La vida pública. Possibilitats de promoció social.
A la zona objecte d'estudi, la promoció social no va ser diferent de la del conjunt de les zones més romanitzades de l'Imperi Romà, i la variació de la seva estructura es va produir, per tant, més per evolució cronològica que per condicionaments locals. La promoció social entre les diverses classes fou un fet que es va produir des d'època republicana en territori itàlic, si bé va arribar molt més tardanament a l'àmbit provincial, que té clars indicis d'aquest fenomen en època de Cèsar i una progressiva generalització a partir d'August. L'escalada dels diversos graons socials podia tardar més d'una generació a produir-se, fet que indicava, en aquest cas, la diferència del punt d'inici d'aquesta promoció. La promoció es va fer més i més ràpida durant l'Imperi i, fins i tot, algun dels seus paràmetres va variar, en especial pel que fa a les capes socials més altes. L'existència d'aquest fenomen de permeabilitat de les classes no vol dir que fos lícit per a l'esclau, o bé per a un indígena d'una província tot just romanitzat, albirar per a ell i per a la seva família un procediment automàtic de promoció, però sí que, almenys, el feia conscient de l'existència d'uns mecanismes que ho permetien i que donaven avantatges i superioritat als participants en la vida pública. Això fa palès que la promoció social de l'home lliure o del llibert —que havia aconseguit deixar la condició d'esclau— es basava en un mateix principi, el de la integració en una comunitat privilegiada, colònia o municipi prevalentment, i a continuació, mitjançant l'exercici de càrrecs, magistratures i sacerdocis, assolir en el si d'aquesta comunitat una posició rellevant. No cal dir que tot això no era possible sense una posició econòmica sanejada i també progressivament sòlida, car de la fortuna personal depenia l'admissió en els diversos graons, i de la generositat envers la comunitat —que es coneix tècnicament com a evergetisme— les possibilitats d'elecció efectiva.
En tractar l'estructura de la societat romana s'ha fet referència a les diverses classes. Aquí només resta tractar un aspecte parcial, el de la permeabilitat i l'ascens entre aquestes classes. Potser, el millor que es pot fer amb relació a aquest aspecte és analitzar alguns casos particulars significatius que permetin treure'n conclusions.
Cal afegir també una última observació. Des del darrer terç del segle I dC, la burgesia itàlica, amb els emperadors Flavis, va assolir el tron imperial. Més endavant ho feren bètics i narbonesos, amb els Antonins, més tard africans i fins i tot siris, i ja durant el Baix Imperi se succeïren emperadors il·liris i, fins i tot, amb Teodosi tornaren els hispans. Aquest tipus de successió no per lligams de parentiu sinó per adopció o associació a l'Imperi a partir dels Antonins, davant la solució dinàstica d'August entre els membres de la dinastia Júlio-Clàudia i els Flavis, marca la recerca d'una sèrie de característiques indispensables per a l'emperador més enllà d'una pertinença a una família. La capacitat venia marcada per uns dots administratius i militars que més endavant, a partir del segle III, i amb primacia d'aquests darrers, foren la condició essencial per a esdevenir emperador. Això deixa clar que hi havia tota una altra via paral·lela de promoció ja no vinculada a una comunitat, sinó a l'exèrcit, de manera que dins d'aquesta via un bàrbar podia esdevenir emperador. De manera general es va produir una permeabilitat que feia innecessari el pas de generacions de ciutadania i que, fins i tot, va eliminar la barrera anteriorment infranquejable que havia representat el fet de tenir un origen esclau pròxim.
Moneda de plata amb l'efígie de Trajà, 99-117.
MAPA / G.C.
Contràriament a la vella República Romana i llevat de molt comptades i notables excepcions, fins i tot el Senat romà, cada vegada més insignificant, va veure un ràpid canvi dels seus membres i de les famílies a les quals pertanyien. Un exemple preclar de promoció limitada fou el cas de Luci Licini Segon, llibert del cònsol Luci Licini Sura, mà dreta i amic de l'emperador Trajà. Luci Licini Segon, esclau de Sura—no se sap si ho era de naixement (uerna)—, esdevingué llibert del seu amo, que el promocionà fent-lo accensus, una mena d'uixer, durant els seus tres consolats. Aquesta condició de petit i influent auxiliar comportava la promoció personal en el si de la seva pròpia comunitat d'origen. S'ha de pensar que a Bàrcino li foren erigits almenys 22 pedestals (IRB, 82-100 per exemple). A Bàrcino també fou seuir Augustalis —individu d'un col·legi de sis membres que, en aquest cas, vigilaven el culte a August a les províncies de l'Imperi—, com ho fou abans de la capital provincial Tàrraco. Per la condició i l'origen de la gent i les col·lectivitats que l'honoraren es pot deduir la seva importància i l'extensió de la seva influència: Bàrcino, Ausa —Vic—, Iammó —Menorca—, Lugdunum Conuenarum —Saint Bertrand-des-Comminges, Occitània—, Tàrraco... Molt probablement fou l'administrador del seu patró Luci Licini Sura, però cal adonar-se que, malgrat tot, el sevirat augustal fou el límit de la seva ascensió pública i social.
Un cas de Tortosa il·lustra el pas següent en personatges d'aquesta condició. Marc Porci Teopomp honorà el seu fill mort de jove, Marc Porci Terencià, al qual, però, havia fet concedir ja els honors edilicis i duumvirals en funció de la seva fortuna i de les necessitats de la comunitat, tot i que no arribava a l'edat requerida (CIL II, 4060). Ell mateix obtingué els honors edilicis reservats als ingenus —és a dir, els nascuts lliures—, que foren concedits així pel municipi per primera vegada. Hom es pot imaginar la generositat paral·lela al nivell econòmic d'aquest personatge (CIL II 4061). Això es degué generalitzar, ja que es té documentat un altre sevir que va rebre els honors edilicis, Publi Valeri Dionís (CIL II 4062).
L'entrada a l'ordo municipal per part d'ingenus està abundosament documentada, però ho està menys el pas al graó següent en l'escala social, l'ordo equester, el dels cavallers. L'exemple de Luci Marci Optat d'Iluro —Mataró— illustra perfectament una carrera d'aquest tipus (Inscriptions romaines de Catalogne — IRC— I 101= CIL II 4616). Edil a Tàrraco, primer duumvir quinquennal d'Iluro segurament per tal de fer el cens en el moment en què la comunitat va obtenir la condició de municipi, passà després a fer les seves milícies eqüestres que en nombre de tres, normalment dues prefectures i un tribunat militar, consolidaven la carrera administrativa posterior d'un cavaller que, fins i tot, podia pensar, per a ell o per als seus fills, en l'entrada en l'ordo senatorius. En el cas de Luci Marci Optat tot això va quedar truncat per la seva mort a Frígia (a l'Àsia Menor) possiblement l'any 7 aC quan formava part de les tropes que acompanyaven August en el seu viatge a Orient.
Ciutadans que arribaren a ser a Flamines i Flaminicae de la provincia d'Hispània Citerior.
No manca documentació de famílies que passaren de l'ordo equester al senatorius. Aquest és el cas dels Licinis documentats a Bètulo —Badalona— i originaris possiblement de Tàrraco, Quint Licini Silvà Granià (IRC I, I 139 = L'Année Epigraphique—AE— 1936, 66), patró del municipi i cònsol el 106 dC, i el seu fill Quint Licini Silvà Granià Quadroni Pròcul, quan iniciava la seva carrera política —cursus honorum— a la fi del regne de Trajà i a l'inici del d'Adrià (IRC I 138 = CIL II 4609). Cal pensar que el pare del primer i avi del segon fou el cavaller Quint Licini Silvà Granià, flamen —sacerdot— de la província d'Hispània Citerior sota Domicià (Die Römischen Inschriften von Tarraco, RIT, 288, 289 = CIL II 4225 i 4226), una magnífica promoció social que es pot, fins i tot, matisar amb el fet que estaven emparentats amb els Minicis de Barcelona. Es coneix també el nom de la dona del cavaller, Gal·la, flaminica provincial que fou homenatjada a Tàrraco per un tal Gai Terenci Filet, originari de Roma (RIT 321 = L'année Epigraphique, AE, 1961, 329).
La carrera de Luci Minici Natal pare el portà a l'ordo senatorius, i és molt fàcil veure com això es reflecteix en la del seu fill Luci Minici Natal Quadroni Ver. Va ser qüestor l'any 123 dC i tribú de la plebs el 125 com a candidat proposat pel mateix emperador, i va seguir una carrera vinculada però tan brillant com la del seu pare, atès que un fou cònsol l'any 106 i més tard procònsol d'Àfrica el 123-24 dC, i el fill, cònsol el 139 i procònsol de la província d'Àfrica a l'entorn de 152-54 dC. La mort del pare en el regnat d'Adrià sembla que va retardar la carrera del fill, que no la coronà fins al regnat d'Antoní Pius. Cal observar que el nom del fill —i també el dels dos Licinis de Bètulo— permet veure com la família en la seva promoció anava enriquint-se per aliances i herències amb els béns d'altres branques de notables, que quedaven reflectides en l'acumulació de cognoms per part dels seus descendents.
Es pot seguir l'ascens d'una família a través dels Bebi de Sagunt que, bé que molt ramificats, es promocionaren molt aviat en el si de la seva pròpia comunitat i arribaren a l'ordo senatorius molt probablement a la fi de l'època júlio-clàudia i, amb seguretat, en època flàvia. Els més importants, però, van ser Luci Bebi Avit i Bebi Hispà, corresponsal de Plini el Jove i potser fill de l'anterior, que tingué ja una certa transcendència política al segle II. Un edetà, Marc Nigrí Curiaci Matern (d'Edeta —Llíria—) arribà com a uir militaris, és a dir, com a oficial professional, als més alts honors sota els Flavis, quan fou condecorat per Domicià després de la campanya dàcia. Fou consul suffectus —cònsol suplent— el 83 dC i governà Mèsia i Síria. En el moment de preveure la successió de Nerva fou considerat com un rival del mateix Trajà. Sota Domicià també feu carrera un altre edetà, Marc Valeri Propinquus Grati Cereal, que no depassà, malgrat tot, l'ordoequester i que fou col·laborador de Corneli Nigrí.
El primer senador que es coneix de Tàrraco fou Marc Reci Taure a mitjan segle I dC. Tingué com a fill adoptiu Reci Gal, també senador en època flàvia, com Marc Fabi Prisc. Als Licinis documentats a Bètulo, ja s'hi ha fet referència més amunt. Cal recordar, així mateix, el cònsol Luci Licini Sura, patró de Licini Segon, de qui també ja s'ha parlat.
Les Balears proporcionen comptats exemples de promoció, encara que els Oculatii (CIL II 3659, 3662 = Inscripciones romanas de Ebusus—IR Ebusus—, 1 i 4) d'Eivissa poden mostrar el que fou una família de notables locals que no depassaren, però, l'ordo municipal. Tanmateix, a Eivissa es té documentat Gai Juli Tiró Getúlic (CIL II 3661 = IR Ebusus 3), que va ser tribú de la plebs i pretor de Roma i honorat per Luci Semproni Seneció, amic seu i potser eivissenc, que en fou un dels hereus, com ho documenta una carta de Plini el Jove (6, 31). Aquesta carta recorda el plet per les clàusules del testament de Juli Tiró que alguns consideraven falsificades, falsificació de la qual consideraven culpable, entre altres, Semproni Seneció, que hagué de comparèixer en judici davant el mateix emperador Trajà, cosa per la qual se sap que pertanyia a l'ordo equester en aquell moment. Sembla que les acusacions foren retirades i que el bon nom de Semproni Seneció, com també el de l'altre acusat, Euritm, llibert i procurador del Cèsar, va quedar restablert. No se sap, però, fins a quin punt hi havia una vinculació entre Trajà i Seneció, malgrat que amb Euritm està provada. De tota manera, és important destacar l'interès de l'emperador per l'herència de Juli Tiró.
Inscripció dedicada a l'eques L.Antoni Númida, Sagunt, s. I.
MATRS / G.C.
Pel que fa al Rosselló només es coneixen els testimonis recollits en una sèrie epigràfica, a Rúscino (Castellrosselló, prop de Perpinyà), que presenten una certa unitat temàtica. La sèrie pertany a un centre de culte imperial i, per tant, no fa més que, d'una banda, documentar una llarga i completa sèrie de prínceps i princeses de la dinastia Júlio-Clàudia, i, de l'altra, posa de manifest la vinculació estricta entre promoció social en el camp local i culte imperial, fet gens menyspreable. Col·legis i associacions professionals i, en darrer terme, funeràries proporcionaven rellevància social en àmbits més reduïts a aquells que n'exercien càrrecs o n'eren patrons. Un exemple d'Isona —Eso— mostra com un notable local, Luci Valeri Faventí, obtingué una estàtua al fòrum per la seva generositat envers tres col·legis en moments de mancança de blat (Inscriptions romaines de Catalogne —IRC— II 32 = CIL II 4468).
La societat d'època tardana mostra el cas de Numi Emilià Dextre de Bàrcino (IRB 33 = CIL II 4512), que fou fill del bisbe Pacià de Barcelona. Aquest personatge, vinculat personalment a la família de Teodosi, assolí la prefectura del pretori d'Itàlia el 395 dC. És un bon exemple d'una promoció social tardana que podia estar vinculada, fins i tot, a la seva adopció per part de la família senatorial dels Numi en un afany d'ennobliment i vinculació amb velles famílies típic del Baix Imperi.
En aquest moment es va introduir una nova variant en la promoció social, la promoció per via eclesiàstica, que feu girar els ulls dels notables envers la jerarquia de l'Església, en especial el bisbat, que els donava, en ser-ne elegits dignataris, unes noves possibilitats d'exercir les seves influències en un àmbit que ben sovint depassava el món urbà. Les pugnes entre bisbes i les acusacions, entre les quals hi havia la d'heretgia, van arribar no solament al papa sinó també a l'emperador i constituïen tot un símptoma del nou estat de coses.
Les usurpacions van produir també ascensos vertiginosos en l'escala social fins i tot obtenir una porpra imperial precària. Vinculat a l'àmbit objecte d'estudi es pot esmentar el cas de Màxim, emperador el 409-11 i el 418-20 dC amb capital segurament a Tàrraco, proclamat per Geronci, alhora general d'un altre usurpador, Constantí III, sota l'imperi legítim d'Honori.
Aquest seguit d'exemples il·lustren l'acceleració i els canvis de l'estructura social en paral·lel a l'evolució política de l'Imperi. En l'àmbit aquí tractat, aquesta evolució es reflectia en la presència de noves formes de govern dels alts funcionaris imperials que desenvolupaven una part, de vegades important, de la seva carrera en aquest territori. Tàrraco, com a capital provincial que fou, en dona un bon estol de documents.