Les societats de l'antiguitat

El naixement de l’estat a les societats de la prehistòria

El terme estat designa una organització que pren decisions i té el poder de donar ordres i fer que el poble que viu en un determinat territori l’obeeixi. Aquest poder s’anomena polític i s’exerceix mitjançant l’amenaça i l’ús de la força. És considerat un poder legítim per part de qui hi és sotmès i, a més, és sobirà, pel fet que no reconeix cap autoritat per damunt seu. L’estat és constituït per tres elements: un poder sobirà, un poble i un territori. Se sap que des de l’antiguitat es van originar molts estats al món, perquè se’n conserven els textos legals, i les lleis no són altra cosa que les ordres que l’estat imposa al poble sotmès. Pel que fa a la prehistòria (abans del naixement de l’escriptura), podem considerar que van existir organitzacions semblants als estats, si bé sense lleis escrites, a partir del moment en què van començar a existir comunitats humanes establertes en un territori i sotmeses a un únic poder.

Els primers assentaments humans

Els períodes històrics que van des de l’aparició dels primers homínids fins a la imposició de l’Homo sapiens constitueixen el que anomenem paleolític, una fase en que l’ésser humà és caçador-recol·lector i utilitza la pedra tallada, la fusta, l’os i la banya com a matèries primeres per a les seves eines. Cap al 9000 aC comença la revolucionària edat del neolític, en què l’home abandona l’ús exclusiu de la pedra tallada i passa a fer servir eines de pedra polida, molt més funcionals i capaces d’assegurar un progrés tècnic rellevant en totes les activitats. Així mateix, l’home neolític comença a utilitzar l’argila per a produir recipients de ceràmica, però el més important és la transformació que experimenta quant a les formes de subsistència, ja que, de recol·lector i caçador, es converteix en productor.

Els homes del paleolític recol·lectaven els productes espontanis de la natura (herbes, arrels, fruits, etc.) per alimentar-se, és a dir, eren recol·lectors nòmades, que es desplaçaven d’un lloc a l’altre sense assentar-se mai de manera estable en cap territori. Però l’home també va aprendre a fabricar i manejar les primeres armes, i la caça i la pesca es van afegir a la recol·lecció. A mesura que s’anaven perfeccionant les armes, la caça esdevenia cada vegada més important. El recol·lector es va transformar en un recol·lector caçador, però per a sobreviure continuava depenent essencialment del que trobava a la natura, sia els vegetals que recol·lectava, sia els animals que caçava. Per tant, encara no havia après a sembrar i fer créixer els vegetals que constituïen la base de la seva alimentació. L’aspecte més significatiu de la revolució del neolític rau precisament en el naixement de l’agricultura. A l’home recol·lector i caçador nòmada, però, no li va resultar fàcil convertir-se en agricultor. En efecte, es tractava no solament d’aprendre una sèrie de regles i tècniques de treball complexes, sinó també de canviar del tot uns hàbits i una manera de viure que havien perdurat intactes durant milers d’anys. L’agricultura (com també la ramaderia, primer alternativa i després complementària de l’agricultura) obligava, per exemple, al sedentarisme i, consegüentment, a la construcció d’un tipus de societat del tot nou, que començava a tendir cap a la forma d’estat. El neolític, doncs, va marcar la fi dels grans moviments nòmades que havien caracteritzat les comunitats de caçadors i recol·lectors del paleolític i el mesolític. Els agricultors i ramaders es van assentar en les terres que treballaven i on pasturaven els seus animals. El sedentarisme va tenir com a efecte el naixement dels primers pobles i va obligar les persones a incrementar la seva socialització, perquè per tal de satisfer les exigències de la comunitat els seus membres es van haver de dividir les funcions i el treball. Al poble, les funcions més compromeses i importants donaven prestigi i autoritat a qui les acomplia. D’aquesta manera va néixer una jerarquia en el si de la comunitat, i els individus amb més autoritat van guanyar-se el dret de dirigir i governar els altres. La comunicació oral i el llenguatge es van adequar a la nova societat, i van esdevenir més complexos i articulats. Amb el pas del temps, als pobles neolítics es va imposar una organització social de tipus patriarcal, en què tots els habitants de cada poble es dividien en unes quantes grans famílies, guiades pel membre més ancià. El conjunt dels caps de família constituïa el consell que governava la comunitat. El desenvolupament econòmic va comportar el creixement dels pobles, que van acollir nous habitants, les feines es van diversificar i van aparèixer formes cada vegada més complexes d’economia d’intercanvi entre els pobles veïns. La major subdivisió del treball i la multiplicació de les iniciatives econòmiques van determinar el naixement d’una forma primitiva de divisió de classes. La presència de famílies més o menys poderoses, de rics i pobres, de súbdits i governants va ser, juntament amb l’augment de la població, el tret característic que va marcar el pas del poble a la ciutat.

Els grans canvis a què hem al·ludit no van tenir lloc a tot arreu i al mateix temps en les distintes cultures del neolític. Però, a grans trets, el mecanisme de la transformació es va reproduir arreu de la mateixa manera, bé que en èpoques diferents. Als Països Catalans els primers indicis neolítics els tenim durant la primera meitat del cinquè mil·lenni aC en coves i poblats a l’aire lliure de Catalunya i el País Valencià, com per exemple la cova de l’Or a Beniarrés (Comtat) o el poblat de la Draga a Banyoles (Pla de l’Estany).

Les primeres ciutats van sorgir entre el VIII i el VII mil·lenni aC, a les regions d’Anatòlia i l’Orient Mitjà on també s’havien manifestat les primeres formes d’agricultura, i presumiblement van néixer com una simple aglomeració de cases, magatzems i uns pocs tallers artesans. No va ser fins més tard que van sorgir altres construccions d’interès col·lectiu, com els temples i altres edificis públics.

L’organització del treball a les ciutats va significar, d’una banda, l’especialització i, de l’altra, un augment de les possibilitats de progrés tècnic. Un efecte d’aquest progrés, d’importància equivalent al naixement de l’agricultura, va ser el descobriment de la possibilitat d’usar i treballar els metalls. Es cloïa així l’edat de la pedra i s’obria una nova època que portaria al món modern.

Els primers metalls treballats —però amb fins exclusivament ornamentals— van ser l’or, la plata i, a poca distància en el temps, el coure. Amb tot, vers el V mil·lenni aC, les poblacions del Pròxim Orient van aprendre a extreure els metalls dels compostos en què es trobaven en estat natural i a fondre’ls a temperatures molt elevades. Les tècniques metal·lúrgiques del tremp i la fosa es van aplicar primer de manera marginal i només al coure; les armes i les eines fetes d’aquest metall encara van conviure amb les de pedra almenys durant un mil·lenni.

Entre el IV i el III mil·lenni aC es va començar a utilitzar un aliatge de coure i arsènic, que aviat es va abandonar, i després un altre de coure i estany, el bronze, que havia de tenir un èxit excepcional per les seves qualitats intrínseques. La difusió del bronze des del Pròxim Orient als Balcans, Egipte, Itàlia i l’Índia va coincidir amb el naixement de les primeres grans civilitzacions estatals, de la mateixa manera que la difusió del ferro a partir del II mil·lenni aC coincidí amb una època de grans canvis i transformacions polítiques. Als Països Catalans aquest procés fou més tardà: la metal·lúrgia va arribar cap al final del III mil·lenni aC i el ferro cap al segle VIII aC.

L’escriptura

Els primers documents escrits, que daten del final del IV mil·lenni aC, provenen de la ciutat sumèria d’Uruk. Es tracta de tauletes d’argila que contenen textos breus de caràcter comercial, com llistes i quantitats de mercaderies, registres de magatzem, noms de productors, subministradors, clients, etc., gravats en escriptura cuneïforme. L’escriptura va néixer per a satisfer exigències precises i específiques a la mateixa zona geogràfica on van sorgir les primeres ciutats. És més, es pot afirmar que el comerç i l’escriptura mantenen una estreta relació. En efecte, quan les ciutats van aparèixer com a centre on confluïen els productes d’una xarxa de pobles amb una activa economia agrícola, va començar a sorgir la necessitat de catalogar, registrar i inventariar els intercanvis de mercaderies mitjançant un sistema de signes i símbols representatius.

Confinada de primer a aquest àmbit específic, l’escriptura no va revelar de seguida el seu extraordinari poder transformador de la vida social. Però la gran flexibilitat i les infinites possibilitats d’ús de la nova eina no van trigar a imposar-se en un nombre cada vegada més gran d’aplicacions; així, al costat dels textos comercials aviat van aparèixer els textos religiosos, polítics i administratius, poètics, literaris i històrics.

Al començament del III mil·lenni aC, doncs, l’home tenia la possibilitat de transmetre la seva experiència i el record dels esdeveniments viscuts amb un mitjà més durador i menys làbil que la transmissió oral (vegeu “La memòria i l’oblit”). En aquest sentit, la introducció de la comunicació escrita marca (millor que qualsevol altre esdeveniment) el pas de la prehistòria a la història, entès com a transició entre una realitat humana que no ha deixat un record directe d’ella mateixa i una realitat que ha transmès volgudament als seus descendents la memòria de la seva manera de ser, de viure i de pensar, mitjançant l’escriptura.

L’escriptura no solament va esdevenir un estímul importantíssim per a l’acceleració del progrés social, sinó que també va induir modificacions profundes en l’estructura de les societats protohistòriques que la van adoptar. Des del seu naixement va ser patrimoni de les classes dominants i de la nova classe social dels escribes, i va accentuar la diferència entre els grups dirigents i les capes socials inferiors, en general excloses dels beneficis del nou invent. Durant molts segles, els coneixedors de l’escriptura van fer servir la nova eina només en benefici propi, tot convertint-la en un dels mitjans més eficaços de perpetuació i consolidació del poder. Als Països Catalans la primera escriptura és la ibèrica, apareguda entre les poblacions indígenes cap al segle VI aC.

La civilització dels rius, la mitja lluna fèrtil

Amb l’expressió “mitja lluna fèrtil”, els historiadors solen indicar un territori de configuració semicircular que s’estén des de la mar Roja fins al golf Pèrsic, i que té com a extrems oposats la vall del Nil a l’oest i les valls del Tigris i l’Eufrates a l’est. Aquesta àrea va ser l’escenari d’alguns dels fenòmens més significatius que van marcar el pas de la prehistòria a la història: el naixement de les primeres ciutats, la difusió de l’escriptura, la racionalització dels sistemes de conreu agrícola i la creació de les primeres organitzacions estatals complexes.

En concret, a les ribes dels grans rius van sorgir dues civilitzacions que pervisqueren durant mil·lennis: la civilització mesopotàmica i l’egípcia. En efecte, les terres que s’estenien a la vora dels rius, que el cicle anual de les inundacions feia excepcionalment fèrtils en una àrea molt extensa, van constituir un atractiu molt fort per a moltes poblacions ja madures per passar del nomadisme al sedentarisme, de la caça i la recol·lecció a l’agricultura. Així, doncs, a partir del final del IV mil·lenni aC, alguns pobles i tribus nòmades o seminòmades van començar a agrupar-se i més tard s’establiren definitivament a les ribes del Nil, el Tigris i l’Eufrates. Allí van implantar les estructures estables de l’explotació agrícola del sòl: els sistemes de canals i dics, que van permetre utilitzar oportunament els efectes de les crescudes. L’agricultura, juntament amb la construcció i el manteniment de les grans obres d’enginyeria hidràulica i les activitats mercantils i artesanals, va exigir quantitats cada vegada més grans de mà d’obra i, així, alguns dels nombrosos pobles nascuts vora els rius es van convertir en ciutats, les quals, unides per interessos comuns, van originar diferents formes d’estats.

Sumer i el primer imperi babilònic

Tres moments de la història de Mesopotàmia. La història d’aquesta regió és documentada des del 10 000 aC fins al 637 dC (conquesta musulmana). Però el període més important se situa entre el 3100 i el 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: la sumèria, la babilònica i l’assíria. Primer imperi babilònic (1894-1585 aC).

ECSA

Aquests fenòmens es van donar a Mesopotàmia, la “terra entre els rius” (del grec “mesos”, mig, i “potamos”, riu) Tigris i Eufrates, al final del IV mil·lenni aC. Algunes tribus nòmades, d’origen sobretot semític i provinents del nord, l’oest i l’est, van arribar a les terres de Mesopotàmia i s’hi van establir. L’afluència, començada poc abans del 3000 aC, va prosseguir ininterrompudament durant molts segles i va condicionar profundament la història política, institucional i cultural de tota la regió, de la mateixa manera que, en un altre sentit, la història econòmica i social de Mesopotàmia sempre va ser condicionada per la greu mancança de primeres matèries, sobretot de fusta i metalls, que s’havien de buscar i comprar en terres llunyanes.

La primera de les grans cultures mesopotàmiques en ordre cronològic va ser la civilització de Sumer, un petit poble d’origen discutit (però no semític). Dedicats a l’agricultura, estimulats per problemes de defensa del seu territori davant les incursions de les tribus nòmades i de les ètnies limítrofes, o bé per l’exigència de trobar primeres matèries, els sumeris van exercir una influència cultural extraordinària a tota l’àrea de l’Orient Mitjà; només cal pensar en els progressos que van aconseguir en la metal·lúrgia, o en el paper que va tenir la ciutat sumèria d’Uruk en la difusió de l’escriptura.

La civilització sumèria mai no es va regir per un estat unitari, a excepció de períodes breus i turbulents. A la primera meitat del III mil·lenni aC, la plana mesopotàmica meridional es presentava com un gran mosaic de ciutats autònomes (entre les més importants, a banda d’Uruk, hi havia Accad, Kis, Lagas, Umma i Ur), cadascuna de les quals governada per un rei, el qual tenia l’autoritat civil i militar, mentre que la religiosa corresponia a la casta dels sacerdots del temple, el veritable centre polític, social i econòmic, a més de religiós, de la ciutat. Els sacerdots, els escribes i els funcionaris del temple eren tots terratinents i, com que entre els sumeris la propietat de la terra constituïa la clau del poder, ocupaven el vèrtex de la jerarquia social, de vegades fins i tot per sobre del rei. En efecte, les autoritats religioses del temple eren les que exercien activitats fonamentals per al funcionament de la societat, com el control de les aigües per al regatge dels camps, la donació de les bonificacions, la custòdia dels arxius i l’organització de les escoles.

A la segona meitat del III mil·lenni aC, les ciutats sumèries, debilitades per les contínues guerres de defensa i per l’accentuació dels conflictes interns, van sucumbir a la potència del rei Sargon I d’Accad. Sargon, al principi un simple funcionari de la ciutat sumèria de Kis, es revoltà i prengué el tron el 2350 aC i creà el primer gran imperi mesopotàmic, que comprenia Accad, les ciutats de Sumer, el territori a l’est del curs baix del Tigris (Elam, a l’actual Iran sud-occidental) i la Síria oriental. La seva dinastia va durar gairebé un segle i mig, i per a governar es va servir de les institucions sumèries, que gairebé no va modificar.

Pels volts del 2200 aC, el poble nòmada dels gutis, de l’oest, va sacsejar l’imperi accadi durant unes dècades, fins que aquest poble va ser vençut per una nova infiltració de nòmades, els amorites (o amorreus).

Mentrestant, a la Mesopotàmia septentrional formava el regne d’Assur, que entre els segles XX i XIX aC va gaudir d’una certa hegemonia també al sud, bé que sense crear cap nació mesopotàmica unitària. La iniciativa de la unificació de la regió va sorgir, a la primera meitat del segle XVIII, del rei amorita Hammurabi, que va reconstruir i ampliar l’imperi de Sargon i establí la capital a Babilònia, ciutat a la vora de l’antiga Kis dels sumeris. Amb tot, el nom d’Hammurabi s’associa, més que a les empreses de conquesta, a un codi de lleis que va fer redactar, el qual representa no solament el primer conjunt orgànic de lleis escrites que coneixem, sinó també un dels primers del món occidental en termes absoluts, llevat dels que probablement van dictar alguns reis sumeris i dels quals només tenim notícies vagues.

La dinastia fundada per Hammurabi es va estroncar traumàticament cap al 1595 aC, quan el rei hitita Mursilis I va conquerir Babilònia. De tota manera, el domini hitita va ser de curta durada. Al cap de pocs anys de la caiguda de Babilònia, tot Mesopotàmia va passar a mans dels nòmades cassites, que van dominar la regió durant uns quatre segles (1495-1157 aC), sota el signe de la continuïtat de la cultura, les tradicions i les religions sumèries, accàdies i amorites. Els cassites van ser els artífexs d’un gran desenvolupament de l’astrologia, de la divinització i en general de les pràctiques màgiques, que constituïen el suport de totes les expressions de la seva vida quotidiana, tant pública com privada.

La fi sobtada del regne cassita per obra dels elamites iranians cap a mitjan segle XII aC va determinar un procés de decadència progressiva de la Mesopotàmia meridional babilònica, mentre que al nord es consolidava i s’expandia l’imperi assiri.

De l’imperi assiri al segon imperi babilònic

Segon imperi babilònic (625-538 aC).

ECSA

Imperi assiri (1366-611 aC).

ECSA

Entre els segles XIV i XI aC, els assiris van anar conquerint territoris al sud i a l’oest, fins a arribar a les costes de la Mediterrània el 1080 aC, en temps del sobirà Teglatfalassar I. L’expansió va seguir avançant encara uns tres segles més. En el període que va de la meitat del segle VIII al començament del VII, durant el regnat de Teglatfalassar II i Assarhaddon, l’imperi assiri va assolir la màxima extensió: abastava un territori que s’estenia del golf Pèrsic a la Mediterrània, des d’Egipte i els deserts aràbics a l’altiplà iranià, i amb un radi d’influència encara més vast.

Els assiris també es dedicaven predominantment a l’agricultura, i l’estructura de la seva societat situava al capdamunt les poderoses castes dels nobles i els sacerdots. El sobirà assiri gaudia de poders gairebé absoluts i tenia al seu servei un exèrcit molt eficient, format per tropes nombroses i ben ensinistrades. La força de l’imperi assiri recolzava en gran mesura en les armes, que només compensaven en part les mancances d’una organització estatal i administrativa inadequada.

L’equilibri inestable basat en el terror sembrat pels sobirans i els exèrcits assiris es va trencar definitivament el 663 aC, quan els egipcis, liderats pel faraó Psammètic I, es van revoltar i van fer fora els assiris del seu territori. Pocs anys després, una aliança dels medes i els babilonis va destruir les dues capitals històriques de l’imperi, Assur i Nínive, i va motivar l’última defensa assíria a la riba de l’Eufrates. De les cendres de l’estat dels assiris va sorgir, al final del segle VII aC, el segon imperi babilònic, gràcies sobretot als reis Nabopolassar i Nabucodonosor II. Aquest darrer va conquerir Palestina, va deportar els hebreus a Babilònia (587 aC) i va arribar a amenaçar el regne egipci, però fracassà en l’empresa de reunir sota el domini de Babilònia totes les terres que havien format part de l’imperi assiri.

Malgrat l’eficient sistema administratiu basat en la descentralització i el repartiment del poder, el nou estat babilònic va tenir una vida breu, a causa de la potència creixent dels medes (poble indoeuropeu establert al nord de l’Iran) i dels perses. El 538 aC, el rei babiloni Nabonid i el seu fill Bel-shar-usur (el bíblic Baltasar) van haver de cedir davant les forces del rei persa Cir II, que va ocupar la ciutat de Babilònia. La caiguda de la capital va marcar la fi política dels grans imperis mesopotàmics sumeroaccadis i assiriobabilònics, però no en va anul·lar la influència cultural, que es va deixar sentir durant temps en els pobles que van gaudir de la seva herència política i territorial.

La civilització del Nil: els orígens i el Regne Antic

La història de l’antic Egipte està marcada per la successió de les dinasties de faraons, que al seu torn s’agrupen en tres períodes: el Regne Antic, el Regne Mitjà i el Regne Nou.

ECSA

Amb una coincidència substancial amb la civilització meso-potàmica, però amb més continuïtat i estabilitat, vers el 3000 aC va sorgir a Egipte, al llarg de les ribes del Nil baix i mitjà, la civilització egípcia, que va prosperar gairebé fins a les portes de l’era cristiana. La civilització egípcia inicial va compartir amb el Sumer contemporani alguns trets fonamentals, que van de les tècniques agrícoles a l’articulació de la societat, passant per la divisió del treball, l’organització econòmica i comercial, la utilització de l’escriptura i els models arquitectònics. Aquestes característiques es van fondre amb les peculiaritats prehistòriques i protohistòriques de les poblacions nilòtiques, i van donar cos a una realitat cultural amb unes propietats originals i inconfusibles.

Les novetats que determinen l’originalitat de la civilització de l’antic Egipte es poden atribuir a una sola causa: la presència del riu Nil. El pes que el gran riu va exercir en la història del país va ser enorme (fins al punt que l’historiador grec Heròdot va anomenar Egipte “un regal del Nil”). La configuració geogràfica d’Egipte, un extens territori desèrtic tallat longitudinalment per la fèrtil vall del Nil, va fer que tota la població i tota la vida social es concentressin, seguint esquemes idèntics tant al nord com al sud, en una franja de terra que resseguia les dues ribes del riu. Aquest fet va constituir un fort element de cohesió en l’espai i el temps. El cicle periòdic (agost-setembre) de les inundacions del Nil, que dipositava a les terres negades el fèrtil llim, tan valuós per a les activitats agrícoles, va imposar al territori una gran homogeneïtat en les formes i els ritmes de vida i de treball, i es va reflectir en els trets distintius de la civilització egípcia, conservadora, tradicionalista, gelosa dels seus costums, sempre igual a ella mateixa malgrat la successió dels fets històrics i els règims polítics. També convé remarcar, a més, que l’exigüitat del territori poblat facilitava la defensa de l’estat davant els enemics exteriors.

Una característica de l’estat egipci és el fet que es va constituir en un temps molt remot i que després va mantenir la seva organització fonamentalment idèntica durant segles i segles. Al capdavant de l’estat hi havia el faraó, rei i senyor del país, que tenia un poder absolut i al qual s’atribuïa un origen diví. El faraó governava el país, administrava justícia, dictava les lleis i comandava l’exèrcit. Per sota seu hi havia el visir, representant del faraó i personatge molt influent. També hi havia una classe molt consolidada d’escribes, funcionaris que s’encarregaven de tots els aspectes administratius de la vida de l’estat i que constituïen una burocràcia nombrosa, prestigiosa i eficient.

Com que el faraó era considerat l’encarnació d’una divinitat, concentrava tant el poder religiós com el polític; en un rang inferior, els grans sacerdots també gaudien de tots dos poders.

La història de l’antic Egipte està marcada per la successió de les dinasties dels faraons, els palaus dels quals eren el centre del poder polític i econòmic de l’estat. Els historiadors subdivideixen els tres mil anys d’història egípcia en 30 períodes, corresponents a les 30 dinasties que hi van regnar. Al seu torn, les dinasties s’agrupen en tres grans períodes, anomenats Regne Antic, Regne Mitjà i Regne Nou, separats per dos Períodes Intermedis i seguits per una Baixa Època de lenta decadència.

La primera fase s’obre amb la unificació, esdevinguda pels volts del 3000 aC, dels regnes de l’Alt i el Baix Egipte. El fet queda recollit en un cèlebre document epigràfic i iconogràfic, conservat al Museu del Caire: l’anomenada paleta de Narmer, nom atribuït al sobirà que va fer efectiva la unificació, a partir de la qual comença el període del Regne Antic (3000-2230 aC, aproximadament). Pertanyen a aquest període alguns dels sobirans més coneguts de la història d’Egipte, com Djoser, Kheops, Kefren i Micerí, de les dinasties III i IV, els grans constructors de les piràmides, les tombes monumentals esdevingudes el símbol de la civilització egípcia. La seva estructura arquitectònica originària era semblant als ziggurats, els temples sumeris i accadis de Mesopotàmia, però posteriorment va evolucionar cap a formes d’una gran perfecció geomètrica.

Els faraons del Regne Antic no van ser sobirans guerrers i conqueridors. De tota manera, l’esdeveniment més important del període va ser la conquesta, al sud, de la regió de Núbia, amb grans reserves de minerals preuats i sobretot d’or; a més, era una zona de pas obligat per a les caravanes de mercaders egipcis que s’endinsaven al cor de l’Àfrica central a la recerca de mercaderies de luxe, com perfums i pedres precioses.

Els regnes Mitjà i Nou

La fi del Regne Antic va ser determinada per causes complexes, de naturalesa essencialment econòmica, i per un debilitament progressiu de l’autoritat dels faraons davant la noblesa de les àrees perifèriques i els funcionaris del més alt nivell. Començà llavors el Primer Període Intermedi, d’uns 200 anys de durada. Fou una edat confusa que es va caracteritzar per les agitacions polítiques i socials, per la infiltració de grups nòmades d’origen asiàtic a les zones del delta del Nil i pel repartiment del poder polític entre dues dinasties de faraons, l’una a Heracleòpolis i l’altra a Tebes. El Primer Període Intermedi conclogué amb la reunificació del país per obra dels faraons de Tebes. A continuació s’inicià el Regne Mitjà (2000-1785 aC, aproximadament), que es distingí per l’hegemonia de les dinasties originàries de la ciutat de Tebes i pel desenvolupament paral·lel dels intercanvis comercials i de les activitats culturals. Aquest període finalitzà arran de la penetració cada vegada més massiva de prínceps guerrers nòmades procedents de l’Orient, que els egipcis van anomenar hikses (terme hel·lenitzat que vol dir “caps dels països estrangers”), i de la consegüent disgregació temporal de la unitat estatal. Fou una època de clara regressió en tots els terrenys. De tota manera, els hikses van fer aportacions significatives al patrimoni cultural, religiós, filosòfic i tècnic egipci, com per exemple la introducció dels cavalls i els carros de guerra. La dominació dels hikses durant el Segon Període Intermedi, amb centre a Xois i Avaris, al delta del Nil, es va acabar amb la conclusió del procés de reunificació dut a terme pel faraó tebà Amosis, fundador de la dinastia XVIII i primer sobirà del Regne Nou.

El període del Regne Nou (mitjan segle XVI aC - començament del segle XI aC) és el més important i significatiu de la història egípcia, i destaca entre altres coses per dos fenòmens fonamentals. D’una banda, el creixement progressiu de la influència política de la casta dels sacerdots d’Amon, el déu de la capital, Tebes, contra el qual va intentar reaccionar, en va, el faraó Amenofis (Akhenaton) IV. I, de l’altra, la política d’expansió cap a Àsia, dirigida primer pels faraons de la dinastia XVIII, com Tuthmosis I i Tuthmosis III, que entre el final del segle XVI aC i la primera meitat del XV van estendre fins a Palestina i Síria (fins a l’Eufrates) l’hegemonia egípcia, i més tard pels faraons de la dinastia XIX, concretament pel més famós de tots, Ramsès II. El nom de Ramsès II es relaciona sobretot amb la guerra contra els hitites i amb la gran batalla de Kades (a la Síria actual). Lliurada vers el 1300 aC, la batalla va tenir un resultat incert i finalment els dos regnes en conflicte van acordar el repartiment de les àrees d’influència asiàtica. A partir de l’inici del I mil·lenni, la civilització egípcia començà a manifestar símptomes d’una decadència lenta però progressiva. Egipte va patir un procés de distribució de l’autoritat entre les famílies aristocràtiques, i de desprestigi del poder dels faraons a conseqüència de la pèrdua dels territoris conquerits a l’est, a Àsia, i a l’oest, cap a Líbia, de la independència de Núbia sota una dinastia de faraons etiòpics amb seu a Napata i de la conquesta de l’autonomia per part de l’Alt Egipte, controlat pels sacerdots d’Amon.

Els intents de restauració de la unitat estatal duts a terme per la dinastia Napata (que la invasió assíria del 671 va derrotar) i, posteriorment, per una dinastia d’origen libi no van poder evitar la pèrdua de la independència, arran de la conquesta persa del 525 aC. Amb la Baixa Època (525-332 aC) s’escola la darrera etapa de l’Egipte faraònic. Des d’aleshores, bé que sota diverses dominacions estrangeres (persa, grecomacedònia sota la dinastia dels Ptolemeus, romana), Egipte, amb la seva cultura i les seves tradicions, va sobreviure, i sovint va obligar els seus dominadors a acceptar els costums del país i a adaptar-s’hi. No va ser fins a l’arribada dels àrabs, al segle VII dC, que es va acabar definitivament una experiència cultural d’una durada excepcional al món occidental.

Els indoeuropeus

Pels volts del II mil·lenni aC, van entrar en l’escena històrica uns nous protagonistes, procedents de zones que fins aleshores havien quedat al marge dels grans processos de desenvolupament polític i cultural. La seva aparició va significar un veritable canvi en el món antic. Un gran corrent migratori, iniciat vers el 2000 aC, va dur un grup de pobles d’una estirp no semítica (denominats indoeuropeus per indicar amb un sol terme l’extensió del seu territori definitiu) de les estepes danubianes i del centre de la Rússia actual cap al sud-est, en direcció a l’Índia, cap a l’oest i al sud-oest, cap al centre i el sud d’Europa, l’àrea de l’Egea, Anatòlia i el Pròxim Orient. Així, els indoeuropeus van entrar en contacte per primera vegada amb les cultures semítiques preexistents, i en poc temps es van convertir en el grup de pobles dominants al món occidental. Els indoeuropeus (hitites, cretencs, micènics), culturalment força endarrerits, es van enfrontar a les poblacions indígenes. En alguns casos les van substituir, però en d’altres s’hi van barrejar, fet que va donar lloc a civilitzacions noves i originals.

Els hitites

Els hitites van arribar al cor de la península d’Anatòlia provinents de les regions caucàsiques entre els segles XIX i XVIII aC. El domini hitita es va estendre en poc temps a quasi tot Anatòlia, amb l’única excepció de les zones costaneres de la mar Negra. El centre principal de l’estat hitita va ser Hattusa, l’actual ciutat turca de Bogazköy, prop d’Ankara i no gaire lluny d’Alaça-Hüyük, localitat d’on procedeixen els primers testimonis, extraordinaris, de la cultura del nou poble indoeuropeu. Els hitites van constituir un enigma fins als primers anys del segle XX, quan l’afortunat descobriment a Hattusa d’un arxiu de milers de tauletes gravades en escriptura cuneïforme però en una llengua no semítica, que va ser desxifrada al cap de poc, va permetre als historiadors aplegar una gran quantitat d’informacions sobre la societat i l’estat hitita, i sobre la seva importància en el decurs del II mil·lenni aC.

El contacte amb les civilitzacions mesopotàmiques va influir moltíssim en els hitites, però no fins al punt d’alterar la seva cultura, que es fa palesa en molts aspectes de la seva organització. Per exemple, la forma de govern no preveia poders absoluts per al sobirà, que havia de consultar les seves decisions a un poderós consell de nobles, i les relacions socials eren regulades per unes lleis molt menys rígides que les altres legislacions contemporànies o anteriors. L’agricultura constituïa l’activitat principal del poble hitita, i la propietat de la terra tenia, per tant, un gran valor social. Al costat de l’agricultura, que en part es ressentia del difícil clima de l’Anatòlia central, va florir una rica indústria extractiva i metal·lúrgica (sobretot el treball del ferro).

Però el balanç econòmic de l’estat hitita no permetia assegurar el benestar del país, i aquest fet explica el seu impuls expansionista. El període de més èxit (afavorit entre altres coses per l’ús d’armes de ferro, que els hitites van ser els primers a fabricar amb tècniques de fosa inventades per ells) va del 1750 al 1300 aC, aproximadament: van ocupar Síria i, durant un període breu, la mateixa Mesopotàmia, fins que l’enfrontament amb Egipte a Kades va comportar el repartiment de les àrees d’influència a l’Àsia meridional entre els dos imperis. Als últims segles del II mil·lenni aC començà la decadència de l’imperi hitita, provocada sobretot per la pressió dels pobles nòmades del nord (els anomenats “pobles de la mar”), que van arribar a les costes de l’Àsia Menor amb la segona gran onada migratòria indoeuropea.

La civilització de Creta

Entre el III i el II mil·lenni aC, la cultura del bronze indoeuropea va arribar a les illes de la mar Egea i sobretot al sud, a la gran illa de Creta. Vers el 2000 aC, a les ciutats cretenques de Cnossos, a la costa septentrional, de Faistos, a la costa meridional, i en altres centres menors, es van edificar palaus reials enormes, d’una arquitectura complexa i molt articulada. Les restes arqueològiques que se n’han conservat ens han permès copsar els trets més destacats de la civilització cretenca o minoica, com se sol anomenar (de Minos, un rei mític de Cnossos). La història llegendària de Minos, que va fer construir un laberint on va tancar el seu fill monstruós (minotaure), el qual tenia el cap de brau i devorava cada any set nois i set noies pagats en tribut pels atenesos, simbolitza l’hegemonia política i comercial exercida per Creta als primers segles del II mil·lenni aC a tota l’Egea i més enllà. Els mercaders cretencs solcaven la Mediterrània centreoriental, comerciant tant amb productes artesans (ceràmiques, llana, teixits) i agrícoles (blat, oli), com amb productes de bronze i de plata. No va ser fins pels volts del 1600 aC que els cretencs van començar a interessar-se per la Grècia peninsular, sobretot pel Peloponès. La seva influència va ser determinant per al naixement de la primera gran civilització de la península hel·lènica, la civilització micènica.

La terra de Canaan: hebreus i fenicis

Els egipcis i els hitites havien ocupat una franja de territori molt estreta, que correspon més o menys als estats actuals d’Israel, el Líban, Síria i Jordània. Als últims segles del II mil·lenni aC, aquesta àrea —denominada terra de Canaan, del nom dels seus pobladors més antics— va esdevenir, malgrat la seva exigüitat geogràfica, un escenari importantíssim de noves cultures. Poblada primer pels antics cananeus, i després pels arameus provinents d’Aràbia, a partir del segle XIII aC va ser la terra dels filisteus, indoeuropeus pertanyents al grup dels anomenats “pobles de la mar”, i dels jueus.

A mitjan II mil·lenni aC, el poble hebreu s’havia desplaçat cap a occident, procedent de les terres de Sumer. El nucli més consistent de la migració va aconseguir penetrar a Egipte i establir-s’hi, probablement gràcies a un acord compromissori, que permetia als hebreus residir i treballar a la vall del Nil en canvi d’un acte de submissió al faraó. Però en temps de Ramsès II, a causa dels canvis de la situació política i social, els jueus, conduïts per Moisès, van abandonar Egipte i es van dirigir cap a la terra de Canaan, o Palestina, com es va anomenar arran de l’assentament filisteu. Després de diverses etapes de conflictes, sobretot amb els filisteus, els hebreus, la religió monoteista dels quals representava un element de forta diferenciació respecte de tots els altres pobles de l’època, van aconseguir fundar a Palestina, probablement a l’inici del I mil·lenni aC, un estat unitari (del qual coneixem els noms de tres reis: Saül, David i Salomó). Aviat aquest estat es va escindir en dos regnes: Israel al nord, amb capital a Samaria, i Judea al sud, amb capital a Jerusalem. Sovint en conflicte entre ells, els dos regnes van gaudir d’una rellevant prosperitat política i van conquerir un lloc respectable en l’àmbit econòmic i comercial del Pròxim Orient. El més longeu de tots dos va ser el de Judea, que va caure al començament del segle VI aC a mans dels babilonis. L’organització política dels dos estats hebreus es basava en la monarquia, encara que el poder del rei sempre va ser força limitat per l’autoritat de què gaudien els profetes i els sacerdots del temple.

L’economia d’Israel es basava essencialment en l’agricultura i la ramaderia. La regió meridional, el muntanyós país de Judea, es dedicava al pasturatge ja que tenia àmplies extensions estepàries, mentre que la regió occidental del territori, una plana costanera sembrada de turons i caracteritzada per la flora mediterrània, es destinava a l’agricultura i els arbres fruiters. Els costums seminòmades van sobreviure en algunes zones més enllà del Jordà i a la Judea meridional.

Més al nord de l’assentament jueu, als confins de la terra de Canaan, a les costes mediterrànies de Síria i Palestina, s’havien assentat des del començament del II mil·lenni aC els fenicis. D’estirp semita, practicaven una agricultura molt especialitzada i una artesania de qualitat (vidre, tintura de teixits amb porpra), però el seu nom es relaciona sobretot amb l’invent de l’alfabet fonètic, que van difondre per tota la Mediterrània, i també amb l’activitat marinera. Els fenicis, grans navegants, enginyers navals i mercaders, van establir una densa xarxa comercial, basada en un sistema de colònies (la més important de les quals va ser Cartago, fundada al segle IX a la costa de la Tunísia actual), a tota la Mediterrània i més enllà. Mai no van formar un estat unitari, sinó que van romandre vinculats a l’organització política de la ciutat estat (les més importants van ser Trípoli, Biblos, Beirut, Sidó i Tir). El poder econòmic va compensar en gran mesura la debilitat política dels fenicis, i els va permetre conservar, si no la plena independència (van ser tributaris dels egipcis, dels assiris, dels babilonis i dels perses), almenys l’autonomia comercial i la llibertat d’iniciativa empresarial.

La civilització dels grecs

Quan la civilització cretenca encara s’estava expandint, les poblacions indoeuropees dels aqueus i els jonis van envair la península grega; els aqueus es van establir al Peloponès, a Tessàlia i a Acaia, i els jonis a l’Àtica i a l’illa d’Eubea. Eren pobles més aviat endarrerits, amb una economia primitiva que es basava essencialment en el pasturatge.

La civilització micènica

Durant els anys 1600-1500 aC, la influència cretenca va induir certs canvis: a les ciutats aquees i jòniques més importants, com Micenes, Argos, Tirint, Pilos, Tebes i Atenes, es van construir grans palaus i tombes reials monumentals, que custodiaven aixovars preciosos, i hi va aparèixer l’escriptura, fins aleshores desconeguda. Començava així l’ascens d’una nova civilització, que s’anomenaria micènica, del nom de la ciutat de l’Argòlida, principal centre del món aqueu.

La prosperitat aviat es va convertir en expansió politicomilitar, i la mateixa Creta va ser una de les primeres víctimes de l’empenta dels futurs nous amos de l’Egea. A partir del 1400 aC, amb tota probabilitat per la pressió política i la competència econòmica i comercial micènica, l’illa havia començat a patir un procés irreversible de decadència, agreujada per una sèrie de catàstrofes sísmiques. Els palaus reials havien estat destruïts i l’economia havia rebut un cop definitiu; en aquestes condicions, la conquesta per part dels aqueus va ser un fet quasi inevitable.

Un cop acabada la conquesta de les illes de l’Egea, l’expansió aquea i jònica es va enfocar cap a les costes de l’Àsia Menor. L’epopeia homèrica de la guerra de Troia reflecteix de manera llegendària un dels episodis més significatius d’aquesta època històrica. Així, els poemes d’Homer constitueixen per a nosaltres una font preciosa per a conèixer els usos, els costums, les tradicions, la cultura i l’organització política i social del món micènic.

En aquest sentit, són igualment valuoses les nombroses tauletes trobades pels arqueòlegs a Micenes, Tirint, Pilos i en altres localitats menors, gravades en l’escriptura anomenada lineal B, semblant a la cretenca lineal A, però, a diferència d’aquesta última, desxifrada pels estudiosos. La lectura de les tauletes ha permès conèixer millor els aspectes de la civilització micènica, concretada en molts petits estats, sovint limitats al territori d’una sola ciutat amb la zona rural corresponent, i dominats per un rei patriarca (el wánax), que compartia amb els seus súbdits la vida quotidiana i les seves activitats (agricultura, pasturatge i artesania).

De la mateixa manera que l’hegemonia cretenca havia donat pas a la micènica aqueojònica, als dos últims segles del II mil·lenni aC l’hegemonia micènica també va cessar sota l’empenta d’una nova onada migratòria indoeuropea. La mateixa afluència heterogènia de gent del nord (anomenada genèricament “pobles de la mar” pels egipcis) que havia destruït l’imperi hitita va envestir la península grega. Va marcar la fi dels regnes aqueojònics i va continuar més enllà, fins a Egipte i les costes de la terra de Canaan. Una altra gran tribu d’invasors indoeuropeus, els doris, també va fer cap a Grècia procedent dels Balcans, i segons la tradició va obligar els jonis a abandonar les seves terres i a establir-se en part a l’Àtica, en part a les costes de l’Àsia Menor, on van fundar nombroses colònies que en el futur havien de tenir un paper molt important en el món grec.

El naixement del model de la polis

La invasió dels pobles de la mar i dels doris va representar per a Grècia l’inici d’un període de decadència i de crisi, però també de grans transformacions. En efecte, en els cinc segles que van del 1200 al 700 aC es van donar fenòmens de gran rellevància, com va ser la introducció de l’escriptura alfabètica, apresa dels fenicis i oportunament adequada a les exigències de la llengua grega (o, més ben dit, dels dialectes d’origen divers que aleshores es parlaven a les diferents regions de Grècia); l’elaboració de les estructures teòriques, mitològiques i filosoficoespirituals en què es basa la complexa religió grega; l’inici del procés d’integració de les diverses ètnies que constituïen el poble dels hel·lens, terme que aleshores s’emprava per a designar indistintament els grecs d’origen dòric, aqueu o joni; i sobretot el naixement del model estatal de la polis.

A quasi tots els estats grecs, els poders que tenia el sobirà micènic van passar progressivament, en el decurs del segle VIII, a les mans dels caps de les famílies més nobles, que es van repartir les competències i les funcions del monarca. Els aristòcrates, bé que en general eren propietaris de terres, vivien a les ciutats, que es feien més i més grans arran d’un procés de forta urbanització. Els assentaments urbans renovats van adoptar el nom de polis, terme que originàriament designava el centre de la vida pública de cada estat i que va passar a indicar tant la ciutat en el sentit d’aglomeració urbana com les institucions que la regien. D’aquí deriva la identificació habitual entre el concepte de polis i el concepte de ciutat estat, que en certa manera és incorrecta, perquè els estats grecs no s’acabaven a les muralles de la ciutat, sinó que incloïen zones rurals, on vivien persones que en general gaudien dels mateixos drets civils que els habitants de les ciutats.

Les noves ciutats van créixer al voltant de dos centres vitals: el temple de la divinitat protectora, normalment construït a l’acròpoli (la part més alta de la ciutat), i l’àgora, la gran plaça on es reunia el poble i on tenien lloc les manifestacions col·lectives de la vida social. El principi innovador del sistema polític de la polis, respecte de les organitzacions estatals difoses i adoptades fins aleshores al món antic, consistia en la possibilitat de participació directa dels ciutadans en l’administració de l’estat, segons una forma d’autogovern que només podia ser garantida per la salvaguarda de la llibertat, l’autonomia i la independència política. Naturalment, la realitat objectiva dels fets històrics no sempre va permetre la realització dels ideals d’independència, autonomia i participació política, però això no resta valor a la influència positiva que l’experiència de la polis va exercir durant molt de temps en la història del món.

La colonització grega

L’aparició de les polis també es va veure afavorida per la configuració geogràfica natural del territori grec, que exigia la recerca del sistema polític més adequat per a assegurar l’autosuficiència econòmica. En efecte, la producció agrícola grega no solia cobrir les necessitats alimentàries. El problema s’agreujava amb la urbanització intensa i el fort creixement demogràfic i amb la manca de recursos per a sortir de la crisi. Aquestes van ser les causes determinants del gran moviment migratori que, a partir del segle VIII, va dur els grecs a abandonar les seves ciutats d’origen per a cercar, mar enllà, noves terres, més fèrtils i acollidores, on poder viure i fundar noves ciutats.

El fenomen de la colonització grega, que es va superposar en part al fenomen paral·lel però més limitat de la colonització fenícia, va atreure durant uns dos segles milers de persones, que van deixar les seves polis a la península, a les illes de l’Egea o a les costes occidentals de l’Àsia Menor i es van dirigir cap a la mar Negra o les costes del sud d’Itàlia (l’anomenada Magna Grècia), de Sicília, França i Espanya. Les primeres colònies gregues als Països Catalans foren Rhode (Roses), portada a terme per habitants de l’illa de Rodes, i Emporion (Empúries), feta per habitants de la ciutat de Focea, a l’Àsia Menor, que ja s’havien establert a Massalia (Marsella), pels volts de l’any 600 aC. Esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. La influència dels grecs fou molt forta i va provocar la majoria de les novetats que defineixen la cultura ibèrica, documentada a Catalunya des del segle V aC. L’activitat colonitzadora més intensa va ser obra de les polis d’importància secundària, ja que estaven menys preparades per a fer front a la crisi econòmica i els seus habitants veien en l’emigració una possible sortida.

En poc temps, algunes colònies van esdevenir més grans i poderoses que la mare pàtria, o es van embarcar al seu torn en una acció colonitzadora de segon nivell (és el cas, per exemple, de moltes colònies sicilianes o de la Magna Grècia). La rapidesa amb què les colònies, immediatament després de la seva fundació, van obtenir l’autonomia de la metròpoli és una de les característiques peculiars de l’acció colonitzadora grega, que va comportar un creixement enorme dels intercanvis comercials i oportunitats d’enriquir-se a tota la Mediterrània. Per aquesta mar navegaven (a més dels grecs i els fenicis) mercaders etruscs, cartaginesos i, després, romans. La colonització, nascuda per a evitar greus dificultats eventuals, va ser positiva també per al desenvolupament econòmic de la mare pàtria grega. La introducció, al segle VII, de la moneda com a mitjà d’intercanvi comercial més àgil i eficaç va confirmar la millora notable de la realitat econòmica mediterrània.

Cap a la democràcia

A les polis dels segles VII i VI, en general encara governades per aristocràcies, la superació de la crisi econòmica va tenir repercussions polítiques concretes. Els comerciants, els mariners i els artesans, que constituïen les forces emergents de la societat grega, juntament amb els camperols que formaven part dels exèrcits ciutadans, van començar a pressionar perquè la seva força econòmica i militar es traduís en una participació més directa en la gestió dels afers públics.

La intransigència de les aristocràcies envers els requeriments de les classes emergents va provocar un aspre conflicte social, la solució del qual va comportar la derrota de l’aristocràcia, substituïda quasi arreu per la tirania. Els tirans, gairebé sempre nobles que s’havien passat al bàndol del poble, van fer una política favorable tant als camperols, gratificats amb el repartiment de terres, com als comerciants i navegants, amb mesures beneficioses per a la seva activitat. Malgrat el caràcter bàsicament positiu del plantejament polític dels tirans (és emblemàtica la història del tirà d’Atenes, Pisístrat, que va governar l’estat entre el 560 i el 528, llevat d’una dècada), aquests no van resistir gaire temps al poder. El poble, que en la lluita contra els aristòcrates havia pres consciència de la seva força de pressió, es va emancipar dels tirans i va optar per la gestió directa del poder.

Atenes i Esparta

En aquest gran procés de transformació política, social i econòmica, la ciutat àtica d’Atenes va emergir com l’estat guia de la Grècia continental. Al començament del segle VI, el gran legislador Soló va dur a terme una complexa reforma legislativa. Soló va basar la divisió dels ciutadans en classes definides a partir del cens, calculat segons els nivells de productivitat de les terres que posseïen; segons la classe a què pertanyien, els ciutadans podien accedir a determinades funcions públiques i tenir un cert rang a l’exèrcit. A més, tots els ciutadans, inclosos els que no tenien res, participaven amb dret de vot en l’assemblea pública, en què s’elegien els magistrats, i en el tribunal popular, que jutjava tots els delictes, llevat dels més greus, comesos contra persones i contra l’estat. Amb tot, la reforma de Soló, com que no va distribuir les riqueses ni va arrabassar tot el poder a les classes aristocràtiques, va ser insuficient per a apaivagar la protesta social. Això explica el llarg parèntesi, gens negatiu, de la tirania de Pisístrat, que va acabar, però, després d’un període de lluites civils, al final del qual les regnes de l’estat van passar a les mans de Clístenes, el veritable fundador de la democràcia atenesa.

Clístenes va subdividir els atenesos en deu tribus territorials. Cada tribu era constituïda per deu districtes (administracions territorials locals) i composta per ciutadans de la costa, la ciutat i el rerepaís segons una classificació topogràfica que corresponia en realitat a una precisa classificació social, encaminada a restar poder polític als aristòcrates. D’acord amb el mecanisme electoral instituït per Clístenes, en què les tribus gaudien d’un paper preponderant, les classes mitjanes i mitjanes baixes podien exercir el pes de la seva condició majoritària respecte dels nobles. Els òrgans de la democràcia atenesa eren l’assemblea pública de tots els ciutadans (ecclesia), que exercia funcions de control polític; la bulé, un consell de 500 membres elegits per sorteig cada any, 50 per cada tribu, que tenia la missió de proposar a l’assemblea les lleis sotmeses a votació, i els magistrats i els jutges, elegits també cada any per sorteig de les llistes proporcionades per les tribus. Els únics magistrats que no se sortejaven eren els 10 estrategs, elegits anualment pels districtes i als quals es confiava el comandament de l’exèrcit.

La reforma de Clístenes s’inspirava, doncs, en el doble principi de la participació de tot el poble en el poder, amb els mateixos drets actius i passius, i del control popular dels càrrecs públics. L’eficàcia del sistema era garantida pel dret de destituir en qualsevol moment els magistrats o els jutges que s’ho mereixien, i que podien ser penalitzats amb l’ostracisme, consistent en l’expulsió temporal de la ciutat de les persones “ingrates”. La decisió es prenia per votació dels ciutadans de les tribus, que escrivien el nom de la persona en un tros de terrissa (óstrakon). De tota manera, la democràcia atenesa encara excloïa de la vida pública grups importants de ciutadans, com les dones, els metecs (estrangers residents en una ciutat sense drets polítics, però amb l’obligació de servir a l’exèrcit) i, naturalment, els esclaus.

Entre el segle VII i el començament del V, doncs, Atenes es va constituir en la polis hegemònica del món grec jonicoàtic. Al mateix temps, Esparta va esdevenir la ciutat més important del Peloponès dòric. El model polític en què s’inspirava l’estat espartà era del tot diferent de l’atenès. La ciutat era dominada per una aristocràcia de terratinents, que es dedicaven a l’exercici exclusiu de l’art militar. Els “iguals”, els membres d’aquesta casta privilegiada i reduïda, eren els únics que gaudien de drets ciutadans i controlaven la política de l’estat d’acord amb els principis de la “llei fonamental”, atribuïda al llegendari legislador Licurg. Es reunien a l’assemblea, anomenada apel·la, que aprovava, i més rarament rebutjava, les propostes de la gerúsia, l’autoritari consell dels ancians. Al capdavant de l’estat espartà hi havia dos reis i cinc magistrats, els èfors, elegits cada any per l’apel·la, als quals corresponien l’administració de la justícia i el control de l’aplicació de les lleis i de l’actuació dels reis. Dins la societat espartana, al pol oposat dels “iguals” hi havia els ilotes, serfs sense cap dret ciutadà i explotats pels iguals com a força de treball de “propietat” de l’estat. En una posició intermèdia hi havia els periecs, ciutadans que tampoc no tenien drets polítics però que no estaven obligats com els ilotes al treball no retribuït i, a més, no eren considerats esclaus.

L’imperi de Darios i les guerres perses

A la fi del segle VI aC es produí un fet que exercí una gran influència en la història de Grècia: els lidis caigueren sota el domini persa (546 aC) i les ciutats gregues de l’Àsia Menor passaren també a formar part del seu imperi. L’any 492 aC aquestes ciutats es revoltaren i la revolta repercutí sobre Atenes, que les havia ajudades. El rei persa Darios envià una expedició per castigar-la, però un petit grup d’atenesos aconseguí de repel·lir-la. Anys més tard, el rei Xerxes hi envià una altra expedició i els perses assaltaren Atenes. L’any següent un exèrcit grec confederat desféu les tropes perses a la ciutat de Platea.

ECSA

Durant el II mil·lenni aC dues poblacions indoeuropees importants, els medes i els perses, havien arribat a l’altiplà iranià, procedents de l’Àsia central i de la vall de l’Indus. Els medes es van establir al nord de l’Iran, mentre que els perses van ocupar les regions meridionals de l’altiplà, als confins amb l’imperi assiri. En una primera etapa històrica, els medes van imposar la seva hegemonia també a l’Iran persa, i van esdevenir els principals adversaris de la potència assíria. El 612 aC el rei mede Ciaxares va ocupar la capital assíria, Nínive, i va impulsar el repartiment d’Assíria entre els medes i els babilonis. El mateix Ciaxares va conquerir després el regne armeni d’Urartu i es va apoderar, entre altres coses, de les seves avançades tècniques metal·lúrgiques.

L’imperi mede de Ciaxares va resistir dues generacions, fins que els perses, governats per la dinastia dels aquemènides, es van rebel·lar contra la supremacia dels medes, que van ser derrotats. D’aquesta manera, van aconseguir unificar els dos regnes sota un sol estat. L’acta de naixement del gran imperi persa va ser segellada pel rei Cir I, el qual en poc temps va estendre el seu domini a tota l’Àsia Menor, Mesopotàmia, Síria, la terra de Canaan, i també cap a llevant, des de l’Afganistan fins als confins amb l’Índia.

Combatent a Orient contra les poblacions nòmades de l’estepa, Cir I va trobar la mort el 529 aC. El va succeir el seu fill Cambises, que el 525 va conquerir Egipte i part de la franja costanera de Líbia. Amb el successor de Cambises, Darios I, conqueridor de la vall de l’Indus a llevant i de Tràcia, la porta d’accés a Grècia, a ponent, l’imperi dels grans reis de Pèrsia va assolir la màxima expansió territorial. Es tractava d’un estat amb una extensió sense precedents en la història del món antic. Darios va saber dotar el seu imperi d’una sòlida organització de tipus burocràtic i institucional, polític, financer i fiscal, basada en la descentralització administrativa, en l’autosuficiència econòmica i en la figura del sobirà, veritable suport no tan sols simbòlic de la unitat d’un estat molt vast i plurinacional. La consolidació, a l’altra banda de l’Egea, de les polis gregues feia inevitable l’enfrontament entre dues realitats polítiques aparentment incomparables, però que en realitat competien en l’àmbit econòmic de la Mediterrània centreoriental.

Al començament del segle V, una revolta de les ciutats gregues de les costes de l’Àsia Menor, sotmeses al rei de Pèrsia des de feia temps, va ser la causa de l’esclat d’un gran conflicte que va implicar les polis principals. Malgrat l’aclaparadora potència de les forces perses, comandades primer pel rei Darios i després pel seu successor i fill Xerxes, entre el 490 i el 479 aC, els grecs van frenar la invasió de la Grècia peninsular, en un seguit de famoses gestes victorioses: les batalles de Marató, Salamina, Platea i del promontori de Mícale, a la costa asiàtica.

La guerra del Peloponès

Després de la imprevisible i gran victòria de les polis sobre el gegant persa, Grècia va viure mig segle de relativa pau, durant el qual es va anar accentuant la rivalitat política entre Esparta i Atenes. Les dues ciutats, a través de la lliga del Peloponès i de la lliga de Delos respectivament, van consolidar la seva hegemonia sobre moltes altres polis, i van crear dues fortes entitats polítiques que es feien la competència. Pels volts del 460 aC va entrar en l’escena política atenesa un personatge, Pèricles, que governaria la ciutat durant més de trenta anys. La seva acció política interior es va orientar cap a l’ampliació i la racionalització de les institucions democràtiques, al costat d’un desenvolupament de la cultura i les arts. A l’Atenes de Pèricles la civilització grega va donar els seus millors representants en el camp de les arts figuratives, l’arquitectura, la historiografia i el teatre. En política exterior, en canvi, Pèricles va accentuar la supremacia atenesa en l’àmbit de la lliga de Delos, que va esdevenir un veritable imperi colonial, sobre el qual la poderosa flota militar d’Atenes exercia funcions de control i repressió. L’augment del poder atenès va ser l’origen d’un primer enfrontament amb Esparta, que alguns historiadors anomenen la “primera guerra del Peloponès”. Aquesta va finalitzar momentàniament el 446, amb una pau seguida poc després per un altre tractat acordat entre Pèricles i els perses.

Després de quinze anys de treva, el conflicte entre les dues polis gregues principals es va revifar, i amb gran virulència, el 431, dos anys abans de la mort de Pèricles, causada per la gran epidèmia, amb tota probabilitat de verola, que va assolar Grècia aquells anys. Interrompuda per la pau de Nicea del 421, la guerra va continuar al cap de poc; aquesta vegada, però, els errors polítics i militars del nou home fort del règim atenès, Alcibíades (que va impulsar una expedició a Sicília contra Siracusa, acabada amb una derrota), van fer que el conflicte representés la desfeta definitiva d’Atenes, que va ser ocupada pels espartans, els quals hi van instaurar un govern oligàrquic que els era fidel (404 aC).

Atenes va viure anys difícils de crisi econòmica, institucional i moral, tot i la restauració de la democràcia. La recuperada democràcia atenesa va intentar sostreure’s a l’hegemonia espartana i això tingué com a resultat la participació oficial dels perses —aliats d’Esparta— en el joc polític grec. El 386 aC, el rei persa Artaxerxes va ordenar la dissolució de totes les lligues gregues, llevat de la del Peloponès, i va imposar definitivament el control persa a les ciutats gregues d’Àsia.

Tebes

Esparta, que ara podia confiar en el poderosíssim aliat persa, aparentment era la senyora de Grècia, però l’hostilitat generalitzada que la política propersa suscitava a l’Hèl·lade, d’una banda, i les fortes tensions socials internes, de l’altra, van determinar la ràpida decadència de la ciutat dòrica. El 371 aC, l’exèrcit espartà va ser derrotat a camp obert per primera vegada, a Leuctra, per l’exèrcit d’una ciutat emergent, Tebes.

Sota el lideratge de dos personatges de capacitats excepcionals, Pelòpides i Epaminondes, Tebes, que fins aleshores havia tingut un paper secundari en els grans esdeveniments de la història grega, havia assolit una solidesa política, econòmica i militar que, coincidint amb la crisi d’Atenes i Esparta, li va permetre esdevenir una potència de primer ordre. Després de Leuctra, els tebans van obligar Esparta a dissoldre la lliga del Peloponès, mentre algunes poblacions sotmeses del Peloponès es rebel·laven contra la dominació espartana. L’hegemonia de Tebes va anar consolidant-se fins el 362, any de la victoriosa batalla de Mantinea, lliurada pels tebans contra una coalició de forces ateneses i espartanes. Amb tot, Epaminondes va perdre la vida a la batalla, i la desaparició del líder polític, militar i moral de la ciutat va significar per a Tebes l’inici d’un ràpid declivi.

La puixança de Macedònia

Al nord-est de la península grega hi ha una regió, Macedònia, que durant segles havia quedat al marge del desenvolupament de la civilització grega i només havia viscut d’esquitllentes els grans esdeveniments polítics del segle V aC i del començament del IV. Els macedonis, poble d’agricultors i de pastors, eren considerats mig bàrbars pels altres grecs. No havien conegut la revolució política i institucional de la polis, i eren governats per un sobirà amb poders sobretot militars, ajudat en la gestió de l’estat per una assemblea de nobles terratinents.

L’ascens al tron del rei Filip II, el 356 aC, va canviar aquest panorama polític. Macedònia va entrar en l’escena política de manera prepotent, i al cap d’una vintena d’anys s’havia convertit en la principal potència del món grec. Filip va reorganitzar el seu estat, que encara conservava força trets típics de les societats primitives i tribals; va emprendre l’explotació de les mines d’or, abundants a les muntanyes de Macedònia, i va reorganitzar l’exèrcit, basat en el servei militar obligatori i articulat al voltant d’un regiment d’infanteria pesant —la cèlebre falange— amb una tàctica molt eficaç. Així, la nova Macedònia podia superar els seus confins i girar els ulls cap al cor de la Grècia clàssica.

El 338 aC, a Queronea, Filip va derrotar una coalició antimacedònica formada per Atenes, Tebes, Corint i altres polis menors, que giraven al voltant de l’orador i polític atenès Demòstenes. Així, Filip va estendre el seu poder a tota la Grècia continental i el va exercir mitjançant la lliga de Corint, una aliança de les polis més poderoses, llevat d’Esparta, de la qual el rei macedoni era el cap reconegut i indiscutible. Després d’aconseguir el control de Grècia, Filip es va interessar per Orient, per Pèrsia, i va preparar una gran expedició militar contra aquest regne. Però no va poder dur a terme l’empresa, perquè el 336 va ser assassinat en una conjuració de palau.

Alexandre i els regnes hel·lenístics

Mapa del vastíssim imperi creat per Alexandre el Gran (356-323 aC), rei de Macedònia. Després d’envair Pèrsia, la seva marxa victoriosa cap a Egipte i després fins a la Índia es convertí en llegenda. La seva mort sobtada comportà l’esfondrament de l’imperi.

ECSA

Filip fou succeït pel seu fill Alexandre, que immediatament va donar prova de la seva capacitat en ofegar una rebel·lió de ciutats gregues i destruir Tebes, la instigadora de la revolta.

A continuació va reprendre el projecte patern de la conquesta de Pèrsia. El 334, un exèrcit macedoni d’uns 45 000 homes va entrar en territori persa. La desproporció de forces entre els grecs i els perses era enorme, però l’habilitat estratègica d’Alexandre li va permetre superar la desigualtat i avançar ràpidament cap al centre del regne de Darios III. Les victòries de Granic (Frígia) i d’Issos (Síria) i el posterior triomf definitiu de Gaugamela, vora el riu Tigris, van preparar la victòria final. Després de la fuga del rei persa, Alexandre va continuar la seva marxa cap a l’est, fins al riu Indus.

L’extraordinària conquesta, que deixava a les mans del rei macedoni el domini més vast del món antic i que posava en evidència els seus dots excepcionals, no es justifica només pel desig d’ampliar el poder de Macedònia, sinó també per l’aspiració d’Alexandre de crear l’imperi “universal”. Home d’una gran cultura literària i filosòfica, Alexandre (aviat dit el Gran) pretenia construir un estat que no fos únicament l’expressió d’un gran poder polític, sinó també, i per damunt de tot, un estat “universal”, pàtria de la gent d’arreu del món. Els pobles, units i agermanats sota el lideratge d’un sol monarca, havien de conservar, amb tot, la pròpia llengua, els seus costums i les seves tradicions, la identitat cultural i ètnica específica. El projecte universalista es va concretar en l’intent d’integració que Alexandre va dur a terme entre les nombroses ètnies del seu imperi, en un règim en què la tolerància recíproca havia de constituir un element irrenunciable de cohesió política i social. La perspectiva grandiosa d’Alexandre, que incloïa com a plans de futur la conquesta d’Aràbia i de la Mediterrània occidental, va quedar estroncada per la seva mort sobtada i prematura (323 aC).

No hi va haver ningú prou preparat per a recollir l’herència d’Alexandre el Gran, i l’imperi es va fragmentar en diversos regnes —anomenats hel·lenístics—, cadascun dominat per un exgeneral (anomenat diàdoc) de l’antic emperador. Després d’un seguit de guerres, que d’un any per l’altre canviaven les fronteres dels dominis dels diàdocs (els “successors” d’Alexandre), van emergir una sèrie de regnes menors i tres regnes principals: el regne de Síria (que comprenia bona part de l’Àsia Menor, de l’Orient Mitjà i de l’altiplà iranià), sota la dinastia dels selèucides; el regne d’Egipte, sota la dinastia dels làgides i els ptolemaics, i el regne de Macedònia, sota la dinastia dels antípaters. Els regnes hel·lenístics, alguns dels quals van tenir una vida molt llarga (no van caure fins a la dominació de la potència romana), en general van ser molt rics i pròspers, i van perpetuar els trets de la civilització de l’Hèl·lade. L’hel·lenisme va ser una època de clara separació entre la vida política i la vida cultural. Després del període de la democràcia, els ciutadans van passar a ser súbdits i es van allunyar de l’activitat pública per concentrar-se en l’activitat econòmica, el raonament filosòfic sense compromís polític o la persecució de la riquesa o de valors alternatius. En va resultar una societat amb aspectes contradictoris, que gaudia de benestar però no de llibertat; es van assolir grans fites artístiques i iniciatives empresarials però, en contrapartida, van minvar els ideals i el compromís social dels intel·lectuals. De la gran època de la civilització grega quedava el desig de conèixer i investigar els secrets de la natura, la tolerància, el respecte de la dignitat humana, l’universalisme i una llengua comuna (la koiné grega), parlada a tota la Mediterrània i a l’Orient Pròxim i Mitjà, fins a les terres de l’Índia.

La civilització romana

Els primers assentaments de què es té notícia a la península Itàlica es remunten aproximadament a un milió d’anys enrere. Poc després, altres comunitats, de caçadors i recol·lectors, es van establir en diversos indrets de la península.

La Itàlia preromana

Entre els mil·lennis VI i III aC van aparèixer cultures neolítiques evolucionades (al sud a la plana de la Pulla i, al nord, a la vall de Camonica o Valcamònica), que ens han deixat restes importants de la seva existència en esteles i gravats de gran interès. A Itàlia, la civilització del neolític presenta característiques comunes a les de tota l’àrea mediterrània i del Pròxim Orient, i les analogies pel que fa a la cultura del bronze són igualment notables, sobretot amb relació a les tècniques agrícoles i ramaderes i a l’organització social i econòmica. L’edat del bronze itàlica va donar lloc a tres nuclis culturals diferents: a la plana del Po es va desenvolupar la civilització dels palafits i de les terremare, al centre i al sud la cultura apenínica, i a Sardenya la cultura dels nurags.

A la península Itàlica, el pas de l’edat del bronze a l’edat del ferro es correspon amb un període de grans canvis. Mentre al nord i al centre d’Europa l’anomenada cultura “dels camps d’urnes” donava pas a la difusió de l’articulada cultura celta de Hallstatt (els celtes, un grup de poblacions indoeuropees, es van escampar pel centre i el nord d’Europa entre el final del II mil·lenni aC i el començament del I, i posteriorment van poblar França, la Península Ibèrica, les illes Britàniques, la regió dels Balcans, Anatòlia i el nord d’Itàlia), i mentre a la Mediterrània oriental les migracions indoeuropees modificaven profundament el panorama sociopolític, a Itàlia es van interrompre les relacions entre les cultures del centre i el nord i l’àrea de l’Egea. A les zones centrals i meridionals de la costa adriàtica es van establir nous pobles procedents de la península dels Balcans i del centre d’Europa, i els pobles instal·lats feia temps en el territori itàlic van haver de desplaçar-se. Així, els usos i els costums antics es van abandonar de manera força ràpida.

Al començament del I mil·lenni, el mosaic de les poblacions itàliques ja era molt articulat. Al nord, els lígurs, d’estirp no indoeuropea, poblaven una zona que correspon a les regions actuals del Piemont, la Ligúria, part de la Llombardia i de l’Emília. Els lígurs de seguida es van barrejar amb els celtes, arribats a la plana del Po en dues onades successives, als segles VI i IV. En canvi, els vènets, d’origen incert, ocupaven les Venècies llevat del Trentino, on vivien els rètics. Al centre de la península, l’ètnia composta dels umbres i els sabel·les (sabins i samnites) ocupava les terres de l’Úmbria, les Marques (on també vivien els picens), els Abruços, el Laci central i oriental i part de la Campània. A la Pulla vivia un grup de poblacions d’origen il·liri, els iapigis. Els llatins i els sículs, indoeuropeus d’un origen probablement comú, es repartien el sud del Laci, les costes de la Campània, Calàbria i la Sicília oriental. A la Sicília occidental romania l’antic poble mediterrani dels elimis, mentre que els sards i els corsos poblaven les illes a les quals van donar el nom.

Els etruscs

El més important dels pobles itàlics preromans, l’etrusc, s’havia establert a les terres de la Toscana actual i del nord del Laci, aproximadament la mateixa àrea on, entre els segles XI i VIII aC, havia prosperat la misteriosa cultura vil·lanoviana, que també va florir a l’Emília. L’origen dels etruscs (com també la seva llengua, en molts aspectes encara desconeguda) representa un enigma. La procedència de l’Àsia Menor o del centre d’Europa eren les dues hipòtesis més defensades en el passat, però avui es prefereix suposar que eren descendents d’una civilització itàlica preexistent, potser dels mateixos vil·lanovians.

Durant la primera meitat del I mil·lenni, els etruscs van exercir una hegemonia indiscutible a la Itàlia peninsular, basada essencialment en les seves activitats mineres i comercials. La seva prosperitat econòmica va anar creixent fins al segle VI aC paral·lelament a la influència política, que es va deixar sentir cap al nord, a l’Emília, i cap al sud, a la Campània. Organitzats des del punt de vista polític en ciutats autònomes, governades per un rei sacerdot (lucumone), que posteriorment fou substituït per magistrats elegits, els etruscs mai no van constituir un estat unitari. A la seva societat va tenir un pes rellevant la religió, que concedia un ampli espai a les pràctiques màgiques i endevinatòries i a un culte als morts molt complex (queda el testimoni dels rics conjunts de tombes que s’erigien al costat de les ciutats), però que sobretot incorporava originals aspectes vitalistes plenament coherents amb l’esperit d’iniciativa en els negocis i amb la vocació emprenedora etrusca.

Els orígens de Roma

Pels volts del segle VIII aC, a l’àrea pantanosa que s’estén al sud del curs baix del Tíber, van aparèixer almenys dues petites comunitats de camperols. Una es concentrava al voltant del poble d’Alba Longa, i l’altra al voltant dels turons romans, sobretot al turó del Palatí, on la llegenda (posteriorment oficialitzada pels romans) situa la fundació del nucli originari de Roma, que devem als bessons Ròmul i Rem. Segons la tradició, d’altra banda sense cap fonament històric concret, Roma va ser fundada el 754 o 753 aC.

Així, entorn de la nova població del Palatí s’hauria agrupat un conjunt de comunitats llatines, que aviat haurien entrat en conflicte amb el nucli d’Alba Longa i amb els assentaments sabins als turons rètics. De la lluita i de la fusió de Roma amb aquestes dues realitats ètniques va néixer molt probablement el primer nucli consistent del futur estat de Roma, al principi governat sens dubte per una monarquia. La tradició dels set reis (Ròmul, Numa Pompili, Tul·li Ostili, Anc Marci, Tarquini Prisc, Servi Tul·li i Tarquini el Superb) i la successió de les figures emblemàtiques dels monarques que van construir les institucions i el poder romà van ser elaborades a posteriori. De tota manera, és quasi segur que els tres últims reis de la tradició són l’expressió del domini etrusc, que s’explica per una infiltració massiva d’elements etruscs entre les classes dirigents de Roma, més que no pas per una veritable conquesta militar. La dominació etrusca, que va provocar canvis importants en la vida política i els costums romans (el traçat urbanístic, la introducció de l’alfabet, la primera organització constitucional de l’estat romà, la reestructuració de l’exèrcit, la subdivisió de la societat en classes censatàries, l’articulació d’una aliança militar llatina, són obra dels etruscs), va durar fins a les acaballes del segle VI (segons la tradició, fins a l’expulsió de Tarquini el Superb el 509 aC), coincidint amb la crisi de la potència etrusca a la Campània. La fi del domini etrusc també va coincidir a Roma amb la fi de la monarquia, substituïda per un règim republicà al final del segle VI.

La Roma republicana

El nou estat republicà va aplicar als seus càrrecs públics els principis de la collegialitat i la temporalitat ja coneguts a les polis gregues. El màxim poder corresponia a dos cònsols, títol que durant la monarquia posseïen els comandants militars, que romanien al càrrec un any (vegeu “L’ordenament polític de Roma durant la República”).

Una assemblea popular, els anomenats comicis centuriats (perquè els vots no eren individuals sinó per centúries), elegia els magistrats suprems i ratificava o rebutjava les lleis que aquests proposaven. Però els patricis, els caps de les famílies més antigues i nobles de la ciutat, reunits en l’assemblea del senat, eren els únics que podien aspirar als càrrecs més alts. Així doncs, des dels primers temps de la República hi va haver un dur enfrontament polític i social entre els patricis i els plebeus, que eren tots aquells que no tenien orígens il·lustres i que, per tant, no podien accedir als mecanismes del poder, si bé amb les seves activitats havien acumulat una sòlida riquesa (que amb el pas del temps tendiria a augmentar).

Les lluites entre patricis i plebeus van durar més d’un segle i mig a partir del naixement de la República, i es van concentrar en una conquesta lenta però progressiva de drets per part dels sectors socials menys privilegiats. Amb tot, els plebeus no van accedir als màxims càrrecs públics de la República fins el 367 aC. Mentrestant, Roma s’havia hagut de preocupar de l’hostilitat dels pobles veïns i de la invasió de pobles celtes (començament del segle IV aC), agrupats sota la denominació col·lectiva de gals, que s’havien establert amb força a la plana del Po. Després de patir el saqueig de la mateixa Roma (segons la tradició, el 390 aC), els exèrcits romans van fer que els invasors es repleguessin cap al nord. Posteriorment, en el decurs del segle III aC, Roma va aconseguir imposar la seva autoritat al nord d’Itàlia. Un cop superada la fase més crítica, i replantejat el sistema de subdivisió en centúries (però segons un criteri que continuava afavorint clarament les classes més altes en detriment de les classes subalternes), Roma va començar la seva expansió cap al sud d’Itàlia.

Després d’un llarg conflicte en tres fases (343-341; 327-404; 299-290) amb el poble dels samnites, que no va ser derrotat fins al començament del segle III aC, l’últim obstacle que impedia a Roma controlar totalment el centre i el sud d’Itàlia eren algunes colònies de la Magna Grècia, en especial la més poderosa de totes, Tàrent. Com que no podia competir amb la força dels exèrcits romans, la ciutat grega va demanar ajut a Pirros, rei de l’Epir, un sobirà hel·lenístic que es vantava de ser descendent d’Alexandre el Gran i que pretenia fer del seu país una potència. Pirros va desembarcar a Itàlia amb un nodrit cos expedicionari. La guerra, que va començar malament per als romans, de seguida es va decantar en favor seu, gràcies sobretot a les incertes maniobres militars de Pirros, el qual, incapaç d’explotar els èxits aconseguits, es va veure obligat a retirar-se d’Itàlia el 275 aC.

Les guerres Púniques

La victòria sobre Pirros i la conquesta del sud d’Itàlia van significar per a Roma entrar en competència directa amb Cartago a la Mediterrània. Ben aviat independitzada de Tir, la mare pàtria, Cartago s’havia convertit en poc temps en la major potència econòmica i comercial de la Mediterrània centreoccidental. La ciutat púnica (terme derivat de Poeni o Puni, que és com els romans anomenaven els fenicis), governada per una poderosa oligarquia mercantil, controlava directament Còrsega, Sardenya, la Sicília occidental i les costes mediterrànies d’Àfrica i d’Espanya, i mantenia sota un sòlid control totes les rutes comercials que solcaven la Mediterrània. El conflicte d’interessos entre Cartago i Roma, que tendia a imposar la seva hegemonia a Sicília, ben aviat es va convertir en un enfrontament armat.

El primer conflicte (primera guerra Púnica), provocat per Roma, va durar del 264 al 241 aC. Els combats van acabar amb la victòria total de Roma, que va aconseguir el control de Sicília, Sardenya i Còrsega, les primeres províncies romanes. Recuperada del trauma de la desfeta, el 225 aC Cartago va signar amb Roma un tractat que establia amb precisió les respectives àrees d’influència de les dues potències. Poc temps després, Roma va trencar l’acord voluntàriament, i va tornar a esclatar la guerra (segona guerra Púnica). Però aquesta vegada el cabdill cartaginès Anníbal va sorprendre l’adversari, en menar l’exèrcit directament de la Península Ibèrica a Itàlia. Per tal d’intentar tallar l’avanç d’Anníbal els exèrcits romans varen desembarcar l’any 218 aC per primera vegada a la Península Ibèrica a Empúries, l’Emporion grega, sota el comandament de Gneu Corneli Escipió. Els primers enfrontaments amb les tropes cartagineses foren més al sud, prop de la ciutat ibèrica de Cesse. Els romans van trobar que aquest era l’emplaçament idoni per bastir-hi la seva primera capital a Hispània, Tàrraco, l’actual Tarragona. El 45 aC Cèsar elevà Tàrraco a la categoria de colònia de dret romà i més tard, en crear-se la nova divisió provincial romana, esdevingué capital de la província Citerior, que després prengué el nom de Tarraconense. Els Països Catalans formaren part de l’imperi Romà des del segle III aC fins al segle III dC.

Un seguit de batalles perdudes (Ticino i Trebia, 218; Trasimè, 217; Cannes, 216) va portar Roma quasi a la desfeta, que només va ser evitada per la impossibilitat d’Anníbal de donar el cop definitiu. Després d’obligar Anníbal a tornar a Cartago, Roma va fer desembarcar un exèrcit a Àfrica. El 202 aC, els cartaginesos van patir a Zama una derrota de la qual mai no es recuperaren.

A la mateixa època, entre la fi del segle III i el començament del II, els exèrcits romans van completar la submissió dels pobles gals de la plana del Po. D’aquesta manera, Roma s’assegurava el control total de l’anomenada Gàl·lia Cisalpina (“dels Alps ençà”, segons la seva perspectiva).

L’imperialisme romà i la crisi de la República

Roma, que havia esdevingut la potència hegemònica del món occidental, va dirigir la seva atenció cap a Orient, on resistien els tres grans estats hel·lenístics de Macedònia, Síria i Egipte. Un conflicte entre Atenes i Filip V, el rei de Macedònia, va ser el pretext per a la intervenció romana. La guerra (199-197) va finalitzar amb la derrota de la potència macedònia i amb la imposició d’una mena de protectorat romà sobre Grècia. Finalment, després de diversos enfrontaments, el 149 aC es va arribar a l’annexió del territori macedoni, que va ser organitzat com a província romana. Pel que fa a Síria, el conflicte de Roma amb el Antíoc III va esclatar el 192 aC, prenent com a pretext la política expansionista del rei siri, i va acabar el 188 aC amb una davallada definitiva del poder selèucida. Després d’un període de relacions ara amicals ara hostils, Roma va procedir a l’annexió de Síria el 66 dC. Les victòries contra Macedònia i Síria van fer dels romans els amos absoluts de tota la Mediterrània. El poder de Roma es va refermar el 146 aC amb la destrucció de Cartago i Corint, dos actes imperialistes que només es justificaven com a manifestacions dissuasives de força.

L’expansió militar triomfal (d’altra banda fruit d’una opció política que, en el si de la classe dirigent romana, va fer prevaler els grans comerciants, per sobre dels latifundistes, interessats a obrir-se pas en els riquíssims mercats orientals) va coincidir amb un període de greus dificultats internes per a Roma. Les divergències entre les classes dirigents dels senadors, nobles d’origen antic, i els anomenats cavallers, protagonistes recents de la vida política, es van anar accentuant, mentre creixia la desocupació i s’agreujava la crisi econòmica i productiva, com a conseqüència de les prolongades campanyes militars. En un clima de tensions internes cada vegada més greus i perilloses, les reformes que van intentar els tribuns de la plebs Tiberi i Gai Grac entre el 133 i el 121 aC van fracassar, tot i no ser revolucionàries, a causa de la miopia política i de l’egoisme de classe dels grups al poder. Els conflictes socials (als quals es va sumar, en 91-88 aC, una greu revolta dels pobles itàlics, que va ser esclafada militarment però arran de la qual els itàlics van aconseguir la ciutadania romana) van fer entrar en una crisi irreversible les institucions republicanes, que en aquell moment eren inadequades per a governar un estat que havia assolit unes proporcions desmesurades en poques dècades.

Les regnes de la política de Roma van acabar, doncs, en mans d’homes forts, els quals es van aprofitar de la debilitat de l’estat per imposar la seva voluntat. Quasi tots eren generals que durant les guerres expansionistes havien establert lligams molt sòlids amb els seus exèrcits, esdevinguts gairebé tropes personals. D’altra banda, els exèrcits eren formats per soldats professionals, fidels al comandant que els oferia les millors oportunitats d’enriquiment i, doncs, disposats a seguir-lo encara que infringís les lleis de la República. Màrius i Sul·la, primer, i Pompeu i Cèsar, després, van ser els representants més famosos d’aquest nou tipus de governants, que es van enfrontar durament durant un segle d’aspres guerres civils.

El 60 aC es va establir una mena d’equilibri amb la formació del primer triumvirat, un acord no institucional de repartició del poder entre els tres “homes forts” del moment: Pompeu, Cras i Cèsar. Però es tractava d’un equilibri inestable, que únicament va ajornar la lluita decisiva pel poder entre Pompeu i Cèsar. Aquest últim va adquirir encara més prestigi i força militar amb la conquesta de les Gàl·lies, que va assegurar a Roma el domini d’un extens territori, corresponent a la França actual, part de Bèlgica i la regió renana. Entre el 58 i el 51 aC, Cèsar va sotmetre el territori amb una sèrie d’afortunades campanyes militars, va esclafar un intent de rebel·lió liderat per Vercingetòrix, rei dels arverns, i va desembarcar dos cops a Britània.

Conqueridor de les Gàl·lies, victoriós en la llarga guerra civil declarada contra Pompeu i els seus seguidors (batalla de Farsàlia, 48 aC), Gai Juli Cèsar va acumular a les seves mans un poder superior al que cap altre polític havia tingut mai en la història de la República de Roma. Però de fet la República havia deixat d’existir, si bé des del punt de vista jurídic les seves institucions romanien intactes: amb el consentiment del poble, governava l’estat un monarca sense corona. Precisament per això, alguns republicans nostàlgics i alguns senadors tradicionalistes, preocupats pels efectes negatius que el govern de Cèsar tenia sobre els seus interessos polítics i econòmics, van tramar una conjuració i el van assassinar. Aquest fet, però, no va aconseguir frenar el procés irreversible que menava cap a un règim del tot nou.

La victòria d’Octavi i la construcció del principat augustal

L’assassinat de Cèsar (44 aC) va representar un intent desesperat dels defensors de la tradició republicana d’oposar-se a la instauració d’un règim autoritari i monàrquic de fet. Feia temps que el règim republicà havia esgotat el seu cicle històric, però encara van caldre vint anys més de guerres civils (primer entre els assassins i els hereus de Cèsar i després entre els mateixos hereus principals) perquè el poder es concentrés en Octavi, el fundador de l’Imperi.

Besnebot i fill adoptiu de Cèsar, Octavi, que tenia divuit anys en el moment de la mort del seu oncle, va fer la guerra al costat de Marc Antoni contra els magnicides. Derrotats definitivament Brut, Cassi i els altres caps de la revolta a Filips, Macedònia, el 42 aC, Octavi i Marc Antoni es van repartir el domini de l’estat romà: el primer es va establir a Occident i el segon, que havia format una aliança amb la reina d’Egipte, Cleòpatra, a Orient.

Les inclinacions monàrquiques que Marc Antoni no amagava a Orient van ser instrumentalitzades i magnificades amb fins polítics per Octavi, que es proposava d’organitzar, amb el suport del senat i del poble de Roma, una expedició naval contra Cleòpatra i contra el seu rival, ja que el preocupava molt el gran poder que havia assolit. El 31 aC, a la mar Jònica, davant les costes d’Àccium, es va lliurar una gran batalla naval que va comportar el triomf d’Octavi i la irreparable derrota de Marc Antoni i la seva aliada i companya, els quals es van veure obligats a fugir a Egipte i suïcidar-se per a evitar el deshonor de la captura. D’aquesta manera Egipte perdia la seva independència definitivament.

Tant Cèsar com Marc Antoni havien pagat amb la mort les seves aspiracions a instaurar un règim monàrquic; dit d’una altra manera, la sensibilitat antimonàrquica dels romans i el poder de pressió de l’aristocràcia tradicionalista encara eren prou forts per a impedir una transformació institucional. Així, doncs, l’objectiu d’Octavi va ser dotar el seu govern d’una base sòlida que no desencadenés la reacció de les forces conservadores republicanes, representades sobretot per la majoria de la classe senatorial. La seva obra mestra política va ser l’obtenció d’una auctoritas oficial reconeguda per tothom, això és, un prestigi polític que li permetia intervenir en les decisions del govern i imposar la seva voluntat, bé que actuant des de fora de les institucions. Octavi, a qui el senat va concedir, el 28-27 aC, el títol honorífic i sacre d’August, no va acceptar altres títols, llevat del de princeps (el primer ciutadà), que en el passat ja havia estat atorgat a altres personatges benemèrits de l’estat romà. El títol d’emperador només es va utilitzar com un prenom, que evocava el record dels èxits militars d’August i subratllava la relació privilegiada que sempre va mantenir amb l’exèrcit.

El 27 aC, mentre procedia a redefinir el paper dels senadors i els cavallers, August va acomplir una de les seves reformes més significatives: la subdivisió de les 41 províncies que formaven l’Imperi en dues categories diferents. Les províncies pacificades des de feia temps, en les quals no romanien tropes, van passar sota el control del senat. En canvi, les províncies conquerides recentment i no del tot pacificades, en les quals calia una presència estable de les legions romanes, van passar sota el control directe de l’emperador, que les governava per mitjà de funcionaris (legats) de la seva confiança.

La península Itàlica també va ser objecte d’una reforma administrativa, que es va concretar en l’articulació del territori peninsular en 11 regions, establertes segons criteris geogràfics i naturals, històrics, ètnics i culturals. La mateixa ciutat de Roma va patir una profunda reestructuració urbanística i territorial amb la incorporació de diversos suburbis i la subdivisió administrativa en 14 barris (regiones). August va reprendre l’activitat de colonització i va organitzar les terres de conreu mitjançant l’aplicació sistemàtica de les tècniques d’agrimensura de l’anomenada centuriació.

El 23 aC, August va obtenir la concessió de l’Imperi proconsular major, és a dir la prerrogativa que li permetia exercir el comandament de tot l’exèrcit. El mateix any, va assumir també el poder tribunici, que li garantia tots els poders dels antics tribuns de la plebs, concretament la inviolabilitat i el dret de vet, amb el qual podia vetar les lleis que no li agradaven dictades per qualsevol magistrat, inclosos els cònsols. El mateix any 23, August abandonà per sempre el consolat, perquè gràcies a l’Imperi proconsular i la potestat tribunícia podia dirigir l’estat romà des d’una posició de força, i va repartir tots els alts càrrecs.

Els hereus d’August

August havia construït el seu poder al voltant de la seva persona i no podia preveure un criteri clar de successió. D’altra banda, però, totes les faccions polítiques creien que després de la mort de l’emperador s’havia de perpetuar el sistema d’una autoritat que exercís al mateix temps les funcions de govern i de mediació entre els diversos sectors socials i ètnies d’un Imperi que cada vegada era més extens i variat. En altres termes, el principat només podia sobreviure a August amb una figura de príncep fort que assumís totes les seves prerrogatives. August es va inclinar per una successió dinàstica en el si de la seva família. Després de dubtar molt, les circumstàncies el van obligar a elegir un personatge que probablement no li agradava: Tiberi, fill de Lívia, la seva tercera esposa.

El 14 dC, Tiberi accedí al poder, tot rebent una herència molt difícil. El seu regnat es divideix en dos períodes iguals, el primer amb un govern d’acord amb el senat i els altres grups polítics influents i el segon, en canvi, ple de conflictes amb l’aristocràcia senatorial i marcat per conjuracions i intervencions repressives. Durant el seu regnat el problema polític fonamental fou la conservació del precari equilibri entre els interessos i el poder del príncep i els interessos i el poder de la classe senatorial.

La relació entre aquestes dues “aspiracions” polítiques, resolta en alguns moments a favor de l’una i en d’altres a favor de l’altra, marca els dos primers segles d’història imperial. Mentre els successors d’August van seguir la línia política assenyalada pel fundador de l’Imperi, van poder governar sense problemes; però, quan van cometre l’error (com en el cas, per exemple, de dos emperadors de la família augustal júlio-clàudia, Cal·lígula, successor de Tiberi, i Neró, que va regnar del 54 al 68) de revestir el seu poder de formes monàrquiques absolutistes, van suscitar fortes reaccions, fins a ser eliminats políticament i després físicament en conjuracions fomentades pels defensors del tradicionalisme republicà i dels interessos de la classe senatorial.

Cal·lígula, Claudi (durant el regnat del qual es va conquerir part de la Britània) i Neró van ser els últims successors directes de la família d’August. Després del 69 dC, un any de lluites civils i de durs enfrontaments entre els aspirants al paper de princeps, l’Imperi va passar a les mans de Tit Flavi Vespasià, un general que no era d’origen noble, nascut a la Sabina. La dinastia flàvia —representada per Vespasià i els seus fills Tit i Domicià, que el van succeir en aquest ordre— va regir l’Imperi fins el 96, en un període caracteritzat per dos fenòmens paral·lels en el pla social i econòmic: d’una banda, el creixement i la puixança de les classes mitjanes i, de l’altra, la importància creixent de les províncies respecte d’Itàlia, on començaven a notar-se alguns símptomes de crisi econòmica.

Vespasià va afavorir tots dos fenòmens, i es va dedicar sobretot a dignificar el paper de les províncies en tots els sectors de la vida pública. També es deu a Vespasià la definició legal de les competències i de les prerrogatives de govern del princeps i del senat, segons un esquema copiat fidelment dels principis inspiradors de la reforma augustal, però que per primer cop assumia carta de dret i no tan sols de fet. Tit només va regnar dos anys, i va deixar un bon record en la tradició historiogràfica de tendència senatorial, al contrari del seu germà i successor Domicià, que va repetir en essència els errors de Cal·lígula i Neró, agreujats per grans fracassos en política exterior. També va morir assassinat en una conjuració de senadors, que van instal·lar al poder Nerva, un vell senador de l’antiga noblesa republicana.

El principat adoptiu

L’elecció de Nerva era clarament motivada per la voluntat dels senadors d’assumir directament el control del poder imperial, però el nou princeps va decebre aquestes expectatives, en fer una política del tot autònoma i mantenir la seva capacitat de decisió. De tota manera, el govern de Nerva (96-98) va gaudir d’un consens quasi general en el si de la societat romana. A ell es deu la invenció del mecanisme de successió “per adopció”. Abans de morir, cada emperador havia d’adoptar com a fill un successor designat per ell en consideració d’un mèrit provat i de la seva idoneïtat per a assumir les funcions de princeps. Es tractava d’un sistema que en cert sentit reprenia el principi, defensat pel senat, de l’elecció del millor, del més digne per a regir l’Imperi, però que alhora reforçava el concepte de la successió dinàstica, ben acceptada pel poble i més comprensible sobretot per als súbdits dels territoris orientals, en la mentalitat dels quals eren molt arrelades la imatge i les tradicions de les monarquies hel·lenístiques.

Nerva va adoptar com a successor el general hispànic Trajà, que va governar del 98 al 117. Durant aquest període, l’Imperi va assolir la màxima extensió. Es van conquerir i annexar noves províncies: la Dàcia (corresponent a part de la Romania actual), que va proporcionar a Roma grans recursos miners i sobretot una quantitat respectable d’or, molt abundant a les mines de Transsilvània, i els territoris d’Aràbia i Mesopotàmia, arrabassada encara que per poc temps a l’enemic tradicional de Roma, l’imperi dels parts.

Els regnes part i sassànida

A l’antic territori de l’imperi persa, després de la conquesta d’Alexandre i dels complexos avatars dels regnes dels diàdocs, havia anat prenent cos un nou gran estat, el regne dels parts. Després d’obtenir la independència dels selèucides pels volts del 250 aC, es va estendre progressivament fins a controlar tot l’altiplà iranià i, amb el rei Mitridates I (174-136 aC), va incorporar, a l’oest, Mesopotàmia fins als confins amb Síria.

El contacte amb Roma va ser inevitable quan, vers el final de la República, l’expansió de l’estat romà va fregar l’àrea de l’Orient Mitjà. Va ser el començament d’un llarg conflicte que es va estendre des del segle I aC fins a la fi de l’imperi Romà, sense que cap dels dos grans estats arribés mai a imposar-se definitivament a l’altre. L’enfrontament, ara diplomàtic, adés militar, sempre va tenir per objecte les terres limítrofes que els dos grans imperis es disputaven: Armènia, Síria i Mesopotàmia.

En temps d’August, la dinastia arsàcida, que dominava el regne part, va mantenir amb Roma unes relacions bàsicament no conflictives, però els anys venidors les guerres es van succeir amb molta freqüència. Els romans van obtenir algunes victòries parcials en temps de Neró però sobretot, com s’ha dit, en temps de Trajà, amb l’efímera conquesta de Mesopotàmia. El 227, la dinastia arsàcida va ser substituïda per la nova dinastia sassànida. Els sassànides, que prengueren el nom del seu fundador Sassan, eren d’ascendència persa. Així, doncs, al cap d’uns cinc segles l’Imperi tornava a les mans perses. La política dels sassànides es va distingir de la dels parts per la clara orientació cap al nacionalisme persa i l’integrisme religiós. El nou “rei de reis” va treballar per una restauració completa de la cultura, l’estructura administrativa, els programes polítics tradicionals i la religió de l’imperi de Pèrsia, segons el model de l’antiga dinastia aquemènida, i va prescindir de totes les innovacions introduïdes durant l’hel·lenisme i l’època dels parts. En concret es va imposar el respecte absolut de la doctrina de Zaratustra (o Zoroastre, com l’anomenaven els grecs), l’antic profeta i pare de la religió dels medes i els perses. El canvi de règim també es va concretar en una política més agressiva envers Roma, política que, cap a mitjan segle III, va menar el “rei de reis” Sapor I a derrotar, empresonar i després probablement a matar durant el captiveri un emperador romà, Valerià.

De l’apogeu a la crisi

Les conquestes de Trajà van tenir efectes positius dins l’Imperi, perquè van impulsar el desenvolupament econòmic i, entre altres coses, van permetre a l’estat fer una política de tipus assistencial, amb desgravacions fiscals i inversions en diversos sectors de la vida pública.

Els regnats dels successors de Trajà, Adrià (117-138) i Antoní Pius (138-161), representen el veritable apogeu de l’imperi Romà, un trentenni bàsicament de pau dins i fora de les fronteres, d’equilibri quasi perfecte entre les forces polítiques, de més creixement econòmic, sobretot a les províncies, de desenvolupament arquitectònic, de rica activitat cultural i intel·lectual, de difusió del benestar fins i tot entre les classes baixes i mitjanes baixes.

Però el panorama va canviar substancialment en temps del successor d’Antoní Pius, l’emperador filòsof Marc Aureli (161-180). La primera gran invasió de poblacions germàniques (que van passar la frontera del Danubi i van arribar fins al nord d’Itàlia, d’on van ser expulsades amb dificultat per les legions de Roma, després d’una campanya militar llarga i sagnant) i una epidèmia de pesta importada d’Orient van posar fi al benestar i la tranquil·litat social i psicològica del segle II. La crisi econòmica determinada per la guerra i els efectes devastadors de la pesta van dur misèria, carestia i inquietud, que es van traduir, d’una banda, en lluites socials i inestabilitat política i, de l’altra, en la recerca de seguretat i alleujament de l’angoixa en ideologies i religions alternatives, com el judaisme, el cristianisme o les creences salvífiques i mistèriques d’estil oriental (cultes de la Magna Mater i de Demèter-Cíbele, cultes egipcis, solars).

La crisi es va agreujar amb el regnat del fill i successor de Marc Aureli, Còmmode (180-192), i no es va superar ni tan sols durant el llarg període de la dominació de la dinastia dels Severs (193-235), que va establir mesures costoses i impopulars però útils per a impedir la ruïna definitiva de les institucions estatals.

El trencament de l’equilibri a l’antiguitat tardana

Durant més de dos segles, l’estat creat per August havia estat regit pel poder del princeps i de la classe senatorial. En efecte, l’organització estatal augustiana havia llevat als senadors bona part de la seva influència política, però no havia tocat ni de lluny la seva força econòmica i financera; és més, la riquesa dels senadors havia augmentat amb el creixement de les propietats agrícoles, el pilar de la diversificada economia de l’Imperi. Però la greu crisi iniciada a partir del regnat de Marc Aureli havia fet revisar els pressupòsits polítics de la tasca institucional d’August. Després de l’assassinat de l’últim emperador de la dinastia severiana, Alexandre Sever, el 235, es van manifestar amb virulència tots els efectes d’una crisi que ja afectava tots els nivells de la societat romana i que el govern dels Severs només havia contribuït a retardar. De fet, algunes decisions dels Severs havien aguditzat els problemes sorgits a les últimes dècades del segle II.

Les guerres per defensar-se dels bàrbars havien demostrat la necessitat de tenir un exèrcit fort, capaç de contenir l’amenaça que venia de l’altra banda de la frontera renanodanubiana. Els soldats, ben conscients de la importància que havien adquirit, reclamaven compensacions econòmiques cada vegada més elevades. Els Severs es van doblegar davant les condicions imposades per l’exèrcit, que s’estava convertint en la tercera força política de l’Imperi, i van concedir-li força beneficis econòmics. Les enormes despeses militars van ser finançades mitjançant una dura pressió fiscal, que en una època de recessió de la producció agrícola va agreujar la crisi econòmica, marcà la fi dels petits propietaris agrícoles, va disparar vertiginosament la inflació i va provocar un descontentament profund i de rebel·lió social entre les classes més indefenses.

La crisi del segle III

La crisi econòmica i social, la pràctica desaparició de la classe mitjana de comerciants i de petits propietaris rurals que havia constituït el veritable motor del benestar als dos primers segles de l’Imperi, l’absència d’una oposició organitzada per part de les masses populars incapaces de traduir el seu descontentament en una proposta política coherent i alternativa, tot plegat va fer que la vida política de l’Imperi es reduís a un joc a tres bandes entre el senat, l’exèrcit i el princeps. Durant mig segle, els emperadors es van succeir a un ritme frenètic, quasi sempre nomenats o destituïts per les diferents legions o, de vegades, imposats pel senat, que intentava recuperar el control de la successió imperial. La majoria van trobar una mort violenta. Van ser uns anys d’anarquia, que, cap a mitjan segle III, van veure fins i tot el naixement en el si de l’Imperi de dos estats independitzats unilateralment de Roma: l’anomenat imperi de les Gàl·lies i l’imperi d’Orient, constituït al voltant de la rica ciutat caravanera de Palmira, a Síria.

La ruïna econòmica, la davallada demogràfica, la disgregació de la unitat de l’estat, l’anarquia política i institucional exigien mesures de reforma radicals i globals. Però per a treballar en aquesta direcció calia en primer lloc que la cúpula de l’estat recuperés el prestigi, l’autoritat i el poder. Cap a mitjan segle III, l’Imperi era dividit de fet en tres parts. A l’emperador legítim, Galiè, només li quedava el control d’Itàlia, part de la península Balcànica i d’Àfrica. A Occident, les Gàl·lies, Hispània i Britània formaven l’“imperi de les Gàl·lies”, autònom. A Orient, una altra entitat estatal independent va ser governada per Odainath, senyor de Palmira, i posteriorment per la seva esposa Zenòbia, que va menar una política antiromana. No va ser fins força anys després, entre el 270 i el 275, que les terres secessionistes van tornar sota el control de Roma, durant el regnat d’Aurelià. Però tant Galiè com Aurelià —en diversa mesura i dins els límits que la realitat de la crisi de l’Imperi imposava— havien establert les línies directrius per a la reconstrucció de l’estat, bé que la veritable reforma va ser fruit, al cap d’unes dècades, de la intel·ligència política de Dioclecià i de Constantí.

L’Imperi a l’antiguitat tardana

Dioclecià (284-305) i Constantí (306-337) van treballar en diverses direccions amb l’objectiu de construir un estat que conciliés l’exigència d’una autoritat central forta i indiscutible amb la necessitat, igualment urgent, de dur a terme una descentralització eficaç del poder.

L’Imperi de l’antiguitat tardana sorgit de les reformes de Dioclecià i Constantí es presenta com un estat radicalment diferent del principat augustià, del qual era el continuador només formal. En efecte, el paper de l’emperador era el d’un monarca absolut, al capdavant d’una complexa maquinària administrativa concebuda en sentit piramidal. La descentralització administrativa es basava en la subdivisió de l’Imperi en 4 grans prefectures, al seu torn articulades en 12 diòcesis i nombroses províncies, mentre que el govern central es reservava el control dels afers generals de l’estat, per mitjà d’estructures ministerials complexes. En la reforma de Dioclecià, el govern de l’Imperi es confiava a una tetrarquia (és a dir, “govern de quatre”), constituïda per dos augusts, l’un a Occident i l’altre a Orient, i per dos cèsars, subordinats als primers. La política social, econòmica i financera, inspirada en formes de dirigisme estatal i fonamentada tant en un dur sistema fiscal com, a partir de Constantí, en una eficaç reforma monetària, va permetre superar en part els efectes de la crisi econòmica del segle III.

L’eix central de l’Imperi es va desplaçar definitivament de Roma i Itàlia cap a Orient, d’acord amb una realitat política i econòmica en què les províncies orientals gaudien d’una posició preponderant respecte de les occidentals. L’acceptació d’aquesta realitat va ser el trasllat de la capital reial de Roma a Bizanci (antiga ciutat grega a la costa del Bòsfor, que va ser rebatejada com a Constantinoble), en temps de Constantí.

Constantí, al contrari de Dioclecià, va tenir la perspicàcia política d’enfrontar-se amb coratge al problema del cristianisme. En el decurs del segle III, el cristianisme, malgrat les accions repressives dutes a terme per alguns emperadors (sobretot Deci, a mitjan segle III, com també Dioclecià), havia assolit una gran difusió, en totes les classes socials. L’esperança salvífica que proposava la nova creença havia guanyat adeptes fàcilment, en un període de profundes inquietuds i incerteses angoixants. Així, el cristianisme es va convertir de fenomen sectari en una religió de masses, que va incidir profundament en la realitat social de l’Imperi. Amb l’edicte de Milà del 313, Constantí va concedir la llibertat de culte a tots els súbdits de l’Imperi i, per tant, també als cristians. D’aquesta manera, l’Imperi es va assegurar el suport de l’extraordinària força organitzativa i econòmica que havien adquirit les esglésies cristianes. Una força que cada vegada més constituiria un punt de referència sobretot polític, suplint les mancances de les institucions laiques de l’estat, principalment gràcies a l’acció de seus episcopals dirigides per bisbes de gran personalitat, com Ambrosi de Milà o Agustí d’Hipona.

La divisió de l’Imperi

Mapa de l’imperi Romà cap a la fi del segle IV.

ECSA

Així, les reformes de la fi del segle III i el començament del IV van permetre a l’estat romà de recuperar l’alè. Amb tot, els problemes vells i els nous —com el perill cada vegada més gran que representaven els bàrbars, ja dins les fronteres i introduïts en l’exèrcit i els quadres de l’administració, i la dificultat general de gestionar un estat condicionat per un aparell burocràtic desmesurat— van acabar imposant, a la fi del segle IV, després de la mort de l’emperador Teodosi I (379-395), una decisió dràstica: la divisió de l’Imperi en dues parts, el d’Orient i el d’Occident, políticament i econòmicament autònomes, amb capital a Ravenna i Constantinoble respectivament.

Per a l’imperi d’Orient començava una nova etapa històrica que havia de durar mil anys més. Per a l’imperi d’Occident, en canvi, l’acte de l’escissió va iniciar l’última fase d’una agonia de quasi un segle, que es va caracteritzar per la cessió gradual davant les invasions cada vegada més massives de les poblacions bàrbares.

L’avanç de poblacions nòmades procedents de l’Àsia central, els huns (que cal distingir d’una altra tribu huna, els heftalites, els quals amenaçaven el nord de l’Iran i el nord-oest de l’Índia), explica la intensificació, al final del segle IV, de la pressió exercida per les poblacions germàniques establertes als confins de l’Imperi. Establerts a la Pannònia (l’Hongria actual), van fer devastadores incursions cap a l’oest i la península Balcànica, que van causar una migració en cadena de les poblacions germàniques veïnes.

Els alans es van posar en moviment. I sobretot els visigots, que, assentats entre el baix Dnièster i el Danubi, el 378 van derrotar i matar l’emperador Valent en una batalla i el 410 van saquejar la mateixa Roma. Sota la pressió de les poblacions bàrbares, empeses cap al sud-oest per la migració huna, les defenses de l’imperi d’Occident van cedir. Havia començat el període de les grans migracions dels pobles que va donar pas a l’edat mitjana. Els mateixos huns, durant el regnat d’Àtila (435-453), que en poc temps va conquerir un imperi vastíssim, van arribar a amenaçar el cor del món romà en irrompre al nord-est d’Itàlia (452), d’on es van retirar (segons una tradició que només respon parcialment a la veritat dels fets) després de la cèlebre trobada entre Àtila i el papa Lleó el Gran.

La fi de l’imperi d’Occident es va escaure l’any 476, quan Ròmul Augústul, l’últim d’una sèrie d’emperadors sense cap poder i sotmesos als caps militars cada vegada més forts, va ser destituït pel cabdill escita Odoacre.

Les antigues civilitzacions d’Orient

En els capítols anteriors hem estudiat el naixement de les primeres societats estatals en el món del Pròxim Orient i de la Mediterrània, com també la formació en aquesta àrea d’imperis de grans dimensions, com el d’Alexandre el Gran i el Romà. A la mateixa època, a Orient, i sobretot a les regions índia i xinesa, tenien lloc esdeveniments de la mateixa importància social i cultural.

El regne grecobactrià i l’imperi dels Kushan

Després de la conquesta d’Alexandre el Gran, la immensa regió asiàtica corresponent a la part oriental de l’altiplà iranià, l’Afganistan i el Turquestan meridional, va rebre una forta influència de la cultura grega, i als segles III i II aC va ser el centre d’una civilització profundament hel·lenitzada. Pertanyent al regne hel·lenístic dels selèucides, la regió es va independitzar pels volts del 250 aC, gràcies a Diòdot, governador de la satrapia de Bactriana. Després d’ofegar diversos intents de contraatac dels selèucides, el regne de Bactriana va assolir una gran esplendor amb el rei Demetri, a la primera meitat del segle I aC. La seva prosperitat estava assegurada pel control d’importants rutes caravaneres entre l’Índia, l’altiplà iranià i l’Àsia central. Però després d’estendre la seva sobirania a l’est fins a la vall de l’Indus, el regne de Bactriana es va anar debilitant per lluites dinàstiques i, vers la fi del segle, va ser destruït per les invasions de poblacions procedents de l’Àsia central, com els yuezhi. Al seu torn, aquests van fundar a Bactriana un regne (anomenat dels Kushan, del nom d’una tribu yuezhi) que aviat es va estendre cap al sud-est, on ocupà gran part del nord de l’Índia, i cap a l’Àsia central. El vast territori de l’imperi dels Kushan va viure un llarg període d’estabilitat política i de prosperitat econòmica. Els intercanvis entre l’imperi xinès i Occident a través de la ruta de la seda, controlada pels Kushan, van ser molt intensos. Els Kushan també van establir relacions diplomàtiques i comercials amb l’imperi Romà, basades en la rivalitat comuna amb el regne iranià dels parts. En general, els sobirans Kushan van ser molt tolerants amb els costums i les creences dels pobles del seu imperi tan heterogeni. Situat en una àrea de contacte entre les grans civilitzacions iranianes, índies i xineses i encara impregnada de la cultura grega, l’imperi dels Kushan va ser el centre d’una intensa activitat artística.

El poder d’aquest gran imperi va decaure força sobtadament al segle III. Desposseïts de la major part dels seus territoris per l’agressiva dinastia persa dels sassànides, que dominava els territoris que havien estat dels parts, al segle següent els Kushan van ser destruïts per les invasions de pobles nòmades.

La civilització índia

Durant el període en què governà Alexandre, els grecs havien entrat en contacte directe per primer cop amb els hereus de l’antiquíssima civilització índia, el bressol de la qual eren el Panjab, al nord, i el Sind, la plana que segueix el curs baix de l’Indus fins a la mar d’Aràbia, al sud. Des de mitjan III mil·lenni aC, s’havia desenvolupat en aquella zona una civilització caracteritzada per la presència de ciutats grans i avançades, entre les quals destacaven Harappa, al Panjab, i Mohenjo-daro, al Sind. Totes dues ciutats —que distaven entre elles uns 700 km— mantenien una comunicació fluvial constant. Així mateix, s’han documentat contactes comercials exteriors amb Mesopotàmia i sobretot amb la ciutat sumèria de Kis. Però aquestes ciutats van anar decaient fins a desaparèixer de manera definitiva cap a mitjan II mil·lenni aC, coincidint amb la invasió ària.

Els aris eren poblacions nòmades indoeuropees provinents de l’altiplà iranià. Dirigint-se lentament cap a l’est, van arribar a conquerir, pels volts del 1500 aC, tota la vall de l’Indus, on es van assentar, i poc després estengueren la seva influència també a la vall del Ganges. No coneixien l’escriptura i hi ha molt pocs testimonis arqueològics de la seva civilització. Bona part de les informacions que tenim sobre la cultura ària són les que es dedueixen dels Veda, llibres sagrats escrits en èpoques relativament recents en llengua sànscrita, però fruit d’una tradició oral que es remunta als primers segles del domini ari de l’Índia. Els Veda ofereixen dades sobre la cultura, la religió i la societat ària, rígidament dividida en castes. El sistema de les castes impenetrables, de les quals eren exclosos els anomenats pàries (els intocables “sense casta”, que per això eren abocats a unes condicions de vida misèrrimes), era imposat per la religió, que condicionava fortament la manera de viure dels indis.

Entre el final del segle VI aC i el començament del V, un savi de l’estirp dels Gautama, conegut per Buda, l’Il·luminat, va intentar corregir una doctrina religiosa que era font d’angoixa, sobretot pel temor que suscitava la creença en la possibilitat d’una reencarnació en un ésser inferior. La nova doctrina de Buda, que proposava una via gens fàcil però més segura per a assolir la felicitat absoluta, es va difondre ràpidament fins i tot més enllà dels confins del domini ari, al nord, a l’oest, i sobretot a l’est de l’Índia, a la Xina, al Japó i a la Indo-xina.

L’imperi dels aris no era un estat unitari, i per això estava exposat als atacs exteriors. El gran rei de Pèrsia Darios i després el mateix Alexandre van conquerir les regions occidentals de l’Índia ària. El príncep Chandragupta Maurya va aprofitar la crisi causada per la invasió macedònia per crear el primer gran imperi indi, el màuria, que tenia el centre a la vall del Ganges. Una afortunada política expansionista va portar els màuries a poder dominar part de l’Afganistan i quasi tota l’Índia, llevat del sud.

El més gran emperador màuria va ser Asóka (vers 272-236). Al començament del segle II aC, l’imperi màuria es va desmembrar, i el nord-est de l’Índia va entrar en l’òrbita dels regnes de cultura hel·lenística, per ser conquerida més tard per pobles provinents de l’Àsia central i finalment sotmesa (segle I) per l’imperi dels Kushan. Fins al segle III no es formà un nou imperi, que perdurà fins al segle VI. Instaurat per la dinastia Gupta, del nord de l’Índia, comprenia el nord i el centre del país.

Els imperis de la Xina

Des del IV mil·lenni aC, a l’Extrem Orient asiàtic, al llarg del riu Huang He, s’havien establert poblacions dedicades a l’agricultura. Quasi a la mateixa època, més al sud, a les terres banyades per l’altre gran riu xinès, el Iang-Tsé, vivien pobles dedicats sobretot a la caça. A través d’un lent procés es va arribar, pels volts del 1500 aC, al naixement del primer estat xinès, que abastava aproximadament el territori de les províncies actuals de Shandong, Hunan i Hopeh, al llarg del curs inferior del Huang He (centre i nord-est de la Xina), i que era governat per la dinastia shang. Els shang regnaren sobre una configuració de ciutats estat fins l’any 1000 aC, aproximadament. Va ser en aquesta època que l’escriptura, primer pictogràfica i després ideogràfica, va aparèixer a la Xina. Així mateix, es va estendre el conreu de l’arròs i es van desenvolupar les activitats tèxtils relacionades amb la cria del cuc de seda i el conreu del cànem. Des del punt de vista militar, els shang es van dedicar a guerres d’expansió cap al sud, fins més enllà del curs del Iang-Tsé.

Cap al 1000 aC, la noble família zhou, que posseïa un fort exèrcit per defensar les seves terres a la Xina septentrional dels assalts de les tribus bàrbares de l’estepa, va succeir els shang al tron xinès. Els zhou van ser menys centralistes que els shang, i van concedir una àmplia autonomia a les famílies nobles. Va assolir el seu apogeu entre els segles VI i III. Al segle VIII aC, va començar la lenta decadència de l’imperi zhou. És l’època obscura dels anomenats “regnes combatents”, marcada d’una banda per guerres civils sagnants entre les diverses famílies de l’aristocràcia xinesa i, de l’altra, per la difusió de les doctrines filosòfiques i religioses primer del confucianisme i després del taoisme. El confucianisme, que deriva del nom del savi Confuci, s’adreçava sobretot als nobles i els governants, i predicava l’ordre del sistema polític, la submissió dels nobles al rei, l’honestedat dels administradors i els funcionaris, i l’edificació d’una nova societat en la qual els mèrits i la integritat morals fossin els valors predominants i premiats. Les regles del taoisme, en canvi, es dicten en el Daodejing (o Tao-teking), un llibret del segle III aC, atribuït a Laozi. Al contrari del confucianisme, el taoisme aconsellava l’allunyament de la política, que distreia i apartava l’home de la vida simple de la natura. Semblant en aquest aspecte al budisme, el taoisme convidava l’home a deixar de banda els desigs terrenals per centrar-se en la pau de l’esperit.

En el decurs del segle IV, dels estats en lluita per aconseguir l’herència dels zhou va emergir el de Qin, que el 256 aC va obtenir una victòria decisiva contra una coalició d’estats rivals i alhora va posar fi formalment a la dinastia zhou. El procés de reunificació de tots els estats per part de la dinastia qin es va acabar el 221 aC. La fase final de les conquestes fou obra del rei Zheng, que aquest any adoptà el títol d’emperador amb el nom de Qin Shi Huangdi, el regnat del qual (deu anys) va tenir un pes extraordinari en la història de la Xina. En efecte, sota el seu mandat es va concretar la unitat administrativa, jurídica, fiscal i monetària de l’imperi. A més, es va imposar a tota la Xina la mateixa escriptura, es van unificar els sistemes de pes i mesura, es van construir carreteres que unien tots els centres més importants i es van enderrocar les fronteres fortificades entre les diverses regions que delimitaven els antics estats combatents. Així mateix, Qin Shi Huangdi va fer acabar la Gran Muralla, una línia fortificada que, al llarg de milers de quilòmetres, protegia la Xina dels nòmades de l’Àsia central.

El 206 aC, una rebel·lió militar va posar fi a la dinastia qin, que fou succeïda el 202 aC per la dinastia han. La nova dinastia va governar la Xina quatre segles (fins el 220 dC), en una de les èpoques més pròsperes de tota la història xinesa. En efecte, va continuar l’expansió territorial en totes direccions, es va intensificar el comerç, també amb Occident i sobretot amb el regne dels parts; les arts i la cultura van florir; la difusió dels coneixements es va veure afavorida per l’ús del paper, que permetia la producció i la circulació de textos a baix cost; la tècnica va rebre un gran impuls i va donar peu a la fabricació d’instruments (el sismògraf, el molí d’aigua, etc.) que Occident no va conèixer fins molts segles després.