girona Germans, Clavé i Companyia, els quals el 5 de març del 1853 la traspassaren a favor de la societat anònima Canal d’Urgell, autoritzada pel reial decret del 28 de desembre de 1853. Els Girona —originaris d’aquesta comarca i amb interessos agraris considerables, sobretot després de la desamortització— continuaren intervenint en la direcció de la societat, de la qual eren uns dels majors accionistes.

El túnel de Montclar, al canal d’Urgell, en una imatge publicada en una ressenya de l’obra del canal d’Urgell (Barcelona, 1861).

L’empresa no ho va tenir gens fàcil. Una sèrie de qüestions legals, tècniques i econòmiques que quedaren pendents en ser atorgada la concessió van produir dificultats gairebé insuperables. L’execució material de l’obra costà 57.226.000 rals, però amb el valor de les expropiacions, les despeses d’administració i direcció de l’empresa, els interessos pagats als prestamistes, les despeses de conservació de l’obra, i la pèrdua soferta en negociar els impostos portaren el cost efectiu de l’obra als 91.159.000 rals. La psicologia dels pagesos urgellencs, ancorada en la tradició del secà, la inexperiència quant a les tècniques del regadiu i la manca de capitals per a introduir-les, van fer la resta. Les obres foren acabades el 1861, però fins el 1864 —en què es van regar 6.500 ha— l’aigua va discórrer pel canal i tornava al mateix riu sense haver tingut cap aplicació. En anys successius la utilització fou mínima: el 1865 foren regades 16.500 ha i el 1866, 18.400. Fins a l’any 1872 la zona regada devia tenir una extensió semblant per tal com el producte obtingut era gairebé igual. Quan augmentà l’extensió augmentaren també els problemes: la salabror del sòl profund, concentrada segle rere segle, ascendia per capil·laritat i matava els sembrats; l’aigua, entollada, emmalaltí de paludisme els pagesos, i la gent emigrà. Les comarques regades pel canal perderen habitants i la recuperació hagué de venir de la immigració de pagesos del Pallars i de l’Alt Urgell, avesats de segles a regar i drenar. Paral·lelament calgué resoldre el problema de la insuficiència estacional d’aigua, de la manca de sèquies, de nivellar terrenys i d’evitar filtracions. Cap a mitjans dels anys 1880, quan la zona regable —no pas efectivament regada— era fixada en unes 52.000 ha, la distribució dels conreus és ben lluny encara de mostrar un aprofitament òptim de l’aigua. Si alguns camps pròxims a les poblacions i que per aquesta raó disposaven d’adobs de quadra, rendien fins a 25 hi de blat per hectàrea —la mitjana a Catalunya era llavors entorn dels 12— la resta de les terres campes només produïen una mitjana de 10 hi “i això encara en anys regulars”. El conreu de cereals era en general biennal, de manera que la meitat de les terres campes, tot i poder-les regar, era sotmesa al guaret més tradicional.

Oficines de la societat del canal, a Mollerussa, al començament del segle XX.

Coincidint amb la febre de plantar vinya que és general en aquests anys per tot Catalunya, també s’estengué considerablement aquest conreu per la zona del canal. Les vinyes regades presentaven una “frondositat i un vigor extraordinaris”. El rendiment oscil·lava en les terres de primera i segona qualitat entre els 37 i 55 hi per hectàrea, molt per damunt de la mitjana de Catalunya. També les oliveres, soles o associades al conreu cereal, eren regades. Els prats artificials eren pràcticament inexistents; els camps d’alfals i de collites d’estiu a penes ocupaven 900 ha, i això que aquell farratge s’hi feia perfectament i permetia cinc o sis tallades anuals durant quatre o cinc anys.

Aquest panorama no gaire falaguer va canviar molt a poc a poc. L’any 1898 la superfície productiva era calculada en 40.960 ha, de les quals només 19.559 ho eren de conreus propis de regadiu —cereals, tardanies, alfals i horta— ja que la resta eren 14.432 ha de vinya i 6.979 ha d’olivers. Ja entrat el segle XX la superfície regable era de 63.345 ha, però n’hi havia 2.150 d’ermes, 5.248 no adherides al conveni amb la societat del Canal, i només 56.947 ha efectivament regades.

La raó d’aquest desfasament entre les possibilitats ofertes pel Canal i la realitat quotidiana obeïa a diverses causes: manca de comunicacions dins de la zona regable, manca d’equipament agrícola, i manca d’instrucció. Si tots els terratinents haguessin fet com Ignasi Girona, el propietari del Castell del Remei, que en la compra de la propietat, rompudes, treballs de nivellació, plantacions, construccions, etc, tenia invertides 3.000 pessetes per hectàrea sense comptar el capital d’explotació, el resultat global hauria estat un altre.

Sense èxits espectaculars, la situació va canviar lentament des de la darreria del segle XIX i de manera més accelerada des de la segona dècada de l’actual. Començant per la població, els censos del 1860 al 1910 dels quaranta-sis municipis compresos dins la zona regable, inclosa la ciutat de Lleida, fan passar el nombre d’habitants de 67.841 a 90.741. Si durant els primers vint-i-set anys la població augmentà un 3 per mil anual, en els darrers deu anys l’augment va ser del 13 per mil. Certament, no tot és atribuïble al Canal, però sens dubte deu ser-ne un factor molt principal. En l’aspecte de la producció agrícola la influència dels nous regadius sembla menys discutible. Segons dades oficials, els adobs descarregats a les estacions de Bell-lloc d’Urgell, Mollerussa, Bellpuig d’Urgell i Anglesola —estacions de la Companyia de Camins de Ferro del Nord— i a Puigverd, Artesa de Lleida, Juneda i les Borges Blanques —de la línia de Tarragona a Lleida— sumaven 104 quintars mètrics l’any 1886, 26.884 el 1900 i 95.344 el 1912. El paral·lelisme entre el creixement de la població i el progrés de les tècniques agrícoles expressat en l’enorme increment del consum d’adobs gràcies a la demanda del regadiu, no pot ser més evident.

Estimat el grau de desenvolupament econòmic d’una comarca en l’elevació del valor de la terra i el moviment de mercaderies i viatgers, les dades disponibles certifiquen una evolució francament positiva. Entre el 1860 i el 1912 el valor en venda de la terra va quadruplicar. Pel que fa al moviment de les estacions de ferrocarril, entre el 1878 i el 1912 el nombre de viatgers de les quatre esmentades estacions de la línia de Barcelona a Saragossa, passà de 14.194 a 99.288, és a dir, que enregistrà un augment del 699 per cent, i el tonatge de mercaderies saltà de les 5.423 a les 56.246 tones mètriques, amb un augment, doncs, del 1.037 per cent. El ferrocarril de Tarragona a Lleida, a les estacions també ja esmentades i en els anys 1886 i 1912, va transportar respectivament 17.642 i 53.030 viatgers, i 6.985 i 27.414 tones mètriques de mercaderies, o sigui amb un augment del 300 per cent en els primers i del 392 per cent en les segones.

Hom ha atribuït a la influència del Canal no solament la creació de més riquesa, sinó també la seva millor distribució. Com sol passar quan les terres passen de secà a regadiu, les grans propietats, llevat d’algunes excepcions, disminuïren en nombre i en extensió. La subdivisió va fer propietaris a molts dels agricultors, la conflictivitat quedà centrada en l’afer del pagament del novè a la Companyia del Canal, i —almenys per al període suara considerat— no revestí mai cap mena de violència. Cal dir, d’altra banda, que des del moment de la seva fundació la Companyia no va poder repartir mai cap benefici als seus accionistes, ni reintegrar als obligacionistes el capital degut.

El Canal d’Aragó i Catalunya

El Canal de Catalunya i Aragó, inaugurat el 1909, rega divuit municipis de la comarca de La Llitera i tretze de la comarca del Segrià.

La segona gran obra hidràulica que havia de canviar el paisatge, els recursos econòmics i la manera de viure dels habitants d’una gran contrada fou el Canal d’Aragó i Catalunya. Les vicissituds per les quals va haver de passar el projecte des de la seva formulació per la vila de Tamarit de Llitera l’any 1782 fins a la seva inauguració el 1909 constitueixen també una llarga història d’esperances i de frustracions, d’expectatives de negoci i de fracassos empresarials. El 1783 l’arquitecte Manuel Inchausti va presentar un primer esborrany de projecte, que fou completat per Francisco Rocha, l’any 1806. La guerra napoleònica va paralitzar els projectes, dels quals no hi ha notícia fins a la reial cèdula del 25 d’abril de 1834 gràcies a la qual la iniciativa particular va obtenir nombroses gràcies i concessions per a la construcció d’un canal de navegació amb possibilitat de derivar-ne sèquies per al regadiu. La guerra carlina i les discrepàncies entre els possibles usuaris de les aigües van fer perdre la concessió. La llei del 10 de setembre de 1856 concedí la construcció del canal a una nova companyia que, com l’anterior, era dirigida per catalans. Malgrat l’optimisme que respira la publicitat feta per l’empresa anunciant que l’obra podria ser acabada amb quatre anys i assegurant la navegació entre Graus i Lleida i el regatge de 90.112 ha, el projecte no prosperà. L’any 1864 en fou aprovat un de nou, redactat per l’enginyer Barry, i la concessió fou modificada pel reial decret del 3 de setembre de 1866. Aquest projecte parla ja d’una dotació de 35 metres cúbics per segon i d’una extensió regable de 104.000 ha com el projecte que finalment fou realitzat. El reial decret del 17 de novembre de 1876 va transferir a Carles Fortuny i als seus consocis la concessió del canal de Tamarit amb el nom de Canal d’Aragó i Catalunya. El termini de construcció era fixat en nou anys. Tant aquesta concessió, com les ulteriors de 1888 i 1892 caducaren sense haver-se executat més que algunes obres aïllades.

Finalment, davant del clamor desesperat dels habitants de la comarca vehiculat i magnificat per Joaquín Costa, la llei del 5 de setembre de 1896 encarregà a l’estat la continuació de les obres, que foren oficialment acabades el 31 de desembre de 1909. El director de l’obra, però, l’enginyer Rogelio de Inchaurrandieta, des de l’any 1906 va començar a facilitar aigua als pagesos, de manera que els beneficis del Canal tenen inici aquell any. El canal principal, els secundaris i la multitud de sèquies constituïen una xarxa de 311 quilòmetres que abastava divuit municipis aragonesos de la comarca de la Llitera i tretze de catalans de la comarca del Segrià, amb una superfície total de 108.857 ha. El canal principal surt de la Pobla de Castre cinc quilòmetres abans de la confluència de l’Éssera i el Cinca, penetra en territori català per Alfarràs i acaba a Alguaire, després de donar naixença al canal d’Escarp, de 42 quilòmetres de llargada fins que desaigua al Segre. Les sèquies de Coll de Foix, Vilanova d’Alpicat, Alguaire i Almacelles prenen les aigües del canal principal; les de Valmanya i Soses, del canal d’Escarp. L’any 1910 començaren a ser regades les terres dels municipis catalans. L’any 1916 es calculava que les hectàrees regables en territori català eren 36.562, i les efectivament regades unes 22.000.

L’experiència del Canal d’Urgell serví de molt per tal d’evitar les conseqüències negatives de la conversió en regadiu de les terres dels secans de la Llitera i de part del Segrià. Per bé que l’espai comprès entre el Canal, l’Éssera, la Noguera Ribagorçana i el Segre ja comptava amb unes 23.000 ha regades, les aigües del Canal d’Aragó i Catalunya promogueren una profunda transformació econòmica de la zona.

El Delta de l’Ebre

A les riberes de l’Ebre, i de Xerta fins a Amposta, hi ha els regatges més antics de la comarca, constituïts per petites hortes familiars regades per nombrosos sequions i per multitud de sínies. L’ampliació i la intensificació agrícoles d’aquestes riberes va assolir-se amb la construcció dels dos canals de l’Ebre: el de la Dreta i el de l’Esquerra.

Títol de 10 accions de la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre (1881). El Canal de la Dreta de l’Ebre fou construït, en la seva part principal, l’any 1859 per la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, i acabat el 1886 per la nova Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre.

El Canal de la Dreta arrenca de l’assut de Xerta i segueix l’Ebre de prop, llevat del tram de Roquetes, fins a Amposta. A la sortida d’aquesta vila es bifurca en dos canals, el Principal que a través de les hortes de Balada i Sant Jaume d’Enveja arriba fins a l’illa de Buda, i el Marítim sobreposat a l’antic canal de navegació construït en temps de Carles III. Com la resta d’obres hidràuliques, el Canal de la Dreta de l’Ebre va viure diverses vicissituds. Des del projecte del dominicà P. Damià dels Apòstols, elaborat el 1769, la idea de construir uns canals per a la navegació fluvial i de manera subsidiària per al regatge de les terres, sorgeix i desapareix repetidament en la documentació de l’època. Els anys 1819 i 1825 es parla de dues temptatives que no tingueren cap futur. Deu anys més tard comença a sonar el nom d’Enrico Misley com a promotor d’una empresa de navegació que fou efectivament constituïda a Barcelona l’any 1842, amb 3.000.000 de rals de capital. La societat no va fer res de bo fins que no connectà amb grups financers poderosos. L’any Isidore Pourcet —i darrera d’ell el grup financer francès dels germans Péreire— va obtenir la concessió dels treballs de canalització de l’Ebre, des d’Escatron fins al mar, i de les obres de regatge realitzables en els dos marges dels últims trams del riu. A partir d’aquell moment, el futur d’un canal de regatge a la riba esquerra seria totalment mediatitzat pels esdeveniments que es produirien a l’entorn del canal de la Dreta, i això tant a nivell jurídic com a nivell dels resultats agrícoles. L’any Pourcet constitueix la societat anònima titulada Reial Companyia de Canalització de l’Ebre. El capital social —126.000.000 de rals— fou subscrit majoritàriament per francesos i britànics. Des del 1857 la Companyia fou dirigida per l’enginyer Julio Carvalho Carrión, que ja havia treballat en diverses obres públiques en les quals estava interessat el grup financer francès. L’any 1859 foren acabades les obres del canal principal, però fins el 1886 no es donà per acabada la construcció de les sèquies dels dos canals secundaris en què, des de la sortida d’Amposta, es dividia el canal.

Davant la impossibilitat tècnica i econòmica de fer navegable el curs del baix Ebre, la Companyia decidí la utilització dels dos canals i construir les sèquies necessàries per tal de fer regable una gran extensió del Delta dret. Els assaigs que l’enginyer Carvalho havia fet de conrear l’arròs havien estat positius i la Companyia, que entretant havia construït diverses sèquies menors, començà a distribuir aigua als agricultors interessats. Començava la transformació agrícola del Delta. El creixement del conreu fou molt ràpid durant els primers anys: l’any 1861 foren subscrites 1.650 ha el 1872 eren ja 4.074. La superfície que s’acollí al benefici del reg es va mantenir més o menys constant durant els nou anys següents, amb una mitjana de 4.029 ha anuals. Del 1882 al 1885, coincidint amb la crisi econòmica de la Companyia, la seva subrogació per la nova Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre, els problemes posats per la Confraria dels Pescadors del Delta i l’epidèmia de còlera, el nombre d’hectàrees subscrites davallà fins a les 1.749 del darrer any. En canvi, l’augment serà continu des del 1886: la mitjana del quinquenni 1906-10 arribà a les 5.646 ha, fou estimada en 7.000 ha el 1912, en 7.600 ha el 1916 i en 8.250 el 1919. En aquest darrer moment havia estat bonificat el 70 per cent de les terres de la riba dreta susceptibles de ser transformades.

Francesc de P. Romañà, principal promotor del Canal de l’Esquerra de l’Ebre (“La Ilustració Catalana”, 1911).

La contrucció del Canal de l’Esquerra fou més tardana i respongué, més que a la decisió d’una companyia, a la voluntat dels terratinents de la zona dirigits per Francesc Romana i Suari.

El 1872 la Companyia de l’enginyer Carvalho presentà el primer projecte de canal de l’esquerra, l’execució del qual no arribà ni a començar. Declarada en fallida la vella empresa i creada la Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre, la idea del canal esquerre resta en suspens fins el 1904, moment en què apareix un nou plec de condicions per a la seva construcció. Es parlava aleshores d’un projecte per a regar 10.800 ha. Més tard la concessió fou feta per a regar 12.691 ha de Tortosa i una petita part del Perelló. L’autorització per a procedir a la subhasta de l’obra és del 15 d’abril de 1906, i per tal de poder-hi concórrer i assegurar la construcció amb les condicions més favorables previstes per les lleis, els propietaris de la zona s’organitzaren en Comunitat-Sindicat de Regs, a la qual fou adjudicada la construcció del canal. Prèviament, la Comunitat-Sindicat havia arribat a un acord amb la Companyia per al finançament dels treballs. En virtut d’aquest contracte va ser possible començar les obres que en una primera fase foren enllestides el 17 d’abril de 1911 i oficialment acabades el 5 de maig de l’any següent. L’any 1916 la Granja Arrossera d’Amposta atribuïa al Canal de l’Esquerra el regadiu de 4.720 ha d’arrossar i 302 ha d’horta.

Les conseqüències de la construcció d’ambdós canals es fan paleses en l’ordre demogràfic, econòmic i social. Entre el 1860 i el 1920 la població dels municipis de Tortosa, Amposta i Sant Carles de la Ràpita passà de l’índex 100 al 159, per damunt de la resta de la comarca del Baix Ebre i per damunt també del total de Catalunya. La part més pròpiament del Delta —és a dir, cinc pedanies del municipi de Tortosa i una part dels termes d’Amposta, de Sant Carles de la Ràpita i del Perelló— que el 1860 no tenia més d’un miler d’habitants arriba als 3.700 l’any 1920. Aquest augment, explicable per la forta immigració, que en aquesta època fou majoritàriament valenciana, va haver de lluitar amb l’obstacle de les febres palúdiques que posaren a prova l’esforç colonitzador: 6.000 persones van contreure el paludisme l’any 1912; unes 12.000 el 1915.

La construcció del Canal de l’Esquerra de l’Ebre respongué a la voluntat dels terratinents de la zona, dirigits per Francesc Romana i Suari. Les obres s’acabaren l’any 1912. De dalt a baix, el pont de Xerta i la presa del canal, i la inauguració de les obres, en imatges publicades a “La Ilustració Catalana” el 1911.

Els efectes econòmics de l’ampliació del regadiu són també ben visibles, i protagonitzats en particular pel conreu de l’arròs. Iniciat experimentalment el 1860 i convertit després en quasi monocultiu, entre aquella primera data i la de 1920 la superfície arrossera passà de les 1.500 ha a les 11.500. Però més significatiu que l’augment de la superfície dels arrossars és la comparança entre els índexs de superfície —100 el 1900 i 287 el 1920— amb els de producció —358 el 1920—, diferència que vol dir que l’extensió superficial anà acompanyada d’una intensificació i modernització del conreu; ras i curt: d’un augment de la productivitat. L’arròs del Delta que el 1900 representava el 8 per cent de la collita espanyola d’aquest cereal passà al 18 per cent el 1920. No fou estranya a aquestes millores l’actuació de la Granja Arrossera d’Amposta creada oficialment el 1915, però ja existent alguns anys abans, la qual introduí noves varietats de llavors, maquinària especialitzada i els adobs més adequats.

La distribució de la propietat també en resultà modificada. L’any 1907, al marge esquerre de l’Ebre les explotacions de més de 50 hectàrees eren 31, posseïen 7.147 ha i representaven l’I 1,2 per cent del total d’explotacions i el 84,3 per cent de la superfície total. La petita propietat, inferior a 5 ha, hi era present amb 66 explotacions i 166 ha, i representava el 36,4 per cent de les explotacions i l’I,8 per cent de la superfície. Seixanta anys després, les xifres registren 4.505 explotacions petites —és el minifundi del delta— aureolant 22 grans explotacions de més de 50 ha que retenen el 34,1 per cent de la terra. La propietat mitjana, entre 5 i 50 ha, que l’any 1907 representava el 14 per cent de la superfície, ha passat posteriorment a representar-ne el 30,6 per cent.

A la dreta del riu, malgrat que el procés és més antic, les finques grans s’han parcel·lat menys i s’ha pogut parlar d’una resistència a vendre per part dels grans propietaris. Per al conjunt del Delta sembla clar que la seva conversió en terra agrícola de regadiu ha donat lloc a una polarització entre les antigues grans propietats, encara subsistents, i el minifundi format per la massa laboral sense terra que en comprar les petites parcel·les ha anat pagant la plusvàlua que ella mateixa havia creat.

Les conques fluvials entre l’Ebre i el Llobregat

Aquesta llarga extensió de costa només disposa de cursos d’aigua de cabal molt escàs, bé que curosament aprofitats des de molt antic. Els més important són el Francolí i el Gaià, no solament perquè tenen més cabal, sinó perquè fan possible els regadius del Camp de Tarragona, molt importants des del punt de vista agrícola.

Les dades cadastrals del segle XVIII demostren ja un regadiu derivat d’aquests rius bastant extens. Al principi del segle XIX Jaubert de Passà deia que després de Montblanc i en un recorregut de nou llegües, el Francolí regava més de 3.000 jornals de terra què, sense la seva aportació, serien ben pobres. El darrer tram del riu era sagnat per dos canals que, segons el mateix autor, en una llegua i mitja regaven 700 jornals de terra dels municipis de Tarragona i Constantí.

Pascual Madoz esmenta els regadius del Francolí i dels seus afluents de la dreta com una mostra d’aprofitament integral. Segons ell, al partit judicial de Tarragona, el riu regava 864 jornals que constituïen una horta fèrtil i de conreus molt variats. L’elevació dels terrenys a la riba esquerra impedia quasi totalment els regadius de les poblacions situades en aquell marge. En temps d’Andreu Llauradó, que escrivia al principi dels anys 1880, la sèquia de Constantí-Tarragona regava unes 1.216 ha, i segons Elias de Molins durant les estiuades del començament del segle actual, les 2.500 ha regables de la conca baixa del Francolí difícilment podien rebre l’aigua suficient.

Quant al Gaià, des del seu naixement a la serra de la Brufaganya fins a la seva desembocadura prop d’Altafulla, era també molt intensament aprofitat. Les seves aigües regaven unes 287 ha.

La necessitat de mantenir els regadius del camp de Tarragona i de proveir d’aigua la ciutat de Reus va promoure la construcció del pantà de Riudecanyes. Les obres s’iniciaren el 1907, però el pantà no començà a funcionar fins el 1919. La imatge recull una prova de les comportes (27 de maig de 1914).

La necessitat de mantenir els regadius del Camp de Tarragona i de proveir d’aigua la ciutat de Reus va promoure la construcció del pantà de Riudecanyes, situat a la riera i al municipi del mateix nom. Les obres s’iniciaren l’any 1907 i malgrat haver d’estar enllestides el 1914, el pantà no començà a funcionar fins el 1919. Fou finançat a mitges entre l’estat i el Sindicat de Regants, el qual va subscriure 3.750 títols de participació, cadascun dels quals donava dret a regar un jornal del país (0,3802 ha). L’objectiu era regar 1.500 ha dels termes de Botarell, Constantí, Montbrió del Camp, Reus, Riudecanyes i Vila-seca, i assegurar el proveïment d’aigua de la ciutat de Reus. El canal pel qual ha de discórrer l’aigua té uns 15 quilòmetres de llargària.

D’altres obres hidràuliques que l’any 1920 estaven en estudi, com el canal de Siurana que havia de conduir les aigües d’aquest riu al pantà de Riudecanyes, o el pantà del riu Foix, foren realitzades posteriorment, com aquest darrer, o no passaren de projectes.

L’extracció d’aigües subterrànies

En el seu estudi del 1916 la Junta Consultiva Agronòmica distingeix entre el regatge fet amb aigües superficials, i el realitzat per extracció d’aigües subterrànies. Un cop d’ull sobre aquestes xifres’ permet constatar que les 25.102 ha atribuïdes al regatge amb aigües subterrànies representen el 14 per cent de la superfície regada de Catalunya, i que aquest sistema de reg era repartit molt desigualment entre les províncies catalanes. En efecte, mentre a les comarques lleidatanes i barcelonines —que comptaven amb canals i sèquies que dominaven grans extensions de regadiu— el regatge per l’aflorament d’aigües subterrànies afectava l’I,5 per cent en les primeres contrades i el 10 per cent en les segones, a Girona, on les grans obres hidràuliques a penes existien, la proporció arribà al 19 per cent, i a la província de Tarragona, en un moment en què els dos canals de l’Ebre no han esgotat encara les seves possibilitats, les 19.651 ha regades amb aigües subterrànies representaven més del 56 per cent de la superfície total regada. Les xifres del 1916 potser són aproximatives, però tradueixen un fet constatable per altres mitjans: la gran importància que aquesta mena de regatge havia assolit al Camp de Tarragona i al Baix Ebre.

A més de l’aprofitament directe de les aigües de fonts i deus que només proporcionaven el reg a l’I,7 per cent de la superfície regada, l’aprofitament de les aigües subterrànies es feia pels següents procediments, que les fonts no sempre distingeixen amb prou claredat: mitjançant pous i elevant l’aigua per mitjà d’artefactes, per l’excavació de mines o galeries i per la construcció de pous artesians.

La característica comuna a tots aquests procediments de regatge és el destí generalment privat de les aigües obtingudes i l’escassa extensió de terra que permetien regar, cosa que en el cas de les sínies n’explica la proliferació en determinades zones. Els pous amb elevació de l’aigua per mitjà de sínies són presents a tota la geografia de Catalunya on la insuficiència de pluges limita les possibilitats dels conreus d’horta. La necessitat de comptar amb productes per al consum familiar i per al petit mercat comarcal i l’oportunitat que oferia l’escassa profunditat de les aigües freàtiques, van afavorir extraordinàriament la construcció de sínies. De tradició àrab i existents des de temps immemorial, el seu nombre cresqué amb la pressió demogràfica, la major seguretat de les costes i la possibilitat de vendre els excedents. Al principi del segle XIX eren ja un element característic del paisatge del Maresme, del Baix Penedès, i de les costes tarragonines fins més enllà de l’Ebre. La quantificació, tant pel que fa al nombre com per la superfície globalment regada, es fa difícil per la confusió de les fonts i per les discrepàncies existents entre elles. Així, per exemple, l’estadística del 1916 dóna per a tota la província de Tarragona el nombre de 387 sínies o pous on l’aigua era extreta per força animal, mentre Madoz parla de les 1.300 existents només a l’horta de Tortosa, i una informació local n’atribueix 280 al terme de Riudoms. Contradiccions semblants són detectables en el cas de les mines: fonts oficials del 1890 estimen —sempre en xifres rodones— que les mines excavades a la província són unes 800. Entre la llista de poblacions que en tenen 10 o més, però, no hi figura Riudoms que segons l’al·ludida font local en tenia 84; a Reus n’hi consten 130, mentre que al Diccionario de Madoz n’hi figuren 75 i una informació de l’any 1887 n’hi compta 78. Sembla evident, doncs, que la diferència de criteris de les diverses fonts a l’hora de definir cada tipus d’obra hidràulica fa imprudent la utilització d’aquestes xifres per part de l’historiador. Les dades a nivell provincial ofereixen poca garantia, i les poques existents a nivell local no permeten generalitzacions.

Abans de la introducció de certes innovacions la sínia tradicional constituïa un harmoniós equilibri entre la reserva aqüífera, la força de treball, el volum d’aigua extret i la superfície que podia regar, estimada en unes 25 àrees. El pagès que tenia, o arrendava, una sínia, tenia o menava, en general, altres terres. Era una hortolà només a temps parcial. La sínia li assegurava els productes d’horta i —tot i que els cereals foren a poc a poc exclosos d’aquests petits regadius— la collita de cereals necessaris per al consum. L’origen àrab de la paraula, i potser de l’artefacte, no ha de fer pensar que la sínia era durant el segle XIX un instrument arcaic, un exponent més de la rutina i de l’immobilisme atribuït a les coses del camp. En el context de la centúria passada, atesa la incapacitat per a proveir-se d’aigua per altres mitjans, la sínia era insubstituïble. Potser precisament per això va haver d’acollir canvis en la seva estructura i el seu funcionament. A més de la coexistència de diversos tipus de sínia —Jaubert de Passà n’assenyala dos, al Maresme i al Camp de Tarragona, l’any 1819— la sínia entesa no solament com a l’artefacte mecànic, sinó com al conjunt de l’artefacte, el pou i el safareig va sofrir diverses transformacions al llarg del segle XIX. Canvis en el material a base de substituir gradualment totes les rodes i peces de fusta, els llibans de cànem o d’espart i els catúfols de ceràmica, per peces, cadenes i calaixons de ferro o de ferro colat. Canvis en el disseny o estructura funcional de la sínia, com la construïda per la casa Pfeiffer de Barcelona per a una o dues cavalleries la qual fou imitada per constructors estrangers. Canvis en la força motriu que substituïa la tracció animal per l’energia eòlica aplicada a una bomba —n’hi ha testimonis de l’any 1819 al Maresme— i després pel vapor, pel motor de benzina i finalment per l’energia elèctrica. Les informacions de la Junta Consultiva Agronòmica del 1916 deixen entreveure un panorama molt variat. A la comarca del Maresme la transformació de les antigues sínies era quasi un fet consumat: l’aigua dels pous de 8 o 10 metres de profunditat era elevada per bombes accionades per locomòbils de vapor o per força elèctrica “cosa que ha produït una vertadera transformació en aquella comarca”. A la província de Tarragona, dels 454 pous enregistrats n’hi ha 387 —o sigui el 85 per cent— en què l’aigua és elevada per tracció animal, 59 per motors de benzina i 8 per energia elèctrica. A la de Girona, d’un total de 544 pous enregistrats, un —situat a Girona— funcionava amb energia elèctrica, 38 per energia eòlica i 505 —és a dir un 92 per cent— per tracció animal; les 1.237 ha regades per aigua elevada desde pous es repartien així: 968 ha per mitjà de sínies de tracció animal, 210 ha per mitjà de puranques i tracció humana, 28 per mitjà de molins de vent, i 30 per energia elèctrica. La memòria corresponent a la província de Lleida no conté cap informació sobre aprofitament d’aigües subterrànies elevades per mitjà de màquines o d’altres procediments.

La construcció de mines o galeries per tal d’aprofitar les aigües dels nivells freàtics, sobretot a la vora dels rius, però no sempre immediates als cursos fluvials, és també antiga, i probablement s’hi trobaria també un origen oriental. A Catalunya, aquest tipus d’aprofitament tenia una importància preponderant al Camp de Tarragona on segons xifres del 1916 s’hi localitzaven el 93 per cent de les 14.447 ha que existien a Catalunya regades per aquest procediment. Al principi del segle XIX no són esmentades per Jaubert de Passà, la qual cosa fa pensar que no existien en el nombre i la importància que tindran després. Al Diccionario de Madoz per contra, ja se’n parla com d’una singularitat del Camp de Tarragona, i es dóna a entendre que la seva proliferació en alguns llocs posa en perill la mateixa producció agrícola. Així, a Reus, on n’assenyala 75, les aïgues hi brollen “a fuerza de cuidados i dispendios”. L’any 1887 la majoria de mines existents en aquesta localitat només proporcionaven l’aigua aforada després de fortes pluges. La sobreexplotació dels aqüífers ja havia començat, tot i que el camí a recórrer era encara molt llarg. L’any 1916 l’enginyer del Servei Agronòmic de Tarragona, afirmava que aquestes explotacions donaven bon resultat només en els anys plujosos, però que quan l’any era sec ocasionaven greus perjudicis. Segons la mateixa font, el nivell de les aigües d’unes mines de Vila-seca havia baixat 10 metres durant els darrers vint anys, i el cabal d’aigua havia disminuït en un 60 per cent. Això era efecte d’un major aprofitament de les aigües superficials, i d’una menor retenció de les aigües de les pluges a causa de la desaparició de boscos. L’aprofundiment dels pous i l’allargament de les galeries podia resoldre algun problema particular, però generalment contribuïa a complicar-los. La multiplicació del nombre de mines i l’augment de la superfície regada per aquest procediment són paral·lels a l’expansió del conreu de l’avellaner des de mitjan de la centúria passada. Aquest conreu que no té una exigència d’aigua com el d’horta o el de fruiters de fruita fresca.

Queda per examinar la construcció de pous artesiaris, sovint confosos amb els pous d’aigües també ascendents però que no arriben al nivell del sòl. A Europa la curiositat per aquesta mena de pous capaços de fornir aigua abundosa i sense parar s’excità a partir del 1818 quan la Société d’Encouragements de París va obrir un concurs per a premiar un manual sobre perforació de pous artesians. L’obra premiada fou el Traité despuits artesiens, de Garnier, editat seguidament a París. Amb el títol de Tratado de las fuentes ascendentes Cristóbal Bordiu el traduí al castellà i va publicar-lo a Madrid, l’any 1829. A Catalunya l’interès científic i pràctic per aquest tipus d’aprofitament hidràulic va lligat a la preocupació de la Junta de Comerç de Barcelona per tot allò que concernia al millorament de l’agricultura i l’expansió del regadiu.

L’any 1830 la Junta de Comerç va promoure unes experiències a Sarrià que no donaren cap resultat. Tanmateix, l’interès pel tema subsistí com ho demostren la publicació de l’obra d’Antoni Llobet Vall-llobera De los pozos artesianos en general y de su aplicación en Cataluna per l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, l’any 1835, i les polèmiques sostingudes a la premsa barcelonina per persones tan qualificades científicament com Josep Roura i Pere Vieta. La Junta de Comerç havia fet construir una sonda de 300 metres i la prestà repetidament a qui volia fer perforacions. Cap d’elles no va reeixir. El primer assaig acabat amb èxit va tenir lloc a Vilabertran, prop de Figueres, en una finca dels hereus Reixach, l’any 1847. La sonda passà dels 98 metres de fondària i les obres foren suspeses quan brollà un cabal de 33 litres per minut. Uns trenta-cinc anys després el pou continuava donant aigua 1,30 metres per damunt del nivell del sòl i, segons Llauradó, si s’havia notat alguna disminució en el cabal era efecte sens dubte d’obstruccions en la perforadora. Després de Vilabertran, una perforació localitzada també a Figueres donà resultats positius: a 55 metres de profunditat l’aigua començà a pujar. Sense gaire sort, en aquella mateixa contrada realitzaren perforacions Joan Tutau i el comte de Peralada. Al principi del segle actual s’assenyala l’existència d’altres pous a les immediacions de Figueres i al golf de Roses, però la seva incidència sobre la superfície regada és de poca significació.

A les conques del Llobregat i del Besòs la primera perforació reeixida fou la realitzada el 1893 a la finca agro-pecuària de can Casanova del Prat de Llobregat. L’escassetat d’aigua, sentida tant per l’agricultura de la zona com per la indústria, estimulà noves perforacions. L’any 1912 l’hidròleg José Mesa y Ramos estimava en 300 els pous construïts a la conca del Llobregat i en altres tants els existents a la del Besòs. Deu anys després el professor Lucas Fernàndez Navarro afirmava que una sola empresa —la dels germans Carsí, de Barcelona— havia realitzat més de cinc-centes perforacions en la primera conca i unes quatre-centes en la segona. Només una petita porció de les aigües aflorades seria destinada a l’agricultura; una porció notable serviria per al consum urbà i la porció més important seria lliurada a la indústria que, precisament per disposar d’aigua suficient, acabaria disputant i conquerint el sòl a l’agricultura.

La ramaderia: evolució quantitativa i canvis qualitatius

Quadre 20. Caps de bestiar porcí a Catalunya, 1865-1920.

La ramaderia és la gran desconeguda de la història agrària. Com a sector econòmic, preponderant en algunes comarques i més o menys present en les altres, a penes ha merescut l’atenció dels historiadors. La manca de censos ramaders fins a mitjan segle XIX pot justificar l’absència d’estudis sobre la distribució geogràfica i l’evolució quantitativa de la ramaderia. Menys justificable és que cap dels altres aspectes —genètics, zootècnics, veterinaris, jurídics i antropològics— implícits en la història de la ramaderia no hagi estat objecte d’estudi. Les ratlles que segueixen, doncs, són una primera —i forçosament revisable— aproximació a la història de la ramaderia catalana durant el segle XIX.

El problema de les fonts

Les fonts per a l’estudi històric i quantitatiu de la ramaderia constitueixen un doble problema. Un problema perquè van aparèixer tardanament, ja que fins el 1858 no hi ha cap estadística ramadera, i un problema, encara més complicat, respecte a la fiabilitat de les estadístiques de caps de bestiar elaborades tostemps per l’administració espanyola. Abans de la publicació d’unes dades provincials a l’Anuario del 1858 —rebutjables perquè entre d’altres omissions no inclouen el bestiar subjecte a la contribució “industrial i de comerç”— l’historiador no disposa de més dades que les esparses i fragmentàries procedents dels cadastres locals o alguna estimació asistemàtica i subjectiva d’abast igualment local.

Quadre 21. Caps de bestiar caballí, mular i asiní a Catalunya, 1865-1920.

L’any 1859 l’Administració elaborà un Avance de la riquesa pecuària que probablement fou la base del recuento verificat el 1865 per la Junta General d’Estadística, que tres anys després fou publicat amb el títol de Censo de la ganadería de España. L’Avance del 1859, amb unes xifres que gairebé doblen les de YAnuario de l’any anterior, seria un punt de partida acceptable si no hi hagués el recompte de sis anys després. Les xifres del 1859, en efecte, són tan irrisòriament baixes en comparació amb les del Censo que en cas d’acceptar-les no es trobaria cap explicació plausible a l’increment que registren totes les espècies ramaderes i a totes les províncies. Són dues sèries incompatibles.

El cens del 1865, doncs, és la primera fita de la sèrie de censos disponibles i el primer element de comparació. Es tracta d’un cens realment ben fet, el millor dels publicats durant tot el segle XIX i primeres dècades del XX.

Fins a l’any 1891 no hi ha cap més estadística publicada. La que figura a l’Estadística administrativa de la riqueza territorial y pecuària, del 1879, és la transcripció de les dades de l’Anuario del 1858, i contra tota lògica desaprofita les del cens del 1865 que eren més coetànies. Les xifres contingudes a la Resena geogràfica y estadística de España, datades el 1887, no són globalment utilitzables perquè les corresponents a la província de Barcelona són còpia exacta de les del cens del 1865, la qual cosa falseja totes les xifres globals referents al Principat. A més, la data de confecció —no de publicació— de les restants estadístiques és imprecisa.

Una altra font important és La Ganadería en España: avance sobre la riqueza pecuária en 1891, elaborat per la Junta Consultiva Agronòmica a base de les memòries dels Serveis agronomies provincials. Tot i acceptant que la ramaderia va experimentar una forta decadència des del 1865, les xifres” del nou Avance són exageradament baixes. Costa de creure que, per exemple, el bestiar boví de la província de Girona pogués quedar reduït al 22 per cent del que tenia el 1865; o que el nombre de porcs de la província de Lleida passés a ser una tercera part del que era vint-i-sis anys abans. La manca d’algunes dades a nivell dels partits judicials —les referents a ovins de Reus, Tarragona i Valls— fa legítima la sospita que poden mancar-n’hi moltes d’altres a nivell municipal impossibles de detectar. Amb tot, l’obra del 1891 té l’enorme avantatge de contenir el text de les memòries dels Serveis agronomies que forneixen una informació molt interessant de caràcter zootècnic i econòmic. L’Avance del 1891 constituirà, doncs, el segon element de comparació.

Quadre 22. Caps de bestiar vaquí, oví i cabrum a Catalunya, 1865-1920.

Entre aquesta data i el 1920 hi ha una multitud de censos i recomptes provinents de diversos organismes de l’estat. Per bé que tots han estat examinats, la seva utilitat per a refer l’evolució de la ramaderia catalana ha estat pràcticament nul·la. Només les dades de les memòries del 1917, contingudes a l’Estudio de la Ganadería en España, publicat en dos volums, el 1921, per la Junta Consultiva Agronòmica, pot fornir un tercer element de comparació. Les xifres restants no han estat preses en consideració perquè els agents censals que verificaren l’aplega de dades eren distints en gairebé cada cas, perquè algunes comprenen només el bestiar de peu rodó i, sobretot, perquè cap d’aquests recomptes no anava acompanyat d’una informació de caràcter zootècnic i econòmic com l’Estudio del 1917. A més, les dades dels uns i les dels altres fan impossible tota comparació per les enormes discrepàncies que contenen. Així, per exemple, el nombre de caps de bestiar boví censats a la província de Tarragona entre els anys 1907 i 1911, foren respectivament 944, 6.663, 1.693, 1.157 i 994. Finalment, aquest tercer element de comparació —el cens del 1917— manté una distància temporal de vint-i-sis anys respecte a la fita del 1891, com aquesta la té respecte al 1865. Hom podrà, doncs, examinar l’evolució de la ramaderia durant cinquanta-dos anys a través de tres talls equidistants i consecutius.

La ramaderia abans del 1865

L’etapa anterior a l’existència del primer cens fiable, no permet un coneixement quantitatiu de la ramaderia, però sí dels factors generals que condicionaren la seva evolució. La importància relativa de la riquesa pecuària de Catalunya, ve indicada —molt aproximativament, ben cert— pel Censo de frutos y manufacturas del 1799 quan estima que els productes del “regne animal” representen .en 12 per cent del valor total de la producció catalana, mentre els de l’agricultura representen un 51 per cent i els fabrils un 37 per cent. La utilització del Censo feta per Madoz posa en evidència la major importància de la riquesa pecuària de la província de Barcelona, la qual representa el 43 per cent de la pecuària total, seguida de Tarragona amb el 23 per cent, Girona amb el 19 per cent i Lleida amb el 15 per cent. La remarcable importància pecuària de la província de Barcelona dins el conjunt del Principat pot atribuir-se a la inclusió de comarques molt ramaderes —la Plana de Vic, el Berguedà, el Ripollès i el Vallès— així com a la presència de la ciutat de Barcelona amb un nombre elevat d’èquids dedicats al transport i a la indústria que eren més fàcilment fiscalitzables a causa de l’estabulació. El valor del 12 per cent atorgat a la riquesa pecuària catalana és força versemblant, i dóna idea d’una Catalunya deficitària en carns, en llana i en formatges, com ja ho era al llarg del segle XVIII i també molt abans.

A més de les condicions físiques i climàtiques que fan de Catalunya un país d’escasses pastures i, per tant, d’una ramaderia amb dificultats per a desenvolupar-se, diversos factors adversos pesaren sobre la ramaderia catalana durant tot el segle XIX, i molt particularment durant la seva primera meitat. Les epizoòties, que devien ser freqüents, i les malalties específiques de les diverses espècies animals no han deixat a penes cap rastre en la crònica social i econòmica d’aquella centúria. Tanmateix, la manca de veterinaris i de coneixements pro-filàctics, les condicions antihigièniques en què era practicada l’estabulació, l’abús en les funcions reproductores dels sementals i de les femelles —l’endarreriment zootècnic en una paraula— fan suposar que la població ramadera era víctima de moltes malalties que podien comportar enormes baixes en els ramats i entre les bèsties de treball.

Una malaltia enzoòtica és la que apareix amb intervals variables i afecta més o menys particularment una comarca i un major o menor nombre d’animals d’una mateixa o de diverses espècies; assimilables a aquesta malaltia foren els episòdics bèl·lics, l’ocupació militar amb l’exèrcit vivint sobre el terreny i el trànsit de tropes (no necessàriament enemigues). Els sis anys de la guerra del Francès, la passejada i estada en guarnició dels 100.000 fills de Sant Lluís, seguida de l’alçament dels Malcontents, els set anys de la primera guerra carlina i l’aixecament dels matiners formen una llarga cadena d’anys en què la mortaldat del bestiar per necessitats de boca, per represàlies o per contagi amb espècimens malalts, juntament amb la requisa i el saqueig, podia afectar greument —i en unes proporcions que és impossible de quantificar— la riquesa ramadera d’aquesta o d’aquella comarca i, fins a cert punt, la del país en general.

Esquilada amb tisores de molla, dibuix publicat a la “Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre” (1888). Les condicions físiques i climàtiques fan de Catalunya un país d’escasses pastures i, per tant, d’una ramaderia amb dificultats per a desenvolupar-se.

En els camps econòmic i jurídic diversos factors condicionaren, en un sentit també desfavorable o negatiu, el desenvolupament de la ramaderia. L’expansió dels conreus en detriment del bosc i de les terres de pastura és un fet característic d’un ampli ventall d’anys del centre de la centúria. El conreu donat a les terres preses al bosc o als antics pasturatges no fou en la majoria dels casos un conreu que impliqués un període de repòs amb un eventual aprofitament de les herbes o dels rostolls amb finalitats pastorals. A les comarques meridionals i occidentals de Catalunya, molts dels antics ermots foren convertits en vinyes o plantats d’oliveres i garrofers, que són conreus amb un difícil aprofitament ramader. Fins i tot una part de les terres campes havien abandonat el guaret i la ininterrompuda successió de conreus herbacis feia impossible l’entrada dels ramats. Els prats artificials o conreus farratgers —que faciliten la cria de bestiar en règim d’estabulació— significaren durant bona part del segle XIX ben poca cosa dins el conjunt de Catalunya.

La desamortització eclesiàstica, primer, i la general després, augmentaren les disponibilitats de terra agrícola en perjudici també de les terres de pastura. La conversió en propietat privada d’antics béns de propis o comunals comportà una disminució dels caps de bestiar— un ruc, un parell de cabres, tres o quatre ovelles— que, gràcies a l’existència d’aquells emprius i a les obligacions comunitàries de donar lliure accés als camps un cop alçada la collita, podien mantenir els pagesos econòmicament més febles.

Enfront d’aquests factors adversos la ramaderia catalana d’aquest període va comptar com a factor favorable, però no decisiu ni determinant, amb l’augment de la demanda de bèsties de treball, motivada pel creixement econòmic, i la demanda de productes càrnics derivada de l’augment que enregistrà la població, especialment la urbana.

La ramaderia catalana entre el 1865 i el 1917

El present apartat examinarà les xifres provincials de cadascun dels tres censos compresos en aquest període de cin-quanta-dos anys, així com les condicions generals que poden explicar la forta davallada observable entre el 1865 i el 1891, i la lenta recuperació que mostren les dades del 1917. Per manca d’espai, només seran al·ludits, però no analitzats a fons, els canvis d’ordre qualitatiu —genètic— soferts per cada una de les espècies ramaderes.

El cens del 1865

Quadre 23. Cens del bestiar l'any 1865, per províncies.

El cens del 1865 dóna una imatge precisa de la ramaderia en aquell moment i reflecteix una sèrie de característiques que molt probablement són compartibles amb la ramaderia de l’etapa anterior. És una ramaderia de tipus tradicional amb un impacte nul d’allò que seran trets característics del segle XX: l’estabulació, el millorament genètic i la producció industrial del bestiar.

Dins de l’àmbit cronològic acotat, les xifres de les quatre províncies són sempre més altes que les del 1891, qualsevol que sigui l’espècie considerada; i per bé que les xifres del cens del 1917 són superiors en els totals de Barcelona i de Girona, la suma total de caps de bestiar a Catalunya en aquest darrer any no supera els del 1865, malgrat el nombre més elevat de cavalls, bo vins, cabres i porcs.

Unes xifres tan superiors a les del 1891 i que en molts casos estan per damunt de les del 1917, podrien fer pensar que les dades del 1865 són exagerades. Ara bé, a més que no és gens lògic que unes dades censals excedeixin la realitat, es pot adduir el testimoni d’algun expert, coneixedor, per exemple, de la realitat coetània de les comarques gironines, com Martínez Quintanilla, el qual considera que el resultat del 1865 era “molt satisfactori comparat amb el del 1859”, però estava persuadit que les xifres encara “haurien de ser més grans”.

Les xifres del cens del 1865, molt superiors en bloc a les del 1891 i pràcticament iguals a les del 1917, reflecteixen, doncs, una ramaderia no afectada encara per la gran crisi finisecular. És el moment en què els pocs quilòmetres de la xarxa ferroviària encara no han desplaçat la tracció animal, ni les noves carreteres o camins veïnals no han eliminat les llargues corrues d’atzembles del transport a bast. És el moment en què el bestiar major és primordialment bestiar de treball, distribuït de tal manera que els cavalls, mules i ases de les explotacions agrícoles que disposen d’un sol cap representen respectivament el 44,1 per cent, el 41,8 per cent i el 64 per cent del total de bestiar de peu rodó censat a Catalunya; el màxim era a la província de Tarragona on els cavalls, mules i ases posseïts en solitari representaven respectivament el 70,7 per cent, el 56 per cent i 83,9 per cent del total dels èquids existents en aquelles comarques, i el mínim a la província de Lleida on les referides proporcions assolien només el 30,9 per cent, el 22,1 per cent i el 50,3 per cent del total censat, possiblement per la freqüència de la pràctica de la recria en alguna d’aquelles contrades. La propietat acumulada de caps de bestiar de peu rodó era molt feble: per a tot el Principat el cens enregistra solament 10 propietaris amb més de 50 cavalls i mules, i 8 amb més de 100.

Pel que fa als bovins, els parells —fossin bous o vaques— constituïen el 23,2 per cent d’aquesta classe de bestiar, el qual, per bé que existia un eventual aprofitament de la carn i de la llet, en un 63,9 per cent era dedicat al treball agrícola. Aquesta proporció era semblant en les altres espècies encara que no fos uniforme en totes les províncies: així mentre un 66,1 per cent dels cavalls de les comarques gironines treballava a l’agricultura, a la de Barcelona —on el transport i la dedicació a la indústria acaparaven molts caps —els cavalls esmerçats en les labors agrícoles no representaven més que el 52,3 per cent. També sembla que eren molt escassos els ramats constituïts per nombrosos caps de bestiar boví. Segons el cens, a Catalunya hi havia només 17 propietaris de més de 50 caps.

La constatació que la propietat d’un sol cap de bestiar —instrument de treball que no tots els pagesos podien tenir— fornia la major part de la ramaderia equina, va acompanyada d’una constatació semblant pel que fa al nombre de porcs. Mentre el 82,1 per cent dels propietaris de porcí ho eren d’un o de dos caps, destinats, per tant, a l’engreix i a la ulterior matança i autoconsum, la suma d’aquests caps de bestiar representava el 45,6 per cent del total de porcs censats a Catalunya. No existien tampoc grans ramats de porcs: el cens assenyala vint-i-cinc propietaris amb un nombre de caps inclòs entre els 50 i els 100, i només dos propietaris amb més de 100 porcs.

Quant a les ovelles, els propietaris d’l a 5 caps constituïen respectivament el 26,1 per cent dels propietaris d’ovins. Els amos de ramats que comptaven entre 20 i 100 caps eren 5.562 i representaven el 33,1 per cent del nombre de propietaris. Els qui posseïen més de 200 caps eren 499 en tot Catalunya —o sigui un 3 per cent del total de propietaris— i només 35 en posseïen més de 1.000.

El caràcter de minifundi ramader és encara més acusat entre el bestiar cabrum, on sembla evident que les cabres eren tingudes per l’aprofitament familiar de la llet i més eventualment de la carn: 6.321 propietaris —és a dir un 59,2 per cent— ho eren solament d’l a 5 caps; de més de 20 caps ho eren 1.382 propietaris —un 12,95 per cent— però només 32 ho eren de més de 200 caps.

La darrera característica de la ramaderia catalana en temps del referit cens era el seu auctoctonisme. Si pels contactes més o menys influents amb exemplars foranis com a conseqüència de l’interès militar que oferia, fa de mal parlar d’una raça catalana de cavalls, les restants espècies constituïen races o agrupacions racials amb característiques pròpies. Malgrat alguna notícia sobre la presència de vaques suïsses o de porcs anglo-xinesos en qualsevol indret de la geografia de Catalunya, en aquell moment el mestissatge a què foren sotmeses totes les espècies ramaderes autòctones —fins al punt d’arribar a l’extinció per absorció de gairebé totes elles— no s’havia produït encara.

L’Avance del 1891

Quadre 25. Cens del bestiar l'any 1891, per províncies.

Els 1.413.973 caps de bestiar del cens del 1865 s’havien convertit en 739.373 caps l’any 1891, amb una disminució, per tant, del 47,8 per cent. Cadascuna de les set espècies i cadascuna de les províncies catalanes tenia aleshores un nombre de caps de bestiar inferior al de l’any 1865. Ara, per més que en alguna proporció sigui atribuïble a deficiències de l’Avance, aquesta davallada tradueix una decadència real de la ramaderia catalana. Durant l’interval de vint-i-sis anys el nombre de bovins existents a Catalunya es redueix al 51,3 per cent del que havia estat, i el nombre de porcs no arriba a una tercera part. A nivell provincial les diferències intercensals són encara més grans: a les comarques gironines els ases són només el 22,5 per cent dels de 1865 i a les de Tarragona els bovins han disminuït fins a un 26,6 per cent. Els cavalls —per bé que a la província de Lleida no arriben a la meitat del que havien estat— així com les mules i els ases, mantenen unes xifres més pròximes a les del 1865. Llevat de la província de Barcelona, on la disminució hi és menys exagerada, és entre els bovins i el bestiar menor de les restants províncies on s’enregistren les baixes més fortes.

Quadre 24. Classe de bestiar predominant en cada mercat a Catalunya, 1891.

Aquestes xifres plantegen una primera qüestió: si el tall del 1891 reflecteix el moment de màxima depressió de la ramaderia catalana o si aquest moment s’havia esdevingut ja abans o si no s’esdevindria fins després. Les dades aprofitables de l’any 1887 —és a dir les dades provincials, excloses les de Barcelona— estan per sota de les del 1865 i comparades amb les del 1891 indiquen que en aquest darrer any només el bestiar de peu rodó assoleix xifres superiors a les del 1887, i que llevat dels bovins a la província de Girona, que enregistren un augment del 15 per cent, la resta d’espècies continua davallant i no mostraran signes de recuperació fins al cens del 1906, el primer disponible posterior al del 1891. Sembla, per tant, que la disminució en el nombre de caps de bestiar continuà encara durant la darrera dècada del segle XIX i que, tot i haver-hi indicis de recuperació una mica anteriors, no és fins a l’entrada del nou segle que es pot parlar d’un canvi de tendència generalitzable a tot Catalunya.

Al final del segle XIX, es produeix una forta davallada dels caps de bestiar. L’administració no tingué una presència benèfica entre els ramaders catalans fins als temps de la Mancomunitat. Les fotografies recullen dues escenes del mercat ramader de Girona, de cavalls (a dalt) i de bous (a baix), publicades totes dues a “La ilustració Catalana”, el 1911.

La segona qüestió és la d’escatir les causes d’aquesta gran davallada. Pels volts del 1891, la ramaderia catalana no havia perdut encara el caràcter extensiu que la caracteritzava segons el cens del 1865. El mètode de producció no era el més idoni per a competir amb el bestiar de procedència estrangera o espanyola —sense comptar el contraban— que la modernització del transport facilitava, ni la ramaderia catalana podia fornir la carn, la llet, la llana i el cuiram que la societat necessitava. Si les condicions en què era feta la reproducció, la cria i la recria continuaven amb les seves deficiències, cal afegir que les races autòctones no eren pas adequades del tot a les noves exigències pecuàries. L’espècie cavallina, sotmesa a un mestissatge caòtic i ininterromput, no produïa el cavall de tir que l’agricultura i el transport reclamaven. Sobre la producció de mules continuaven pesant, si no les restriccions legals, sí les condemnes ideològiques de segles anteriors. Els millors guarans del Berguedà i de la Plana de Vic eren indiscriminadament exportats a l’estranger. El bou del país, que una dedicació secular al treball havia fet resistent, però de poca carn, havia de competir amb les mules i cavalls en les labors agrícoles, i amb vedells més proveïts de carn a l’hora d’anar a l’escorxador; la vaca, també tradicionalment dedicada al treball, era d’escassa producció lletera. El porc, d’origen cèltic i de pell fosca, no tenia la precocitat ni reunia les condicions per a un ràpid engreixament com el mercat exigia. La cabra autòctona no produïa prou llet, i fou gradualment substituïda per cabres murcianes o de Granada. A les ovelles i moltons, no se sabia què demanar: si llet, carn o llana, i la descurança en la selecció va malmetre les diferents aptituds que tenien les diverses races del país.

Les coses anaven així perquè, per part de l’administració no existia cap política ramadera, com tampoc no es prestava a penes cap servei de caràcter veterinari o zootècnic. Amb l’excepció del cavall, i amb l’objectiu primordial de dotar l’exèrcit de “cavalls de guerra”, l’acció de l’estat fou nul·la en aquest terreny. L’administració no tingué una presència benèfica entre els ramaders catalans fins als temps de la Mancomunitat, que va promoure l’estudi zootècnic del bestiar i organitzà cursets, conferències i concursos que eren alguna cosa més que un acte de lluïment social.

Escorxador, Tortosa.

Entre els factors exògens que afectaren l’evolució de la ramaderia, alguns estan estretament lligats amb els canvis operats en l’agricultura i amb el progrés econòmic general. L’expansió dels conreus disminuïa l’extensió de les pastures, així com la desaparició dels guarets dificultava l’alimentació del bestiar. L’increment de la viticultura és assenyalat com una de les causes de la davallada en el nombre d’ovins i de cabrum. L’augment de la terra llaurable, la necessitat de treballar noves parcel·les allunyades dels llocs de residència i la conveniència de fer les llaurades en temps oportú, implicà la substitució del bou —que treballa i camina lentament— per la mula —més ràpida— en el treball agrícola de moltes contrades. El progrés general comportava noves dificultats a la ramaderia de signe tradicional. No hi ha dubte que l’ampliació de la xarxa ferroviària va eliminar el bestiar equí dedicat al transport de llarga distància, així com l’aplicació de noves energies —el vapor, el gas i més endavant l’electricitat— va desbancar de la indústria l’energia d’origen animal subsistent encara, i en una proporció molt notable, l’any 1865.

La industrialització de la producció derivada de la ramaderia no era tampoc gaire fàcil. Els seus productes es limitaven pràcticament als embotits de la Plana de Vic i de la Garrotxa. A tot arreu, la dificultat de comercialitzar els excedents restava alicients a la ramaderia que, d’altra banda, patia una descapitalització comparable a la de l’agricultura en general.

No seria estranya a aquesta situació la importació de tota mena de bestiar: bòvids de les províncies del nord d’Espanya o de més enllà de la frontera pirinenca, ovelles i moltons de la Manxa, cavalls de Bèlgica o de França, etc. La procedència dels caps de bestiar sacrificats a l’escorxador de Barcelona seria il·lustrativa en aquest punt. Les dades de les duanes frontereres i dels ports de mar demostrarien la magnitud del dèficit ramader a Catalunya, i el pes que aquestes importacions havien de tenir sobre un possible redreçament. A tall d’exemple i per tal de comparar-les amb les xifres corresponents de l’Avance del 1891: les dades oficials de l’any 1888 demostren que per la duana de Portbou entraren 3.115 cavalls i eugues, 18.520 bòvids i 34.605 porcs.

El cens del 1917

Quadre 26. Cens del bestiar l'any 1917, per províncies.

Els vint-i-sis anys que separen l’Avance del 1891 de les dades del 1917 són anys de recuperació per a la ramaderia catalana. Els 739.733 caps del 1891 es convertiren en 1.388.347 l’any 1917. Aquest augment, però, no arriba a fer possible que les xifres globals d’aquest darrer cens superin les del 1865, que gairebé doblaven les del 1891. En termes merament quantitatius, no és un període de creixement sinó de recuperació ja que per arribar a les xifres del primer cens mancaven encara 25.626 caps.

Anunci de la fàbrica de salsitxes Joan Torra de Vic. La industrialització de la producció derivada de la ramaderia no era fàcil. Els seus productes es limitaven als embotits de la Plana de Vic i de la Garrotxa.

Comparades amb les del 1891 les dades del 1917 revelen un fort augment en totes les espècies ramaderes, molt especialment en cavalls, bovins, cabres i porcs, espècies que fins i tot superen la xifra respectiva del 1865. Aquest augment, però, no és uniforme. A nivell provincial la suma de caps de bestiar de totes les espècies, només a Barcelona i Girona, amb un 7,7 per cent i un 28,3 per cent d’augment respectivament, va per damunt de la xifra global del 1865. Atenent a cada una de les espècies ramaderes, els augments més acusats —fins al punt de superar les xifres del 1865— es donen entre cavalls i mules, especialment a les províncies de Barcelona i Girona, i entre cabres i porcs, a les mateixes províncies, i també a la de Lleida pel que fa al nombre de caps d’aquesta darrera espècie. A nivell provincial, les úniques espècies en davallada comparades amb les del 1891 són, a Barcelona i Tarragona, les mules, els ases i els ovins, disminucions atribuïbles a la substitució de les mules i ases per cavalls en les feines agrícoles i a la quasi desaparició de la transhumància en el cas dels ovins. Aquestes mateixes espècies, en canvi, quasi dupliquen el nombre a les comarques de Girona i Lleida.

Les memòries redactades pel enginyers dels Serveis agronomies contenen nombroses notícies d’ordre qualitatiu referents a cadascuna de les províncies catalanes amb interessants informacions sobre la situació ramadera de les diverses comarques. A la província de Barcelona, les notes dominants eren l’existència d’una gran ciutat que per la demanda de llet, de carn i de transport constituïa un centre vaquer i equí molt important, i el contrast existent entre unes comarques —Osona, el Berguedà, el Ripollès i el Vallès— amb una rica ramaderia, i la resta de comarques, amb ramaderia molt escassa.

A les comarques gironines la intensificació dels conreus herbacis i la implantació de noves alternances, tingueren com a conseqüència l’ampliació de la superfície dedicada a farratges. Amb més alfals, trepadella o trèvol, el pagès disposava de més aliment per a nodrir més caps de bestiar i, de retruc, més adob per a fertilitzar els seus camps.

Marca de la Granja Soldevila.

A les comarques centrals i meridionals de la província de Lleida, on els conreus predominaven sobre la ramaderia, el bestiar major es limitava a cobrir les necessitats del treball agrícola i del transport no motoritzat. El bestiar de llana i el cabrum formaven petits ramats per a proveir de carn i de llet el consum local. A les comarques amb grans extensions de regadiu, la ramaderia no era explotada d’acord amb els elements disponibles: a la zona del Canal d’Urgell hi havia unes 17.000 ha que tot i ser regades havien de restar en guaret per manca de fems, quan, al mateix temps, la producció d’alfals —amb la qual s’haurien pogut alimentar molts caps de bestiar i resoldre el problema dels fertilitzants— era exportada a Barcelona i a França. Amb tot, s’havia intensificat l’explotació del bestiar vaquí i era també més elevat el nombre d’eugues beneficiades a les parades de sementals establertes pel Dipòsit d’Artilleria. El mateix passava a la zona regada per les aigües del Canal d’Aragó i Catalunya. A la resta de les comarques lleidatanes, l’evolució de l’agricultura, amb la introducció de la trepadella com a conreu de secà i la intensificació d’altres farratges en els regadius, fou favorable a la ramaderia, en especial al bestiar boví.

Quant a les comarques tarragonines —totes elles deficitàries en qualsevol classe de bestiar—, l’única contrada ramadera notable era el Delta de l’Ebre. A l’antic municipi de Tortosa, que ja en altre temps havia estat un centre ramader important, l’expansió del conreu de l’arròs, que en pocs anys arribà a les 12.000 ha, fou el determinant d’un cert progrés pecuari, ja que les atencions d’aquest conreu requerien la utilització de gran nombre de cavalls i de muls de força. Si inicialment els arrossers hagueren de comprar aquest bestiar pagant-ne preus molt alts, més endavant adquiriren eugues de condicions apropiades per tal de dedicar-les a la reproducció i obtenir així, directament i en millors condicions econòmiques, els animals que necessitaven.

Quadre 27 (continuació). Caps de bestiar a Catalunya, per partits judicials, els anys 1865, 1891 i 1917.

Amb rares i meritòries excepcions, l’explotació ramadera era realitzada de manera totalment empírica, sense subjecció a un règim alimentari racional ni observar les prescripcions higièniques considerades indispensables en tota explotació ramadera ben portada. Només de la Plana de Vic hi ha constància de consultes fetes a laboratoris sobre la bondat de les substàncies que eren donades com a aliment. Les vacunes contra les malalties més habituals només havien estat objecte “d’alguns assaigs”. Les malalties infeccioses elevaven onerosament les xifres de mortalitat. Els coneixements zootècnics eren ignorats per la majoria de ramaders i més encara pels pagesos que engreixaven un o dos porcs i tenien un parell de cabres i uns quants caps d’aviram. La necessitat de dotar d’ensenyament de veterinària i zootècnia l’Escola d’Agricultura de la Diputació de Barcelona i d’instal·lar una Estació Pecuària a la ciutat de Vic, és repetidament manifestada pels sectors interessats, i la Mancomunitat de Catalunya va estar a punt de convertir-la en realitat. Els mètodes de millorament genètic es limitaven, en general, a l’encreuament de races” o varietats perquè els resultats eren més immediats que els obtinguts per via de selecció. Els llibres i certificacions genealògiques no s’havien generalitzat.

Gràfic dels caps de bestiar (d'esquerra a dreta i de dalt a baix) cavallí, mular, asiní i boví a Catalunya, per partits judicials, els anys 1865, 1891 i 1917.

Entre els anys 1891 i 1917 la introducció intensificada de reproductors forasters —en particular toros i vaques de Suïssa i d’Holanda, cavalls anglo-normands, bretons i bolonyeses, i porcs de raça anglesa millorada— va fer canviar l’aspecte dels pobladors dels estables i les corts, tot cercant més producció de llet i de carn en les vaques i els vedells, una aptitud per al tir semipesant en els cavalls, i un més gran i més ràpid engreixament en els porcs. Per manca d’una política ramadera, les transformacions genètiques del bestiar, amb l’excepció dels cavalls, foren promogudes per la iniciativa i els interessos privats. Els resultats no s’obtingueren sense inconvenients d’ordre general ni deixaren de comportar fracassos individuals. La importació indiscriminada de reproductors forasters i la manca de criteris de selectivitat portà a la degeneració de les segones generacions, a un mestissatge i indefinició racial del bestiar i finalment a la desaparició de les varietats autòctones. En aquests anys desapareixen pràcticament els bòvids del país, coneguts amb els noms de raça pirinenca i raça marinera; s’extingeixen del tot els exemplars purs de la cabra indígena i del porc de raça cèltica, abans predominant; deixen d’existir els darrers ramats del moltó tarragoní... Com en el cas de la fil·loxera, que causà la desaparició de moltes varietats indígenes de cep, les transformacions uniformitzadores sofertes pel bestiar significaren una disminució del capital genètic del país.

Gràfic dels caps de bestiar (d'esquerra a dreta) llaner, cabrum i porcí a Catalunya, per partits judicials, els anys 1865, 1891 i 1917.

Mentre això succeïa, en diversos indrets de Catalunya sorgia una nova ramaderia altament tecnificada i de signe clarament capitalista. En són uns exemples, les instal·lacions dels Girona al Castell del Remei, amb tota mena de bestiar de renda i de treball i amb reproductors seleccionats. La granja Soldevila, a Santa Perpètua de Mogoda, amb un centenar de vaques lleteres i unes instal·lacions reputades les millors d’Espanya. El Mas Lleó, d’Almacelles, especialitzat en la cria de cavalls i vaques. La colònia de Graugés, dels germans Rosal, entre Berga i Avià, especialitzada en la producció porcina, i les finques ramaderes dels industrials Casanovas i Bertrand i Serra, als aiguamolls del Prat de Llobregat, autèntiques fàbriques de llet destinada al consum de Barcelona.

La cria d’aus de corral i de conills

No es pot acabar un capítol sobre ramaderia sense dir res de la cria d’aus —especialment gallines— i de conills, per bé que tant l’una com l’altra foren més un complement auxiliar de l’economia domèstica pagesa que no un sector important de la ramaderia.

Galliners, a la colònia de Graugés dels germans Rosal, entre Berga i Avià.

Cap a mitjan segle XIX, per obra de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de les Juntes provincials d’Agricultura, començaren a organitzar-se els primers concursos de bestiar en els quals també figurà l’aviram. Al costat d’exemplars de les races anomenades del país o comunes, hi havia exemplars exòtics que eren exhibits per la seva raresa, per a lluïment dels propietaris, i no com a mostra d’un assolible progrés zootècnic. En el concurs del 1860, per exemple, el premi fou atorgat a Ramon Bonaplata per una gallina francesa Crevecoeur. però entre l’aviram exposat hi havia oques d’Austràlia, coloms de ploma nevada i de procedència ignota, galls i gallines de l’índia, de Cotxinxina, d’Holanda i de Polònia.

Acció del Foment Agrícola de Bell-Lloch, 1912. Catalunya era deficitària en productes avícoles. Amb motiu de la Primera Guerra Mundial i de la interrupció de les importacions, Catalunya demostrà que podia satisfer les pròpies necessitats en aviram i ous. La petita producció pagesa augmentà de volum i apa-regueren o es desenvoluparen granges avícoles industrials.

Segons un expert, Catalunya podia tenir un lloc d’honor en l’avicultura, si no per la quantitat, almenys per la qualitat dels seus productes. Notícies esparses parlen elogiosament de la raça del Prat —resultat espontani de la barreja de sangs de la gallina del país i del gall de Cotxinxina—, de les gallines del Vallès, del Penedès i de Valls —totes elles bones ponedores—, dels indiots bronzejats de l’Empordà, de les oques blanques criades en gran quantitat a les comarques gironines, dels ànecs dels voltants de la plana de Granollers... Totes aquestes espècies i varietats eren considerades de qualitat superior, i l’única cosa que els mancava per a competir en els concursos internacionals era una selecció més estricta dels reproductors, un règim alimentari que millorés la finor de les carns i augmentés la producció d’ous, i una acurada higiene dels corrals que evités les malalties infeccioses i les grans mortaldats. En una paraula: que el pagès abdiqués de les velles rutines i es convertís en un avicultor modern.

Gall i gallines de la raça del Prat (Avicultura, de Salvador Castelló, Barcelona, 1899).

De fet, l’avicultura amb rigor científic i amb propòsits de producció industrial neix a Catalunya —no pas amb gaire retard respecte a Europa— gràcies a Salvador Castelló i Carreras (1863-1950). Ell fou el creador, l’any 1896, de la granja avícola d’Arenys de Mar coneguda amb el nom de Paraiso, i qui des del 1894 donà a conèixer la raça del Prat, ja depurada i genèticament fixada. La seva granja es convertí en Escola Pràctica d’Avicultura, i l’any 1906 fou oficialment reconeguda. Castelló fou també el fundador de l’Associació Nacional d’Avicultura i de l’Avicultura Pràctica, primera revista especialitzada publicada en castellà.

Com en d’altres sectors de la ramaderia, Catalunya era deficitària en productes avícoles. Durant tot el segle es parla repetidament de l’enorme volum i del cost elevat que representen les importacions d’ous i d’aviram, en particular del sud de França, però també d’altres punts de la Mediterrània primer, i del nord d’Europa, després. La demanda no es limitava a la temporada de Nadal, sinó que era regular durant tot l’any a causa del gran consum de gallina com a inexcusable ingredient de la típica escudella catalana. Hom deia que totes les gallines velles d’Europa —no ponedores i no aptes per a la cria— eren exportades a Barcelona.

Anunci d'una granja avícola de Sarrià.

Amb motiu de la Primera Guerra Mundial i de la interrupció de les importacions, Catalunya demostrà que en aviram i ous podia satisfer les pròpies necessitats. La petita producció pagesa augmentà de volum, i aparegueren o es desenvoluparen granges avícoles industrials, com les finques de Sant Vicenç Ferrer, a la Noguera, on hi havia més de mil gallines ponedores, o Can Guitart, al Vallès, amb dues mil ponedores i tretze incubadores de vint dotzenes d’ous cada una, que l’any 1918 funcionaven contínuament.

Quant als conills, la varietat del país —descendent directe del conill silvestre o de bosc— va merèixer també més atenció a causa de la carestia de la carn durant els anys de la guerra. Un exemple de cuniculicultura industrial el dóna la granja de Can Parellada, a Terrassa, capaç, l’any 1918, de criar i mantenir uns 15.000 conills. L’objectiu de la granja era la producció no solament de carn, sinó de pell; per això la raça antiga, que era la del país barrejada amb el gegant de Flandes, s’anà substituint per la gegant vienesa blanca de pelatge puríssim, molt estimat pels pelleters.

Les estimacions xifrades de les diverses espècies d’aus de corral —uns 7,4 milions de caps— i de conills —uns 8,6 milions— donades per la Junta Consultiva Agronòmica l’any 1912, són escassament fiables, i l’evolució quantitativa d’aquesta mena de bestiar és totalment impossible de seguir fins a temps molt més tardans.