L'art de civilitzacions llunyanes

L’art en civilitzacions molt diverses

En tots els temps i en totes les cultures sorgeixen formes d’expressió artística. En la Qd·3, dedicada a l’art antic i clàssic, hem vist que els homes del paleolític ja il·lustraven les parets de les coves amb escenes relatives a la seva vida quotidiana. Ben aviat, els significats predominantment magicorituals i religiosos que tenien aquestes representacions es van anar ampliant amb una finalitat artística autònoma, que els va acabar substituint. Les poblacions que avui viuen al marge de la civilització moderna, en condicions materials i tecnològiques endarrerides, tenen formes pròpies de producció artística, sovint molt elaborades (vegeu “Els pobles de la Terra”).

En articles anteriors hem seguit els esdeveniments i les manifestacions que han caracteritzat la història de l’art del continent europeu. Són el patrimoni i la base de la nostra civilització, i ens han deixat nombrosos testimonis que podem admirar a les ciutats i els museus. Però no hem d’oblidar que, paral·lelament a aquestes, hi havia altres manifestacions artístiques produïdes en altres parts del món, en cultures caracteritzades per una producció d’un alt nivell i filles de tradicions seculars o mil·lenàries. Aquestes diverses expressions artístiques s’han desenvolupat autònomament, concretades en uns trets peculiars que les distingeixen les unes de les altres.

Però aquest desenvolupament autònom no significa aïllament. La història de la major part de les cultures és plena de contactes i d’influències recíproques. A través dels viatgers i els mercaders, dels ambaixadors i els missioners, de les migracions i les conquestes militars, les cultures llunyanes entre elles han pogut conèixer-se, dialogar i fondre elements de tradicions diferents. Pensem, per posar-se només algun exemple, en la difusió de la cultura hel·lenística arran de les conquestes d’Alexandre el Gran, que cap a l’est arribà fins a la vall de l’Indus i féu possible la penetració d’aquesta cultura a la part oriental de l’altiplà iranià i al nord-oest de l’Índia, on es va fondre amb les tradicions locals per donar vida a manifestacions artístiques notables; o bé en el fecund intercanvi cultural promogut per la propagació del budisme des del territori d’origen, al nord de l’Índia, cap a la Xina, el sud-est asiàtic, Corea, el Japó i el centre de l’Àsia. Com hem vist en articles anteriors, en determinats períodes l’art de la nostra cultura també ha rebut influències culturals procedents d’altres civilitzacions. Per limitar-nos a uns pocs exemples en el camp artístic, recordem la trobada amb l’art àrab a la Península Ibèrica durant l’edat mitjana; amb l’art de la Xina al segle XVIII, quan es van posar de moda els objectes provinents d’aquest país, i amb el de les cultures africanes “primitives”, que influí diversos moviments d’avantguarda del segle XX.

Més endavant ens detindrem en algunes de les civilitzacions no europees amb un art més interessant: la xinesa, la japonesa, l’índia i la indoxinesa i l’americana (abans de la colonització europea). En general perfilarem sintèticament la història de l’art de totes elles, mentre que en els inserts n’aprofundirem les manifestacions més significatives.

La Xina

Les primeres expressions artístiques en el territori xinès es remunten a l’època neolítica i són representades per una puixant producció de ceràmica, que es desenvolupa a partir del VII-VI mil·lenni aC amb una gran riquesa de formes i motius decoratius. Els atuells més antics tenen una simple decoració incisa i impresa, mentre que a partir del IV mil·lenni predominen els motius animals, probablement de significat màgic, i motius geomètrics combinats entre ells amb molta imaginació. Els primers gerros es modelaven a mà, però ja al III mil·lenni es perfecciona l’ús de la roda i el torn. Així, ja en el neolític la ceràmica té una gran importància a la Xina i la seva producció és una característica constant d’aquest país. També es realitzen figuretes humanes i animals de terra cuita, de significat màgic i religiós, i figuretes de pedra que representen diferents animals. A més, s’inicia el treball del jade, que florirà en èpoques posteriors. Al II mil·lenni, devers el 1600-1027 aC, es formà el regne shang, que es desenvolupà seguint el curs del riu Huang He. Era un estat fortament militaritzat, bàsicament agrícola i amb una estructura social de tipus aristocraticotribal. L’aportació fonamental d’aquest període és la invenció de l’escriptura ideogràfica, que al començament es limitava a usos màgics, si bé ja tenia totes les característiques pròpies de l’escriptura xinesa.

La producció artística coneguda, constituïda per aixovars funeraris trobats a les tombes dels senyors feudals, té en primer lloc una funció religiosa i cultural. Són característics d’aquesta època els gerros rituals de bronze, de vegades en forma d’animal, decorats amb motius geomètrics i naturals molt vius, que testimonien un gran domini de la tècnica de la fosa. També continua la producció de ceràmica, que s’enriqueix amb nous models i motius decoratius, i es difonen els objectes de jade. A les antigues capitals Hao i Yin comença a desenvolupar-se l’arquitectura; si bé els testimonis són molt escassos, sabem que els materials utilitzats per a la construcció eren la fusta i la pedra, mentre que l’argila servia per als revestiments.

A la fi del II mil·lenni aC la dinastia zhou conquereix i absorbeix la dinastia shang. El seu domini durarà fins a mitjan primer mil·lenni aC, basant-se en una organització politicosocial semblant a la que caracteritza el feudalisme europeu. En el camp arquitectònic, es conserven les restes de muralles ciutadanes colossals i de fonaments d’edificis, mentre que l’estesa utilització de la fusta com a material de construcció no ha permès la conservació d’edificis de culte o residencials. Així mateix, s’introdueixen les primeres teules de terracota per a les cobertes. L’edifici funerari característic d’aquest període és la tomba de túmul. És típica la producció de figuretes humanes de bronze simbolitzant els servents que havien d’acompanyar el mort al més-enllà. Amb el jade, que es considera un material ric en significats simbòlics, s’obtenen objectes més refinats, figuretes rituals i ornaments decorats amb cisell. La dinastia dels zhous es dividí, entre els segles V i III aC, en una multitud de petits estats independents (és l’època denominada “del estats combatents”), fins que la dinastia qin (221-206 aC) restablí la unitat del país. Aquest període, caracteritzat per la inestabilitat política, és molt ric des del punt de vista cultural. Sorgeixen les grans escoles filosòfiques del confucianisme i del taoisme, que a partir d’aleshores tenen una gran influència en el desenvolupament del pensament a la Xina. En el camp artístic apareix l’artesanat de la laca; es tracta d’un material derivat del suc lletós d’algunes plantes de la família de les anacardiàcies, el qual s’asseca en contacte amb l’aire i forma una pel·lícula dura i brillant emprada amb finalitat decorativa, per revestir objectes de fusta. Es fan els primers experiments de vitrificació de la ceràmica, que es revesteix de vernissos a base de silicat de plom. Amb la breu dinastia qin s’imposa un art monumental, que expressa la concepció del nou estat imperial. A la capital, Xianyang (prop de l’actual Xi’an), el rei Zheng, fundador de la dinastia i primer emperador de la Xina amb el nom de Qin Shi Huangdi, es construeix un palau colossal, davant del qual s’erigeixen dotze figures humanes de bronze. Es remunta a aquest període l’acabament de la Gran Muralla, una gegantina muralla fortificada, erigida per defensar la frontera septentrional de les invasions dels nòmades, que en bona part encara es conserva avui.

El 1974 les excavacions del mausoleu de Qin Shi Huangdi descobriren un tresor riquíssim compost per unes 6 000 estàtues de terracota, que simulen un exèrcit alineat per protegir simbòlicament el sepulcre, amb carros de combat i cavalls.

La breu dinastia qin fou substituïda per la han, els sobirans de la qual es van succeir al tron durant quatre segles, del 202 aC al 220 dC, durant els quals l’imperi assolí una gran puixança. L’art manté la concepció monumental de l’època anterior i es funden noves capitals (primer Xianyang i després Luoyang). En la construcció dels edificis es difon l’ús del maó per a revestir les muralles de les ciutats, i l’arquitectura experimenta noves possibilitats de construcció amb la introducció de la volta de canó i la volta ogival, i dels arcs apuntats i de mig punt, presents sobretot a les tombes de túmul. L’escultura també té un caràcter monumental. Les estàtues fan una funció funerària, celebren les gestes de personatges importants o bé representen animals fabulosos, col·locats com a guardians de les tombes al llarg dels camins d’accés als túmuls. Les tombes es decoren amb làpides en relleu de terracota, que representen escenes de la vida quotidiana en un estil vivaç i realista, divinitats i esperits de la natura o éssers mítics i fabulosos. Entre el segle I aC i l’I dC comença la producció del paper, que ofereix una primera matèria per a la pintura a costos inferiors als de la seda.

Després de la caiguda dels hans, la Xina viu quatre segles d’inestabilitat política que marquen la decadència del poder imperial. Amb tot, en el camp cultural hi ha un esdeveniment importantíssim que caracteritza aquesta època: la divulgació del budisme, que penetrà al país des de l’Índia a través de les rutes caravaneres i que a partir d’aquell moment va exercir una gran influència en la cultura i l’art xinesos. Hi està estretament relacionada la construcció de les primeres pagodes, que representen l’equivalent del stupa indi i tenen una forma derivada del túmul funerari. Es tracta d’una torre de diversos pisos (7, 9, 11 o 13), de planta poligonal, a l’origen de fusta i més tard de pedra o maons. Sorgeix a l’interior o al costat d’un monestir i conserva les relíquies dels monjos sants. Cada pis és decorat amb baixos relleus en color i té cornises sortints o petits sostres amb els extrems cap amunt. Les pagodes més antigues, però, no s’han conservat i el nostre coneixement es basa només en descripcions literàries. Els primers exemples que ens han arribat daten del segle VI dC. També són d’aquest període els temples budistes rupestres, decorats amb pintures i relleus, com és ara el de Tun-huang.

Al començament del segle VII la Xina cau sota el domini de la dinastia tang, que assegura al país un període de gran esplendor i puixança. El comerç s’expandeix i permet al país entrar en contacte amb les cultures d’altres pobles. L’art experimenta una eclosió extraordinària; amb tot i això, de l’arquitectura, que devia ser monumental, queden pocs vestigis. Es difon l’escultura budista, que, juntament amb les influències índies, en revela també les hel·lenístiques (que penetren a l’Índia amb l’expedició d’Alexandre el Gran). És important remarcar la profunda diferència entre el model de l’escultor grec i el budista: mentre que el primer aspira a representar l’ideal humà en la seva perfecció, perquè per a ell l’home és el centre de l’univers, i per aquest motiu s’atribueixen als déus característiques humanes, el segon pretén transcendir la naturalesa humana, perquè la característica de Buda és la superació de tot desig i emoció terrenal. La producció de ceràmica assolí un gran nivell, sobretot la de porcellana, àmbit en què els artistes d’aquesta època aconsegueixen una perfecció tècnica notable i un gran refinament en la representació de motius decoratius.

Desapareguts els tangs, sota els sobirans de la dinastia song (960-1279), la cultura i la tècnica xineses (es perfecciona la impremta de caràcters mòbils, es comença a emprar amb fins pràctics la pólvora, i la brúixola s’aplica a la navegació) assoleixen una de les seves fites més altes. L’expressió artística més significativa és la pintura, sobre seda o paper, que arriba a una perfecció que no es tornarà a donar. És important notar una característica pròpia de la pintura xinesa que la diferencia de l’occidental: a la Xina, la utilització del mateix instrument (el pinzell) per a escriure i per a pintar ha unit la cal·ligrafia i la pintura d’una manera indissoluble, perquè la cal·ligrafia és un art i la pintura, en els períodes de decadència, esdevé cal·ligrafia. Es perfila clarament la presència de dues escoles pictòriques: una al nord, caracteritzada per la utilització de colors vius, i una altra al sud, monocroma i dedicada sobretot al paisatge. Pren volada el gènere naturalista, que representa elements del món animal i vegetal, amb detallats estudis del natural. La cort i les acadèmies fan una funció important d’estímul i protecció de l’activitat dels artistes. Entre els pintors recordem els noms de Ching-Hao, Kuan T’lung i Li Cheng.

A la fi del segle XIII l’imperi dels songs és desmembrat pels mongols, liderats pels successors de Genguis Khan, fundadors de la dinastia yuan, que dominarà el país durant gairebé un segle. S’instaura una nova capital, Pequín, la grandiositat de la qual colpí Marco Polo, que hi romangué un temps. L’art dels yuans es caracteritza per la recerca de la monumentalitat i la grandiositat, però continuen vives i vigents les formes artístiques de la tradició xinesa. En pintura s’afirma el gènere del paisatge, en el qual excel·leixen quatre grans pintors: Huang Kung Wang, Ni Tsan, Wang Meng i Wuchen, recordat per l’habilitat amb què tracta un tema molt de moda, el del bambú.

A la caiguda dels yuans puja al tron la dinastia “nacional” dels mings, que manté el poder gairebé durant tres segles (1368-1644): la capital es trasllada primer a Nanquín, transformada en una ciutat majestuosa, amb la muralla més llarga del món, i després altre cop a Pequín, a l’interior de la qual es construeix la Ciutat Prohibida.

En el camp artístic es manifesta una divergència entre la producció oficial, freda i amanerada, i les escoles de pintura independents, que sorgeixen a les petites ciutats del sud, anomenades dels “pintors literats” perquè aquests artistes també solen cultivar la poesia: entre elles recordem l’escola Che a Chekiang i la Wu de Wuhsien, a la qual pertanyen els pintors més grans de l’època, Shen Chou i When Chen-ming. La seva pintura recull la rica tradició del passat, que és reelaborada en un llenguatge personal ple de lirisme. El missioner jesuïta Matteo Ricci passà un temps a la cort dels mings, on donà a conèixer als xinesos les característiques de l’art renaixentista italià i de la pintura a l’oli.

Les arts decoratives coneixen una eclosió extraordinària. En la producció de ceràmica s’imposa l’ús cada vegada més estès de la porcellana blanca, i la decoració empra un nombre cada vegada més diversificat de tintes. L’escultura perd el seu caràcter religiós i passa a fer una funció purament ornamental.

El 1644 la dinastia ming és succeïda per la qing, originària de Manxúria i, per tant, estrangera, que es manté al poder fins al començament del segle XX. En aquesta època es produeix l’encontre amb l’arquitectura europea, afavorit pels missioners jesuïtes i per l’estada d’artistes i literats occidentals a la cort de Pequín.

En la pintura predomina un estil fred, que rep influències occidentals. Les arts decoratives continuen la tradició ming, i es posen de moda les porcellanes de colors, que comencen a exportar-se a Amèrica.

Durant el segle XX es comença a seguir amb més atenció l’art europeu. L’arquitectura mescla tècniques occidentals amb estructures i tècniques tradicionals. En la pintura, la tradició conviu en harmonia amb els nous estils importats. Però, amb l’adveniment del règim comunista de Mao Zedong, el 1949 s’imposa en l’art un plantejament propagandístic, servit per un estil d’un realisme molt accentuat, que l’allunya tant de la tradició nacional, considerada antisocialista, com de l’occidental, considerada capitalista.

El Japó

A les illes de l’arxipèlag japonès la prehistòria s’allarga fins al segle VI dC. S’hi distingeixen tres cultures successives: la Jomon (fins pels volts del 300 aC), caracteritzada per estatuetes d’argila i per gerros decorats amb línies ondulades; la Yayoi (del segle III aC al segle II aC), de formes i decoracions més simples i properes als models naturals, i la Kofun, o de les “tombes de túmul”, en què s’afirma l’art funerari, sorgit en honor de les grans famílies. Neix el model del temple de la religió xintoista, construït exclusivament de fusta, ja que per motius rituals s’ha de renovar en un espai de temps d’entre 20 i 60 anys. És constituït per una plataforma sobreelevada i per pilastres que suporten una teulada que sobresurt molt, mentre l’interior és subdividit per lleugers envans corredissos. Una altra característica és que s’edifica en llocs d’una gran bellesa natural, a causa de l’atracció pel paisatge, una constant de l’art japonès.

En el període Asuka (538-710 dC) l’esdeveniment fonamental és la introducció del budisme des de la Xina, que ben aviat esdevé la religió oficial. La producció artística es remet als models xinesos: l’arquitectura xintoista, simple i rectilínia, deixa lloc a pagodes, temples i monestirs articulats en espais complexos, el més antic i el més ben conservat dels quals és el monestir Horyuji, construït el 607 prop de Nara. Així mateix es difon l’estatuària de fusta i bronze de tema budista, també inspirada en models xinesos: sobresurt la tríada de bronze daurat de Shaka Nyorai a Horyuji, obra de l’escultor Tori. En el posterior període Nara (710-794) s’intensifiquen les relacions amb la Xina, a través de la qual arriben al Japó influències artístiques índies i iranianes. Els japonesos miren de fer pròpia la grandiositat de la cultura xinesa de l’època tang, en la qual s’inspira la construcció de la nova capital, Nara, i del conjunt del Todaiji, que és l’estructura de fusta més gran que existeix. L’escultura es caracteritza per un estil més dinàmic i proper a la realitat. Les arts menors floreixen amb gran refinament decoratiu. Procedent de la Xina també s’introdueix la tècnica de la laca.

Per mirar de limitar el gran poder dels monestirs budistes durant el període Heian o Fujiwara (794-1185), la capital es traslladà de Nara a Heian-kyo (avui Kyoto). En l’escultura minva la influència xinesa en favor d’un estil local autònom, representat per l’escultor Jocho, autor de figures hieràtiques amb una expressió enigmàtica. La pintura, sobre seda i paper, també elabora un llenguatge figuratiu original. A partir del segle X neix la pintura profana, ja que fins aleshores la pintura era religiosa, amb un estil decoratiu geomètric. En arquitectura predomina el model del palau shinden-zukuri, un edifici molt simple de fusta, amb pavellons connectats per passadissos coberts, envoltats d’un jardí i inserits orgànicament en el paisatge; els monestirs també es caracteritzen per aquesta fusió amb el medi natural.

Posteriorment, en el període Kamakura (1184-1392), el poder passa a ser exercit pel shogun, un dictador militar que estableix la seva seu a Kamakura, mentre que l’emperador només té el poder des d’un punt de vista formal. Durant set segles (el temps que durarà aquest tipus de govern, que rep el nom de shogunat) al Japó hi haurà dues corts, la de l’emperador, que reuneix els nobles civils, de fet mancats de poder, i la del shogun, formada pels seus feudataris i vassalls.

Mentrestant arriba de la Xina el budisme zen, que invita a la meditació i a la contemplació de la natura. Això es manifesta en l’art per l’accentuació del realisme, expressat en l’obra del pintor Fujiwara Takanobu, autor de retrats de cortesans. Es desenvolupa la pintura en blanc i negre amb tinta xinesa, que és l’expressió del gust gràfic i lineal de l’art japonès. En l’escultura, on la tendència realista és particularment accentuada, cal recordar el nom de l’escultor Unkei i dels seus fills Koben i Tankei, famosos sobretot pels seus retrats. Pel que fa a l’arquitectura, els monjos zen difonen l’estil kara-yo, importat de la Xina, amb edificis de planta quadrada, terrassa de pedra i doble teulada, que es troba als temples Engakuji i Kenchoji, de Kamakura, i al Shariden, el pavelló de les relíquies d’Engakuji.

El 1392 la seu del shogunat es trasllada a Kyoto, al barri Muromachi (d’on ve el nom que es dóna al període), i el poder és assumit per la família Ashikaga. Des del punt de vista artístic, aquest és un dels períodes més florents en la història del Japó; es caracteritza per una forta influència de l’art xinès, d’on prové la pintura monocroma amb tinta xinesa. El nou estil es desenvolupa als temples zen, on els monjos pintaven amb tinta diluïda en aigua retrats d’adeptes al zen, a més d’elements del món vegetal i també paisatges. Aquests monjos van esdevenir veritables professionals de la pintura i van ser requerits pels shogun i els senyors feudals. Entre ells recordem Josetsu, Shubun i Sesshu. L’escola de Kano, formada per pintors laics professionals, introdueix novament l’ús del color.

Floreix l’arquitectura privada, en la qual s’utilitzen les estores de palla (tatami) per dividir l’espai interior. Els ambients que adquireixen més importància són la sala destinada a la cerimònia del te (chaseki) i la destinada a contenir una obra d’art de particular importància o una composició floral. Entre els exemples d’arquitectura civil destaca el Pavelló d’Or i el de Plata de Kyoto. També neix un nou tipus de jardí, caracteritzat per la disposició simbòlica —sota la influència zen— d’arbres, pedres i roques.

El 1573 comença el període Monoyama (que s’estendrà fins el 1615); políticament s’assisteix a una fragmentació del poder central en favor dels prínceps locals. Aquest fet es reflecteix en l’edificació de nombrosos castells, de pedra i fusta, amb caràcter monumental i ricament decorats, si bé cap d’ells no ha arribat als nostres dies. El país, però, fou reunificat per dos cabdills militars, Nobunaga i Hideyoshi, que instauraren un règim autoritari i centralitzat. Es conquerí Corea, i el Japó assolí un nivell de benestar i riquesa notable, cosa que es manifestà per un art fastuós i la recerca del luxe. La pintura monocroma s’abandona en favor de la que empra colors vius, estil en què destaquen els noms de Kano Sanraku i Kano Sansetsu. En el camp arquitectònic triomfa la decoració profusa i imaginativa, que se superposa a les simples estructures de la tradició anterior. S’intensifiquen els contactes amb Occident i s’incorporen noves tècniques de construcció, a la vegada que es reben nous estímuls artístics i expressius.

Amb Tokugawa Ieiasu s’inicia el període Edo (1615-1868). Traslladada la cort a aquesta ciutat, imposà un estat fortament centralitzat i absolutista, tancat a tots els contactes amb Occident, bé que la cultura i els coneixements tècnics i científics estrangers aconseguiren filtrar-se igualment a través d’alguns ports que van romandre oberts al comerç.

L’arquitectura travessa un període barroc, caracteritzat per l’abundància i la riquesa de la decoració. A Nikko s’erigeixen grans santuaris mausoleu en honor de Tokugawa i del seu nét Iemitsu. En canvi, el palau de Katsura (Kyoto) és un exemple esplèndid d’arquitectura clàssica i articulada. En pintura destaquen nombroses escoles, molt diferents entre elles, entre les quals sobresurt l’escola de pintura ukiyo-e (o “pintura del món fluctuant”), de regust popular, que representa amb vivacitat i realisme escenes i costums de la vida de cada dia. Es difon sobretot a través de la xilografia, una tècnica de gravat que consisteix a llevar d’una tauleta de fusta les parts que no configuren el dibuix, untar-la després amb tinta i estampar-la en un full de paper. L’art xilogràfic japonès va ser inventat, segons la tradició, a mitjan segle XVII per Moronobu i perfeccionat per Harunobu. Es difongué àmpliament a Occident dos segles més tard, on les estampes japoneses van exercir una profunda influència en la pintura de l’impressionisme i l’avantguarda.

El 1867, amb una revolta liderada per l’emperador Mutsuhito, secundat pels aristòcrates civils i els samurais dels feus occidentals (els exponents de la petita aristocràcia militar), es restaurà el poder imperial, després de set segles de shogunat. Les fronteres es van tornar a obrir i es van intensificar els intercanvis comercials i tècnics amb Occident, acompanyats també per l’absorció de noves formes culturals. Alguns artistes occidentals, com l’italià Antonio Fontanesi, van estar-se al Japó i van ensenyar a les escoles de tendència occidental. Però al costat d’aquestes continua la pintura tradicional; en l’arquitectura també es construeixen, a Tòquio i a Yokohama, edificis públics en un estil pseudooccidental.

Al segle XX, després de la destrucció gairebé total de les principals ciutats japoneses durant la Segona Guerra Mundial, s’imposaren noves necessitats arquitectòniques per tal de resoldre el problema de la demanda creixent d’habitatges, ja que el sòl edificable era molt escàs. Per tant, sorgiren edificis plurifamiliars, en un primer moment inspirats en els models americans però després amb un estil original. Entre els exemples de la nova arquitectura japonesa recordem el Museu d’Art Modern a Kamakura, de Jungo Sakakura, i la seu de l’ajuntament de Tòquio i altres edificis construïts per als Jocs Olímpics del 1964, de Kenzo Tange. Algun arquitecte japonès s’ha situat en llocs capdavanters de l’arquitectura mundial, com és el cas d’Arata Isozaki, autor del Palau Sant Jordi de Barcelona, que fou construït amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992. En altres camps de l’art, cal esmentar el pintor Léonard Fujita, membre destacat de l’Escola de París de mitjan segle XX.

L’Índia

La primera civilització sorgida a la regió índia es remunta al III mil·lenni aC: es tracta de la civilització urbana anomenada “de l’Indus”, a la vall del riu homònim. Els centres d’aquesta civilització són Mohenjo-daro i Harappa. Neix l’escriptura i es construeixen grans metròpolis, de les quals malauradament no queda res. Al segle XV aC aquesta civilització és destruïda per la invasió de les poblacions indoàries, que arriben fins a les regions mediterrànies, mesopotàmiques i iranianes. Es desenvolupa la religió vèdica, sorgeix el bramanisme i es forma el sistema de la divisió en castes, que sobreviu encara avui. Políticament, el país és fragmentat en un gran nombre de reialmes independents. Mentre que a partir del segle XIX aC floreix la producció literària, per a veure realitzacions significatives en l’arquitectura i les arts decoratives cal esperar a mitjan I mil·lenni aC, durant el regnat dels màuria (fi del segle IV-segle II aC). Es difon el budisme, que esdevindrà la religió més estesa de la península. A aquesta època es remunta la construcció dels primers stupa, monuments búdics de tipus funerari. En sànscrit, el terme significa “altar votiu”. Tenen forma semiesfèrica i són coronats per un o més para-sols que simbolitzen la volta celeste. Recolzen en una o més plataformes, són voltats de balustrades i es comuniquen amb l’exterior a través de quatre portals.

Un altre tipus de construcció que es difon en aquest període són les pilastres coronades per capitells de pedra, amb animals esculpits. Col·locades a prop de les aigües, s’interpreten com a signe de valor màgic i simbolitzen la reialesa del sobirà. També es desenvolupa l’escultura, art en què tenen una gran difusió els relleus a les pilastres i els portals dels stupa, que revelen una refinada recerca decorativa. La grandesa de l’arquitectura màuria, que utilitza la pedra i el maó cuit, queda reflectida en la gran sala hipòstila (és a dir, amb el sostre sostingut per columnes) del palau reial de Pataliputra.

En aquest període comença l’arquitectura excavada a la roca, una de les característiques de l’art indi. En són els primers exemples les quatre grutes excavades durant l’època màuria als turons de Bihar: una falsa façana emmarca l’accés, situat lateralment en un dels llargs costats de l’espai interior, de planta rectangular.

L’expedició d’Alexandre el Gran havia portat a la vall de l’Indus la cultura hel·lenística, que influí profundament en l’art d’algunes regions. En concret, la regió septentrional de Gandhara va deixar entre els segles I i IV nombroses estàtues de terra cuita, ivoris i objectes d’orfebreria que donen fe de l’estil denominat grecobudista. Corresponen a aquest període les primeres representacions de Buda amb trets humans, certament per influència occidental, perquè abans només es representava a través de símbols.

Al començament del segle IV dC el subcontinent indi és novament unificat per la dinastia dels gupta (segles IV-VI), el regnat dels quals marca el període “clàssic” de la història índia. Es caracteritza per un canvi cultural profund, marcat per l’elaboració d’una cultura nacional unitària i que té una estreta relació amb les concepcions religioses índies. En aquest període neix una bella imatge de Buda, que en subratlla la compassió pel dolor humà i al mateix temps la serenor. Resulta molt rica la documentació pictòrica, que es troba en nombrosos temples rupestres, entre els quals destaca des del punt de vista artístic els d’Ajantha. En aquestes composicions predomina una perspectiva denominada “psicològica”, que guia la mirada de l’espectador i li fa fer un recorregut basat en el personatge principal, situat al centre, mentre que els personatges secundaris el flanquegen i l’envolten, i els seus gestos i posicions, juntament amb les línies de fuga de les construccions arquitectòniques, fan desplaçar la mirada d’unes composicions a les altres.

Les invasions dels huns heftalites provocaren al segle VI la caiguda de l’imperi gupta. Comença el període conegut com a “edat mitjana índia”, durant el qual es formen, damunt les ruïnes de l’imperi gupta, diversos reialmes independents, governats per dinasties locals. La producció artística acusa aquesta fragmentació i es diversifica en nombroses escoles regionals, que donen mostres d’una gran vitalitat. Es remunten a aquest període els anomenats “temples catedral”, grans conjunts construïts sobre plataformes i envoltats per murs de reforç, dotats d’una decoració riquíssima. Entre aquests, cal recordar el Kailasanatha d’Eluru (segle VIII), esculpit a la roca, els temples de Khajuraho, a la plana del Ganges (segles X-XI), el temple de Lingaraja de Bhubaneswar (segle XI) i el temple del Sol de Konarak (segle XIII).

La conquesta islàmica, començada al nord-oest, determinà un canvi profund en l’organització política i social, que es reflectí en la producció artística. Mentre que les primeres invasions, a partir del segle VIII, només havien comportat ruïna i destruccions, a partir del segle XIII, amb la constitució del soldanat de Delhi, es comencen a construir palaus, mesquites i minarets en territori indi. En un primer moment simplement s’aprofiten les columnes i altres elements arquitectònics dels temples hindús, bo i eliminant-ne les representacions humanes, prohibides per l’Alcorà. Però a partir d’un cert moment comença un procés d’assimilació recíproca que dóna lloc a l’art indoislàmic, que assolirà la màxima esplendor en temps dels emperadors mogols, d’estirp turcomongola. Des del punt de vista arquitectònic, té una gran importància la incorporació de la cúpula, la pilastra i l’arc, generalment ogival. Entre les obres més remarcables del primer període de dominació islàmica al nord recordem el Qutb Minar, prop de Delhi, que és el minaret d’una mesquita en ruïnes del segle XIII, de 73 m d’alt, i el mausoleu de Giyas-ud-din Tuglaq de Tughlaqahad, prop de Lalkot. En aquest període sorgeix també l’art dels manuscrits miniats. Vers la fi del segle XIV, al principat del Rajasthan, al sud de Delhi, hi ha una reacció contra el domini musulmà i un retorn a les formes clàssiques de l’art hindú. En són un exemple els conjunts construïts a Chittargah, Ranakpur i al Mont Abu, que reprodueixen l’esquema tradicional del temple hindú. El 1525 conquereix el poder la dinastia islàmica dels mogols, originaris de l’Àsia central, que amb una política expansionista derroten els regnes hindús del Dècan i passen a controlar progressivament tota la península índia. En general, la dinastia mogol dóna prova d’una notable tolerància religiosa (tret d’alguns sultans), cosa que permet la convivència entre la cultura musulmana i la hindú. Les manifestacions artístiques del període mogol demostren, així, una certa fusió entre aspectes típics de totes dues cultures, bé que amb un predomini dels models islàmics. De tota manera, l’art, estimulat pels intercanvis entre aquestes cultures diferents, experimenta una prosperitat esplèndida (vegeu “L’art mogol”).

La pintura musulmana a l’Índia assoleix les seves cotes més altes amb l’obra dels miniaturistes de la cort. Els temes són els esdeveniments històrics, llegendes islàmiques i hindús, retrats d’emperadors i funcionaris de cort, representats amb un gran realisme. En el camp arquitectònic queden els esplèndids edificis de la capital Nova Delhi, de Fatehpur Sikri, prop d’Agra, de la mateixa Agra i d’Ajmer.

Al segle XVIII, arran primer dels conflictes interns i després de la dominació anglesa, l’art indi comença a decaure en favor de l’art realista d’Occident. Només al començament del segle XX es reprendrà la tradició local, amb la consolidació del nacionalisme, i es desenvoluparà l’escola dels pintors bengalís, que intentaran fer renéixer la pintura índia.

Les Amèriques

El terme “cultures precolombines” designa les cultures sorgides a l’Amèrica Central i del Sud abans de la conquesta europea, les mostres més antigues de les quals es remunten al 12000 aC. Des del punt de vista cronològic, en totes dues regions se sol distingir un període “preclàssic formatiu”, del 1500 aC al 300 dC aproximadament, un període “clàssic”, del 300 al 900, i un de “postclàssic”, del 900 al començament del segle XVI (és a dir, fins a la colonització espanyola).

L’Amèrica Central

La cultura més antiga de l’Amèrica Central és representada pels olmeques (1200-400 aC) i es desenvolupa a la plana pantanosa situada entre els actuals estats mexicans de Veracruz i de Tabasco. És una regió molt productiva gràcies a l’abundància de les pluges i a l’absència d’una veritable estació seca, cosa que permet el conreu del blat de moro durant tot l’any. A diferència de les cultures dels períodes successius, on l’arquitectura és l’expressió artística més significativa, aquí l’escultura és la forma predominant. Són típiques les estàtues que presenten una barreja de trets humans i trets del jaguar, inspirades en el culte d’aquest animal, identificat amb el déu de la pluja o de la fertilitat, i els enormes caps humans de pedra, de trets negroides i molt realistes. Els materials emprats són, a més de la pedra, el jade i la jadeïta per a les obres més petites. La cultura olmeca, que acabà violentament, tingué una influència profunda en el desenvolupament posterior de l’art de l’Amèrica Central.

Els màxims assoliments intel·lectuals i artístics de l’Amèrica precolombina es deuen als maies: el calendari, les matemàtiques (coneixien el zero), l’escriptura i l’astrologia. Estaven establerts en una zona molt extensa, que comprenia part del sud de Mèxic i Guatemala, Belize, El Salvador i Hondures. Les ciutats estat que van fundar, independents les unes de les altres, eren centres cerimonials generalment habitats només pels sacerdots, i la població, que vivia als nuclis del voltant, només hi anava amb motiu de les cerimònies religioses i del mercat. Les més importants són: Palenque, Chichén Itzá, Tikal, Copán, Tulum, Yaxchilán, Bonampak. L’arquitectura d’aquestes ciutats assolí dimensions monumentals. Hi havia enormes places rectangulars, a les quals s’accedia a través d’amplis carrers destinats a acollir les cerimònies religioses. Al voltant de les places es disposaven els edificis. Entre aquests, el més característic és la piràmide esglaonada, que a diferència de l’egípcia no és una tomba, sinó la base sobre la qual s’erigien els temples. Aquests temples solen ser petits i amb una planta molt simple, amb parets gruixudes i escassament il·luminats. No eren destinats a acollir els fidels sinó només els sacerdots, que hi immolaven víctimes humanes, a les quals arrencaven el cor amb ganivets d’obsidiana.

Un altre tipus d’edifici era l’anomenat palau, coronat per frisos alts, que acollia sacerdots i novicis durant els períodes de dejuni i abstinència o servia per a dipositar-hi l’aixovar dels ritus sagrats, però que no era destinat a ser-hi habitat permanentment. Els edificis i les grades eren estucats i decorats amb relleus; entre aquests destaquen l’escala dels Jaguares i l’escala dels Jeroglíficos de Copán, on cadascun dels 63 graons és esculpit amb ideogrames, la qual cosa en fa la inscripció maia més llarga.

Per a la construcció dels edificis s’utilitzaven pedres tallades que s’unien amb morter i es revestien amb una capa d’estucat de color. L’escultura és representada per les esteles i els altars que s’erigien a les grans places. En les primeres es reprodueixen alts dignataris, representats amb tots els atributs que els caracteritzen, sense respectar les proporcions naturals, a més d’animals gegantins i deformes. També és molt rica la producció d’estatuetes de terra cuita, que simbolitzen animals, éssers fantàstics amb caràcters mixtos o figures humanes captades en animades escenes de la vida quotidiana. Aquests temes es retroben també en els escassos frescos maies que ens han arribat, trobats a Palenque, Uaxactún i Bonampak, en els quals apareixen figures de colors vivíssims. Els frescos de Bonampak són potser els més interessants; representen, amb colors esplèndids, escenes de batalla entre guerrers maies amb una selva estilitzada de fons i la celebració de la victòria, que té com a figura central un imposant capitost amb els paraments de guerra de pell de jaguar, envoltat pels seus partidaris, també vestits magníficament; als seus peus, apareixen presoners torturats i mutilats. Els gerros de ceràmica sovint representen escenes complexes i poden tenir forma d’home o animal. També n’hi ha d’esmaltats (la ceràmica del període clàssic tardà, 800-900 dC). Tota la ceràmica, moltes vegades d’una gran qualitat, es feia sense recórrer a l’ús del torn, perquè els maies no coneixien la roda.

Tanmateix, les ciutats maies van patir una davallada brusca i sobtada entre els segles VIII i X dC per causes que encara resulten confuses; s’ha parlat de caresties, conflictes socials interns i epidèmies, però cap hipòtesi no aconsegueix explicar de manera convincent aquesta fi sobtada.

A la zona nord-oriental de l’altiplà de Mèxic es desenvolupà una ciutat molt gran, que tingué una influència notable en totes les cultures del període clàssic, coneguda amb el nom asteca de Teotihuacán, que vol dir “ciutat dels déus”. Sorgida pels volts del 600 aC, visqué una ràpida expansió a partir del segle II dC i en el moment de màxima esplendor assolí els 80 000 o 100 000 habitants. Per tant, no era solament un centre cerimonial sinó una veritable ciutat planificada urbanísticament, amb un traçat ortogonal en què l’eix nord-sud, l’avinguda dels Muertos, és el punt neuràlgic de la ciutat. Al llarg d’aquest eix es distribueixen tots els grans edificis culturals i públics de Teotihuacán, els espais per als mercats, els camps per al joc de la pilota, els barris artesans. Entre les construccions més importants cal esmentar la piràmide del Sol i la de la Luna, que són de les edificacions més imposants de tota l’Amèrica Central. La piràmide del Sol té una base quadrada d’uns 225 m de costat, per una alçada originària que devia ser d’uns 75 m, i és constituïda per cinc cossos superposats; la piràmide de la Luna té quatre cossos superposats, una base, també quadrada, de 140 m i devia fer 42 m d’alt. Totes dues són molt més grans que les piràmides maies; la decoració és senzilla, a base de cossos horitzontals que sobresurten i tenen una àmplia cornisa.

La Ciutadella és un altre dels conjunts arquitectònics de la ciutat. És un recinte enorme i quadrat, que conté el temple de Quetzalcóatl. Aquest mot vol dir “serp amb plomes”, i es una divinitat que es troba en moltes poblacions de l’Amèrica Central. Les parets externes de l’edifici són decorades amb màscares molt estilitzades, que representen el déu de la pluja i el del blat de moro.

Teotihuacán, com les ciutats maies, també entrà en decadència entre els segles VII i VIII per causes desconegudes, i ja era en ruïnes a l’època dels asteques, que la consideraven un lloc mític. Després de la destrucció dels grans centres clàssics, a l’Amèrica Central s’assisteix a la invasió de noves poblacions procedents del sud, el sud-est i el nord. En alguns casos s’estableixen a les ciutats del període clàssic, però gairebé sempre construeixen ciutats noves i utilitzen les ciutats clàssiques, que consideren llocs sagrats, com a necròpolis per als seus morts.

Procedents del nord de Mèxic, els tolteques fundaren la ciutat de Tollan, avui Tula. Les seves restes encara es poden admirar 65 km al nord de Ciutat de Mèxic. Són característics de l’arquitectura tolteca les llargues columnates, presents per exemple al temple del Sol, que representen un element nou respecte de les ciutats d’època clàssica, i els atlants, figures masculines que fan la funció de columna, que es poden observar al temple de Tlahuizcalpantecuhtli, o de l’estel del matí.

Així mateix, són típics de l’art tolteca els chac mool, estàtues de pedra que representen divinitats mig ajagudes i tirades cap enrere. Sostenen altars sobre els quals es disposaven les víctimes, o bé safates on es dipositaven els sacrificis. També hi ha chacmool a Chichén Itzá, una de les ciutats maies més belles, després ocupada pels tolteques.

Un altre poble procedent del nord, els asteques, va aconseguir, a partir del segle XV, sotmetre els altres pobles i dominar l’altiplà de Mèxic fins a l’arribada dels espanyols. La seva capital, Tenochtitlán, fundada el 1325 o el 1345, era construïda sobre una sèrie d’illots artificials al llac Texcoco. Els espanyols la van destruir gairebé completament i hi van edificar al damunt Ciutat de Mèxic. S’ha calculat que ocupava unes 750 hectàrees i que tenia una població de 200 000 habitants. No en resten sinó les descripcions dels conqueridors, que van quedar bocabadats per la grandesa i el luxe dels seus palaus. La ciutat era dividida en quatre barris, símbols dels punts cardinals. El centre era format per la zona cerimonial, un gran conjunt de temples i piràmides, envoltat per una muralla de 2,5 m d’alt i decorada amb caps de serp. El centre civil i administratiu era situat no gaire lluny, i comprenia els palaus del sobirà, del seu lloctinent i dels seus predecessors. Les residències dels nobles eren de dos pisos, i les de la gent comuna, d’una sola planta. Hi ha vestigis d’altres aspectes de la cultura asteca que donen fe que aquest poble va saber fer seves les formes artístiques dels pobles que l’havien precedit, creant un estil original d’una gran força i vitalitat. En són un exemple la “pedra del Sol”, que il·lustra el calendari asteca, i algunes escultures d’animals. A través dels còdexs miniats espanyols coneixem els meravellosos barrets i mantells de plomes de colors, que eren l’orgull dels cabdills asteques.