Una llengua, moltes nacions

Una llengua, als Països Catalans dels segles XVI i XVII, definia tot sovint una nació. Així, Anselm Turmeda podia ser presentat als lectors del cinc-cents com un escriptor de “nació catalana i nascut a la Ciutat de Mallorca”; i Ausiàs Marc, al seu torn, com un “cavaller valencià i català de nació”. De manera semblant, el cronista valencià Gaspar Escolano podia anomenar catalans tant els valencians com els catalans del Principat, “por ser todos —explica— de una misma lengua y nación desde los principios de la conquista”. Un cas a part fóra, certament, “la nación de los cristianos nuevos de moros del reino de Valencia”, és a dir, prop d’una tercera part dels valencians d’abans de l’expulsió dels moriscos, per bé que aquesta excepció no fa sinó confirmar la norma de la correspondència entre llengua i nació.

Ara bé, ací com arreu, “nació” era aleshores un vocable relativament neutre o gairebé inofensiu, al capdavall. Conservava encara aquell significat primigeni i netament medieval que designava, abans de tot, una topografia específica: el lloc de naixença o provinença. També, és clar, una llengua, característica d’aquest àmbit nadiu. Els estudiants de les universitats europees del temps es classificaven, inicialment, segons aquest patró lingüístic o geogràfic elemental. Però la identitat entre llengua i nació no era pas sempre tan rotunda o exacta.

Contràriament, una mateixa llengua podia denotar una multiplicitat de nacions, sobretot quan la connotació topogràfica de “nació” predominava sobre qualsevol altra. Es comprèn, aleshores, que hi hagi hagut raons o rivalitats intestines —tal com explica el cronista barceloní Esteve Gilabert Bruniquer— entre els cònsols mercantils catalans establerts a Palerm, i representants, respectivament, “de les Nacions de Cathalunya, de València, de Mallorca y de Perpinyà”. Tampoc no és estrany, altrament, que un jurista perpinyanès del començament del segle XVII, Andreu Bosc, hagués afirmat que la llengua castellana era la pròpia de “les nacions (...) de Castella, Toledo, Lleó, Astúries, Extremadura, Granada...”, i que totes aquestes nacions, ultra les catalanes i fins la portuguesa i tot, constituïssin, en realitat, “tota la nació Espanyola”. Tot plegat vol dir, simplement, que la nació es concebia aleshores com un seguit de cercles concèntrics l’eix dels quals, a més, no era pas sempre la llengua; i que el mot “nació” tenia, en suma, un escàs contingut polític.

Eventualment, el terme podia adquirir unes connotacions menys arcaïtzants o més punyents. Hi contribuïa, de vegades, la creença determinista en el pes de les influències climatològiques i naturals sobre l’afaiçonament i el caràcter peculiar dels diferents pobles o col·lectivitats; una convicció perfectament medieval, però represa i actualitzada ulteriorment per autors com ara Jean Bodin o el baró de Montesquieu. Així, segons el cronista portuguès Francisco Manuel de Melo, els catalans del Principat “estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad”. Tot governant, doncs, havia de tenir-ho ben present. En general, però, la interpretació determinista de les nacions mai no anà gaire més enllà d’uns pocs estereotips més aviat banals o forçosament redundants: quina nació no estima la seva llibertat? Fins i tot parlant de nacions diferents, Melo i el cronista Escolano arribaven a conclusions sovint coincidents, com ara quan remarcaven, plegats, la comuna “inclinación a la venganza” tant dels valencians com dels catalans del Principat.

De fet, quan els coetanis volien referir-se a una topografia política, és a dir, a un perímetre concret de sobirania, susceptible de sustentar una veritable identitat col·lectiva, rarament empraven el terme —massa irrellevant o del tot equívoc— de “nació”. Excepcionalment, “pàtria” —un mot tan imprecís com el de “nació”— podia empeltar-se d’una significació semblant. En general, però, hom parlava més aviat de la “província”, el “regne” (o el “principat”) o la “terra”, o simplement, de “catalans”, “valencians”, i d’altres. És aleshores, però, quan es fa més evident que de nacions catalanes, a l’època, n’hi havia més d’una. La raó d’aquesta multiplicitat de nacions és que la sola comunitat de trets lingüístics o culturals, la mera geografia o el fet de compartir un mateix passat o idèntica dinastia no eren pas criteris determinants ni suficients en matèria d’identitats col·lectives d’un cert abast. Contràriament, la nació política —a diferència de l’“altra”— es definia, abans de tot, pel feix de privilegis o llibertats locals o regnícoles, se’n diguessin “constitucions”, com al Principat, o “furs”, com en el cas valencià. S’era el que s’era (català, castellà, aragonès, valencià) pel fet de romandre sota una mateixa legalitat, constituïda per un seguit de privilegis exclusius, intransferibles i marcadament territorials. Heus ací l’autèntica frontera: el privilegi.

Corol·lari inevitable d’aquesta modalitat d’identitat col·lectiva és que no hi havia —no hi podia haver— dues nacions iguals. Els privilegis estamentals i corporatius que discriminaven i jerarquitzaven els individus de les societats de l’antic règim operaven, igualment, en l’àmbit de la nació. Així, si els catalans del Principat havien rebutjat el projecte militar i fiscal del comte duc d’Olivares —la cèlebre Unión de Armas— és perquè Carles II el Calb, al seu dia, els havia atorgat, tal com remarcava Gaspar Sala i Berart en la Proclamación Católica de l’any 1640, “las mismas libertades y franquezas que tenían los Francos (...) que eran mucho más privilegiados y exentos que las demás naciones; de suerte, que si los demás pagaban cuarenta, los Francos (...)pagaban doce”.

La literatura política i pamfletària del Principat reiterava una vegada i una altra, el 1640, aquesta mena d’arguments. El fulletó que porta per títol Cataluña defendida de sus émulos volia demostrar “cuan sin razón forma queja Castilla de que Cataluña, teniendo el mismo Rey que ella, no quiera pasar por unas mismas (...) contribuciones de gastos Reales”. Castella havia de saber, però, que “así como en un mismo cuerpo humano no todos los miembros son iguales (...) así en un mismo cuerpo de Reino, ha de haber Repúblicas y Naciones adelantadas a las otras en (...) Privilegios, concedidos del mismo Rey por los mayores o menores servicios que le han hecho”. La conclusió, aleshores, és del tot previsible: en matèria de serveis i privilegis, “Cataluña excede a las demás naciones de la Corona”. Però si una nació, a l’època, era, en realitat, una comunitat de privilegis, aleshores la distància entre un castellà i un català era la mateixa (és a dir, insalvable) que separava un català del Principat d’un valencià o d’un mallorquí.