L'edat mitjana

Occident després de la caiguda de l’imperi Romà

Les reiterades invasions dels pobles que els llatins anomenen “bàrbars” van desmembrar progressivament les estructures polítiques de l’imperi Romà d’Occident, fins que el 476 en van provocar la caiguda definitiva i van causar canvis profunds en el que quedava de la societat romana.

La formació dels regnes romanobàrbars

Les successives onades migratòries dels pobles estrangers cap a Roma (les anomenades invasions bàrbares), procedents sobretot de la regió bàltica, que s’esdevingueren des de la meitat del s III fins al final del s V, van irrompre per tot l’imperi Romà, van sacsejar-ne l’organització -en algunes regions ja força decadent- u van contribuir inicialment a destruir-ne bona part de les regions occidentals.

ECSA

Del seguit d’invasions que es van succeir al llarg del segle V van sorgir, dins els límits del que havia estat l’imperi Romà d’Occident, alguns regnes que agermanaven elements i característiques típics de les poblacions barbàriques que els havien constituït i d’altres propis de la tradició romana.

L’agonia de l’imperi d’Occident va esdevenir irreversible quan, al començament del segle V, van irrompre riuades de pobles germànics des de l’est i el nord-est de la frontera.

Els visigots, després d’envair Itàlia en dues etapes i de saquejar la mateixa Roma (410), es van establir al sud-oest de l’actual França, on van crear un poderós regne, amb capital a Tolosa. Durant gairebé un segle, els visigots van consolidar els seus dominis, que van ampliar progressivament, amb el rei Euric (466-484) i els seus successors, a bona part de la Península Ibèrica. Però aviat van haver de fer front a l’expansionisme del regne franc veí. L’enfrontament entre els dos pobles es va acabar tràgicament per al regne visigòtic, durament derrotat a la batalla de Vouillé, prop de Poitiers, el 507. Així, els visigots van quedar arraconats al sud-est francès i van començar a desplaçar-se en massa a Espanya. El seu regne, amb capital a Toledo, va esdevenir del tot hispànic i va absorbir els territoris del nord que havien estat ocupats per una altra població germànica, els sueus. Després de sobreviure al període de la reconquesta bizantina durant el regnat de Justinià, el regne hispànic dels visigots va durar fins el 711, any en què va sucumbir a l’onada dels conqueridors àrabs.

La població dels vàndals, després de travessar la Gàl·lia i Hispània, es va veure obligada, a causa de la vinguda dels visigots, a arribar fins al nord d’Àfrica, on es va establir a la Tunísia actual. Posseïdors d’una gran flota amb la qual es van ensenyorir de la Mediterrània, es van apoderar de Sicília, Sardenya, Còrsega i les Balears, i van amenaçar Itàlia (saquejaren Roma el 455).

Els burgundis van ocupar l’àrea situada entre la França (sud-oriental) i la Suïssa actuals. També van constituir un regne, que es va caracteritzar per l’assimilació precoç d’elements culturals romans i que va tenir una vida breu.

Finalment, els francs, que ja al segle IV s’havien establert dins les fronteres romanes com a federats, van ocupar bona part de la Gàl·lia i l’Alemanya renana. Sota el rei Clodoveu, a cavall entre els segles V i VI, van constituir un regne fort i emprengueren una política expansionista que els va dur a arrabassar el sud-oest de França als visigots. Els seus fills també van annexar el regne dels burgundis i la Provença, amb la qual cosa van unificar tota la Gàl·lia, i van conquerir àmplies zones d’Alemanya. Malgrat la seva força expansiva, la dominació franca era dèbil per la tradicional fragmentació política. En efecte, la unificació impulsada per Clodoveu es va revelar efímera, i a la seva mort els seus fills es van repartir el regne. En les lluites contínues entre els diversos reis merovingis (nom provinent de Meroveu, avantpassat de Clodoveu) es va definir la geografia política dels dominis francs, que havia de durar quasi dos segles, basada en l’equilibri i la contraposició entre quatre regions: la Nèustria, al nord-oest; l’Austràsia, al nord-est; l’Aquitània, al sud-oest, i la Burgúndia (Borgonya), al sud-est. Amb el pas del temps, el poder dels reis merovingis es va debilitar en favor de l’aristocràcia terratinent franca, i sobretot dels mestres de palau, els administradors dels béns de la corona.

El moviment expansiu de les poblacions germàniques també es va dirigir vers Anglaterra. Cap a mitjan segle V, els anglesos, els saxons i els juts van arribar, procedents del nord d’Alemanya i de la península de Jutland, a les costes angleses orientals, on, després de fer desplaçar cap a l’oest les poblacions cèltiques residents a l’illa, van formar diversos regnes.

Característiques dels regnes romanobàrbars

Bé que amb històries diferents, els diversos regnes romanobàrbars van tenir en comú alguns trets essencials. Els germànics, que eren en minoria per comparació a les poblacions dels països on es van establir, van defensar els seus estils de vida i la seva cultura per tal de no ser absorbits per la majoria llatina. Van mantenir l’estructura tribal en què cada dret era subordinat al vincle de sang. En la pràctica, el sistema jurídic també va anar per separat: els llatins es regien per les lleis del dret romà, mentre que entre els bàrbars es mantenien vigents les lleis no escrites vinculades a la seva tradició. Practicaven la faida, la venjança col·lectiva del grup familiar; l’ordalia, que imposava al presumpte culpable la superació de proves físiques cruentes per a demostrar la seva innocència, i el guidrigild, que era el rescabalament d’un delicte en diners.

Els reis germànics van deixar sobreviure el que quedava de l’organització administrativa de l’imperi Romà. En efecte, els funcionaris romans els eren necessaris perquè únicament ells podien garantir el pagament dels impostos per part de la població. De la mateixa manera, bona part de les terres i els latifundis van romandre a les mans dels antics propietaris, que sabien fer-los produir, mentre que els bàrbars sovint es van limitar a quedar-se’n un terç de les rendes.

En l’àmbit religiós, la diferenciació entre els dos grups ètnics era molt clara: els llatins eren catòlics i obeïen el papa de Roma; els bàrbars eren cristians, però quasi tots arrians, és a dir que seguien la doctrina que negava la divinitat de Crist.

En aquest món de diferències, contrastos i interdependències es va produir una mena d’“intercanvi”. D’una banda, els bàrbars es van servir en part de les estructures existents i van substituir l’imperi Romà en la recaptació d’impostos; de l’altra, van garantir a l’aristocràcia terratinent local i als patricis romans les seves propietats, i els van protegir de les possibles noves invasions. Els qui van sortir perdent amb el nou ordre van ser, òbviament, les classes baixes, que van haver de patir l’explotació del nou poder i també la dels antics terratinents.

Lentament, en el decurs del segle VI, els dos grups ètnics van començar a barrejar-se. Es va suprimir la prohibició de contreure matrimonis mixtos, i les mateixes lleis no escrites de les poblacions barbàriques es van modificar per abraçar molts dels preceptes del dret romà. La barrera religiosa també es va debilitar, i molts arrians es van convertir al catolicisme (els primers van ser els francs, en temps del rei Clodoveu). Així, tot i que es van mantenir alguns elements de les cultures germàniques, es pot dir que les poblacions que havien penetrat en els territoris de l’Imperi es van anar romanitzant. La llengua parlada va ser la llatina, modificada per les peculiaritats lingüístiques dels conqueridors. Encara avui, les fronteres lingüístiques entre les llengües romàniques i germàniques coincideixen a grans trets amb les fronteres de l’imperi Romà. Els reis bàrbars van voler deixar de ser caps de bandes nòmades i seminòmades i esdevenir sobirans de regnes, organitzats segons el model romà. L’intent de dur a terme aquest projecte, per part de les dinasties dels sobirans gots, longobards i, sobretot, francs, va marcar la història europea del segle VI al VIII.

El regne de Teodoric

Odoacre, príncep escita (poble nòmada de les estepes de l’Àsia central i del sud-est europeu), després de deposar (476) Ròmul Augústul, l’últim emperador romà, va fer un acte de submissió a l’imperi d’Orient i va governar Itàlia amb el títol de patrici romà. Havia salvaguardat les poblacions llatines i havia intentat conservar en certa manera la unitat de l’Imperi en defensar la península d’altres invasions. En poques paraules, va respectar la idea de la romanitat. Però el 493 van irrompre a Itàlia els ostrogots, que, desplaçats al seu torn per invasions hunes, s’havien establert a la fi del segle IV en els territoris dels Balcans i el Danubi. Van ser desviats cap a la península italiana per l’emperador d’Orient, que volia mantenir les seves fronteres lliures de la pressió d’aquest poble. El seu rei Teodoric havia passat molts anys a la cort de Constantinoble, la capital d’Orient, com a hostatge, i havia estat educat en la cultura grega. Després de derrotar i matar a traïció Odoacre i un cop conquerida la península, Teodoric va ser reconegut primer patrici romà i, després, rei dels ostrogots a Itàlia. En el seu regne, va confiar als caps gots els assumptes militars, i va deixar per als llatins les funcions productives i administratives. Així, es va instaurar una mena d’equilibri intern entre les competències dels gots i dels romans, que, d’altra banda, Teodoric va intentar mantenir rígidament separats, en prohibir el matrimoni entre els dos grups ètnics i impedir als romans l’accés a l’exèrcit. Els qui defensaven la península dels perills exteriors, doncs, eren els gots, i ho van fer tant militarment com mitjançant una política de bon veïnatge amb els altres regnes bàrbars. Així, durant el període ostrogot, Itàlia va viure una època de pau i estabilitat relatives, que va permetre el ressorgiment del comerç interior i exterior. S’exportaven metalls, teles i vins, i s’importaven espècies, sedes, blat i oli de les regions de l’imperi d’Orient. La cultura també es va beneficiar del període de pau. Ravenna, on Teodoric va establir la seva capital, va ser embellida amb monuments d’estil bizantí i fortificada amb noves muralles. Va ser, a més, un lloc de trobada d’homes de cultura, de lletres, poetes i juristes, que Teodoric es complaïa a freqüentar i que van educar la filla del rei, Amalasunta.

Però la política d’equilibri i de convivència pacífica entre els gots i els llatins desitjada pel rei got es va interrompre ben aviat davant de les maquinacions de la diplomàcia de la cort de Constantinoble. L’emperador Justí es va aliar amb els francs i va aconseguir el suport de l’Església de Roma per al seu projecte, una reconquesta d’Occident en nom d’una unitat catòlica renovada. Tement l’aïllament, Teodoric va reaccionar durament contra una part de l’aristocràcia romana que simpatitzava amb l’emperador i va cedir a la pressió dels seus generals, que mai no havien tolerat la convivència amb els romans. Van matar molts llatins, entre els quals el filòsof i escriptor Boeci, un dels consellers més escoltats de Teodoric, i van confiscar-ne els béns. L’acord entre romans i gots s’havia trencat, i a Itàlia començava un nou període d’intrigues i violències. Quan, després de la mort de Teodoric, el regne va passar sota la regència d’Amalasunta, la situació italiana havia canviat profundament. Els ostrogots van perdre el seu últim aliat, el rei visigot Amalaric, que va ser assassinat, i es van quedar sols davant els projectes expansionistes del nou emperador d’Orient, Justinià. Així, van ser escombrats pel seu exèrcit en una llarga guerra que va durar divuit anys (535-553).

La crisi econòmica i l’economia de la curtis

La guerra empresa per l’imperi d’Orient per reconquerir Occident es va produir en una situació econòmica de gran debilitat en aquesta àrea. El conflicte, per tant, va agreujar les condicions econòmiques, que ja eren precàries arreu de l’Europa occidental. Els desplaçaments de poblacions senceres que fugien de la guerra, la reducció de les terres de conreu i l’extensió consegüent de les terres incultes i el bosc, el creixement d’aiguamolls i pantans per la manca de treballs de contenció de les aigües, tot plegat va causar una veritable ruïna agrícola. Els intercanvis, reduïts a uns pocs productes de luxe procedents d’Orient per a les classes més riques, certament no podien alimentar el comerç, que es va reduir moltíssim. Això va comportar la crisi de les ciutats, seus des de sempre de la producció artesanal i dels intercanvis comercials. En alguns llocs d’Europa, com Anglaterra i Alemanya, les ciutats quasi van desaparèixer o, com a Itàlia, es van reduir a petites aglomeracions, a l’interior de les quals ja no hi havia edificis públics, carrers i places, sinó horts, petites vinyes, etc. Al final de la guerra de Justinià, Roma era una ciutat quasi del tot en ruïnes.

En el marc de la crisi econòmica que hem descrit breument, el primer sector que va patir una transformació va ser l’agrícola. Més que de canvi, podríem dir que es va tractar d’una evolució de l’antic sistema romà. La base era la mateixa, és a dir, la propietat latifundista. La diferència consistia en la importància que adquiria la vil·la o casa del propietari. Aquesta, situada al centre de la propietat (anomenada curtis), no era solament el nucli organitzador de la vida del camp, sinó que va esdevenir també el centre de la vida social, judicial i militar. De vegades es va fortificar, juntament amb altres edificis, entre els quals destacava l’església; en definitiva, quasi es va convertir en el nucli d’un petit estat que comprenia les terres de conreu, els serfs (pagesos sotmesos a la servitud del senyor) que hi treballaven i també els camperols lliures.

En general, els territoris dependents de la vil·la se subdividien en dues parts. La primera, anomenada pars dominica, era l’administrada directament pel senyor i els serfs que en depenien i que hi feien totes les feines necessàries. Comprenia les terres millors i més productives. La segona, anomenada pars massaricia, era la que es concedia als colons, camperols lliures, els quals es quedaven la part de la producció necessària per a viure i lliuraven tota la resta al propietari.

La condició d’aquests camperols diferia de la dels antics esclaus del sistema econòmic romà, ja que eren formalment lliures i per a mantenir-se depenien parcialment del seu treball. D’altra banda, la substitució del treball esclau pel servil o de colonat era avantatjosa per al terratinent, que d’aquesta manera traspassava el cost del treball —totalment al seu càrrec, en el cas dels esclaus— als mateixos treballadors.

Les curtes podien ser d’una extensió més o menys gran. Es donava el cas de propietats que contenien al seu interior nombroses vil·les, fins a trenta o quaranta, totes dependents d’un sol senyor. La propietat de les terres també podia dependre d’una abadia.

La curtis va adquirir en poc temps una altra particularitat, ja que el propietari va començar a exercir-hi, en absència d’una autoritat estatal centralitzada, funcions militars i judicials. En cas de perill, era ell qui organitzava la defensa del territori i acollia els camperols a l’interior del recinte de la vil·la. Per això algunes vil·les van adquirir l’aspecte de castell fortificat. I era sempre el senyor qui, en cas de desavinences, hi intervenia com a jutge, ja que no existia una magistratura ben organitzada com en temps de l’Imperi.

Com s’explica aquesta acumulació de poder econòmic, polític, judicial i militar? La desaparició de l’autoritat estatal juntament amb la necessitat d’un mínim de seguretat davant les guerres i les invasions de pobles estrangers empenyien els camperols i els més dèbils en general a buscar un suport. Aleshores es produïa una mena d’intercanvi consistent, més o menys, en el fet que el camperol cedia la propietat de la terra al senyor, el qual li concedia protecció i li donava la terra perquè la treballés i li’n donés, en canvi, una bona part de la producció.

Una altra característica d’aquest “nou” sistema econòmic era la producció, en el si de cada propietat agrícola, de tot el que era necessari per a la manutenció dels qui hi vivien. Per tant, els intercanvis amb altres propietats eren quasi del tot inexistents, i això explica per què el sistema de la curtis s’anomena també sistema d’economia autàrquica (autosuficient respecte a l’exterior). Així, els intercanvis, quan es donaven, es feien entre zones pertanyents a la mateixa propietat però que produïen coses diferents.

Si a això s’afegeix el que hem dit abans quant a les funcions militars i judicials assumides pel terratinent, és fàcil entendre el motiu pel qual, en una situació com aquesta, van fallar del tot les bases per a l’organització estatal central i emergiren, en canvi, una sèrie de poders més o menys grans. Només l’Església, com veurem, es podia vantar d’una organització fonamentalment homogènia.

Noves invasions a Europa: els àvars i els longobards

Els longobards van assentar-se pacíficament, entre els segles VI i VII, a gairebé tota la península italiana (menys al sud i una gran franja central). A mitjan segle VII, el rei longobard Rotari va estendre els seus dominis per la Ligúria. Els longobards no coneixien ni l’estat ni la família, ni cap altra mena d’organització col·lectiva. La societat s’estructurava sobre la base de la fara (o llinatge), formada per un grup extens de persones unides per algun parentiu.

ECSA

Mentre a Occident es lliurava la guerra grecogòtica per reconquerir la part de l’imperi que els gots havien pres a Orient, de les estepes del centre d’Àsia avançava un nou poble, potser d’origen mongòlic: els àvars. Aquests pastors nòmades, dirigits per una casta de guerrers i mercaders, es van situar entre les desembocadures dels rius Don (al sud de Rússia) i Danubi. Van absorbir en el seu si els guerrers huns dispersos per les regions orientals europees i van establir relacions de veïnatge amb l’imperi de Bizanci, que hi va veure un poble capaç d’obrir noves rutes comercials i un aliat potencial, adversari de les poblacions germàniques que assetjaven l’imperi a les seves fronteres del Danubi.

En el seu avanç cap a Europa, els àvars es van trobar, a la plana hongaresa, amb un poble d’origen germànic que, potser procedent de la zona del voltant de la desembocadura de l’Elba, s’hi havia establert abans que ells: els longobards.

En un primer temps, els longobards van col·laborar tant amb els àvars com amb els bizantins en una lluita comuna contra altres poblacions germàniques. Però després, davant l’emergència d’un imperi àvar defensat també pels bizantins, el centre del qual corresponia a les actuals Hongria i Romania, van decidir no acceptar un paper secundari i es van allunyar de la plana d’Hongria. Probablement aquesta decisió va contribuir a esgotar els recursos econòmics del territori; versemblantment, la seva activitat de ramaders va exhaurir les pastures.

El longobard va ser un veritable èxode massiu, dut a terme poc després de la mort de Justinià. El 568, sembla que guiats pel rei Alboí, elegit per a l’ocasió, els longobards es van desplaçar lentament cap al sud-oest, en direcció dels Alps italians, amb carros i ramats.

Superada la barrera alpina, van penetrar a la plana del Po, on no van trobar cap resistència seriosa. En efecte, les autoritats i els soldats bizantins, incapaços de recórrer a la força militar perquè no tenien subministraments ni recursos alimentaris, es van retirar cap a la costa i les ciutats portuàries connectades per mar amb Constantinoble. Potser entre els bizantins prevalgué la idea que els longobards passarien de llarg. Però no va ser així.

En no trobar cap resistència i veure’s en un lloc apte per a l’assentament, els longobards s’hi van aturar. L’ocupació de la plana no va obeir a cap pla preconcebut. Quan un grup trobava un lloc adequat per a establir-s’hi, abandonava la resta del grup i prenia possessió del territori. D’aquesta manera van ocupar pastures, boscos i poblacions camperoles sense protecció. Alguns grups van passar els Apenins i van baixar cap al centre i el sud d’Itàlia.

Així, a la segona meitat del segle VI, la península italiana va quedar dividida. Van romandre sota el control bizantí la franja costanera lígur (d’altra banda conquerida pels longobards al segle VII), l’adriàtica des del nord de la desembocadura del Po fins a Ancona (ciutat portuària de l’Adriàtica, prop de Ravenna), bona part del Laci (el ducat romà, unit a la Pentàpoli per un estret “corredor” al llarg de la vall del Tíber), l’àrea al voltant de la ciutat de Nàpols i Amalfi, l’extrem sud de la península i les grans illes (Còrsega, Sardenya i Sicília); la resta de territoris, en canvi, va passar sota el domini longobard.

La societat dels longobards

Els longobards no coneixien cap mena d’organització col·lectiva, ni la família ni l’estat. La base de l’organització social era la fara (que encara avui evoquen alguns topònims del nord d’Itàlia: Faravecchia, Fara Novese, Fara Vicentina), constituïda per un extens grup de persones relacionades entre elles per vincles vagues i llunyans de parentiu. Aquests vincles consistien quasi exclusivament en la descendència d’un sol avantpassat remot que servia de referent per als membres de la fara (o llinatge), com també en un territori comú per al pasturatge dels ramats.

Els longobards es dividien essencialment en dos grups socials. El primer era constituït pels arimanni, els lliures, que tenien el dret de parlar a les reunions i de portar armes. Els arimanni formaven el grup dels guerrers (de vegades, a més de les armes, també es dedicaven a la caça, la cura dels animals i la recol·lecció de productes del bosc). El segon grup era constituït pels aldii, que eren els veritables treballadors; no tenien dret de parlar a les reunions ni de portar armes, i predominantment feien de pastors. Les dones s’equiparaven al grup dels aldii. No tenien cap dret personal, i eren en tot i per tot dependents del pare o del marit, al qual devien una obediència absoluta. També se’ls imposava un treball dur: a més de la cuina, la cura dels horts i l’adob de les pells.

L’organització col·lectiva, és a dir, les relacions entre les diverses fares, era a càrrec d’un nombre molt reduït d’arimanni, que les comandaven i entre els quals s’elegien els alts càrrecs militars i, si calia, també un rei per a tota la població, la figura del qual era simbòlica més que cap altra cosa, perquè els seus poders eren molt limitats. En matèria política, comptaven més els ducs, és a dir, els caps guerrers que havien organitzat amb les fares l’ocupació del territori. Amb tot, els longobards quasi mai no van estar gaire units, ni entre ells ni al voltant del rei.

El regne longobard va mantenir una desunió peculiar que el va fer força dèbil. Les baralles entre ducs o caps guerrers eren molt freqüents, i el resultat n’era sovint la mort o el destronament del rei. La poca integració amb la població autòctona llatina va ser un altre problema important, que es va voler solucionar amb l’adopció del cristianisme com a religió oficial, durant el regnat d’Aripert I, a mitjan segle VII. Però el domini territorial de l’Església i l’expansionisme franc pel nord de la península van posar fi al poder longobard a Itàlia. Paral·lelament, es va debilitar el poder marítim bizantí, fet que va permetre la primera independització d’algunes ciutats marines i, doncs, el primer desenvolupament de les futures repúbliques marineres.

El període hispanovisigòtic

Provinents de l’Aquitània, una regió del sud-oest francès que ocupaven des de feia temps com a poble federat dins de l’imperi Romà, els visigots es van anar estenent per la Septimània (regió del Llenguadoc, al voltant de la ciutat de Besiers), on van organitzar-se en la gran província de la Gàl·lia Narbonense, per desplaçar-se després més cap al sud. A la primera dècada del segle V, van establir la capitalitat a Barcelona (414-415), on precisament el 415 va ser assassinat el rei Ataülf (casat amb Gal·la Placídia, germana d’Honori, el primer emperador d’Occident); posteriorment traslladaren la capital a Arle i a Tolosa, i novament a Barcelona i a Tolosa durant bona part del segle VI fins que, cap al final de la centúria, la capital visigoda va ser fixada a Toledo. Els visigots van mantenir els territoris de la Gàl·lia gòtica fins a la invasió musulmana del principi del segle VIII, però ben aviat la principal influència va esdevenir hispànica. En aquest nou territori, la primera dominació la van exercir a la franja mediterrània, començant per la Tarraconense i amb capital a Barcelona i entrant en conflicte més al sud amb el domini dels bizantins; finalment, van establir la capital a Toledo. Durant el període inicial de la dominació, els gots van haver d’enfrontar-se a dos grans problemes. D’una banda, el domini territorial, que a l’època representava una de les fonts essencials de l’economia; de l’altra, les relacions amb l’Església cristiana. En el primer cas, les campanyes militars van culminar amb la conquesta del reialme dels sueus (585) i la submissió dels asturs, els càntabres i els vascons. En el segon, també aquí s’optà per la fórmula de la integració oficial en l’Església, mitjançant la conversió del monarca Recared, l’any 589.

Aquests dos problemes —el derivat de la necessitat de domini territorial i el de la integració eclesiàstica— van evidenciar ben aviat dos conflictes de fons molt importants. De fet, mostraven el xoc de dos estils de vida molt diferents, que separaven la minoria invasora dels gots de la població autòctona. Aquest distanciament era encara més greu a les àrees fortament romanitzades, on l’aristocràcia hispanoromana exercia un control efectiu a través de l’estructura de l’Església cristiana. Sota els regnats de Khindasvint (642-653) i, sobretot, del seu successor Recesvint (653-672), es van introduir reformes encaminades a aturar la descomposició política de l’estat visigòtic. Van poder aprofitar el prestigi derivat d’haver aconseguit expulsar els bizantins, que fins aleshores dominaven la Mediterrània meridional, fins al nord de Xàtiva i les Illes Balears. Aquestes reformes, que es van materialitzar de manera destacada en la redacció de la Lex Wisigothorum (vigent a Catalunya fins el segle XII) , no van aturar la crisi de la monarquia; de fet, l’autoritat reial només es va poder fer efectiva mitjançant la constant militarització de l’estat. Tot i això, durant el període visigòtic, les institucions van continuar essent les romanes de l’època anterior. El poder suprem residia en el rei, que tenia establerta la cort sempre en un indret allunyat i delegava en un duc la representació reial i la capitania militar, mentre que els comtes regien les ciutats i els territoris menors (com, per exemple, el comte Escipió, que administrava el patrimoni de Barcelona a la fi del segle VI). Sota els comtes hi havia els vicaris per a l’administració, els gardings per a la custòdia militar de les autoritats i els saigs per a l’execució de les sentències judicials.

El poder gòtic va continuar fraccionant-se i, en produir una mínima integració territorial i social, el seu fracàs va ser incontestable. Les revoltes en contra van ser constants, i en algunes àrees van esdevenir endèmiques. A la Tarraconense va sobresortir la comandada pel duc Pau, proclamat rei de l’Orient visigòtic el 673, fet que va suposar el primer intent secessionista contra el centralisme de Toledo. La província Tarraconense només va tenir reis visigots propis en moments molts efímers, com és el cas suara esmentat del duc Pau, el regnat d’Àkhila II (710-713) i, probablement, Ardó (713-719). La monarquia visigòtica va haver de recórrer a les tropes mercenàries, ja que l’aristocràcia es trobava molt dividida i algunes de les seves tropes clientelars no eren gens de fiar. Aquesta situació va esdevenir insuportable en la crisi del regnat d’Ègica (687-702) i en el transcurs del tumultuós regnat del seu successor Vitiza (702-710), a la mort del qual els seus partidaris es van haver de refugiar a la Tarraconense, mentre era entronitzat el dèbil rei Roderic (710-711). En aquell moment s’iniciava la invasió dels àrabs i dels berbers pel sud. L’ocupació de la Península pels musulmans va ser molt ràpida (711-725), fet que només és explicable per la debilitat de la monarquia visigòtica.

L’església com a institució

Entre l’extinció de l’estat i la fragmentació de l’economia en les curtes, l’Església era l’única organització que mantenia una unitat interna després de la caiguda de l’imperi Romà. Bé que amb diferències d’una zona a l’altra, amb les dificultats derivades dels desplaçaments de pobles amb conviccions religioses del tot diferents, en la pràctica, l’Església era l’única institució implantada a gran part del continent europeu. Això li va permetre exercir múltiples funcions i, en alguns casos, un paper de “suplència” de l’estat. En l’aspecte econòmic, per exemple, l’Església va mantenir l’agricultura, mentre que en el pla social va contribuir a conservar viu el que quedava de les ciutats, lloc on es van establir les seus episcopals. Així, a cada ciutat seu de bisbat hi havia un palau on residia el bisbe. La petita cort constituïda pels sacerdots i els servidors que l’envoltaven ja havia tingut un pes públic durant el temps de l’emperador Constantí, i ara assumia fins i tot el paper de seu de l’única autoritat ciutadana reconeguda en matèria tant de política com de religió.

Però més enllà del paper econòmic i social, l’Església també va ser rellevant pel que fa a la cultura, ja que va afavorir la fusió entre les poblacions no romanes i les d’origen romà gràcies a la seva voluntat de difusió del cristianisme i, doncs, de conversió de les poblacions bàrbares. Òbviament, això permetia la integració d’aportacions diverses, i ajudava a crear una nova cultura més rica i variada. A més, en dotar els seus representants, si més no, del mínim de cultura que representava saber llegir i escriure, l’Església va contenir l’analfabetisme creixent i va contribuir a la conservació i difusió de la cultura antiga.

El paper central de Roma

Als primers segles del cristianisme, els diferents bisbes posseïen una condició d’igual dignitat, però a partir d’un cert moment el bisbe de Roma va anar adquirint més rellevància, per motius tant històrics —Roma havia estat la capital de l’Imperi i el centre de la predicació de l’apòstol Pere— com geogràfics, relacionats amb la seva posició a la península italiana. Així, el bisbe resident a Roma va esdevenir un punt de referència per als altres bisbes italians, va adoptar la denominació de pontífex (terme que assenyala un càrrec religiós de l’antiga religió romana pagana) i, finalment, es va erigir en autoritat per a tota la cristiandat occidental; però no per a l’oriental, on la persistència del poder imperial, en el marc de l’afluixament general dels lligams amb Occident, va afavorir un desenvolupament diferent de l’Església, sotmesa a la intervenció de l’emperador.

En el període tumultuós que seguí la caiguda de l’imperi Romà d’Occident, l’Església de Roma va adquirir també un paper polític cada cop més important, gràcies a la seva funció de baluard davant la invasió longobarda. A causa de la debilitat del poder bizantí al centre d’Itàlia, va ser el bisbe de Roma qui va organitzar al ducat romà la resistència contra l’expansionisme longobard. El prestigi de l’Església romana també va ser degut a l’astuta tasca diplomàtica en els diversos regnes romanobàrbars, per tal d’afavorir-ne la conversió al catolicisme, i a l’activitat evangelitzadora que van desplegar els monjos benedictins —als quals es deu la conversió dels anglosaxons a Anglaterra— i, anys més tard, Bonifaci —que convertí els frisons i els saxons—, activitat duta a terme d’acord amb l’impuls del papat.

Gregori I, després dit el Gran (590-604), un papa de talla intel·lectual i religiosa, va contribuir a afavorir aquest paper central de Roma. Va convertir els visigots, els sueus, els anglosaxons, i en part els longobards; va assumir funcions polítiques i administratives a Roma; va reunificar els territoris de propietat de l’Església, i va donar vida al “patrimoni de Pere”. D’aquesta manera, va consolidar el poder del papa tant en l’aspecte religiós com en el politicoeconòmic; així doncs, es tractava d’un poder no solament religiós, sinó també polític, temporal.

La dominació política i territorial pontifícia va rebre una nova legitimació i extensió el 729 per obra del rei longobard Liutprand amb la donació de Sutri, que consistia en aquesta contrada i en altres castells conquerits pels longobards, i sobretot amb l’acord de Quierzy (754) entre el papa Esteve II i el rei franc Pipí el Breu, segons el qual es va assegurar al papat la possessió no tan sols dels dominis que ja feia temps eren a les seves mans, sinó també d’àmplies zones de la Itàlia longobarda.

Una experiència econòmica i religiosa: el monaquisme a Occident

En l’àmbit de les activitats que foren promogudes per l’Església, l’experiència del monaquisme va adquirir en aquella època una gran rellevància. El fundador del monaquisme a Occident va ser Benet de Núrsia. Fill de rics latifundistes, va anar a viure a Roma, però li va desagradar molt la vida moralment corrupta, al seu parer, de la ciutat. Així, va tenir l’impuls de retirar-se de la mundanitat i fer vida eremítica, és a dir, dedicada a la meditació religiosa, en una solitud absoluta, i menada en llocs, com les muntanyes i els deserts, allunyats dels nuclis poblats. Al cap d’uns tres anys de vida solitària, però, havia madurat la idea d’una manera diferent de viure la religiositat. Després de convocar altres eremites, els va proposar de viure en comunitat aquella experiència moral i religiosa que fins aleshores cadascun havia viscut pel seu compte.

El seu projecte diferia tant de la vida eremítica com de la vida dels monestirs orientals. Es distingia de la primera perquè proposava un model fet de moments comunitaris, de col·laboració entre aquells que havien decidit dedicar-se a la religió cristiana. I de la segona perquè, en l’àmbit de la vida comunitària quotidiana, afegia al moment religiós i meditatiu el del treball material. En efecte, el lema que condensava el projecte benedictí era Ora et labora (‘prega i treballa’).

D’aquesta manera, el monestir o l’abadia esdevingueren, a més de seus de la vida religiosa, centres d’activitat econòmica. Els monjos organitzaven el seu treball i el dels camperols veïns, conreaven la terra i emmagatzemaven els excedents. Tot això es feia sense establir cap distinció entre amos i esclaus, i sense basar el treball en la possessió privada del producte, sinó en l’ús comú dels béns.

La vida als monestirs benedictins era un exemple de solidaritat col·lectiva basada en els valors del cristianisme, radicalment oposada al concepte antic de propietat privada. En aquest sentit, l’experiència de Benet també tenia un valor cultural general, perquè propugnava un sistema de valors diferent del de la cultura pagana i, dins de certs límits, també diferent del de l’Església institucional.

No sorprèn, doncs, que el papa Gregori I, amb una gran intuïció política, aprofités la “novetat” de la proposta benedictina, com també la seva capacitat de renovar el missatge cristià. Així, va voler que els monjos benedictins passessin a dependre directament del papat. En sostreure’ls a l’autoritat del bisbe, en va salvaguardar l’autonomia i en va afavorir la difusió. El papa Gregori havia comprès com era d’útil a l’Església una experiència que proposava noves formes d’organització social, no basades en l’esclavatge. A més, va utilitzar el zel dels benedictins per a l’evangelització de les poblacions anglosaxones d’Anglaterra.

A tot això cal afegir un factor de gran rellevància cultural. En efecte, el monestir benedictí incloïa dins les seves activitats artesanes la còpia manual dels antics còdexs, alguns dels quals finament il·lustrats. D’aquesta manera, el monestir contribuïa a preservar i transmetre la cultura antiga, a més de la cristiana. Un patrimoni que, altrament, s’hauria perdut. El monestir benedictí més cèlebre va ser el fundat el 529 pel mateix Benet a Montecassino.

De tota manera, aquests monestirs van desaparèixer arran de la invasió longobarda d’Itàlia al mateix segle VI. Però la regla benedictina va ser introduïda de nou al segle VIII. Carlemany va decidir unificar per a tot l’imperi les observances monàstiques, tasca que va confiar a Benet d’Aniana, el qual des del Narbonès va reformar segons aquesta regla els monestirs de França i de Germània. Lluís el Piadós la va imposar (817) a tots els monjos de l’imperi i des d’aleshores es començà a parlar d’un orde benedictí. Els grans monestirs benedictins són precisament del segle IX i immediatament posteriors, i durant aquesta època van tenir una enorme importància cultural i social. En terres catalanes, l’expansió monacal benedictina coincideix amb la conquesta cristiana i, inicialment, es correspon amb la consolidació senyorial i de les diferents cases comtals. Els primers establiments al Pallars i a la Ribagorça, impulsats pel mateix Benet d’Aniana, que tenia amics a Catalunya, assenyalen l’inici d’una gran esplendor monacal. Des de la fi del segle IX i al llarg de tot el segle X, les fundacions van adoptar un caràcter comtal o senyorial, com la de Ripoll i les repartides fins al límit de les marques dels comtats. A més, per influència de la reforma de Cluny, es van constituir a Catalunya dos moviments congregacionals importants entorn de les destacades figures de Garí de Cuixà (segona meitat del segle X) i Oliba de Ripoll (primera meitat del segle XI).

L’imperi Bizantí

Mentre que a la part occidental de l’imperi Romà les fronteres queien sota l’impuls de les invasions bàrbares, a Orient l’imperi es mantenia fort i pròsper. Els esdeveniments polítics que van caracteritzar el centre i l’oest d’Europa ja al segle V van deixar un solc profund entre les dues parts en què havia quedat dividit l’imperi Romà. En contenir les invasions de les poblacions bàrbares i (com en el cas dels visigots) desviar-les de vegades cap a Occident, els emperadors d’Orient van preservar l’estabilitat política i institucional, econòmica i social dels seus territoris.

El distanciament del món romà

Evolució de l’imperi Bizantí entre els segles VI i X. L’anomenat imperi Romà d’Orient va resistir durant més d’un mil·lenni les invasions bàrbares. Bizanci va preservar i ampliar l’herència cultural grega i llatina.

ECSA

La diferència entre les dues parts del vast regne es va anar accentuant cada cop més. Mentre que l’oest es caracteritzava per la despoblació, la crisi econòmica i la misèria, l’est es mantenia puixant, actiu en el comerç, amb les fronteres segures.

Les divergències també es van manifestar en el pla cultural. Constantinoble, la capital de l’imperi d’Orient, havia estat fundada prenent Roma com a model, amb la mateixa divisió per barris, els jocs del circ, el senat. Però al segle V es va convertir en una veritable ciutat grega.

La història de l’Imperi, entesa com a història del món romà, s’havia acabat. L’imperi d’Orient va adoptar el nom de Bizanci de l’antiga denominació de Constantinoble. L’imperi Bizantí, doncs, va ser un imperi amb característiques grecoorientals. En realitat, la llengua grega mai no havia deixat de parlar-s’hi, ni tan sols sota els emperadors Constantí i Teodosi, però amb la fi de l’imperi d’Occident va tornar a prevaler en tots els camps. Tant la burocràcia política i eclesiàstica com els mercaders i els artesans en els seus afers utilitzaven el grec com a llengua oficial. Els trets orientals de l’imperi es van veure encara més accentuats pels plans d’unificació cultural impulsats pels emperadors bizantins. Aquests van recuperar, a més de la tradició grega, la siríaca, la mesopotàmica i l’egípcia. En contacte amb les poblacions eslaves, búlgares i hongareses, no van intentar imposar la visió grega del món, sinó que van mirar d’assimilar-ne els elements més vívids de la cultura.

La posició geogràfica de Constantinoble, situada al centre de la ruta transversal que unia l’Europa central i l’oceà Índic, en potenciava la funció de punt neuràlgic dels intercanvis comercials entre Orient i Occident. De Rússia venien pells i metalls; d’Orient, perfums i espècies, i al seu port atracaven vaixells procedents d’arreu del món. Les pròsperes empreses artesanals treballaven l’ivori i les pedres precioses, teixien la seda enriquida amb fils d’or i ornaven els llibres amb tota mena de miniatures.

La religió cristiana va constituir un element de forta unificació de totes les poblacions que vivien dins l’imperi. Tot i que a la segona meitat del segle V es va imposar el costum de fer coronar l’emperador pel patriarca de Constantinoble, en realitat l’Església bizantina era subordinada al poder del sobirà i de la cort. El mateix emperador nomenava els prelats, ordenava i convocava els concilis, decidia en matèria religiosa. A més de ser basileus (rei absolut), també era considerat isapostolos (igual als apòstols).

Aquest gran poder dels emperadors sobre l’Església bizantina va suscitar algunes tensions en les relacions amb els papes romans. Un dels moments més crítics de ruptura es va donar amb l’anomenada controvèrsia iconoclasta. El 726, l’emperador Lleó III, remetent-se a una indicació de la Bíblia, va prohibir representar amb imatges (icones) la divinitat, i va fer destruir totes les imatges de Déu i de sants. El papa s’hi va oposar durament, i també el clergat i les poblacions bizantines es van rebel·lar i protestar, fins que el 834 l’edicte va ser revocat.

El sobirà bizantí tenia un caràcter absolut de tipus oriental, bé que l’administració de l’estat es confiava a una burocràcia molt jerarquitzada i eficient. Un exèrcit permanent garantia la seguretat de les fronteres. Certament, la pressió fiscal era alta, i els impostos que la població havia de pagar eren molt més elevats que els dels regnes romanobàrbars, però en canvi els serveis fonamentals, ignorats a Occident (carreteres, canalitzacions, educació, tribunals), estaven garantits en bona part.

Les característiques de l’imperi Bizantí es van consolidar durant el regnat d’Anastasi (518) i de Justí (518-527), però sobretot sota Justinià (527-565), un home de gran personalitat, que va continuar de manera molt més radical l’obra de reforçament del poder imperial iniciada pels seus predecessors. Sota el seu regnat, la cort va esdevenir més luxosa. Per totes les esglésies i els palaus es van multiplicar les imatges triomfants de l’emperador i la seva esposa Teodora. Santa Sofia, la basílica que Justinià va fer reconstruir, es va convertir en el símbol de Constantinoble per la seva magnificència.

L’obra de Justinià que va tenir més repercussió en el temps va ser, sens dubte, el Corpus iuris civilis, un conjunt de llibres, publicat el 523, que recollia totes les lleis, els principis fonamentals i els comentaris dels juristes romans més importants. Aquest recull de lleis es va convertir en el símbol de la supervivència del món llatí, i en va constituir el fil conductor per a tot Europa, fins i tot en els moments més difícils.

El projecte de Justinià de reunificació de l’Imperi

El principal projecte polític de Justinià consistia en la restauració de la unitat de l’Imperi i, per tant, en la reconquesta dels territoris perduts a Occident. Els emperadors que l’havien precedit havien assistit impotents a la caiguda de l’imperi d’Occident. Preocupats com estaven per defensar les fronteres orientals de la pressió de la dinastia persa dels sassànides —que al segle III havia substituït la dinastia parta dels arsàcides, adversària tradicional dels romans, amb la qual es disputaven el control dels centres comercials mesopotàmics—, no havien estat capaços d’intervenir contra les invasions dels bàrbars. Durant el regnat de Justinià, els sassànides, aleshores sota el rei Cosroes I, també constituïen una amenaça greu per als territoris orientals de l’Imperi, i només van ser deturats després de diverses campanyes militars i amb el pagament d’una indemnització. De tota manera, i malgrat les dificultats causades per les guerres contra els perses, Justinià es va disposar a la reconquesta d’Occident pocs anys després del seu ascens al tron. La realització del seu projecte es va veure agilitada gràcies al suport de l’aristocràcia romana, que veia en ell el possible restaurador de l’imperi Romà i, sobretot, el garant de les seves fortunes. Una primera expedició militar de 18 000 homes es va dirigir a Àfrica comandada pel general Belisari, que ja havia derrotat els perses. Belisari va sotmetre els vàndals i va expugnar Cartago només en quinze dies (533). Mentrestant, el projecte de reconquesta s’estava fent realitat, i es va arrabassar als visigots el sud de la Península Ibèrica. L’empresa que es va revelar més àrdua va ser la campanya d’Itàlia, en poder dels ostrogots. El 535, després de la mort del rei Teodoric i de la desaparició del seu successor Alaric, l’estat got, sota la regència d’Amalasunta, patia una profunda crisi interna. Els bizantins van aprofitar aquesta conjuntura per desembarcar a Palerm, quasi sense trobar resistència. Els anys següents es van apoderar de Nàpols, i a Roma els patricis van acollir Belisari com un llibertador.

Els gots, desbaratats pels bizantins, s’havien dirigit cap al nord, on havien reorganitzat l’exèrcit, i el 537 van aconseguir assetjar Roma i tallar les vies de subministrament hidràulic de la ciutat. Belisari es va veure obligat a demanar reforços urgents a Constantinoble, i amb les noves forces va poder frenar els assetjants, que va perseguir fins al nord, on va arribar a saquejar Milà i finalment entrà victoriós a Ravenna (540). La guerra semblava decidida, però hi va haver una contraofensiva dels gots, guiats pel rei Tòtila, i el conflicte es va allargar fins el 553.

L’exèrcit de Belisari, aclamat per l’aristocràcia romana com l’alliberador dels bàrbars, en realitat era format majoritàriament per mercenaris encara menys romanitzats que els gots. Certament, els soldats bizantins no van tenir pietat de les poblacions de la península al seu pas, i van ser habituals els saqueigs i les espoliacions. La guerra entre els gots i els bizantins va prostrar Itàlia. La violència de tots dos exèrcits havia sembrat la mort i la destrucció; Roma va quedar quasi del tot en ruïnes i el camp es va despoblar. A la devastació dels homes es va afegir la ruïna d’una epidèmia de pesta que en aquella època va afectar tota la península, com també molts altres llocs de l’Europa meridional i del Pròxim Orient.

La reestructuració de l’Imperi

En general, la conquesta bizantina no va tenir els efectes esperats per l’aristocràcia romana que l’havia impulsada. En efecte, Justinià va decretar impostos severs destinats a finançar l’exèrcit, mentre l’Església romana es veia cada cop més sotmesa a la voluntat de l’emperador. Per als bizantins, la conquesta d’Itàlia tampoc no es va revelar gaire beneficiosa. D’una banda, l’esforç militar havia reduït força el tresor públic i, de l’altra, s’havien deixat sense protecció les fronteres orientals de l’Imperi, on els huns, els búlgars, els eslaus, els perses i altres poblacions esdevenien cada vegada més perilloses.

Amb tot, almenys durant un temps, Justinià va aconseguir materialitzar el somni de reunir altre cop a les mans d’un sol emperador els territoris orientals i occidentals que havien estat de l’imperi Romà i dominar tota la Mediterrània. Ravenna, seu dels reis ostrogots, va ser elegida com a capital i seu dels exarques o dignataris bizantins que governaven Itàlia en nom de l’emperador. En aquest període, la ciutat encara es va embellir més i, al costat dels monuments paleocristians fets erigir per l’emperador Honori, per Odoacre i Teodoric, es van construir monuments bizantins esplèndids. El més famós de tots és la basílica de San Vitale, a Ravenna, que reprodueix, en planta octogonal, el temple de Santa Sofia de Constantinoble.

Després de la mort de Justinià, Itàlia va patir una nova invasió per part dels longobards, que van aconseguir arrabassar als bizantins bona part dels seus territoris. Al cap de poc temps, els bizantins també van perdre el sud de la Península Ibèrica en favor dels visigots. A Orient, la guerra contra els perses, que mai no havia cessat del tot, es va revifar amb vigor, i els bizantins van haver de patir l’ofensiva persa. El 620, Constantinoble va ser assetjada. L’emperador Heracli va poder reconquerir els territoris orientals perduts, però l’Imperi era militarment esgotat pels esforços de conquesta. Les regions més perifèriques estaven arruïnades, i les grans ciutats d’Orient, destruïdes. La situació de desfeta militar va permetre als àrabs apoderar-se fàcilment, entre el 635 i el 645, d’Egipte i Síria.

L’imperi àrab islàmic

La llarga guerra que havia enfrontat bizantins i perses havia creat una situació de debilitat i anarquia a les regions més perifèriques dels dos imperis. Les poblacions àrabs veïnes es van aprofitar d’aquestes circumstàncies.

L’Aràbia preislàmica

Els àrabs eren una població d’origen semític que vivia a la desolada península compresa entre la mar Roja, el golf Pèrsic i l’oceà Índic. Les zones desèrtiques centrals de la península Aràbiga eren habitades per un poble nòmada, els beduïns, que practicaven una pobra agricultura als rars oasis, però que sobretot eren ramaders i pastors. Sovint, els recursos eren tan reduïts que els beduïns, per a sobreviure, es veien obligats a esdevenir mercenaris o colons esclaus dels imperis veïns o a assaltar altres caravanes beduïnes. Només les costes meridionals, regades per les pluges monsòniques i, per tant, més fèrtils, eren adequades per als assentaments estables.

En aquestes zones, corresponents al Iemen actual i anomenades pels romans Arabia Felix (Aràbia Feliç) per la seva prosperitat, vivien poblacions d’agricultors i mercaders. Aquí, la producció agrícola era abundant, afavorida pel clima i per una intel·ligent canalització de les aigües, que irrigaven centenars de quilòmetres quadrats de sòl fèrtil. A les costes meridionals atracaven vaixells carregats de productes d’Orient i d’Àfrica, en ports d’on sortien les rutes caravaneres que arribaven, a través del desert, fins a Síria i als imperis Bizantí i Persa.

Amb el floriment del comerç caravaner, els centres més importants del qual eren Yatrib (dita després Medina) i al-Taif, a l’est de la Meca, el nivell de vida de les tribus del desert també va millorar. En efecte, per a aquesta activitat comercial calien camells, camellers i persones que fessin d’escorta de les caravanes, els quals es reclutaven d’entre els pobles del desert, que coneixien les rutes.

Les riqueses procedents del comerç caravaner eren l’única cosa que podia alleujar en certa manera la pobresa de les poblacions nòmades, però precisament aquestes riqueses acabaven desencadenant lluites violentíssimes entre les diverses tribus i grups que vivien a les zones de pas de les caravanes.

Els nòmades s’organitzaven en tribus que aplegaven tots aquells que tenien vincles de consanguinitat. Els caps s’elegien pel seu valor, astúcia i coratge. Dins les tribus hi havia deures de solidaritat absoluta, de manera que una ofensa feta a un seu membre era una ofesa per a tots. Òbviament, això creava sovint rivalitats entre tribus, que determinaven enfrontaments molt violents. Cada tribu tenia els seus déus propis, en general lligats a la natura, el Sol, la Lluna i els esperits del desert. A més, tots els grups tribals veien representades les seves divinitats a la Pedra Negra, una roca basàltica que és encaixada a l’angle oriental d’una edificació cúbica de pedra grisa, revestida d’una funda negra, anomenada Kaaba, situada al centre de la Gran Mesquita de la Meca.

Mahoma i la unificació de la “nació àrab”

Si entre les poblacions beduïnes nòmades de l’interior prevalia el politeisme animista, al llarg de les costes i a les ciutats, més en contacte amb altres civilitzacions, les poblacions rebien una forta influència de les religions monoteistes, com la cristiana i l’hebrea. Va ser en aquesta doble realitat que va destacar la figura de Mahoma. Nascut a la Meca el 571, en el si d’una família de mercaders, va ser educat per un avi i un oncle i va esdevenir un cap de caravana.

La seva predicació, començada pels volts del 610, se centrava en alguns principis fonamentals: només hi ha un sol déu (Al·là), creador del món i jutge de les accions dels homes; tots els creients s’han de sotmetre a la seva voluntat (el terme islam designa, de fet, la ‘submissió a la voluntat de Déu’); el profeta d’Al·là és Mahoma. En aquests principis és evident la presència d’un monoteisme molt rígid, que rebutja categòricament la idea de la trinitat cristiana.

En un primer moment, el profeta va adreçar la seva predicació a uns pocs deixebles, com la seva esposa, els fills, els servents i els homes del seu clan. Amb tot, ben aviat va saber trobar entre les classes més humils molts homes disposats a seguir-lo en tot. Els rics mercaders, en canvi, que temien veure’s desposseïts dels seus privilegis per la difusió d’una nova religió, el van perseguir i el van obligar a fugir de la seva ciutat. L’emigració de Mahoma (l’hègira, el 622) és un esdeveniment fonamental per al món àrab, fins al punt que encara avui els musulmans (terme derivat del persa muslim o ‘seguidor de l’islam’) compten els anys a partir d’aquesta data.

Mahoma es va refugiar a Medina, on va passar vuit anys, durant els quals va estendre la seva predicació, ajudat pels seus seguidors, cada cop més nombrosos. Mentrestant, els musulmans es consideraven en guerra amb els habitants de la Meca que els havien expulsat, i els atacaven les caravanes, bo i continuant la tradició dels lladres beduïns.

Mahoma era el profeta d’Al·là, predicava la seva paraula, però no rebutjava el recurs a les armes i la guerra. Tenia per objectiu la conversió dels enemics a la seva fe, però mentrestant escampava la idea de la necessitat de combatre els infidels, la idea de la “guerra santa”. Després de les primeres dificultats, va aconseguir fer prevaler la seva capacitat estratègica i habilitat militar, i amb uns dos mil homes va entrar victoriós a la Meca. Totes les tribus àrabs li van retre honors, li van jurar fidelitat, i van abandonar els déus tribals que havien adorat fins aleshores. La nova religió, amb el seu abandó de les diverses divinitats tribals, es proposava des del punt de vista polític la superació de les discòrdies i les divisions que havien caracteritzat bona part de la població àrab. Amb l’acceptació de la paraula de Mahoma prenia cos l’exigència d’unificació i d’un lligam entre tots els àrabs, que es reconeixien en un sol déu i en una sola fe.

Així com els hebreus segueixen la Bíblia i els cristians el Nou Testament, el pilar de la religió musulmana es troba en un llibre: l’Alcorà. El mateix Al·là va dictar al profeta el text de la ‘recitació’ o quran, que conté els preceptes per als fidels. En l’Alcorà s’indiquen dos principis fonamentals —només existeix un sol déu, Al·là, omnipotent i jutge, i Mahoma n’és el profeta— i les obligacions dels fidels. L’Alcorà també confirma l’aspecte “guerrer” de la fe islàmica, en afirmar que els qui moren en una guerra santa assoleixen directament el paradís.

La formació de l’imperi islàmic

El 632, només dos anys després de la seva entrada triomfal a la Meca, Mahoma va morir. Però la religió islàmica ja havia conquerit tota la península Aràbiga. El primer successor del profeta va ser l’ancià Abum Bakr, un califa pertanyent a la seva família. Però el veritable continuador de l’obra de Mahoma i qui va consolidar la unificació de la població àrab va ser Umar I. Esdevingut califa dos anys després d’Abum, va intuir que, si a les tribus beduïnes no se’ls garantia la possibilitat de supervivència, aviat abandonarien la religió musulmana. La ridda, o revolta d’algunes tribus que va sacsejar el país durant un temps, encara el va convèncer més de la necessitat de trobar un sistema que permetés obtenir recursos per a la supervivència i que alhora mantingués la unitat de les tribus i de les poblacions sedentàries. Es va creure que la guerra era la solució; però la lluita contra els germans musulmans es considerava sacrílega, mentre que la guerra contra els infidels no solament era un deure sinó que, a més, era santa. Umar I va afavorir una sèrie d’incursions en els territoris dels imperis Bizantí i Sassànida. Per a aquestes empreses aprofitava l’habilitat dels beduïns en els atacs per sorpresa i el seu bon coneixement del territori, com també l’experiència que molts d’ells havien adquirit al servei d’aquells imperis en qualitat de mercenaris.

Els beduïns àrabs, segurs de la solidaritat dels seus germans, units en Al·là i en nom de Mahoma, van transformar les ràpides incursions i ràtzies en territori estranger en veritables campanyes de conquesta. Més enllà de les expectatives d’Umar I, es va procedir a l’ocupació de nombrosos territoris dels voltants de la península Aràbiga, de manera que en poc temps els musulmans van crear un nou imperi vastíssim. En el decurs de poques dècades, la conquesta àrab va destruir o va posar en seriós perill els més grans imperis de l’àrea mediterrània i de l’Orient Mitjà. El 642, l’imperi Persa va ser sotmès del tot, i a la mateixa època l’imperi Bizantí va perdre unes dues terceres parts dels seus territoris orientals. A partir del 639, els exèrcits àrabs es van dirigir també cap a les costes mediterrànies d’Àfrica i, de conquesta en conquesta, van arribar fins a la costa atlàntica. El 711, el cabdill berber Tarik va passar del Marroc a la Península Ibèrica. Aquí, els visigots no van oposar una resistència eficaç, i al cap de poc temps els àrabs van poder ocupar quasi tota la Península, llevat dels territoris més septentrionals, des dels quals van amenaçar els territoris dels francs amb ràpides incursions.

A les primeres dècades del segle VIII, el poder àrab islàmic havia arribat a Occident fins a les fronteres franceses i a Orient fins a les fronteres xineses. L’expansió àrab va ser frenada, d’una banda, pels guerrers francs i, de l’altra, per l’aspre medi natural de l’Àsia central, més que no pas per la força de l’exèrcit xinès (que de fet va ser derrotat a Talas, a l’Àsia central, el 751). Pels volts del 720, l’imperi àrab islàmic havia assolit una extensió de 9 milions de quilòmetres quadrats, poblada per uns 25 milions d’habitants. Les seves dimensions territorials el convertien en l’imperi més gran de tots els coneguts fins aleshores. Sota el signe de l’islam s’havien unificat deserts immensos, altiplans extensíssims i estepes comparables a mars d’herba sense confins. I els vaixells dels seguidors de Mahoma solcaven la Mediterrània, havent trencat per primera vegada el tradicional domini marítim de la flota bizantina. Fins després del segle XII, la potència islàmica va mantenir la seva hegemonia i la seva força expansiva, i va donar vida a la civilització més rica i culta de l’època medieval.

També a Catalunya, al sud i a l’oest del Llobregat, que marcava d’alguna manera la “frontera” cristianomusulmana després de la recuperació franca de Barcelona, el 801, el domini islàmic va ser persistent, i fins i tot va perdurar quan a l’espai castellà ja estava força avançada la Reconquesta (presa de Toledo per Alfons VI de Castella, el 1085). Així, la influència islàmica va ser molt important i profunda; indirectament, l’or provinent de les ràtzies cristianes sobre els territoris musulmans va resultar decisiu per a la consolidació del sistema senyorial català.

Després d’una primera fase de la conquesta, la presència islàmica en terres catalanes inclou dues grans etapes: la primera, corresponent al període omeia, en què la ciutat de Lleida gaudeix d’una gran importància militar i estratègica, amb un marcat predomini islàmic i freqüents ràtzies sobre territori cristià (les més ressonants van ser les d’Almansor, al final del segle X); i la segona etapa, que es correspon amb la descomposició dels regnes de taifes i que assenyala la gran empenta de la Reconquesta cristiana. La zona de Lleida, la vall de l’Ebre i, sobretot, l’Horta valenciana i Mallorca van ser àrees d’una fortíssima islamització. En el cas de la ciutat de València, l’empenta musulmana hi va consolidar, a partir del segle XI i sobre una base romana, una gran esplendor urbanística; i una cosa semblant va passar a Dénia o Xàtiva. Més enllà de les portes d’aquestes ciutats, els sistemes hidràulics, d’irrigació i de conreu musulmans expliquen l’existència i la riquesa de l’Horta fins als nostres dies.

Les causes de l’èxit àrab islàmic

Certament, és molt difícil explicar de manera satisfactòria com va ser possible la rapidíssima i victoriosa expansió àrab que va menar al naixement d’un gran imperi islàmic. Allò més sorprenent és que un poble de només 2 o 3 milions de persones (aquesta és l’estimació de la població àrab de l’època) aconseguís imposar-se a imperis de 15-20 milions d’habitants, com el Bizantí, o de 10-12 milions, com el Persa. Els historiadors han reflexionat llargament sobre aquest tema i han arribat a determinar alguns factors principals que expliquen l’èxit àrab. Vegem breument quins són:

1. La força unificadora i la càrrega expansiva de la religió musulmana, que predicava la guerra santa contra els infidels en nom d’Al·là. Els combatents islàmics es llançaven a la batalla i morien amb un coratge superior al de qualsevol altre exèrcit.

2. La capacitat de moviment i de lluita dels beduïns del desert, el nomadisme tradicional dels quals era una escola quotidiana de força i valor. Això explica la superioritat dels pobles nòmades respecte dels sedentaris, almenys des del punt de vista militar.

3. La debilitat dels adversaris del món àrab —bizantins i perses— causada per la guerra que els havia enfrontat durant molts anys (fins el 632). Aquesta guerra havia afeblit greument tots dos imperis, tant des del punt de vista militar com des del punt de vista econòmic.

4. Les divisions internes en el món bizantí, a causa de les diferències religioses, socials i ètniques. Concretament, Síria i Egipte —on tenia gran predicament entre els eclesiàstics i la població la doctrina del monofisisme, difosa al segle V, que proclamava una sola natura de Crist i negava la doble natura divina i humana d’aquest proclamada per l’Església de Roma, perseguida per Justinià i els seus successors— havien estat llargament en conflicte amb el govern de Constantinoble i, per tant, estaven poc disposats a defensar les fronteres de l’imperi contra els àrabs.

5. L’universalisme i l’igualitarisme islàmic, en contraposició a les profundes divisions socials existents en els mons bizantí i persa. Les classes més baixes (serfs, camperols pobres i classes marginals de les poblacions urbanes) de les societats bizantina i persa sovint van veure els àrabs no com a conqueridors sinó com a llibertadors i, per tant, no es van oposar a la conquesta islàmica, la qual fins i tot van afavorir.

L’organització de l’imperi islàmic

La política religiosa dels musulmans en els territoris ocupats va ser extremament tolerant. Els nous dominadors no van pretendre mai que els súbdits de l’imperi es convertissin a la religió musulmana. La guerra santa no tenia com a objectiu fer nous prosèlits, sinó únicament obtenir les riqueses necessàries per a la supervivència dels “guerrers d’Al·là”. L’únic desavantatge dels súbdits no musulmans era l’obligació del pagament d’un petit impost, del qual l’infidel quedava exempt quan es convertia. Però malgrat la tolerància, o potser precisament gràcies a aquesta, bona part de les poblacions sotmeses es van convertir a la religió dels conqueridors, la qual es va estendre així des de les costes africanes fins a l’Índia.

De la mateixa manera que van ser respectuosos amb la religió dels altres, els àrabs també van acceptar les formes d’organització dels pobles conquerits, les estructures dels quals van utilitzar, sense voler substituir del tot les classes dominants locals. Van buscar la col·laboració dels grups dirigents existents, als quals sovint van deixar les posicions de prestigi, bo i demanant-los el pagament de tributs en canvi de l’acceptació del poder musulmà. Els antics propietaris van conservar les seves terres. El califa Umar fins i tot va prohibir als àrabs la possessió de terres a les regions ocupades. Només després de la seva mort (644) els àrabs van poder adquirir terres, sempre i quan no tinguessin propietari o haguessin pertangut directament als sobirans dels imperis enemics. Així, al costat de la classe de propietaris terratinents preexistents, va néixer un nou grup de terratinents àrabs.

Va ser a les ciutats, però, on el món islàmic va expressar tot el seu poder, la seva organització, la seva cultura. Les antigues ciutats dels vells imperis van adquirir nou impuls sota la dominació musulmana. Es van fundar noves ciutats grans i petites, que es convertiren en animats centres comercials, seus de cultura i de noves expressions artístiques. A cada ciutat es van construir basars, mesquites, magatzems, això és, totes les estructures necessàries per a la vitalitat del comerç i de la rica producció artesanal que concentraven. També van esdevenir la seu dels funcionaris del govern i dels caps militars, que hi van fer edificar els seus palaus, alguns dels quals sumptuosos. Ciutats com el Caire, Damasc o Kairouan (Tunísia) van esdevenir centres d’intercanvi importantíssims, on s’aplegaven mercaders àrabs procedents de les regions més allunyades del món aleshores conegut. Amb tot, el creixement de la ciutat tenia relació amb la capacitat productiva del camp, que molt ràpidament, gràcies a l’ús de noves tècniques i a la introducció de nous productes, va ser capaç de satisfer les necessitats alimentàries.

En el pla polític, l’organització del vast imperi creat en tan poc temps va ser més aviat simple. La màxima autoritat era el califa (‘successor de l’enviat de Déu’), cap suprem de la comunitat islàmica, que reunia el poder religiós i el civil. En els primers temps, el càrrec de califa era electiu, però després de la victòria de Muawiyya sobre el califa Alí (651), el càrrec va passar a ser hereditari, en el si de la família dels omeies i, després, dels abbàssides.

Els territoris conquerits es posaven sota el control de governadors militars o civils (emirs), representants del califa. Durant la supremacia de la dinastia dels omeies, que van traslladar la capital de Medina a Damasc (Síria) perquè la seva posició més cèntrica permetia un control més fàcil de l’imperi, la direcció del govern va ser rigorosament exclusiva de les famílies àrabs, mentre que els no àrabs, bé que feien funcions administratives i burocràtiques rellevants, de fet eren exclosos del poder. Això va determinar un fort descontentament.

Les poderoses famílies mesopotàmiques de llengua i cultura persa, que havien afavorit la conquesta àrab i s’havien fet musulmanes, van aconseguir el poder i la direcció de l’imperi a través de la dinastia abbàssida, després d’haver eliminat els omeies (750). Amb els abbàssides, la capital es va tornar a traslladar, i aquest cop es va establir a Bagdad, a Mesopotàmia. La dinastia abbàssida va intentar mantenir la unió del gran imperi de l’islam per mitjà d’una reforma religiosa ortodoxa i uns costums unificats. Bagdad es va convertir en una veritable metròpoli, seu de la cort on vivia el califa, cada vegada més semblant en el luxe a un monarca oriental. En efecte, els abbàssides van intentar complir bàsicament els objectius de reforçar el poder del califa fins a fer-lo gairebé absolut i de traslladar la supremacia de les famílies àrabs a les perses, a les quals es va confiar la gestió d’una burocràcia forta i centralitzada, el cap de la qual era el primer ministre o visir.

En realitat, la centralització mai no va ser total, i a les regions més perifèriques les classes dirigents locals mai no van voler dependre completament de Bagdad. Així, es van formar poderoses aristocràcies que van desmembrar les regions més allunyades amb la creació d’emirats, els quals es van anar fent autònoms del poder central. A més, el 755 l’Espanya musulmana va caure sota el control d’un descendent dels omeies, i per això es va separar de l’imperi dels abbàssides.

La importància de la civilització islàmica a l’edat mitjana

L’expansió de l’islam entre l’hègira de Mahoma (622) i els califats omeies (s VIII). En poc més d’un segle, l’islam va conquerir el vast territori comprès entre la Península Ibèrica, el nord d’Àfrica i el Panjab pakistanès.

ECSA

Quins van ser els aspectes més importants i significatius de la civilització islàmica? Quines van ser les aportacions d’aquesta civilització al desenvolupament global de la humanitat en aquella època? Encara avui estem envoltats dels vestigis de l’herència islàmica medieval amb alguns dels edificis construïts en grans ciutats o al mig del desert, amb obres d’art creades gràcies al mecenatge dels califes, i amb força mots d’origen àrab que utilitzem usualment cada dia.

En l’esfera econòmica, el món àrab islàmic va assolir grans fites, sobretot a l’època abbàssida. La producció agrícola va arribar a unes quantitats i una qualitat mai vistes, en grans regions com Mesopotàmia, a Orient, i l’Àndalus, a Occident.

Els àrabs també van introduir la producció de noves plantes com el cotó, el lli, la canya de sucre, els cítrics i l’arròs, entre altres productes que havien de tenir una importància econòmica decisiva en l’època moderna i contemporània.

Quant al comerç, l’islam va fer possible el circuit comercial més gran i intens de tota l’edat mitjana. Els mariners musulmans arribaven als confins extrems del món aleshores conegut, com la Xina i Malàisia, a Àsia, i les caravanes dels mercaders recorrien extensions immenses, des dels altiplans ibèrics fins a la Bàltica i les inacabables estepes de l’Àsia central. El desenvolupament del comerç va donar lloc al naixement d’una rica burgesia mercadera, que va contribuir de manera decisiva a l’expansió i l’enriquiment de les grans ciutats islàmiques. La civilització musulmana, sobretot a l’època abbàssida, va ser, doncs, una civilització considerada urbana i comercial. A les ciutats, i gràcies al comerç, es van conèixer i es van fondre grups ètnics i poblacions diferents.

L’expansió de la producció i del comerç també va comportar el desenvolupament de les activitats numismàtiques i financeres. La moneda àrab, el dinar, va esdevenir el mitjà d’intercanvi més utilitzat, juntament amb la moneda bizantina, en el comerç a la Mediterrània. Així mateix, per a afrontar les exigències dels intercanvis, van néixer tècniques sofisticades de transacció mercantil, com la lletra de canvi o el pagament diferit (per exemple, el nostre ‘xec’ actual sembla que és un terme que deriva de l’àrab shakk).

L’última conquesta àrab important a Europa, Sicília (envaïda a partir del 827), també va participar del gran desenvolupament econòmic musulmà. Gràcies a l’agricultura, l’artesania i el comerç, les ciutats sicilianes es van enriquir. Palerm, seu de l’emirat i amb 300 mesquites i centenars d’escoles alcoràniques, es va convertir en la segona ciutat d’Occident després de Còrdova.

L’imperi Carolingi i el feudalisme

L’abast de l’imperi Carolingi va ser enorme. Establert “oficialment” la nit de Nadal del 800 amb la coronació de Carlemany, l’anomenat imperi Romà d’Occident s’estenia per França, nord-est d’Espanya i Catalunya, Països Baixos, Alemanya i Itàlia.

ECSA

Amb el terme feudalisme els historiadors designen l’organització social i política que es va perfilar a l’Europa occidental durant l’alta edat mitjana i que es va difondre i desenvolupar del tot a la baixa edat mitjana, entre els segles XI i XIII. En aquest període, marcat per profundes sotragades, moviments continus de pobles, conquestes i invasions, com també per la lenta fusió de les tradicions llatines i germàniques, Europa no va tenir ordenaments territorials estables. Abandonades les ciutats, puixants en el passat però ara massa exposades a les agressions, les poblacions, delmades per guerres, caresties i epidèmies, s’havien dispersat per les zones rurals, i hi havia hagut un retorn general a una economia agrícola, primitiva i empobrida per la davallada dels intercanvis comercials, marítims i terrestres.

La Mediterrània, que havia estat un “llac romà”, des del segle VII era solcada per dues civilitzacions antagonistes, la cristiana i la islàmica. Les comunicacions a distàncies mitjanes i grans per l’interior d’Europa es veien obstaculitzades pels desordres continus i la violència, com també per la degradació del sistema estatal romà. En aquest marc de fragmentació, d’endarreriment i d’inseguretat generalitzats, el poder dels monarques era més aparent que real.

Els únics poders eficaços eren, en realitat, els presents a cada territori, és a dir, els dels senyors locals, grans terratinents o cabdills de grups armats, capaços de fer-se valer mitjançant la força militar contra els enemics i d’exercir alhora la protecció i la coerció sobre les poblacions sotmeses. Amb el treball de la terra, aquestes poblacions garantien als propietaris rendes conspícues i un nivell de vida privilegiat respecte de les condicions de l’època. La terra i les armes eren la base del poder de la classe dominant de l’alta edat mitjana, una aristocràcia guerrera de senyors més o menys poderosos que tenien necessitat d’estrènyer aliances entre ells. Les relacions feudals constituïen la forma d’expressió d’aquestes aliances en el si de la societat senyorial. Eren unes relacions basades en el vincle de la subordinació personal d’un inferior (vassall) a un superior (senyor), el qual recompensava el primer per la seva fidelitat mitjançant la concessió de terres en usdefruit. La terra obtinguda així rebia el nom de feu.

Els components constitutius d’aquesta relació, que fou formalitzada en un cerimonial d’investidura específic, van ser, d’una banda, l’acte de submissió del vassall, fet explícit pel ritu d’homenatge (pel qual s’esdevenia “home” d’un altre), i, de l’altra, el benefici o acte de prodigalitat del senyor, que donava un bé material com a compensació pels serveis que podia haver rebut.

La tradició del vassallatge en el regne franc

La tradició vassallàtica va tenir un paper important en l’ascens dels carolingis al rang de dinastia regnant dels francs. Als segles VII i VIII, la monarquia dels merovingis era en plena decadència. Els descendents de Clodoveu i Dagobert, els grans sobirans que havien organitzat el domini dels francs a la Gàl·lia, s’havien tornat dèbils i ineptes, mancats del tot d’iniciativa militar, fins al punt que van passar a la història com els “reis ganduls”.

Amb la decadència de l’autoritat reial van emergir les figures d’alguns caps militars, posseïdors d’extenses propietats i capaços de reunir forts grups armats, que van arribar a exercir àmplies funcions de govern en qualitat de “mestres de palau”, com Pipí d’Héristal, fundador de la dinastia carolíngia, i el seu fill Carles Martell, el qual el 733 va detenir a Poitiers una amenaça d’invasió àrab procedent de la Península. Mestres de palau d’un dels regnes en què s’havia dividit el regne dels francs, el d’Austràsia (que s’estenia pel nord-est de França i l’oest d’Alemanya), van menar una sèrie ininterrompuda d’ofensives militars, interiors i exteriors. Van sortir victoriosos contra Nèustria (el regne franc situat a la França nord-occidental), els alamans, els burgundis i els saxons, i després s’enfrontaren a la penetració dels àrabs des de la Península Ibèrica i dels àvars des de l’est. D’aquesta manera van aconseguir unificar tot el país i posar-lo sota el seu control. A més, Carles Martell va reforçar les relacions amb el papat, amb la qual cosa va inaugurar una política seguida pels seus successors. El 751, un cop deposat l’últim rei merovingi, Pipí el Breu (fill de Carles Martell) va pujar al tron dels francs, i la consagració reial va ser repetida tres anys més tard pel papa Esteve II a l’abadia de Saint-Denis, prop de París.

A més de l’habilitat guerrera dels caps, la reorganització de l’exèrcit franc, amb la potenciació de la cavalleria pesant, considerada una força de xoc, va contribuir de manera decisiva a la victoriosa estratègia politicomilitar dels pipínids-carolingis. La introducció recent dels estreps permetia als cavallers una estabilitat millor sobre la sella, en poder donar i parar els cops sense desequilibrar-se; i l’aparició de les primeres armadures de ferro, amb proteccions cuirassades també per al cavall, van convertir el cavall i el cavaller en un sol cos solidíssim i protegit adequadament per totes bandes. Per tal d’assegurar-se cossos armats eficients i preparats, dotats amb equipaments nous i costosos, els pipínids-carolingis no van dubtar a premiar els seus homes fidels amb generoses concessions en feus. Les contínues campanyes victorioses els van permetre repartir noves terres entre els seus companys d’armes; al seu torn, l’ampliació del cercle d’homes fidels dotats de més mitjans econòmics i militars contribuí a la potenciació de l’exèrcit i afavorí noves conquestes. En aquest procés, envoltats d’aquests homes fidels com a caps d’exèrcits, primer, i com a dinastia regnant d’un seguici armat cada vegada més ampli, després, els pipínids-carolingis van saber servir-se a gran escala del vincle vassallàtic ja present en la tradició franca, i van contribuir a la seva gran difusió.

La relació de vassallatge

La relació de subordinació d’homes lliures a altres de més poderosos no va néixer amb el vassallatge. De fet, tenia arrels tant en la tradició militar germànica de l’anomenada comitiva o colla de companys d’armes lligada a un guerrer, com en el costum rural, consolidat al Baix Imperi Romà, de la commendatio (‘recomanació’), consistent en la protecció i els favors que els grans terratinents oferien a individus de condició més o menys humil.

Amb tot, la relació de vassallatge tenia un caràcter innovador, ja que es va configurar com un vincle de devoció total al senyor, de manera que implicava no solament obligacions d’obediència externa sinó també una dedicació filial quasi amorosa envers una autoritat paterna benèvola.

El ritual del jurament d’homenatge exaltava la instauració dels sentiments típics dels vincles de parentiu entre dues persones no unides per llaços de sang. El vassall s’agenollava, desarmat i amb el cap cot, i posava les mans juntes dintre de les del senyor, que de seguida l’abraçava i el feia alçar, gest amb el qual el restituïa a una posició d’igualtat. Seguia un intercanvi de petons i el lliurament d’un branquilló, per significar que qui ha estat adoptat per una casa passa a compartir-ne el patrimoni.

El vincle de vassallatge era, doncs, una extensió artificial dels vincles de parentiu, i tenia per objectiu establir entre les dues parts les obligacions de solidaritat recíproca que són naturals i habituals en el si de la família. En un món turbulent i inestable els vincles de parentiu proporcionaven l’únic model segur per a establir obligacions, solidaritat i respecte de la jerarquia. Amb el jurament d’homenatge, el vassall es comprometia a no perjudicar mai el senyor, a obeir-lo i servir-lo en la pau i en la guerra, en les cerimònies de la cort i en el camp de batalla. Al seu torn, el senyor es comprometia a garantir al vassall una subsistència digna i a contribuir als costos de l’equip militar. En un principi, aquesta generositat consistia en l’hospitalitat i la donació de menjar i roba. Després, el benefici es va concretar en la concessió d’una font autònoma i estable de guany, amb una extensió de terres de conreu que aleshores, en una economia quasi exclusivament agrícola, representaven l’única base de la riquesa.

En el decurs del segle IX, les terres concedides en canvi del servei noble del vassall van passar a dir-se precisament feodum. El feu era un tipus de possessió particular, diferent tant del lloguer com de la propietat: es concedia al feudatari el ple usdefruit dels fruits de la terra, és a dir, la propietat útil, però no la plena llibertat de disposar-ne. Era el senyor qui en conservava la propietat eminent, perquè el feu no es podia vendre, ni deixar en herència ni fraccionar sense el seu consentiment.

La concessió del feu era personal i vitalícia, però retribuïa la fidelitat i els serveis, de manera que era revocable. Cessava amb la mort del vassall o fins i tot abans, si aquest traïa el senyor o no complia les obligacions envers aquest. Basant-se en la reciprocitat dels drets i els deures, la relació vassallàtica es trencava si una de les dues parts no complia els pactes.

Bé que tot això es preveia teòricament, en la pràctica les coses eren més complicades, ja que la relació funcionava mentre totes dues parts s’entenien, però en cas de discòrdia, qui podia jutjar qui tenia raó? En darrera instància, s’imposava l’autoritat del senyor.

L’imperi de Carlemany

Rei dels francs des del 771, Carlemany, fill de Pipí el Breu, va continuar l’estratègia dels seus avantpassats amb una sèrie d’avançaments impetuosos que en poques dècades el van posar al capdavant de l’imperi més vast de l’Occident medieval. Amb la victòria sobre els longobards (773-774), va conquerir Itàlia fins a les portes de Roma; amb la derrota dels frisons (777), va obrir als francs l’accés als ports de la mar del Nord; i, aprofitant els forts conflictes interns que sacsejaven el món musulmà, va traspassar els Pirineus, si bé va fracassar en la conquesta de Saragossa, en la retirada de la qual, quan l’exèrcit travessava de tornada els Pirineus, els francs van sofrir una dura emboscada (15 d’agost de 778), episodi que recull el poema èpic La Chanson de Roland (segle XI). Tot i el poc èxit de la incursió franca a Saragossa, l’expedició de Carlemany va atiar el sentiment d’independència dels habitants del nord-est peninsular i va contribuir a estrènyer lligams entre els pobles de totes dues bandes dels Pirineus. Més tard, després de nombroses i despietades expedicions contra els saxons, va aconseguir empènyer la frontera oriental fins al riu Elba (785), any en què va ocupar també Girona; va realitzar repetides incursions per Navarra, Aragó, el Pallars i la Ribagorça i va alliberar Barcelona (801), però va fracassar en el setge d’Osca i Tortosa, fets que van assenyalar el final de la conquesta franca en territori peninsular. A l’última dècada del segle VIII, Carlemany va conquerir Baviera i va acabar atacant els àvars, que el 796 es van veure obligats a cedir tot el territori entre el Danubi i el Davra. Més al sud, l’expansió franca va arribar fins a les fronteres adriàtiques de l’imperi Bizantí, i va ocupar el Friül i Ístria, la resta de Croàcia i Eslovènia.

Així, Carlemany dominava tots els territoris cristianitzats d’Occident (llevat d’Anglaterra i Irlanda), una immensa extensió d’un milió de quilòmetres quadrats aproximadament. La seva coronació com a emperador per part del pontífex Lleó III, celebrada a Roma la nit de Nadal del 800, va marcar el naixement de l’imperi cristià medieval, que idealment es pretenia dipositari de l’herència romana, renovada en nom de l’universalisme cristià.

Però la unitat de l’imperi era més una idea que una realitat. De fet, l’imperi reunia una sèrie de territoris i pobles diversos, conquerits militarment i difícils de governar. Per donar cohesió i estabilitat als seus dominis, Carlemany va intentar dur a terme un projecte de centralització política i administrativa que reforcés la seva sobirania i que preveia una jerarquització precisa dels poders locals. En primer lloc va treballar per fer de la senyoria territorial la cèl·lula de base de la societat. Preferentment estructurada segons el model clàssic de la curtis, organitzava la producció agrícola, però el senyor també exercia tradicionalment alguns poders de govern sobre la població.

Carlemany va multiplicar les concessions d’immunitat a les senyories amb terres, sobretot a les que eren propietat de l’Església. Aquest privilegi les eximia dels controls dels oficials reials, i els conferia amplis poders públics de caràcter judicial i fiscal. El senyor, doncs, administrava la justícia sobre aquells qui vivien a les seves terres i cobrava els impostos que aquests havien de pagar. A més, es va comprometre a construir un sistema centralitzat de govern utilitzant la relació vassallàtica per enrobustir i fer eficaç l’autoritat imperial. Així, va multiplicar les donacions de terres als principals representants de l’aristocràcia, els quals va subordinar a la seva persona amb el jurament de vassallatge i va encoratjar perquè al seu torn s’envoltessin localment d’un grup de vassalls. Va atorgar als seus companys d’armes més antics poders militars i de govern sobre les diverses circumscripcions en què es van dividir els territoris francs (els comtats i les marques frontereres) sobre la base d’una delegació imperial sempre revocable. Més enllà del món franc, Carlemany va fer el mateix per assegurar-se la fidelitat dels prínceps locals sotmesos amb les armes.

D’aquesta manera, les relacions de vassallatge van esdevenir el pilar dels mecanismes del poder polític. Els capitulars (disposicions dictades per l’emperador i les seves assemblees legislatives) incloïen normes que regulaven amb precisió els deures respectius del senyor i el vassall, i en concret les obligacions i el compromís d’obediència absoluta i de servei amb les armes que el vassall havia de prestar al seu senyor.

A partir del 802 es va introduir la figura dels missi dominici, emissaris directes del sobirà que acomplien funcions d’inspecció i de control de l’aplicació de les disposicions imperials i que escoltaven les queixes dels súbdits.

En la construcció de l’imperi també va tenir una gran importància l’aliança amb l’Església de Roma, que ja havia caracteritzat la política dels predecessors de Carlemany. D’acord amb la corona, a mitjan segle VIII, el monjo Bonifaci va emprendre una obra de reorganització de les estructures eclesiàstiques del regne franc. Va substituir els bisbes indignes i en va nomenar d’altres per a les seus episcopals vacants, bo i assegurant una presència eclesiàstica més capil·lar a tot el territori i ocupant-se de la instrucció dels clergues i els monjos. Carlemany va defensar l’activitat de Bonifaci i la va estendre als territoris conquerits als saxons i els frisons; així, també en aquestes regions perifèriques va poder disposar de la sòlida xarxa organitzativa constituïda per les estructures eclesiàstiques.

La dissolució de l’imperi i el triomf del particularisme feudal

Però l’imperi de Carlemany era com un gegant amb els peus de fang, i aviat es va revelar molt difícil controlar des de lluny territoris tan extensos. Un primer obstacle material, que feia poc factible el control de la perifèria, derivava de les dificultats i la lentitud de les comunicacions. A més, els migrats recursos financers impedien al sobirà poder pagar prou funcionaris i per tant, com en un cercle viciós, no hi havia qui cobrés els impostos.

Tot i que va mirar d’establir la seva cort a Aquisgrà i fer-ne la capital de l’imperi, Carlemany va continuar la tradició dels reis itinerants i, com els seus predecessors, es va veure obligat a desplaçar-se d’un lloc a l’altre part de l’any i a allotjar-se a casa dels vassalls, per a comprovar-ne directament la fidelitat i consumir in situ els béns en espècies, que eren les seves úniques entrades efectives.

Però el principal factor de debilitat interna va ser que el sistema polític es basés en la relació vassallàtica. En efecte, la identificació dels mecanismes del poder públic i els vincles personals, que alimentava en els vassalls contínues expectatives de recompensa privada per l’acompliment de les funcions públiques encomanades, no va afavorir la transformació de les elits guerreres locals en la classe dirigent d’un imperi unitari. La fidelitat dels vassalls al sobirà, que es va mantenir forta mentre les conquestes significaven nous premis en terres i botins, es va anar relaxant en el període de consolidació de les fronteres i d’organització del govern dels territoris. Aleshores van prevaler les tendències independentistes dels senyors, que defensaven els seus interessos locals i dinàstics.

Aquest procés es va desenvolupar ja sota el regne del successor de Carlemany, Lluís el Piadós (814-840). La seva mort va comportar la divisió dels dominis carolingis entre els hereus, Lotari, Lluís el Germànic i Carles el Calb, ratificada per l’acord de Verdun (843). Carles va obtenir la part occidental de l’imperi, corresponent a l’actual França centreoccidental (llevat de la península de la Bretanya); a Lluís li va tocar la part oriental (a grans trets, les actuals Alemanya, Àustria i Suïssa), i Lotari va conservar el títol imperial, amb el govern d’una estreta franja territorial entre els altres dos regnes, des de la mar del Nord fins a la Mediterrània (Lotaríngia) i part de la Itàlia centreseptentrional.

La dinastia carolíngia va conservar formalment el tron fins el 887, any en què es va deposar Carles el Gros, el qual havia reunit temporalment els diversos dominis carolingis, però sense aconseguir evitar l’afabliment total del poder central, erosionat pels poders locals. Fins a mitjan segle IX, l’esforç dels carolingis s’havia encaminat sobretot a remarcar els deures dels vassalls envers el sobirà; després d’aquest període, mentre declinaven irremissiblement les prerrogatives reials, van prevaler els drets dels vassalls.

El 877, Carles el Calb va promulgar el capitular de Quierzy, que reconeixia el caràcter hereditari dels feus més grans, el dret dels vassalls del rei de transmetre als seus fills les terres rebudes en benefici i les responsabilitats consegüents. El capitular no va fer sinó ratificar una pràctica ja assumida, però va representar un gran canvi ja que, de bé vitalici i personal, el feu es configurava ara com un bé hereditari, i passava a formar part, doncs, del patrimoni familiar del senyor; per tant, s’hi incorporava el càrrec públic exercit i els beneficis fiscals relatius com a assignació privada.

Cap al segle IX, va ser adoptat el terme franc de marca per identificar les terres de frontera, i com a tal va ser aplicat també als territoris fronterers d’Hispània. Als comtats catalans es va utilitzar fins ben entrat el segle X, tot i que no es corresponia amb cap entitat jurídica. Més endavant, el terme marca va designar les terres de frontera amb els sarraïns, i alguna d’aquestes denominacions es conserva encara en la toponímia. De fet, el territori de la Marca Hispànica, incorporat a l’imperi Carolingi, es va dividir en comtats: Pallars, Urgell, Ribagorça, Rosselló, Cerdanya, Girona, Peralada, Empúries, Osona, Barcelona i, més tard, Besalú. Al segle XI, la major part dels comtes que regien aquests territoris gaudien de gran poder i autonomia, tot i que depenien teòricament de l’emperador per mediació de la figura del marquès, el primer dels quals havia estat Guillem de Tolosa, cosí germà de Carlemany. L’estructura comtal, en col·laboració amb l’episcopal que depenia de Narbona, es va convertir en l’autoritat gestora i judicial efectiva de la Marca. De mica en mica, però, el poder reial es va anar debilitant: en temps de Guifré I (mort el 897), i del seu cosí germà Sunyer II, els comtes van començar a transmetre els seus càrrecs per herència, fundant-se així les primeres dinasties comtals catalanes (vegeu “La consolidació de la casa comtal catalana”).

Als factors interns de disgregació política del sistema imperial es van sumar, també, desastrosos factors externs. Entre els segles IX i X, el continent europeu va ser l’escenari d’una última però molt potent onada d’invasions, procedents de totes direccions: els sarraïns del sud, els hongaresos de l’est i els normands del nord.

Durant el segle IX, els corsaris musulmans (anomenats sarraïns, terme derivat potser de l’àrab saraga, ‘robar’) van intensificar les accions de pillatge a les costes europees, per mar i per terra, i van utilitzar com a base les grans illes caigudes sota el poder islàmic (Sicília, Sardenya, Còrsega i les Balears) per a temibles incursions que arribaven terra endins, remuntant la vall del Roine, més enllà dels Alps, fins al Delfinat (al sud-est de França) i el Piemont (al nord d’Itàlia). També van establir bases a la costa mediterrània europea: per exemple, a partir del 870 i durant quasi un segle, des de la de Frassinet (l’actual La Garde-Freynet), a la Provença, van fer incursions a les valls alpines fins a la plana piemontesa.

Els hongaresos eren un poble d’origen asiàtic, assentats a la fi del segle IX a la plana de la Pannònia (si fa no fa l’Hongria actual). Des d’aquí, i durant més de mig segle, les seves devastadores expedicions van arribar fins al cor d’Occident (Alemanya, França i Itàlia).

Els normands, procedents d’Escandinàvia, practicaven una pirateria aguerrida al llarg de les costes del nord d’Europa. Navegants habilíssims en vaixells afuats i de poc calat, en el decurs del segle IX van començar a penetrar cada vegada més profundament terra endins, remuntant els estuaris dels rius cap al centre de França i pel Rin fins a Alemanya.

Desgastats per les debilitats internes i atacats tot sovint pels agressors externs, els poders públics que el sistema carolingi havia intentat organitzar en repetides ocasions i amb una certa insistència van demostrar una total impotència per a garantir la defensa i reforçar la seguretat dels seus territoris i poblacions.

Els castells i l’autonomia dels senyors

El panorama d’Europa, cent anys després de Carlemany, apareixia dominat pel desordre polític i la desolació. Arreu hi havia terres devastades, camps sense conrear, planes i valls abandonades pels seus habitants, que s’havien refugiat en llocs més protegits, en turons o muntanyes; grans propietats desertes, monestirs destruïts i monjos en peregrinació, a la difícil recerca de llocs tranquils. Del desmembrament general de l’organització política i militar de tot el territori, van emergir lentament iniciatives locals de resistència i defensa, liderades per senyors més emprenedors, propietaris grans o petits, comtes o marquesos, bisbes o abats, capaços de crear grups armats al seu servei i d’erigir en posicions estratègiques veritables castells fortificats, centres de defensa i de refugi per a la població i, alhora, nuclis d’un nou poder territorial contra els agressors.

Aquest procés s’anomena encastellament. Iniciat al segle X, va continuar més enllà del segle XI, i va veure proliferar arreu d’Europa els típics castells amb les torres emmerletades, envoltats de fossats, sovint aixecats sobre roques inaccessibles, castells que s’han convertit en els símbols de l’edat mitjana. Els més tardans, de pedra (molts dels primers eren de fusta), han sobreviscut fins als nostres dies.

Al voltant dels castells fortalesa es va constituir una nova forma de poder sobre el territori, la senyoria de ban (del terme ban, probablement del franc, que significava ‘ordre comminatòria’), a les mans dels senyors que es van mostrar capaços d’exercir les funcions militars i de govern local que cap poder públic no podia garantir. La senyoria de ban estenia la seva sobirania fins allà on podia arribar el domini militar exercit pel castell; per tant, no solament fins a les terres que pertanyien directament al senyor sinó també sobre les possessions de senyors feudals propers menys poderosos, que no es podien sostreure a la nova autoritat. Així, en un complicat garbuix de poders, se superposaven l’antiga senyoria feudal i la nova senyoria de ban, amb un clar predomini d’aquesta darrera, que va imposar la seva llei, els seus tribunals i les seves exaccions fiscals a tots els habitants del territori que controlava.

En virtut de les prerrogatives de poder públic, d’ordre i justícia que s’havia arrogat, el senyor de ban va imposar a tots els camperols, lliures i serfs, i als dependents propis i d’altri, nous tributs en diner i en espècies, contribucions i corvées (tasques no remunerades que els camperols feien en benefici del senyor), i l’obligació de fer servir els molins, els forns i els trulls de la seva propietat, previ pagament de més impostos. Totes aquestes imposicions sovint s’anomenen angaria en els documents de l’època, terme que encara avui conserva el sentit d’opressió arbitrària.

El predomini de les senyories territorials o de ban va donar vida, a Occident, a un mosaic altre cop irregular i discontinu de poders locals. Amb tot, dins de cada senyoria hi havia una autoritat capaç de governar i mantenir l’ordre. Per posar al seu servei cavallers i senyors feudals, els senyors de ban van recórrer, al seu torn, al vincle vassallàtic i van pretendre el jurament d’homenatge. Així, les relacions vassallàtiques es van difondre de manera capil·lar, però desvinculades del tot d’una autoritat central, com passava en temps dels carolingis. Es va imposar el costum de l’homenatge creuat, segons el qual la mateixa persona podia esdevenir vassall de més d’un senyor, i es va haver d’inventar l’homenatge dit ligi, el més vinculant, per a establir a qui havia de ser fidel el vassall en cas de guerra entre els seus senyors.

Otó i la restauració de l’imperi

Mentre que als territoris francs triomfaven la fragmentació i l’anarquia dels senyors, al final de l’alta edat mitjana Alemanya es caracteritzava per uns processos del tot diferents. Aquí, els sobirans havien conservat la direcció de l’activitat de fortificació i defensa de les últimes invasions. Otó I, duc de Saxònia i rei de Germània, va derrotar els hongaresos el 955, a Lechfeld, i va posar fi a les seves incursions cap a Occident amb la creació d’una marca fronterera, que va constituir una poderosa barrera política i militar. Cap a l’est, va ser responsable del victoriós avanç alemany contra els eslaus.

En el desastrós panorama europeu, el regne alemany, que reunia els ducats de Saxònia, Francònia, Suàbia i Baviera, s’erigia en el baluard de l’Occident cristià. El 951, Otó I arribà a una Itàlia desestructurada per l’anarquia feudal i les lluites entre els diferents pretendents a la corona i s’autoproclamà rei d’Itàlia a Pavia; el 962 restaurà el títol imperial i es féu coronar a Roma pel papa. Així, doncs, precisament als irreductibles saxons, que havien oposat la resistència més forta a la conquesta i la cristianització imposada per les armes de Carlemany, els va pertocar de fer el paper de restauradors de l’imperi.

Però el nou imperi alemany presentava almenys dues diferències significatives respecte de l’imperi Carolingi. Primer de tot, l’extensió geogràfica, que no anava més enllà d’Alemanya i part d’Itàlia, i, després, el paper polític i administratiu que exercien les estructures eclesiàstiques, que en bona part van representar el poder monàrquic en l’àmbit local. En efecte, en comptes de confiar en la incerta fidelitat dels propietaris feudals laics, Otó I va preferir conferir poders administratius als bisbes sobre les seves diòcesis i controlar-ne directament els nomenaments. D’aquesta manera es va crear a Alemanya una extensa feudalitat eclesiàstica de bisbes comtes, exclosos de la transmissió hereditària del càrrec i nomenats pel poder imperial, d’acord amb la fidelitat i la competència, sistema que va constituir un factor notable d’estabilitat del regne.

Les monarquies feudals i els normands

En algunes àrees d’Europa, les relacions feudals es van adoptar tardanament, per imitació de la França veïna. És el cas dels territoris normands, en què el sistema feudal va ser organitzat pels sobirans i des del començament va adquirir la forma d’una rígida piràmide jeràrquica.

Un primer exemple d’aquest tipus de “feudalisme d’importació” va ser el ducat de Normandia, a les costes franceses de l’Atlàntic. Les nombroses migracions procedents de Dinamarca i d’Escandinàvia havien portat a aquesta regió l’assentament estable de nuclis de normands. El 911, el seu cap, Rol·ló, el duc i príncep de Normandia, va acceptar, després de llargs conflictes, declarar-se vassall del rei de França i el títol de duc. L’aristocràcia guerrera normanda s’emmarcava en una xarxa de relacions feudals que seguien l’exemple francès, però eren controlades sòlidament per govern ducal, precisament quan a França els vassalls s’estaven independitzant del tot del control reial.

Procedents de Normandia, van arribar al sud d’Itàlia grups d’aventurers, i en poques dècades van establir les bases de la llarga dominació normanda en aquella regió. Després d’haver retut servei com a mercenaris a diversos senyors locals en lluita entre ells i contra el domini bizantí, alguns cabdills normands van aconseguir obtenir territoris en senyoria a la Pulla i Calàbria, a la Itàlia meridional. En moure’s amb habilitat en els conflictes entre l’Església, el ducat d’origen longobard de Benavento i els bizantins, el normand Robert I de la Pulla va induir el papa a reconèixer-lo duc de la Pulla i de Calàbria en qualitat de vassall de l’Església (1059). Amb una política molt agressiva, en menys de vint anys va arribar a controlar quasi tot el sud d’Itàlia i part de Sicília, que aleshores era sota el domini àrab. La conquesta total de l’illa, va dur-la a terme el seu germà Roger I. Finalment, unificats tots els territoris normands del sud d’Itàlia, el seu fill Roger II va ser coronat rei de Sicília el 1130. Mentre que a la resta d’Itàlia el poder es repartia entre una multitud de senyories, els reis normands van organitzar un estat fortament centralitzat. El pilar del govern reial va ser la fidelitat dels guerrers invasors, que, premiats amb terres i càrrecs al govern, es van convertir en vassalls disciplinats i controlats pel rei.

Així mateix, de la conquesta de guerrers normands, procedents del ducat de Normandia, va néixer la més important de les monarquies feudals europees, la monarquia anglesa, fundada per Guillem el Conqueridor després de la derrota, a les colònies de Hastings (1066), del rei anglosaxó Harold II. En aquest cas tampoc no es va tractar d’una invasió massiva, sinó d’una conquesta militar, violenta en extrem, duta a terme per una minoria guerrera que es va repartir les terres angleses després d’arraconar l’aristocràcia anglosaxona. El regne va quedar dividit netament, en el pla ètnic i cultural, entre una classe dominant minoritària d’origen normand i la majoria anglosaxona de la població sotmesa. Les relacions de vassallatge entre els guerrers conqueridors, als quals es va delegar el govern local, i el sobirà van ser el pilar de la unitat monàrquica. Així, Enric I d’Anglaterra, segon fill del duc Guillem de Normandia, va derrotar (1106) el seu germà Robert i va endegar una política reunificadora del poder central.

Dóna fe de l’eficiència de la centralització administrativa duta a terme per la monarquia anglonormanda la compilació (1086) del Domesday Book (literalment, “el llibre del dia del judici”), un cens sistemàtic de la població i els recursos econòmics, poble per poble, que proporcionava al rei un panorama detallat de totes les possibles recaptacions fiscals.

La “resurrecció” d’Occident a partir de l’any 1000

Acabat el període de les grans invasions i incursions dels hongaresos, els normands i els sarraïns, que durant dècades, entre els segles IX i X, havien devastat extenses zones d’Europa sembrant-hi la destrucció i alimentant un sentit d’inseguretat molt estès, començà una fase d’expansió econòmica i de creixement demogràfic que caracteritzà la història d’Europa durant més de tres segles. Per als historiadors, aquest moment marca el pas de l’alta a la baixa edat mitjana. Aquesta fase expansiva va acompanyada per la crisi gradual de la societat feudal de l’alta edat mitjana i el desenvolupament de noves formes d’organització política i territorial, segons dos models divergents: l’urbà dels comuns, la manifestació més exemplar dels quals es troba al nord i al centre d’Itàlia, i el dels estats “nacionals”, que s’implanta sobretot a les actuals França, Anglaterra i Espanya.

El creixement demogràfic

En tota economia agrària, com era la medieval, hi ha una relació directa i intercanviable entre població i producte, com es dedueix de la consideració, òbvia però important, que com més persones treballen la terra més gran és la quantitat de producte que se n’obté, bé que alhora el nombre de boques per alimentar és més gran. Per aquesta raó, en les economies d’aquesta mena, el creixement demogràfic coincideix generalment amb una fase d’expansió econòmica, en què es dóna un increment de la producció. I això és el que va passar a Europa pels volts de l’any 1000.

Després de la caiguda de l’imperi Romà, la població europea s’havia reduït molt. Més exactament, aquesta reducció ja havia començat durant l’últim període de l’Imperi, la decadència del qual havia accelerat. Les dades de què disposem són molt aproximades, perquè en aquella època no hi havia censos precisos; de fet, se’n feien de la població romana, però no de les considerades bàrbares. De tota manera, s’ha calculat que els habitants de l’Europa occidental van passar de 35-40 milions al segle II dC a uns 20 milions a la fi del segle VII. Posteriorment la tendència s’havia invertit i la població havia tornat a créixer. Però fou sobretot després de l’any 1000 que es va produir una veritable eclosió demogràfica, a conseqüència de la qual la població europea va arribar a 75 milions d’habitants aproximadament a mitjan segle XIV. És difícil establir amb precisió les causes d’aquestes oscil·lacions, però certament hi va tenir un paper la caiguda de la civilització romana i el seguit de guerres, invasions i destruccions que va comportar. De la mateixa manera, la recuperació demogràfica produïda pels volts de l’any 1000 es pot relacionar amb la major estabilitat política que es va assolir en aquella època.

L’extensió de les terres de conreu i les noves tècniques agrícoles

És un fet provat que es va començar a ampliar l’àrea de les terres de conreu per a alimentar els nous fills de les famílies camperoles. Els camps més allunyats dels pobles, on temps enrere ningú no s’hauria aventurat per por de topar amb alguna banda d’assaltants, i que mentrestant havien quedat envaïts pels matolls i les males herbes, van ser romputs i conreats altre cop.

Aquesta primera fase del procés d’extensió de les terres de conreu aviat va anar seguida d’una segona fase, la fundació de les viles noves, nous assentaments creats per grups de pagesos en àrees incultes i sense poblar, sovint gràcies a l’estímul de senyors laics i eclesiàstics, i moltes vegades amb funcions estratègiques i defensives.

El panorama de l’Europa occidental va començar a canviar. On abans hi havia només petits assentaments camperols, escampats per regions enormes i desèrtiques, van aparèixer pobles nous, les zones pantanoses van començar a minvar i les terres de conreu van anar guanyant terreny al bosc. La gent ara començaven a desplaçar-se, després d’haver viscut tant de temps al mateix petit nucli, a redós del castell del senyor, al qual acudien perquè els seus cavallers els protegissin. Les ciutats es revifaren i les grans carreteres romanes, que durant segles no s’havien utilitzat, van ser restaurades. El fet més important, però, va ser que el creixement econòmic es va produir a un ritme més ràpid que el demogràfic, amb la qual cosa el nivell de vida de la població va millorar. Quines van ser les causes d’aquest èxit productiu?

Amb l’extensió dels conreus va anar paral·lela la introducció de nous sistemes productius i l’aplicació de tècniques anteriorment poc explotades. L’arada es va renovar; el nou tipus era més pesant, muntat sobre rodes i dotat d’una rella amb una forma que permetia remoure la terra profundament (pala). Per a moure aquesta eina calia molta més energia que la que s’aplicava abans, i per això la font principal d’energia en el treball dels camps eren, a més dels braços humans, els animals de tir. Es va modificar el sistema d’enganxament: per al cavall es va emprar el collar rígid, i per al bou, el jou frontal. D’aquesta manera, la força de tracció es va quadruplicar o quintuplicar. A més, la utilització del cavall es va fer més àgil gràcies al costum de posar-li ferradures. Tot això va servir per a augmentar el rendiment dels camps.

Però la innovació decisiva va ser la introducció de la rotació triennal dels conreus. De què es tractava? Per a explicar-ho cal recordar que tot terreny conreat tendeix a empobrir-se amb l’ús i perd els nutrients que alimenten les plantes i en permeten el creixement. Avui, aquest empobriment es compensa amb l’ús de fertilitzants químics, però antigament el mètode adoptat era deixar reposar el camp, i conrear-lo només en anys alterns. El sistema de la rotació triennal, en canvi, preveia la divisió del camp en tres parts. Una se sembrava a la tardor (per exemple amb blat i sègol), una altra, a la primavera (amb civada i ordi), i la part restant es deixava en repòs. Aquesta darrera s’anomenava guaret, i com que l’herba hi creixia espontàniament, els camperols hi feien pasturar els animals, els quals al seu torn contribuïen a adobar el sòl, amb els fems. Naturalment, cada any s’invertia l’ordre, de manera que cadascuna de les parts del camp es deixava en guaret cada tres anys.

La recuperació del comerç i el renaixement de la ciutat

Així, doncs, l’extensió de les terres de conreu i les noves tècniques agrícoles van permetre obtenir un excedent de producció, un cop cobertes les necessitats per a la supervivència de la població. Aquesta és la condició indispensable perquè es pugui desenvolupar l’activitat comercial. El que es produïa era consumit pels mateixos productors, que feien intercanvis de productes entre ells, però no es preocupaven d’aconseguir en una altra banda el que els faltava. Durant segles el comerç, que havia estat tan puixant a l’antiguitat, gairebé va desaparèixer.

Amb la recuperació econòmica, les mercaderies van tornar a circular i, amb aquestes, els diners. Es van restablir els llocs d’intercanvi, les fires i els mercats, on es podia comprar i vendre. I, al voltant d’aquestes noves activitats, en va reaparèixer una altra que semblava haver desaparegut feia temps: la del mercader. La reaparició del comerç va ser lenta i gradual, però els efectes que va produir en la societat van ser importantíssims. Amb tot, a la segona meitat del segle IX, el monjo Abó deia que “la Santa Església és formada per tres ordres de fidels, disposats jeràrquicament en relació amb la perfecció: un de bo, un altre de millor, i un tercer òptim... Es tracta dels laics, els clergues i els monjos [...] Els laics es divideixen en dues categories: els agricultors, el treball dels quals sustenta tota la Cristiandat; i els guerrers, que no han de combatre entre ells, sinó únicament contra els adversaris de l’Església”. Així doncs, en un món cristal·litzat en la rígida i estàtica divisió entre nobles, clergues i camperols, cadascú amb una funció precisa i sobretot amb una posició social predeterminada i immutable, els comerciants que podien enriquir-se amb la seva feina i modificar la seva posició social no tenien un lloc concret en la jerarquia social. Eren treballadors, però no se sentien com els camperols, obligats per naixement a viure en les dependències d’un senyor; tampoc no eren nobles, perquè de noble se’n neix, i no és una categoria que es pugui adquirir ni amb diners, almenys en principi; tampoc no eren clergues, bé que tenien en comú amb aquest estat el fet que sabien llegir i escriure, una condició indispensable en la seva feina.

L’organització social que havia funcionat fins aleshores, doncs, no estava preparada per a assimilar aquesta nova categoria de persones, que també englobava els artesans, amb els quals els mercaders treballaven en estret contacte. Tots ells van acabar vivint a les ciutats, que eren els llocs privilegiats per a produir noves mercaderies i per comercialitzar-les. D’aquesta manera es van revifar i poblar antics centres urbans que havien decaigut feia segles i que s’havien reduït a un petit clos emmurallat (vegeu “Breu història de la ciutat”). Les ciutats van créixer amb l’afegit de nous nuclis extramurs, que van ser anomenats burgs, per la qual cosa els mercaders, els artesans i les seves famílies que hi vivien van rebre, precisament, el nom de burgesos.

El fenomen del renaixement urbà va interessar tot Europa, però sobretot el nord i el centre d’Itàlia, Flandes i la vall del Rin.

Els gremis d’arts i oficis

A l’edat mitjana, la majoria dels ciutadans adults exercien un ofici. Aviat van sorgir a les ciutats associacions lliures de persones dedicades a la mateixa activitat (ferrers, manobres, moliners, assaonadors, apotecaris, notaris, etc.), les corporacions o gremis d’arts i oficis. Cada gremi feia funcions d’assistència als seus membres, en cas de dificultat o malaltia, però sobretot s’encarregava de reglamentar minuciosament l’activitat professional, per evitar la competència deslleial o les intromissions d’altres ciutats. Els gremis s’encarregaven de l’horari de treball dels tallers artesans, de la retribució dels aprenents, dels requisits per a obtenir el permís per a obrir un taller, i de vegades també fixaven el preu de venda dels productes acabats. Aquestes corporacions, doncs, van exercir una funció de control econòmic de la producció, però també de control social. En efecte, els homes que dirigien cada gremi eren personatges molt poderosos (cada corporació posseïa una milícia pròpia, formada per voluntaris armats) i influents (sovint pertanyien a l’antiga noblesa ciutadana), fins al punt que en alguns casos (per exemple a Florència, cap a mitjan segle XIII) van assumir directament el govern de la ciutat, amb la finalitat d’excloure de totes les decisions el que se solia anomenar “el poble menut”, és a dir, els aprenents d’un ofici, els camperols o els immigrants, en una paraula, les classes considerades inferiors i més pobres de la població.

A l’àmbit català, els gremis es van consolidar entre els segles XII i XV. Mai no van perdre el seu origen religiós i l’estreta vinculació amb els poders municipals. Eren estructures educatives, polítiques, reguladores del món del treball i, fins i tot, de les relacions socials i de beneficència. A les ciutats grans, com Barcelona, en aquesta etapa, n’hi havia un centenar; a les localitats més petites, els gremis s’agrupaven per grans sectors d’activitat (indústria, construcció o alimentació, entre d’altres).

La revolució comercial dels segles XII i XIII

Als segles XII i XIII, el radi d’acció dels mercaders es va estendre a tot Europa i el Pròxim Orient, i la varietat dels productes comercialitzats va augmentar paral·lelament a la consolidació d’un mercat format per camperols benestants i ciutadans rics. El capital que els mercaders acumulaven gràcies al comerç sempre es reinvertia en altres activitats comercials, sovint en associació amb altres mercaders (per compartir els riscos de les empreses), es feien préstecs amb un alt interès a qui ho necessitava per a obrir un taller o fer-se una casa a ciutat, o bé es destinava a especulacions aprofitant el canvi entre les diverses monedes que circulaven a Europa. Amb aquests tràfics vertiginosos, en poques dècades s’amassaven fortunes enormes, però també podia passar que en un moment es perdessin els resultats d’una vida de treball, a causa de previsions errades o d’expedicions marítimes desafortunades.

Aquesta circulació de mercaderies i persones es realitzava sobretot per via marítima i fluvial. La fragmentació política extrema de l’Europa de l’època impedia una política eficient de manteniment i desenvolupament de les rutes de transport terrestres. Les carreteres sense pavimentar i plenes de forats i fang eren utilitzades pel comerç local i els pelegrins; els ponts sobre els rius eren escassos i les zones pantanoses obligaven a llargues marrades. Així, els mars, els rius i els canals cada vegada més nombrosos van esdevenir les vies preferides d’un transport de mercaderies que només resultava convenient si es feia a gran escala, en vaixells en comptes de mules. D’altra banda, les ciutats comercials més destacades es van agrupar en lligues (com la Lliga Hanseàtica, al nord d’Europa) per salvar l’obstacle que representaven les desenes de peatges i drets de pas que cada mercader trobava als territoris que travessava. Molts mercaders s’emparaven també en l’autoritat dels reis (a França i Anglaterra) contra els impostos que els senyors locals intentaven exigir-los. La gran eclosió dels tràfics comercials als segles XII i XIII va menar a la definició d’una geografia “precisa” del comerç internacional, que es desenvolupava principalment en tres zones: a) la Mediterrània, on els tràfics (cotó, cuir, espècies, seda i altres productes orientals) eren dominats pels mercaders venecians i genovesos; b) les mars del nord (ambre, teixits flamencs, pells i fustes), on s’imposava la supremacia de les ciutats alemanyes que formaven la Lliga Hanseàtica, i c) la regió francesa de la Xampanya, seu de grans fires, en la ruta que unia les ciutats del nord d’Itàlia i les flamenques.

Però una revolució comercial com la dels segles XII i XIII no hauria estat possible sense la invenció de noves eines financeres, indispensables per a una activitat que havia assolit un abast continental. Era impensable que els mercaders viatgessin per Europa duent-hi moltíssimes monedes d’or per a les seves compres. I va néixer la lletra de crèdit, amb la qual el comerciant deixava una suma en dipòsit a un personatge de confiança de la seva ciutat, suma que podia obtenir d’un delegat d’aquest darrer en una altra ciutat i així s’evitava el risc de viatjar amb els diners al damunt. Es va introduir la lletra de canvi, un document mercantil utilitzat com a instrument de crèdit o mitjà de pagament, en virtut del qual una persona, que s’anomena lliurador, mana de pagar a una altra, dit lliurat, una certa quantitat a l’ordre d’una tercera persona o prenedor, que pot ésser el mateix lliurador, en el lloc i el temps convinguts. Quasi tots els intercanvis es feien mitjançant el crèdit, sense que es produís materialment el pas de diner en efectiu d’unes mans a unes altres.

Van néixer els primers bancs, companyies de mercaders dotades de grans sumes en dipòsit que s’encarregaven de regular els pagaments de les lletres de crèdit i de les lletres de canvi a les principals ciutats europees, o d’avançar les sumes necessàries per a empreses comercials de tota mena. Finalment, entre els mercaders va arrelar el costum de la partida doble (una invenció dels mercaders italians que va tenir molt d’èxit a tot Europa), és a dir, el registre separat dels ingressos i les despeses, que permetia determinar al final d’any els beneficis efectius.

La decadència econòmica de l’aristocràcia feudal

L’organització productiva i les jerarquies de poder de la societat feudal reflectien una situació d’endarreriment general, de fort descens demogràfic i de predomini absolut del camp sobre la ciutat, i havien assumit les formes adequades per a garantir les funcions elementals de la vida social, com la subsistència i la defensa. En una situació de fort dinamisme econòmic i social, l’autosuficiència assegurada per l’organització feudal havia deixat de ser l’ideal econòmic. Les classes feudals també havien d’entrar en les noves relacions econòmiques, si no volien quedar al marge de la circulació monetària que s’estava consolidant.

La terra i les armes, bases tradicionals de la supremacia de l’aristocràcia feudal, començaven a perdre el sentit. Amb el creixement dels beneficis i del volum dels negocis de les elits mercaderes, la terra ja no era l’única font de riquesa ni tampoc el monopoli exclusiu de les antigues famílies, perquè els nou-rics també invertien en la compra de terres. L’activitat militar, sense la seva justificació defensiva un cop van cessar les invasions externes als territoris d’Occident, més aviat es veia com un factor de desordre que calia controlar, perquè el comerç requeria pau i seguretat, a les ciutats i al llarg de les rutes comercials, i era contrari a la tirania i la prepotència que els castells emparaven.

Precisament a partir de les exigències de pau pública i d’una política interior i exterior adequada a la nova economia, les ciutats, amb la institució dels comuns, van afirmar la seva autonomia de govern i es van sostreure als poders tradicionals dels senyors, els bisbes i els sobirans. Al centre i el nord d’Itàlia molts comuns urbans van esdevenir tan forts que al llarg del segle XIII van arribar a conquerir el comtat del voltant, i van obligar els senyors feudals a sotmetre’s al seu poder.

Els comuns

El desenvolupament de les ciutats i dels organismes comunals a la baixa edat mitjana va ser un fenomen que va afectar tot Europa, però solament a Itàlia l’autogovern urbà va ser prou fort per a donar vida a veritables ciutats república independitzades dels poders exteriors, capaces d’imposar el seu domini als castells i les zones rurals adjacents. Mentre que al nord d’Europa les ciutats van néixer com a illes comercials, separades del món feudal agrari circumdant, i van ser governades per elits burgeses, a Itàlia la tradició urbana tenia unes arrels que es remuntaven als temps dels romans, i una part de l’aristocràcia no havia deixat de viure a les ciutats, amb la qual cosa va prendre part activa en la recuperació del comerç i en la vida política comunal. En la primera fase d’evolució del procés de desenvolupament de les autonomies comunals, sovint va ser important la figura del bisbe, tradicionalment vinculat a la ciutat, fins al punt que a l’alta edat mitjana gairebé n’era el símbol. En efecte, enmig de la disgregació del poder central, molts bisbes van esdevenir els dipositaris de les prerrogatives públiques de les ciutats, que en una etapa posterior passarien a les mans de l’organisme comunal.

La composició social dels grups que van originar els comuns (comuni) era molt variable. Si en algunes ciutats llombardes va predominar la noblesa militar agrupada al voltant del bisbe, en d’altres va ser la burgesia urbana la que va prendre la iniciativa. És emblemàtic el cas de Milà, on el 1130 trobem documentats, entre els vint-i-tres cònsols aleshores al poder, membres de l’alta noblesa, la noblesa menor i la burgesia productiva. Però sempre, tant en els comuns nascuts per iniciativa d’un grup definit com en els nascuts com a “pacte social”, es tractava de les classes dominants de la ciutat.

El fenomen comunal va ser típicament urbà, però no va concernir solament les ciutats, perquè les classes que els van impulsar i els van alimentar també tenien interessos fora dels nuclis urbans: d’una banda, els nobles eren terratinents i, de l’altra, els mercaders i els artesans es dedicaven al comerç de mercaderies més enllà de l’àmbit territorial de la ciutat. Aquest fet va ser determinant per als desenvolupaments posteriors del sistema comunal.

Davant de la complexitat creixent del teixit polític i social, al segle XIV els comuns van tendir progressivament a fer cada cop més estables —i més rígides— les estructures institucionals, a constituir un veritable aparell estatal capaç de frenar l’empenta de les noves classes. De vegades el comú es va convertir en senyoria (per exemple a la Llombardia) i va adoptar, així, una forma essencialment monàrquica; d’altres, com a Florència, va conservar la forma republicana, però l’evolució de l’aparell estatal cap a formes cada vegada més autoritàries va ser semblant. A més, en general les mateixes senyories no es van establir amb un cop d’estat, sinó a través de la continuïtat, fent cada vegada més durador i estable l’exercici d’un càrrec comunal.

Els fenòmens de què hem parlat abans van tenir lloc al centre i el nord d’Itàlia, on va florir la típica “societat comunal”. Però també hi va haver comuns en altres llocs, bé que no van tenir la mateixa sort ni les mateixes característiques. Els motius d’aquesta diferència van ser nombrosos, però essencialment es poden resumir en dos de principals: la diferent base social que va permetre l’establiment dels comuns (per exemple, a les ciutats franceses la noblesa militar sempre va tenir un paper molt subaltern) i la diferent realitat política en què van néixer, caracteritzada per la presència d’un poder central fort. És el que va passar al sud d’Itàlia, on els sobirans normands havien creat un estat centralitzat, en el qual les aspiracions independentistes de les ciutats (sobretot les costaneres) van ser frenades o bé “pactades” directament amb el poder monàrquic. A França, els comuns van sorgir de l’aliança de les classes burgeses amb el poder monàrquic, d’acord amb l’interès comú a tenir controlada la noblesa local. A més, els comuns de més enllà dels Alps van ser una realitat exclusivament ciutadana, que no va manifestar la voluntat de sotmetre el territori del voltant com van fer, en canvi, els comuns italians. Podem trobar les mateixes característiques en altres països europeus, per exemple els Països Baixos o Alemanya, on la creació del comú també va ser un fet exclusivament burgès, sense la intervenció de la noblesa, i on també van mancar polítiques de coordinació dels territoris circumdants.

Occident contraataca: les croades

Les tres primeres croades, empreses als segles XI i XII. En especial la primera croada, la cristiandat es va mobilitzar en pes contra els musulmans per reconquerir Terra Santa. En alguns casos, a les croades següents, s’hi van incorporar idees expansionistes i comercials.

ECSA

Arran de la gran expansió àrab islàmica, entre els segles VII i VIII, l’Europa cristiana havia quedat substancialment a la defensiva. Si al Pròxim Orient l’avenç musulmà havia estat obstaculitzat i contingut eficaçment per l’imperi de Bizanci, a Occident es va aturar per pròpia decisió, i no pas per la resistència de les forces cristianes. Ocupada la Península Ibèrica, els musulmans no van anar més enllà sinó per realitzar breus incursions, bé que els cristians van mirar de fer propaganda d’una revenja cristiana que no va existir mai tot magnificant episodis més o menys llegendaris com la batalla de Poitiers (732) i la batalla de Roncesvalles (778?).

En realitat, Occident va estar molt de temps a la defensiva, patint la iniciativa dels pirates musulmans, i mentre que a Europa l’economia i la cultura vivien una llarga fase de decadència, als països àrabs islàmics es desenvolupava una civilització refinada. Però amb la recuperació econòmica de l’any 1000 les coses van canviar, ja que l’Europa cristiana va recobrar a poc a poc una força expansiva que es va manifestar cap a l’exterior per mitjà de les croades, i a l’interior amb l’ofensiva llarga i victoriosa dels regnes cristians de la Península Ibèrica contra els musulmans que ocupaven bona part del territori.

Les noves forces expansives de l’Europa cristiana es van proposar un projecte molt ambiciós: apoderar-se de Palestina, és a dir, la regió on va tenir lloc i es va difondre la predicació de Crist. En aquest projecte confluïen motivacions diverses, algunes de religioses i altres d’interès polític i comercial, relacionades amb la necessitat de consolidar la presència occidental en una zona clau de la Mediterrània. Cal afegir a aquestes raons l’agressivitat i avidesa dels cavallers cristians, sempre a la recerca de noves terres per saquejar i conquerir, i el creixement demogràfic, que empenyia alguns sectors de la població a emigrar.

A la segona meitat del segle XI, al Pròxim Orient i a l’Orient Mitjà s’havia afirmat una nova potència, la dinastia turca dels seljúcides. De religió islàmica i procedents de l’Anatòlia oriental, havien sotmès el califa abbàssida, el qual va sobreviure sense poders reals, i havien conquerit quasi tota l’Àsia Menor bizantina. Palestina també havia caigut a les seves mans. A més, havien interromput la política tradicional de tolerància envers els pelegrins cristians, característica de l’anterior dominació islàmica. Aquests fets van suscitar una gran preocupació en el món cristià occidental, al qual l’emperador bizantí Alexandre I es va adreçar per demanar ajut. Malgrat les grans discrepàncies que enfrontaven l’Església de Roma a l’oriental i que havien desembocat en el cisma del 1054, el papa Urbà II va decidir donar suport a una intervenció armada dels prínceps d’Occident en favor del món cristià i del prestigi de l’Església romana, i el 1095 va promoure la croada contra els infidels. Mentre s’organitzava l’expedició oficial, es va posar en moviment cap a Terra Santa una gernació de fanàtics i aventurers (l’anomenada “croada popular”) guiada per profetes exaltats, la qual, però, mai no va arribar al seu destí i es va dispersar en tota mena de violències i saqueigs durant el trajecte. Els pocs grups que van arribar al Pròxim Orient van ser exterminats pels turcs. Després es va posar en marxa l’expedició organitzada pels nobles francesos, alemanys i italians (la croada dels barons), que va aconseguir conquerir Jerusalem el 1099. Aleshores es van constituir regnes cristians a Palestina —el regne de Jerusalem, el regne de la Petita Armènia, el comtat d’Edessa, el principat d’Antioquia, el comtat de Trípoli—, que es van organitzar segons els principis feudals occidentals i al capdavant dels quals es van posar els principals cavallers croats. Però aviat aquests assentaments occidentals van haver de patir la contraofensiva dels musulmans, i es va haver d’anunciar una segona croada (1145-49) per a mirar de defensar les conquestes de la primera. Aquesta segona expedició tampoc no va servir per a consolidar de manera estable els assentaments cristians a Orient, i el 1187 Jerusalem va ser reconquerida per l’exèrcit musulmà de Saladí, el soldà d’Egipte.

La notícia de la caiguda de Jerusalem va tenir repercussions notables a Europa. De seguida es va organitzar una tercera croada (1187-92), i aquest cop hi van participar directament els sobirans europeus més importants, bé que en aquella època les relacions entre ells no eren gens ni mica pacífiques. No es va reconquerir Jerusalem, però els croats van tenir èxits militars importants, com la reconquesta de Sant Joan d’Acre, on es va establir un nou regne cristià. En canvi, el resultat personal de l’expedició va ser decididament desafortunat per a alguns dels sobirans que hi van participar. L’emperador Frederic Barba-roja va morir ofegat durant el viatge d’anada, mentre mirava de travessar un riu a Cilícia; el rei d’Anglaterra, Ricard Cor de Lleó, a la tornada va caure presoner del nou emperador Enric VI (fill de Barba-roja), al qual va haver de sotmetre’s i pagar un enorme rescat per a obtenir la llibertat. Per la seva banda, el rei de França, Felip August, havia tornat ràpidament al seu país per tal d’aprofitar la llunyania de Ricard Cor de Lleó i tramar a la seva esquena, juntament amb el seu germà Joan Sense Terra, un pla per a obtenir els territoris de França que eren a les mans de la monarquia anglesa.

Les croades posteriors no van tenir el consens unitari de l’Europa cristiana. Més aviat van ser iniciatives independents d’alguns sobirans, que revelaven així els seus objectius d’expansió comercial i de conquesta.

La quarta croada, promoguda pel papa Innocenci III el 1198, mai no va arribar a Palestina. L’expedició, en bona part finançada pels venecians que li havien proporcionat els vaixells, va ser desviada per aquests contra l’emperador bizantí (rival dels venecians per motius comercials). Els croats van conquerir Constantinoble i van fundar en una part dels territoris bizantins l’imperi Romà d’Orient (1204), mentre Venècia conqueria Creta i algunes illes de l’Egea i els cavallers francs creaven al Peloponès el principat d’Acaia. Dèbil i aïllat, l’imperi llatí només va sobreviure fins el 1261, any en què va ser reconquerit per un príncep bizantí. Els avatars de la quarta croada demostraren que l’ideal de l’alliberament de Terra Santa només s’utilitzava per a camuflar interessos polítics i comercials de les potències mediterrànies principals. Això no obstant, encara hi va haver més croades, com la cinquena (1217-21), sense cap resultat; la sisena (1227-28), que en realitat es va desenvolupar sobretot en el pla diplomàtic gràcies a l’emperador Frederic II i que es va resoldre amb la restitució temporal de Jerusalem per part dels soldans d’Egipte, i la setena (1248-54), que es va cloure amb la derrota del rei de França, Lluís IX el Sant, a Egipte.

Fent un balanç de més d’un segle i mig d’expedicions militars, cal dir que els resultats pràctics assolits van ser més aviat modestos, bé que la historiografia occidental sovint ha mirat d’atribuir a les croades el mèrit d’haver restablert les rutes comercials amb Orient i d’haver afavorit els intercanvis culturals amb el món musulmà. En realitat, els intercanvis comercials mai no havien estat gaire obstaculitzats per la presència musulmana i, a més, els mercaders europeus (almenys considerant el comportament dels venecians) tenien més interès a controlar el port (cristià) de Constantinoble que no pas les ciutats de Palestina. Pel que fa als intercanvis culturals, aquests tenien lloc sobretot a través d’Espanya i en part de Sicília, i la presència de soldats europeus a l’Orient Mitjà no els va fer millorar gens. Malgrat tot, les croades van tenir una funció important amb vista a la nova intervenció d’Europa en la vida política de la Mediterrània i, bé que no en van ser la causa, constituïren un símptoma de la recuperació econòmica d’Occident.

Però les croades també van produir greus conseqüències negatives, com l’augment de la intolerància religiosa, que ben aviat es va traduir en les persecucions contra els jueus. Aquest fenomen, molt antic, havia crescut particularment en el si de la societat cristiana medieval, que tractava els jueus amb menyspreu i odi perquè, segons l’Església, eren els responsables de la mort de Crist (deïcidi). L’hostilitat que els envoltava havia induït les comunitats jueves a cercar en el seu si la solidaritat que l’ambient on vivien els negava. Aquestes comunitats, escampades per Europa des dels temps en què els romans, per doblegar la resistència dels jueus, els havien expulsat de Palestina, conservaven la seva llengua i la seva religió, i també es distingien de l’altra gent pels costums i la manera de vestir.

Tot això afavoria les discriminacions envers ells, però per sort mai no havien revestit formes violentes, fins a l’època de les croades. Aleshores va començar a imposar-se, entre els defensors del cristianisme més fanàtics i tenaços, la idea de combatre els “infidels” que vivien dins el món cristià. La violència i la intolerància de molts es van desencadenar aleshores contra els jueus, a propòsit dels quals circulaven mentides de tota mena. A més, el fet que en moltíssims casos fossin mercaders o prestadors de diners (usurers), i que les matances s’acabessin sempre amb el saqueig i la confiscació dels béns de les víctimes, certament es va convertir en un motiu més per a perseguir-los.

La lluita per la supremacia entre l’Església i l’imperi

Les transformacions econòmiques i socials que hem descrit es van produir en una Europa que ja no estava amenaçada per enemics exteriors i que havia assolit una certa estabilitat política dins les seves fronteres. Cal dir, abans que res, que quan parlem d’Europa a l’edat mitjana hem de treure’ns del cap el que el terme significa avui per a nosaltres. Aleshores no existien estats nacionals amb fronteres precises i, a més, encara no s’havien perfilat el que serien els trets distintius de les nacions modernes, és a dir, la unitat política, l’homogeneïtat lingüística, l’existència de lleis i tradicions comunes, etc. L’espai geogràfic europeu es presentava com un mosaic de pobles diferents, de vegades molt diferents per origen i costums, pobles que s’havien barrejat i superposat els uns als altres en una llarga successió de migracions i invasions a l’interior d’una àrea geogràfica que anteriorment havia estat dominada en bona part per l’imperi Romà. Allà on la presència romana havia durat més temps i s’havia consolidat més, com a la part del centre i el sud de l’Europa occidental, havia deixat vestigis importants en les llengües vulgars (les llengües parlades normalment pel poble). De fet, com que molt poca gent sabia llegir i escriure, molts pocs coneixien el llatí, tot i que fins als segles X-XI va continuar essent l’única llengua escrita.

Però si la major part de la població ja no parlava llatí, a moltes regions d’Europa es parlaven llengües que en derivaven, anomenades llengües romàniques o neollatines. Aquestes llengües tenien el llatí com a base i punt de partida, però el pas del temps les havia anat “polint” i enriquint amb la incorporació d’estructures de llengües locals antigues, la formació de cultismes i els manlleus constants d’altres llengües. En altres llocs, a les illes Britàniques o a les regions situades a l’est del riu Rin, per exemple, com que la presència romana havia estat més superficial, les llengües parlades eren d’origen germànic.

Aleshores, què mantenia units pobles tan diferents, que parlaven llengües diferents i que tenien tradicions i històries tan distintes i sovint en pugna entre ells?

La resposta a aquesta interessant qüestió és donada pel fet que les diferents poblacions sentien que pertanyien a un mateix món, que tenia en la religió cristiana el factor d’unificació principal. La gent sentia que pertanyia a la “nació cristiana”, i les úniques fronteres clares que percebia com a tals eren les que la separaven dels no cristians. Aquest sentit de pertinença a un món comú havia estat important durant el període llarg i difícil de l’alta edat mitjana, i la gent encara el posseïa profundament, bé que la gran recuperació econòmica després de l’any 1000 conduïa progressivament cap al naixement de noves formes polítiques i territorials: els comuns i els estats nacionals.

La lluita de les investidures

El papat i l’imperi eren les dues institucions polítiques que representaven la unitat dels pobles de l’Europa medieval. Totes dues s’erigien en dipositàries d’un poder universal emanat directament de Déu. Però precisament aquest origen sagrat comú sovint les feia entrar en competència entre elles, i aquesta competència esdevenia un enfrontament obert quan l’autoritat espiritual del papa entrava en el camp polític, que era sota la jurisdicció de l’emperador, o quan l’autoritat imperial s’exercia sobre les estructures eclesiàstiques. El conflicte sobre qui havia de nomenar els bisbes, que essent titulars de feus també tenien atribucions polítiques (bisbes comtes), ja s’havia manifestat al segle X. Però un papa de gran energia, Gregori VII, va tornar a discutir els acords favorables al poder imperial assolits en temps dels emperadors de la dinastia de Saxònia. Gregori VII, que havia estat autor d’una obra de reforma profunda del funcionament dels organismes religiosos, volia ressuscitar el gran projecte medieval de la teocràcia amb l’afermament del poder espiritual del papa sobre qualsevol altra autoritat política.

El projecte de Gregori VII va topar amb l’oposició de l’emperador Enric IV de Francònia. Això va donar lloc a la lluita de les Investidures, conflicte que rebé aquest nom perquè s’havia de decidir qui tenia l’autoritat per a investir els bisbes i que va atènyer la màxima aspresa amb l’excomunió i la deposició d’Enric IV per part del papa. Arran d’aquest episodi, Enric IV, que es trobava en una situació compromesa per la rebel·lió d’una part de l’aristocràcia laica i eclesiàstica alemanya, va haver d’anar a Itàlia, al castell de Canossa, per a retre homenatge al papa. Després de concessions mútues, el conflicte es va resoldre amb una solució de compromís (concordat de Worms) el 1122, quan els protagonistes principals ja eren morts feia temps. Però els conflictes entre el papat i l’imperi no van desaparèixer amb aquell concordat, ja que van caracteritzar profundament tota l’última època de l’edat mitjana.

La reforma de l’Església i l’enfortiment del poder papal

La relació entre la vida d’un home medieval i la seva fe religiosa era tan estreta que els canvis de l’una comportaven necessàriament canvis en l’altra. A tot el món cristià es va fer palesa l’exigència d’una renovació tant de les formes de la pràctica religiosa com de les institucions en què aquesta s’articulava. Ja al segle X s’havia iniciat al sud de França, a l’abadia benedictina de Cluny, un vast moviment de reforma de l’organització monàstica. A partir de Cluny es van fundar moltes més abadies, i els monjos que hi pertanyien (anomenats precisament cluniacencs) van constituir un orde religiós, el primer en la història de l’Església, que ben aviat es va guanyar el respecte de tot el món cristià. L’objectiu del moviment cluniacenc era redreçar la moral de la vida eclesiàstica i reafirmar la funció específica del clergat, que havia de donar exemple amb la seva vida. Així, es va negar als sacerdots el dret de tenir esposa i es va condemnar el costum de comprar o vendre per diners els càrrecs eclesiàstics (simonia).

En sostreure’s a l’autoritat local dels bisbes i reconèixer com a prioritària la jerarquia interna del propi orde —a més de la del papa, naturalment—, els cluniacencs es van posar en la situació de poder criticar l’alt clergat, i sovint es van trobar al costat de moviments de rebel·lió popular. Aquests moviments van ser particularment actius a la Toscana i la Llombardia italianes.

La influència de la reforma de Cluny a Catalunya es va deixar sentir sobretot a la primera meitat del segle XI, protagonitzada per centres com Cuixà i Ripoll, que aleshores encara depenien molt dels ordes establerts al Llenguadoc i a la Provença. La revifalla monacal, ja sota les regles del Císter, es va consolidar arran del concili IV del Laterà (1215) i, posteriorment, gràcies a la protecció del papa Benet XII.

La clau de la consolidació i la proliferació dels grans monestirs catalans, com Santes Creus i Poblet, fundats quasi simultàniament a mitjan segle XII gràcies a una concessió de terres feta per Berenguer IV i a la protecció de la casa de Montcada, s’ha de relacionar amb el gran esforç de la Reconquesta i, especialment, amb el repoblament de la Catalunya Nova (a ponent i al sud del Llobregat). Com a centres aïllats en una terra de ningú, que per això s’anomenava “desert”, ben aviat es van fundar “granges” i diferents explotacions que es distribuïen al voltant del centre protegit per fermes muralles. Aquestes instal·lacions acollien el culte religiós, els espais culturals, les diverses manufactures, els centres hospitalaris i de beneficència i altres, distribuint-ho tot segons una reglamentació rígida i minuciosa. A més, en poc temps, alguns monestirs van esdevenir veritables centres de poder en aliança amb la casa comtal barcelonina, i amb capacitat d’estendre’s per Aragó i el País Valencià.

Cap a la meitat del segle XI es van succeir diversos papes actius en l’obra de la reforma eclesiàstica, contraris a tota ingerència de laics (i per tant també de l’emperador) en l’establiment de la jerarquia eclesiàstica i defensors de la primacia absoluta de l’Església de Roma i, doncs, del papa, sobre les altres autoritats religioses. Aquesta darrera pretensió va ser combatuda pel patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari. La rigidesa de les posicions respectives (sobretot de la papal, defensada pel cardenal de Silva Candida) va menar el 1054 al Cisma d’Orient, la separació de l’Església oriental (o grega) de la romana.

El projecte de reforma i d’exaltació de la supremacia papal va arribar al seu apogeu amb el pontificat de Gregori VII (1073-85). Aquest papa no solament va representar un dels moments de més força de l’Església en la història medieval, sinó que va establir regles precises que l’Església havia d’obeir en la seva relació amb el poder polític. En el Dictatus papae (o ‘Prescripcions papals’), del 1075, a més d’exaltar la supremacia del papa sobre els bisbes i els cònsols, va presentar vint-i-set proposicions en què afirmava sense equívocs la superioritat del pontífex sobre tots els sobirans i sobre el mateix emperador.

Un cop posats per escrit i aprovats, també calia que aquests principis es respectessin, per a la qual cosa eren necessaris pontífexs de caràcter fort, capaços de fer valer tot el pes de la seva autoritat. Un d’aquests va ser certament Innocenci III, que va ser papa quasi un segle després de Gregori VII, entre el 1198 i el 1216.

Recuperant les idees contingudes en el Dictatus papae, va afirmar la superioritat del poder espiritual del papa respecte del polític dels sobirans (“És més gran qui beneeix que qui és beneït; per tant, té més dignitat el sacerdoci que el regne”, deia) i no va tenir escrúpols a intervenir directament en les lluites polítiques del seu temps per imposar-hi la seva autoritat superior. Així, va obtenir l’homenatge feudal de molts sobirans europeus i la submissió del rei de França, Felip August; va posar sota la seva alta sobirania el regne de Sicília a la fi de la dinastia normanda; va intervenir en les eleccions imperials, i va afavorir l’ascens al tron del jove rei de Sicília Frederic de Suàbia, del qual era tutor; va impulsar la quarta croada, que en realitat va desembocar en la conquesta de Constantinoble i en la creació de l’imperi Romà d’Orient; i va defensar l’acció de cristianització de les poblacions bàltiques duta a terme pels ordes religiosocavallerescs dels Cavallers Teutònics i Portaespases, que mitjançant la violència van aconseguir extensos dominis territorials a la regió. El gran paper polític exercit per l’enèrgic papa no va tenir continuïtat després de la seva mort.

Moviments herètics i ordres monàstics

Si bé a través de figures com la de Gregori VII i Innocenci III l’Església es reforçava en la seva relació amb el poder polític, això no millorava, en canvi, la relació amb les classes populars, que no trobaven en l’Església una força que els protegís, ans al contrari, la sentien allunyada dels seus problemes. En aquest ambient van néixer moviments religiosos de caràcter popular, que demanaven una renovació de la vida religiosa i alhora manifestaven reivindicacions de caràcter social (reducció de les obligacions feudals, disminució dels delmes que pagaven a l’Església, etc.). Aquests moviments van arrelar sobretot a les ciutats i, més enllà de les grans diferències existents entre ells, tots tenien en comú el mateix desig de renovar l’esperit de l’Evangeli, de tornar a una Església pobra i no corrompuda per la intromissió dels poderosos, com havia estat l’Església originària constituïda per la comunitat dels apòstols. La radicalitat de les exigències en matèria religiosa i social sovint feia que aquests moviments fossin vistos com un perill per les autoritats eclesiàstiques i civils.

Quan l’enfrontament obert esclatava i es qüestionava la mateixa autoritat del papa i els bisbes, els moviments eren declarats herètics, situats fora de l’Església i assenyalats com a enemics. Aleshores, tant l’autoritat política com la religiosa, d’acord en l’oposició a tot moviment subversiu que amenacés el seu poder, desencadenaven la repressió contra ells. Quasi tots els moviments herètics van ser escombrats i dissolts, en alguns casos a força de grans matances, com les que van patir els càtars de la Provença, els quals van ser objecte d’una veritable croada, promoguda contra ells pel papa Innocenci III (vegeu “Una croada dins el món cristià”). Van ser molt pocs els que, com els valdesos (del nom del fundador, Pere Valdès), van aconseguir sobreviure amagant-se a les muntanyes.

A més de la repressió violenta, l’Església també va utilitzar una altra arma contra els heretges: la dels ordes mendicants. Els monjos que en formaven part posaven en pràctica els mateixos principis de pobresa que reclamaven les classes populars, però ho feien mantenint-se rigorosament obedients a les jerarquies eclesiàstiques. Aquests ordes van ser el dominicà, fundat per Domingo de Guzmán, i el franciscà, fundat per Francesc d’Assís, tots dos actius al començament del segle XIII. Els dominicans van tenir un paper fonamental en les institucions eclesiàstiques constituïdes per combatre els herètics, com el tribunal de la Inquisició, consolidat entre el 1231 i el 1252. Els franciscans, per la seva banda, després de la mort del seu fundador es van dividir en dos corrents; els que volien aplicar la regla de la pobresa de manera més radical van ser declarats heretges i perseguits per l’autoritat eclesiàstica.

La política imperial de la casa de Suàbia

Després de la fi de la lluita de les Investidures, a Germània s’havia encetat una fase confusa de conflictes per la corona imperial entre les cases de Baviera i de Suàbia (una regió entre Baviera i Baden-Württemberg, al sud-oest d’Alemanya) i els nobles que les defensaven, anomenats güelfs i gibel·lins respectivament, termes que més tard s’aplicarien als defensors dels papes i als dels emperadors. Aquest període de lluites intestines va durar més d’un segle i va produir un gran debilitament de l’autoritat imperial, tant a Germània com sobretot al nord i el centre d’Itàlia, on floria l’experiència comunal.

Frederic I de Suàbia, que va pujar al tron el 1152, va intentar posar remei a aquesta situació d’anarquia. Assegurant-se el suport de la gran noblesa alemanya, va consolidar la seva base de poder a Germània. Després es va proposar restaurar l’autoritat imperial a Itàlia, imposar-se al papat i els comuns, que amb el temps s’havien atribuït drets i prerrogatives imperials en matèria de taxes i d’elecció dels càrrecs polítics, i també assegurar-se la subordinació dels regnes nacionals a l’imperi. Però la seva política, legitimada per la concepció del paper imperial pròpia del dret romà, va trobar una gran resistència tant per part de l’Església, defensora dels ideals teocràtics de Gregori VII, com dels comuns italians, decidits a conservar la seva autonomia.

Frederic I, anomenat Barba-roja, aprofitant-se dels conflictes que enfrontaven alguns comuns, va intentar aïllar els que li eren més hostils i va reafirmar la plenitud dels drets imperials. Però els comuns es van unir en lligues, agrupades en la Lliga llombarda, defensada pel papa. En la batalla decisiva de Legnano (1176), Frederic va ser derrotat i va haver d’acceptar la pau de Constança (1183), que confirmava l’alta sobirania imperial però reconeixia una àmplia autonomia als comuns. La política de Barba-roja fou continuada pel seu fill Enric VI, que s’havia casat amb Constança d’Altavilla, hereva del tron normand de Sicília, però la seva mort sobtada en va impedir la realització, i va provocar un període d’eclipsi del poder de la casa de Suàbia. A Germània es va iniciar una altra època de guerres i anarquia, a la qual va posar fi en part Frederic II, fill d’Enric VI, rei de Sicília des del 1198 sota la tutela del papa Innocenci III. Elegit rei de Germània el 1212 amb el suport decisiu del papa Innocenci (havent fet la promesa solemne, aviat traïda, de no unir la corona imperial i la de Sicília) i consagrat emperador el 1220, Frederic II va fer del sud d’Itàlia el pilar del seu poder. Si el regne normand havia acabat a mans dels grans feudataris (els barons) que havien pres a la monarquia bona part dels seus poders, amb Frederic II les coses van canviar molt de pressa.

Totes les funcions polítiques i econòmiques es van concentrar sòlidament a les mans del rei i els seus funcionaris; les autonomies i els poders locals (bisbes, barons, ciutats) van desaparèixer; el saqueig i la destrucció van colpir aquells castells i ciutats que volien prendre massa iniciatives, com encunyar moneda o administrar justícia. Així, Frederic II va donar vida, a la primera meitat del segle XIII, a la forma més evolucionada de centralització estatal de l’Europa de l’època, i va governar el seu regne gràcies a una burocràcia d’origen bizantí i musulmà, la seva aliada més fidel. Amb les Constitucions de Melfi (1231), Frederic va proclamar la concentració de tot el poder a les seves mans, va prohibir tota usurpació de poders públics per part dels barons i va negar les autonomies ciutadanes. Palerm, seu de la cort de l’emperador, es va convertir en un dels centres culturals més importants d’Europa.

Però la glòria cultural de Frederic II (ell mateix home culte i poeta) no va anar acompanyada pels èxits polítics que pretenia. Abandonada Germània al seu destí feudal, l’emperador va intentar sotmetre al seu poder els comuns del nord d’Itàlia, i es va consumir en esgotadores batalles contra la Lliga llombarda reformada que mai no van dur a res. El suport que els comuns van rebre del papat, temorós de la formació d’un poder imperial fort al nord i al sud dels seus territoris a la Itàlia central, va ser decisiu. Innocenci III excomunicà l’emperador i llançà contra seu una croada (1245). Quan va morir, el 1250, Frederic II estava preparant el contraatac militar contra els comuns i el papat, però ningú no va recollir l’herència dels seus somnis.

El 1258, un fill il·legítim de Frederic II, Manfred, va aconseguir fer-se coronar rei de Sicília, i va assumir el liderat del partit gibel·lí a Itàlia. El papa Climent IV, intuint el perill que representava, va oferir la corona de Sicília a un poderós feudatari francès, Carles d’Anjou, germà de Lluís IX, rei de França. Carles va acceptar i va derrotar primer Manfred a Benavento (1266), i després el jove Conrad de Suàbia, nebot de Frederic II, i va instaurar el domini francès al sud d’Itàlia. Però el 1282, Sicília es va rebel·lar contra la dominació francesa (episodi conegut com les Vespres Sicilianes, tema recollit per G. Verdi en l’òpera homònima amb llibret d’A.-E. Scribe). Descontents amb el govern de Carles I de Nàpols, els sicilians es van revoltar i van demanar la intervenció de Pere II de Catalunya-Aragó, que finalment va ser coronat rei de l’illa, fet que va marcar l’inici de la llarga dominació catalana de Sicília.

La mort de Frederic II i la derrota dels seus hereus, amb la fi de la dinastia dels Hohenstaufen de Suàbia van marcar la derrota de la potència imperial. Així, el paper de l’emperador es va limitar a l’àmbit territorial alemany.

Bonifaci VIII i la decadència del papat

Si amb Frederic II s’esfumava l’ideal d’un imperi capaç d’imposar-se a qualsevol altre poder a escala europea, al mateix segle XIII també periclitava el somni de supremacia universal del papat. Tot i que els segles que havien vist la lluita de les Investidures i la derrota de Frederic II havien dut l’Església (sobretot amb els papes Gregori VII i Innocenci III) a la convicció profunda de la superioritat del seu poder espiritual per damunt del terrenal de l’emperador, la nova realitat política de les monarquies nacionals emergents canvià totalment les regles del joc.

Cap al final del segle XIII, el papa Bonifaci VIII va creure que podia continuar la política de supremacia dels seus predecessors, dictant lleis als sobirans d’Europa i celebrant els triomfs del poder papal amb la convocació a Roma de pelegrins de tot Europa amb motiu del Jubileu (també anomenat “Any sant”), el 1300. El pontífex, però, va topar aviat amb la resistència del rei de França, Felip el Bell. La causa desencadenant del conflicte va ser la política de consolidació del poder reial que el rei francès perseguia i que s’adreçava contra els privilegis tradicionals.

Quan Felip va imposar al clergat francès el pagament d’una sèrie d’impostos dels quals tradicionalment quedava exempt, i va arrestar un bisbe que li havia plantat cara, Bonifaci, amb la butlla Unam sanctam, va exposar la seva concepció teocràtica de les relacions entre l’Església i el poder polític, tot defensant la supremacia eclesiàstica sobre el poder terrenal: “L’espasa espiritual i l’espasa material són totes dues a les mans de l’Església; la segona s’ha d’utilitzar al servei de l’Església, i la primera, l’ha d’utilitzar l’Església directament [...] Cal que una de les dues espases se sotmeti a l’altra i que el poder temporal se subordini a l’espiritual”. Felip, obtingut el suport dels Estats generals i de l’assemblea representativa de les classes socials, el 1303 va enviar a Itàlia un exèrcit contra el papa, que va ser empresonat temporalment i va patir l’ultratge d’una bufetada (el conegut episodi de la “bufetada d’Anagni”).

Fracassava, doncs, el pla de la supremacia del papat sobre els prínceps cristians. Dos anys més tard, el successor de Bonifaci, el francès Climent V, fins i tot va traslladar la seu papal de Roma a Avinyó, a França, sota el control directe dels reis francesos.

La crisi d’Avinyó i el Cisma d’Occident

La màxima institució de l’Església, el papat, havia assumit, doncs, al final del segle XIV, posicions que l’allunyaven irreparablement de la idea d’una cristiandat supranacional, per vincular el seu destí de manera absoluta i unilateral al de la corona de França.

El papa Climent V no solament havia traslladat la seva residència de Roma a Avinyó, sinó que també havia donat suport amb la seva autoritat a Felip el Bell, quan aquest es va apoderar de les riqueses dels cavallers del Temple. En 1305-78, set pontífexs, tots francesos, van residir establement a Avinyó, sotmesos a la voluntat del rei de França. En aquella època, Avinyó va esdevenir una cort esplèndida, luxosa i culta, però mancada totalment de valors espirituals. Mentrestant, a les terres que havien estat dominades directament pel papa, els comuns lliures i les famílies aristòcrates de Roma havien reconstituït del tot la seva autonomia i els seus poders feudals.

A partir del 1350, els papes van començar a considerar la possibilitat de tornar a Roma, per restaurar l’autoritat del pontífex sobre els dominis del centre d’Itàlia. El 1377, Gregori XI hi va traslladar finalment la Santa Seu, però després de la seva mort (1378) els cardenals italians van elegir un papa a Roma i els francesos un antipapa a Avinyó. Durant quasi quaranta anys (els que va durar el Cisma d’Occident), l’Església es va trobar partida en dos, amb dos pontífexs, un de reconegut per la major part dels cristians (el papa de Roma) i l’altre pels reis de França, Nàpols i els sobirans castellans. El papa Climent va ser substituït pel cardenal aragonès Pero Martines de Luna, que va prendre el nom de Benet XIII (o papa Luna). Va comptar amb el suport dels monarques de la corona d’Aragó, sobretot de Martí l’Humà, el qual havia abandonat la prudent neutralitat que havia caracteritzat el regnat de Pere el Cerimoniós. El cisma no es va resoldre parcialment fins el 1417, amb l’elecció de Martí V, papa d’una cristiandat finalment reunificada, el qual, però, va haver de prometre que governaria juntament amb el concili dels cardenals, que esdevindria un òrgan de l’Església convocat amb una periodicitat breu. L’escàndol per a l’Església havia estat gran. El papa Luna va quedar definitivament aïllat arran del concili de Constança (1414-18). Però, a la corona d’Aragó, Ferran d’Antequera li va romandre fidel i el cisma es va mantenir aquí fins el 1429. Al seu reducte de Peníscola, Benet XIII va ser succeït per Climent VIII (1423-29), que al capdavall seria utilitzat pels monarques aragonesos com a moneda de canvi en el seu litigi amb el papa de Roma, obert a causa d’unes possessions italianes. El Cisma d’Occident no va tenir cap justificació veritablement religiosa, sinó que, com va ser evident per a tothom, tenia relació amb la llarga guerra entre França i Anglaterra. Marcava, doncs, la submissió de l’autoritat espiritual i la política ja no a l’autoritat imperial sinó a la dels estats nacionals i dels senyors terratinents.

Els orígens de l’estat modern a Europa

Al final del segle XII, a Europa es van començar a definir els estats moderns, si bé les ciutats i les monarquies territorials van esdevenir els protagonistes de la vida política.

ECSA

Als últims segles de l’edat mitjana es va començar a perfilar a l’Europa occidental un nou tipus d’organització política, que els historiadors defineixen com a estat modern. Malgrat que els estudiosos donen diverses datacions dels orígens d’aquest tipus d’organització, estan bàsicament d’acord a distingir tres fases principals en la formació de l’estat modern: 1) l’estat dels estaments, als segles XII-XVI, caracteritzada per ser una fase de transició entre la societat feudal i l’estat modern madur; 2) l’estat absolut, a partir del segle XVII, i 3) l’estat representatiu, a partir del segle XVIII, sobretot des de les revolucions liberals nord-americana i francesa.

L’època feudal s’havia caracteritzat per tres grans institucions polítiques: les autoritats universals de l’imperi (l’imperi carolingi i després el romanogermànic) i de l’Església catòlica i la senyoria feudal. Imperi, Església i feudalisme havien representat durant segles els pilars de la vida pública a Occident.

A partir del segle XII, però, les ciutats i les monarquies territorials van anar emergint a poc a poc com a nous protagonistes de la vida política. Les ciutats van donar vida a formes d’autonomia política més o menys rellevants a diverses regions d’Europa, sobretot al nord i el centre d’Itàlia i als Països Baixos; les monarquies territorials, al seu torn, es van imposar progressivament en àrees cada vegada més extenses, sobretot a França, Anglaterra i Espanya.

L’estat dels estaments

L’estat dels estaments va ser la forma predominant d’organització política a l’Europa occidental entre els segles XII i XVI. Es caracteritzava per la presència d’organismes polítics col·legials, que els sobirans convocaven quan ho consideraven oportú, constituïts per membres del clergat i de la noblesa i per representants de la burgesia urbana. Aquestes assemblees —estats generals i provincials a França, corts al regne de Catalunya-Aragó o la cambra dels lords a Anglaterra— tractaven amb els sobirans les qüestions principals d’interès col·lectiu, en especial les relacionades amb la imposició de tributs. Així, hi havia un dualisme de poders, per dir-ho d’alguna manera, l’un representat pel rei i el seu govern i l’altre pels organismes d’estament. Els anys compresos entre la fi del segle XIII i la fi del XIV, en què Europa es va veure afectada per crisis econòmiques, guerres, grans caresties i epidèmies de pesta, van ser decisius per al pas de la societat i el règim polític feudal a les primeres formes d’estat de la baixa edat mitjana. En aquesta època, l’imperi i l’Església van perdre la força que n’havien fet els protagonistes de la història a l’alta edat mitjana i, a més, la noblesa feudal també va entrar en una crisi econòmica i política imparable.

Els grans conflictes militars, els exemples més significatius dels quals són les guerres entre francesos i anglesos, van tenir un paper decisiu en la manifestació d’una característica essencial de l’estat modern, com és la imposició fiscal i, paral·lelament, l’obligació de la població de garantir la subsistència dels exèrcits. En el sistema feudal, els vassalls asseguraven al rei un ajut militar i financer només en casos puntuals i limitats segons modalitats rigorosament determinades. Aquests límits i aquests procediments eren del tot inadequats a les exigències de les noves guerres, en les quals intervenien molts homes armats i nous mitjans tècnics. Per a les noves exigències bèl·liques calien tropes preparades per a tota mena d’operacions militars i disponibles durant llargs períodes de temps. A més, es requerien grans recursos financers, que només una imposició fiscal estesa a un gran nombre de súbdits podia garantir.

Els impostos i les guerres, doncs, van ser complementaris i es van alimentar mútuament, i van contribuir a posar en crisi el sistema feudal. En efecte, en aquest sistema, no solament eren molt puntuals les prestacions militars al sobirà, sinó que també les mateixes obligacions fiscals dels súbdits eren molt reduïdes. Els sobirans carolingis, per exemple, exercien un autèntic poder, també de tipus fiscal, només en els dominis directes de la corona, com eren les grans propietats agrícoles administrades per funcionaris de confiança del rei, mentre que a la resta de territoris el poder imperial era indirecte, ja que s’exercia a través dels senyors feudals. Eren aquests els qui tenien un poder d’imposició fiscal sobre els camperols, i també altres poders públics, com el de jutjar i castigar i el de reclutar tropes.

Per justificar les seves pretensions fiscals i militars, els sobirans europeus van recórrer a noves raons, que havien de poder persuadir els súbdits. Van apel·lar al bé comú, que calia defensar contra els enemics, i als interessos col·lectius, que calia protegir. Aquest discurs no tenia res de feudal, ja que el rei no exigia els impostos com a senyor situat en una escala jeràrquica de senyors i vassalls, i per tant segons uns límits i uns procediments codificats, sinó com a cap de la comunitat política, com a garant de l’estat del regne. I, així, no era per casualitat que del terme estat, derivat del llatí status entès com a ‘condició’, nasqués més tard el terme modern d’estat, entès com a ‘ordenament polític dotat d’una força de comandament’.

Aquests desenvolupaments institucionals i socials van ser acceptats amb reticència. Les classes feudals van intentar conservar els seus privilegis; les classes burgeses ciutadanes, ampliar la seva autonomia, i les classes populars, defensar-se de l’obligació de més impostos, que s’afegien als que ja lliuraven als senyors locals. Per tant, els sobirans dels estats nacionals emergents no tan sols van haver d’imposar la seva autoritat per la força, sinó que també van haver de buscar el consens de les forces socials més representatives. D’aquesta exigència van néixer les assemblees dels estaments, sorgides de la viva dialèctica entre les tendències centralistes dels sobirans i la defensa dels interessos, sovint oposats, de les forces socials, llevat dels treballadors rurals i els sectors populars més pobres, que van quedar fora d’aquestes formes de representació.

Mitjançant aquesta dialèctica entre els sobirans i els estaments, i dels estaments entre ells, va ser eliminat progressivament el sistema feudal basat en la fragmentació del poder polític. Mentre que a l’època feudal cada senyor era en essència un rei dels seus dominis, en la mesura que impartia justícia, reclutava soldats o encunyava moneda, ara, en canvi, es va poder dur a terme una unificació política i territorial gradual al voltant de les dinasties regnants i amb el suport, bé que “contractat”, de l’assemblea dels estaments. En aquesta obra d’unificació, les monarquies van tenir èxit sobretot a França, Anglaterra i Espanya. Aquí van néixer els primers grans regnes europeus de la baixa edat mitjana, mentre que en altres zones d’Europa —en concret la regió germànica i la italiana— l’estat es va realitzar en la forma de principats de dimensions només regionals.

El pas de la societat feudal a la dominada per aquest primitiu estat dels estaments es va caracteritzar per diversos factors, entre els quals destaquen principalment: la tendència a una progressiva unificació territorial; la formació d’un exèrcit reial i d’un cos de funcionaris (burocràcia); la instauració d’un sistema fiscal que els suportés; la creació d’una organització de jutges i de tribunals nomenats pel rei i, per tant, no sotmesos a l’autoritat dels senyors feudals; l’establiment de codis escrits per a regular, al marge de les interpretacions particulars, les relacions socials i econòmiques; la progressiva limitació del poder i l’autonomia del clergat, i la creació de les assemblees polítiques estamentals.

La formació de l’estat modern a França

La monarquia francesa va sorgir a la fi del segle X, amb l’elecció com a rei d’Hug Capet, comte de París, per part dels grans senyors feudals. Va néixer, així, una dinastia capetiana que duraria ininterrompudament uns tres segles i mig, fins que el 1328 va començar la dinastia dels Valois. En aquests segles, la corona que inicialment controlava un territori molt petit a l’Île-de-France, més petit que el dels prínceps feudals francesos, va aconseguir fer-se poderosa i expandir-se territorialment, gràcies al suport de les forces ciutadanes i burgeses i al fet de convertir-se en el símbol i el centre de la lluita contra Anglaterra, que posseïa la part occidental de França arran de l’ascens al tron anglès de la dinastia dels Plantagenet, d’origen francès.

Al llarg del segle XI i també del XII l’obra d’estabilització del regne va topar durament amb el poder dels senyors feudals més grans (els ducs d’Aquitània, Normandia, Bretanya i Borgonya, i els comtes de Tolosa, Flandes i Xampanya), que en la pràctica es comportaven com a sobirans autònoms. Al seu torn, la noblesa menor constituïa un factor preocupant d’inestabilitat social, tant per la configuració de poders locals àmpliament autònoms, basats en la possessió d’un castell, com per la turbulència dels nombrosos fills no primogènits de les cases senyorials, sense perspectives quant a la possessió de terres i feus, que vivien de robatoris i sembraven la violència pel país. Per resoldre aquesta situació, la monarquia es va valer de l’important suport de l’Església, que a més de confirmar el paper “diví” de la monarquia i els seus drets, de moment només teòrics, i de controlar políticament els vassalls, treballava per pacificar la violència dels nobles amb la introducció, per exemple, de figures com la “treva de Déu”, que imposava la suspensió de les activitats bèl·liques durant algunes èpoques de l’any o dies de la setmana, alhora que mirava de canalitzar-la cap a una altra banda, per exemple amb la “invenció” de les croades contra els infidels, les quals orientaven fora de l’àmbit europeu les tensions que hi esclataven. Amb una política de consolidació i engrandiment de les possessions familiars i de creació d’una xarxa sòlida de relacions vassallàtiques, als segles XII i XIII, la monarquia capetiana va aconseguir consolidar l’autoritat reial, sotmetre els grans vassalls i imposar ordre a la petita noblesa. El sistema feudal va assumir aleshores l’aspecte d’un conjunt jeràrquic ordenat, que organitzava les realitats polítiques locals al voltant de la figura del rei i que en determinava les competències i el poder.

Felip II August, que va pujar al tron el 1180 i s’hi va mantenir quaranta-tres anys, va donar un impuls decisiu al desenvolupament de la monarquia francesa. El 27 de juliol de 1214, a la batalla de Bouvines, a la Flandes valona, les tropes franceses van derrotar les angleses del rei Joan Sense Terra, aliat amb l’emperador Otó IV de Brunswick, i van aconseguir arrabassar-li la Normandia i altres regions de la França occidental. Amb aquesta victòria, Felip II va esdevenir un protagonista de la història europea i va reforçar de manera decisiva el poder estatal dinàstic a França. A més, entre el 1208 i el 1229, la “croada” contra els albigesos —el moviment herètic que s’havia fet fort a la ciutat meridional d’Albi (vegeu “Una croada dins el món cristià”)— i la guerra paral·lela contra els comtes de Tolosa, nobles poderosíssims que els defensaven, van menar a l’annexió de bona part del sud de França al gran regne fundat per Hug Capet.

L’obra d’unificació política perseguida per Felip II es va expressar en la reordenació de les estructures burocràtiques i administratives de l’estat, amb la reorganització de la cort, o consell, del rei i la seva especialització en àmbits de competència. Per a l’afirmació de la justícia del rei per damunt de la feudal va ser important la institució de magistrats reials i d’un tribunal suprem al qual els súbdits es podien adreçar directament. Lluís VIII, el seu fill i successor, va estendre les conquestes del pare en arrabassar Poitou als anglesos.

Amb Lluís IX el Sant (1226-70), les tendències hegemòniques de la monarquia francesa es van manifestar plenament. Va continuar afavorint el desenvolupament de l’element burgès i de les forces urbanes, i va admetre al consell reial els representants dels gremis artesans i de mercaders. A través d’un cos d’inspectors va controlar de prop el funcionament administratiu de les províncies, confiat cada cop més a la màquina burocràtica de l’estat i cada cop menys a la noblesa local.

Un altre pas decisiu en la formació de l’estat francès es va fer amb Felip IV el Bell (1285-1314). Aquest sobirà, per satisfer les creixents exigències financeres del regne, va imposar al clergat el pagament d’impostos. Aquest fet va generar un conflicte polític amb el papa Bonifaci VIII, el qual va intentar defensar inútilment els privilegis tradicionals de l’Església i reafirmar el principi teocràtic de la supremacia del poder religiós per sobre del polític. Gràcies al valuós suport dels estats generals (l’assemblea) convocats el 1302, Felip el Bell va aconseguir imposar-se al pontífex. Encara més, en pocs anys va obligar el papat romà a traslladar-se a Avinyó, sota el control directe de l’estat francès. Durant el període avinyonès (1305-78) tots els papes van ser de nacionalitat francesa i imposats pels reis de París.

El 1307, Felip IV va dur a terme una altra gran operació política encaminada a reforçar el poder estatal. Va acusar els templers, un orde monàstic i militar nascut al segle XII per defensar els cristians que anaven a Terra Santa, de delictes gravíssims i els va fer processar. Els templers posseïen un gran patrimoni immobiliari i financer, i havien esdevingut els tresorers i els banquers del rei. Amb el procés i la seva condemna a la foguera sota l’acusació d’heretgia, Felip IV es va poder apoderar de totes les seves riqueses, i d’aquesta manera va donar un impuls decisiu a l’autoritat i la força de la monarquia francesa.

Els orígens de l’estat modern a Anglaterra

L’estat modern anglès va néixer arran de la invasió normanda de Guillem el Conqueridor, el 1066. Els nobles anglosaxons derrotats van veure expropiats els seus béns, i el poder monàrquic, precisament perquè havia nascut d’una victòria militar, aviat va aconseguir exercir una forta autoritat sobre els seus vassalls. Un signe evident d’aquesta autoritat va ser la redacció, el 1086, del Domesday Book, el cadastre de les propietats feudals (que també incloïa un cens de la població) de què s’ha parlat a “Les monarquies feudals i els normands”, mentre que al continent europeu la noblesa impedia amb èxit tota forma de cens i de control de les seves riqueses.

La monarquia anglesa, doncs, va obtenir la seva força del fet que, gràcies a la conquesta militar normanda, tot el sòl de l’illa era propietat del rei i, per tant, també els territoris que posseïen els nobles feudals continuaven pertanyent al sobirà. Però encara quedava una part de l’illa per conquerir, i els interessos de la dinastia i de les forces socials aristocràtiques i ciutadanes es van unir al voltant de l’objectiu comú d’expandir el domini del regne anglès cap a Gal·les, Escòcia i també cap a la veïna illa d’Irlanda. Amb Enric II Plantagenet (1154-89) va començar el procés d’expansió anglesa cap a Escòcia i Irlanda, que duraria molts segles. Gal·les, en canvi, va ser annexat al regne d’Anglaterra i es va assignar al príncep hereu ja el 1284.

Fill dels comtes d’Anjou, grans nobles feudals que controlaven extensos territoris a la França centreoccidental, i casat amb Elionor d’Aquitània, Enric Plantagenet va posar sota la sobirania de la monarquia anglesa la part occidental del territori francès. En política interior, va intensificar el control del poder central sobre els nobles i fins i tot es va arrogar el dret d’interferir en les eleccions episcopals, fet que va suscitar l’oposició del bisbe Thomas Becket, que fou assassinat a la catedral de Canterbury.

En certa manera, la situació política anglesa és l’oposada de la francesa. Mentre que els sobirans de París havien estat condicionats fortament des del començament pels grans senyors feudals i la seva actuació havia respost a l’objectiu d’alliberar l’autoritat reial de la tutela de la noblesa, els sobirans anglesos sempre havien tingut un gran poder centralitzat. Així, va ser la noblesa qui sovint va actuar per limitar l’autoritat del rei. És el que va passar concretament el 1215, quan els nobles van imposar a Joan Sense Terra la Magna Charta Libertarum, un document que assegurava algunes llibertats i privilegis als barons, sobretot quant a les imposicions fiscals, les detencions i els processos. Durant el regnat de Joan Sense Terra, la monarquia anglesa va perdre part dels seus dominis en territori francès.

A les dècades següents, la dialèctica entre els estaments (noblesa, clergat i burgesia urbana) encara es va fer més important i articulada. Cap a mitjan segle XIII va esclatar una revolta dels barons guiada per Simó de Montfort, que va imposar al sobirà les anomenades Provisions of Oxford (1258), amb les quals es confiava diverses activitats de govern a organismes formats per nobles. Per consolidar la seva posició, el 1265 Montfort va convocar un “parlament”, en el qual van participar, al costat dels grans nobles, representants de la petita noblesa i de la burgesia ciutadana, primer nucli de l’estructura bicameral pròpia de la futura història anglesa. En efecte, la reacció del rei Eduard I va menar el mateix any a la derrota de Simó de Montfort, però no va eliminar els principals assoliments polítics obtinguts els anys anteriors. Sota Eduard I es va començar a formar, al costat del Consell dels barons (Curia regis), també una Cambra dels Comuns, és a dir, dels representants de la burgesia urbana. A partir d’Eduard III (1327-77), la divisió entre la Cambra dels Lords o dels Pars i la Cambra dels Comuns es va fer estable, i des d’aleshores tots dos organismes es van convocar regularment de manera separada.

La guerra dels Cent Anys

Al començament del segle XIV, la monarquia anglesa mantenia en el si del regne de França una sola possessió feudal, que era el ducat de Gascunya, amb la ciutat de Bordeus. Anglaterra en rebia la major part de les seves importacions de vi i una gran quantitat d’ingressos duaners. Però aquest territori no era l’únic motiu de disputa entre les dues monarquies, ja que la regió de Flandes, amb les riques ciutats manufactureres de Gant, Ieper i Bruges, era teòricament un feu francès, però tenia un lligam econòmic molt més fort amb Anglaterra, d’on importava la llana i a on exportava teixits.

La mort sense hereus del rei de França Carles IV (1328) i el traspàs de la corona a la branca de Valois amb Felip VI van ser l’ocasió per a resoldre militarment la qüestió del control de dues regions econòmicament molt importants. Eduard III d’Anglaterra, fill d’una princesa francesa de l’extingida dinastia dels Capet, va proclamar els seus drets sobre el regne de França i va declarar la guerra a Felip VI el 1337. El llarg conflicte (1337-1453) que se’n seguí rep el nom de guerra dels Cent Anys, si bé no s’han d’imaginar 116 anys seguits de guerra, ja que els períodes d’activitat militar més intensos es poden situar en 1346-60, 1369-80, 1415-20 i 1429-53. Als intervals hi va haver treves més o menys precàries, tot i que cal recordar que el territori francès, l’escenari de tota la guerra, va ser la víctima permanent del bandolerisme dels senyors feudals i de les tropes mercenàries, de les revoltes camperoles i urbanes.

La guerra va avançar inicialment amb una fortuna desigual, però el 1392 el rei de França, Carles VI, va donar mostres de desequilibri mental, i els trenta anys següents va ocupar el tron un rei boig, incapaç de governar i de menar la guerra contra els anglesos. Tampoc no podia contrarestar el poder creixent del ducat de Borgonya, vassall de la corona francesa, que es va posar al capdavant de la facció de nobles filoanglesos (anomenada dels “borgonyons” i contraposada a la dels “armanyaguesos”) i que va arribar a rivalitzar en poder amb la mateixa corona de França després d’haver-se apoderat de Flandes, els Països Baixos i Luxemburg. Va ser un trentenni de guerres civils aspres en el si de la noblesa feudal francesa, i els anglesos se’n van aprofitar per derrotar els francesos a la batalla d’Azincourt, el 1415, i per fer una política de matrimonis que va dur Enric VI d’Anglaterra a cenyir-se la corona de França (1422). Aleshores, Carles, fill del rei boig Carles VI, va guerrejar contra els anglesos des de les seves possessions a la vall del Loira durant trenta anys de dures lluites, fins que el 1453 els va expulsar del sòl francès. A pesar d’alguns intents provocadors, les hostilitats no van ser represes. Amb tot, els anglesos van retenir Calais, i els seus monarques van portar el títol de rei de França fins el 1801.

França i Anglaterra després de la guerra dels Cent Anys

La guerra dels Cent Anys va significar per a França la recuperació d’un esperit nacional i la reconquesta de la unitat territorial nacional, a més de l’annexió del poderós ducat de Borgonya el 1477, quan Lluís XI de França va derrotar Carles el Temerari, duc de Borgonya. També va ser la fi de la concepció feudal tant de la guerra com del poder. La cavalleria de la noblesa feudal, amb el seu individualisme i les seves regles d’honor, va sortir derrotada sorollosament d’una guerra dominada per les tropes mercenàries que no coneixien ni les regles ni l’honor, sinó que exigien ser pagades amb or. A més, la imposició de les taxes per pagar els exèrcits mercenaris va ser un dels factors que van contribuir a l’afirmació del poder de la monarquia sobre la noblesa feudal, que preferia pagar en lloc de prestar serveis militars, sense preocupar-se per la pèrdua de poder que això comportava.

La guerra dels Cent Anys també va representar la fi del poder feudal per a Anglaterra. Immediatament després de la fi del conflicte, l’aristocràcia anglesa es va embrancar en una guerra sagnant per la successió al tron, que va enfrontar la família dels Lancaster (que tenia com a símbol una rosa vermella) i la dels York (rosa blanca). Al final de la guerra de les Dues Roses (1455-85), bona part de la vella aristocràcia feudal havia estat eliminada i la corona havia passat a la nova dinastia dels Tudor. Amb Enric VII Tudor (1485-1509), Anglaterra va posar fi als projectes d’expansió feudal al continent i es va dedicar més aviat a la construcció d’un aparell estatal com el que tenia la França de Lluís XI.

La Reconquesta i els orígens de l’estat modern al món hispànic

La Reconquesta entre el s XI i el final del s XIII. Els regnes cristians can reconquerir a batzegades i amb grans dificultats els territoris de la Península Ibèrica envaïts pels musulmans al començament del s VIII.

ECSA

A la Península Ibèrica, el procés de formació de l’estat modern va tenir una estreta relació amb la llarga lluita (la Reconquesta) dels principals estats cristians contra la dominació musulmana, a partir del segle VIII, de bona part del territori. Al segle X, el califat omeia de Còrdova havia assolit el seu màxim apogeu. Com que no havia aconseguit expandir-se a la regió dels Pirineus i al nord muntanyós, havia enfocat les seves energies cap a l’organització interna, amb la creació d’una estructura agrícola basada en l’ús racional dels escassos recursos hídrics de la meitat meridional de la Península, en el conreu intensiu dels escassos terrenys fèrtils, i en la ramaderia ovina i equina practicada als altiplans interiors. La tolerància dels califes havia permès obtenir l’ajut tant de la població cristiana com dels jueus; així es va donar vida a una indústria artesana refinada i apreciada, els productes de la qual eren coneguts a tot Occident.

Al començament del segle XI, la dinastia omeia es va acabar i el califat es va disgregar en diversos regnes autònoms. Els regnes cristians que s’havien format al nord de la Península i a la regió dels Pirineus (Lleó, Castella, Navarra, Aragó, Catalunya, que constituïen el baluard entre les forces de l’islam i la resta de l’Europa cristiana) es van aprofitar d’aquesta debilitació de l’Espanya musulmana.

Eren regnes habitats per gent de muntanya dedicada al pasturatge transhumant entre les valls i les planes, acostumats a enfrontaments continus amb els àrabs, que els disputaven l’ús de la plana, governats per reis que es consideraven pares del seu poble. A partir del segle XI, molts cavallers francs es van establir en aquests regnes, empesos pel desig de conquerir nous feus, d’arrabassar-los als àrabs infidels. En efecte, la situació de la França feudal començava aleshores a fer-se explosiva pel nombre excessiu de senyors feudals bel·licosos que no trobaven prou terres per les quals barallar-se. La guerra entre els regnes cristians i els “moros” va durar un parell de segles, amb alguns episodis d’heroisme com els descrits en el poema èpic del Cantar de mío Cid, la història de la gesta del Cid Campeador, un dels cabdills cristians de la Reconquesta.

L’afluència a la Península de guerrers marroquins almoràvits, una nova força islàmica tan rude i fanàtica com els cristians, va contribuir a alentir l’avançament dels cristians, que amb Alfons VI de Castella havien conquerit Toledo el 1085. Amb l’arribada dels almoràvits, es va iniciar el període d’involució de la civilització hispanomusulmana. En efecte, en establir a la Península una rígida ortodòxia religiosa, van començar a perseguir els jueus i els cristians, inclosos els ja convertits a l’islam, i van afeblir el front intern de resistència a la Reconquesta. La situació es va desbloquejar quan els reis de Castella, Portugal (un regne fundat a les costes atlàntiques per un nebot d’Alfons VI de Castella) i Catalunya-Aragó van aconseguir coordinar les seves forces i obtenir una victòria decisiva contra les tropes islàmiques a la batalla de Las Navas de Tolosa, que tingué lloc el 16 de juliol de 1212 a l’altiplà del mateix nom, prop de La Carolina (Jaén). En l’atac, els castellans, comandats pel seu rei Alfons VIII, van ocupar el centre; els navarresos, manats per Sanç VII, l’ala dreta; i els catalans i aragonesos, amb Pere I de Catalunya-Aragó al davant, el flanc esquerre. Arran de la desfeta, les forces àrabs es van retirar al regne de Granada, a la zona meridional de la Península, on van resistir fins el 1492.

La corona d’Aragó i l’expansió mediterrània

La corona d’Aragó és la denominació amb què es coneix la unió política entre el reialme d’Aragó i la Casa de Barcelona. És fruit del matrimoni, el 1137, entre Peronella, la filla del rei aragonès, i Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i marquès de Provença. Com a unitat política, va perdurar fins al començament del segle XVIII, que va ser derogada per Felip V de Borbó. En el moment de màxima esplendor aplegava els territoris esmentats més els regnes de Mallorca i València, els de Sicília, Sardenya i Nàpols, la senyoria de Montpeller i els ducats d’Atenes i Neopàtria. A més, el terme corona d’Aragó va identificar també l’esforç de la nova monarquia per imposar-se al vell poder senyorial. Però, de fet, com a concepte historiogràfic no va acabar d’imposar-se fins al segle XVI, gràcies a l’obra del gran historiador aragonès Jerónimo Zurita (1512-1580).

Durant el mateix temps de les grans croades, a la Península Ibèrica, la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) va neutralitzar definitivament el poder almohade i va permetre consolidar el gran esforç expansiu dels segles XI i XII. Els principals reis cristians van afermar les seves conquestes a la primera meitat del segle XIII; aquest és el cas d’Alfons IX de Lleó, Sanç II de Portugal o Ferran III de Castella (pare d’Alfons X el Savi), que en aquella època va arribar fins al cor d’Andalusia.

A la corona d’Aragó, la gran figura va ser Jaume I el Conqueridor (1208-1276), que va incorporar els reialmes de Mallorca (1229) i València (1232-45). L’expansió catalana cap al sud es pot considerar, en part, com el resultat de la derrota del rei aragonès Pere el Catòlic a Muret (1213), en el context de la croada contra els albigesos, i de l’acord posterior del tractat de Corbeil (1258), on es va sancionar definitivament la prohibició de l’expansió dels catalans per la França meridional. Paral·lelament, Jaume I va acabar topant al sud amb l’expansionisme de la corona de Castella, i va haver de tornar les conquestes de Múrcia al seu gendre, el rei Alfons X de Castella (1266). Així, doncs, la fi de l’expansió peninsular va permetre que la monarquia catalanoaragonesa consolidés la colonització interior aprofitant la bonança general de la centúria, i es beneficiés d’una certa tolerància establerta amb els jueus i els musulmans conquerits, sobretot a València; així mateix, va permetre afermar un període notable d’auge i esplendor cultural, que tan bé és representat en l’àmbit arquitectònic per les edificacions gòtiques religioses i civils. La monarquia va realitzar un notable esforç de consolidació jurídica i institucional, que va posar les bases d’un estat modern, amb les Corts catalanes, el Consell de Cent barceloní i el Consolat de Mar, entre altres entitats. Tot plegat, a més, va culminar amb un gran projecte d’expansió per la Mediterrània. Tot i pertànyer encara a un món cavalleresc propi dels anys de la plenitud senyorial, com queda reflectit per exemple en el seu Llibre dels feits, es pot afirmar que Jaume I va establir els fonaments del poder reial modern a Catalunya.

L’expansió mediterrània va ser narrada per les grans cròniques, com el Llibre del rei En Pere, de Bernat Desclot, i sobretot la Crònica de Ramon Muntaner, ell mateix membre de les tropes catalanes dels almogàvers (o la Gran Companyia de Llevant). Aquesta expansió es va perllongar durant els anomenats “anys gloriosos”, entre el 1213 i el 1336, i va convertir Catalunya en una de les grans potències medievals de la Mediterrània.

Aquesta política de consolidació institucional i d’expansió mediterrània va ser possible en bona part gràcies a l’existència d’un període de notable increment demogràfic i de prosperitat econòmica, sobretot al Principat de Catalunya. Al Regne de València, la tolerància envers els jueus i, sobretot, els musulmans va fer possible el manteniment dels alts índexs de la producció agrícola, molt especialment dels productes cars, com el cànem, el lli o el safrà. Més al nord, es va prosseguir el ritme de les rompudes i es va refermar el mas com a unitat de producció d’un gran dinamisme.

La prosperitat i l’equilibri interiors, així com el predomini polític i militar a la Mediterrània, van permetre situar Catalunya al centre d’una complexa xarxa comercial, que abastava des d’Alexandria i les costes del decadent imperi Bizantí fins a Creta i Xipre, Còrsega, Sardenya i Sicília, i de la costa de Provença i el Llenguadoc a la del nord d’Àfrica. Barcelona es va convertir en un important centre de distribució de productes de luxe, or i espècies cap al nord d’Europa, gràcies als contactes que mantenia amb els ports de la mar del Nord o amb les importants fires de la regió francesa de la Xampanya. El Consolat de Mar era la institució que regulava aquesta intensa i enrevessada activitat comercial i política.

Els regnes ibèrics

Al segle XIII, com hem vist, la situació política i territorial de la Península Ibèrica vivia una ebullició notable, que havia de tenir conseqüències de la màxima importància per a Europa. Gairebé acabada la Reconquesta, la Península era dividida en formacions territorials molt diferents entre elles. Navarra havia perdut importància i va conservar les seves antigues fronteres d’estat pirinenc. Els regnes de Lleó i Castella es van unir, i van esdevenir la potència territorial més important de la Península, bé que es ressentia de la manca de sortida a la Mediterrània. Portugal va esdevenir un lloc estratègic en les rutes que des de la Mediterrània duien al nord d’Europa a través de l’oceà Atlàntic. El regne d’Aragó, que el 1137 havia estès la seva sobirania a Barcelona i Catalunya i del qual s’ha dit que exercia de potència comercial mediterrània, va conquerir les Illes Balears per després adreçar la seva expansió cap a Sicília (1302) i Sardenya (1323).

En l’àmbit intern de cada regne, l’objectiu comú de la Reconquesta antimusulmana va fer convergir al voltant de les dinasties regnants els interessos dels estaments de la noblesa, el clergat i la burgesia ciutadana. En un clima que oscil·lava entre la col·laboració i el conflicte, els sobirans dels regnes ibèrics van intentar reforçar el seu poder. A Portugal, entre el 1211 i el 1279, Alfons II i Alfons III van intervenir per controlar i limitar els títols de propietat de les terres dels nobles i el clergat. A Castella, sota Alfons X (1252-84), es va fer una gran obra de codificació de les lleis, en favor de l’autoritat central monàrquica. D’aquesta manera va començar l’aliança entre els sobirans i la burgesia ciutadana, agrupada en hermandades (grups de ciutats antiaristocràtiques).

Com en altres llocs, l’aliança entre la monarquia i les classes urbanes també va ser un instrument fonamental de la política de centralització estatal. Els representants de les ciutats van entrar per primera vegada a les assemblees dels estaments, les corts, el 1218 a Catalunya, el 1250 a Castella i el 1254 a Portugal.

Amb èxit desigual, el procés de formació de la monarquia centralitzada i unificada a la Península va continuar durant tot el segle XIV, fins que a la meitat del segle següent va desembocar en la unió dels dos poderosos regnes de Castella i Catalunya-Aragó.

L’imperi germànic i les monarquies de l’Europa oriental i del nord

L’agrupació territorial i la concentració del poder a les mans de la monarquia, en detriment de la noblesa feudal, procés del qual va néixer l’estat modern, no es van dur a terme de la mateixa manera a tot Europa. Ja hem vist els diferents camins triats per la Itàlia centreseptentrional, amb la societat dels comuns i l’evolució d’aquests en senyories, que va anar acompanyada de la formació d’estats d’abast regional, cosa que també va introduir a Itàlia elements característics de l’estat modern però que no va menar a la constitució de veritables estats nacionals. A l’Europa central tampoc no es va produir un procés d’unificació en sentit estatal de les nombroses senyories de tota mena i extensió que constituïen l’imperi germànic. A les àrees perifèriques orientals i septentrionals es van formar, en canvi, monarquies nacionals, que van adquirir característiques diferents de les que distingien els estats nacionals de l’Europa occidental.

L’imperi germànic, hereu del Sacre Imperi Romanogermànic, al segle XIV s’havia dissolt definitivament. Dels tres nuclis territorials que tradicionalment el formaven, la Itàlia dels comuns en formava part només en teoria, i la Borgonya havia passat sota la sobirania del rei de França. Quant a Alemanya, era constituïda per tres grans principats territorials (Baviera, Saxònia i Brandenburg) i per un centenar de ciutats lliures, principats eclesiàstics i petites senyories feudals, tots nominalment dependents de l’emperador però de fet independents.

A més, les ciutats s’havien agrupat en poderoses associacions mercantils i polítiques, la principal de les quals era la Lliga Hanseàtica, formada per nombroses ciutats comercials situades a les costes de la mar del Nord i la Bàltica, i per altres d’interiors que hi comerciaven; la Lliga va adquirir un gran protagonisme comercial i polític a la regió bàltica. En aquest escenari, el poder dels emperadors era molt limitat i s’exercia com a màxim sobre els seus dominis directes. Després d’un parèntesi de govern imperial de la família dels Habsburg, els territoris de la qual eren a la perifèria de l’àrea alemanya, i després d’un intent desafortunat de restaurar a Itàlia l’autoritat imperial d’Enric VII de Luxemburg (1310-13), la corona imperial durant el segle XIV va conservar-se quasi sempre dins la família Luxemburg, que va fer de Bohèmia el nucli del seu poder territorial. Carles IV de Bohèmia va promulgar el 1356 la Butlla d’or, que regulava l’elecció imperial tot atribuint-la a set prínceps: quatre de laics (el rei de Bohèmia, el marquès de Brandenburg, el duc de Saxònia i el comte del Palatinat) i tres d’eclesiàstics (els arquebisbes de Trèveris, Magúncia i Colònia). El 1437, el títol imperial va tornar als Habsburg, que el van conservar fins el 1806.

A l’Europa oriental, als confins de les immenses planes russes, on convivien (i lluitaven) poblacions eslaves, alemanyes i hongareses, entre els segles XIV i XV es van consolidar els regnes de Bohèmia i Hongria, i sobretot el fort regne de Polònia, el primitiu nucli del qual es remuntava al segle X, que s’havia embrancat en una guerra secular i sagnant contra l’orde Teutònic, el qual després de les croades havia format un vast regne feudal a les terres que donen a la mar Bàltica. Al nord-est del regne de Polònia s’havia constituït al segle XIII, durant la resistència a l’expansionisme dels cavallers teutònics, el regne de Lituània, que va tenir una ràpida expansió cap al sud i l’est. El 1386, el príncep lituà Jogaila, en casar-se amb l’hereva al tron polonès, va unir tots dos regnes (Ladislau II de Polònia). L’estat polonesolituà tenia una gran extensió territorial, però políticament era dèbil a causa del caràcter electiu de la monarquia, fruit de la gran autonomia de què gaudia l’aristocràcia terratinent.

Més a l’est, a les grans planes russes de l’extrem d’Europa, costava de formar un estat unitari. Als segles X-XII, s’havia imposat a la regió la supremacia del principat de Kíev, sorgit de la unió de pobles eslaus i escandinaus (varegs); posteriorment, Kíev havia decaigut i havien guanyat importància altres principats, com els de Novgorod, Suzdal i Moscòvia. També aquests havien hagut de resistir a l’expansionisme dels cavallers teutònics; és cèlebre la victòria del príncep de Novgorod, Alexandre Nevskij, al llac Pejpus, el 1242. Però la debilitat política de la regió s’havia accentuat al segle XIII, en caure sota la supremacia dels mongols, dels quals els prínceps locals havien esdevingut tributaris. No va ser fins a la segona meitat del segle XIV que el principat de Moscòvia, aprofitant la debilitat dels mongols, va poder fer una política expansionista en detriment dels principats veïns, i finalment, un segle més tard, unificada la regió, va aconseguir alliberar-se del tot dels mongols.

Al contrari del que passava a l’Europa occidental, on les guerres dels segles XIV i XV van tenir l’efecte d’accelerar la fi del règim feudal i d’afavorir l’afirmació d’estructures estatals centralitzades, a l’Europa oriental el naixement de nous regnes va significar un reforç dels vincles feudals als quals la població era sotmesa i va blocar, en algunes regions fins al segle XIX, tota possibilitat de desenvolupament de la societat en el sentit comercial i precapitalista.

Als segles centrals de l’edat mitjana, les regions escandinaves van tenir un paper polític d’escàs relleu. Després de conèixer un moment unitari al començament del segle XI, quan el rei danès Canut va reunir les corones de Dinamarca, Noruega i Anglaterra, van restar dividides en els dèbils regnes de Dinamarca, Suècia i Noruega, els dos últims sovint enfrontats en lluites dinàstiques i entre les famílies aristòcrates. A la fi del segle XIV, els tres regnes es van fondre novament en la Unió de Kalmar, però es tractava d’una entitat política feble i sotmesa a la supremacia de la poderosa Lliga Hanseàtica.

Les civilitzacions no europees

Mentre Occident vivia un procés polític i territorial de gran transcendència per a l’evolució de la història europea, és a dir, la formació de grans regnes nacionals, el món islàmic entrava en una fase de fragmentació política de gran mobilitat, relacionada amb la irrupció en onades successives de poblacions turques i mongòliques. D’altra banda, la seva islamització precoç va permetre mantenir a l’islam una notable continuïtat i homogeneïtat cultural, i una força propulsiva que en va afavorir la difusió ulterior tant cap a l’est asiàtic (l’Índia) com cap al continent africà (regions costaneres i la franja subsahariana).

La fragmentació política i la unitat cultural de l’islam

Al començament del segle X, els califes abbàssides de Bagdad ja no podien mantenir la cohesió política de l’extens imperi conquerit pels primers successors de Mahoma i que s’estenia des d’Espanya, on regnaven els descendents de la dinastia omeia, fins als confins de l’Índia i els centres caravaners de Bukhara i Samarcanda, on començava la sobirania de les tribus turques i mongòliques, passant per tot el nord de l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Eren molts els elements que contribuïen a aquest procés progressiu de disgregació política. Alguns governadors locals i alts càrrecs militars estaven adquirint una autonomia creixent del poder del califa. Certes divergències d’opinió sobre la interpretació de la doctrina islàmica van portar a la formació de sectes confessionals, sovint en lluita entre elles, com els sunnites, més tolerants, que reconeixien l’autoritat religiosa del califa de Bagdad; els xiïtes, més intransigents, devots del seu imam, el líder espiritual que pretenia ser descendent de Fàtima, la filla de Mahoma, i els ismaïlites, afins als xiïtes, que creien en l’adveniment futur d’un imam “amagat”.

A més, l’element àrab que havia assolit les conquestes segles abans s’havia trobat en clara minoria i, per a poder governar, havia hagut de col·laborar amb les classes socials dominants dels territoris conquerits. Això va donar lloc a l’afirmació progressiva d’interessos nacionalistes, ètnics i locals que aviat van menar a una fragmentació política del vast imperi abbàssida, bé que sense malmetre’n la unitat religiosa substancial.

Entre els segles X i XII, es van formar noves dinasties de califes regnants en diverses regions de l’islam i que s’havien independitzat del califa de Bagdad, com els almoràvits i els almohades, al Marroc, i després a la Península Ibèrica; els ismaïlites, a Tunísia, i els fatimites, a Egipte. A la mateixa època, els turcs seljúcides (una població islamitzada procedent de les estepes asiàtiques) van envair el califat abbàssida, i van conquerir Bagdad, des d’on van regnar, amb el títol de sultà (o soldà), sobre Síria, Anatòlia, Mesopotàmia i Pèrsia, bé que formalment van deixar al tron els soldans abbàssides.

Al segle XIII, una nova invasió, la dels exèrcits mongols, en realitat formats en bona part per turcs, guiats pels fills i els néts de Genguis Khan, va fer perillar novament l’equilibri del món islàmic. El 1258 van conquerir Bagdad, i van eliminar el califat abbàssida, però després van topar amb la resistència dels sultans mamelucs d’Egipte, successors dels fatimites. Els turcs i els mongols es van convertir a l’islam i a poc a poc la societat musulmana els va anar assimilant. Amb la divisió de l’imperi mongol, les regions entre Anatòlia i l’Índia es van transformar en l’imperi dels il-khan de Pèrsia.

Però els turmentats esdeveniments polítics a què hem al·ludit fins ara no han de fer pensar en una transformació de l’imperi abbàssida semblant a l’esdevinguda a Europa després de la caiguda de l’imperi Romà i que va portar, al cap de mil anys, a la formació de les unitats nacionals. La unitat cultural de l’islam va quedar substancialment intacta, malgrat les sotragades i la fragmentació política. Aquesta unitat s’explica fonamentalment per la religió comuna a tots els pobles que es reconeixien en l’islam, i per l’Alcorà com a instrument fonamental per a transmetre de generació en generació una visió del món i de la vida que va influir tots els pobles que la van acceptar. Això significava, entre altres coses, que a tot el món islàmic l’àrab era la llengua comuna dels savis i els doctes (com a Europa el llatí), perquè l’única escola existent era la religiosa. L’organització social també presentava estructures comunes als diferents territoris. Les poblacions nòmades (àrabs, berbers, turcs i mongols) constituïen la casta dominant i l’exèrcit, però els grans terratinents eren el veritable pilar de l’islam i la font del seu poder de tants segles. Alguns pobles es van especialitzar en determinades activitats; així, els siris i els perses van ser els mercaders de l’islam, els hispànics els millors artesans, i els turcs els soldats més valents. Europa no coneixia gairebé res de tot aquest món, que simplificava en el concepte de “sarraïns” o “moros”; en temia les incursions de pirates i li comprava els productes de l’Orient Llunyà altrament inaccessibles.

L’expansió de l’islam a l’Índia i al continent africà

A la baixa edat mitjana, la fase de la gran expansió islàmica ja havia finalitzat. Això no obstant, l’islam conservava una força expansiva notable, que va permetre una ampliació ulterior del món islàmic. Cap a l’est, al segle VIII les armades àrabs havien arribat fins a la vall de l’Indus, i van incloure al món islàmic l’altiplà iranià i les muntanyes i els deserts de l’Afganistan. En aquells segles del començament de l’edat mitjana, poc després de la fi de la dinastia gupta que havia governat el nord i el centre de l’Índia durant els segles IV-VI, el baricentre polític i econòmic del món indi s’havia desplaçat del nord cap a la península del Dècan (centre-sud de l’Índia), seu de grans estats regionals.

Cap al final del primer mil·lenni, a la península es va imposar sobretot la potència del regne dels cola, la prosperitat del qual es basava en el comerç marítim, ja que els seus productes arribaven a les costes indoxineses, on s’havien format grans regnes, com el Khmer i el de Kampa; a l’arxipèlag indonesi (regne de Srivijaya), i, a través de les rutes caravaneres del centre d’Àsia, fins i tot la llunyana Roma.

En canvi, els territoris indis del nord van restar políticament dèbils i exposats a les invasions procedents de l’oest islàmic. Lentament, i doblegant la resistència dels regnes hindús i dels bel·licosos rajputs, al segle XI la dinastia turcoafganesa dels ghaznavidi va aconseguir conquerir el nord-oest de l’Índia. Posteriorment, altres dinasties d’origen iranoafganès i turc van estendre el domini islàmic, que al començament del segle XIV comprenia quasi tot el país llevat de l’extrem meridional, en poder de monarques indis. Així, havia arrelat profundament en la societat índia la dialèctica —orientada a la integració però també a la diferenciació— entre cultura (i població) índia i cultura islàmica, que caracteritzaria la història del país fins als temps moderns.

L’avenç islàmic durant la baixa edat mitjana també va interessar el continent africà, la franja septentrional del qual ja havia estat islamitzada al segle VII. La islamització va seguir els itineraris comercials recorreguts pels mercaders àrabs i nord-africans, i va menar a la formació de regnes islàmics a la regió subsahariana (l’anomenada “franja sudanesa”: Ghana, Mali, i Kanem i Bornu, al Txad) i de centres comercials musulmans a la costa de l’oceà Índic.

Al final de l’edat mitjana, mentre que Europa travessava un període de decadència a causa de la pesta i de les devastacions de la guerra dels Cent Anys, que havien delmat la població i havien sumit la societat europea en una crisi econòmica i política llarga i profunda, els regnes sudanesos centrals i occidentals eren al seu apogeu. Alguns reis africans de religió musulmana, com Mansa Musa i Sonni Ali Kilnu, eren famosos a tot l’islam i el món cristià per la seva riquesa, per l’esplendor de les seves corts i per les obres d’art creades pels seus súbdits. Les seves capitals eren ciutats immenses envoltades de muralles, on es trobaven mercaders d’arreu. Al costat de les mesquites musulmanes florien universitats islàmiques que atreien estudiosos i poetes de tot el món. La sobirania d’aquests reis africans era reconeguda en grans territoris, i defensada per un conjunt de forces militars i d’aliances diplomàtiques amb els prínceps locals.

Els mongols, una tribu a la conquesta del continent

L’imperi mongol va ser fundat per Genguis Khan al començament del segle XIII, després de la unificació de les tribus de la Mongòlia actual. Exterminats els seus rivals, va ser elegit cap suprem de tota la Mongòlia per l’assemblea dels prínceps mongols.

ECSA

Fins a mitjan segle XII, els mongols no eren sinó una de les tribus tàtares que poblaven el nord-est d’Àsia, vinculades a la branca ètnica de què descendien els huns, els àvars i els turcs. Van emergir com una potència mundial gràcies a l’extraordinària habilitat política i militar d’un cap de clan, Temüjin, conegut com a Genguis Khan (c. 1155 – 1227). Després d’haver sotmès lentament i no sense dificultats les tribus limítrofes, desplegant una astuta política d’aliances i de repressions despietades dels rivals, va saber fondre-les en una armada poderosa i es va llançar, ja amb cinquanta anys, a una ofensiva irresistible. En poquíssims anys va envair la Xina i va prendre Pequín; després, va conquerir de manera fulminant territoris de l’Àsia central i de l’altiplà iranià. A la mort de Genguis Khan, els seus fills, entre els quals es va dividir l’imperi, van mantenir i ampliar les seves conquestes en les línies ja iniciades. Un exèrcit de cavalleria va dirigir-se cap a Occident més enllà dels Urals i, després d’una poderosa avançada hivernal (1237-38) pels camps i els rius glaçats —l’única expedició coronada amb èxit que es recorda a la història de Rússia—, va destruir i sotmetre els principats russos, on va establir les bases per la la constitució del khanat de l’Horda d’Or. Avançant encara més enllà d’Ucraïna i Polònia, el mateix exèrcit va derrotar a Liegnitz, el 1241, les tropes d’una coalició croada de polonesos, croats, silesians i cavallers teutònics, i es va obrir pas fins arribar a ciutats com Pest, Viena i Split per “banyar els seus cavalls a l’Adriàtic”, com va escriure el filòsof i teòleg Tomàs d’Aquino. No semblava que hi hagués cap força capaç de resistir-s’hi. Però de sobte, amb la mateixa rapidesa amb què havien aparegut, les hordes mongòliques es van retirar. De fet, els prínceps havien estat cridats a Àsia arran de la mort del gran khan Ögödei, fill de Genguis Khan, per a participar en l’elecció del seu successor.

L’amenaça mongòlica es va esvair així d’Occident, mentre que continuava tenallant el món islàmic, on Bagdad va caure el 1258 i amb ella l’últim califa abbàssida, fins que els turcs mamelucs, que controlaven Egipte i Palestina, van aturar la marxa victoriosa a l’Orient Mitjà a la línia de l’Eufrates. Khublai Khan (1260-94) va dur a terme la conquesta de la Xina, i va traslladar a Pequín la capital de l’imperi, que havia assolit la màxima expansió, però va fracassar en les empreses contra el Japó i Indonèsia, que es van intentar per mar, amb la flota xinesa.

La fi de les grans conquestes va deixar un imperi massa gran i poc cohesionat, que es va anar fraccionant en petits estats ben diferenciats. A mitjan segle XIV, els símptomes de la decadència eren força evidents.

L’últim gran intent de reunificació sota un poder imperial únic va ser degut a Tamerlà (nom occidentalitzat de Timur Lang, 1336-1405), líder turc potser descendent per part de mare de Genguis Khan. Amb una sèrie de campanyes afortunades des de l’Àsia central, en poc temps va aconseguir annexar Pèrsia i Mesopotàmia, però la seva mort va marcar la decadència definitiva del poder mongòlic.

La formació de l’imperi Otomà

L’imperi Otomà era un ampli conjunt de territoris sota l’autoritat del soldà de Turquia. Fundat tot just iniciat el segle XIV, va perdurar fins a la segons dècada del segle XX.

ECSA

Al llarg del segle XIV, es va anar formant ràpidament a l’Àsia occidental un nou i poderós imperi islàmic, el dels turcs otomans. La fragmentació del domini seljúcida i el desmembrament precoç del khanat mongol havien afavorit a Anatòlia la formació d’alguns petits estats per part de tribus turques ja establertes a la zona abans de l’arribada dels mongols, o arribades al cap de poc. Entre el final del segle XIII i el començament del XIV, una d’aquestes senyories, formada per la tribu dels otomans, va començar a expandir-se des del nucli originari de Bitínia i, sota el liderat d’Orhan I, va ocupar extenses zones de l’Àsia Menor bizantina. La conquesta de Brusa (1326) va obrir als otomans el camí per al control de l’estret dels Dardanels. Amb el soldà Murat I (1359-89), que va donar a la política expansionista otomana el caràcter de guerra santa contra els infidels, els otomans de l’Àsia Menor es van escampar per la península dels Balcans i van ocupar Adrianòpolis, convertida en la seva capital (1361-62), i Sofia (1386).

La mateixa Constantinoble, que havia quedat encerclada, va ser assetjada en diverses etapes, però la seva caiguda es va veure retardada per la formació de l’efímer imperi mongol de Tamerlà, que va amenaçar seriosament la potència otomana, ja que el mateix soldà Baiazet va ser derrotat i empresonat el 1402 per l’exèrcit de Tamerlà. De tota manera, l’estat otomà es va saber reorganitzar i va reprendre l’avançada cap a Occident; el 1453, la caiguda de Constantinoble va posar fi al mil·lenari imperi Bizantí.

La formació de l’imperi Otomà en un període tan breu s’explica certament per la debilitat de les altres forces presents a la regió —el khanat que es desmembrava, l’imperi Bizantí desgastat per les llargues lluites contra els estats musulmans, els petits estats turcs sorgits a l’Àsia Menor de la fragmentació de la dominació seljúcida—, però també per la solidesa de les estructures administratives i militars. Apropiant-se la tradició de l’administració bizantina i seljúcida, els soldans otomans van construir un estat fortament centralitzat. El monarca era titular d’un poder absolut, que transmetia als súbdits mitjançant els ministres (visirs), directament dependents d’ell, i els governadors provincials (paixàs). Disposava d’un exèrcit molt preparat i disciplinat, temible sobretot per l’eficiència de la seva infanteria, de la qual destacava el cos dels geníssers, constituït per esclaus cristians segrestats de les famílies i convertits a l’islam.

La Xina a l’edat mitjana

A l’extrem oriental del continent asiàtic, la Xina havia passat uns segles de decadència i de fragmentació política després de la fi de la dinastia han (segle III). Però amb la dinastia tang (segles VII-X), que durant un temps va aconseguir exercir la seva sobirania sobre les poblacions mongòliques i turques de l’Àsia central, va conèixer un nou període d’esplendor. Així, els exèrcits dels tang van entrar en contacte amb els àrabs, que avançaven cap a l’est després d’haver conquerit l’altiplà iranià. La batalla de Talas (751) va establir la línia fronterera entre les zones d’influència dels dos imperis a l’Àsia central, que van conviure pacíficament durant un temps en compartir l’interès de mantenir obertes les rutes caravaneres de la regió, fins que els tang, al segle IX, van perdre el control de l’Àsia central. L’estat tang era fortament centralitzat, amb una burocràcia eficient i un sistema administratiu uniforme a totes les províncies.

Després d’un període de divisions, els tang van caure i la dinastia song va restaurar l’imperi cap a mitjan segle X. Mentrestant, havien tingut lloc transformacions socials i econòmiques decisives, ja que les regions meridionals que voregen el Iang-Tsé, grans productores d’arròs, havien assumit un paper central en l’economia del país i, gràcies a la presència de rics mercats, començaven a disputar al nord la seva supremacia tradicional. El nord, pla i sense defenses naturals, era objecte d’incursions cada vegada més sovintejades per part dels pobles de l’estepa, fins al punt que al segle XII els song van perdre el control de la Xina septentrional. La Xina dels song va conèixer un període de prosperitat excepcional. La capital, Hangchow, va esdevenir la metròpoli més gran del món. Els progressos tècnics (pólvora, impremta i rellotge), nàutics (brúixola, àncores i timó), monetaris (peces de coure i lletres de canvi) i agrícoles (introducció del cotó i millores en el conreu de l’arròs), entre d’altres, van ser molt importants i van potenciar la classe mercantil. L’estat va enfortir els seus monopolis, va multiplicar els impostos i va augmentar notòriament la burocràcia. També va ser un període de gran esplendor cultural, en què les arts figuratives, la literatura i la filosofia, la ciència i la tecnologia van assolir nivells altíssims. Es va difondre l’educació, afavorida també pel desenvolupament de la impremta. A les ciutats més grans es va formar una classe mitjana de camperols enriquits. Els mercaders es van fer molt poderosos, i van formar societats financeres i corporacions, van crear bancs i es va fer habitual l’ús del crèdit i el paper moneda. La Xina dels song també es va convertir en una potència marítima, i els seus vaixells mantenien contactes regulars amb l’Índia i el golf Pèrsic.

Al segle XIII, van irrompre en una Xina dividida les hordes mongòliques de Genguis Khan i els seus successors, que primer van conquerir Pequín i el regne septentrional i posteriorment, amb Khublai Khan, el regne meridional dels song. Sota els mongols, sobretot en temps de Khublai, la Xina va conèixer moments de prosperitat, però la dinastia mongòlica dels yuan no va aconseguir imposar-se sòlidament al país, i finalment va ser escombrada per una revolta que va dur al tron la dinastia “nacional” dels ming (1368).

El segle XIV, un segle de crisi

Alguns historiadors consideren el segle XIV europeu un període de crisi profunda de la societat i l’economia medievals, i creuen que suposa un trencament profund del cicle de desenvolupament i expansió que havia caracteritzat la vida europea a partir del 1100. Alguns estudiosos han identificat en la terrible epidèmia de pesta que va devastar Europa en 1347-50 la causa principal d’aquesta interrupció del desenvolupament. Amb tot, alguns estudis recents han demostrat que ja al final del segle XIII el progrés havia començat a experimentar un lleu alentiment i que després del 1315 s’havia convertit en una greu recessió en tots els sectors. La pesta (vegeu “El flagell de la pesta negra”) no va ser sinó un factor d’acceleració d’una crisi ja plenament declarada. Quant a la demografia, per exemple, ja des dels primers anys del segle XIV tant la població de les ciutats com la del camp s’havia anat reduint una mica a tot arreu, com demostren els censos que els administradors comunals duien per determinar els impostos que havien de pagar els habitants.

No és fàcil identificar les causes d’aquesta davallada demogràfica, bé que, certament, la situació econòmica general i la de l’agricultura en particular no permetien un desenvolupament de la població comparable al del segle anterior.

La crisi de l’agricultura

En les dècades properes al 1300 la rompuda de terres verges i les fundacions de nous pobles van començar a fer-se menys intenses i en algunes zones van cessar del tot. Es poden avançar dues causes d’aquest fenomen. En primer lloc, s’havia esgotat l’empenta colonitzadora de noves terres cap a l’Europa oriental. Els camperols a la recerca de terres per conrear ja no podien considerar el fort regne de Polònia com una zona de conquesta, i les terres de la Bàltica van passar sota el domini, primer, dels cavallers teutònics i, després, dels russos i els lituans. En segon lloc, la “frontera interna” també començava a patir les primeres dificultats.

A l’Europa en expansió del segle XIII, la terra destinada a cereals s’havia estès cap on havia estat possible, de vegades fins a terrenys poc adequats i en detriment de les pastures i els boscos. I va arribar un moment que l’expansió de l’agricultura es va veure frenada per un rendiment decreixent de les terres menys adequades per als cereals. La solució del problema podia consistir en un desenvolupament de la ramaderia i, doncs, en una disponibilitat major de fertilitzants animals. Però això no era possible, perquè les pastures naturals escassejaven, atès que la major part del sòl agrícola es destinava al conreu de cereals. Les bases agràries del desenvolupament van arribar així a un grau de vulnerabilitat que no es patia des de feia temps, i es va reduir molt el marge de maniobra davant de la possibilitat d’una època més o menys llarga de baixa producció agrícola.

La crisi de les ciutats, de la indústria i del comerç

Les dificultats de l’agricultura a la primera meitat del segle XIV no es van limitar a tenir efectes sobre la demografia, en contribuir a la reducció general de la població, sinó que van acabar afectant tota l’economia de l’Europa medieval. Els tallers artesanals que produïen manufactures i articles valuosos, les companyies comercials que importaven de l’Orient Llunyà teles precioses i espècies o la mateixa vida animada de les ciutats medievals depenien en bona part de la disponibilitat d’un excedent agrícola, que els camperols destinaven per a comprar coses a ciutat o per a pagar els lloguers i els tributs al terratinent, el qual, al seu torn, els destinava a fer compres al mercat ciutadà.

La reducció, i en alguns casos la desaparició, de l’excedent agrícola va causar una disminució de la demanda de manufactures i, per tant, una crisi generalitzada de la producció artesana i del comerç.

Un altre dels efectes de la crisi demogràfica causada per la pesta negra del 1347-50 va ser la disminució de la demanda de teixits de llana, una producció que fins aleshores havia enriquit Florència i les ciutats de Flandes i que, a partir d’aquestes dates, va entrar en crisi. D’altres factors van contribuir a aquesta disminució. Els mercats flamencs van traslladar al camp part de la producció que abans es feia a les ciutats, amb la qual cosa s’alliberaven del control dels gremis i tenien marges de benefici més elevats. Una altra raó de la crisi de les manufactures europees va ser l’entrada al mercat dels productors anglesos de teixits, que fins aleshores s’havien limitat a exportar llana crua. Sigui com sigui, el total de la producció europea de teixits de llana el 1450 va ser molt inferior al de només Flandes en el període que va del 1320 al 1330. En un segle, la reestructuració de la indústria tèxtil europea va portar a la desaparició de la producció a gran escala concentrada a les ciutats, substituïda per la producció escampada per les zones rurals, i al desenvolupament dels articles de luxe, destinats a un mercat més restringit.

Les raons profundes de la crisi

Són molts els historiadors que en les últimes dècades s’han dedicat a la recerca de les causes de la crisi del segle XIV, però els resultats d’aquests treballs encara són objecte de debat. Una de les propostes d’explicació addueix l’empitjorament general del clima, que, començat al segle XIII, es va agreujar al XIV (vegeu “Breu història del clima”). En efecte, el clima, del segle XIV va ser molt més fred i plujós que el dels segles VI-XII. La mar Bàltica es va glaçar moltes vegades al llarg del segle, a Anglaterra es va haver d’abandonar el conreu de la vinya i en algunes regions d’Escandinàvia el del blat; les marejades van destruir molts pòlders (les terres conquerides al mar amb dics i drenatges) als Països Baixos, i els al·luvions i les inundacions tardorals es van multiplicar. Aquest darrer fet va tenir conseqüències molt greus, perquè un excés de pluja a la tardor redueix molt la quantitat de la collita següent i és una causa probable de carestia.

D’altres historiadors tendeixen a explicar la crisi del segle XIV com la conseqüència d’un augment excessiu de la població o, més ben dit, d’un excedent demogràfic. En efecte, es pot suposar que la població excessiva es veia obligada a conrear les terres menys fèrtils, i que això va portar a un rendiment decreixent dels sòls. Una pressió demogràfica excessiva en un territori era causa, aleshores i avui, de fenòmens de degradació del sòl que repercutien negativament en l’agricultura, amb l’erosió de turons i muntanyes a causa del desboscament excessiu, la formació d’aiguamolls i l’aparició d’àmplies zones propenses a la propagació de la malària.

Un altre fenomen que va contribuir a crear una situació de crisi generalitzada al segle XIV va ser l’augment de les inversions improductives per part de la classe dels propietaris rurals i la burgesia mercadera de les ciutats. El recurs econòmic constituït per l’excedent de producció de l’agricultura es pot destinar a augmentar tant la mateixa producció, per mitjà de millores tècniques, bonificacions, etc., com el nivell de vida de la classe social que controla aquest excedent. En una societat que en molts aspectes atribuïa un valor determinant a la “imatge” que era capaç de construir i mantenir, no sorprèn que la noblesa i la burgesia naixent orientessin els seus esforços envers la defensa o la millora del seu estil de vida per tal de diferenciar-lo del de les classes populars, i que es gastessin sumes enormes en roba, joies, cases i festes o també en símbols arquitectònics del seu propi poder, com les grans catedrals del segle XIII, sovint veritables exemples de malbaratament. En qualsevol cas, es tractava de capitals sovint enormes, que no es destinaven a inversions productives, i això va contribuir a determinar l’àmplia crisi del segle XIV, caracteritzada per un conjunt de circumstàncies adverses i malastrugances generals. En aquest context, les lluites socials van sovintejar arreu, des de la revolta camperola de la regió de Flandes el 1323 a les insurreccions angleses i franceses de la segona meitat de segle.

La pesta i l’agreujament de la crisi

La propagació de la pesta a l’Europa del segle XIV. En diferents onades epidèmiques, de difusió implacable i molt ràpida, la pesta va assolar tot el continent europeu -tret de quatre zones reduïdes, inexplicablement no afectades (en color blanc al mapa), situades als Pirineus, la Llombardia, Flandes i les valls de l’Oder i el Vístula-. La pesta va deixar un rastre de mort en una societat ja profundament sumida en una greu crisi econòmica.

ECSA

En una situació de crisi econòmica i social difusa, l’epidèmia de pesta que va assolar bona part d’Europa cap a la meitat de segle va produir conseqüències molt negatives. L’extensió de l’epidèmia va provocar com a reacció immediata un cert temor col·lectiu. Els camperols van abandonar el camp i es van refugiar a la ciutat, la superpoblació de les quals augmentava els perills de contagi. Exèrcits d’homes aterrits van començar a recórrer Europa flagel·lant-se en públic, invocant la misericòrdia de Déu envers l’afligida humanitat. Els jueus, acusats d’haver escampat la malaltia, van ser víctimes d’una nova onada d’odi i molts van ser assassinats.

Però la pesta també va tenir conseqüències econòmiques, ja que els preus del blat van pujar de manera exagerada, a causa de l’abandó dels camps i les collites, fet que en va agreujar la carestia; després, atesa la dràstica reducció de la població, els preus van caure de cop, cosa que feia difícils els intents de recuperació del món camperol. A les ciutats i als pobles la mà d’obra havia disminuït i, per tant, es va convertir en un bé preciós; ara, els supervivents podien obtenir més bones condicions dels grans propietaris, i imposar-los augments de sou o reduccions dels impostos sobre les terres. Les conseqüències de la pesta, doncs, establien les premisses per a un augment dels conflictes de classe, que no trigarien a esclatar.

La recuperació econòmica, després de la devastació que va representar l’epidèmia de pesta, va ser lenta i difícil. El sistema econòmic de la societat europea medieval era molt rígid, absolutament incapaç de respondre als moments de crisi amb nous recursos o noves activitats; i sobretot es basava per complet en el bon funcionament de l’agricultura. Una crisi agrària llarga repercutia de manera imprevisible en tots els aspectes de la societat. Els preus del blat, per exemple, van anar baixant constantment durant moltes dècades, a causa principalment de l’escassetat de demanda de les ciutats, on la població s’havia reduït molt, i es van estancar en els nivells més baixos durant bona part del segle XV. Això va provocar que la població camperola abandonés grans extensions de terres, de vegades fèrtils, que es van convertir en sòls incultes o en bosc o, al llarg de les planes costaneres, en zones pantanoses i malàriques.

De vegades, aquestes transformacions del paisatge van ser el resultat d’opcions econòmiques conscients dels grans propietaris rurals. En efecte, els preus de la carn i la llana s’havien mantingut bàsicament estables malgrat la crisi; molts propietaris, en comptes d’entrar en conflicte amb els seus camperols pel preu del lloguer de la terra, preferien fer-los fora i substituir els camps de conreu per pastures destinades a bestiar oví i boví, que requerien molta menys mà d’obra que la que calia dedicar a l’agricultura.

Els grans propietaris rurals, acostumats durant tot el segle XIII a veure créixer els seus ingressos i a permetre’s una vida sense cap privació, en aquest llarg període de crisi es van veure obligats a afrontar un replantejament de la seva vida i la seva economia.

Mentre, d’una banda, els camps i els seus productes perdien valor, de l’altra els camperols miraven de crear relacions més avantatjoses per a ells. La reducció global dels ingressos va ser notable per a aquesta classe social. Els grans propietaris rurals van reaccionar sovint amb violència davant les pretensions dels camperols, els quals podien ara deixar la seva residència amb facilitat i trobar, gràcies a l’escassetat de mà d’obra, un amo menys exigent. De tota manera, els senyors de la terra tendien a un desclassament social progressiu i irreversible i a la dissolució dels antics vincles de dependència a les zones rurals.

Una època de grans dificultats a Catalunya-Aragó

L’expansió i l’intervencionisme reial només es van poder realitzar amb grans concessions al poder senyorial i de les ciutats. Així, el Privilegi general d’Aragó o les successives concessions fetes per les Corts barcelonines indiquen el pes inqüestionable que continuava tenint el món feudal. L’administració reial, representada en les cancelleries, la hisenda, les batllies i les vegueries, es va haver d’obrir pas amb grans dificultats. L’inici d’una època de fams, epidèmies i guerres, que va coincidir gairebé amb la primeria del segle XIV, va acabar de fer encara més difícil aquella situació. Des del començament de la dècada dels anys trenta del segle XIV, la fam es va estendre per València i Mallorca, i a la dècada següent era general arreu. L’any 1347 va ser l’“any de la gran fam”, especialment insidiós a Catalunya, on es van disparar els preus i aviat van aparèixer els grans aldarulls socials.

La terrible pesta negra va fer acte de presència en aquesta conjuntura, amb els brots anomenats la pesta dels grans (1348), la pesta dels infants (1363) i, el tercer, la pesta dels mitjans (1371). Les malures i les caresties es van fer endèmiques durant tot el segle. La davallada demogràfica va ser molt gran, i encara es va agreujar amb els efectes de la crisi general i per culpa d’una desmoralització col·lectiva. Aquesta època assenyala la frontera entre el dinamisme del segle XIII i l’etapa coneguda com de la decadència.

Durant el llarg regnat de Pere III el Cerimoniós (1319-1387), l’autoritarisme monàrquic es va enfrontar tant al tradicional pactisme de la Confederació catalanoaragonesa com al poder senyorial, tots dos cada vegada més reticents a causa de la crisi general i de les tensions produïdes en la política internacional, com les generades per l’establiment del domini de l’estret de Gibraltar. Pere III va haver de fer front al secessionisme de Mallorca i a les revoltes d’Aragó i València. A aquestes vicissituds no va trigar a afegir-se la revolta dels barons de Dòria, a Sardenya, que pretenien aprofitar la convulsió general per a desfer-se del domini catalanoaragonès sobre l’illa, en un estira-i-arronsa que es va mantenir vigent entre el 1346 i el 1388. Així mateix, Pere III va haver d’encarar la guerra contra Castella (1356-69). Com és fàcil de suposar, la monarquia catalana, que només comptava amb el suport del Principat, en va sortir molt malmesa. La tensió politicomilitar es va emparar de la Mediterrània occidental amb la llarga i cruenta guerra contra la república de Gènova, que és considerada una altra versió de la “guerra dels Cent Anys”.

L’elevadíssim cost d’aquestes guerres va ensorrar la hisenda de la corona. Aquesta circumstància va tenir diverses conseqüències, sobretot durant el regnat dels successors i fills de Pere el Cerimoniós, primer Joan I i després Martí l’Humà. De fet, Martí l’Humà va ser el darrer monarca de la casa comtal barcelonina, atès que va morir el 1410 sense descendència ni havent designat cap successor. Les agitacions socials d’obrers, menestrals i pagesos van sovintejar a la darreria del segle XIV. A més, per la seva banda, la totpoderosa oligarquia comerciant de les ciutats, en veure perillar la seva esplendorosa situació anterior, no va fer res per ajudar la corona. Els disturbis antijueus, amb els assalts als calls, reflex del malestar general, van fer acte de presència. Potser a València, on es van mantenir millors contactes amb les ciutats italianes i amb el comerç atlàntic, la situació de prosperitat se’n va ressentir amb menys intensitat. Per contra, al Principat, la caiguda dels preus agrícoles, de manera ben evident des del 1380, va provocar una forta reacció senyorial que va endurir la relació amb els pagesos i els arrendataris per tal de no veure davallar excessivament les seves rendes. Els conflictes amb els remences (que a la Catalunya Vella representaven gairebé un quart del total de la població) es van generalitzar en 1380-90. Les revoltes remences van gaudir d’un cert encoratjament per part de la corona, que va veure en aquesta força pagesa un bon aliat per a lluitar contra el predomini senyorial, ja que cal notar que el “sindicat” remença, cap al 1450, va arribar a tenir més de 20 000 adherents.

En el Compromís de Casp, reunit el 24 de juny de 1412, els nou jutges compromisaris de la corona d’Aragó van tancar la crisi successòria oberta amb la mort de Martí l’Humà i van elegir rei Ferran, de la casa castellana de Trastàmara. Les dificultats no van trigar gaire a arribar. Una cruenta guerra civil, entre el 1462 i el 1472, va fer evidents les dificultats interiors i exteriors de la corona catalanoaragonesa, alhora que va segellar-ne la decadència enfront de l’emergent potència castellana.

Les respostes a la crisi

Ja s’ha vist que l’extensió de la ramaderia era una de les respostes possibles per part de la classe dels senyors davant la greu crisi agrícola del segle XIV. En aquest sentit, la situació a la Península Ibèrica del segle XIV constitueix un exemple molt significatiu. Aquí la ramaderia de les ovelles merines, que procedien d’Àfrica, ja s’havia desenvolupat a l’àrida Meseta castellana, però va rebre un poderós impuls quan, el 1273, el rei Alfons X va crear una associació de ramaders feudals petits i grans, l’anomenada mesta, que també gestionava les pastures comunals.

Al segle XIV, els interessos d’aquesta associació van entrar en conflicte amb els dels camperols d’Andalusia, que practicaven una agricultura basada en conreus de regadiu tan apreciats com el sucre, el cotó, la morera o l’arròs. Els ramaders feudals, gràcies al suport del rei, van obtenir concessions de terres més extenses per a la transhumància estival i hivernal i la utilització com a pastures d’extenses zones a Andalusia. Els quasi tres milions d’ovelles criades a la Península durant el segle XIV representen un signe de la victòria de la gran propietat feudal, tant sobre la petita propietat agrícola com sobre els petits ramaders.

Però l’opció d’augmentar la ramaderia no era l’única resposta que es podia donar a la crisi agrícola de l’època. La Toscana i la Itàlia de la plana del Po, sobretot la Llombardia, oferien una solució diferent.

A la segona meitat del segle XIV aquestes regions van rebre inversions substancioses per part dels propietaris rurals, sobretot burgesos que vivien a ciutat, en obres de bonificació i de canalització de les aigües. A les terres situades entre el Po, el Ticino i l’Adda, aquestes inversions van portar a la creació d’extenses pastures “artificials”, que van permetre un creixement de la ramaderia, en especial bovina, però sense perjudicar l’agricultura cerealícola. A més, els propietaris rurals llombards van diversificar els usos del sòl, amb la introducció de conreus com el lli, el cànem, la morera i les plantes per a l’elaboració de tints que, d’una banda, trobaven sortida en la demanda de les manufactures urbanes i, de l’altra, eren menys subjectes a les fluctuacions dels preus típiques del mercat del blat.

El retorn al sistema feudal i les tensions socials

El retorn a les relacions d’explotació feudal entre propietaris rurals i pagesos va ser un fenomen de grans proporcions, però no es va produir de manera uniforme a tot Europa i, a més, va ser contestat asprament tant per la classe mitjana de camperols lliures benestants que s’havia format durant el segle XIII com pels treballadors de la terra més miserables i pobres, disposats a tot per millorar les seves espantoses condicions de vida.

El segle XIV va ser, doncs, una època de grans revoltes, sovint de gran abast territorial, que testimonien fins a quin punt la crisi econòmica i la pesta havien aguditzat les tensions socials, ja presents feia temps. Aquestes revoltes van ser esclafades mitjançant la força per les classes dominants.

Els anys 1357-58, França va ser sacsejada per les revoltes pageses anomenades jacqueries (de Jacques Bonhomme, nom amb què se solia designar amb mofa el típic pagès francès), motivades per la carestia, les epidèmies i les guerres de què eren víctimes els camperols. Pels volts del 1380 van esclatar insurreccions una mica arreu (a Anglaterra, al sud de França i al Piemont, al nord d’Itàlia), i també van afectar les poblacions urbanes, com és el cas del tumult dels Ciompi a Florència, a l’estiu del 1378. A les ciutats, la gran burgesia comercial que detenia el poder des de feia dècades es va enfrontar en aspres conflictes armats a la massa de petits artesans i aprenents, que suportaven tots sols el pes dels impostos i les guerres, sense cap recompensa de poder. Sovint, els moviments i les reivindicacions socials es fonien amb la predicació de moviments religiosos considerats herètics, que s’havien revifat en un període de forta decadència del prestigi de l’Església, tocat per l’“estil avinyonès” i pel Cisma d’Occident. Va ser el cas dels anomenats lollards, seguidors anglesos del filòsof i teòleg John Wycliffe, que defensaven la igualtat de totes les persones davant l’Evangeli i rebutjaven la mediació de l’Església entre Crist i els homes. La seva visió igualitarista va ser a la base de la revolta anglesa del 1381, que tingué entre els seus líders, i no per casualitat, un encès predicador errant, John Ball, que propugnava la pobresa de l’Església i l’abolició del servatge i que va ser excomunicat i empresonat diverses vegades.