Les societats de la prehistòria

Les bases materials del paleolític

Els estudiosos de la prehistòria (els paleoantropòlegs i els prehistoriadors) normalment fan coincidir l’aparició a la Terra del gènere Homo amb l’aparició de les primeres eines que els nostres avantpassats van començar a fabricar regularment per tal d’incrementar la recol·lecció d’aliments i la capacitat de defensa. Com per als seus ascendents antropoides, per als homínids l’aprovisionament d’aliments també constituïa una preocupació constant, que els consumia gran part de les energies i del temps disponibles. A diferència dels seus progenitors, però, van modificar el seu règim vegetarià i es convertiren preferentment en carnívors, de manera que de preses tradicionals es van convertir en actius predadors. Aquest canvi es va produir a conseqüència d’un conjunt de modificacions estretament relacionades amb el desenvolupament de les capacitats d’idear, construir i manejar eines.

Els orígens de l’habilitat tècnica dels homínids

Podem dir, doncs, que en la dinàmica de l’evolució les eines marquen el pas dels antropoides als homínids, és a dir, a les formes més primitives, però ja indiscutiblement humanes, de l’espècie. En efecte, construir eines i fer-les servir significa: saber imaginar-ne anticipadament la forma i la funció, conèixer quines són les pedres més adequades, on buscar-les i com treballar-les, i saber transmetre aquests coneixements. Tot això comporta necessàriament la presència d’aspectes culturals avançats, com una notable capacitat d’abstracció, l’existència de formes de comunicació rudimentàries però articulades, l’existència d’una bona capacitat d’aprenentatge i d’ensenyament, i unes relacions comunitàries estables, que han deixat de ser instintives per esdevenir organitzades. Una qüestió molt debatuda, però encara sense resposta, és saber quins van ser els condicionants mediambientals i les pressions selectives que van empènyer un grup d’antropoides, que ja caminaven erectes i tenien mans prènsils, a desenvolupar aquesta prerrogativa humana tan especial que és l’habilitat tècnica. Les recerques en aquest camp són extremament difícils i incertes a causa de la gran llunyania en el temps (els primers antropoides bípedes i amb mà prènsil van aparèixer fa uns 3,75 milions d’anys, mentre que les primeres formes del treball de la pedra que tenim documentades van començar 1,2 milions d’anys més tard) i, per tant, de l’escassetat de proves materials.

És probable que, a semblança del que passava en els antics grups d’antropoides i del que encara fan alguns nuclis de simis antropomorfs, els primers progenitors de l’home fessin un ús esporàdic i instintiu d’eines i armes improvisades. No degué ser fins més tard (i aquí rau una bona part dels interrogants sense resposta) que van començar a fabricar-ne i a fer-ne un ús racional i sistemàtic. Certament, fa més de 600 000 anys ja s’havien assolit les dues conquestes fonamentals que constituïen tot el patrimoni tècnic de l’espècie humana emergent: la construcció i utilització d’eines i l’ús del foc.

La construcció de les primeres eines

La vida dels homínids del paleolític (terme derivat del grec que significa “edat de la pedra antiga”) es basava exclusivament en una economia primitiva, en la qual les úniques fonts de manutenció eren constituïdes per la caça, la pesca i la recol·lecció de baies silvestres, arrels i mol·luscs marins. Aquestes activitats es feien col·lectivament en petites comunitats. El nombre i la dimensió de les comunitats depenien de la disponibilitat del medi ambient i del ritme de reproducció dels animals i les plantes.

La utilització d’eines va significar per a aquestes comunitats de caçadors i de recol·lectors d’aliments una millora notable de la capacitat d’explotació dels recursos del territori. En efecte, amb les armes la caça era més eficaç, i amb les eines s’aprofitava millor la presa capturada, de la qual es podia obtenir una gran varietat de primeres matèries, com carn, ossos, greixos i pells. Les eines més antigues que es coneixen es van trobar en algunes localitats de l’Àfrica oriental, i es considera que la seva fabricació es remunta a uns 2,6 milions d’anys enrere. Es tracta de còdols tallats toscament (d’aquí ve la denominació de cultura dels còdols que s’aplica a aquesta fase inicial del paleolític, coneguda com a paleolític inferior arcaic) i d’ascles de pedra tallades mínimament per tal d’agafar-les amb més facilitat i perquè quedés una vora prou esmolada per tallar i rascar segons convingués.

Gràcies a les seves característiques de duresa i resistència i al fet que era fàcil de trobar, la pedra va constituir des de bon començament la primera matèria fonamental per a la construcció de les eines del món paleolític. El material més emprat era el sílex, una roca compacta que té com a gran avantatge la possibilitat de ser tallada amb relativa facilitat, si es treballa amb els procediments adequats. En altres llocs, s’utilitzaven també altres tipus de roca, com els granits de gra vermell, les quarsites i l’obsidiana, un vidre d’origen volcànic. La indústria de còdols era tan rudimentària que no va experimentar cap diferenciació geogràfica en el període llarguíssim de la seva difusió. Certament, les pedres es treballaven igual a Àfrica, Àsia o Europa.

Evolució de les tècniques de fabricació

Amb l’adveniment dels arcantrops (nom que designa els homínids pertanyents a l’espècie Homo erectus) va començar, durant el paleolític inferior, una evolució lenta però significativa en la producció de les eines de pedra. Els còdols tallats van ser substituïts per instruments de dues cares en forma d’una gran ametlla aplanada, denominats destrals de mà o bifacials, amb dues vores laterals tallants i que servien indistintament com a eines per a colpejar, tallar i excavar. Fins aleshores les eines es feien seguint la tècnica bàsica de la percussió de dos còdols sostinguts manualment. Aquesta tècnica va ser substituïda per l’anomenada tècnica de l’enclusa: es fixava a terra una roca que s’utilitzava per a tallar, amb els cops adequats, el bloc elegit. Cap a la meitat del paleolític inferior, a aquest procediment propi de la cultura abbevil·liana es va sumar una nova tècnica de talla, coneguda com a tècnica del percussor cilíndric, que va marcar el naixement de la cultura anomenada acheuliana. Cap al final d’aquest període van aparèixer també les primeres eines especialitzades: les destrals i els rescadors. La destral, fabricada amb la tècnica de l’enclusa, es retocava minuciosament pels costats mitjançant un tros de fusta dura o un os, de manera que s’obtenien dues vores molt més tallants i rectes.

Tot i que sempre s’ha posat l’èmfasi en les grans eines del paleolític inferior (còdols tallats i bifacials), no hem d’oblidar l’ús de les ascles, és a dir, dels trossos de pedra que es desprenien quan es tallava. Avui tothom accepta que aquestes ascles s’utilitzaven sense retocar tal com sortien del còdol i, retocant-les, com a rascadors o puntes.

Al paleolític mitjà, amb la consolidació de la cultura mosteriana, de la qual van ser artífexs els paleantrops, concretament els homes de Neandertal, es va registrar un nou progrés considerable en les tècniques de treballar la pedra. El bloc de sílex que abans es tallava fins a obtenir-ne una eina de dues cares ara es treballava, mitjançant una selecció acurada i la preparació dels plans de percussió, per tal d’aconseguir làmines de dimensions i formes preconcebudes: triangulars, semicirculars, rectangulars, que amb un retoc posterior es convertien en eines tallants de tota mena. Al llarg d’aquest període, l’instrumental humà, que denota estils de vida cada vegada més evolucionats, s’enriqueix amb rascadors, puntes i peces denticulades de totes les dimensions. Les recerques que s’han fet sobre l’home de Neandertal, la família més evolucionada dels paleantrops, han confirmat que van desenvolupar les primeres tècniques elaborades per a treballar les pells i per a construir tendes i cabanes. A més, la peculiar disposició d’alguns sepulcres i l’ús de l’ocre i de pedres precioses amb fins ornamentals han induït a considerar molt probable l’existència de pensaments i comportaments religiosos i estètics en aquests avantpassats propers.

L’èxit de l’Homo sapiens sapiens

Amb l’aparició dels neantrops (Homo sapiens sapiens), el procés de transformació i de millora de les condicions de vida de l’home prehistòric es va accelerar. Al llarg dels 30 000 anys que van seguir la seva primera aparició documentada, l’Homo sapiens sapiens va aconseguir colonitzar tot el món, tot substituint —i potser destruint— la civilització de Neandertal per a donar vida a les últimes i més avançades formes de la cultura paleolítica: les cultures aurinyaciana, solutriana i magdaleniana.

En aquest darrer període del paleolític (paleolític superior), l’home va continuar vivint substancialment com els seus predecessors, practicant la caça nòmada, la pesca i la recol·lecció dels productes vegetals silvestres, però de manera nova i més profitosa. Les seves preses, assetjades amb llances i trampes, ara eren animals de grans dimensions, i no hi feia res que fossin nombrosos i ferotges. L’home ja quasi no vivia en cavernes, sinó que construïa cabanes i tendes confortables; continuava vestint pells d’animals, però la seva indumentària era més elaborada i pensada. Seguia recol·lectant plantes, amb les quals, a més d’alimentar-se’n, havia après a fer estores i cistells. El llenguatge havia deixat de ser l’única forma de comunicació col·lectiva, i van començar a aparèixer imatges, en forma de pintures, gravats rupestres i escultures.

En tot aquest conjunt d’activitats, la dotació lítica de l’Homo sapiens sapiens es va ampliar i especialitzar notablement. Es van introduir millores en el treball de la pedra, que van fer possible fabricar, a través d’una enginyosa talla, eines i fulles cada vegada més fines i esmolades, especialitzades en usos diferents i ben definits. Es calcula que els caçadors de la cultura magdaleniana podien obtenir, de cada quilogram de sílex treballat, més d’un centenar d’eines petites de diversa mena.

Amb la invenció de l’arc, al final del paleolític superior, i la introducció simultània del trepant d’arc en les dues versions, per a foradar i per a encendre el foc més de pressa, la dotació humana va assolir un gran nivell, atès que ja podia satisfer bona part de les exigències de l’economia de caça i recol·lecció que asseguraria la manutenció a les petites comunitats humanes durant uns quants mil·lennis més.

El control del foc

No se sap com ni quan va aprendre a utilitzar el foc l’home prehistòric. Certament un dels grups més evolucionats dels arcantrops, l’anomenat Homo erectus pekinensis (home de Pequín), en feia un ús regular, com ho demostren les nombroses restes de combustió trobades a les cavernes de Chu-ku-tien, prop de Pequín (Xina), molt habitades fa més de 500 000 anys.

Malgrat la incertesa que envolta els seus orígens, és fàcil intuir que el descobriment del foc devia comportar unes conseqüències molt importants en la vida de les comunitats d’homínids del paleolític inferior. Amb el foc van poder fer més confortable la vida a les cavernes, ja que podien produir llum i calor quan volien, independentment de la presència del Sol. A partir d’un cert moment, els homes del paleolític, a més de saber conservar el foc produït per esdeveniments naturals, van aprendre a produir-lo quan els convenia mitjançant la percussió de certes pedres (roques quarsíferes, nòduls de pirita de ferro, pedres silícies) o bé fregant ràpidament i durant molta estona dues branques seques, o bé fent servir el trepant d’arc.

El control del foc va permetre un millor aprofitament del medi perquè, en protegir-se del fred, els homes del paleolític van ser capaços d’ampliar les zones de caça fins a les regions de clima més rigorós. El fet de disposar de més menjar, juntament amb la possibilitat de coure’l, i més tard també de conservar-lo amb les tècniques de fumatge de les carns, va millorar l’alimentació fins i tot en els difícils mesos hivernals. El foc, a més, va fer possible una millor defensa durant la nit, perquè allunyava els animals ferotges. A mesura que augmentava l’experiència en el tractament del foc, el procés de combustió va començar a utilitzar-se també en la fabricació de les eines, concretament com a tècnica d’enduriment de les puntes de fusta, i en els primers experiments elementals sobre les modificacions induïdes per la calor en els líquids i els sòlids.

Però el descobriment del foc no va ser important només des del punt de vista del progrés tècnic i de la millora de les condicions de vida de l’home, sinó que també va comportar una major cohesió grupal i va induir a una major socialització, com es veurà a “Individu i comunitat a la prehistòria”.

La gran importància que tenia el foc en la vida del homes del paleolític superior, com també el gran temor que provocava, els van induir a envoltar aquest fenomen d’atributs divins, la qual cosa va originar el culte al foc, present quasi arreu del món durant mil·lennis.

El coneixement i la representació del món natural

Les aportacions fonamentals de les generacions paleolítiques a la formació del patrimoni tècnic humà no es refereixen solament a la fabricació d’eines i al control del foc (que s’han descrit anteriorment).

També són molt importants els coneixements que van aconseguir acumular durant mil·lennis sobre el món animal i vegetal que els envoltava i del qual depenien.

La necessitat de conèixer i d’explicar-se els fenòmens naturals i de transmetre oralment els coneixements adquirits va constituir sens dubte un estímul de gran importància per al creixement i el desenvolupament cultural de les comunitats paleolítiques. A nosaltres, però, només ens n’han arribat unes poques proves indirectes d’aquests coneixements.

Les pintures, els gravats i les talles d’ivori amb què els caçadors del paleolític superior representaven les formes i les actituds de les preses són un testimoni de la seva capacitat d’observació del medi.

Les substàncies colorants emprades en les pintures rupestres de les comunitats del paleolític superior eren constituïdes generalment per minerals de diversa mena, com òxids de ferro i de manganès, carbonats de ferro grocs i carbons de diferents tipus, que després de ser reduïts a pólvores en morters de pedra es dissolien en aigua o es barrejaven amb greixos animals i es conservaven en ossos o bols de fusta, o bé en petxines grans. En la tècnica pictòrica més primitiva, per traçar les imatges simplement es feien servir els dits tacats de color. Posteriorment, els “artistes” prehistòrics van adoptar puntes de fusta, plomes i, una mica més tard, uns bastonets de fusta un extrem dels quals es tractava fins que adquiria una consistència molt fibrosa. Una altra tècnica molt estesa durant el paleolític superior era el tamponat: el contorn de l’animal es representava sobre la paret de la cova amb uns petits tampons de molsa o pèl d’animal impregnats de color.

La consolidació d’aquestes primeres expressions artístiques, reveladores entre altres coses d’una organització comunitària evolucionada, va ser paral·lela a un altre progrés cultural de notable rellevància. Estudis recents d’alguns conjunts de gravats realitzats fa més de 20 000 anys en fragments d’os i banyes de cérvol treballades han revelat que es tractava d’una anotació simbòlica de la successió de les fases lunars i potser d’altres esdeveniments astronòmics. Aquest fet demostra que el problema del pas del temps i de la seva representació estava començant a incidir significativament en la vida cultural de l’home prehistòric.

L’economia de la caça i la recol·lecció i la revolució agrícola

Fa uns 13 000 anys, al final de l’última glaciació, anomenada de Würm, les comunitats humanes establertes a l’Orient Mitjà van iniciar un procés de transformació que havia de revolucionar radicalment el sistema de vida desenvolupat durant més d’un milió d’anys. En efecte, en el decurs d’uns mil·lennis, va néixer i es va consolidar en aquesta part del Vell Món un nou sistema tècnic i econòmic. L’economia va deixar de basar-se en la caça i la recol·lecció del que la natura produïa espontàniament i adoptà les formes de l’agricultura i la ramaderia. Gràcies a aquestes dues activitats els homes van poder exercir les primeres formes de control eficaç sobre les seves fonts alimentàries. Aquest canvi fonamental, que es coneix com a revolució neolítica, va marcar el pas del paleolític a una nova etapa, el neolític (edat de la pedra nova).

Els primers passos

Malgrat els nombrosos estudis i recerques fets als darrers dos segles, encara és confús i controvertit el mecanisme que va induir el caçador nòmada del paleolític a desenvolupar una forma de vida productiva i sedentària. Segons algunes hipòtesis recents, els profunds canvis climàtics produïts pel retrocés de les grans glaceres —pas d’un clima continental fred a un clima càlid i sec— van modificar profundament l’ecosistema al qual les comunitats de caçadors del paleolític superior s’havien anat adaptant cada vegada millor fins a prosperar-hi. Amb la desaparició gradual de les grans praderies verdes, substituïdes per boscos, les nodrides bandades de rens, mamuts, bisons i ants, que durant l’era glacial havien desplaçat el seu hàbitat molt al sud, van començar a desplaçar-se altra vegada cap al nord i a reduir-se sensiblement, fins que algunes d’aquestes espècies van entrar en una fase d’extinció i les que quedaven patiren un clar retrocés (procés probablement accelerat per una intensa activitat depredadora humana). Un efecte inevitable d’aquesta crisi ecològica va ser l’esfondrament de bona part de les cultures europees i asiàtiques que basaven el seu modus vivendi, sobretot, en la caça dels grans herbívors. Va començar així una important fase de transició, anomenada mesolític o epipaleolític, durant la qual les noves condicions mediambientals van obligar les comunitats humanes a instaurar, on era possible, nous models de subsistència. Les eines i les restes d’aquest període, encara força desconegut, donen fe de l’existència d’una economia per ara basada en la caça, la pesca i la recol·lecció de vegetals silvestres. Però la majoria de les preses eren animals petits, com les ovelles, les cabres, els antílops i els porcs senglars. La presència cada vegada més nodrida en l’equipament humà de bastons per a cavar, aixes i destrals i altres eines testimonia una intensificació de la recol·lecció de fruites i altres vegetals silvestres, que esdevenen un component cada cop més important de l’alimentació humana.

Però, en aquest procés d’adaptació mil·lenari, les comunitats mesolítiques no es van limitar a intentar mantenir a qualsevol preu el model de vida heretat del paleolític superior, sinó que en algunes d’elles van aparèixer i van començar a desenvolupar-se formes originals de subsistència i de cultura material, preludi indispensable i decisiu de les transformacions del neolític.

Origen i difusió de l’agricultura

El naixement de la civilització agrícola se situa entre el 8000 i el 6000 aC, en algun punt entre la conca oriental de la Mediterrània i la part septentrional de Mesopotàmia. En aquesta àrea, on la caça major havia desaparegut molt abans que a Europa com a font d’alimentació primària, havien arrelat comunitats mesolítiques que havien desenvolupat un model de subsistència de característiques molt peculiars. En efecte, aquí creixien espontàniament nombroses espècies de cereals silvestres, com el blat, l’ordi i la civada, que malgrat les petites dimensions de les seves espigues podien constituir un aliment d’alt valor nutritiu i de llarga conservació. Els caçadors actius van comprendre els avantatges d’aquests dos factors i de mica en mica van collir, transformar i emmagatzemar aquests cereals. Era una activitat organitzada que els permetia assegurar-se una font de subsistència regular i abundant. La necessitat i la possibilitat de viure durant totes les estacions a les zones on aquestes collites eren més abundants van ser probablement les causes principals de l’aparició dels primers assentaments humans estables, fets amb cases circulars de pedra i de fusta. A Palestina (mont Carmel, Ain Mallaha), a Anatòlia (Çatal Hüyük, Mersin), a Síria (Tell Muzeybai) i a l’Iraq (Shanidar) s’han trobat restes d’aquests primers poblats, construïts entre el IX i el VII mil·lennis aC per aquestes civilitzacions mesolítiques, la més famosa de les quals és la natufiana, de Wadi al-Nattuf.

Encara no se sap ben bé per quins motius, quan i en quines circumstàncies, en un d’aquests assentaments es va passar de la collita organitzada de cereals silvestres al seu conreu. Certament, l’agricultura es comença a practicar de manera estable a partir del 7000 aC a Palestina (Jericó), a Anatòlia (Çatal Hüyük) i al Kurdistan (Jarmo). N’és una prova el fet que les excavacions arqueològiques efectuades en aquestes localitats han detectat, a més de les eines típiques de l’activitat agrícola (falç, bastons per a cavar, aixades), la presència de plantes importades d’altres zones per a ser-hi conreades, com per exemple l’espelta petita introduïda a Jericó des d’Anatòlia, o el mill introduït a Anatòlia procedent d’Europa.

Al VI mil·lenni aC, a més del conreu dels cereals, es va començar a estendre a l’Orient Mitjà el conreu d’algunes lleguminoses com les llenties, els pèsols i les faves, fet que va originar una agricultura diversificada segons el rendiment de cada sòl. Al mateix temps, es van dur a terme els primers experiments de selecció de les espècies més rendibles i es van introduir les primeres formes d’irrigació i d’adobament artificials dels camps. Aquests primers agricultors també van començar a tenir cura d’arbres fruiters silvestres com l’ametller, la perera, la figuera i l’olivera, i a seleccionar-los i plantar-los.

Sòlidament implantada en les àrees d’origen, la nova economia agrícola es va anar estenent per les regions limítrofes, i al VI mil·lenni va arribar a Egipte i la baixa Mesopotàmia; al cap de poc temps, arribava a Grècia i les planes del Danubi. Pels volts del 4500 aC, les primeres formes d’agricultura van aparèixer a Itàlia, França i Espanya, però no arribaren a la Gran Bretanya fins al cap d’alguns segles. L’expansió de l’agricultura vers l’Àsia sud-oriental és menys coneguda: a l’Índia els primers conreus es van fer pels volts del 4000 aC; en canvi, els orígens de l’agricultura a la Xina són molt controvertits. Cap al 4000 aC, al curs alt del riu Huang He es conreava mill, però encara no s’ha aclarit si aquesta activitat va ser un descobriment local o procedia d’Occident. És igualment incert l’origen del conreu de l’arròs, iniciat segons alguns a l’Índia i segons uns altres a Tailàndia; de tota manera, és segur que no es va introduir a la Xina abans del 2000 aC.

Pel que fa a l’origen de l’agricultura al continent americà, els estudiosos fa temps que discuteixen, també en aquest cas, si es va tractar d’un descobriment autònom o d’una idea importada. Pel que sembla, els tipus i els mètodes de conreu van ser descoberts i inventats per les comunitats locals. Les primeres formes de conreu documentades es remunten al VII mil·lenni aC, quan certes comunitats de caçadors establertes a Mèxic van començar a cultivar diverses varietats de carbasses i de fesols. Posteriorment van ser imitats per algunes comunitats andines. El conreu del blat de moro, en canvi, és més tardà: va començar al V mil·lenni aC.

La ramaderia

S’ha debatut llargament si la domesticació i la cria sistemàtica d’animals va precedir o va seguir el naixement de l’agricultura. Se sap del cert que el primer animal que va començar a viure en estret contacte amb l’home va ser el gos. La domesticació del gos es produí al final del paleolític superior europeu, però era vist més com un animal d’ajut i companyia que no pas com a aliment. Probablement, la idea de mantenir en el poblat un animal que servís com a reserva alimentària es va difondre des d’Europa al Pròxim Orient. En aquesta regió l’abundància de cereals silvestres permetia el creixement i la difusió de grups d’ovelles i cabres silvestres que eren les preses principals de les comunitats mesolítiques. Es desconeix el moment en què, dins d’aquestes comunitats, es va començar a destinar una part dels vegetals recol·lectats o conreats a mantenir establement en els poblats alguns dels ovins capturats, per tal de garantir un subministrament de carn més regular i segur que el que permetia la caça. El que es pot afirmar és que, en els primers poblats agrícoles, la ramaderia d’ovins es practicava àmpliament. I ben aviat van començar a aparèixer, a més de la carn, altres productes relacionats amb la ramaderia. A Çatal Hüyük (Anatòlia) s’han trobat indicis d’elaboració de llana que es remunten al 6000 aC aproximadament, i a Tessàlia (Grècia) es produïa formatge regularment.

Després de l’ovella i la cabra, el següent animal que els agricultors van domesticar va ser el porc. Sembla que la cria d’aquest animal va començar a Palestina i a Turquia al VII mil·lenni aC. En canvi, és més tardana la domesticació dels bovins, que es va desenvolupar, també en aquestes dues regions, al llarg del VI mil·lenni aC i tenia finalitats essencialment alimentàries. Més endavant, els bovins constituïren no tan sols una reserva d’aliment sinó també una valuosa font energètica destinada a les tasques agrícoles. Ben aviat l’ase s’incorporà com a animal de treball i, des del IV mil·lenni aC, s’utilitzà a Egipte per al transport. El cavall, en canvi, es domesticà més tard, quan pels volts del 2000 aC es destinà a la tracció dels carros de combat.

Els efectes de la primera revolució agrícola

La base econòmica de les primeres civilitzacions agrícoles neolítiques era el conreu col·lectiu (mitjançant la utilització de bastons per a cavar i posteriorment d’aixades) de petites parcel·les properes al poblat, i la cria de ramats d’ovins i bovins en pastures adjacents a les terres de conreu, com a activitat paral·lela i estrictament complementària. Cadascuna d’aquestes petites comunitats d’agricultors era autònoma i autosuficient en el pla alimentari i productiu, bé que els intercanvis comercials, en forma de barates, es van intensificar durant el neolític.

La majoria dels primers assentaments agrícoles neolítics es feren en petits turons, on els terrenys eren lleugers i fàcils d’artigar i, sobretot, on queien pluges amb una certa regularitat. Segurament, algunes d’aquestes comunitats practicaven formes de regatge artificial, mitjançant la desviació de l’aigua de petits torrents o de deus cap als camps. Les grans obres hidràuliques que van permetre el conreu de les planes al·luvials del Nil, el Tigris, l’Eufrates i l’Indus representen un estadi posterior del progrés agrícola, com també la introducció de l’arada.

Aquestes primeres comunitats agrícoles eren petites i disposaven de poques eines, però aviat van ser capaces no solament d’assegurar la seva subsistència sinó també de crear un excedent alimentari dins la seva economia; un excedent modest, però que va tenir profundes repercussions. En efecte, gràcies a aquest excedent la població va augmentar i va començar a expandir-se i a colonitzar nous territoris. Segons algunes estimacions, la població resident a l’Orient Mitjà, que el 8000 aC assolia aproximadament els 100 000 habitants, va créixer fins a uns 3 milions d’habitants en el decurs de 4 000 anys. En la seva expansió cap a noves terres, els agricultors ben aviat van entrar en un conflicte irresoluble amb les comunitats nòmades, que no suportaven cap mena de delimitació territorial. Algunes d’aquestes comunitats nòmades conservaven la tradicional economia de caça i recol·lecció, mentre que d’altres havien adoptat la ramaderia itinerant, però totes tenien necessitat d’extensos territoris per on moure’s lliurement. La revolució neolítica, doncs, va introduir en la humanitat la primera gran divisió entre civilitzacions diferents. D’una banda els agricultors, que havien de donar vida a la civilització urbana, i de l’altra els nòmades de les grans estepes, creadors també de cultures importants (malgrat l’apel·latiu de “bàrbars” que se’ls ha atribuït injustament), però destinats a una decadència inexorable.

Però aquesta no és l’única escletxa que va aparèixer amb la consolidació de l’economia agrícola. En el si de les comunitats d’agricultors van començar a perfilar-se formes de divisió del treball noves i més pronunciades. Al costat de la divisió tradicional entre tasques femenines i masculines, van sorgir les primeres figures socials que ja no s’encarregaven directament de la producció d’aliments, sinó que es dedicaven a ple rendiment a activitats col·laterals, com la fabricació d’eines i armes o l’intercanvi dels béns produïts en excedència per la comunitat. Aparegueren així els artesans i els mercaders, que es convertiren en els protagonistes principals d’un període històric fonamental, el que marcà el naixement de les primeres civilitzacions urbanes (vegeu també “Breu història de la ciutat”).

La nova indústria lítica

Com al paleolític, durant el neolític la pedra va continuar essent el material essencial per a la fabricació de bona part de les eines emprades en les diverses activitats humanes. Amb tot, l’aparició i la consolidació de l’economia agrícola van exigir una renovació radical de les eines existents i de les tècniques. Des d’aquest punt de vista, hi hagué dues innovacions fonamentals que van caracteritzar la indústria lítica de totes les cultures neolítiques: el poliment i el mànec en angle d’algunes eines.

Les aixes, les destrals i els càvecs es polien totalment o parcialment per tal d’aconseguir un tall molt més eficaç que el tall tradicional. La incorporació posterior en aquestes eines d’un mànec llarg de fusta, fixat, com es fa encara avui, a través d’un forat fet en sentit longitudinal, va permetre’n un ús particularment operatiu i valuós en les operacions de desboscament i de rompuda dels sòls destinats a l’agricultura. Explotant la nova tècnica del poliment, els artesans neolítics van fabricar les primeres aixades, que van substituir els bastons per a cavar, i d’aquesta manera van poder millorar sensiblement l’eficàcia de la falç dentada heretada dels recol·lectors del mesolític.

Però la millora de les eines, gràcies a l’adopció de les noves tècniques, va tenir com a conseqüència immediata una dilatació del temps de fabricació. Un cop esbossada grollerament en la forma desitjada, mitjançant una operació preliminar de tallament del bloc de sílex (o de granit o diorita), s’havia de procedir al poliment del tall o de tota l’eina, amb un lent i pacient treball de fregament en una roca abrasiva adequada. Després, quan calia, amb el trepant d’arc i pólvores abrasives es procedia a fer el forat en el qual s’inseria i es fixava el mànec de fusta. Tot això requeria no solament més temps sinó també una habilitat i una experiència que no tots els membres de la comunitat posseïen. Gràcies a la disponibilitat d’excedents alimentaris va ser possible estalviar les tasques agrícoles als individus més hàbils i experts, que, d’aquesta manera, es van poder dedicar a temps complet a aquesta feina.

Els orígens de la ceràmica

Una altra conquesta fonamental de les primeres civilitzacions agrícoles neolítiques va ser el desenvolupament de la ceràmica. La producció de la ceràmica es pot considerar el primer procés químic controlat conscientment per l’home.

En realitat, en algunes comunitats de caçadors del paleolític superior ja es modelava l’argila per fer estatuetes de diversa mena. Algunes d’aquestes estatuetes van ser clarament exposades al foc, bé que no se sap si per obtenir-ne l’enduriment, per motius rituals o per alguna altra raó. En qualsevol cas, sembla que aquestes primeres formes de manipulació de l’argila no van tenir cap aplicació immediata en la fabricació dels estris de cuina, que durant molt de temps encara es van continuar fent de pedra. En efecte, a totes les primeres comunitats agrícoles apareixen vasos i recipients de pedra acuradament esculpits i polits. Algunes comunitats fabricaven aquests objectes amb uns tipus de pedra més decoratius i preuats, com l’alabastre, l’obsidiana i els marbres de tota mena. També en aquest cas cal recordar que les recerques i els estudis encara no han pogut definir ni l’època ni la zona d’origen de la producció de terrissa, ja que l’argila, que és la primera matèria, és present quasi pertot arreu i la seva obtenció no presenta gaires dificultats. Però es pot afirmar que pels volts del 6000 aC, en algunes cultures de la Síria occidental, ja es produïen i s’usaven normalment estris de cuina de terrissa. Encara avui es discuteix sobre els motius que van empènyer algunes comunitats neolítiques a abandonar la pedra per recórrer a aquesta nova tècnica. Segons una opinió força generalitzada, la raó va ser la dificultat creixent de fabricar vasos, palanganes i recipients de pedra en les variades formes i dimensions que imposaven les exigències de la nova economia agrícola. Sigui com sigui, en el decurs del VI mil·lenni aC la indústria de la ceràmica es difongué i s’imposà a tota la conca oriental de la Mediterrània. Els primers objectes de terrissa eren més aviat grollers i de dimensions reduïdes, ja que al començament l’argila es modelava totalment a mà i, malgrat l’adopció de tècniques enginyoses, l’alçada, el gruix i la forma dels recipients obtinguts així no podien superar límits ben precisos, cosa que únicament va ser possible amb la introducció del torn. En canvi, el procés de cocció de l’argila modelada no presentava dificultats especials a l’hora de fer els estris d’aquella època. Les temperatures requerides, que oscil·laven entre els 500 i els 700°C, es podien assolir fàcilment, tant a les llars de foc domèstiques emprades inicialment com als primers forns rudimentaris.

Finalment, la possibilitat d’embellir la peça de terrissa, mitjançant incisions i decoracions pictòriques efectuades abans de coure l’argila, va contribuir al progrés —a totes les civilitzacions del neolític i posteriorment del món antic— d’innombrables estils decoratius. Molts d’aquests estils van esdevenir, des del punt de vista arqueològic, el tret distintiu de cultures i èpoques històriques ben definides.

El naixement del teixit

Els orígens de la tècnica d’utilització de les fibres vegetals i animals es remunten, segons molts arqueòlegs, a l’última etapa del paleolític superior. En aquest període, en el si de les comunitats de caçadors es van començar a emprar grans quantitats de fibres lleugeres trenades per a fabricar cordes d’arc i fils prims destinats a cosir les pells o a fixar les puntes de les sagetes i les llances als pals, i també per a usar-les com a blens per als primers llums. En canvi, és molt més tardà el primer exemple conegut del teixit o teixidura: les primeres xarxes de pesca confeccionades per algunes comunitats mesolítiques atlàntiques i mediterrànies especialitzades en aquesta activitat. Amb tot, sense oblidar aquests importants antecedents, no hi ha dubte que tant la filatura com el tissatge formen part de les grans conquestes de la revolució neolítica. En efecte, pràcticament totes les operacions i les eines de base necessàries per a obtenir fibres crues, vegetals i animals, peces de teixit per a vestir o altres usos, es van enllestir en aquest període. Els primers procediments per a la maceració de les plantes de lli i per a l’obtenció i la cardada de la llana, la fabricació dels primers fusos per a la torsió i l’estiratge del fil i, finalment, la realització dels primers models de teler rudimentaris per a transformar el fil en teixit van ser creació de comunitats neolítiques desconegudes.

La fibra més utilitzada per les comunitats neolítiques de l’Orient Mitjà i Egipte va ser el lli, mentre que a Anatòlia i Grècia es va difondre quasi al mateix temps l’ús de la llana. El lli també va ser el primer exemple de conreu no destinat a usos alimentaris. Més tard van aparèixer el cotó, conreat originàriament a l’Índia occidental i a l’àrea costanera del Perú, i el cànem, originari de la Xina. A diferència del treball de la pedra, la fabricació de teixits no es va convertir en una feina especialitzada reservada a uns pocs experts. Com passava amb la fabricació dels objectes de ceràmica, era una activitat que es feia en l’àmbit comunitari o familiar durant els períodes en què les feines agrícoles es reduïen. D’altra banda, l’economia agrícola va néixer i es va basar en la cooperació comunitària i el treball col·lectiu. Les feines feixugues de desboscament i de rompuda, necessàries per a tenir noves terres de conreu, eren realitzades per tota la comunitat neolítica. També eren tasques comunitàries la planificació i la construcció de les estructures comunes i defensives del poblat. El plantejament arquitectònic dels assentaments neolítics europeus i de l’Orient Mitjà testimonia clarament, amb la seva regularitat en la disposició dels diferents edificis, l’existència d’una col·laboració i una planificació comunitàries, que van culminar en la creació de les primeres ciutats.

Individu i comunitat a la prehistòria

En els dos capítols anteriors hem passat revista a les condicions de la vida material dels homes de la prehistòria, i en diversos llocs també ens hem referit a les relacions socials que els nostres avantpassats van anar desenvolupant entre ells. Ara aprofundirem aquest aspecte, bo i examinant alguns dels trets principals de la vida de les comunitats prehistòriques.

El món dels caçadors i els recol·lectors

És quasi segur que els primers homes i dones no vivien aïllats, i que buscaven la companyia d’altres persones, no únicament dels seus fills i els parents més directes, sinó també d’individus pertanyents a altres nuclis familiars. D’aquesta manera, els petits grups que es formaven podien procurar-se aliments i defensar-se dels possibles perills amb més eficàcia que un individu sol o una família aïllada.

Aquests primers grups humans, com s’organitzaven? Sabem que durant la prehistòria no existien les ciutats, ja que les primeres urbs no van sorgir fins pels volts del IV mil·lenni aC; els primers poblats estables, amb els primers intents d’una agricultura rudimentària, es remunten al IX-VIII mil·lenni aC. Aleshores, com s’organitzaven i vivien els homes dels dos o tres milions d’anys anteriors, és a dir, des que van aparèixer a la Terra?

Per a respondre a aquesta pregunta hem de tenir present el que es diu a “L’economia de la caça i la recol·lecció i la revolució agrícola”, és a dir, que en els períodes més antics, el paleolític i el mesolític, les poblacions vivien exclusivament de la caça i la recol·lecció. No existia cap forma d’agricultura, ni que fos tosca i primitiva, i els únics mitjans de supervivència eren la caça de petits animals salvatges, la pesca i la recol·lecció de plantes, fruita, llavors, arrels i tubercles. Quan els recursos d’una regió s’exhaurien o l’estació no oferia prou fruits i preses, les petites comunitats humanes es desplaçaven a la recerca de zones més riques. Sovint, els homes es nodrien de la carn d’animals morts per causes naturals, que trobaven abandonats a terra; de vegades els transportaven al lloc on havien fixat els seus campaments rudimentaris i els compartien amb els altres membres del grup, però sovint se’ls menjaven on els trobaven, i per escorxar-los se servien d’eines de pedra i os. Eren rascadors i fulles, que obtenien tallant ascles de pedra o retocant acuradament làmines de sílex primes i tallants. Els instruments més antics, els còdols tallats, es remunten a 2,6 milions d’anys enrere.

Encara avui, en molts grups primitius de caçadors i recol·lectors se segueix aquest estil de vida: hi ha un lloc central, comú, fix, del qual surten els adults a la recerca de menjar, i al qual retornen per posar en comú el que han trobat. Com avui, durant la prehistòria aquests centres també eren de petites dimensions, perquè les poblacions eren nòmades o seminòmades i es quedaven poc temps —de vegades només uns dies— al mateix lloc. D’altra banda, la baixíssima densitat de la població atenuava notablement el risc que grups diferents entressin en competició entre ells per disputar-se els mateixos recursos alimentaris.

Les primeres formes de vida en societat

Per sort, ens han pervingut restes materials d’aquestes comunitats antiquíssimes. A partir del seu estudi, els arqueòlegs han determinat diversos tipus de poblat i, per tant, han discernit com s’organitzaven els primers nuclis humans durant el paleolític i el mesolític. A l’època dels caçadors i els recol·lectors, la vida de grup es basava en dos tipus principals de poblat:

1. Refugi de caça o campament provisional. Era el lloc on els grups de caçadors i recol·lectors nòmades o seminòmades passaven períodes curts. Quan el menjar de la zona s’acabava, o quan ja havien fet la cacera i consumit la presa, el grup se n’anava i abandonava el campament (cal no oblidar que no es coneixien les tècniques de llarga conservació dels aliments). Aquest tipus de campament era constituït per refugis molt simples, fets amb elements vegetals o parets de pedra; de vegades eren simples coves i refugis naturals sota de roques, abrics i cavitats que s’obrien al flanc de les muntanyes.

2. “Camp base”. A diferència del campament provisional, era habitat durant períodes més aviat llargs (setmanes, però també més d’una estació), i sovint es tornava a ocupar i poblar durant anys seguits. És a dir, els habitants continuaven desplaçant-se periòdicament, segons com es presentaven les estacions i els fruits que els oferia la regió, però tenien llocs preferits, on tornaven any rere any i on passaven més temps. El camp base és interessant sobretot des del punt de vista de l’organització social dels primers grups humans. Encara que es tracta d’un centre molt simple, revela una certa articulació en el seu si, i dóna a entendre que els seus habitants no eren individus que vivien junts, sinó grups amb un cert grau d’organització. Un exemple d’aquesta organització és que el camp era subdividit en diversos sectors, en cadascun dels quals es feia una activitat diferent. Concretament hi havia unes zones on se sacrificaven les preses, recognoscibles, entre altres coses, per la presència de grans pedres i instruments lítics, emprats per a matar animals i per a separar-ne la carn de la pell i els ossos. Altres zones servien per al repòs nocturn i se situaven a recer de petits murs que protegien del vent, amb sostres fets de branques i fulles. Els caçadors es movien de manera radial des d’aquests camps base per aconseguir carn de les zones circumdants, i tornaven al camp amb les preses. Els camps base, que es remunten a quasi 2 milions d’anys enrere, són, doncs, molt importants en la història de la societat humana. Són els primers exemples (abans dels veritables pobles i abans del naixement de les ciutats) d’una vida de grup organitzada, en què les tasques de cada membre són mínimament definides i cadascú contribueix d’alguna manera a la supervivència de la comunitat. No es tracta, doncs, d’un agrupament casual d’homes, sinó d’una unió pensada, el primer exemple d’una divisió de paper i de funcions en el si de la societat prehistòrica.

La gran revolució: el foc

El descobriment del foc —o, més ben dit, l’adquisició de la capacitat de controlar-lo i reproduir-lo— va ser, sens dubte, una de les fites més importants del progrés humà. Més amunt hem parlat dels canvis que la conquesta del foc va introduir en la vida material de l’home prehistòric. Ara ens interessa al·ludir a les conseqüències socials d’aquest descobriment.

El foc va comportar una major cohesió del grup. Els habitants del campament ara estaven vinculats entre ells per la necessitat de controlar el foc, de cooperar perquè la comunitat no se’n quedés sense i perquè el foc abandonat sense vigilància no la destruís. La llar de foc va esdevenir el centre de la vida en comú, tant de la família com de tot el poblat. Al voltant de la llar de foc, que va esdevenir un punt de referència fix i estable, les “cases” es van estructurar millor i van esdevenir més confortables. Els homes van adquirir més seguretat davant les dificultats del món exterior i van sentir la necessitat cada vegada més gran de col·laborar els uns amb els altres, d’organitzar-se millor i d’enfortir els llaços que els unien a la comunitat.

L’enterrament dels morts

La consciència que tenia l’home prehistòric de formar part d’una comunitat es manifesta, deixant de banda el control del foc, en l’actitud envers els morts. També en aquest cas l’arqueologia ofereix instruments de gran valor als estudiosos: a Europa i Àsia s’han trobat nombroses sepultures del paleolític mitjà endavant (fa uns 75 000 anys). D’aquesta època es coneixen uns 140 sepulcres que demostren que l’home de Neandertal ja enterrava els seus morts. En general, aquests eren inhumats individualment i no en fosses comunes, amb el cos encongit, al fons de tombes excavades a terra, als centres habitats, en abrics o coves; de vegades, la tomba s’encerclava amb pedres escollides i disposades acuradament. A Shanidar, a l’Iraq (Àsia), s’ha trobat una cova que havia estat coberta de flors; en altres llocs, els difunts es col·locaven sobre un estrat d’ocre vermell, que potser tenia un valor ritual, però que servia sobretot per a alentir-ne la descomposició; en alguns casos la tomba es cobria amb una làpida de pedra i al voltant del cos es disposaven, com a ofrenes i ornaments, ganivets, punyals i altres objectes.

Després del paleolític, la pràctica de l’enterrament dels morts es convertí en un ritual cada vegada més estès i més habitual, i cada vegada foren més freqüents les necròpolis (del grec nekrós, ‘mort’, i polis, ‘ciutat’, és a dir, ciutat dels morts), grups de tombes situades lluny de la ciutat, en àrees especials, sovint sagrades. Els rituals de la sepultura esdevingueren al llarg del temps més complexos i relacionats amb les creences i les tradicions de cada poble.

No tenim cap element definitiu que ens ajudi a reconstruir amb exactitud les conviccions religioses dels homes de la prehistòria. No sabem quins eren els ritus que acompanyaven els enterraments, ni tampoc si aquests ritus tenien una difusió universal. Desconeixem si existia la fe en una vida després de la mort, en una supervivència de l’ànima de l’home, en el més enllà. No sabem si l’home prehistòric venerava els difunts com a déus, si li feien por, si n’esperava ajut en els moments de perill. L’únic que sabem del cert és que els morts eren respectats i recordats; però la manca de fonts escrites no ens permet aprofundir gaire més aquesta qüestió.

Amb tot, els sepulcres més antics demostren que, des del paleolític, l’home sentia que formava part d’una comunitat. Aquesta comunitat no era representada solament per les persones vives de la seva família o pels altres membres del campament o el poblat. També en formaven part els difunts, les persones del passat, que en la seva tomba, prop del poblat, seguien essent considerats membres del grup, de manera que, en un cert sentit, la comunitat es prolongava en el temps. Potser ja aleshores l’home començava a descobrir la dimensió del seu passat, de la tradició i la història. Això va representar un pas molt important envers el desenvolupament d’un sentiment de la unitat i la identitat de la família, el poblat i la tribu. Potser l’origen llunyà del culte dels avantpassats que tanta importància tingué posteriorment en les civilitzacions històriques, dels egipcis als romans, es remunta a la prehistòria.

La revolució neolítica i els primers poblats

La vida en societat de l’home primitiu va patir una transformació profunda a partir del neolític. Els importants canvis econòmics il·lustrats a “L’economia de la caça i la recol·lecció i la revolució agrícola” tenen una relació estreta amb canvis profunds en la vida social de l’home prehistòric. El conreu dels camps i, en particular, la seva irrigació van fer essencial la col·laboració entre els grups. Moltes persones, fins i tot poblats sencers, havien d’unir els seus esforços per a canalitzar les aigües dels rius i fer les feines més dures del camp durant l’època de la sembra i la collita. A més, el treball va començar a diferenciar-se i, amb la primera i rudimentària divisió de les tasques, van néixer les primeres categories d’especialistes. Els grups humans van esdevenir, doncs, molt variats i articulats en la seva estructura, amb una definició precisa de la funció i la feina de cadascú. A més, la transformació econòmica del neolític va tenir una conseqüència molt important en la vida social: les cases i els poblats van deixar de ser refugis provisionals, abandonats pels seus habitants nòmades o seminòmades cada estació, i es convertiren en veritables assentaments estables, habitats de manera regular i permanent, i de vegades envoltats per murs defensius. Aquesta última dada indica un fort sentit de la comunitat i una rudimentària planificació del territori.

El material de construcció era constituït per pedres, fusta i maons d’argila crua o de fang premsat i barrejat amb palla (tovat). A les regions del nord d’Europa i als Alps s’ha documentat la presència de palafits, cases de fusta fabricades sobre plataformes elevades, sostingudes per troncs clavats verticalment a terra (palafits) i situades prop de cursos d’aigua, llacs o en torberes. Sovint, els pobles eren envoltats per murs de pedra. En són exemples els castros portuguesos, veritables fortaleses en miniatura; el poble de Dimini, a Grècia, amb les seves muralles, o Jericó, considerada la ciutat més antiga del món, que es remunta al IX mil·lenni aC i s’esmenta a la Bíblia.

Els monuments megalítics, edificats amb blocs de pedra gegantins (vegeu “L’arquitectura megalítica”), també es remunten al període de la “revolució neolítica”. Grandiosos i imposants encara avui, només es podien construir amb l’esforç conjunt de moltes persones, atès el pes de les pedres i la manca d’eines sofisticades. Per això, aquests monuments també confirmen que en el neolític la societat humana ja devia estar considerablement organitzada.

El descobriment dels metalls

Per convenció, es considera que el neolític acaba quan comença l’edat dels metalls. Les millores tècniques que l’home introduí durant el neolític van fer possible fondre els metalls que es trobaven a la natura i donar-los forma. Al seu torn, el descobriment dels metalls va permetre a l’home millorar sensiblement les seves condicions de vida i els coneixements tècnics que posseïa i, sobretot, dotar-se de nous instruments molt més útils i eficaços.

El descobriment dels metalls és paral·lel a un altre fenomen important. En efecte, amb els metalls l’home va poder disposar d’un material particularment preciós: en part per la seva utilitat i pel fet que es podien conservar, en part per la seva raresa i, en alguns casos, per la seva bellesa, constituïen un bé molt més apreciat que tots els materials de què l’home se servia abans. El valor dels metalls va permetre acumular riqueses per primera vegada en la història de la humanitat i, també per primera vegada, es van formar jerarquies i classes socials d’acord amb les riqueses que es posseïen. La riquesa es va estendre i la societat va començar a articular-se. Aquest fet es nota en les sepultures, que sovint són riquíssimes i van acompanyades per objectes de gran valor, i també en els centres habitats. És l’època dels nurags sards i dels palaus cretencs, l’època en què prosperen les grans civilitzacions del Pròxim Orient antic. Amb l’edat dels metalls s’entra en la protohistòria i en la història. Així mateix, sorgeixen les primeres ciutats, que no són simplement pobles més grans, sinó que presenten una organització arquitectònica i social molt més complexa.

Tot i que algunes civilitzacions com la mesopotàmica o l’egípcia ja tenen escriptura, a casa nostra seguim, durant el calcolític i l’edat del bronze, amb una cultura prehistòrica. Les primeres societats jerarquitzades de la Península Ibèrica eren presents en aquest moment al sud-est, a Almeria.

Religió i art a les comunitats prehistòriques

L’estudi de les creences religioses i de les formes artístiques d’un poble és un camí per a arribar a comprendre l’evolució de la vida social dels homes. L’examen dels documents que ens han arribat sobre l’art i l’arqueologia de la prehistòria ens pot proporcionar indicacions útils sobre la religió i les relacions existents en el si de les societats més antigues. Des d’aquest punt de vista, els testimonis més importants de l’art prehistòric són dos: pel que fa al paleolític, les pintures rupestres i, pel que fa al neolític, la construcció dels megàlits.

Les pintures rupestres ens impressionen encara avui per la seva bellesa. A les parets de les coves, es reprodueixen en color representacions d’animals (sobretot bisons, cérvols i cavalls) típiques de l’època, amb fidelitat, vivacitat i frescor. Se n’han trobat a centenars de coves de França i Espanya, com per exemple a Lascaux, Altamira i Rouffignac. Quasi no hi ha figures humanes i escenes. La interpretació es fa molt difícil, ja que n’hem perdut el referent. Sembla superada la idea de la màgia propiciatòria de cacera; avui més aviat es pensa en elements explicatius d’històries i mites bàsics per al grup, amb la finalitat de transmetre’ls de generació en generació a través de cerimònies iniciàtiques. També s’ha parlat d’una disposició i unes associacions de figures molt pensades i repetides dins la cova, i fins i tot del reflex de pràctiques xamàniques. Així mateix, es pot suposar que el pintor devia ser un personatge important i amb autoritat dins el grup.

Els monuments megalítics tenien relació, amb tota probabilitat, amb el culte als morts i amb continguts religiosos. És possible que alguns fossin temples o sepulcres monumentals, encara avui grandiosos i imposants. Els homes que els van erigir havien de ser hàbils i ben organitzats, i tenir coneixement de la disposició dels astres al cel, perquè alguns monuments, com Stonehenge, a la Gran Bretanya, eren orientats perfectament. A més, havien de saber estructurar la seva feina amb una precisió absoluta, perquè per a erigir-los calien molts homes perfectament dirigits i organitzats. Tots els testimonis artístics de la prehistòria confirmen que ja en aquelles èpoques remotes i “primitives” existia una organització notable i la capacitat de cooperar i repartir-se la feina.

El paper de la dona a les poblacions prehistòriques

Hem vist que al món paleolític l’home vivia de la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits. És molt probable que només els homes s’absentessin llargament del campament per anar a caçar. Les dones tenien la missió de recol·lectar fruits, baies i arrels, sense allunyar-se gaire del refugi. Probablement, la dona va tenir sempre el paper de nucli, de punt de referència estable. En efecte, la dona es dedicava a tenir cura dels fills, cosa que li impedia fer grans desplaçaments. A molts llocs d’Europa i Àsia s’han trobat petites estatuetes femenines (“venus”), sovint molt ben acabades, amb un cos de formes molt exagerades. No sabem si eren representacions de divinitats, però certament subratllen la funció de la dona com a mare. Més tard, a les albors de l’edat històrica, al Pròxim Orient es difongué el culte d’una divinitat femenina, la deessa mare. Potser durant la prehistòria ja es reconeixia a la dona aquest paper de primer ordre, vinculat a la fertilitat i a la continuïtat de la vida.

Els orígens de la família i el tabú de l’incest

Des dels orígens, els homes van tendir a establir relacions entre ells i a viure en comunitat. Presumiblement, ja els primats prehumans vivien en petits grups dominats pels individus més forts. Però van ser els primers homes els qui van donar vida a l’estructura social fonamental: la família monògama, és a dir, formada per un home, una dona i els fills. La unió d’alguns individus naixia no tan sols d’un impuls instintiu (com en els animals), sinó també de la capacitat creixent de comunicació interpersonal i de la consciència cada vegada més evident de la conveniència de la vida en comú per a poder afrontar amb èxit les dificultats i els riscos del medi on vivien. La família monògama es basava en la prohibició de l’incest, és a dir, la relació sexual entre persones consanguínies. Aquesta prohibició, que se centrava en els fills, els germans i els cosins, va esdevenir la base de convivència fonamental en el si de la comunitat familiar. El respecte d’aquesta prohibició va fer possible les relacions pacífiques, no conflictives, entre els membres de la mateixa família. En altres paraules, es van reduir o eliminar els casos de gelosia i rivalitat, que podien provocar expulsions del grup familiar dictades pel cap de família.

D’aquesta manera, les famílies es van convertir en comunitats exogàmiques, és a dir, grups on els seus membres no es podien casar entre ells. La prohibició de l’incest i l’exogàmia consegüent van afavorir la creació de relacions matrimonials entre membres de grups familiars diferents: com que no es podien casar dins el propi grup, cada individu buscava una persona de l’altre sexe fora de la seva família, per establir-hi relacions matrimonials, tenir fills i, per tant, formar una nova unitat familiar. Consegüentment, les famílies es van multiplicar i van establir entre elles vincles de parentiu, i així es van anar formant comunitats humanes cada vegada més àmplies i nombroses. La prohibició de l’incest, doncs, és des dels orígens la base fonamental del desenvolupament de la vida comunitària. Això sembla confirmat pel fet que el tabú de l’incest és present i compartit en quasi totes les cultures humanes de tots els temps i la seva violació provoca arreu una reacció profunda de rebuig.

Per tot el que hem dit fins ara, sembla clar que la relació entre els sexes probablement va ser l’origen de la superació de la solitud individual i del naixement de la vida comunitària. En efecte, la relació entre persones de sexe diferent no és únicament un fet fisiològic, sinó que comporta lligams afectius, sentiments compartits, formes de vida associativa. Constitueix, doncs, l’arrel principal de la societat humana i el pilar sobre el qual els homes han construït les primeres i fonamentals regles de convivència.

De la “primera família” a les albors de la història

Les restes fòssils trobades a Hadar, a Etiòpia, i que es remunten a més de 3 milions d’anys enrere, representen potser la primera família coneguda (vegeu “Eines per a conèixer la vida social de la prehistòria”). Des d’aquella època remotíssima, els nostres avantpassats van anar avançant cap a formes de vida col·lectiva cada vegada més complexes: assentaments provisionals, camps estables, pobles. A l’edat històrica l’home viurà en ciutats, estats i imperis. Els intercanvis entre individus seran cada cop més freqüents, i de vegades esclataran conflictes sagnants entre els grups pel domini dels recursos (preses de caça, terres, etc.). Això no passava a les èpoques prehistòriques ja que els homes de diferents poblats però situats a la mateixa regió no s’acostumaven a trobar perquè els separaven distàncies enormes, i difícilment sabien què succeïa als poblats veïns.

Amb tot, els homes de la prehistòria, encara que quedaven aïllats als seus poblats i tenien poques comunicacions amb l’exterior, van fer empreses molt notables: es van aventurar pels oceans, i van recórrer 100 km a mar oberta per poblar Austràlia; van anar d’Àsia a l’Amèrica del Nord passant a través de les terres que durant l’última glaciació emergiren al llarg de l’estret de Bering, unes empreses que semblen increïbles si pensem en els poquíssims mitjans tècnics de l’època.

Durant la prehistòria, regions molt allunyades entre elles i que segurament no es podien comunicar van ser testimonis de descobriments, innovacions i formes de vida social molt semblants: el foc, la ceràmica, la forma dels poblats, l’arquitectura megalítica. Durant molt de temps es va pensar que aquestes “idees”, invencions i descobriments havien nascut en un sol lloc, del qual s’haurien escampat per tot el món. Avui, en canvi, es creu que van sorgir en llocs diferents, de manera independent, ja que medis i exigències semblants poden produir solucions afins.

Amb les edats històriques, la difusió de l’escriptura i el naixement de les ciutats, canviarà de manera notable el panorama de la vida social i la transmissió de les idees, i els encontres i els intercanvis seran cada vegada més freqüents. Les formes d’associació tindran una major complexitat i l’home començarà a esdevenir, com avui, un ciutadà del món.