Al juliol del 1933, Ignasi Villalonga demanava la seua inscripció en la Dreta Regional Valenciana (DRV) i quatre mesos després aconseguí ser elegit parlamentari per la circumscripció de la província de Castelló. Aquesta decisió introduïa un gir radical —si no era un punt i final— a la seua prèvia posició política obertament valencianista. La trajectòria valencianista d’Ignasi Villalonga, directament vinculada al cambonisme, havia comencat el 1917 com a membre de la Joventut Valencianista. El 1918 aquesta s’havia intensificat amb la creació de la Unió Valencianista Regional i la compra d’un periòdic propi, “La Correspondencia de Valencia”, que actuà com a portaveu de l’ideari de la nova formació nacionalista. La seva reivindicació bàsica, tal com es feia manifesta en la Declaració Valencianista del novembre del 1918, era la necessitat d’un autogovern valencià que fes realitat l’estructuració d’un adequat espai econòmic valencià i la recuperació de la pròpia cultura.
Però els resultats de les eleccions en què va participar la Unió (1918-20) foren molt desfavorables per a aquest partit recentment creat. Els candidats de la Unió mai no aconseguiren reunir més del 10% dels vots a la ciutat de València. La Unió havia aconseguit l’adhesió d’un destacat, per més que minoritari, grup de valencians, però l’electorat va preferir repartir els seus vots entre els blasquistes i els catòlics que, ells sí, havien pogut desplaçar els partits del torn.
A les acaballes de la Dictadura, ja al març del 1930, Ignasi Villalonga, una altra vegada de la mà de Francesc Cambó, intentà la creació a València d’un nou projecte polític, el Centre Constitucional, plataforma estatal de centredreta que —en l’àmbit regional— pretenia coalitzar els valencianistes de la Unió, la major part dels monàrquics restauracionistes (especialment els mauristes) i el catolicisme polític valencià liderat per Lluís Lúcia. També en aquesta ocasió les coses s’esdevingueren de manera diferent als desigs de Villalonga. Els temps s’havien accelerat i el minoritari valencianisme experimentà aviat les conseqüències de la radicalització de les diferències polítiques. d’una banda, la mateixa Unió es va escindir entre els partidaris d’una opció republicana (la futura Agrupació Valencianista Republicana) i els defensors del manteniment d’una posició accidentalista, més aviat criptomonàrquica, defensada pel mateix Villalonga. De l’altra, la Dreta Regional Valenciana (DRV), també recentment creada, però amb una trajectòria electoral i organitzativa prèvia molt més destacada i de més èxit que la de la Unió.
La DRV va ser la que, definitivament, protagonitzà el procés de reorganització del conservadorisme valencià. Els dos líders més destacats de la Unió, Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, optaren el 1933 per integrar-se respectivament a les candidatures de la Dreta Regional Valenciana i de la tot just remodelada Lliga Catalana, i en foren elegits diputats. Acabava així la trajectòria del valencianisme polític conservador dels anys republicans. La campanya pro Estatut del final del 1932 i dels primers mesos del 1933, iniciada a proposta dels escindits membres de l’Agrupació Valencianista Republicana, va quedar convertida, per obra i gràcia dels blasquistes, majoritaris a la província de València, en una sèrie de mítings buits de contingut nacionalista i dedicats exclusivament a la propagació d’una “valenciania” sense cap tipus de reivindicació autonomista. La Dreta Regional col·laborà en aquesta campanya amb poques ganes, una vegada comprovat que els blasquistes tan sols desitjaven no quedar despenjats d’aquesta demanda, tot i no estar disposats a fer de l’Estatut una bandera política pròpia. La DRV argumentà, per la seva banda, que un estatut no confessional, tal com s’esqueia a la Constitució republicana, havia deixat de ser per a aquella una qüestió prioritària. Villalonga mantingué durant aquests mesos un complet silenci que, com ja s’ha dit al principi, tan sols es va trencar al juliol del 1933 quan va demanar l’ingrés a la Dreta Regional Valenciana.
No tot, però, van ser fracassos per als projectes d’Ignasi Villalonga. Les seues activitats economicofinanceres el portaren a un important protagonisme al si del grup dirigent de l’economia valenciana. El 1927, amb el suport de la patronal dels transports, de la qual formava part el seu pare, entrà a formar part de la Cambra de Comerc, Indústria i Navegació de València i, poc després, es convertí en el seu president. El mateix succeí en la Junta d’Obres del Port d’aquesta ciutat. I, més important encara, en aquest mateix any passà a ser un dels principals accionistes del Banc de València i membre del seu Consell d’Administració, la qual cosa també li permeté ser-ho, per delegació, del Consell Superior Bancari, del Banc Internacional d’Indústria i Comerc i, finalment, ja el 1931, de la Companyia Espanyola de Petrolis. S’iniciava així el protagonisme econòmic, en l’àmbit estatal, d’Ignasi Villalonga (que encara s’amplià més durant el franquisme i perdurà fins a la seva mort el 1973). Va ser també durant els anys finals de la Dictadura que Villalonga va dur a terme un dels seus projectes econòmics llargament desitjats: la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, que tenia la funció prioritària de configurar un pensament econòmic favorable als interessos agroexportadors valencians i la potenciació d’un grup de pressió que pogués contrarestar el proteccionisme imperant en l’administració espanyola.
Ignasi Villalonga no havia mostrat mai un especial interès industrialista pel que respecta al País Valencià. En els seus escrits dels anys prerepublicans havia constatat la creixent importància d’aquest sector a les terres valencianes, però sense deixar traslluir la conveniència de crear un estat d’opinió favorable o d’impulsar unes actuacions més diversificadores de l’economia valenciana. La mateixa actitud manifesten les seues intervencions, sent diputat, tant al cicle de conferències realitzades a la Solidaridad Económica Nacional de Madrid com a la Conferència Econòmica del País Valencià, ambdues celebrades a la meitat de l’any 1934. La ideologia agrarista de la Dreta Regional Valenciana, juntament amb la progressiva influència política de l’agrarisme tant dins la CEDA (Confederación Española de las Derechas Autónomas) com dins el conjunt del conservadorisme espanyol, no afavorien noves perspectives, ni Villalonga va saber veure tampoc la importància de desenvolupar un teixit econòmic més modernitzat.
A partir de la seva condició de parlamentari de la DRV en les dues darreres legislatures republicanes, les seves anteriors connexions econòmiques estatals s’ampliaren en un nou vessant més directament polític. Villalonga seria el responsable més directe, juntament amb Lluís Lúcia, de la creació d’una entesa entre les dues opcions conservadores més representatives del conjunt de l’Estat espanyol: d’una banda, la Lliga i, de l’altra, la CEDA. Quan al novembre del 1935, després de la caiguda de Lerroux —i per tant, de Pich i Pon— el govern radicalcedista va haver de nomenar un nou governador general de Catalunya, la persona designada fou, sense dificultats, Ignasi Villalonga. A causa de la dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions generals, el càrrec li durà poc més de vint dies. La seva principal missió en aquesta nova tasca va ser la d’impedir que les relacions entre el cedisme català i la Lliga es deterioressin encara més del que ja ho estaven, i d’evitar amb això la creació d’una divisió irreparable al si de les forces conservadores catalanes.
Durant els anys de la Guerra Civil, Villalonga va desenvolupar un paper rellevant en el proveïment energètic de l’exèrcit revoltat. Des de les illes Canàries, com a president confirmat de la Companyia Espanyola de Petrolis, va organitzar el subministrament d’aquests productes tan fonamentals per als resultats de la contesa. Una vegada finalitzada la Guerra, Villalonga continuà amb èxit els seus negocis, tant els bancaris (Banco Central) com els vinculats a la producció elèctrica (Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil o Saltos del Nansa) i a la construcció (Dragados y Construcciones, principalment).