Tensions, conflictes i banderes

La República va venir amb alegria, i tanmateix gràvida de tensions. Rodoreda té escrit que ho va sentir “com un aire que va fugir i tots els que després van venir mai més van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida”. La Colometa, l’emblemàtica protagonista de La Plaça del Diamant, ho va resumir d’aquella manera tan seva: “va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos”. Alegria i conflicte és un binomi exacte per a descriure la situació viscuda per aquella generació. l’alegria és fàcil saber d’on venia: d’uns nivells més grans de llibertat i l’esperança —si més no— d’ampliar-la molt més encara. Els conflictes procedien de la Història, i això vol dir que no estaven determinats per l’estructura econòmica conjuntural sinó per la globalitat del moviment històric que connecta economia, cultura, política i tensió social. Pierre Vilar té dit que l’herència cultural existeix, però l’home no és passiu davant d’aquesta herència, i la seva consciència prové d’adquisicions i d’herències que afloren amb força distinta segons l’impacte dels esdeveniments. I adverteix que “fins i tot en economia les ‘sensibilitats col·lectives’ tenen un paper molt més important que el càlcul al marge sobre el preu del pastís de cada diumenge”. Tot això ho explicava referintse precisament al període republicà i la seva conflictivitat. I és que el llegat de problemes polítics i problemàtiques socials i culturals va pesar més en la conflictivitat dels primers anys trenta (1931-36) que no pas les pressions o els impactes econòmics globals, com la repercussió de la depressió del 1929 per exemple, que en d’altres països com Alemanya o França o Gran Bretanya, en canvi, va tenir un dramatisme social innegable.

Orígens i raons de la conflictivitat social

La majoria dels economistes catalans coetanis coincidien a diagnosticar una peculiaritat espanyola que actuà d’amortidor d’aquella gran crisi. Primer, l’endarreriment econòmic del país, i, en segon lloc, la tradició proteccionista dels anteriors règims, que el nou govern republicà es veié gairebé obligat a prosseguir malgrat el tarannà contrari dels seus dirigents. Jaume Carner, des del Ministeri de Finances, ho va deixar ben clar l’any 1933: “No es posible cambiar radicalmente nuestro sistema económico porque, al hacerlo, destruiríamos nuestra riqueza sin provecho. Pero es inevitable dirigir nuestra economía y orientarla hacia la disminución de nuestro coste de producción (...) El régimen de nuestra protección arancelaria es indispensable para salvaguardar la economía”. Persones tan diferents com Ventosa i Calvell, de la Lliga, o Joan Porqueras Fàbregas, en una perspectiva marxiana, coincidien en aquella valoració i a considerar, com Carner, que l’apaivagament de l’impacte de la crisi econòmica mundial es devia a la feble estructura econòmica i a la tradició proteccionista.

Avui sabem —i Jaume Vicens Vives va donar la pista de les primeres recerques— que si bé és certa la caiguda considerable de les exportacions, no hi ha tanmateix un paral·lelisme entre la reducció de vendes a l’estranger i la producció agrícola. En efecte, les excellents collites de cereal del 1932 i el 1934 i l’augment de salaris que resultà de l’arribada del règim republicà (deguda a la voluntat política de millora social) i que augmentà la capacitat de consum, foren la contrabalança als possibles efectes damunt els productes agrícoles més afectats per la reducció de l’exportació. A més, Vicens confirmà el manteniment del conreu dels productes agrícoles de més qualitat, i fins i tot l’aparició d’algun sector nou, com el bananer. Per aquest motiu, argumentà Vicens, l’augment del conreu de cereals dinamitzà les indústries del consum, ben pròpies de l’economia mediterrània, empenyent alhora la indústria de base. Aquesta fou la raó que la crisi internacional no originés a Espanya, ni tan sols a les zones industrials, com Catalunya i el País Basc, un daltabaix social i econòmic. Les raons de l’augment de la desocupació d’aquells anys vénen de la disminució de capitals invertits a l’exterior i, sobretot, del retorn d’una massa considerable d’emigrants que incidí en la taxa de l’atur d’aquell període. l’atur d’aquells anys no pot ser valorat com el problema bàsic de Catalunya, interpretant-lo com l’hipotètic vehicle de penetració de la crisi mundial i, per extensió, com l’enllaç entre depressió i agitació o conflicte social. Negar la importància de l’atur desvia la qüestió històrica tant com sobrevalorar-lo. La pressió que exercí en determinats conflictes laborals és evident, però l’origen històric de la conflictivitat rau en dos altres elements.

Primer, l’acceleració del procés d’institucionalització obrera —iniciat un segle enrere— que s’esdevingué en els anys republicans, entrelligat amb les ideologies socials que vertebraven el moviment obrer, va tenir efectes determinants per al futur del país. La resolució de bona part dels conflictes sindicals interns —sobretot els de caràcter més ideològic— es produí al llarg del Bienni Negre (1934-35), ja que la repressió que un sector de les classes dominants autòctones desfermà sobre els treballadors i les institucions catalanes féu que el moviment obrer comprengués la necessitat de mantenir i defensar les institucions republicanes i autònomes.

En segon lloc, hi havia al camp català una problemàtica no resolta, socialment punyent i amb una cultura de conflicte enorme al seu darrere, de tal manera que les seves ones expansives afectaren la totalitat dels problemes del país, des de l’afirmació nacional fins a la remodelació del moviment obrer, des de la recomposició de les forces polítiques i socials fins al sorgiment d’un sentiment —una identitat— nacional i social nou.

Evolució de l’afiliació a la CNT. 1931-1936.

Pel que fa al desenvolupament de la institucionalització obrera, es va palesar que un sector de la patronal estava molt ressentit per haver de renunciar a les maneres autoritàries en el tractament i resolució dels conflictes, que fins llavors havien afrontat amb una impunitat gairebé total. El ressentiment augmentà a mesura que uns governs paternalistes s’atipaven de dictar laudes favorables als treballadors. És cert que a Catalunya, a diferència de Mallorca i del País Valencià, hi havia hagut una sòlida cultura obrera que s’havia desenvolupat a través del teixit democràtic del país, donant vida a l’esplèndida xarxa associativa creada per les classes subalternes. Però a diferència d’altres països, Catalunya mai no havia pogut disposar d’un sindicalisme sòlid, amb tradició, com és el cas d’Anglaterra, França, Itàlia o Alemanya, on, amb alts i baixos, havien assolit una institucionalització que permetia canalitzar les vindicacions socials o polítiques i, per tant, la comunicació. El sindicat històric dels treballadors catalans fins el 1936 fou, sens dubte, la Confederació Nacional del Treball (CNT). De fet, la Unió General de Treballadors (UGT) i altres sindicats menors van tenir una militància i un arrelament molt migrat a Catalunya, en contrast —moderat— amb el País Valencià. Però cal no oblidar que el sindicalisme confederal, per bé que majoritari, no es va constituir fins ben entrat el segle XX, el 1911, quan ja hi havia grans sindicats a molts països europeus, i dotze anys més tard —el 1923— va ser prohibit, la seva premsa suspesa, els seus locals tancats i els seus dirigents perseguits i assassinats. Per a la CNT els anys republicans van ser anys de legalitat però també d’escissions i ruptures. El nou marc de llibertat i la voluntat de reforma política dels governants feia possible establir àmbits de comunicació inexistents —o inoperants— fins al moment, i replantejar consegüentment la funció del sindicalisme dins del règim republicà, i això generà tota la conflictivitat interna del moviment obrer en aquells anys. La prova més evident n’és l’oposició dita trentista que es generà a l’interior de la CNT des de l’inici de la República. Amb aquell nom foren identificats els seguidors dels trenta dirigents cenatistes històrics que havien signat un manifest per l’agost del 1931 (entre els signants hi havia Joan Peiró, Sebastià Clara, Ángel Pestaña, Agustí Gibanel, Joan López, Progreso Alfarache, etc.). l’escrit es manifestava en contra del predomini de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l’interor del sindicat, proposava una posició sindical constructiva i lleial envers les noves institucions republicanes, criticava les propostes insurreccionals i oferia el projecte de constitució d’un gran sindicat allunyat dels espais i les funcions més propis dels partits polítics. Un exemple dramàtic de la situació descrita foren els alçaments insurreccionals del 1932 i del 1933 a les conques de l’Alt Llobregat i del Cardener, i a les comarques valencianes de la Safor i de la Ribera Baixa.

El 18 de gener de l’any 1932, els minaires de Fígols i de Sallent s’alçaren i controlaren el poble. Els insurgents suprimiren la propietat privada i la moneda i proclamaren el comunisme llibertari sense disparar un sol tret, mentre a València es declarava una vaga general i a Sollana (Ribera Baixa) els insurrectes anunciaven la proclamació de la República Soviètica al poble. Les causes del moviment provenien de fets estructurals, sobretot a les conques de l’Alt Llobregat i el Cardener: les dures condicions de treball dels minaires que s’arrossegaven de temps enrere i que la República en nou mesos d’existència no havia pogut rectificar ni suavitzar, a més de les peculiaritats dels treballadors de les mines a Catalunya, obrers en constant desplaçament i per tant pressionats pel desarrelament que imposava la temporalitat cruel de la seva feina. El moviment es va produir i es va estendre sobretot per la predicació ideològica. No va tenir una gran magnitud, però sí una enorme transcendència en el conjunt de l’obrerisme català d’aquells anys. Primer perquè va forçar —i per tant crispar— el debat sobre el model de desenvolupament sindical. Els comitès confederals debateren la situació pressionats pels fets, i els raonaments estratègics quedaren gairebé diluïts per la pressió dels esdeveniments, i quedà palesa la divisió de criteris, no en la solidaritat amb els insurrectes i repressaliats, sinó en el model estratègic sindical. d’altra banda, la repressió, com sempre, no va tenir mesura, com en els millors temps de la Dictadura, i en aquest cas emparada per una Llei de Defensa de la República acabada d’aprovar. l’exèrcit ocupà les localitats insurgents i el govern ordenà detencions massives, segrestà la premsa confederal i clausurà els locals sindicals, i no solament els del Bages i el Berguedà, sinó pràcticament a totes les comarques.

Si la suspensió a les comarques directament afectades durà aproximadament tres mesos, en canvi, a Badalona, tots els locals de la Confederació restaren clasurats ben bé mig any. Però humanament el més punyent foren les deportacions: l’11 de febrer 108 militants confederals, empresonats a bord del vaixell Buenos Aires, foren confinats a Villa Cisneros. Quatre dies més tard esclataven vagues de protesta arreu del país i la Confederació cridava a la vaga general revolucionària, alhora que a Terrassa els militants del sindicat prenien l’Ajuntament i proclamaven el comunisme llibertari. Una segona allau repressiva tornà les coses al seu lloc, amb un cost social i cultural important, de desencís envers el nou règim que havia actuat com si res no hagués canviat.

Aquell moviment insurreccional va fer més fondes les diferències entre els trentistes i els dirigents que controlaven el sindicat, que pertanyien a l’entorn faista. Més enllà de les respectives acusacions concretades en fets conjunturals, en el Ple Regional que la Confederació celebrà a Sabadell es decidí una escissió sindical important que acabà de consagrar-se al cap d’un any, el 4 de juny de 1933, amb la constitució del Sindicat d’Oposició, format per bona part de dirigents trentistes, com Joan Peiró i Josep Moix o Joan López del País Valencià. Una organització poderosa com la CNT, dominada en el seu vèrtex per ideòlegs de la insurrecció, garantia una conflictivitat permanent però mancada d’objectius sindicals. Els camins dels escindits van ser diversos. Al Principat havien assolit la xifra de 50 000 afiliats i al País Valencià d’uns 24 000 afiliats, concentrats majoritàriament a València (uns 15 000) i a Alcoi (2 000 aproximadament). Bé que al començament els Sindicats d’Oposició van fer un esforç de consolidació doctrinària i programàtica, els efectes que la insurrecció governamental del Sis d’Octubre va tenir sobre el moviment obrer féu que reconsideressin la seva actitud tot buscant una nova entesa amb la CNT o bé amb altres sindicats a la recerca d’una nova vertebració sindical que no arribà fins als mesos de juliol-agost del 1936 sota la pressió de l’alçament militar feixista. A partir d’aquell moment, però, la CNT va tenir per sempre més un altre sindicat poderós al seu davant, la UGT. Insignificant els primers cinc anys de la República, recollí, a partir del 1936, bona part del descontentament trentista i la seva àrea d’influència entre la classe obrera i els treballadors de sectors laborals nous, sobretot del terciari. Tot aquest procés es desenvolupà en un context polític de canvis i d’esdeveniments importants. El més rellevant de tots fou l’aprovació que el poble català donà a l’Estatut d’Autonomia i l’immediat desenvolupament del seu contingut institucional, el qual va quedar frenat amb la repressió política, social i cultural del Sis d’Octubre. Aquest esdeveniment va demostrar que la problemàtica agrària era determinant per a comprendre tota la conflictivitat social a la Catalunya republicana.

Des de bon començament el govern republicà va establir una legislació provisional i cautelar, de protecció als pagesos, contra una previsible onada de desnonaments. A Catalunya, els lligams entre el govern d’Esquerra Republicana i els dirigents pagesos contribuïren encara més a aquesta tendència, i l’anomenat Pacte de la Generalitat del 1931 n’era una prova fefaent. Consistia en unes bases provisionals de concòrdia per a frenar els enfrontaments entre propietaris i rabassaires a propòsit de la darrera verema i les formes de pagament consegüents, tot esperant l’aprovació d’unes lleis definitives. De fet, però, la vulneració del Pacte fou constant, i les lògiques tensions generaren un important i tenaç creixement de la filiació pagesa a la Unió de Rabassaires i Altres Cultivados del Camp, que a mitjan 1932 s’havia consolidat ja en un poderós sindicat rural. La discussió parlamentària sobre la Llei de Contractes de Conreu va ser ben agre, fins al punt que la Lliga abandonà el Parlament el mes de gener per tal de no sentir-se vinculada a les votacions. Malgrat tot, el Parlament català l’aprovà, i la Lliga Catalana, passant per damunt de les votacions, presentà un recurs d’inconstitucionalitat de la Llei davant el Tribunal de Garanties. Va ser una agressió a la sobirania del nounat Parlament, i com a tal fou viscuda al carrer. El clima polític creat pel triomf conservador a les eleccions generals del novembre del 1933 facilità que la petició de la Lliga tingués una acollida favorable al Tribunal de Garanties Constitucionals, que anul·là la Llei de Contractes de Conreu i declarà incompetent el Parlament català per a legislar en matèria agrària. Això passava al juny del 1934, però el Parlament, desafiant la sentència del Tribunal de Garanties, aprovà de bell nou la Llei. El conflicte estava servit, i al mes d’octubre, quan la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) entrà al govern de la República, la vaga general esclatà i a Catalunya el president Lluís Companys proclamà l’Estat català dins la República Federal Espanyola.

El bienni negre. Un escarment

El que va succeir després a Catalunya va ser poca cosa considerant la solemnitat de la proclama. El país, en el seu conjunt, no va secundar la crida del govern. Tan sols va haver-hi un seguiment a les zones rurals, però de cap manera els obrers no obeïren la Generalitat. Més important fou el que s’esdevingué l’endemà del Sis d’Octubre.

Desnonaments al camp català després del 6 d’octubre de 1934.

Quan l’exèrcit va haver dominat la insurrecció, va escampar-se un sentiment de consternació alhora que es desplegava una repressió amb naturalesa d’escarment més que no pas de control polític. Sobretot a les zones rurals. Els pagesos havien participat de manera significativa en el migrat moviment octubrista. Nònit Puig, un rabassaire de Rocafort de Bages, va calcular la contribució pagesa en un 60%; i les raons de la seva intervenció eren ben clares: “Perquè per a ells la República era quelcom més que un nom i un terme sense contingut; era llibertat econòmica i política, era sostreure’s a la influència del cacic, era escaparse de les urpes de l’usurer, del propietari, del capellà, de l’intermediari”. Si bé la participació pagesa en l’alçament d’Octubre va ser important, la repressió va serho molt més encara, i molt desproporcionada en la seva duresa. El més destacable d’aquella repressió no van ser les tortures i vexacions de tota mena, els afusellaments simulats, les revenges personals que aprofitaven aquella oportunitat, sinó més aviat la duresa de la repressió econòmica, que es concretà en més de 1 300 desnonaments.

Tanmateix, molts dels desnonats no havien participat en la insurreció d’Octubre; en canvi hi ha una coincidència completa i significativa entre els pagesos desnonats i els que dos anys abans s’havien acollit al “Pacte de la Generalitat”, sol·licitant la revisió del contracte, millorant la parceria i reduint-ne la renda. A més, la Llei d’arrendaments rústics de la República feia possible que els expedients judicials afavorissin les expulsions emparant-se en el pretès “conreu directe” del propietari i autoritzant la no acceptació del pagament de collites anteriors impagades. Aquesta situació fou possible perquè alguns propietaris no havien acceptat el 50% de la collita que els pertocava, i el pagès s’havia apropiat tota la collita segons havia quedat estipulat per la llei del 1933. Anul·lada aquesta llei després del Sis d’Octubre, el desnonament podia executar-se sense opció de pagament, i per aquest motiu alguns dels expedients al·leguen un impagat com a justificació del desnonament. En molts casos el desnonament tan sols es va poder impedir reposant els fruits de collites anteriors, que d’acord amb la llei no havien estat lliurats. En altres casos el propietari valorà la collita arbitràriament; la reposició fou dramàtica i moltes famílies s’ensorraren en la misèria. Per a tenir un mostra del que succeí, hom pot considerar el cas de Llorenç Badia Sargatau, de Viladecans, desnonat pel propietari Víctor Casanova. Quan l’arrendatari es féu càrrec de la terra, aquesta era erma i féu l’anivellació a costa seva. l’any 1932 va deixar de pagar l’arrendament (7 000 ptes. anuals) per la mala collita i perquè ja havia invertit molts diners en les terres. El 10 de novembre de 1934 fou dut per la Guàrdia Civil a la caserna, on el propietari i un suboficial el comminaren perquè en sis hores deixés la casa, amb les eines i el carro. Es negà a marxar i exposà les raons que li impedien pagar, oferint deixar les millores a compte de l’arrendament. Fou detingut i traslladat al vaixell presó Argentina. Quan fou alliberat el propietari li exigí que signés lletres per 7 000 ptes. a pagar durant un any. Finalment, el 31 de desembre de 1934 fou expulsat sense intervenció judicial.

La reacció a aquell estat de coses fou violenta. Es concretà en esporàdiques insurreccions pageses en municipis i veïnats aïllats, cremes de camps, destrucció de ponts, resistència a les ordres judicials d’embargament, revoltes a les comarques del Bages, i a l’Anoia, al Penedès i al Vallès... la llista és molt extensa.

En aquest context, el que va preocupar els dirigents pagesos no va ser tan sols la situació creada pels desnonaments, si bé per apaivagar-ne els efectes desplegaren una activitat extraordinària fonamentada en la solidaritat laboral i econòmica, que atorgà a la Unió de Rabassaires una autoritat moral indiscutible a tot el món rural català. Políticament, els va preocupar constatar que al país existissin unes condicions objectives que feien possible el moviment repressiu dels desnonaments. I una de les conclusions fou que el projecte liberal —al qual tradicionalment s’havien acollit— no els servia perquè no els podia protegir. “Es pot afirmar —deia un dels més importants documents de la Unió, de l’any 1935— que la política pròpiament dita republicana, tant de dreta, centre com d’esquerra, ha fracassat sorollosament en forma definitiva”. I afegia: “Es comprendrà perfectament que la iniciativa que en poc o en molt lesioni els interessos del conglomerat capitalista ha de ser ofegada a l’acte, i si no és ofegada per voler guardar les formes més elementals, sens dubte que més tard, en intentar posar-se en pràctica, serà sabotejada fins el punt d’anihilar-la pels procediments que sigui.”

Era la “lliçó” d’octubre i una conclusió important si es té en compte que els pagesos constituïren un pilar importantíssim de l’hegemonia política, cultural i moral del republicanisme, del qual, segons sembla dir el text, s’estava acomiadant. “És necessari —deien— virar les rodes i fer que l’eix de la futura situació sigui la classe treballadora integrada en un partit socialista, o bé en una aliança obrera o en un partit únic”.

Aquest era un símptoma important dels canvis polítics i culturals que s’estaven generant i que més tard foren organitzats pel “frontpopulisme”, un terme que convé comprendre més enllà del context català, en el conjunt internacional, i que constituí l’expressió política constructiva de l’antifeixisme.

La component marcadament catalanista del frontpopulisme s’explica per la repressió institucional que va patir el país i per les tensions socials urbanes, que van incorporar a l’activitat política sectors laborals i socials que fins llavors se n’havien mantingut al marge. I és que un cop declarat l’estat de guerra en tot el territori autònom, les primeres disposicions del govern republicà, ultra l’ocupació militar del Parlament per la Legió, sancionaren tots els organismes que donaven vida real a l’autonomia del país. No es va oblidar cap detall: el funcionariat fou suspès, sancionat o desplaçat; els concursos per a provisió de places van ser suspesos; l’ús de la llengua catalana fou prohibit a totes les corporacions públiques; la presidència de la Generalitat s’atorgà per nomenament governatiu al coronel Francisco Jiménez de Arenas —ensems governador militar de Catalunya—; l’Escola de Policia creada per la Generalitat fou dissolta, i també la Comissaria d’Ordre Públic; a més, tots els policies nomenats per la Generalitat van ser declarats en excedència i substituïts per un centenar d’agents enviats pel govern de la República; les disposicions de les Conselleries foren sistemàticament derogades. Més enllà dels organismes vinculats a la Generalitat, la repressió afectà corporacions i institucions públiques d’evident prestigi, com la Universitat Autònoma de Catalunya, l’Escola Normal, els Consells Generals d’Ensenyament o l’Institut d’Investigacions Econòmiques. Se suprimiren els símbols del país i es prohibí, expressament, hissar la bandera nacional a qualsevol racó de Catalunya. La repressió va prendre la forma d’escarment metòdic, dirigit tant a impedir la possibilitat de satisfer reivindicacions socials com a escapçar la base sobre la qual s’havia bastit l’autonomia i la seva defensa social: la xarxa d’organitzacions cíviques i les institucions nacionals.

Els homes que en aquest context representaven el liberalisme conservador van tenir una actuació decididament matussera, si jutgem les conseqüències que se’n derivaren. Mantingueren una estreta col·laboració amb el govern espanyol detingut per la dreta de Gil-Robles, i el seu projecte consistí a posar-se al capdavant de les institucions que tenien els seus representants electes empresonats o destituïts; des de la presidència de la Generalitat fins al Patronat Universitari, des de la la presidència del Parlament fins al Tribunal de Cassació.

Les acusacions de col·laboracionisme amb els repressors eren rebatudes per la Lliga amb l’argument que la insurrecció havia estat l’obra exclusiva d’un partit, Esquerra Republicana. La intenció era clara: la Lliga Catalana, el partit industrial votat per propietaris rurals i les classes dominants urbanes, s’atorgava el deure patriòtic d’aplicar l’Estatut d’Autonomia tan mal interpretat —deien— pels seus antecessors. Naturalment, aquesta actitud feia preveure el que més tard va passar de debò: una baratería política amb la qual la dreta indígena va pretendre conduir Catalunya, en una situació d’excepcionalitat que els havia de permetre accedir al govern del país sense necessitat de guanyar unes eleccions.

Però l’obcecació de la dreta espanyola va impedir la maniobra, i la dreta catalana s’hagué de conformar amb la usurpació de l’administració local. Els ajuntaments amb majoria d’esquerra foren suspesos. No hi havia població de més de 10 000 habitants que mantingués el consistori electe. En concret hom va suspendre cent cinquanta ajuntaments que representaven un total de prop de dos milions de ciutadans. La vida municipal es col·lapsà i res no funcionava bé. En molts municipis no va haver-hi alcalde nou; en altres, l’alcalde de nomenament governatiu representava la repressió a la localitat. l’intent de la dreta autòctona d’erigir-se en salvadora de la nació en una situació que ella mateixa contribuïa a mantenir fou un fracàs rotund. És més, va obtenir els resultats contraris al que pretenia: els homes de la Lliga, els representants del “catalanisme històric” (és així com s’autodefinien), lluny de ser considerats els “restauradors”, van ser vistos com l’encarnació viva dels “carcellers espanyols” malgrat les diferències entre la CEDA de Gil-Robles i la gent de Cambó. I és que el paral·lelisme polític popular era ben fàcil d’establir. Al bell mig del debat que es mantingué al Parlament espanyol a propòsit de l’aprovació d’una Llei per a la “Restauración de Cataluña”, Gaziel diagnosticava amb extraordinària exactitud la situació que s’estava creant: “Ahora los galenos políticos vienen aconsejando que Cataluña debe tomar esto y hacer lo otro y abstenerse de lo de más allá. Y todos parecen olividarse de que es el pueblo catalán y sólo él, quien habrá de decir la última palabra. Es Cataluña expresando libremente su soberana voluntad en una elecciones a fondo, sinceras y claras, la única que en su día podrá resolver sus propias cosas”. I afegia: “Como entre el momento en que se declare la necesidad de que Cataluña vaya a unas elecciones de renovación, y esas elecciones mismas, habrá de transcurrir un lapsus equis más o menos largo de interinidad forzosa, en que el pueblo catalán no se rija, sinó que sea regido, si no se les pone a raya los políticos intentarán —ya estan probándolo desaforadamente— aprovecharse de las circunstancias, y no para hacer política sinó para deshacerla, no para servir a Cataluña sino para servirse de ella”.

El frontpopulisme

Els ajuntaments després dels fets d’Octubre del 1934.

La sensibilitat de la població de Barcelona envers els esdeveniments fou notable, la resposta pública va tenir formes d’acció plurals. Ja no era la solidaritat amb el company del mateix partit, ni tan sols amb el “germà de classe”: simplement es tractava d’ajudar els patriotes, i com a tals es considerava tots els represaliats. Josep Maria Massip, director del diari “La Ciutat”, escrivia a Carles Pi i Sunyer: “Hi ha dies de veritables empentes als locals de la redacció, car heu de tenir present que la majoria de donants aporten una pesseta, dos rals”. El dia en què estava datada la carta s’havien recollit 7 000 pessetes destinades als repressaliats. El 25 de gener de 1935, Massip escrivia a Pi i Sunyer, empresonat al vaixell Uruguay, que s’havien assolit xifres diàries de 22 000 i 30 000 pessetes “i la cosa, tant a Barcelona com a les comarques, porta molta empenta i fa creure que arribarem a una xifra relativament molt alta”.

D’altra banda, el que succeí en el món obrer tingué una enorme transcendència, perquè de les seves organitzacions sorgí una acció política que esdevingué hegemònica els anys següents. Al capdavall, era molt significatiu que el sindicat pagès volgués arrenglerar-se amb les organitzacions obreres.

Molt pocs obrers participaren en la insurrecció octubrista. A les bodegues dels vaixells presó, els llegendaris Manuel Arnús i Uruguay, hi havia pagesos, funcionaris, guàrdies d’assalt, militars... Campos i Tarré, periodista republicà i empresonat al Manuel Arnús, descrivia en el seu diari de presó els qui anaven omplint les bodegues del vaixell: “Poques detencions individuals; de tots els pobles arriben bones representacions. De tots els pobles són sempre els homes que ostenten els mateixos càrrecs representatius els que vénen detinguts: alcalde, regidors, jutge, caporal de sometent”; a tot arreu on hi havia detinguts s’hi observava la mateixa composició. A la presó Model de Barcelona, segons les llistes públiques, tan sols hi ingressaren dos obrers fabrils.

Tanmateix, la repressió també es va abocar damunt la classe obrera, però s’hi canalitzà d’una manera molt particular. La repressió sobre els obrers va venir del desmantellament de les institucions catalanes, del col·lapse que patí la legislació laboral republicana i de la Generalitat.

Per exemple, el 20 de maig de 1935 s’anul·lava una famosa ordre circular del 2 de febrer de 1934 per la qual el tancament d’empreses se sotmetia a inspecció de la Generalitat. Al juny del 1935 s’anul·lava un laude de desembre del 1933 que havia assolit fixar el sou base dels dependents del comerç a l’engròs i els concedia quinze dies de vacances anuals. Pel desembre del mateix any es derogava el decret del 20 d’agost de 1932 que regulava la readmissió dels obrers acomiadats sense causa en els rams dels serveis públics i la banca. A partir d’octubre del 1934 els sous van ser rebaixats sense cap altre criteri que la voluntat del patró. Els acomiadaments, bé que lentament, van començar a adquirir força importància: no és casual que la primera vindicació del programa del Front d’Esquerres, després de l’amnistia, fos la readmissió dels acomiadats a causa dels fets d’Octubre. Però els acomiadaments i la situació repressiva general s’havien pogut produir per la situació de desgovern que imperava a Catalunya i per l’existència d’un govern conservador a la capital de la República, que havia vençut la rebel·lió i creava un clima psicològic favorable a tot tipus de punició social.

La repressió sobre les institucions catalanes va tenir l’efecte immediat de suprimir importants avantatges socials assolits pels treballadors catalans: els laudes contraris als interessos patronals foren anul·lats i la legalitat rubricà les ànsies patronals: recuperar el que havien perdut i frenar la negociació laboral. Per tant, la repressió s’estengué també als organismes de negociació i als Jurats Mixts. Els Consells Locals de Treball van ser dissolts amb l’argument de la incapacitat moral i legal de les representacions obreres després dels fets d’Octubre i de la suspensió de l’Estatut, i es considerava que els representants obrers eren incompetents en matèria de legislació social.

Els obrers, absents com a classe en la insurrecció octubrista, van quedar desproveïts de millores substancials adquirides en el període anterior, i també envoltats d’un ambient hostil en el qual l’amenaça d’acomiadament es convertí en un malson quotidià, sense la possibilitat de recurs ni mediació de la Conselleria de Treball que tan sovint havia intervingut, d’acord amb l’ideari paternalista que sempre havia inspirat al republicanisme català en materia laboral. La conflictivitat laboral que derivà d’aquesta situació va ser important. Per exemple, a Barcelona, després dels aldarulls i enfrontaments ocasionats per les condemnes a mort dels cenatistes asturians José Naredo i José Guerra, van anar desgranant-se vagues a Fabra i Coats (200 obrers en vaga), a Martí Rius (280), a Casas i Jover (200), a Antoni Salvatella (45), a Gambús i Rusca (100), a F.Carbonell (50), a la Societat Anònima Denín (tota la plantilla); vagues a Ford, a La Maquinista (100), a la Hispano Suïssa (100). Jordi Arquer, en una entrevista realitzada per Pere Pagès (“Víctor Alba”) a propòsit de la situació dels treballadors mercantils, manifestava que s’havia fet tot el possible per obligar els amos a respectar una part del laude de novembre del 1933, i que en fracassar s’havien declarat unes cent vagues parcials al llarg del 1935. Les cases que s’havien distingit per la seva intransigència i pel nombre d’acomiadaments i que, per tant, havien generat els conflictes dins del sector mercantil eren Pirelli, S.A., Vidal i Ribes, La Innovación, Magatzems Alemanys, La Saldadora, Magatzems Santa Eulàlia i Can Jorba.

En aquesta situació, el moviment sindical quedava abocat a l’acció il·legal i a l’enduriment de les relacions socials. La resposta fou singular. No s’efectuà per mitjà de mobilitzacions tradicionals. La fàbrica va perdre la funció d’espai organitzatiu i agitador per excel·lència, al capdavall era un lloc de repressió fàcil, l’acomiadament era un perill tangible i un càstig senzill en aquell context polític. El carrer es constituí en l’espai en què la classe obrera coincidia amb d’altres sectors urbans, i per tant amb les seves particulars expressions de queixa i de rebuig; en la crema de diaris espanyols a la Rambla, amb l’agitació dels dependents del comerç, en les rotllanes de la font de Canaletes, l’assistència als migrats actes republicans, les corredisses i els enfrontaments a la Ronda. Per exemple, Marcel·lí Domingo va celebrar un míting a la Bohèmia vella (Price): a dins hi havia unes 7 000 persones; a fora, el reportatge gràfic recull una gernació considerablement immensa. A dins i a fora es captaven diners per als presos. l’avalot, amb ferits, es produí en el moment en què la guàrdia d’assalt s’apoderà de la col·lecta i detingué els qui portaven la bossa. Els disturbis van durar tota la tarda en una zona ben ampla: de la Ronda fins el Paral·lel, Gran Via enllà fins a la plaça de la Universitat.

Lluís Aymamí i Baudina, un republicà històric, cronista dels fets d’Octubre, home de confiança de Companys (va ser un dels pocs periodistes que van romandre a l’interior del palau de la Generalitat la nit de la rebel·lió a petició del president mateix) i militant comunista des del 19 de juliol de 1936, expressava prou bé aquesta conclusió poc agradable per als dirigents d’Esquerra Republicana: “Amb el poble, d’ara endavant no cal comptar-hi per a certes revolucions: només s’hi pot comptar per a una revolta de tipus social. Altrament el plet de Catalunya no es resoldrà mai, ni harmònicament ni violentament, en un règim burgès. Pot resoldre’s, en canvi, en un nou règim social”. Aymamí presentava el problema de fons: la pèrdua d’influència del republicanisme d’Esquerra en sectors que havien constituït la seva base social més sòlida. La pagesia n’era un exemple important, com també la incorporació activíssima de sectors que s’havien mantingut al marge de la política. Va ser el 1936 quan Pere Quart, a la seva Oda a Barcelona, va descriure exactament el que havia succeït: “D’aquí estant, Barcelona / el tumult és ordre, / l’or pàl·lid ni respira.”

Era exacte. Del desconcert i de la repressió s’havia passat a “l’ordre”. Aquest era precisament el canvi històric: el “tumult” s’havia estructurat en un ordre, havia assolit una vertebració i sense els auspicis del republicanisme històric. l’ordre d’aquell “tumult” que havia de fer empallidir l’or procedia de camins que connectaven els locals clandestins de les organitzacions obreres amb els centres excursionistes clausurats per la seva explícita catalanitat, comentaris de taverna amb clubs de francmaçons, treballadors de “coll blanc” amb parcers desnonats, obrers fabrils i rabassaires, o amb els funcionaris que farcien les bodegues de l’Uruguay, amb pagesos de la Ribera, passants i jornalers, periodistes i tímids saltataulells. Pel febrer del 1936 aquesta gent va donar el triomf al Front d’Esquerres. Però la conflictivitat prosseguí.

Era un oasi, Catalunya?

Els cinc mesos curts que van passar entre les eleccions de febrer i el 19 de juliol no van ser exactament un “oasi”, “l’oasi català”. Sovint s’ha afirmat que en aquell període va haver-hi una “pau catalana” en contrast amb una desestabilització social espanyola. Tanmateix, Catalunya i Espanya van seguir amb ritme singular i propi l’onada d’agitació social i política que s’havia desfermat a tots els països europeus on encara no havia triomfat el feixisme. Convé recordar el moviment vaguista francès del maig del 1936 —el més fort de la seva història i amb clares connotacions revolucionàries—, la creixent agitació belga, les deixalles explosives dels Sudets a Txecoslovàquia, la reacció popular en contra de la gestió conservadora i de la política exterior britànica de Stanley Baldwin, i els atemptats i vagues que precediren, a Grècia, la dictadura de Metaxàs. En aquest context, la violència desfermada a Espanya no era un fet aïllat, intrínsecament casolà, sinó una peça més del mosaic de l’agitació i de la radicalització europees. Per això la sola comparació entre la radicalització social espanyola i la vida catalana d’aquells mesos, ultra constatar que a Catalunya va haver-hi menys atemptats, no pot explicar la radicalització de la societat catalana. A Catalunya, l’esclat d’una revolució no era impensable, com tampoc no ho era en altres països del continent, com un fruit de la relació entre les tensions nacionals i internacionals. Per exemple, les actituds de la patronal catalana no eren alienes a la violència vaguista de més enllà dels Pirineus. Al contrari, el seguiment que la premsa conservadora féu de les vagues franceses i del moviment d’ocupació de fàbriques, els comentaris alarmants que suscità i els punyents dibuixos de l’humorista Castanys a “La Veu de Catalunya”, mostren una consciència intranquil·la.

Quan Carles Pi i Sunyer, el més important dirigent del Front d’Esquerres, va tornar a casa seva la matinada del 17 de febrer, després d’assabentar-se del triomf popular a les eleccions del dia abans, la seva dona el va felicitar: “Heu guanyat!” El dirigent d’Esquerra Republicana va respondre lacònicament: “Massa!” Amb aquest comentari quedaven sintetitzats els problemes que se suscitaren en la política catalana i les tensions socials que precediren l’esclat de la Guerra i la revolució.

Les tensions i els conflictes no van sorgir de l’augment de les xifres d’atur —gens espectaculars, d’altra banda—, sinó de circumstàncies ambientals difícils d’enregistrar estadísticament, però en canvi ben detectables en la població. Els odis que s’havien covat a la ruralia per culpa de la repressió posterior al Sis d’Octubre no havien desaparegut. Al contrari, després de les eleccions reapareixien a la premsa, i fins i tot als debats parlamentaris, casos de baralles i atacs entre pagesos i propietaris, entre alcaldes d’elecció popular destituïts i els gestors del càrrec en el període d’interinitat. A les poblacions rurals les topades al carrer entre delators i delatats acabaven amb cops i amb nous empresonaments, a vegades amb la col·laboració de la Guàrdia Civil. Tant es donà el cas de l’home que en arribar al poble, després de sortir de la presó, fou rebut a cops de màuser i escarnit per les autoritats que havien usurpat l’alcaldia després dels fets d’Octubre, i que encara gaudien del càrrec sense gens de ganes de deixar-lo, com també l’assalt al domicili d’homes de la Lliga demanantlos diners en concepte de reparació de danys.

Era una situació tensa. Joan Fronjosà, diputat per la Unió Socialista de Catalunya, exposà al Parlament alguns dels abusos realitzats al camp, i el diputat d’Esquerra Salvador Armendares insistia, com havia fet Fronjosà, que al camp no hi havia normalitat; al contrari, era una situació tensa que amenaçava d’explotar si el govern no prenia mesures repressives en contra dels antics delators: “A Catalunya tenim una escola de repressors que semblava com si s’acarnissessin amb els pobres vençuts, i de mica en mica els anaven perjudicant. (...) [Caldria] exigir les responsabilitats que varen contraure els actors de la repressió indigna des del 6 d’octubre ençà mortificant la nostra pagesia, amb l’agravant que a la ruralia el pagès és testimoni continuat de la presència en el treball, en els carrers de la població, de tots aquells homes que denunciaren i delataren els que havien estat addictes a la Generalitat; (...) el càstig merescut portaria una tranquil·litat extraordinària a la pagesia, en veure que no es pot passejar tranquil·lament fent burla d’aquells homes que van passar a l’exili o a la presó, o han estat trets de llurs terres, fent que s’arbitrés un procediment per tal que aquestes responsabilitats es poguessin fer efectives amb la màxima rapidesa possible”. A les acusacions la Lliga responia, des de la premsa i des del Parlament, amb el relat dels atacs als domicilis dels seus afiliats. Per exemple, n’és el cas, entre d’altres, de la irrupció, a casa d’un propietari membre de la Lliga, de l’alcalde, un agutzil, un regidor i dos ciutadans més exigint, en presència de la minyona, el pagament de 20 000 pessetes en concepte d’indemnització dels prejudicis soferts a conseqüència del procés derivat dels fets del Sis d’Octubre; si no rebien els diners, amenaçaven, no responien de la seguretat del propietari i, més endavant, si ho creien necessari, demanarien més diners.

A la mínima ocasió es tancaven els locals de la Lliga o entitats afins; consistoris gestors que encara no havien estat retirats, o fins i tot ajuntaments que la Lliga havia obtingut a les eleccions, eren hostilitzats per la població i el govern. A Martorell, un partit de futbol es convertí en una manifestació que exigí la destitució del consistori, que va haver de ser protegit per la Guàrdia Civil. A la Torre de Claramunt una manifestació contra el jutge, monàrquic, acabà amb un mort i l’empresonament, i condemna a vuitanta anys, del batlle i d’alguns regidors, tots d’Esquerra.

Les tensions al camp van durar al llarg dels cinc mesos. En uns, la ràbia d’haver perdut els feia encara més irreductibles i es negaven d’acceptar l’evidència al camp, a la ciutat o al consistori. Els altres, els qui havien patit la repressió, els actors del Front Popular, els qui havien guanyat les eleccions, exigien la concreció del triomf, que entenien com la inversió de la situació, i com la plasmació d’unes mesures que fessin real la victòria del 16 de febrer.

La primera conseqüència governamental fou l’acceleració de la discussió i l’aprovació de la Llei d’il·legitimitat dels acords o els organismes de nomenament governatiu que havia regit la vida municipal catalana en el període comprès entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de febrer de 1936. El projecte de llei entrava a discussió al Parlament el 7 de maig i el 16 de juny ja fou publicada al “Butlletí Oficial de la Generalitat”. Tenia un caràcter punitiu i tendia a delmar, fins on era possible, l’organització comarcal de la Lliga. Aquesta llei no solament declarava nuls i sense efecte tots els decrets, les resolucions i els acords dels alcaldes gestors, dels ajuntaments governatius o comissions municipals gestores en matèria de personal (amb la qual cosa tornava a haver-hi un gran desplaçament de funcionariat, aquest cop en sentit invers), sinó que la llei abastava els nomenaments fets per disposició de les autoritats militars. Els funcionaris lleials a la Generalitat tenien dret a demanar llur rehabilitació amb dret a indemnització; d’altra banda, la delació es considerava “falta greu” pels efectes d’instrucció d’expedients i sancions als funcionaris gestors i motiu d’incoació d’expedient sancionador. l’article setè de la llei era particularment sever; declarava incapacitats durant cinc anys per a ser regidors municipals o per a qualsevol altre càrrec d’elecció pública tots els qui havien acceptat o exercit càrrecs de nomenament governatiu en substitució de les autoritats d’elecció popular; els socialistes van presentar una moció particular a aquest article demanant que la suspensió s’elevés a deu anys, però no va prosperar. El caràcter expiatori de la llei era evident i l’efecte psicològic en els rengles conservadors, també. El govern s’esforçava a avançar-se amb aquesta llei a allò que podia ser realitzat de manera violenta. El cert és que des de pràcticament l’endemà de les eleccions de febrer fins a mitjan abril encara no s’havien manifestat amb tota la seva cruesa els conflictes entre la població al camp i als centres urbans. Quan el projecte de llei entrà al Parlament la situació ja s’estava abocant cap a la crispació. La premsa conservadora havia mantingut un prudent silenci sobre la política del país a l’espera de temps millors i, sobretot, per possibilitar la col·laboració parlamentària entre Esquerra i la Lliga. Va ser en aquesta situació que Manuel Brunet formulà a les pàgines de “La Veu de Catalunya” la inefable tesi de “l’oasi”. l’oasi no era per a Brunet una realitat constatable, sinó, en paraules del seu creador, un desig, un propòsit: “Si l’Esquerra sap mantenir a ratlla a quatre alcaldes de poble indesitjables que fomenten el terrorisme, i si nosaltres no ens deixem encomanar el pànic, l’Estatut pot fer el miracle de salvar-nos d’una catàstrofe. I sense assegurar-vos que gràcies a l’Estatut ens ho trobarem tot pagat, i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podria assegurar, entre temporal i temporal, els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure”.

En efecte, l’oasi era un projecte que depenia d’una condició: el necessari control del partit governant, l’Esquerra, sobre l’allau de conflictes que es preveien tant en la vida institucional com en la convivència entre els ciutadans envoltats d’un ambient de ressentiment. La crida al control estava destinada a conjurar un perill no negligible: el pànic, el de la dreta, és clar. El pànic a un avenç ràpid de les reivindicacions socials dels pagesos i els treballadors urbans que podia provocar una reacció dura de la patronal. Però a Barcelona, als centres urbans, la tensió no era menor que la que es constatava a les zones rurals. El diputat de la Unió Socialista de Catalunya, Joan Fronjosà, va fer un relat inquietant d’aquesta situació: “Hem de denunciar-vos que cada dia rebem cartes queixant-se com els antics gestors armats fins a les dents, amb la complicitat de la força pública, agredeixen i atropellen els obrers i els homes significats de l’Esquerra de localitats catalanes. Això passa avui, i això vosaltres teniu l’obligació de tallar-ho i de no permetre-ho. I el més trist (...) és que moltes d’aquestes coses es fan a l’empar d’homes que tenen funcions de Govern, d’homes que tenen una responsabilitat o són funcionaris de l’autonomia de Catalunya. Estem aclaparats de cartes, en tenim aquí —per si algú pogués establir algun dubte— sobre el constant incompliment de la legislació social, company Barrera, d’incompliment de Bases de Treball, de falls injustos, de Jurats Mixtos i Comissions Arbirtrals nomenades després del setze de febrer, de negatives de patrons a complimentar falls de Jurats Mixtos i de Comissions Arbitrals quan aquests els hi són adversos. I d’atropells i de vergonyes comeses contra obrers quan reclamen el respecte als seus drets. I això tampoc no ho podem tolerar”.

Vagues a Catalunya entre l’1 de març i el 18 de juliol de 1936.

El moviment vaguista, que s’havia iniciat amb els obrers del metall el 18 de març, va prosseguir i es va estendre durant els mesos successius a diferents rams. Els motius —que en el metall havia estat el retorn de la setmana de quaranta hores— eren diversos, però persistien la readmissió d’acomiadats, la negociació de Bases de Treball, l’augment de sou i la disminució, o manteniment segons els casos, de la jornada laboral anterior al Sis d’Octubre. Aquest darrer motiu desfermà una vaga general al tèxtil gironí. El mes de juny, a Barcelona, va haver-hi dues vagues que van afectar la vida ciutadana i crearen un gran malestar públic: la d’escombriaires, que es prolongà bastants dies, i la dels dependents del comerç. La combinació d’ambdues oferien la imatge d’una ciutat desolada. Les vagues, multisectorials, obeïren a motius molt diversos i afectaren empreses grans i petites. Però sobretot, aquell moviment vaguista es va caracteritzar pel seu caràcter espontani, semblant al que succeïa en l’allau de vagues a França. Depassà el marc de les petites sindicals i de les grans, com la CNT, i depassà també el control dels minúsculs partits obrers. Joan Peiró manifestà, a propòsit de l’ocupació de la fàbrica mataronina Arañó, que el govern havia de complir el programa del Front d’Esquerres amb totes les conseqüències, i que no es podia conformar amb unes reformes aparents que els obrers no acceptarien.La pressió social empenyia, i ni tan sols la crisi de govern declarada el 28 de maig i resolta amb l’apartament socialista del govern, però mantenint una Conselleria per a Acció Catalana que presentava una imatge de ponderació, va poder aturar el pànic desfermat en la dreta.

El discurs del president Companys amb motiu de la presentació del nou govern era una bona mostra de les contradiccions en què es trobava la seva gestió: d’una banda assegurava complir el programa del Front d’Esquerres sense canviar ni una coma; de l’altra, prometia mantenir l’autoritat del govern de la manera que fos. I això no volia pas dir una repressió als votants del Front d’Esquerres, sinó una política d’acontentament popular que es concretava en la solució de vagues a través de laudes favorables als obrers, en l’accelació dels tràmits per al compliment de la Llei de Contractes de Conreu i, sobretot, en l’agilització dels dictàmens de les Juntes Arbitrals que havien de pronunciar-se sobre la conflictiva qüestió de la reposició de fruits; i també, naturalment, en la pressió sobre els ajuntaments.

L’espant —pànic— de la dreta autòctona va arribar. Naturalment, no li agradava veure’s tractada com ella mateixa havia tractat les classes subalternes gràcies a la impunitat repressiva que havien generat els fets d’Octubre. Eren els moments àlgids de l’allau vaguista. Castanys, el dibuixant de “La Veu de Catalunya”, sintetizava el sentir de la patronal en un dibuix en el qual el conseller de Treball, Martí Barrera, fent de sastre, prenia mides a un obrer, d’aspecte saludable i tranquil, que deia al conseller:

“—Vull un laude que no m’apreti d’enlloc.

—Estigueu tranquil —responia Barrera—, us el faré a mida prescindint del patró.”

Els comentaris en contra dels polítics del govern i de l’estat de coses que es creava van obtenir la resposta governamental en forma de censura de la premsa conservadora. A partir del mes de maig, i sobretot durant el mes de juny, aparegueren a “La Veu de Catalunya” moltes columnes en blanc, a vegades planes senceres, i sempre, en primera plana, aquell encapçalament que abans havia estat d’ús exclusiu de l’esquerra: “Aquest exemplar ha passat per censura”. No hi estaven acostumats.

Quan el mes de juny les vagues augmentaren sensiblement, va aparèixer la primera amenaça seriosa i rotunda de la patronal amb la publicació del “Manifest de les entitats econòmiques de Catalunya”. Anava signat per totes les entitats patronals del país i era una exposició de la conflictivitat social, ben descrita i ben fidel, del que estava succeint a Catalunya, del pànic que havia pres la classe dominant i de la incapacitat del govern per a controlar la situació. La proposta de les entitats signants per tal de canviar la situació es resumia en tres punts. El primer de tots era significatiu: Autoritat “per oposar-se al moviment purament pertorbador i revolucionari”. Demanaven l’aplicació del programa del Front d’Esquerres, com a garantia per a frenar el moviment vaguista, el qual havia desbordat el govern i tenia un caràcter espontani innegable, similar al francès. A continuació demanaven una treva en la negociació de Bases de Treball, si més no fins que s’haguessin renovat plenament els Jurats Mixtos. I finalment, una conferència de treball que havia de marcar globalment la política social. Totes les propostes van ser bandejades, la negociació de Bases de Treball va continuar i els conflictes, de ram o isolats, van anar augmentant.

Un mes després, Manuel Brunet, l’encunyador de l’inefable “oasi català” descrivia la situació del país tot negant qualsevol semblança amb un espai de pau i recer: “No em faig la il·lusió de cobrar el petit dret sobre la teoria de la meva invenció, segons la qual Catalunya podria ser un oasi. Constatant però que els esquerrans treuen molt de suc i molts dàtils d’aquest oasi em sembla que hom té un cert dret a fer alguns aclariments sobre una metàfora tan notable. Hauré de fer constatar primerament que no és pas ben exacte que jo hagi dit que Catalunya és un oasi. He dit que la comparança entre la situació de Catalunya i la de la resta d’Espanya permetia esperar que no seria difícil convertir aquest país en un oasi.(...) No és lícit doncs continuar fent apologia de l’oasi. Perquè ni Catalunya és un oasi, ni els esquerrans tenen dret a deixar entendre que més enllà d’aquest suposat oasi no es pot viure”. En definitiva era l’acceptació que el país estava esqueixat i tot podia passar.

L’espontaneïtat del moviment vaguista no va afavorir la normalització del país, però arribats a aquell punt no n’hi havia prou amb una reforma passatgera. Calien uns canvis socials que el govern no podia oferir sense trasbalsar el quadre polític i econòmic. La rebellió militar va fer que les organitzacions obreres enquadressin el moviment frontpopulista que s’havia anat gestant d’ençà de la repressió octubrista i comencés la nova ordenació del país sota un signe distint, ple d’esperança però entelat per una guerra cruel.