El naixement de l'home

L’evolució de l’home

A algunes persones no els agrada sentir dir que l’home és un animal. Però des d’un punt de vista estrictament científic és ben bé així: l’espècie humana pertany al regne animal i, com totes les espècies animals i vegetals, s’ha format a través de la selecció natural. A l’igual de tots els altres éssers vius que poblen el món d’avui, també nosaltres, els homes i les dones, tenim orígens llunyans, hem canviat i continuem canviant sota la pressió del medi ambient, que nosaltres mateixos contribuïm a modificar.

Hi havia una vegada...

Ara ens centrarem en el significat i les conseqüències que l’evolució ha tingut i té encara per a l’espècie humana, el nom científic de la qual és Homo sapiens. Tots els homes d’avui pertanyen a aquesta espècie i, més concretament, a la subespècie Homo sapiens sapiens.

Afirmar que l’home també ha tingut una evolució al llarg de les eres geològiques significa afirmar que les seves característiques i el seu aspecte físic no sempre han estat els actuals, i que, com més reculem en el temps, més notables són les diferències respecte a l’espècie humana d’avui. Òbviament, els complexos canvis en l’aspecte extern es corresponen amb canvis profunds i fonamentals de les capacitats intel·lectives i psíquiques. Aquests, però, són més difícils de detectar perquè no es poden inferir directament de l’examen de parts de l’esquelet —llevat del volum del crani—, sinó que únicament es poden deduir de les troballes i de l’examen d’objectes fets per l’home (eines d’ús habitual, obres d’art, cases, sepulcres, etc.).

Així doncs, els científics continuen cercant el major nombre possible de restes (esquelets i objectes humans) per tal de poder arribar a un coneixement cada vegada més exacte de com era, què feia i com i on vivia l’home de la prehistòria.

La ciència que té per objecte la recerca i l’estudi dels fòssils humans és la paleoantropologia (vegeu “La paleoantropologia”). Naturalment, com més ens acostem en el temps a la nostra època, les troballes són més nombroses i significatives i els nostres coneixements més precisos. Amb tot, encara queda molt per descobrir sobre l’evolució de la nostra espècie.

Com ha evolucionat l’home?

La idea que l’home, com tots els altres éssers vius, ha tingut una evolució a partir d’altres formes animals és força recent. El primer pensament en aquest sentit va provenir del teòleg i jurista italià Giulio Cesare Vanini, al començament del segle XVII, al qual seguiren posteriorment els evolucionistes del segle XVIII i començament del XIX (especialment Buffon i Lamarck) i sobretot Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies per selecció natural (1859) i L’origen de l’home i la selecció respecte al sexe (1871), obres que són fonamentals.

En un principi, la hipòtesi de l’evolució, que semblava menystenir la importància de la nostra espècie i contradir conviccions religioses i culturals molt arrelades, va ser combatuda per l’Església i per molts estudiosos. Però a poc a poc, a partir de mitjan segle XIX, es van anar fent els primers descobriments de restes d’“humanoides” (és a dir, animals semblants tant als simis com als homes, però no assimilables ni als uns ni als altres) i això va fer pensar que l’anomenada “baula perduda” entre l’home i els simis s’havia de trobar ben aviat.

Els estudiosos del tema havien de resoldre nombrosos problemes, com ara: saber quant de temps ha necessitat l’home per a evolucionar fins a assolir les característiques actuals; determinar quina espècie havia de ser considerada, a tots els efectes, el “primer home” aparegut a la Terra; quines havien de ser les característiques de cada resta fòssil necessàries per a assignar-la a una espècie i no a una altra; a quina espècie es podien atribuir les troballes que s’anaven fent... Problemes d’una complexitat i una dificultat de solució que justifiquen plenament els dubtes que encara avui tenen els paleoantropòlegs. Les troballes de noves restes fòssils, a més, continuen alimentant discussions i hipòtesis sobre els nostres orígens i la nostra evolució.

Amb tot, hi ha un fet segur: l’home ha tingut una evolució a partir de determinades formes de primats (el grup de mamífers que comprèn també els simis), encara que no es creu en una descendència directa a partir de simis actualment encara vius.

Les recerques i els descobriments científics duts a terme a un ritme cada vegada més accelerat durant el segle XX, sobretot en diverses regions africanes (Tanzània, Kenya, Etiòpia, Sud-àfrica), asiàtiques (l’Índia, la Xina, Java...) i europees (Grècia, Hongria, Itàlia i Espanya), han permès aplegar una gran quantitat de dades.

En l’estudi de l’evolució humana, cal tenir ben presents alguns conceptes importants. En primer lloc, el procés evolutiu és un fenomen que afecta tot l’organisme, però amb modalitats i ritmes de modificació diferents per a cada part del cos. A més, el procés que va menar a la formació de l’espècie Homo sapiens va durar milions d’anys, un temps prou notable però molt curt comparat amb la durada de la història geològica de la Terra. Durant aquest arc de temps, sembla que hi va haver períodes de transformacions ràpides, alternats amb períodes en què l’evolució va avançar més lentament o quasi es va aturar.

Però en què es basa principalment l’estudi de l’evolució humana? Quins són els paràmetres i els caràcters que es consideren amb més atenció en la mesura que són més significatius per a determinar la successió de les espècies humanoides i humanes a la Terra?

Cal destacar la importància de les modificacions que han afectat la dentició, amb l’escurçament i la reducció dels ullals, els premolars i els molars. També resulta fonamental l’evolució del conjunt de l’aparell locomotor, que es va anar modificant progressivament fins a permetre la posició erecta típica de l’home i la implantació de la marxa bípeda. La pelvis es va escurçar i es va eixamplar, per tal de donar cabuda als músculs glutis. En efecte, en la posició erecta, el pes del cos recolza sobre les extremitats inferiors, i per això els músculs de la pelvis d’un home són més desenvolupats que els d’un goril·la, un ximpanzé o qualsevol altre animal que es recolzi també en les extremitats anteriors. En la posició erecta, a més, el cap queda en equilibri damunt la columna vertebral i no necessita, per tant, els forts músculs característics del coll dels animals, que tenen el cap en posició horitzontal. Per això es va produir un eixamplament del crani, sostingut de manera més fàcil per la columna vertebral (que va adoptar una forma de S), i van sorgir modificacions a la cara i transformacions als peus, que van esdevenir més adequats per a córrer i caminar, com també per a aguantar tot el pes del cos. Però la conquesta de la posició erecta va permetre sobretot l’alliberament de les mans.

En desplaçar-se només amb els membres inferiors, els nostres avantpassats podien utilitzar les mans per a defensar-se, per a caçar, per a construir refugis. La mà, una estructura preciosa i molt especialitzada, capaç de fer les feines més precises, però també de colpejar amb força, de treure una espina del peu, de trencar una branca de falguera, d’abatre un enemic amb un bastó, es va anar perfeccionant al llarg de milions d’anys. La versatilitat de la mà humana és conseqüència de la posició dels dits, i especialment del caràcter oposable del polze respecte de la resta. Per als nostres avantpassats, el fet de tenir unes mans ben destres i fortes representava un avantatge en la lluita per la vida. A través de la selecció natural, la mà va anar evolucionant fins a esdevenir com és avui.

L’ús continuat de la mà i el desenvolupament del tacte, l’oïda i la vista (ja en els simis arborícoles els ulls s’havien anat desplaçant d’una posició lateral, prevalent entre els mamífers, a una posició frontal, que permetia la visió estereoscòpica) van comportar canvis profunds en les característiques cerebrals. Així, el cervell va esdevenir més voluminós, va augmentar de superfície i va desenvolupar una vasta “àrea associativa”, l’àrea dels coneixements, les idees i les previsions (vegeu “La regulació de l’organisme”).

El cervell humà presenta unes característiques úniques en tot el regne animal, com són l’elaboració de pensaments i conceptes i la possibilitat d’expressar-los mitjançant la facultat del llenguatge, que, com la resta de funcions superiors, depèn d’àrees cerebrals especialitzades —en aquest cas de l’“àrea de Broca” i de l’anomenada “àrea 44”—, només presents a partir de certs tipus de fòssils d’homínids. En l’home la capacitat de parlar també té relació amb la possibilitat de controlar les cordes vocals durant l’emissió dels sons i amb la forma del paladar dur, que permet una gran llibertat de moviments linguals.

Arribats aquí, examinarem les etapes fonamentals de l’evolució humana, és a dir, seguirem la successió filètica (del terme grec filé, “tribu”) de les diferents espècies en el temps, fins a arribar a l’Homo sapiens, espècie a la qual, com ja hem dit, pertanyem nosaltres. En altres paraules, descriurem les formes, al principi més semblants als simis, i després cada vegada més humanes, que han poblat el nostre planeta. En aquest camí, però, convé tenir sempre present que, com ja hem dit, l’evolució és una mena de recorregut continu i no a base de salts i que, per tant, els “límits” entre una espècie i la immediatament precedent o posterior no són fàcils d’establir. A més, un cop establerts, no s’ha de pensar que l’aparició d’una nova espècie va tenir lloc en el precís moment en què va desaparèixer l’anterior, ja que es van donar períodes de superposició i de convivència. D’altra banda, els esdeveniments relacionats amb l’evolució dels éssers vius no es produeixen al mateix temps a tota la Terra, sinó que generalment s’originen en un sol lloc i d’aquest es difonen a les regions properes, si les condicions mediambientals ho permeten.

Els avantpassats de l’home

L’origen i l’evolució dels homínids, procés suposadament acomplert a batzegades, i conegut com hominització, abasta uns quants milions d’anys, temps durant el qual l’ésser humà ha anat adquirint l’aspecte, la capacitat i les facultats actuals.

ECSA

No és correcte afirmar que “l’home és un simi”, ni tampoc que “venim del mico”. Científicament, descendim d’un primat, i pertanyem al grup dels primats, és a dir, un tipus de mamífers dotats d’unes característiques anatòmiques, fisiològiques i biològiques ben concretes, amb capacitats físiques i psíquiques superiors a les dels altres mamífers. Entre els primats hi ha els simis antropomorfs i, dins d’aquests, la família dels homínids, que comprèn l’espècie Homo sapiens.

En analitzar les cèl·lules de 150 dones de països molt allunyats entre ells (d’Europa, Àsia, Àfrica i Austràlia), es va poder observar que el DNA dels seus mitocondris era del tot semblant, amb diferències com a màxim del 0,6 per mil. Això demostra que, seguint el fil de l’ascendència, tots estem emparentats, tots som descendents d’un avantpassat comú que, en l’estat actual de la ciència, es creu que va viure a l’Àfrica fa uns 300 000 anys. A aquesta època, doncs, es deu remuntar l’aparició de l’espècie Homo sapiens. Però, procedim amb ordre, i comencem pels temps molt més llunyans que van veure aparèixer els primats més antics.

L’origen dels primats

Morfologia i estructura esquelètica del goril·la, els australopitecs i l’ésser humà (de dreta a esquerra). Aquests tres homínids presenten moltes semblances, si bé l’home modern és més estilitzat, té una mandíbula més feble i mostra una notable capacitat cranial.

ECSA

L’origen dels primats es pot situar a l’època final del Cretaci (fa 70-80 milions d’anys), en un petit mamífer semblant a un insectívor, denominat Purgatorius, les restes del qual es van descobrir en uns jaciments nord-americans. Les característiques de la dentició demostren que l’alimentació d’aquest protoprimat es basava en insectes, però també incloïa vegetals. En els períodes successius, els primats es van estendre al Nou Món i al Vell i van donar lloc a línies evolutives diferents. Les característiques de les restes fòssils denoten l’aparició de membres amb dits prènsils (amb ungles en comptes d’urpes), una reorganització facial i del cervell relacionada amb l’augment de la importància de la vista respecte de l’olfacte, i l’orientació vers un règim basat en fruits i baies. L’esquelet d’aquests antics primats indica en conjunt l’adaptació a una vida que transcorria sobretot dalt dels arbres.

Entre l’Oligocè i el Miocè (fa 25 i 20 milions d’anys, respectivament) van aparèixer primats que anunciaven clarament els simis actuals. Concretament, al Miocè inferior es pot situar el Proconsol, el representant indubtable i més antic de la superfamília Hominoidea a què pertanyen els simis antropomorfs i l’home actual. Una línia evolutiva posterior coincideix amb la irrupció de condicions climàtiques més fredes i àrides durant el Miocè mitjà i superior (fa 10 i 5 milions d’anys), que van afavorir un augment de la sabana i una reducció de les zones de selva a les regions tropicals i subtropicals. Al final del Miocè (fa 8-5 milions d’anys), uns grups de primats “superiors”, els hàbits dels quals havien esdevingut terrestres en resposta a l’expansió de la sabana, van desenvolupar una forma de locomoció particular: la marxa bípeda. Les restes fòssils d’aquests primats, anomenats prehomínids, encara no s’han trobat. Amb tot, com que cap primat anterior no demostra adaptacions anatòmiques al bipedisme (que, en canvi, queda demostrat en els primers australopitecs, apareguts fa uns 4 milions d’anys), sembla lògic considerar que els prehomínids van viure precisament durant l’últim període del Miocè. Les dades que proporciona la biologia molecular (DNA, cromosomes, proteïnes) també indiquen que l’últim avantpassat comú a l’home i als simis antropomorfs africans actuals (goril·la i ximpanzé) degué viure en aquest arc de temps.

Els australopitecs

Els homínids més antics de què es té constància avui pertanyen al gènere Australopithecus, del qual es coneixen diferents formes, essent la més antiga l’anomenat Australopithecus anamensis. Els primers fòssils significatius que es poden atribuir a aquest gènere es remunten a 4,4 milions d’anys enrere. Per tant, hi ha un “forat” d’alguns milions d’anys en la documentació de les etapes més arcaiques de l’hominització, és a dir, del llarg procés que va originar la diferenciació i la definició de les característiques anatòmiques, fisiològiques, intel·lectuals i psicològiques de l’home actual en l’àmbit de l’ordre dels primats.

El grup de restes d’australopitecs més antic i consistent que es coneix avui, pertanyents a l’Australopithecus afarensis, procedeix de Laetoli (Tanzània). És particularment conegut i suggeridor el descobriment d’unes petjades de tres individus, dos adults i un nen, que van quedar gravades en un sòl cobert de cendres volcàniques, petjades que demostren que tenien perfectament desenvolupat el bipedisme. És una mica posterior l’esquelet, conservat en un 40%, d’una femella d’uns 20 anys, trobada el 1974 a Hadar (Etiòpia) i anomenada Lucy (vegeu “El descobriment de Lucy”).

Gràcies a les restes descobertes sabem amb certesa que ja fa més de 3,5 milions d’anys que els nostres llunyans avantpassats sabien desplaçar-se amb una certa agilitat en posició erecta, és a dir, caminant amb les extremitats inferiors, i que podien disposar dels membres superiors (o anteriors), o sigui que tenien les mans lliures per a fer totes les noves funcions que un cervell cada vegada més desenvolupat i especialitzat va saber suggerir-los amb el temps. A més, el bipedisme va desencadenar una llarga sèrie de modificacions progressives de l’esquelet dels homínids, entre d’altres l’escurçament i l’eixamplament de la pelvis, la transformació de la columna vertical, l’allargament dels membres inferiors i el corbament de la planta dels peus.

L’aspecte de Lucy, i en general de tots els individus pertanyents a l’Australopithecus afarensis, era substancialment diferent del nostre, encara que tenim moltes característiques comunes. L’estatura era reduïda, i difícilment superava els 140 cm (Lucy feia 110 cm). Els mascles es distingien clarament de les femelles per la complexió més robusta. El crani de Lucy podia contenir un cervell molt més petit que el de l’home modern (la capacitat cranial era de 300-400 cm3, aproximadament un terç de l’actual), i la cara massissa, ampla, amb els pòmuls particularment pronunciats, com també la dentició, de dimensions notablement superiors a les de l’home modern, li conferien un aspecte encara molt proper a la fisonomia dels simis antropomorfs.

Fa tres milions d’anys van aparèixer, també a l’Àfrica, nous grups d’australopitecs, que els científics anomenen Australopithecus africanushi rend="i">, Australopithecus robustus i Australopithecus boisei. Comprenien individus més alts (fins a 150 cm), de més pes (fins a 50 kg) i amb una capacitat cranial superior (entre 400 i 550 cm3), acostumats a menjar molts tipus d’herbes, grans i arrels. La primera resta d’Australopithecus africanus va ser descoberta el 1924 per l’antropòleg Raymond Dart a Taung (Sud-àfrica). Es tractava d’un petit crani conservat parcialment, atribuït a un homínid joveníssim. Ningú no es va prendre Dart seriosament, i molts estudiosos van atribuir aquell crani a un simi semblant a un ximpanzé o un goril·la. Però, amb el pas dels anys, els descobriments de restes d’australopitecs van augmentar i van permetre reconèixer, mitjançant estudis comparats, que Dart tenia raó. Aquell petit crani de Taung pertanyia certament a un nen australopitec, d’uns 6 anys, que podia caminar erecte i posseïa una dentició típica d’homínid. Gràcies a aquesta troballa i d’altres a diversos llocs de Sud-àfrica (com la localitat de Sterkfontein) es va poder definir l’espècie Australopithecus africanus.

En part contemporanis d’aquesta espècie i en part posteriors, a Sud-àfrica i a l’Àfrica oriental hi havia també altres grups d’australopitecs més robusts, més alts i forts, probablement també més intel·ligents. Se’n va començar a sospitar l’existència els anys cinquanta, quan a Sud-àfrica, Tanzània (a la localitat d’Olduvai), Kenya i Etiòpia es multiplicaren les troballes de restes diferents, pel que fa a algunes característiques, de les de l’espècie africanus.

La cara era cada vegada més desenvolupada i massissa, els queixals més grossos, la mitjana de la capacitat cranial una mica superior (500-530 cm3) i els ossos de les extremitats inferiors més robustos i gruixuts. Aquest tipus d’australopitec es va denominar precisament robustus. L’Australopithecus boisei és semblant a l’espècie robustus.

El primer home: l’Homo habilis

Fa aproximadament 2,5 milions d’anys, els australopitecs es van anar escampant per una zona de l’Àfrica centremeridional. En el seu desplaçament cap a les regions més orientals a la recerca de terres més favorables per a viure-hi, trobaren altres individus bípedes, d’una estatura i constitució semblant a la seva, però més àgils, astuts i ràpids en la defensa i l’atac, que utilitzaven puntes rudimentàries fetes amb còdols oportunament tallats. Són els primers individus que, per mèrits propis, pel que fa a capacitats intel·lectives i instrumentals, es poden considerar pertanyents al gènere Homo.

Avui encara es discuteix sobre les relacions entre els australopitecs i el gènere Homo. Després del descobriment de l’esquelet de Lucy, molts científics estan d’acord a fer derivar l’Homo dels australopitecs, i més en concret de l’Australopithecus afarensis (hipòtesi que actualment té menys defensors) o bé de l’Australopithecus africanus. Amb tot, aquesta qüestió no es podrà resoldre totalment fins que no es disposi de fòssils que puguin demostrar de manera definitiva una de les diferents hipòtesis. Sigui com sigui, després d’un període de convivència (la durada del qual s’ignora) amb el gènere Homo, els australopitecs van desaparèixer. Els primers homes encara eren força semblants als australopitecs quant a la complexió: feien com a màxim 140 m d’estatura, pesaven un màxim de 50 kg i tenien el crani més ample, caracteritzat per un front més alt, que contenia un cervell molt més voluminós, superior a 700 cm3. Una característica peculiar d’aquests homes, que indica una major funcionalitat de la mà, era que sabien fer i empunyar eines simples de pedra (còdols tallats per una o dues cares, choppers o chopping tools, segons la terminologia anglesa).

Podem dir, doncs, que els primers individus que pertanyen amb ple dret al gènere Homo van aparèixer a la Terra fa 2,5 milions d’anys. Els paleoantropòlegs han batejat aquesta espècie amb el nom d’Homo habilis, perquè sembla que els seus membres eren hàbils en la construcció de petits objectes rudimentaris amb les pedres que trobaven per terra. A aquest grup pertanyen les eines de pedra més antigues (anomenades “olduvaianes”, de la localitat d’Olduvai).

De tota manera, no és fàcil saber amb exactitud com vivien aquests primers homes. Compartien l’extens espai de la sabana amb animals grossos, com els antics llops i cavalls, elefants, rinoceronts, antílops, hipopòtams, etc. Per motius obvis de comoditat, preferien establir-se a la vora de torrents, rius i llacs i, a partir d’un cert moment, van aprendre a establir poblats per protegir-se, reposar, fer vida comunitària i pujar els infants. Aquests homes ja sabien caçar, amb l’ajut d’eines que ells mateixos fabricaven, per a aconseguir aliments. Així, doncs, eren pràcticament omnívors i no essencialment herbívors com els australopitecs, diferència important que ha estat confirmada per les característiques de les dents trobades pels estudiosos.

L’Homo habilis potser ja sabia expressar els pensaments i els conceptes que el seu cervell li permetia: no diem que “parlés” com nosaltres, però sí que devia tenir la capacitat d’organitzar sons i paraules en una seqüència, amb una especialització superior als sons simples que molts animals produeixen.

Un home més evolucionat: l’Homo erectus

Principals restes humanes d’Australopitecus i Homo habilis (en color marró), d’Homo erectus (en verd) d’Homo sapiens (en vermell) i de tots els nivells esmentats (en negre). Les línies de costa (en verd) són les estimacions entorn del màxim glacial (en blau) de 20 000 anys enrere. Les sagetes indiquen el pas de l’Homo sapiens d’Àsia a Amèrica (per un suposat passadís lliure de gel) i la colonització d’Austràlia (per mar).

ECSA

El 1890, un metge holandès, Eugene Dubois, va fer un viatge a les illes de la Sonda, amb l’esperança de descobrir allò que al seu temps s’anomenava la “baula perduda”, la forma de transició entre els simis i l’home. L’any següent, en una localitat de Java, va trobar un crani parcialment conservat, algunes dents i un fèmur, restes que va atribuir a una espècie que es va anomenar Pithecanthropus erectus. A partir d’aleshores a moltes regions de la Terra es van descobrir fòssils amb característiques semblants a les del Pithecanthropus, que van fer possible parlar d’una forma humana primitiva, forma que ja no era un simi però encara no era com nosaltres. Amb tot, l’expressió “baula perduda” no és correcta, perquè suggereix una única espècie de transició entre els simis i l’home, i sabem que no és així.

El Pithecanthropus erectus (nom que després es va canviar per Homo erectus, per remarcar la presència de característiques ja decididament humanes) es pot considerar una evolució notable respecte de l’Homo habilis i l’artífex d’un procés fonamental en la història de l’home: la conquesta de moltes parts de la Terra que fins aleshores no havien conegut cap forma humana, gràcies a la progressiva difusió des de l’Àfrica centremeridional, bressol de la humanitat, on precisament s’ha de situar l’evolució d’Homo habilis a Homo erectus.

Reconstrucció facial de diferents espècies del gènere Homo, fins a l’actual subespècie Homo sapiens sapiens, caracteritzada per l’afebliment i la projecció de la mandíbula, la retracció del front i l’increment de la capacitat del crani.

ECSA

Reunint totes les dades obtingudes de les troballes de restes humanes fetes en aquest darrer segle, es fa palès que en poc temps tot el territori africà va ser colonitzat per l’Homo erectus, el qual després es va escampar, a poc a poc, per altres regions: l’Àsia oriental i sud-oriental, l’Índia i Europa. Va ser la conquesta de les zones de clima més temperat, que avançà al mateix ritme que la utilització de tecnologies i instruments més sofisticats, fet que demostra una intel·ligència encara més desenvolupada: la capacitat de controlar el foc, de tallar la pedra de manera més perfeccionada, d’emprar els colors...

L’Homo erectus va viure aproximadament entre 1,5 milions d’anys i 100 000 anys enrere, en una època, per tant, força propera als nostres dies, tot i haver conviscut durant un cert període a l’Àfrica amb l’Homo habilis i potser també amb algun australopitec. Però l’Homo erectus també va conèixer Europa, on potser va arribar fa 1,5 milions d’anys (vegeu “L’Homo erectus, un problema sense resoldre”). Al continent europeu s’han trobat tant restes humanes com utensilis fabricats, ossos d’animals parcialment utilitzats (restes de menjar i fragments emprats com a eines amb diverses finalitats) i vestigis d’hàbitats.

Les nombroses restes trobades pels estudiosos han permès reunir molta informació sobre aquest home primitiu. Tenia una estatura de 150-160 cm, un crani força voluminós (contenia un cervell de 1 000-1 100 cm3, proper al de l’home modern), encara que amb un front més estret que el nostre, les dents grosses, amb molars semblants als dels homes actuals, i unes extremitats també comparables a les de l’home modern. Vivia en grups organitzats per a la caça dels animals més grans i utilitzava les coves com a refugi natural provisional i lloc on “guardar” el foc. Els estris es fabricaven sobretot a partir de trossos de quarsita i altres pedres, i servien per a caçar, per a escorxar els animals i llevar-los la carn, les pells, etc.

L’organització de la família, que des d’aleshores es va constituir en el nucli social i cultural fonamental per a la vida humana, era molt articulada i probablement ja preveia una certa divisió de les funcions entre els seus membres: la dona tenia cura dels fills i recollia els aliments vegetals pels voltants del poblat, mentre que l’home s’encarregava sobretot de la caça i de la defensa del nucli habitat. Els poblats van anar evolucionant cada vegada més, bé que sempre van mantenir el seu caràcter provisional. Sovint s’instal·laven a la vora dels llacs i els rius, i aprofitaven coves naturals o bé hi feien cabanes on, amb el temps, quan l’home va aprendre a dominar el foc i, molt després, a fer-ne, es va crear la primitiva llar de foc, que va passar a ser el lloc preferent per a les reunions familiars.

Un soldat, un brètol, un savi?

El 1856, uns obrers excavaven un canal a la vall del riu Neander, prop de Düsseldorf, a Alemanya. De sobte, en una gruta, va aparèixer una part d’un crani i alguns ossos que sens dubte pertanyien a un individu humà. Tot el que es va salvar dels cops de pic dels obrers, certament sorpresos i gens preparats per a un descobriment d’aquesta mena, es va confiar a uns estudiosos de ciències naturals. Un dels experts va arribar a la conclusió que devia tractar-se de les restes d’un “soldat mongol afectat de raquitisme”, que probablement havia passat per Alemanya el 1814 amb els exèrcits que perseguien Napoleó, en retirada després de la campanya de Rússia.

També es va parlar d’un “brètol de raça salvatge” i d’un “idiota patològic”. Les discussions, de vegades violentes, amb els qui durant els anys següents defensaren, en canvi, la hipòtesi d’un origen més antic d’aquells ossos —arran també d’altres descobriments a Bèlgica i Gibraltar— van acabar el 1886, quan altres descobriments de restes humanes van permetre determinar amb certesa que es tractava de restes d’un tipus humà (l’home de Neandertal, com se’n dirà) que fins aleshores no s’havia identificat.

La majoria dels estudiosos estan d’acord a definir l’home de Neandertal com una forma pertanyent a l’espècie Homo sapiens (que alguns anomenen paleoantrop), que representa l’evolució de l’espècie Homo erectus, una etapa ulterior del camí que arriba fins a nosaltres, és a dir, a l’Homo sapiens sapiens (també anomenat neoantrop). Com diuen els paleoantropòlegs, nosaltres som les formes fins ara més evolucionades d’Homo sapiens (però atenció, perquè l’evolució no s’atura, i no sabem què passarà amb el gènere Homo i les seves espècies d’aquí a desenes o centenars de milions d’anys!).

Les troballes i els estudis posteriors han fet possible la reconstrucció de la història de l’Homo sapiens d’una manera més completa. Els fòssils més antics que mostren caràcters de transició de l’Homo erectus a l’Homo sapiens es remunten a uns 500 000 anys enrere, i demostren que l’evolució dels primers grups de sapiens va tenir lloc en el marc d’algunes poblacions d’erectus, com també que les dues espècies van conviure durant molt de temps. Posteriorment, l’espècie Homosapiens, que rebé aquest nom per a indicar la seva aptitud per a les activitats intel·lectuals i la seva capacitat tecnològica més refinada respecte als individus de l’espècie erectus, va substituir-la totalment.

Però tornem a l’home de Neandertal, que, com hem dit, no s’identifica amb l’Homo sapiens, sinó que en constitueix una de les formes típiques. Els homes de Neandertal van poblar Europa i l’Àsia centreoccidental probablement entre 100 000 i 35 000 anys enrere (segons alguns, entre 80 000 i 40 000 anys enrere). Aquests homes eren forts i robustos, acostumats a suportar el clima fred que va afectar extenses regions de la Terra coincidint amb l’última glaciació. El seu aspecte era fortament “primitiu”, sobretot a causa de la morfologia del crani. En efecte, tenien el front estret, prominències òssies accentuades sobre les òrbites, una mandíbula molt robusta, el mentó poc pronunciat i la part posterior del crani allargada; la cara era molt grossa, pel que fa tant a la llargada com a l’amplada, d’unes dimensions més grans que la de l’home modern. Però aquestes característiques arcaiques convivien amb altres de decididament modernes, com una gran capacitat cranial i un cervell ben desenvolupat i voluminós, comparable al de l’home actual i en algun cas fins i tot superior (com el crani trobat a La Chapelle-aux-Saints, a França).

L’home de Neandertal sabia construir utensilis força complexos i confeccionar vestits rudimentaris amb les pells dels animals que caçava. Era expert en la caça de mamífers grossos amb trampes i llances de fusta esmolada, i quan calia sabia construir llocs d’habitació confortables amb nombroses llars de foc.

El món cultural dels homes de Neandertal (i de les poblacions contemporànies) es va enriquir amb una nova faceta, relativa al comportament davant la mort d’un congènere. Se n’han descobert enterraments (caracteritzats en general per un aixovar molt reduït) en uns deu llocs d’Europa (per exemple La Chapelle-aux-Saints, La Ferrassie) i de l’Orient Mitjà (per exemple Shanidar, Kebara).

Un home encara més savi

Era l’any 1868, i uns altres obrers, aquesta vegada ferroviaris francesos que treballaven en la línia de Marsella a Bordeus, van descobrir a Cromanyó (Dordonya) les restes de cinc esquelets humans disposats damunt de llars de foc que contenien instruments treballats i ossos d’animals. En aquest cas pràcticament no hi va haver polèmiques en el món científic sobre el significat de les restes, i els experts de seguida van poder comparar aquells esquelets amb d’altres que s’havien trobat al mateix temps. Tots els esquelets es van atribuir a un tipus d’home més evolucionat que l’home de Neandertal, que es va anomenar home de Cromanyó.

Segons la classificació adoptada avui per la majoria dels paleoantropòlegs, aquests homes pertanyen a la subespècie Homo sapiens sapiens, és a dir que no difereixen de l’home actual sinó en alguns detalls morfològics superflus.

Amb l’home de Cromanyó i els seus contemporanis europeus i extraeuropeus, l’evolució física assoleix el nivell de l’home actual, i l’evolució cultural, en un progrés cada vegada més ràpid, esdevé el mecanisme principal amb què l’home respon a les pressions del medi en què viu. En efecte, aquests homes demostren posseir una cultura ben articulada i molt més complexa que la dels seus predecessors, com avalen les noves tècniques per a treballar la pedra, l’os i les banyes, les troballes de veritables obres d’art i el desenvolupament d’una vida social cada vegada més organitzada.

Els homes de Neandertal i els seus contemporanis sapiens establerts en altres zones del planeta van arribar a una fase crítica de la seva evolució fa uns 40 000 anys, com es pot observar en els jaciments catalans de la cova de l’Arbreda (Serinyà, Pla de l’Estany) i de l’abric Romaní (Capellades, Anoia), amb riques indústries lítiques. Van haver de fer front a l’avenç d’homes més alts, més intel·ligents i dotats d’una cultura més complexa. Sembla que cal descartar la idea d’una substitució violenta dels homes de Neandertal per part dels nouvinguts. És més plausible la hipòtesi d’un període de convivència entre les dues formes humanes i, per tant, de la substitució gradual de la forma menys evolucionada per l’altra. En qualsevol cas, des de fa uns 35 000 anys (la dada pot variar d’un lloc a l’altre, perquè certament els “homes nous” no van poder envair totes les regions de la Terra alhora), el món pertany a l’Homo sapiens sapiens.

La vida dels nostres avantpassats

Ja som al paleolític superior. Els homes, forts i intel·ligents, que podien assolir una estatura de 180 cm o més, amb un cervell igual al nostre pel que fa al volum i la complexitat, s’agrupaven en famílies (conjunts d’individus units per vincles de sang) i tribus (els seus membres tenien afinitats culturals) per organitzar millor tots els aspectes de la seva vida.

Els poblats, ben estructurats i enriquits amb algunes “comoditats”, de vegades van esdevenir semiestables, en relació amb l’abundància major o menor de caça del lloc. Les coves es van perfeccionar amb pavimentacions, tanques i palissades, i les cabanes ja es construïen amb branques, ossos i ullals de mamut.

La destresa i la inventiva en la fabricació d’utensilis i instruments cada vegada més diversificats i especialitzats, com també l’habilitat artística palesa en les nombroses pintures rupestres trobades en coves (fonamentals també per a obtenir importants informacions sobre l’estil de vida), són els trets distintius de l’Homo sapiens sapiens.

Aquesta evolució tan ràpida probablement es va veure afavorida per la invenció de veritables formes de llenguatge, que van permetre de manera molt més clara i immediata l’intercanvi d’idees, experiències, sensacions i sentiments. El cert és que les troballes fetes fins ara pels paleoantropòlegs han posat en relleu la gran quantitat i qualitat d’eines de sílex, os i banya que empraven, i sobretot els instruments usats exclusivament per a fabricar-ne d’altres: burins, és a dir, eines de pedra afuades, que servien per a gravar els ossos, l’ivori i la fusta i per a fer punyals, agulles d’os, perforadors de sílex; percussors de pedra, ganivets amb fulles de sílex de diferent tipus, i molts més. Es va inventar la tècnica de l’encast, amb la qual es fabricaven armes i altres objectes amb mànecs de fusta. Els homes van inventar l’arc, i van aprendre a cosir i a confeccionar vestits de pell amb mànigues i pantalons que protegien el cos del fred, els animals i la vegetació. Els artistes van esculpir estatuetes de pedra i d’argila, van gravar la pedra i l’ivori i van pintar les parets de les cavernes, potser per expressar els seus sentiments, o amb finalitats màgiques i religioses o per exorcitzar les seves pors, més que no pas amb finalitats decoratives.

L’Homo sapiens sapiens va anar colonitzant progressivament totes les terres emergides i poblant regions que fins aleshores no havien conegut la presència d’homínids o protohumans. Es creu que els primers grups humans que van arribar a l’Amèrica del Nord ho van fer a través de l’estret de Bering durant l’última gran glaciació, època en què, gràcies al descens del nivell de la mar relacionat amb l’extensió dels gels continentals, es va formar un istme on ara hi ha l’estret, cosa que permetia una comunicació fàcil entre Sibèria i Alaska. Els estudis de geologia i de paleoclimatologia suggereixen que hi va haver dos períodes en què va ser més senzill aquest pas: entre 70 000 i 35 000 anys enrere i entre 26 000 i 9 000 anys enrere. A partir d’aquesta última data, l’estret de Bering va quedar envaït per les aigües una altra vegada. La presència de l’home prehistòric a Amèrica és documentada per nombroses troballes: els estris de pedra confirmen la seva existència al Canadà fa uns 40 000 anys.

El poblament d’Oceania es va fer a través dels arxipèlags de l’Àsia sud-oriental, aleshores més nombrosos i separats per braços de mar menys extensos i profunds. Els testimonis més antics de cultures humanes al continent australià es remunten a uns 50 000 anys enrere.

Des del paleolític superior i durant el mesolític, el neolític i l’edat dels metalls, doncs, l’home es va multiplicar i escampar per territoris encara desconeguts o deshabitats, i va aconseguir explotar arreu, i cada cop millor, els recursos naturals. La caça es va complementar amb la recol·lecció sistemàtica de mol·luscs, la pesca, la ramaderia i l’agricultura. L’adquisició, per part de l’home, de la capacitat d’utilitzar eines representa l’inici de la seva evolució social i cultural, que tractarem a “Les societats de la prehistòria”.