Les comuniats pre-urbanes: territori i assentaments

La introducció de les primeres plantes i els primers animals domèstics a la Península Ibèrica, en una data situada cap al 5000 aC, va modificar substancialment el comportament territorial i l'organització de l'espai de les societats anteriors, que van haver d'adaptar-se a les noves exigències derivades de les necessitats de l'economia agrícola. Si s'hagués de resumir la història dels primers mil·lennis d'existència de l'agricultura, es podria dir que es caracteritzà per la progressiva expansió del poblament i la colonització de terres cada vegada més marginals des del punt de vista de la productivitat. D'això se'n deriven dos trets ben definits: el pas d'una agricultura intensiva, de petita escala, a una altra d'extensiva, de secà, fonamentada en la utilització de l'aladre, i l'augment del risc econòmic que comporta la dependència progressivament més gran de l'agricultura de secà.

Les transformacions que es produïren cap a la meitat o poc després del III mil·lenni aC sembla que foren una conseqüència d'aquesta evolució, i marcaren un clar trencament respecte al món de les societats segmentàries anteriors, és a dir de les societats formades per grups econòmicament autosuficients i autònoms. Des d'aquell moment i fins aproximadament el 1200 aC hi va haver, en alguns indrets, indicis clars d'una creixent jerarquització social, simultània als canvis en el model d'ocupació del territori i en l'explotació dels recursos, en la qual l'anomenada revolució dels productes secundaris i la implantació d'una agricultura extensiva, bàsicament dependent de la pluja, en foren els trets fonamentals.

Principals jaciments de les societats metal·lúrgiques. 2800-800 cal. aC.

Aquest procés sembla trencar-se cap al final del II mil·lenni. En la dinàmica històrica posterior, els contactes continuats amb altres pobles mediterranis (fenicis, grecs), juntament amb l'evolució de les poblacions locals, definiren un marc caracteritzat pel desenvolupament dels trets que, al final, foren propis de les civilitzacions urbanes protohistòriques. Aquests trets, juntament amb d'altres, permeten definir els tres grans períodes cronològics en què s'estructura l'exposició següent: el de les primeres societats agrícoles (~5000-2500 aC), que es correspondria amb el Neolític; el del trencament de les societats segmentàries (~2500- 1200/1000 aC), que equivaldria als conceptes tradicionals de Calcolític i edat del bronze (antic i mitjà); i, finalment, el del camí cap a la civilització (~1200/1000 - 600 aC), que en la terminologia arqueològica tradicional correspondria al bronze final i la primera edat del ferro o ferro antic.

Dins de cadascun d'aquests períodes cal diferenciar entre ocupació i explotació del territori i organització de l'espai habitat. L'ocupació i explotació del territori depèn de la relació entre l'economia de subsistència, en la qual s'han de valorar les formes d'apropiació i explotació del territori de producció immediat a l'assentament, i l'economia política i les relacions socials que poden establir-se tant al si de la comunitat estudiada com entre diferents comunitats (models de frontera).

La combinació d'aquestes característiques configura una distribució específica del poblament, allò que s'anomena un model o patró d'assentament. Al llarg de la història s'ha produït una tendència a evolucionar des de les societats en què dominen les limitacions pròpies de l'economia de subsistència, a l'hora de configurar l'ocupació del territori, fins a aquelles en què són més presents els factors relacionats amb l'economia política. Pel que fa a les relacions socials, aquest canvi ha comportat el progressiu desenvolupament de la jerarquització social i l'augment de les desigualtats sòcio-econòmiques. Tot i això, l'evolució històrica no és lineal ni homogènia. Així, l'augment de la jerarquització social només es produí en algunes zones durant el II mil·lenni aC, mentre que les altres quedaven al marge del procés. D'altra banda, aquesta tendència sembla haver-se trencat al final del II mil·lenni aC, per reiniciar-se a partir del segle X aC.

Pel que fa l'organització de l'espai habitat, si tal com s'acaba de veure el territori és el lloc on podrien investigar-se les relacions econòmiques i socials d'una comunitat, l'organització de l'espai dins l'assentament pot ser considerat com el marc adequat per a l'observació de les relacions domèstiques i d'organització tècnica del treball, sense oblidar tampoc la incidència d'altres factors socials. La dispersió dels materials arqueològics ajuda a interpretar la funcionalitat dels diferents espais dins la casa: l'espai domèstic és el lloc on es troba la llar; les sitges i/o una concentració de grans recipients ceràmics assenyalen l'espai destinat a l'emmagatzematge; els molins indiquen el lloc on es duia a terme la transformació d'aliments.

La localització dels poblats al fons de les valls, però, característica de llargs períodes de la prehistòria, és la principal responsable del desconeixement que es té sobre el tipus d'estructures internes dels assentaments i la seua relació espacial. Si a la dificultat per a localitzar-los s'afegeix que, quan es troben i s'excaven, es detecta que el seu registre original sol estar alterat per les feines agrícoles o l'erosió natural, es podrà comprendre la dificultat que té l'arqueòleg a l'hora d'interpretar correctament les escasses troballes.

Un cas especial dins de l'hàbitat prehistòric és el de les coves, la utilització de les quals perdurà gairebé durant tot el període ara considerat. Ja fossin llocs de refugi o habitatges estacionals, les entrades eren l'espai d'ocupació més habitual, on es trobaven les llars i les acumulacions més importants de materials. Aquestes coves o abrics, de dimensions variables, devien tenir en molts casos construccions externes, potser relacionades amb la tanca del ramat. Els equipaments interns eren escassos, però és prou habitual localitzar-hi una o diverses llars. Com a casos especials, cal considerar les coves de soterrament i les d'emmagatzematge, on les estructures internes es troben en relació amb la seua funcionalitat específica.

Les primeres societats agrícoles

El registre arqueològic de les primeres societats agrícoles és, dissortadament, fragmentari, sobretot pel que fa a la seua implantació sobre el territori. Tot i això, els darrers anys s'han desenvolupat alguns projectes d'investigació que aporten alguna llum sobre aquesta problemàtica i modifiquen la visió que, fins fa relativament poc temps, hi havia sobre el seu comportament territorial.

Una primera consideració a fer és que, ja des dels primers temps neolítics, es documenta la coexistència de dos tipus d'hàbitat: les coves i els poblats. Tradicionalment s'havia considerat que el poblament característic dels primers temps neolítics eren les coves; el coneixement cada vegada més acurat que es té d'ambdós tipus d'assentament porta finalment a afirmar que el que hi havia era una ocupació estructurada del territori, en la qual les coves feien un paper complementari dels poblats. El model recentment proposat per a les comarques de l'interior de Girona podria ser considerat com un exemple d'aquesta complementarietat, és a dir, un poblat agrícola envoltat d'un conjunt de coves d'ús divers: tanca del ramat, soterrament, emmagatzematge, i d'altres.

Tal com s'ha dit més amunt, atès el paper central de les activitats subsistencials en l'elecció dels llocs d'hàbitat, els poblats se situarien a prop de les terres de conreu. En general, tot al voltant de la Mediterrània es documenta una localització dels primers poblats agrícoles que sembla preferir les terres toves de més qualitat, situades al costat de rius o rierols o de zones humides costaneres o interiors. L'ocupació de les terres de secà, que comporta una agricultura dependent de la pluja, sembla haver-se produït sempre en un segon moment.

L'ocupació del territori podria haver-se efectuat segons dos models diferents. En primer terme, el model de poblats dispersos, en el qual es troben llogarets xicotets o grans separats els uns dels altres per distàncies aproximades de 2 a 5 km. L'assentament característic podria ser el poblat delimitat per un recinte, construït o excavat (fossat), encara que tampoc no es pot descartar la presència de poblats oberts. En segon lloc, el model d'agrupació d'assentaments, en què les terres haurien estat ocupades per grups de cases més o menys nombrosos per formar agrupacions escassament separades entre elles. El resultat final seria una continuïtat de troballes al llarg de grans distàncies (de 3 a 5 km), però localitzades linealment seguint el curs dels rius. A una escala més gran, s'observaria una agrupació d'assentaments com la descrita cada 4 o 6 km aproximadament, depenent de la distribució dels recursos. Associats a aquest model es troben, generalment, uns poblats oberts, formats per conjunts de cases disperses i molt separades entre si; és a dir, amb un índex d'agregació interna més aviat escàs.

Ara com ara, no es pot determinar quin dels dos models devia ser el dominant als Països Catalans durant el Neolític; fins i tot és possible la coexistència d'ambdós en funció de la distribució dels recursos. Així, en algunes comarques del nord de Catalunya, les investigacions recents ofereixen una imatge en què predominen els poblats de tipus llogaret, oberts o tancats, amb cases disperses, que no seria difícil de relacionar amb el primer dels dos models descrits.

Més al sud, a les comarques centromeridionals del País Valencià (Vall d'Albaida, Alcoià, Comtat), les troballes superficials s'interpretarien millor com la conseqüència d'un model com el de l'agrupació d'assentaments.

Aquest mateix model sembla repetir-se en aquests indrets durant el III mil·lenni aC. Els poblats eren situats a les terres baixes i, pel que se'n sap, seguien les valls dels rius de l'interior del país en un autèntic procés de colonització de noves terres. Com a conseqüència, a l'arribada de la metal·lúrgia i del vas campaniforme, cap al final del mil·lenni, les societats agrícoles i ramaderes ocupaven ja el conjunt del territori, sense que s'hi trobin els buits d'ocupació visibles a les etapes anteriors.

Més al nord, el coneixement del poblament dels últims temps neolítics i del començament de l'edat dels metalls és més escàs. Tot i això, les informacions sobre aquest període semblen confirmar la presència d'un model semblant al descrit per al País Valencià; aquest és el cas dels assentaments de la bòvila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental) o de Ca n'Isaac (Palau-saverdera, Alt Empordà). També a l'altra banda dels Pirineus, les dades referides al IV i III mil·lennis aC semblen confirmar la difusió d'aquest mateix model de poblament.

Tot i les diverses extensions d'aquests poblats, no s'hi troben diferències quant a localització i accés als mitjans de producció (la terra). Es podria dir, doncs, que el territori social es devia estructurar com una suma de territoris més menuts (els corresponents a cada assentament), aproximadament iguals i probablement autònoms, la qual cosa podia haver estat una característica bàsica de les societats de tipus segmentari.

A la primeria del Neolític es documenten, en el conjunt de la Mediterrània, quatre tipus d'estructures recurrentment associades: les habitacions, els llocs d'emmagatzematge, els forns i els fogars. Totes quatre, o tres si les dues últimes es consideren conjuntament, sembla que són el grup d'estructures que caldria relacionar amb allò que els prehistoriadors, emprant un terme antropològic, anomenen comunitat domèstica, la composició de la qual és variable. Aquest dispositiu organitzatiu característic de la comunitat domèstica es mantingué pràcticament invariable al llarg del temps i fou la base sobre la qual es construí l'edifici de relacions socials conegut amb el nom de civilització.

Pertot arreu, el poblat estava format per unes quantes d'aquestes comunitats, i el que sembla diferenciar un extrem de la Mediterrània de l'altre és el grau d'agregació interna dins el poblat de les diferents comunitats domèstiques que el componien. Pel que sembla, caldria suposar que aquest grau fou més feble a l'extrem occidental, encara que se'n poden trobar excepcions. Així, per exemple, si la interpretació, basada en la fotografia aèria i els resultats de les primeres excavacions, del poblat del barranc d'en Fabra (Amposta, Montsià) fos correcta, podria parlar-se d'un llogaret, limitat exteriorment per una muralla xicoteta construïda amb un sòcol de pedra. A l'interior, es distribueixen nou estructures d'habitació de forma aproximadament ovalada, amb les parets construïdes amb una argamassa d'argila i pedres o amb un doble parament de blocs. Les dimensions varien entre els 4 i els 7 m de diàmetre i, alineats longitudinalment, apareixen dos forats de pal per sostenir el sostre. Associades a cadascuna d'aquestes cases hi ha estructures circulars més menudes, probablement fogars o forns domèstics.

Encara que d'una època més recent (III mil·lenni aC), les excavacions efectuades al poblat de Niuet (l'Alqueria d'Asnar, Comtat) mostren l'associació de part d'una casa (representada per un únic fragment de mur amb el sòcol de pedra) amb un forn domèstic construït sobre una plataforma d'argila. A més a més, en aquest cas es trobaren també les estructures d'emmagatzematge —sitges— distribuïdes pels voltants de la casa.

Aquestes estructures apareixen sovint als Països Catalans a partir de la segona meitat del IV mil·lenni aC, tal com ho demostren les troballes de les Jovades (Cocentaina, Comtat), Vil·la Filomena (Vila-real, Plana Baixa) o bòvila Madurell, formant concentracions sovint espectaculars. De vegades, algunes d'aquestes estructures han estat interpretades, erròniament, com a fons de cabana o focs. Pel que se'n sap, només algunes d'aquestes estructures podrien considerar-se habitatges excavats. Seria el cas del Puig Mascaró (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) o l'Arenal de la Costa (Ontinyent, Vall d'Albaida), aquest ja de l'època campaniforme. Ambdues estructures d'habitació es trobaren parcialment conservades i amb forats de pal situats a fora de l'àrea excavada. La fondària d'aquests habitatges semiexcavats és, però, menys important que la de les sitges.

Més enllà de les estructures relacionades amb la comunitat domèstica, els poblats neolítics es caracteritzaren per la manca de construccions que es puguen qualificar de col·lectives o públiques, que necessitaven una inversió major de treball social. Quan se'n troben, aquestes es redueixen a la tanca del poblat, que pot ser construïda (murades) o excavada (fossats), i quasi sempre es relacionen amb les etapes recents del Neolític. Un dels més ben coneguts és el fossat segmentat de l'Arenal de la Costa. Fossats similars es documenten també al sud de França i al País Valencià des de la segona meitat del IV mil·lenni aC.

El trencament de les societats segmentàries

El desenvolupament de la metal·lúrgia del coure —que al conjunt de l'àrea estudiada sembla un fenomen prou relacionat amb la difusió de la típica ceràmica campaniforme—, juntament amb els canvis en el model d'explotació dels recursos (utilització de l'aladre, agricultura de secà, canvis en els patrons ramaders), estan estretament correlacionats amb modificacions importants tant en l'organització del territori com de l'hàbitat a determinats indrets, i que hom interpreta com el resultat de transformacions socials que donaren lloc, al llarg del II mil·lenni aC, a societats més jerarquitzades. Tot i això, als Països Catalans s'experimentà una clara diversitat evolutiva, de manera que només les comarques centrals i meridionals del País Valencià semblen reflectir aquesta situació.

Al sud de França es desenvolupà entre el 2200 i el 1900 aC aproximadament, a l'àrea del Llenguadoc, l'anomenada civilització de Fontbouisse, caracteritzada, a més de per la metal·lúrgia del coure, pels seus típics poblats, ben diferents dels que s'han descrit, relacionables amb un model d'ocupació del territori més aviat del tipus de poblats dispersos. Deixant de banda l'organització interna de l'espai, cal destacar la seua localització a les garrigues, l'ús de la pedra per a la construcció i l'aparició de fortificacions, també interpretades com a recintes per al ramat, si bé no sempre n'hi havia. Els poblats es troben a prop dels recursos agrícoles i ramaders, i no sembla haver-hi diferències significatives d'extensió entre ells. Poc després, però, es perdé aquesta tradició i només es construïren, una altra vegada, poblats similars als propis de les primeres societats agrícoles.

Al País Valencià, les comarques situades més al sud semblen oferir un comportament estretament relacionat amb el de l'àrea argàrica i diferenciat de la resta del país, on aquesta etapa ha estat tradicionalment coneguda com a bronze valencià, malgrat que les aportacions més recents semblen indicar l'existència de fàcies regionals encara no ben estructurades. Els canvis més significatius que es poden constatar en aquest període es refereixen al tipus de poblat, a la seua localització i a la diferenciació que s'estableix entre alguns d'aquests. Pel que fa al tipus de poblat, cal assenyalar que desaparegueren els assentaments anteriors, substituïts per un tipus de poblat agregat i delimitat per construccions de pedra. En general, eren més menuts, però el seu índex d'agregació interna era major i les cases es trobaven adossades a l'interior del recinte. També s'abandonà la localització quasi exclusiva dels poblats a les terres baixes. Així, a partir del període campaniforme, alguns assentaments s'emplaçaren ja en llocs elevats, sobre turons de vegades força alts i de difícil accés. Això comportà l'allunyament de les terres més fèrtils i humides que s'aprofitaven des dels poblats del Neolític. Tot plegat indica, probablement, que es produí un canvi en el model d'explotació agrícola, i és possible que la introducció de la rella marqués una tendència cap a una agricultura de secà més extensiva. El tercer canvi important fa referència a l'aparició de diferències en l'extensió dels assentaments, associades a un accés, també diferenciat, als recursos agrícoles i a una localització que trencà la uniformitat anterior. Així, es podria dir que hi havia alguns assentaments més xicotets situats en indrets més inaccessibles, que, en conseqüència, disposaven de menys terra cultivable dins el seu territori de producció. Tot això sembla indicar una ocupació del territori que trencava definitivament amb el model segmentari anterior i que tendia cap a l'establiment d'una societat més jerarquitzada. Aquesta situació no fou homogènia a tot el País Valencià, encara que el nivell d'informació no permet baixar sovint al detall regional. Aquests canvis, que semblen evidents a les comarques meridionals del País Valencià des del començament del II mil·lenni, només començaren a intuir-se a les seves comarques septentrionals cap al 1600 aC, i no sempre de manera clara.

Més al nord, a Catalunya, el final del III mil·lenni aC no sembla haver tingut les mateixes conseqüències que s'acaben de descriure. La tradició comuna dels poblats neolítics a totes dues àrees es trencà, de manera que les cultures posteriors evolucionaren per distints camins. No hi ha proves de cap dels canvis descrits per al País Valencià, i ni tan sols sembla mantenir-se la tradició dels grans poblats neolítics. El registre guarda un curiós silenci, ocasionalment romput per mostrar que també hi hagué assentaments a l'aire lliure al llarg d'aquest període (el Collet de Brics d'Ardèvol, Pinós, Solsonès; Tossal Camats, Vilanova de la Barca, i la Peixera, ambdós al Segrià). Contràriament, les coves d'habitació són el tipus d'hàbitat que ha quedat més documentat, cosa que ha fet pensar a alguns en una disgregació de la població. Només comença a documentar-se algun poblat cap al final del II mil·lenni a l'interior del país que no segueix la tendència neolítica, situant-se al cim d'elevacions amb un ampli control visual. Dissortadament, es tracta de casos aïllats i no es pot parlar amb certesa d'un canvi significatiu en l'ocupació del territori.

Tant a Catalunya com al sud de França es mantingué, doncs, la tradició anterior de poblats situats a les terres baixes. La tradició de les seues estructures constructives és poc coneguda, i s'hi ha documentat la presència de fons de cabana i sitges, com a les etapes neolítiques anteriors. Fins i tot s'ha arribat a parlar d'una crisi econòmica i social al Calcolític català que degué fer que els grups es dividissin i es produís un augment de la ramaderia transhumant dels ovins i caprins. Aquest seria el cas del poblat del Collet de Brics, interpretat com una ocupació temporal de ramaders, on només s'han documentat una sèrie de fogars construïts, no associats a cap altra estructura.

Sembla que aquest funcionament de petits grups gairebé mòbils —agricultura itinerant i ramaderia— amb estructures d'habitació del tipus de la cabana es mantingué al llarg de tot el II mil·lenni aC. La manca d'excavacions en aquests assentaments no permet dir gaires coses més sobre les tècniques constructives o l'organització interna dels poblats.

Dins d'aquest corrent, el grup francès de Fontbouisse sembla un episodi interessant, però sense continuïtat i, per tant, difícil d'interpretar. Tal com s'ha vist, es tracta de poblats situats a les garrigues del sud de França, de vegades fortificats, i constituïts per agrupacions de cases adossades (de 10 a 15). Aquestes són de planta absidal allargada, d'entre 10 i 22 m de llargària, amb subdivisions internes i, sovint, amb construccions annexes a l'exterior. Al centre, disposades linealment, s'han trobat files de forats de pal que aguantaven el sostre de les cases. Les subdivisions internes organitzaven la distribució de l'espai i les activitats domèstiques. Amb independència de si, a la fi, es tracta de fortificacions o tanques per al ramat, els recintes de pedra que delimiten alguns d'aquests poblats constitueixen, juntament amb els fossats, les primeres construccions no domèstiques trobades al conjunt dels Països Catalans. Es tracta de muralles en forma de trapezi, reforçades per torres circulars buides.

Al País Valencià els canvis que comencen a detectar-se des del període campaniforme indiquen clarament una reorientació més en la línia del que va succeir al sud-est peninsular, a l'àmbit de les cultures de Los Millares i d'El Argar. De fet, alguns dels assentaments més emblemàtics d'aquest període com ara San Antón (Oriola, Baix Segura), Cabezo Redondo (Villena, Alt Vinalopó) o Illeta dels Banyets (Campello, Alacantí), tots tres a les comarques meridionals del País, semblen més fàcilment interpretables com a poblats argàrics que com una altra cosa.

L'inici del canvi pot situar-se al llarg del període campaniforme, en què és possible veure la coexistència de poblats situats al pla, de tradició neolítica (Arenal de la Costa), amb allò que seria característic de l'edat del bronze, els poblats emplaçats al cim d'elevacions més o menys importants (Puntal de la Rambla Castellarda, a Llíria, Camp de Túria; Puntal de Los Carniceros, a Villena, Alt Vinalopó; el Tabaià, a Asp, Vinalopó Mitjà), formats per estructures d'habitació adossades (i no disperses, com abans), i en els quals la inversió de treball per a condicionar l'espai habitat és considerablement més elevada que abans.

Les estructures relacionades amb la comunitat domèstica mostren pocs canvis amb relació al que s'ha vist fins ara. Els més significatius fan referència a les tècniques constructives: l'ús de la pedra travada amb terra, l'extensió de la planta rectangular pluricel·lular (habitatges amb subdivisions internes), l'aparició de l'enguixada de calç, d'argila o de terra a les parets i la utilització del morter de terra en la construcció són els més importants. Les concentracions de sitges, tan característiques del món neolític, desaparegueren i foren substituïdes per les grans gerres d'emmagatzematge localitzades a l'interior de les cases.

L'organització interna de l'espai, la forma i l'extensió de les unitats d'habitació o la presència d'estructures no domèstiques és possible que tinguera una distribució diferenciada entre les diverses classes d'assentaments del bronze descrites en l'apartat anterior. Tot i això, la informació sobre aquests aspectes és escassa a causa de la manca de treballs publicats sobre les excavacions modernes. Segons les plantes conegudes, és possible que les cases fossin majoritàriament formades per estructures rectangulars amb subdivisions internes. La presència de forns domèstics a l'interior d'aquestes construccions es troba documentada en alguns casos, com també l'existència d'àrees reservades per a l'emmagatzematge, bé en sitges excavades o en grans vasos ceràmics.

Alguns d'aquests habitatges semblen, si més no, especials, com és el cas del que s'ha documentat a la Lloma de Betxí (Paterna, Horta), on l'única estructura d'habitació recuperada es troba al cim del tossalet. Es tracta d'una construcció rectangular de més de 26 m de llargària per 5 o 6 m d'amplària, subdividida en dos per un mur de pedra. A l'interior es troben perfectament delimitades les àrees destinades al magatzem, a la transformació dels aliments i a les activitats artesanals (tèxtils i metal·lúrgiques). Els vessants del turonet foren objecte d'un treball de condicionament previ, amb la construcció de diversos nivells d'aterrassament que no semblen ocupats per altres estructures d'habitació. Aquests treballs de caràcter col·lectiu representaren un considerable esforç que ultrapassava les possibilitats d'una única comunitat domèstica i que investigacions recents documenten també a d'altres poblats (com ara Muntanya Assolada a Alzira, Ribera Alta).

Són aquestes construccions, i les muralles documentades en alguns dels poblats localitzats als indrets més alts (puntal dels Llops a Olocau, Camp de Túria), les que defineixen clarament els canvis més importants produïts al si d'aquestes comunitats prehistòriques i que, relacionats amb el que s'observa al territori, configuren un escenari en el qual es poden donar definitivament per trencades les relacions socials que conformaven el nucli de les societats segmentàries anteriors.

El camí cap a la civilització

Al final del II mil·lenni, però, aquesta tendència cap a la jerarquització i la subjecció social es trencà sobtadament, sense que, de moment, se'n puguen esbrinar les causes. Aquest trencament evolutiu no sembla haver afectat totes les regions. Així, a les comarques meridionals del País Valencià hi hagué alguna continuïtat que, tot i això, desaparegué al tombant del mil·lenni, en què s'observa una clara ruptura de l'ocupació entre els nous llocs d'habitació i els anteriors. Aquesta ruptura pot constatar-se també en l'àmbit de l'organització de l'espai i les tècniques constructives, ja que les inversions creixents en el condicionament de l'hàbitat descrites per al període anterior desaparegueren. A partir d'aquest moment, les comunitats semblen començar de nou un procés que les apropà a les portes de la civilització urbana.

A partir del 1200 aC es troben al Llenguadoc occidental i al Rosselló una sèrie de productes ceràmics i metàl·lics procedents de l'Europa central, que corresponen a la que en arqueologia es coneix amb el nom de cultura dels camps d'urnes. S'inaugurava així una etapa marcada per l'evolució dels últims pobles prehistòrics cap a la civilització. En un primer moment, aquests elements forans arribaren de la mà de grups d'immigrants o mitjançant contactes comercials. Una vegada acceptats en els nous territoris evolucionaren en contacte amb els indígenes i configuraren una cultura específica a cada regió. Aquesta mateixa etapa al País Valencià és menys coneguda i un poc més complexa, perquè cal tenir en compte la presència de dos corrents externs que modificaren el substrat indígena: les influències procedents de la Meseta i les del sud de la Península Ibèrica, ja que els productes relacionats amb els camps d'urnes més antics estan datats a partir de l'any 900 aC.

Si bé l'arribada als Països Catalans d'aquests primers productes importats es pot seguir amb buits pel que fa a la cultura material, no sempre és clar quina empremta van deixar en el patró d'assentament. Malgrat això, les dades a l'abast no mostren cap trencament respecte al tipus d'hàbitat de la fase anterior, i les diferències regionals apuntades es mantingueren, és a dir, l'ús de coves al sud de França i a la Catalunya litoral i els assentaments a l'aire lliure a la resta del territori.

A partir del 1100 aC comencen a documentar-se troballes més importants que indiquen l'existència de migracions de grups reduïts, en moviment quasi continu, que travessaren els Pirineus per la vall del Segre i la plana de l'Empordà. En la seua marxa a la recerca de terres on establir-se o bé utilitzaven les coves o bé construïen agrupacions de cases. El patró d'assentament era bàsicament lineal, seguint els rius com a vies de comunicació preferents, i dispers, segons les possibilitats agrícoles i ramaderes dels terrenys colonitzats.

Al costat d'aquests hàbitats de nova planta hi ha també assentaments a l'aire lliure amb un fort substrat indígena, com ara la Pedrera (Vallfogona de Balaguer, Noguera), la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), lo Lladre (Sant Feliu de Llo, Cerdanya) i Genó (Aitona, Segrià), que han proporcionat materials de la cultura dels camps d'urnes. En canvi, al Rosselló, fins el 850 aC no es poden datar amb seguretat els primers assentaments a l'aire lliure (Carsac, Carcassona). Aquesta situació, cal interpretar-la més com una deficiència en el registre arqueològic que com una qüestió real. Una cosa semblant passa al País Valencià, on els elements de la cultura dels camps d'urnes més antics —amb poques excepcions com el pic dels Corbs (Sagunt, Camp de Morvedre)— procedeixen de coves.

Els assentaments coneguts són de dimensions reduïdes i es troben a la plana o sobre tossals poc elevats que dominen el pla circumdant. La consolidació d'aquest tipus d'hàbitat no significa en cap moment l'abandó de les coves com a habitatge. En algunes comarques es troben conjunts cavernícoles, d'àmplia cronologia, com la Margenera i Reclau Viver, a Serinyà (Pla de l'Estany), i també el de l'Arbolí, al Priorat, que semblen funcionar amb una organització similar a la dels poblats. A més d'aquests casos excepcionals, la complementarietat coves/poblats podria datar-se fins al segle VI aC, a partir del qual se suposa que les cavitats naturals tingueren una utilització exclusivament ritual. Aquesta dualitat en el tipus d'hàbitat podria correspondre a estratègies econòmiques complementàries: agricultura/assentament a l'aire lliure; ramaderia/cova.

Si, pel que fa a les coves, sembla clara la seua ocupació estacional, els assentaments a l'aire lliure presenten una major complexitat. En qualsevol cas, pels jaciments coneguts se suposa l'existència d'hàbitats estacionals i permanents, malgrat que la diferència entre tots dos no es trobe ben definida per la manca de treballs d'investigació sobre el territori.

Les transformacions més importants en el camp de la cultura material i del patró d'assentament es produïren al final del segle VIII aC. Aquests canvis es poden resumir en els aspectes següents: aparició dels primers objectes de ferro; arribada de les primeres ceràmiques fetes al torn d'origen mediterrani; generalització de la incineració com a ritual funerari; augment dels assentaments a l'aire lliure i disminució dels hàbitats en cova.

L'evolució de l'hàbitat no fou lineal, ja que es constaten continuïtats, desaparicions i assentaments de nova planta. Les raons concretes que expliquen tots aquests canvis en cada àrea estan per determinar, però no poden ser aliens als primers contactes colonials amb els pobles mediterranis. Els assentaments a l'aire lliure poden ser de dos tipus diferents, segons la seua localització. D'una banda, es mantingueren i augmentaren els poblats petits situats a la plana, a prop de la mar, a la vora dels rius o dels estanys, com l'Illa d'en Reixac (Ullastret, Baix Empordà) i Vinarragell (Borriana, Plana Baixa). De l'altra, comencen a documentar-se els primers jaciments en promontoris, com Cayla (Mailhac, Rosselló), Puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà), Puig de la Misericòrdia (Vinaròs, Baix Maestrat) i Los Villares (Caudete de las Fuentes, Plana d'Utiel). Aquests últims proliferaren a partir dels segles VI i V aC i constituïren l'hàbitat característic de la civilització ibèrica.

Aquesta variabilitat de localització dels assentaments comportà una certa especialització econòmica: a la costa, explotació de recursos marins; a l'interior, agricultura de secà i ramaderia; a les cruïlles de camins naturals, l'activitat de grups o individus que feien d'intermediaris entre les terres de l'interior i els comerciants mediterranis. Realment nova és la constatació de l'existència, a partir del segle VII aC, d'una colònia o factoria fenícia al Ribat (Guardamar del Segura, Baix Vinalopó), a la desembocadura del riu Segura, i d'un lloc especialitzat en activitats de redistribució lligades al comerç fenici, Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre).

No se sap si existien relacions socials que donessin unitat política a les diferents xarxes d'assentaments. Tot i això, cal assenyalar l'augment de la complexitat econòmica i social, només comparable amb allò que s'observava a la meitat del II mil·lenni aC en algunes comarques i que cal considerar com el preludi de la cultura ibèrica.

Al llarg d'aquest període es poden trobar dues formes d'organització interna de l'espai als poblats: habitatges adossats i habitatges dispersos. La primera presenta les cases alineades en dues fileres, una a cada costat d'un espai central que es diu carrer (Genó) o plaça (Anseresa, a Olius, Solsonès); quan l'espai era reduït hi havia una sola filera de cases. Es tracta normalment d'assentaments situats al cim o al vessant d'un tossalet, i les cases es construïen adaptant-se al relleu o bé amb algun tipus de terraplenament. Aquest condicionament imposat per l'espai es pot confondre amb un recinte perimetral que, si bé pot existir, no es pot definir sempre com una muralla defensiva. Els habitatges tenien una planta rectangular o quadrangular amb subdivisions internes.

L'organització de l'hàbitat al voltant d'un espai central té les seues arrels en els poblats del II mil·lenni del País Valencià, del Baix Aragó i de la vall central de l'Ebre. Aquesta mena d'organització es mantingué com a característica pròpia de la vall del Segre fins al segle VII aC, en què va començar a generalitzar-se pertot arreu excepte a França, on no es conegué fins al segle següent.

Els habitatges dispersos foren el tipus d'organització més freqüent del segle X al VII aC, a excepció del Baix Segre. Es tracta d'assentaments bàsicament de plana, però també se'n poden trobar sobre tossals, com ara Carsac, Cayla i lo Lladre. En aquests poblats, les cases es construïen sense ordre aparent, però l'espai habitat podia estar delimitat per una palissada o fossat (Carsac). Les cases solien tenir una planta oval o circular, però també n'hi havia de planta rectangular o quadrangular.

Al costat d'aquestes formes de planificació de l'espai s'han documentat a Los Villares i a Los Saladares (Oriola, Baix Segura) una sèrie d'habitatges rectangulars amb sòcol de pedres, separats entre si per un corredor estret utilitzat com a abocador. A causa de la poca superfície excavada en ambdós jaciments en els nivells on es troben aquestes cases, no se sap si formen alineacions o es troben disperses. Els habitatges, amb independència de la seua planta, tenen una organització interna simple: una o dues habitacions; una entrada cap a l'espai comú de circulació, de vegades amb uns escalons, amb el terra situat a un nivell més baix que el del carrer; sòl de terra batuda o de roca, amb algunes àrees empedrades; llar; fossa o gerres per a emmagatzemar aliments i algun banc.

Als materials de construcció emprats tradicionalment (pedra, fusta, terra, branques diverses i tàpia) cal afegir el tovot. La primera utilització d'aquest material es pot datar amb seguretat en aquesta àrea a partir del segle VII o al final del VIII aC. Però el fet que en molts casos, i per raons de conservació, siga difícil diferenciar la tàpia i el tovot, fa que alguns arqueòlegs parlin de l'existència de construccions de tovot des de dates anteriors. Es tracta d'una solució constructiva de gran interès, l'aparició de la qual només podrà aclarir-se a partir de les excavacions més recents.

La troballa de llars, forns i fosses a l'exterior de les cases permet suposar que els espais comuns de circulació s'utilitzaven com a àrees d'expansió dels habitatges, atesa la seua reduïda superfície, com passa a la Fonollera. Aleshores, la interpretació funcional dels espais domèstics es complica amb la intervenció d'àrees externes, que no sempre es poden adscriure fàcilment a una casa determinada o bé considerar-les com el producte d'activitats comunals. També cal suposar l'existència d'estructures d'ús comunitari, com aljubs (tossal de les Tenalles a Sidamon, Pla d'Urgell), sitges (Enserune a Nissan-lez-Ensérune, Llenguadoc), albacars (la Mussara a Vilaplana del Camp, Baix Camp) i d'altres de difícil atribució funcional.

A banda d'aquestes, són poques més les estructures de caràcter comunitari o públic conegudes als assentaments de la primera meitat del I mil·lenni. Algunes de les construccions públiques més paradigmàtiques són les muralles o els recintes perimetrals. No solament és important la seua edificació en si, sinó també el seu significat social. L'elevació d'un recinte delimitava un espai urbanitzable que s'havia de repartir entre les cases particulars, les àrees de circulació i les construccions —si n'hi havia— de caràcter comunitari. En el cas que les cases siguen adossades al recinte i amb parets mitgeres, cal suposar un grau de col·laboració important i una planificació de les construccions que afectaven tota la comunitat. Els recintes perimetrals poden ser de pedra (Genó i la Mussara) o de fusta formant una palissada; també es poden trobar simples fossats. En el nivell fundacional dels Vilars (Arbeca, Garrigues), datat entre la segona meitat del segle VII i l'inici del VI aC, es troba un dels sistemes defensius més sofisticats documentat fins ara: una muralla amb torres i un camp de defensa frisi a l'exterior.

Actualment, se sap que moltes construccions de pedra identificades com a muralles defensives d'aquesta època o bé són ibèriques o bé aterrassaments per a eixamplar l'espai i facilitar-ne la urbanització. En aquest cas, es tractaria d'un tipus d'obra pública d'una gran importància tècnica i social, ja documentada durant el II mil·lenni al País Valencià i no valorada adequadament fins avui. En definitiva, es pot dir que entre els segles X i VIII aC els poblats podien ser oberts o tancats, i que a partir del segle VII aC començaren a generalitzar-se els recintes i les muralles defensives i que el poblat tancat i amb cases adossades fou l'únic tipus conegut en l'època ibèrica.