La taula de canvi de Cervera

L’any 1599, prèvia sol·licitud del consell municipal de Cervera, el rei Felip III concedí a aquesta població el privilegi de poder tenir una taula de canvi similar a les que existien a Girona, Vic, Tarragona i Perpinyà. La petició s’havia justificat basant-se en l’important moviment comercial que es produïa a Cervera —durant el segle XVI, havia experimentat una notable transformació, passant de ser una vila rural per a convertir-se en una població burgesa— i en la riquesa del territori que l’envoltava.

Calgué, però, arribar a l’any 1603 perquè les autoritats municipals cerverines es decidissin a posar en funcionament la institució que un temps abans els havia estat concedida. Aquell any, després de diverses reunions, acordaren sol·licitar informació sobre com es regia la taula de canvi de Barcelona i començar la construcció d’una gran sala destinada a l’exercici de les funcions de la taula cerverina, que seria edificada sobre una capella que hi havia entre la casa de la Paeria i l’església parroquial de Santa Maria.

Al començament de l’any 1607, ja es trobava enllestida la sala projectada, que tenia dues finestres enreixades, les quals mostraven les armes de la vila. S’havia buidat, també, un petit espai al mur del campanar per tal de poder col·locar-hi una caixa destinada a contenir els diners. Atès que els oficials encarregats del regiment de la taula havien estat ja nomenats, les autoritats municipals acordaren que la institució entrés en funcionament el dia 16 de març d’aquell any.

La taula de canvi de Cervera s’organitzà, en aquells aspectes en què fou possible, segons la que hi havia establerta a Barcelona. Fins i tot les ordinacions per al regiment de la institució cerverina eren una còpia del reglament de la taula barcelonina, adaptat a les necessitats locals.

Les principals funcions que exercí la taula de canvi de Cervera durant el període en què romangué activa foren les següents: guardar els valors ingressats, tant per particulars com per institucions, que podien ser confiats de forma voluntària o per manament judicial; custodiar les joies dipositades, les quals provenien d’institucions religioses o bé de particulars; durant determinats períodes, centralitzar els cobraments i els pagaments efectuats per compte del consell municipal; admetre l’ús d’ordres de pagament que permetien als impositors efectuar girs monetaris sense necessitat de manejar diner en efectiu, i recollir la moneda falsa o prohibida.

Hi havia cinc oficials: un mercader encarregat del llibre major, un notari responsable del manual, un altre mercader que es feia càrrec de la caixa i dues persones, pràctiques en escriptura i comptes, que actuaven d’arxivers i visitadors, els quals comprovaven els llibres i feien els balanços. Els oficials de la taula eren elegits per un període de tres anys i, durant aquest temps, estaven subjectes a les obligacions següents: prestar caució amb fiança a la cort del veguer abans de jurar els oficis; oferir sagrament i homenatge als paers després que aquests haguessin pres possessió dels seus càrrecs anuals; comprovar els comptes dels llibres de la taula per tal que anés ben regida; denunciar qualsevol cosa coneguda o observada que representés un dany per a la taula o anés contra les ordinacions de la institució i restituir amb diner propi qualsevol import que, sota la seva responsabilitat, hagués estat anotat o lliurat en perjudici de la taula.

Aquests oficials havien de romandre a la taula cada dimarts i cada divendres —eren els dies en què se celebrava el mercat— durant dues hores al matí i dues més a la tarda, segons l’horari següent: des de la festivitat de Sant Miquel del mes de setembre fins a la Pasqua, començant a les set del matí i a la una de la tarda; la resta de l’any, obrint a les sis del matí i a les dues de la tarda. Tenien a la seva disposició un dels verguers, funcionaris municipals que estaven al servei dels paers de la població.

Per altra banda, als oficials de la taula els estava prohibit: desemparar el regiment de la taula fins que els seus successors haguessin jurat els seus oficis; fer festa en dies laborables; deixar el servei sense el permís dels paers; acceptar presents dels deutors; tenir compte obert a la taula de manera directa o mitjançant altres persones —aquesta prohibició afectava, també, els banquers—; prendre part en qualsevol arrendament de les imposicions de la vila; facilitar informació sobre les quantitats dipositades a la taula; servir-se dels fons de la institució en benefici propi o d’altres persones; lliurar diner sense que hagués estat prèviament dipositat i concórrer a qualsevol ofici municipal.

Així mateix, els estava vedat que, en cas d’error en les anotacions, raspessin amb un ganivet o un altre instrument els fulls dels llibres, sota pena de perdre el puny. L’errada calia que fos corregida de manera que es pogués llegir allò que havia estat escrit equivocadament, i s’havia de fer menció, al marge o al peu del full, de la causa de la correcció. Si l’esmena afectava una quantitat, aquesta havia de ser escrita novament en lletres.

Al notari encarregat del manual se li exigia capacitat suficient per a reconèixer els poders, els testaments i les escriptures, i calia que acceptés els correctes i refusés els que no ho fossin. Els havia d’anotar, indicant la data, en les partides corresponents i no podia admetre cap clàusula de testament per separat sinó tot el document.

Les persones titulars dels comptes, si eren homes, havien de ser designades amb nom i cognom, estament i condició. Si eren dones, dient de qui eren esposes, en el cas d’estar casades, o de qui eren filles, si romanien solteres.

En cas de malaltia o d’algun altre just impediment, l’oficial podia ser substituït per una persona nomenada pels paers —o que fos designada per l’oficial impedit i acceptada pels paers—, sempre que no fos alguna de les encarregades de la resta de llibres de la taula.

El notari no podia disposar d’altre llibre que el manual, però tenia el dret de poder examinar qualsevol anotació efectuada a la resta de llibres. Aquest oficial no podia assentar cap reintegrament al manual sense que estiguessin presents els oficials encarregats dels altres llibres, amb la finalitat de comprovar si hi havia fons suficients. També era obligada la presència de l’interessat o del seu legítim procurador. N’estaven excusats els paers de la població, que podien ordenar el lliurament de diner a qualsevol persona mitjançant pòlisses o albarans.

Si s’esdevenia que una persona malalta volia recuperar el seu dipòsit, el notari estava obligat a traslladar-se al domicili del demandant, sense que pogués rebre cap gratificació pel seu treball, sota pena de veure’s privat del seu ofici.

Tots els llibres de la taula estaven subjectes al contingut del manual i no s’hi podia anotar cap reintegrament si primer no havia estat escrit de forma sencera al manual. A la taula, podien ser ingressades joies per tal de ser guardades i, sota aquest mateix concepte, moneda estrangera o no circulant d’or o de plata. En aquest cas, era anotada, generalment, en uns fulls del llibre major reservats per als ingressos de joies, i era acceptada i tornada a pes.

El grup social que ingressà major capital a la taula fou el dels nobles i els senyors. A l’altre extrem, els mercaders, els botiguers i els artesans, els doctors en dret, els notaris i els metges, i els tutors i els hereters. Els cabals dels municipis, el sector d’agricultors i ramaders i el d’eclesiàstics i confraries representaren ingressos intermedis. Quant a la procedència dels dipositants, globalment es troba equilibrat el conjunt dels qui tenien el domicili a Cervera amb els veïns d’altres poblacions. Amb tot, si l’anàlisi es fa per grups, aquest equilibri es trenca.

Al final del segle XVII, la taula cerverina es trobava pràcticament sense fons. La guerra de Successió constituí un període pèssim per a l’economia de la població, per la qual cosa la taula no es pogué recuperar. A l’acabament del conflicte, era ja una institució agònica que solament pogué prolongar la seva existència fins al principi de l’any 1715. El seu major descrèdit havia estat la impossibilitat de poder tornar el diner que hi havia estat dipositat, situació que forçosament havia d’ocasionar la pèrdua de la confiança del públic envers la institució.