La formació del món modern

Descobriments geogràfics i colonització

Entre la fi del segle XV i el començament del XVI, Europa va viure un moment molt rellevant per a la seva història. En van ser les causes sobretot els descobriments geogràfics, que van permetre ampliar els límits del territori conegut i transitat pels europeus. El món es va començar a engrandir gràcies al descobriment de nous continents, pobles i terres fins aleshores inexplorats, per obra sobretot de navegants portuguesos, castellans i italians.

La civilització europea, que durant mil·lennis havia viscut dins els límits del continent, en menys d’un segle es va veure projectada més enllà de l’Atlàntic, cap a Orient, cap a l’Àsia i els pobles asiàtics, una part del món que ja feia temps que es relacionava amb Europa per via terrestre (la famosa ruta de les espècies), des de la Xina fins als ports orientals i centrals de la Mediterrània, des dels quals els vaixells venecians i genovesos transportaven les preuades mercaderies als mercats europeus. De fet, hi ha historiadors que mantenen que tot l’enrenou dels descobriments, esdevingut entre els segles XV i XVI, va ser motivat per l’objectiu d’establir un circuit comercial directe amb Orient, per mar. Els navegants portuguesos, que van ser els primers a obrir-se pas cap al sud d’Àfrica, i el mateix Cristòfor Colom, que salpant de Palos de la Frontera (Huelva, Andalusia) el 1492 va posar proa cap a l’oest desafiant l’inconegut, volien arribar a la Xina i el Japó, països dels quals es tenia coneixement, bé que força vague, des de l’antiguitat. Per a la imaginació dels europeus, Orient significava riqueses immenses, ciutats mítiques amb cúpules d’or, productes refinats com les perles, la seda, els teixits brodats d’or i pedres precioses, i sobretot les espècies, que tenien una presència destacada a les taules dels rics. El pebre, la canyella, el ruibarbre, el clau, la nou moscada i molts altres productes, donaven més gust als plats de la cuina europea i també s’empraven per a conservar els aliments i preparar compostos medicinals.

Europa importava quantitats creixents d’or, teles, seda i espècies a mesura que augmentava la clientela refinada i benestant que s’ho podia permetre. No és per casualitat que l’empenta comercial cap a l’Àsia coincidís, de fet, amb el desenvolupament econòmic que des de la fi del segle XIV va millorar el nivell de vida d’alguns països del continent. Aquest desenvolupament va afectar els països situats al llarg del corredor que des del nord d’Itàlia arribava als Països Baixos, passant per les zones alemanyes situades a la vora del Rin. En aquesta àrea s’estava consolidant una xarxa econòmica formada per centres urbans i ports, fires i mercats, carreteres i rius navegables, bancs i manufactures, que constituïen les forces del desenvolupament europeu. Aquestes regions eren el punt de destí dels mercaders que comerciaven amb Orient per les rutes terrestres i les marítimes que unien Europa i Àsia. Quan aquestes rutes comercials van esdevenir problemàtiques per una sèrie de fets polítics i militars que van menar a la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs (1453), va sorgir de manera natural la idea de salvar l’obstacle portant directament els vaixells europeus als ports de l’Índia i la Xina. D’aquesta manera seria possible obtenir les mercaderies precioses i cares sense necessitat de cap intermediari.

Un segon mòbil essencial dels viatges de descobriment era la recerca d’or. En una economia en expansió, com era l’europea del segle XV, la possessió d’una moneda valuosa, encunyada en or, representava la condició que donava poder i glòria a un estat, una ciutat, un príncep o un home de negocis. Les esperances d’enriquiment es van encomanar a tots aquells qui van provar l’aventura oceànica. Però en aquest avanç cap a Orient es va produir un fet tan sorprenent i del tot inesperat com el descobriment d’un gran continent, Amèrica, que fins aleshores havia quedat aïllat i que després de Cristòfor Colom va restar unit i “agermanat” al món europeu. D’aquesta manera, l’univers petit i tancat d’Europa es va obrir a dimensions planetàries gràcies als viatges fascinants de descobriment i conquesta que van encetar la història moderna; i és moderna precisament perquè els descobriments geogràfics van posar en contacte pobles i civilitzacions abans separats i Europa va establir un vincle directe amb els pobles dels altres continents, amb la qual cosa es va iniciar el procés d’interdependència a escala mundial, que és la característica més evident dels últims cinc-cents anys d’història.

Portugal i Castella s’aboquen fora d’Europa

Al regne de Portugal li va correspondre la tasca de convertir l’Atlàntic, un límit infranquejable de l’univers, en una mar amiga, pont de comunicació entre Occident i Orient. Estreta franja de territori encaixat entre les muntanyes i la mar, amb una agricultura pobra, que no oferia possibilitats de grans guanys, i amb una noblesa acostumada a les accions més audaces i fins i tot brutals després de segles de guerra religiosa contra les minories musulmanes al propi país i a les croades als llocs sants de Palestina, Portugal va començar molt aviat a obrir-se a la mar a la recerca de terres i riquesa. La conquesta i la colonització de les illes Madeira i les Açores, a partir del 1419, havien estat el primer pas dels viatges posteriors al llarg de les costes atlàntiques de l’Àfrica, a la recerca d’or, esclaus, ivori i pebre. D’aquesta manera, durant 70 anys, la navegació havia avançat en direcció al sud, fins que el 1498 es va produir el fet decisiu. Les naus de Vasco da Gama que van passar el cap de Bona Esperança, a l’extrem meridional de l’Àfrica, finalment van poder travessar l’oceà Índic i atracar al port de Calcuta, a la costa occidental de l’Índia. Establerts al cor del comerç marítim dels productes orientals, els portuguesos van rivalitzar despietadament amb els mercaders àrabs, i en poques dècades es van escampar per tot l’oceà Índic. Van aconseguir crear una xarxa comercial que des dels ports indis de les espècies s’estenia a Ceilan (avui Sri Lanka) i Malaca (a Malàisia), i arribava fins a les llunyanes Moluques, a l’arxipèlag indonesi. L’èxit dels portuguesos com a navegants i fundadors de dominis colonials va ser ràpid i contundent.

La corona de Castella va seguir els passos de Portugal, però no immediatament, sinó al cap de més de mig segle, que és el temps que va necessitar per a intentar resoldre tant els problemes derivats de la convivència entre cristians, jueus i musulmans com l’enrenou que va suposar la unió de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella. La voluntat de convertir els infidels al cristianisme i el gust per l’aventura, trets típics d’una noblesa que s’havia fet forta en les guerres, són raons que expliquen l’empenta emotiva que acompanyà els viatges de descobriment. La motivació econòmica no va ser menys important, ja que els senyors feudals castellans havien vist minvar les seves rendes per la crisi de l’agricultura i el despoblament del camp. Ara esperaven refer-se amb la conquesta i l’explotació de noves terres i noves poblacions. Aquesta perspectiva de riquesa, de domini, de poder, atreia sobretot la monarquia castellana, que aspirava a reforçar la seva autoritat dins les seves fronteres i a Europa. Per això Isabel de Castella va rebre favorablement el navegant Cristòfor Colom, d’origen controvertit (possiblement genovès, o potser, fins i tot, català), quan se li va presentar per obtenir-ne els cabals necessaris per a finançar un projecte insòlit, indubtablement valent, potser irrealitzable, com era arribar a la Xina i al Japó travessant l’oceà cap a l’oest, com mai no s’havia intentat.

Viatges de descobriment i conquesta

Mapa dels principals descobriments geogràfics realitzats per navegants i aventurers europeus entre els segles XV i XVIII. Els diferents colors dels recorreguts dels viatges corresponen als principals estats o monarquies promotors, com la corona castellana (taronja), Portugal (verd), Anglaterra (vermell), França (blau), Holanda (marró) i Rússia (negre).

ECSA

El projecte de Colom es basava essencialment en tres idees, que avui es veuen totalment equivocades però que eren ben creïbles per gairebé tothom a la seva època. En primer lloc, les dimensions assignades al globus terrestre eren menors (un terç menys, aproximadament) del que són en realitat. Segonament, es creia que l’extensió d’oest a est de l’antic continent anomenat Euràsia (Europa i Àsia) era molt més gran del que és, i que per tant l’extensió de l’oceà desconegut que calia travessar en sentit contrari era relativament modesta, ja que es calculaven 3 550 milles marines en lloc de les 11 766 reals. Finalment, es pensava que en la ruta oceànica traçada es trobarien illes, com l’Antília o illa de les Set Ciutats, i el Japó, descrit per Marco Polo com un país d’una riquesa fabulosa. Un temps abans, Colom havia presentat un projecte semblant a la cort portuguesa, que no hi va despertar, però, un interès concret. Havent salpat del port de Palos el 3 d’agost de 1492, el matí del 12 d’octubre, després de més de dos mesos de navegació atlàntica, els primers mariners de les tres caravel·les de Colom —La Pinta, La Niña i la Santa María— van desembarcar en una illa que va ser batejada amb el nom de San Salvador (o Watling, a l’arxipèlag de les Bahames). Colom estava convençut que es trobava a la fabulosa i remota terra de Catai (Xina), i no va sospitar que havia arribat a un nou i gran continent, que el navegant va trepitjar realment en el curs del tercer viatge, el 1498, quan va desembarcar a la vora de la desembocadura de l’Orinoco, a la Veneçuela actual. Els viatges d’exploració es multiplicaven. L’any anterior, l’expedició de Giovanni Caboto, un venecià al servei d’Anglaterra, havia arribat a l’illa de Terranova, al nord, i el mateix 1498 havia vorejat les costes del Canadà i de Nova Escòcia. El 1500 l’almirall portuguès Pedro Álvares Cabral va tocar terra a les costes nord-orientals del Brasil, i els dos anys següents el navegant i mercader italià Amerigo Vespucci, costejant l’Amèrica del Sud des del riu Amazones fins al Riu de la Plata, va comprendre que aquelles terres pertanyien a un nou continent, al qual es va donar el seu nom.

A la segona dècada del segle XVI, altres aventurers castellans van començar a explorar les zones interiors del continent, i van esdevenir les avantguardes, tan despietades com valentes, dels futurs colonitzadors d’Amèrica, és a dir, d’aquells que en poc temps van transformar gents i terres radicalment diferents de les europees en una realitat força més homogènia i relativament semblant a Europa. Al setembre del 1522, amb el retorn de l’expedició castellana inicialment capitanejada pel navegant portuguès Fernão Magalhães, que va morir durant el viatge, i comandada després pel navegant basc Juan Sebastián Elcano, que havia portat a terme la primera circumnavegació del globus, finalment es va trobar la via de comunicació entre l’Atlàntic i el Pacífic a l’hemisferi austral. Això va permetre copsar les enormes dimensions de l’oceà Pacífic, aleshores considerat una extensió de l’oceà Índic, i alhora va demostrar que totes les aigües de l’hemisferi austral es comunicaven entre elles.

Mentrestant, ja a la fi del segle XV, altres viatgers havien traçat noves rutes transatlàntiques, guiades pels vents alisis i motivades per la recerca del mític pas del nord-oest, que havia de permetre navegar de l’Atlàntic al Pacífic sense haver de fer la ruta meridional, llarga i difícil, que resseguia l’Amèrica del Sud, entre el cap d’Hornos i la Terra del Foc. En van ser els protagonistes viatgers al servei d’Anglaterra (Giovanni Caboto i el seu fill Sebastiano, navegant i cartògraf, entre el 1494 i el 1509) i de França (el navegant florentí Giovanni da Verrazzano el 1524 i el navegant bretó Jacques Cartier, descobridor del Canadà, entre el 1534 i el 1542). La certesa obstinada que al nord havia d’existir una ruta practicable entre els oceans es va deixar de banda temporalment després dels viatges del navegant anglès Henry Hudson en 1610-11, però mentrestant s’havien posat les bases per al domini d’Anglaterra a les costes nord-americanes i de França al Canadà. Arran de les expedicions fetes a partir de la meitat del segle XVI, que sortien dels ports de l’Amèrica Central i es dirigien cap a les Filipines, conquerides per Castella el 1564, es van identificar els diversos grups insulars de l’oceà Pacífic. La introducció de nous descobriments científics i tècnics per part dels mariners europeus va fer possible progressos impensables en la navegació oceànica. Poder travessar l’oceà Atlàntic, el Pacífic o l’Índic significava haver adquirit l’art de navegar a vela amb relativa seguretat lluny de les costes, de traçar rutes molt precises sense punts de referència terrestres i de seguir-les durant setmanes i mesos enmig de vents, corrents i marees. Tot això va ser conseqüència —deixant de banda la introducció del timó de cua— de l’ús de l’astrolabi i dels quadrants que permetien un càlcul tranquil·litzador de la latitud, al costat d’instruments matemàtics nous (les taules logarítmiques) i de cartes nàutiques perfeccionades. Ja no bastava l’experiència i la pràctica, ja que ara un bon comandant de vaixell havia de tenir una sèrie de coneixements científics i una certa traça a l’hora de fer servir els instruments de mesura. El conjunt d’aquestes i altres eines i competències explica la clara superioritat de les marines europees respecte de l’àrab i la xinesa.

La primera fase de la colonització castellana

La intensificació dels viatges de descobriment i exploració i els primers poblaments europeus van determinar una tensió creixent entre Castella i Portugal i la necessitat d’arribar a un acord per a repartir les dues esferes d’expansió. Ja el 1493 la mediació del pontífex Alexandre VI fixava una línia divisòria amb la butlla Inter caetera, retocada l’any següent amb l’acord de Tordesillas, signat al juny del 1494, entre els Reis Catòlics i Joan II de Portugal, pel qual es fixava la línia de demarcació de les seves futures possessions a ultramar.

La colonització castellana de les Amèriques va ser fulminant. Es pot dir que ja el segon viatge de Colom va representar, en tot i per a tot, una empresa colonial i no solament un viatge d’exploració. En efecte, la flota que va salpar de Cadis el 25 de setembre de 1493 era formada per 17 vaixells i per ben bé 1 500 homes, entre els quals hi havia aventurers, soldats, camperols o monjos, amb els quals viatjaven animals de cort, cavalls i vaques. Era un mostrari petit, però representatiu, de la societat peninsular que es traslladava al Nou Món. Pel que fa a l’àmbit catalanoaragonès, tot i que va restar oficialment al marge d’aquesta expansió, no es pot dir que se sostragués totalment a l’ambient general colonitzador. Així, l’eclesiàstic i diplomàtic aragonès Bernat de Boïl, a petició del monarca de la corona catalanoaragonesa Ferran II, va ser nomenat pel papa Alexandre VI primer vicari apostòlic de les Índies Occidentals i com a tal va acompanyar Cristòfor Colom en el segon viatge a Amèrica. En aquest mateix viatge també hi anava el navegant tarragoní Miquel Ballester, que va ser alcaid de la fortalesa de Concepción de la Vega, a l’illa de l’Espanyola.

Però, de fet, bona part de les expedicions no van donar els resultats esperats. El primer intent d’explotació dels recursos americans en un territori d’extensió notable es va realitzar entre el 1519 i el 1521, amb la conquesta de Mèxic per l’extremeny Hernán Cortés, un conqueridor sense gaires escrúpols que en només tres anys, guiant un grup de mercenaris, va trasbalsar l’antiga civilització dels asteques i hi imposà les regles d’un domini l’objectiu del qual era l’explotació dels recursos miners. L’expansió es va dirigir cap a l’Amèrica Central, a la zona de la civilització dels maies, i després cap a l’Amèrica del Sud, on els conqueridors Francisco Pizarro i Diego de Almagro van expugnar sense dificultats el gran imperi dels inques, que s’estenia entre la serralada dels Andes i les costes del Pacífic.

A les terres conquerides, Castella hi va organitzar un sistema de poder centralitzat en la institució de la Casa de Contratación, fundada a Sevilla el 1503 amb la finalitat tant de controlar el comerç amb Amèrica i cobrar els impostos que corresponien al rei, com de concedir als particulars les autoritzacions per a emprendre els viatges i ocupar les terres americanes. El 1524 s’hi va afegir el Consell d’Índies, una mena de ministeri poderós que controlava tots els assumptes colonials. Es va exportar al Nou Món la mateixa organització política que funcionava a la corona de Castella. Els territoris arrabassats als asteques, els maies i els inques es van dividir en dos virregnats, anomenats de Nova Espanya (que abraçava Mèxic i part de l’Amèrica Central) i del Perú. Corresponia a la corona una porció rellevant (normalment una cinquena part) de les riqueses arrabassades o produïdes a les colònies. A més, es va assignar als conqueridors una part de les fortunes en or, plata, mines, terres de conreu i indis, obtingudes amb la força de les armes.

L’explotació de la població indígena va tenir l’aprovació oficial de la corona per mitjà del sistema anomenat de l’encomienda (‘encàrrec’), terme d’origen medieval aplicat a les concessions dels reis castellans als ordes militars pel que fa a rendes i jurisdiccions de pobles i castells, en canvi del seu ajut en la defensa contra els àrabs. El titular d’una encomienda (dit encomendero) podia utilitzar com li convingués el treball de la població indígena, sempre que la instruís, l’evangelitzés i hi administrés justícia. En compensació, els indis tenien l’obligació de treballar de franc o bé pagar un tribut. En la pràctica, aquest sistema va permetre que la mà d’obra local (cada cop més sol·licitada a mesura que es passava de la recerca de l’or al·luvial al llarg dels rius a l’extracció de metalls preciosos, or i plata, a les mines) treballés en règim d’esclavatge. A les mines, milers d’indis van treballar com esclaus en condicions inhumanes. Els mètodes colonials es van aplicar sobretot a l’explotació de les mines d’or i plata. Les exportacions de plata a Europa van ser les més importants a partir del descobriment dels jaciments peruans del Potosí i de la introducció d’un nou mètode d’extracció basat en l’aliatge de plata i mercuri, que va augmentar notablement la quantitat de metall extret.

Amb l’intercanvi entre Amèrica i Europa, la vida material dels europeus es va modificar, en assimilar els canvis induïts per la colonització castellana, i també per la portuguesa al Brasil, i l’anglesa, la francesa i l’holandesa a la Guaiana, el Carib i l’Amèrica del Nord. Paral·lelament a les relacions polítiques i econòmiques, entre el Vell i el Nou Món es va dur a terme un important intercanvi de plantes i animals en totes dues direccions. El tomàquet, la patata, el blat de moro, els fesols, la mandioca (de la farina de la qual es feia pa), el meló, la carbassa, la pinya i el cacau són algunes de les principals plantes d’origen americà que han representat una aportació fonamental a l’alimentació europea. Entre aquestes, avui el blat de moro i la patata són essencials en l’agricultura del nostre continent. La vinya, l’olivera, el blat, l’arròs, la canya de sucre, les bananes i el cafè van ser les principals espècies vegetals que van arribar a Amèrica aportades pels europeus via l’Índia (com la canya de sucre o les bananes) o Abissínia (com el cafè) a partir del segle XVI i fins ben entrat el segle XVIII, juntament amb alguns animals domèstics com les vaques o els cavalls.

La consolidació dels imperis colonials castellà i portuguès

A mitjan segle XVI, la monarquia castellana va desautoritzar el poder dels conqueridors per a reforçar a les colònies les institucions de l’estat centralitzat (virrei, jutges i administradors locals) que havien de vetllar pel monopoli de la corona. Abans, però, va ser l’Església Catòlica que va organitzar la seva presència en el territori de l’Amèrica Llatina en missió evangelitzadora. Arreu, des de Mèxic fins al Perú, es van establir parròquies i bisbats, esglésies i missions confiades als ordes religiosos dels dominics, els franciscans i els jesuïtes. L’acció de l’Església va ser molt complexa. Admetia que els indis eren criatures dotades d’ànima i raó, però al mateix temps condemnava els seus ritus religiosos, i els seus hàbits de vida, que considerava fruit del dimoni. En aquest sentit, al costat de les conversions forçades dels indis, considerats éssers inferiors que no mereixien un tracte d’igualtat, i de la justificació del seu extermini per part dels soldats castellans, que l’Església considerava l’instrument per a extirpar la idolatria, no van faltar entre el clergat veus de denúncia de les atrocitats comeses pels conqueridors, ni tasques encaminades a protegir els indígenes de la submissió. Només cal pensar en la presa de partit del dominic Bartolomé de Las Casas, defensor de l’evangelització i la colonització pacífiques, que va intervenir en favor dels indis amb l’obra Brevísima historia de la destrucción de las Indias (1552), que és un acte implacable d’acusació contra la crueltat de les forces castellanes. La reacció dels colonitzadors va ser violenta, ja que van obligar el dominic, que havia estat nomenat bisbe, a emprendre el viatge de tornada a Espanya. L’orde dels jesuïtes, una de les presències més organitzades i jerarquitzades, va fer un paper preeminent en la intensa evangelització de l’Amèrica Llatina. En diversos territoris del sud, al Paraguai, l’Uruguai i la vall del Paranà van fundar comunitats missioneres, les reducciones, en el si de les quals tots els aspectes de la vida, des del treball als cultes religiosos, s’organitzaven com si aquests territoris no formessin part dels dominis castellans i no estiguessin vinculats espiritualment als bisbes de les diòcesis. Als soldats i els funcionaris castellans no els era fàcil entrar en aquestes missions. Els productes del treball es repartien entre els indígenes i no hi havia esclavatge.

Els dominis portuguesos de l’Amèrica del Sud, bàsicament el Brasil, van ser administrats per governadors des del 1549 i es van organitzar en un sol virregnat a partir del 1640. Aquí, la societat colonial va gaudir d’una autonomia molt més gran que no pas als dominis castellans. Els grans concessionaris de terres (els donatarios), transmissibles per herència, controlaven els assentaments colonials i les divisions militars i administratives instituïdes per la metròpolis.

L’economia europea al segle XVI

Als viatgers que travessaven el continent europeu al segle XVI, els nuclis habitats els devien semblar veritables excepcions, illes de poblament humà perdudes en l’univers dominant de la natura. Als nuclis rurals es concentrava la gran majoria de la població (entre el 80 i el 85%), els horitzons de la qual es limitaven al petit món de la comunitat local, entre l’església, els camps i la casa modesta. Tots els sistemes polítics de l’Europa moderna treien la seva força de la ruralia. En efecte, era dels camperols que l’estat obtenia els ingressos més substanciosos en concepte d’impostos, i el poder i la riquesa que la noblesa acumulava solia procedir del domini feudal que exercia sobre les terres i els homes dels seus feus. De les diverses modalitats de drets feudals que la pagesia europea pagava als senyors de les terres, aquests es quedaven una renda que generalment els permetia viure luxosament. A més, era rar que els nobles arrisquessin diners en iniciatives econòmiques, i quasi mai no es dedicaven a activitats noves, encara que aquestes els permetessin millorar el seu nivell de vida, ja prou bo. Per a mantenir el seu benestar, en tenien prou amb el que rebien dels camperols com a tributs en diner, en espècies i en prestacions gratuïtes de treball.

Les millores de l’agricultura

Amb tot, al llarg del segle XVI, a les zones rurals d’Europa es van registrar increments de producció significatius, a conseqüència no tant de transformacions tecnològiques o canvis en l’organització del treball com, més aviat, de l’ampliació de les zones conreades. Durant tot el segle XVI es va intensificar l’activitat que es proposava ampliar la superfície conreada amb importants iniciatives de desboscament i de colonització i amb la incorporació de millores tècniques que permetessin l’increment del rendiment dels terrenys agrícoles (el conjunt d’aquestes tècniques és anomenat bonificació). Aquesta empenta, que pretenia augmentar la quantitat de la producció agrícola, va ser el resultat de dos factors. D’una banda, el creixement global de la població, que consegüentment obligava els productors agrícoles a tenir collites més abundants per a poder alimentar un nombre creixent de persones. De l’altra, l’increment dels preus, un fenomen que es va donar al llarg del segle i que va estimular la recerca d’un augment de la producció agrícola. A les regions occidentals del continent, els resultats van ser sorprenents. Així, a Anglaterra i Gal·les es va estendre notablement la superfície destinada al conreu, i a Holanda es van començar a erigir els primers pòlders, guanyant hectàrees de terra a la mar amb la construcció d’enginyosos i complexos sistemes de dics i canals. En el pla del tractament racional de les terres de conreu es va veure una cosa semblant a la plana del Po, travessada per canals i rius que permetien mantenir constant la irrigació dels camps. Els resultats de la colonització agrícola van començar a ser destacats als grandiosos espais oberts de Polònia, Lituània i Brandenburg (una regió al nord d’Alemanya).

Recursos i població

Una dada que fa palesos, més que cap altra, els canvis econòmics i socials de l’Europa del segle XVI és el fort augment de la població. Si bé no es pot mesurar amb precisió, atès que en aquell temps encara no es feien el que ara anomenem cens estadístics —tot i que es realitzaven periòdicament recomptes, fogatges i es mantenien més o menys al dia els arxius parroquials—, es creu que la població gairebé es va duplicar, ja que va passar d’uns 60 milions d’habitants a la fi del segle XV a més de 100 milions el 1599. El creixement no va ser el mateix a tots els països. Així, mentre que França va passar de 12 a 18 milions de persones i Itàlia de 10 a 12 milions, Anglaterra i Holanda experimentaren un augment de població d’un milió d’habitants (de 3 a 4 milions i de 2 a 3, respectivament). A la Península Ibèrica, en general sempre menys poblada, els habitants van augmentar de 5 a 8 milions; però el Principat de Catalunya tenia “només” 336 635 habitants a mitjan segle XVI, Mallorca en tenia uns 90 000 a final de segle i el País Valencià va assolir els 99 159 habitants el 1609, any en què per decret s’expulsà els moriscs. De fet, tots els viatgers destaquen que Catalunya era una terra poc habitada i les xifres confirmen una població que mai no arriba a la meitat de la població registrada al començament del segle XIV. Hi va haver algunes ciutats on es va produir un creixement demogràfic força accentuat, que en ocasions va suposar multiplicar per tres la població. A la fi de segle, per exemple, Londres i París van superar els 200 000 habitants, Nàpols es va convertir en la ciutat més poblada del continent, amb més de 270 000 habitants, i Venècia va ultrapassar-ne els 160 000. Als Països Catalans, el moviment general de la població va ser també clarament alcista durant tot el segle XVI i el primer terç del segle XVII, tendència confirmada fefaentment pels fogatges del 1515 i el 1553, i pels cens parcial del 1620, que recull importants corrents migratoris occitans i de la Catalunya del Nord, fenomen considerat un factor extern de gran importància que permet explicar en part l’evolució demogràfica catalana creixent, encara que irregularment.

Tot i això, cal ser molt prudent a l’hora d’establir qualsevol consideració basada en aquestes xifres, perquè en conjunt el total de la població europea va continuar essent infinitament més baix que l’actual. Això s’explica sobretot per l’impacte d’una mortalitat molt alta. La mitjana de vida no arribava ni a la meitat del valor d’avui, de manera que, en néixer, un europeu tenia una esperança de vida de només uns 35 anys. La mortalitat era elevada fins i tot en períodes en què no hi havia malalties epidèmiques. Les víctimes eren en primer lloc els nadons i els nens petits, ja que s’estima que, de cada mil nascuts, la meitat moria abans dels 10 anys. L’elevada mortalitat dels joves era causada tant per la pobresa omnipresent com per les dures condicions laborals i la manca de tractaments eficaços per a vèncer les malalties més habituals, especialment les infeccioses, que afectaven pràcticament a tothom.

Però tota la població estava exposada a un nombre elevat de riscos i a les més variades calamitats. Guerres, caresties, epidèmies, malalties, calamitats naturals i d’altres adversitats provocaven periòdicament crisis de mortalitat dramàtiques, que afectaven els homes i les dones ja castigats per les dificultats normals de la vida. En la gran majoria dels casos, l’alimentació permetia amb prou feines arribar al nivell de subsistència.

Com a bona part de les societats agrícoles tradicionals, en l’europea de l’edat moderna també existien forts contrastos en les condicions econòmiques, i en conjunt la pobresa era més estesa que la riquesa. A les zones rurals vivien milions de camperols que menaven una existència que fregava la misèria. A les ciutats, les coses rutllaven només una mica millor per als artesans i els botiguers, i decididament força més bé per a les poques persones situades al vèrtex del poder econòmic i polític, com banquers, financers, grans mercaders, jutges, metges, notaris i, òbviament, els aristòcrates. Els obrers i els servents de les famílies riques no sempre cobraven amb regularitat un sou per a viure dignament.

Al costat d’aquestes categories socials, a totes les ciutats d’Europa hi havia una massa notable de mendicants, persones que per diverses raons es trobaven exclosos de la vida productiva i que, per tant, no cobraven cap sou. Pobres, vagabunds i discapacitats representaven una part considerable de la població de l’Antic Règim, que no és exagerat xifrar entre el 15 i el 20%. Aquest percentatge, ja notable, creixia de manera dramàtica sempre que una crisi colpia l’economia d’un país.

Un segle de desenvolupament?

La historiografia sol considerar el segle XVI com un període de benestar, una mena d’edat d’or de l’economia. I no solament per a Castella, que rebia de les mines americanes quantitats discretes d’or i immenses de plata, sinó també per a la resta d’Europa. En realitat, però, el segle XVI no va ser un període de prosperitat indiscriminada, estesa i general. Ans al contrari, va ser un segle al llarg del qual hi va haver grans diferències de riquesa i desenvolupament entre unes regions del continent i unes altres. A la fi del segle XV, l’àrea mediterrània era la regió que havia conegut un desenvolupament més gran. El protagonisme de les activitats productives i financeres corresponia al centre i nord d’Itàlia (a grans trets, l’àrea entre Milà, Gènova, Florència i Venècia), on el floriment de les manufactures tèxtils, sobretot de la llana, era paral·lel a la intensitat dels intercanvis comercials i a les hàbils iniciatives financeres de llarg abast. D’aquesta manera, els mercaders i els banquers florentins, genovesos, venecians i llombards havien dominat els mercats europeus i s’havien pogut permetre un estil de vida luxós, d’acord amb la seva categoria social. Durant el segle XVI, arran de l’arribada dels metalls preciosos d’Amèrica, Castella va viure un període d’expansió extraordinària, que va servir perquè l’àrea mediterrània conservés encara una posició de preeminència. Però vers la fi del segle el centre de l’economia europea es va desplaçar cap al nord, a la zona compresa entre Holanda, Anglaterra i Flandes, i les ciutats de Londres, Amsterdam, Anvers i Bruges es van afirmar com les noves capitals financeres i comercials, tot relegant a un nivell inferior els ports i les ciutats mercaderes de la Península Ibèrica i Itàlia (vegeu “La crisi de la Mediterrània”).

Un dels casos més paradoxals va ser el de Castella, que, malgrat la importació excepcional d’or i plata d’Amèrica, no va aconseguir transformar-se en una realitat desenvolupada. Castella es va enriquir, i molt, al llarg del segle, i els metalls preciosos li van permetre fer un paper de primer ordre en les relacions internacionals. Es va poder pagar guerres llargues i caríssimes, armar flotes poderoses, crear exèrcits amb grans dotacions d’armes i soldats. Però la riquesa no va esdevenir un estímul per al desenvolupament econòmic. El sistema productiu no va aprofitar l’ocasió per a renovar els mètodes de treball i aconseguir fer front a la competència. La mateixa noblesa, és a dir, la classe més rica i important, menyspreava les activitats econòmiques i, embadalida per l’orgull militar, es negava a invertir el seu capital per a finançar el desenvolupament.

El cas italià és semblant, ja que després de la prosperitat del segle XV, la península italiana va patir una greu crisi. La causa més decisiva va ser la guerra. Itàlia es va convertir en un immens camp de batalla ple de soldats al servei de França, Castella i l’imperi Germànic. I amb les guerres van arribar les epidèmies, les caresties, la destrucció de ciutats, la interrupció dels intercanvis comercials i el descens de la producció. Quan, a la segona meitat del segle XVI, es va reinstaurar la pau, l’economia es va revifar, i va permetre a les principals ciutats del centre i del nord del país recuperar les posicions perdudes en el sector de la producció de la llana. Però la producció tèxtil italiana havia deixat de ser competitiva. Ara, altres països, com Anglaterra i Holanda, proporcionaven els mateixos productes i els mateixos serveis a preus més baixos i amb mètodes més moderns. De fet, en termes generals, el desplaçament comercial cap a l’Atlàntic va afectar molt negativament l’activitat comercial dels Països Catalans i, en bona part, l’empenta catalana mediterrània de segles anteriors va cedir davant la puixança de Marsella i dels ports italians.

Mentre que la Península Ibèrica i algunes zones d’Itàlia passaven dificultats, els Països Baixos septentrionals van desenvolupar les seves capacitats productives fins a tal punt que, entre la meitat del segle XVI i la meitat del XVII, van viure un autèntic “miracle” econòmic. La seva agricultura era de les més avançades de l’època gràcies a les tècniques d’irrigació que permetien alternar els conreus i obtenir el màxim rendiment del sòl. Al mateix temps, treballaven la llana, el lli i la fusta importats d’altres països (i que després es venien als mercats estrangers), en milers de telers situats a les cases dels camperols i innombrables petites empreses artesanes. Així, un país petit es va veure situat al cor del comerç internacional, a la qual cosa també van contribuir una eficient flota, tant mercantil com militar, i una tradició marinera consolidada.

És un cas semblant al d’Anglaterra, que des de la segona meitat del segle XVI va fer un salt endavant importantíssim i es va convertir a tots els efectes en un país pròsper, dinàmic, com les zones més desenvolupades del continent. La producció creixent de teixits de llana que es venien als mercats estrangers i la presència rellevant de vaixells anglesos a les rutes comercials van ser les claus de l’èxit. Per a Anglaterra també començava a resultar evident que les condicions del desenvolupament se centraven en el binomi mar-comerç, sobretot en una fase en la qual l’ús de la moneda esdevenia cada cop més habitual, afavorit per la introducció dels metalls preciosos d’Amèrica. A Europa, en general, la demanda de béns de consum —estimulada en part pel creixement demogràfic— beneficiava les economies capaces de treballar fins i tot per a mercats llunyans i no solament per a satisfer l’escassa demanda dels països veïns adreçada als centres manufacturers.

Inflació i desenvolupament

A mitjan segle XVI, l’economia europea es va veure afectada per una forta tendència inflacionista i, en termes generals, els preus es van quadruplicar. Les causes d’aquest fenomen, d’abast europeu però amb una forta incidència a la Península Ibèrica, rauen en l’impacte de l’arribada d’or de les Índies i en els desajustaments de la hisenda imperial a l’època de l’emperador Carles V, per culpa sobretot de l’increment de les despeses militars. Arreu, els preus es van disparar, i això va comportar un encariment dels cereals, el preu del quals es va multiplicar per vuit en el període 1550-1600.

Aquesta revolució dels preus, com ha estat definida pels historiadors, va tenir repercussions rellevants. A les ciutats va colpir les classes socials més dèbils, els treballadors assalariats i el personal de servei, cosa que va provocar un creixement impressionant dels pidolaires i els marginats. A les zones rurals va castigar els jornalers perquè, si bé els preus del pa i dels altres productes bàsics s’apujaven, els seus jornals no ho feien en la mateixa mesura. En canvi, va afavorir les classes de camperols que havien signat contractes a llarg termini per a l’arrendament de les terres on vivien, perquè els lloguers no s’apujaven i ells, en canvi, podien vendre els productes del seu treball cada cop més cars. Els mercaders i els grans propietaris d’arreu, els guanys dels quals van créixer en consonància amb l’augment dels costos, es van enriquir.

Durant molt de temps, com s’ha apuntat més amunt, la inflació del segle XVI s’ha associat a l’arribada dels metalls preciosos d’Amèrica i a la seva introducció en els sistemes monetaris europeus, atès que, com més moneda hi havia en circulació, més s’apujaven els preus. Però es tracta d’una explicació que no té en compte el moviment global de l’or i la plata, que només en part es van quedar dins els circuits monetaris d’Europa. En efecte, bona part dels metalls va anar a parar als mercats d’Orient, on s’utilitzaven com a moneda per a pagar les espècies i els productes de luxe que els mercaders compraven en aquells ports. Els estudiosos de l’economia expliquen avui la inflació del segle XVI com el resultat del desequilibri entre l’oferta i la demanda. Això s’hauria esdevingut en el moment en què el creixement demogràfic, el dinamisme econòmic creixent i la forta monetització de l’economia van estimular un augment de la demanda de productes alimentaris i manufacturers a la qual el sistema productiu considerat globalment no va poder respondre. Les tensions inflacionistes haurien estat causades pel desequilibri entre la demanda (creixent) i l’oferta (estable).

El Renaixement, la Reforma i la Contrareforma

A la segona meitat del segle XV, s’havia arribat a la plena maduresa de la cultura del Renaixement. L’art, les ciències, la urbanística, el pensament polític i religiós havien tocat el sostre de la creativitat sobretot a Itàlia, i especialment a la Toscana governada pels Mèdici. En plena cultura del Renaixement existia una nova concepció de la vida de l’home. L’edat mitjana, obsessionada pel triomf del dolor i la mort sobre la felicitat terrenal, havia acabat relegant a un segon terme les enormes capacitats humanes de realització. El veritable significat de la vida consistia en tot allò que era més enllà de la vida. Durant el Renaixement es torna a concedir valor a l’ésser humà i, amb ell, a les seves forces morals i intel·lectuals. L’home se situa al centre de la història, n’esdevé la finalitat i la capacitat de mesura. Això significa, en termes molt generals, que s’afirma una confiança renovada en la raó humana, capaç de dur a terme amb els seus propis mitjans una renovació cultural i artística excepcional.

Humanisme i Renaixement

La impremta de tipus mòbils, atribuïda a Gutenberg, es va entendre arreu d’Europa al darrer quart del segle XV.

ECSA

El Renaixement, que a Itàlia va tenir el seu màxim desenvolupament entre la fi del segle XV i el començament del XVI, es va originar al segle XIV. Aquesta fase inicial, que se sol definir amb el terme humanisme, es va caracteritzar pel redescobriment del pensament de l’antiguitat grega i romana, conservat en rars i preciosos documents manuscrits. Al segle XIV es va difondre una admiració general pel món grec i llatí. Aristòtil, Sòcrates, Plató, Ciceró, Tàcit, Sèneca i molts altres autors del període clàssic van tornar a ser estudiats i se’n van retrobar les obres a través d’una recerca febril dels antics textos conservats a les biblioteques dels monestirs. Per recuperar el pensament original dels intel·lectuals grecs i llatins de fins un mil·lenni abans, va caldre perfeccionar els mètodes de la filologia històrica i la crítica textual, disciplines que tenen per finalitat l’estudi raonat i la reconstrucció metodològica dels textos antics per tal d’arribar a la versió al més semblant possible a l’original.

Els filòlegs no van limitar la seva tasca a l’estudi de la filosofia i de la literatura, sinó que també van contribuir a posar en dubte les autoritats morals i polítiques de l’edat mitjana. Només cal pensar en el significat de l’obra de l’humanista italià Lorenzo Valla, que el 1440 va demostrar amb les recerques filològiques que un famós document, la Donació de Constantí, era un text fals, perquè no va ser escrit per l’emperador romà Constantí sinó per algun monjo medieval. La importància d’aquest descobriment era proporcional a la importància del document fals, segons el qual Constantí hauria donat a l’Església de Roma el sud d’Itàlia i Europa sencera; als segles precedents, el text havia servit per a legitimar el domini polític dels pontífexs. En demostrar-ne la falsedat, es demostrava el caràcter infundat de les pretensions temporals de l’Església.

L’humanisme ensenyava el respecte de la veritat històrica com a fonament de les mateixes relacions polítiques entre els diferents poders. Aquesta lliçó tenia relació amb altres temes típics de la cultura humanística, entre els quals destacava l’exaltació de l’home treballador tant en els afers econòmics com en les tasques intel·lectuals, el qual es veia recompensat amb la vida familiar i les riqueses acumulades. Durant la segona meitat del segle XV, doncs, es respirava una concepció positiva i optimista de la vida. Els ideals humanístics van exercir una gran influència en les arts figuratives. Els pintors van abandonar els temes, les tècniques i els estils de l’edat mitjana, per emprendre nous camins, que van donar resultats d’una bellesa artística extraordinària. Es van posar de part de l’ésser humà, de la seva visió de les coses, i van expressar un somni d’harmonia perfecta. Així, es va difondre un gust insòlit pel retrat, considerat un exercici que celebrava el triomf de la figura humana. Va ser notable la influència d’arquitectes i escultors, com Filippo Brunelleschi i Donatello, que s’inspiraven en els ideals clàssics de l’harmonia, la perspectiva, l’equilibri entre les formes i les proporcions. Entre les personalitats genials del Renaixement italià destaquen dos artistes: Leonardo da Vinci i Michelangelo Buonarotti, més conegut aquí simplement per Miquel Àngel, que amb la construcció de la cúpula de Sant Pere i la realització dels frescos de la Capella Sixtina al Vaticà constitueix el cim de la cultura renaixentista.

L’humanisme i el Renaixement van donar fruits originals també en la filosofia i la ciència. Els intel·lectuals van reivindicar el dret de l’home a construir amb la seva capacitat racional una veritat relativa, que havia d’acceptar la confrontació amb altres interpretacions i al mateix temps basar les pròpies conviccions en l’observació i l’experiència directa. D’aquesta manera, es qüestionaven els dogmes, les veritats eternes, els valors absoluts i la moral rígida, autoritària i intolerant. La raó humana semblava capaç de proposar regles i valors no dogmàtics, sinó inspirats per la discussió lliure i tolerant entre diferents “veritats” filosòfiques i religioses.

En aquell període es van establir relacions útils entre la ciència i la tècnica, en el sentit que la recerca científica es va comprometre a la solució de problemes pràctics i la invenció d’instruments i màquines. Al llarg del segle XV, en els camps de la guerra i de la confecció de llibres es van perfeccionar uns invents que havien de ser adoptats a gran escala. En el primer cas, l’esdeveniment decisiu va ser la invenció de les armes de foc, perquè va obligar a replantejar les estratègies d’atac i defensa. El segon i decisiu invent que havia d’influir profundament en les societats europees va ser la impremta de caràcters mòbils, ideada probablement per l’alemany Gutenberg el 1454 i que va fer possible la reproducció ràpida dels llibres en moltes còpies. S’acabava així l’era dels amanuenses, que pacientment els escrivien o copiaven a mà, durant la qual el llibre havia esdevingut un objecte rar i car. El desenvolupament del nou art tipogràfic, prou intens al llarg del segle XVI, va determinar una gran difusió de la cultura i de les idees.

Entre les condicions que van permetre el progrés de la impremta va ser molt rellevant l’augment del nombre de lectors. El llibre havia sortit del món tancat dels convents i havia entrat a les cases dels mercaders, els banquers i els artesans. També es difonia a les escoles i universitats, i afavoria arreu un debat ideològic més lliure.

Sorgits en el clima de llibertat de les ciutats italianes del nord, els ideals del Renaixement van trobar un acolliment especial a les refinades corts de les senyories i dels principats, on van contribuir a conformar els gustos i l’estil de vida de l’aristocràcia. Aviat es van escampar per mig Europa, i van ser acollits a París i els centres principals de França, a les ciutats lliures del sud d’Alemanya, a la rica Borgonya governada pels Valois i a les rígides universitats angleses en temps d’Enric VII. La cultura del Renaixement es va reflectir en les relacions socials, en el culte de l’èxit com a afirmació personal, en el luxe dels vestits i el parament de la llar. Però va ser als palaus, pels carrers, a les places de les ciutats on el Renaixement va deixar les seves empremtes més visibles i duradores. Al mateix temps, la renovada llibertat de pensament va afavorir la discussió sobre els fonaments de la religió catòlica, de la qual es va criticar l’aspror moral i les pretensions de posseir el monopoli de la veritat absoluta.

Malgrat la seva situació geogràfica i la intensitat de les relacions amb la península italiana, als territoris de la corona catalanoaragonesa ni l’humanisme ni la cultura del Renaixement no hi van arrelar amb gaire intensitat. La pèrdua d’autonomia, la decadència de les corts i els grans mecenes, com també la recessió econòmica i demogràfica generals ens poden ajudar a explicar aquesta circumstància. Amb tot, en el camp del pensament cal destacar molt especialment l’humanista i filòsof valencià Joan Lluís Vives i Marc (1492-1540), autor d’una obra vasta i sòlida. El Regne de València, i en especial la seva capital (que durant aquest període consolida la seva gran esplendor universitària), va constituir l’àmbit més sensible a la influència cultural renaixentista.

La crisi religiosa del segle XVI

Mapa de la Reforma, un període de la història del cristianisme occidental, entre els segles XV i XVII, que va ser a l’origen de les esglésies protestants i de la Contrareforma. Al centre d’Europa, aquest moviment va prendre una gran força, i Martí Luter en va ser una figura cabdal. A més del conflicte ideològic, l’expansió de la Reforma va comportar l’enfrontament del papa Climent VII i l’emperador Carles V, les dues forces dominants a l’època, i també va posar en contra de l’emperador els prínceps europeus que tenien el suport dels reis de França i d’Anglaterra, en lluita contra els Habsburg.

ECSA

La cultura del Renaixement, entesa com a confrontació lliure i tolerant d’opinions i com a instrument per a la unificació social d’Europa al voltant dels ideals de la racionalitat i del progrés, va ser derrotada a la fi del segle XVI. Les múltiples i sofertes ànsies de renovació espiritual que se sentien bategar des de feia temps en els ànims de molts intel·lectuals, artistes i homes d’església van preparar el terreny per a acollir projectes de canvi radicals. Un pensador agut i original com Erasme de Rotterdam ja havia traçat el camí amb l’ànim de conciliar la fe amb la raó, la teologia amb la moral humana, bo i recuperant per al cristianisme els pocs principis dels seus orígens. Però l’estil de vida dels pontífexs i els cardenals alimentava quotidianament motius de malcontentament ben profunds envers l’Església romana. El luxe i la corrupció semblaven haver esdevingut l’expressió d’una Església que s’havia allunyat de l’evangeli i del poble dels seus fidels.

Contra aquestes degeneracions es van invocar les reformes més variades. I és en aquest clima que la predicació del monjo alemany Martí Luter va trobar un acolliment molt favorable en el món germànic. Luter va posar en relació dos elements allunyats només en aparença i el 1517 els va convertir en la bandera del seu projecte de reforma. El primer donava una resposta nova a una antiga pregunta que turmentava la consciència de molts cristians: “com pot assolir l’home la salvació eterna?”. Fins aleshores, l’Església afirmava: “fent bones accions, amb els sagraments i les indulgències”; en canvi, Luter replicava que l’home just se salva mitjançant la fe en Déu i que la gràcia, que Déu concedeix lliurement a qui creu en Ell, pot salvar els homes del pecat. El segon element es referia a la crítica ferotge que Luter va fer contra la venda de les indulgències. La indulgència, una tradició catòlica antiquíssima, era una garantia que l’Església donava al fidel en virtut de la qual aquest s’estalviava una part o la totalitat de les penes a l’altra vida en canvi de pregàries, pelegrinatges i almoines. El 1517 va esclatar un gran escàndol quan el papa Lleó X va donar permís a un príncep alemany perquè vengués indulgències al seu territori a fi de poder sufragar les generoses ofertes que havia fet a Roma per a continuar les obres de construcció de la basílica de Sant Pere. Luter va clamar contra aquest abús que empobria Alemanya i enriquia la ja rica Roma. A la porta de l’església del castell de Wittenberg va penjar les famoses “95 tesis”, amb les quals protestava públicament i qüestionava l’autoritat del pontífex. En pocs anys, per una concatenació de fets, aquell esdeveniment va generar una sèrie d’episodis de rebel·lió que van tenir Luter com a protagonista ja no solitari, sinó defensat per un nombre creixent d’alemanys. Va resultar decisiu el suport d’alguns prínceps, com el príncep elector de Saxònia, que reivindicaven la llibertat dels estats alemanys i confiaven a la reforma religiosa la missió d’establir les bases morals de l’autonomia política.

Al gener del 1521 el papa va excomunicar Luter, el qual va revifar la dissensió de Roma amb altres escrits, escampats ben aviat per tot Alemanya, en què negava la validesa dels sagraments, llevat del baptisme i l’eucaristia. A més, afirmava que la Bíblia era la font de la veritat i que la consciència del cristià la podia interpretar lliurement sense haver de recórrer a l’ensenyament dels sacerdots i del papa. Es definia, així, la teoria del sacerdoci universal, un autèntic atac frontal a l’edifici mil·lenari de l’Església de Roma, basat en el paper de l’Església organitzada verticalment, des del papa fins als fidels, com a vehicle de la salvació. Luter l’esfondrava i situava al centre de la vida religiosa la consciència individual, la Bíblia i uns pocs pastors entesos com a guies morals de la comunitat dels fidels.

Al maig del 1521, Luter, a qui l’emperador Carles V havia convidat a abjurar a la dieta de Worms (primera assemblea política de caràcter legislatiu convocada per l’emperador en aquesta ciutat renana), no es va fer enrere, per tal com es veia emparat per alguns prínceps i la nova organització del culte reformat que anava prenent cos a les ciutats alemanyes. S’estava aprofundint l’esquerda de la unitat religiosa a Europa. L’element que als segles anteriors havia ofert la identitat principal al Vell Món vivia ara una desconnexió irreparable de la qual sorgiria una fractura radical en la història del nostre continent.

Tensions socials i radicalismes religiosos

La difusió del protestantisme en terres alemanyes va ser paral·lela a les discrepàncies polítiques que van desembocar en conflictes sagnants. En el si del cristianisme van esclatar les primeres guerres religioses entre estats catòlics i prínceps reformats, signe d’una nova divisió que s’estava creant a Europa. Va seguir una llarga treva arran de la pau d’Augsburg del 1555, que va decretar la fragmentació política i religiosa de l’àrea alemanya (com també als països escandinaus, on es van fundar esglésies nacionals luteranes).

Mentrestant, de la Reforma protestant havien sorgit dues confessions significatives: l’anglicanisme i el calvinisme. L’anglicanisme va ser el fruit de la decisió d’un sobirà, Enric VIII d’Anglaterra, el qual es va servir de les noves idees per a organitzar una església nacional que va posar sota el seu control. Amb l’Acta de supremacia (1534) va establir que el sobirà era el cap de l’Església anglesa, tot i mantenir força estructures d’origen catòlic, com la figura i el paper dels bisbes, que va subordinar al primat, l’arquebisbe de Canterbury. El calvinisme va néixer de la predicació de Jean Cauvin, més conegut per Joan Calví, teòleg i reformador protestant francès establert a Ginebra, on va predicar la seva reforma, centrada en la idea de la predestinació (la salvació depèn totalment de Déu i no hi intervé la col·laboració humana, ja que resulta d’una “elecció” divina) i en el valor de la vida i el treball com a mitjans per a acostar-se a Déu. Calví va adaptar la seva Església, que en poc temps es va escampar des de la ciutat suïssa a diverses parts d’Europa, a una concepció austera de la vida, que atribuïa als elegits del Senyor la tasca de predicar la salvació. El calvinisme, que va demostrar tenir una força d’atracció extraordinària, va conquerir les consciències d’amplis sectors de la societat europea. En poc temps arrelà sòlidament a França, un país on els calvinistes (anomenats hugonots) van arribar a ser aproximadament una cinquena part de la població, a Escòcia, a Brandenburg, a Saxònia i al nord dels Països Baixos.

A Alemanya, la Reforma protestant, amb el seu missatge de regeneració global del cristianisme, va encendre els ànims de molts i va acabar alimentant revoltes importants. Va ser el cas de la gran rebel·lió dels camperols que, animats per l’esperança en una justícia que havia de millorar les seves condicions de vida, durant dos anys (1524-25) van crear problemes als soldats dels prínceps del sud d’Alemanya. Instat a prendre partit, Luter es va decantar clarament a favor de l’autoritat i va incitar els prínceps a armar-se per anihilar els revoltats. Enmig d’aquesta agitació social es va revifar tot un món articulat de minories religioses, ja existents abans de Luter i sovint obligades a viure en la clandestinitat. Amb els anabaptistes, un moviment cristià “radical” que propugnava un cristianisme igualitari, pobre, sense capellans i sense propietats, constituït per persones batejades a l’edat adulta (perquè negava l’eficàcia del baptisme administrat als infants), van renéixer les esperances en una reforma molt més radical que la proposada per Luter. Els moviments anabaptistes van tenir una vida difícil, ja que eren perseguits per catòlics i protestants. El 1534, a la ciutat renana de Münster, van intentar donar vida al “Regne de Déu a la Terra”, però el seu experiment igualitari i visionari va acabar malament, perquè l’exèrcit del bisbe va reconquerir la ciutat l’any següent. Aleshores van fugir i alguns van trobar un refugi precari a Transsilvània, i d’altres a Polònia, Holanda o Anglaterra, països on esperaven poder gaudir d’una certa tolerància.

L’Europa catòlica

Itàlia, la Península Ibèrica, Àustria i (de manera més matisada) França van constituir els països més segurs per al catolicisme, i a partir d’ells l’Església de Roma va organitzar la seva resposta al repte protestant. Els anys vint i trenta del segle XVI, no tot el món catòlic era alineat obertament contra Luter i contra les necessitats de renovació que representava. De fet, s’havia anat formant un corrent de catòlics espirituals en el qual convergien idees luteranes i necessitats de reforma moral i pastoral de l’Església que es decantaven per les vies de la reconciliació amb els protestants alemanys. Pels mateixos anys, en el si de l’Església va adquirir força un corrent oposat, el dels defensors intransigents del passat, que veien en Luter un fill de Satanàs, les idees del qual calia extirpar fos com fos.

A mitjan segle XVI, fracassats els intents de mediació que malgrat tot hi va haver entre catòlics i protestants, es va afermar el grup dels intransigents amb el pontificat de Pau IV (1555-59). Es van adoptar tots els mitjans de repressió, començant pel tribunal de la Inquisició, a fi d’oposar als enemics protestants un front catòlic compacte sota la guia del papa i unit en la fidelitat comuna a l’Església de Roma. Un front que, a més, tenia a disposició el braç armat dels poderosos reis catòlics de Castella i França. Després del concili de Trento, les concepcions fonamentals de l’Església van trobar una confirmació explícita. És més, van ser promoguts per fer-los triomfar als països catòlics, a les terres de missió a l’Àfrica i Amèrica i per introduir-los, tant com fos possible, entre els heretges protestants. Definida com a Contrareforma pels historiadors que pretenien remarcar-ne els aspectes intolerants i repressius, la resposta catòlica va culminar en els processos i les condemnes a mort de tots aquells que van gosar contradir les veritats ensenyades per l’Església fins i tot fora de l’àmbit religiós, com va ser el cas, entre molts d’altres, de Miquel Servet, humanista, metge i teòleg reformat aragonès, perseguit per la Inquisició i ajusticiat pels calvinistes, a Ginebra, a mitjan segle XVI (vegeu “La Inquisició als Països Catalans”). És exemplificativa, també, la sentència a ser cremat a la foguera aplicada al filòsof Giordano Bruno, declarat culpable de delictes d’opinió, o les cruels tortures a què va ser sotmesa una de les intel·ligències més lúcides del pensament italià, el filòsof, teòleg, polític teòric i poeta utòpic Tommaso Campanella, acusat de conspiració. En consonància amb aquesta línia es trobava la disciplina pastoral renovada —feta de ritus, institucions i dogmes— que va plantejar el concili de Trento i va ser defensada per un aparell organitzatiu renovat, centrat en el paper dels bisbes i els sacerdots, cridats a difondre en la societat els valors del catolicisme. Aquesta tasca va ser agilitada per la proliferació de nous ordes religiosos sorgits per a educar i predicar. L’Església els va confiar la missió primordial de conquerir per al catolicisme l’univers analfabet i miserable dels camperols, entre els quals sobrevivien formes precristianes de religiositat. Un dels ordes religiosos que va adquirir un relleu especial va ser el de la Companyia de Jesús (o jesuïtes), aprovat el 1540, fundat pel sacerdot basc Íñigo López de Loiola, més conegut per Ignasi de Loiola, el qual va vetllar a Montserrat les armes de cavaller espiritual la matinada del 25 de març de 1522. Fins el febrer del 1523 es va estar a Manresa (Bages), on va començar a escriure els Ejercicios espirituales, una síntesi del seu pensament. El 1541 Ignasi de Loiola va ser elegit general de l’orde i va començar a redactar les Constitutiones (1558) que, amb els nombrosos privilegis pontificis, van donar cos jurídic a l’orde, integrat bàsicament per clergues regulars amb un quart vot especial d’obediència papal, sense hàbit ni cor, ni cap penitència imposada per regla. Els jesuïtes es van dedicar a la defensa del papa i el catolicisme, bo i sotmetent-se a una rígida disciplina, i es consagraren a les tasques d’ensenyament als col·legis que van fundar a les principals ciutats de l’Europa catòlica. Van portar la seva predicació tant a zones protestants de l’est d’Europa —en alguns casos van aconseguir implantar-hi el catolicisme— com a fora d’Europa, a l’Àsia i Amèrica, per evangelitzar aquells pobles.

A la fi del segle, Europa havia experimentat una de les transformacions més radicals de la seva història, ja que s’havia trencat el vincle religiós que des de feia segles donava una identitat comuna als europeus, i al mateix temps s’havien encetat aspres conflictes de religió, cada cop menys motivats per raons espirituals i, en canvi, més suscitats per rivalitats polítiques entre els estats.

Imperis i estats europeus al segle XVI

Europa a mitjan segle XVI.

ECSA

Entre els segles XV i XVI diversos països europeus es van veure afectats per fenòmens polítics del tot nous, que havien de donar els seus fruits als segles següents. Alguns pobles i territoris antigament fraccionats interiorment en múltiples senyories, a poc a poc van anar veient com eren governats per autoritats cada vegada més fortes, que van aconseguir controlar extenses àrees del continent. Es van crear estats protegits per fronteres segures, dins els quals milions de persones havien de respectar lleis i ordres dictades per un govern central, quasi sempre constituït pel rei i els seus ministres.

El naixement de l’estat modern

L’“estat modern” s’ha de considerar com una forma d’ordenament del tot diferent dels ordenaments precedents. A poc a poc van desaparèixer els nombrosos senyors feudals i les nombroses ciutats independents que formaven en conjunt una miríada d’unitats polítiques, característica de la societat medieval. Aleshores es van anar formant estats de grans dimensions, que basaven la seva força en exèrcits on combatien centenars de milers de soldats, amb l’objectiu d’imposar un domini en extenses regions d’Europa, conquerint o sotmetent els estats més petits i els més dèbils. També va ser important la tasca de fer més eficient el govern interior per tal d’unir els homes que hi vivien i convertir-los en súbdits fidels a una sola autoritat política. Aquests processos, que porten al naixement de l’estat modern a l’Europa occidental, es van expressar de manera més rotunda en tres països: França, Castella i Anglaterra. A la segona meitat del segle XV, els sobirans havien aconseguit unificar en un sol domini extensos territoris antigament dividits en moltes senyories (vegeu “L’edat mitjana”).

Els reis francesos, castellans i anglesos van detenir una sèrie de poders que van esdevenir instruments de la seva sobirania. Posseïen el dret d’encunyar la moneda emprada en l’intercanvi econòmic, i d’aquesta manera regulaven el valor dels productes venuts i comprats tant en el mercat interior com en l’exterior. Tenien el monopoli de la guerra, és a dir, eren els únics prínceps en el seu estat que podien armar un exèrcit i conduir-lo a batallar contra l’enemic. Finalment, administraven la justícia, ja que nomenaven els jutges dels tribunals principals del regne. Com a condició indispensable per a l’exercici d’aquests poders, els sobirans de totes les monarquies europees imposaven als súbdits contribucions en diners o en prestacions de treball i de servei, cada cop amb més exigència. Des que van començar a disposar de recursos financers segurs i continuats, de l’exèrcit i la justícia, els sobirans europeus van esdevenir tan poderosos que van dominar els prínceps feudals i les ciutats lliures de l’època dels comuns, als segles XII i XIII. Un cas paradigmàtic d’aquestes circumstàncies és la intricada unió de les corones de Catalunya-Aragó i Castella.

La unió de les corones de Catalunya-Aragó i Castella

La corona d’Aragó, i especialment Catalunya, va arribar a l’època moderna enmig de forts conflictes. Al segle XIV, una crisi de llarga durada (guerra, pesta, baixada notable dels intercanvis comercials, declivi de l’agricultura, etc.) va provocar la generalització dels conflictes socials. Les explosions esporàdiques de violència van sovintejar, els moviments de protesta contra les autoritats cada cop van ser més freqüents i explícits, i els atacs als barris jueus de Ciutat de Mallorca, València o Barcelona a la darreria del segle es van convertir en una significativa vàlvula d’escapament de la crisi. Malgrat que molts jueus es convertiren al cristianisme (conversos), els atacs van afectar milers de casos —incloent-hi aquells que, tot i haver-se convertit, continuaven practicant el judaisme (dits marrans o marranos)—, els efectes dels quals van multiplicar-se, ja que els jueus acostumaven a representar el nucli financer, ric i culte de la societat. Els primers anys del segle XV, la crisi social no va trigar a generalitzar-se enmig d’un clima crispat també pels tumults camperols i per les revoltes dels remences contra els senyors. A les ciutats, des del 1435, els gremis van mobilitzar els sectors socials més baixos. I la noblesa va aprofitar el moment de crisi general per a atacar la corona en dificultats i recuperar part dels privilegis perduts a favor de la monarquia autoritària. Joan II, sota el regnat del qual es van produir importants aixecaments dels senyors per tota la corona d’Aragó, va mantenir relacions molt tenses amb les autoritats catalanes fins al punt que li van prohibir entrar a Catalunya sense autorització, recomanació que va desatendre al juny del 1462, fet pel qual va ser desposseït dels drets de la corona de Catalunya-Aragó. El rei va respondre amb les armes. En aquest enfrontament Catalunya va arribar a sol·licitar la protecció del rei francès, Lluís XI, i la mediació del pare d’Isabel, Enric IV de Castella. Però la submissió de Barcelona el 1472 va assenyalar, de fet, la fi de la revolta catalana i l’acceptació del monarca. El fill de Joan II, Ferran (Ferran II de Catalunya-Aragó), en casar-se amb Isabel I de Castella va emprendre la unió dels dos grans reialmes peninsulars. Però aquesta unió, com veiem, es va produir enmig d’un clima de forta tensió social a Catalunya i de guerres senyorials heretades del regnat anterior.

Els anomenats Reis Catòlics (1479-1504) van assolir mancomunar les dues corones a partir del principi del respecte al dualisme administratiu i van constituir un bloc prou compacte, que serví de base per a poder culminar la Reconquesta. Es va consolidar el poder reial i es va crear un dels exèrcits més poderosos d’Europa, format sobretot amb forces militars castellanes. També va culminar la política mediterrània, de la qual Ferran era un gran valedor, fet que va servir per a integrar per primer cop Castella en la gran política continental.

A aquesta unió peninsular, com ja avançàvem, la corona d’Aragó hi va arribar en una situació força malmesa. Catalunya es trobava arruïnada i immersa en una crisi social, política i institucional, fruit de revoltes i de guerres anteriors. En canvi, València mantenia uns índexs de prosperitat força alts, i ben bé podia substituir Barcelona en la “capitalitat” mediterrània, cosa que en part va fer, com es manifesta en el brillant període cultural que va viure. València es va convertir en el cap de pont per on van penetrar les idees del Renaixement a la Península Ibèrica. Però, coincidint amb això, les elits valencianes es van castellanitzar tant culturalment com políticament. Per la seva banda, Ferran es va convertir en un vertader prototipus de monarca modern i autoritari. És per això que va preferir actuar centrat a Castella; allí no existía el sistema jurídic, polític i constitucional que, a la corona d’Aragó, limitava tant el poder dels monarques. De fet, l’expulsió dels jueus de la corona castellana el 1492 o el prematur establiment del Tribunal de la Santa Inquisició s’han de considerar, des de l’òptica del moment, com a mostres de la voluntat uniformitzadora de la nova monarquia, tot i les funestes conseqüències que se’n van derivar. En canvi, el mateix Ferran no va dubtar a solucionar a Catalunya, amb una notable liberalitat, la llarga revolta dels pagesos remences. El 1486 dictava la Sentència Arbitral de Guadalupe, que va contribuir a configurar el mapa social i econòmic català dels segles següents.

Les monarquies nacionals

Els segles XV i XVI és l’època en què van néixer els grans estats nacionals europeus, que trobaren la seva realització més perfecta sota les monarquies. En canvi, allà on els poders continuaven fraccionats en moltes unitats polítiques, l’estat modern trigà a imposar-se. Va ser el cas dels països que quedaven dins les fronteres del Sacre Imperi Romanogermànic, continuador de l’imperi Romà d’Occident i hereu de l’antic imperi Carolingi, on era vigent una autoritat central dèbil com la de l’emperador i on no es va constituir cap poder central fort i autoritari, capaç de controlar tot el territori alemany. L’emperador, malgrat els repetits intents en aquest sentit, no va aconseguir els drets d’encunyar moneda, armar un exèrcit, fer justícia en última instància i decretar impostos. Era un monarca sense cap atribut de sobirania real i concret. En el si de l’Imperi, una multitud de principats petits i grans, de ciutats lliures i feus independents conservaven intactes les seves prerrogatives polítiques i no delegaven a l’autoritat imperial sinó les tasques genèriques de “representació i imatge”.

Els resultats d’aquests canvis no van trigar a fer-se palesos, des del moment en què va resultar evident que només les monarquies més riques i grans, com l’anglesa, la francesa i la castellana, es podien dotar d’exèrcits adequats als temps i dels avenços tecnològics.

Al segle XV canviaren les formes i les tècniques de la guerra, els trabucs i els canons van fer la seva irrupció terrible als camps de batalla i ben aviat deixaren obsolets els antics mètodes d’atac i defensa. Poca cosa podien fer les espases i els castells contra les armes de l’artilleria pesant i lleugera i contra els nous exèrcits. Aquests, formats per una gran quantitat d’homes fortament armats —cosa que requeria una organització complexa—, substituïren l’antiga lluita medieval, feta d’escaramusses, ràtzies i incursions, amb setges esgotadors realitzats en un territori limitat i amb pocs soldats. A partir del segle XV la guerra va necessitar desenes de milers de soldats, generalment mercenaris, que eren ensinistrats tant en la batalla campal com en el setge ràpid i decisiu de les ciutats enemigues. En poques paraules, la guerra esdevingué complicada i cara, i per això només els estats que podien tenir a l’abast prou mitjans financers i prou homes aconseguiren sortir-se’n airosament. No és casualitat que en algunes àrees d’Europa els grans estats nacionals s’originessin de les guerres.

Nous equilibris a Occident

Acabada el 1453 la guerra dels Cent Anys contra Anglaterra, França va viure una fase de consolidació de la monarquia, gràcies a les guerres expansionistes promogudes per Carles VIII el 1494. Aquest any el rei francès, el qual reivindicava els drets sobre el tron de Nàpols que a la corona francesa li venien dels Anjou, va entrar a Itàlia amb un exèrcit que semblava disposar d’una força de xoc incontenible. Sense trobar oposició, va arribar a Nàpols abans que els prínceps italians s’unissin entre ells per obligar-lo a retirar-se. El 1499 el seu successor, Lluís XII, tornà a irrompre a Itàlia, on conquerí el ducat de Milà; el 1500, aliat amb Castella, s’apoderà també del regne de Nàpols. Barallat amb els castellans pel repartiment del sud de la península italiana, va haver d’abandonar Nàpols (1505) i els anys següents va fer front a diverses coalicions antifranceses; finalment, va acabar perdent també Milà (1511). El 1515 el nou rei de França, Francesc I, va recuperar l’estat de Milà i va conquerir els ducats de Parma i de Piacenza (batalla de Marignano, 1515). A continuació es va embrancar en una llarga guerra contra l’emperador Carles V, que el va portar —a ell, rei catòlic— a aliar-se amb els prínceps luterans i amb els turcs; en el moment de la pau de Crépy (1544), però, la situació dels territoris italians va tornar a ser favorable per a Castella, que el 1535 s’havia apoderat de Milà. Aleshores es va cloure el primer cicle de les guerres d’Itàlia, que va demostrar com les monarquies nacionals, com França i Castella, podien condicionar els destins d’un territori fragmentat en el qual s’inserien petits principats, incapaços de fer front als costos de les guerres modernes. Anglaterra també reforçava el seu estat sota la dinastia Tudor, mentre que al cor d’Europa feia poc que havia emergit la dinastia dels Habsburg, que posseïa Àustria, el Tirol, Estíria, Caríntia, Trieste i els dos grans regnes de Bohèmia i Hongria. Els Habsburg afegien a aquest desarticulat sistema de territoris, als quals havien concedit àmplia autonomia, el títol d’emperador, que van aconseguir transmetre per via dinàstica fins al començament del segle XX.

A la segona dècada del segle XVI, el descendent dels Habsburg, Carles, va reunir per via hereditària un domini de proporcions insòlites, que comprenia, per via del seu pare, Felip el Bell, arxiduc d’Àustria, la conspícua herència dels Habsburg i el ducat de Borgonya, i per la banda de la mare, Joana la Boja, el regne de Castella i la corona de Catalunya-Aragó (d’on va esdevenir Carles I) a la Península Ibèrica, les colònies americanes, els territoris catalans a Itàlia (Nàpols, Sicília i Sardenya) i els burgundis del nord (Flandes, Països Baixos, Artois i Brabant). Quan el 1520 va ser coronat emperador romanogermànic (Carles V), com a successor del seu avi Maximilià I, semblava que en la seva persona s’hagués tornat a concretar una gran monarquia que arribava a tots els racons d’Europa, i van ser molts els qui van creure que podia representar de debò un sobirà supranacional, portador de la pau i defensor del catolicisme. Però la missió imperial que Carles V creia que havia d’acomplir va fracassar per una sèrie de circumstàncies adverses, de manera que durant el seu regnat es van viure molts anys funestos, marcats per la guerra, i ben pocs del tot pacífics. Anglaterra i Suïssa, la república de Venècia i la Toscana dels Mèdici, el ducat de Milà i l’estat de l’Església van participar en diferent mesura en el llarg conflicte amb el rei francès Francesc I, preocupat per la imposició dels Habsburg en detriment de França. L’estat pontifici va patir l’ofensa més greu quan el 1527 la seva capital, Roma, que semblava una ciutat inviolable perquè era el centre de la religió catòlica i la seu dels pontífexs, va ser ultratjada pel saqueig d’un cos de soldats alemanys. A partir d’aleshores, els Habsburg van establir una sòlida supremacia a la península italiana. La pau de Cateau-Cambrésis (1559), signada després de la desaparició dels dos grans protagonistes de l’enfrontament, Francesc I i Carles V, va significar un equilibri entre els dos estats més poderosos de l’Europa continental.

Tensions a l’Imperi

En molts aspectes, encara va ser més lacerant el conflicte religiós, militar i polític que es va viure a la primera meitat del segle XVI a Alemanya, on la difusió de les idees luteranes va dividir el país de manera irreparable. De res no va servir la posició de l’emperador Carles V, que en la dieta de Worms del 1521 havia intentat posar Luter de part de l’Imperi. Al contrari, ben aviat es van adherir al luteranisme diverses ciutats del centre i del nord, com també alguns prínceps de gran autoritat política, com Albert de Hohenzollern, Frederic de Saxònia i el landgravi (cap d’un territori sota el poder imperial) de Hessen. Luter els semblava el defensor de l’autonomia alemanya respecte de Roma i de l’emperador. Així, la difusió del protestantisme es va barrejar amb múltiples conflictes polítics, que van desembocar en les primeres guerres religioses lliurades dins el món cristià. Prèviament s’havia constituït, el 1531, la lliga d’Esmalcalda, una coalició de ciutats i prínceps luterans, i el 1538 també s’havia format la Lliga Catòlica. Després d’inútils intents de conciliació, les dues formacions es van mesurar amb les armes durant uns vuit anys. Amb la pau d’Augsburg del 1555 es va arribar per fi a un acord que durant més de mig segle va garantir la pau religiosa a l’Imperi. Però el principi en virtut del qual cada súbdit havia de professar la religió del seu senyor territorial significava la derrota del projecte imperial de Carles V en terres cristianes, des d’aleshores dividides entre estats catòlics i estats protestants. Van ser igualment greus les tensions socials que va viure Alemanya els anys en què Luter difonia la seva predicació. Primer els cavallers (1522-23) i després els camperols (1524-25) es van rebel·lar per demanar condicions de vida i de treball millors. Totes dues revoltes, desaprovades pel mateix Luter, van ser sufocades.

De la Bàltica a la Mediterrània

A la zona de la Bàltica, Suècia i, en un grau menor, Dinamarca es van enfortir en el pla militar i polític fins al punt d’adquirir un paper preeminent, significatiu en la mesura que la gran potència medieval constituïda pels cavallers de l’orde Teutònic, un orde militar creat vers el 1190, ara s’estava desmembrant. De les seves ruïnes estava sorgint l’estat de Prússia. A més, el regne més gran d’Europa, Polònia (que des del 1569 també comprenia Lituània), es va veure debilitat per una sèrie de circumstàncies externes, com l’amenaça turca a les fronteres del sud i la puixança de Rússia a l’est, i també internes, com els conflictes entre l’aristocràcia i el caràcter electiu de la corona (els nobles elegien el rei), que van impedir la formació d’un estat fort i unit. Entre els segles XV i XVI es van produir altres canvis importants en els equilibris fronterers en els territoris d’Europa i Àsia, entre Occident i Orient. A les extenses planes de Rússia, el domini mongol va començar a ser combatut per Ivan III, gran príncep de Moscòvia (1462-1505), que es va proclamar tsar de totes les Rússies arran d’una expansió territorial que el va portar a imposar-se sobre els altres principats russos i que va ser represa pels seus successors.

L’esdeveniment que va modificar l’equilibri entre les cultures europees i les cultures extraeuropees va ser la caiguda de Constantinoble, capital de l’imperi Bizantí. El 29 de maig de 1453 va ser conquerida pels turcs guiats per soldà Mehmet II. En aquesta batalla decisiva, els catalans, comandats per Pere Julià, van defensar el pany de muralla que va ser el darrer a caure en poder dels turcs. Pere Julià i Joan de la Via, cònsol de catalans, entre d’altres, hi van perdre la vida. En aquell moment, la ciutat va esdevenir capital de l’imperi Otomà (o turc), que al llarg de mig segle va dur a terme una expansió territorial colossal pels tres continents d’Europa, Àsia i Àfrica. El seu líder principal va ser el soldà Solimà I el Magnífic, al capdavant d’un poderós exèrcit i d’una audaç flota militar, que li van permetre dur a bon terme victorioses empreses com la conquesta de Rodes, Hongria, Pèrsia i Algèria.

L’expansió turca va obligar l’Europa cristiana a relacionar-se amb una civilització del tot diferent, moguda a més per un esperit de conquesta militar i religiosa que durant tres segles es va veure com l’amenaça més gran per a les fronteres orientals i meridionals. La tasca de defensa de la Mediterrània contra el soldà turc (i els seus aliats africans, com els pirates barbarescs d’Alger), de què s’ocupava Castella, va absorbir ingents recursos financers, fins al punt de condicionar tota la política exterior castellana. Perquè la monarquia castellana, durant el llarg regnat de Felip II (1555-98), tenia com un dels objectius prioritaris la defensa de la Mediterrània dels infidels, tal com exigia el paper de baluard militar de la religió catòlica que l’Església del segle XVI li atorgava, i que va esdevenir encara més rellevant perquè al pontífex no li semblaven tan fiables les altres potències catòliques. En efecte, França no tenia cap càrrec de consciència per establir relacions amb els turcs, i els Habsburg d’Àustria, després de les humiliants derrotes als Balcans i Hongria a la primera meitat de segle contra els exèrcits turcs, no estaven en disposició de fer ofensives terrestres en aquelles zones, esdevingudes otomanes a tots els efectes.

Només quedava la Península Ibèrica com a mur de contenció contra l’avançada turca, que va tornar a ser amenaçadora el 1570, any en què van tenir lloc dos episodis inquietants per al món catòlic: la conquesta de Tunísia per part del rei d’Alger i l’ocupació turca de l’illa de Xipre, que era territori de la república de Venècia. Aquests fets van semblar tan terribles que van induir els Estats Pontificis, Venècia i Castella a constituir una aliança, denominada Lliga Santa, per reconquerir Xipre. La flota de la Lliga, integrada per uns 280 vaixells i composta per més de 30 000 homes (amb la participació de naus catalanes), va vèncer les galeres turques a les aigües de Lepant en una batalla lliurada el 7 d’octubre de 1571. Malgrat aquesta victòria, no es va poder recuperar l’illa de Xipre, l’últim bastió cristià, que havia caigut després d’una resistència extenuant. Turquia es va refer aviat d’aquesta derrota gràcies, en part, a la dedicació de Castella a les qüestions peninsulars i als afers dels Països Baixos.

Castella, França i Anglaterra entre la crisi i el desenvolupament

L’esforç bèl·lic contra els musulmans no va ser l’única tasca militar àrdua per a Felip II, que el 1556 va succeir al seu pare, Carles I, el qual li havia llegat, a més de les corones peninsulars, els dominis americans i italians i els Països Baixos. I aviat, precisament, va haver de sufocar una revolta als Països Baixos que havia esclatat el 1568 i que havia anat creixent d’intensitat i transcendència política sota el liderat de la burgesia calvinista que reivindicava la independència. Les despeses militars van convertir-se en un gran problema per a Felip II, atès que van alimentar un dèficit creixent que els préstecs que se succeïen vertiginosament no aconseguien eixugar. Quan el 1575 el rei es va alliberar del pes del deute públic en declarar l’estat en bancarrota (és a dir, que va anul·lar tots els deutes que havia contret amb els creditors), la situació militar va patir un col·lapse. Als Països Baixos, a causa de la irregularitat dels pagaments dels sous de les tropes, l’exèrcit castellà (que el 1576 només podia mantenir 8 000 soldats, dels 60 000 que havien estat enrolats) va haver de patir una sèrie d’amotinaments i desercions. Va ser inevitable admetre la derrota i concedir a les províncies calvinistes totes les llibertats que havien demanat i per les quals havien lluitat. A la fi dels anys setanta, Castella va desplaçar el seu exèrcit a Portugal, on la manca d’hereus de la casa reial d’Aviz (segona dinastia reial, que havia governat el país entre el 1385 i el 1580) havia creat un buit de successió que es va resoldre amb l’annexió castellana decretada el 1582.

A partir d’aquesta data es van reprendre les campanyes de guerra als Països Baixos —que van provocar una eternització perillosa del conflicte—, després que els rebels calvinistes es van haver assegurat el suport militar d’Elisabet d’Anglaterra, la qual, a més, es va comprometre a fer-se càrrec de les despeses d’una quarta part, com a mínim, del cost global de la guerra contra Castella. S’havia obert un nou front per a la política expansionista practicada per Felip II, fins aleshores amb un èxit migrat. La seva resposta al repte angloholandès, que també es vivia com un enfrontament religiós entre catòlics i protestants, va ser enèrgica i va mobilitzar tot el capital disponible per armar una poderosa flota, l’Armada Invencible, amb la qual pretenia envair Anglaterra. Però, un cop al mar, els vaixells castellans van assolir un resultat desastrós, atès que entre els corsaris anglesos comandats per l’experimentat vicealmirall Francis Drake i les tempestes del canal de la Mànega en van enfonsar un bon nombre. Als Països Baixos, es va arribar a una divisió irreparable entre les províncies catòliques del sud, dins l’òrbita castellana, i les calvinistes del nord, organitzades en la unió d’Utrecht (1579) —creada com a rèplica de la coetània unió d’Arràs, constituïda per les regions i les ciutats catòliques—, de la qual va sorgir la República de les Set Províncies Unides, independent de Castella. La debilitat econòmica, les crisis polítiques i els esforços militars desproporcionats respecte de les possibilitats financeres reals van marcar, així, l’inici de la decadència de la gran potència castellana, una decadència que va ser lenta, tan lenta com les avançades dels seus exèrcits, que havien quedat obsolets enfront d’altres tècniques bèl·liques més àgils i coordinades.

El primogènit de l’emperador Carles V i d’Isabel de Portugal, de caràcter reservat i religiós fins al fanatisme, havia rebut una educació acurada, encara que molt centrada en el món castellà, i això va dificultar que comprengués el conjunt complex de països que havia de governar. En general, però, Felip II, un rei prou controvertit, va mantenir una actitud respectuosa envers els Països Catalans, on va celebrar corts en diferents ocasions (vegeu “Retraïment i dificultats catalanes a l’època moderna”).

Quant a l’evolució política d’Anglaterra, va ser oposada en molts aspectes a la de Castella. Durant el regnat d’Elisabet I, reina d’Anglaterra i d’Irlanda (1558-1603), filla d’Enric VIII i d’Anna Bolena, el país va viure una fase de desenvolupament econòmic i de progrés cultural i social. Els anys que van seguir la mort d’Enric VIII, el país havia estat sacsejat, primer, per la reforma calvinista promoguda pel seu fill Eduard VI i, després, encara més per l’intent de restauració catòlica —que va comportar la persecució de protestants— dut a terme per una altra filla seva, Maria, casada amb Felip II de Castella. Elisabet va aconseguir pacificar la societat anglesa sobre la base d’un compromís religiós que, si bé es distanciava definitivament del catolicisme, també s’oposava a les posicions més extremes dels protestants. Així, es va consolidar l’estructura de l’Església Anglicana, articulada al voltant de la figura dels bisbes, però ara més decididament inspirada en els valors del calvinisme. Amb tot, el veritable canvi radical i decisiu es va donar en l’economia, quan Anglaterra va tocar el sostre de la producció europea en el sector tèxtil (llana) i en el de la producció de manufactures de ferro. Sota Elisabet es va desplegar una fervorosa i extraordinària activitat econòmica en tots els camps de la producció, de manera que en mig segle el país va fer un canvi radical, ja que va esdevenir un país desenvolupat i competitiu, al mateix nivell que les àrees més avançades del continent.

Va resultar decisiva la incorporació d’Anglaterra al circuit dels intercanvis comercials entre Amèrica, Europa i Àsia. Amb procediments poc escrupolosos que preveien fins i tot la pirateria, reconeguda oficialment per la corona, amb els instruments legals de les finances i amb els recursos tècnics i humans de la navegació oceànica, Elisabet va portar el seu país als primers llocs de la competició mundial, i va desbancar Castella. Els vaixells anglesos van començar a solcar rutes marítimes antigues, com les de la Mediterrània, i rutes insòlites, al nord, a l’oceà Àrtic, per la mar de Barents i la mar Blanca. A l’Atlàntic, els vaixells corsaris de Francis Drake obstaculitzaven les comunicacions entre Castella i les colònies americanes, i el 1600 la fundació de la Companyia de les Índies Orientals va permetre l’establiment dels primers nuclis comercials anglesos a l’Índia.

A la mateixa època, França va patir els cops duríssims d’una crisi política i religiosa que a partir del 1562 va desembocar en una sèrie de sagnants guerres civils en què es van enfrontar els grups calvinistes (els hugonots) i les faccions catòliques més intransigents, liderades per la família dels Guisa, una de les branques de la casa ducal de Lorena. L’episodi més dramàtic de les guerres religioses es va produir el 2 d’agost de 1572, la nit de Sant Bartomeu, quan el poble de París, instigat per les autoritats catòliques, va desencadenar una cruenta caça de bruixes en què van morir milers d’hugonots. A més, durant almenys tres dècades, la inestabilitat i el desordre es van veure accentuats pels atacs de Castella i les revoltes camperoles, fets tots que amenaçaven la mateixa unitat estatal de França i que van fer trontollar la monarquia.

La solució de la crisi va arribar quan, estroncada sense hereus la dinastia de Valois amb Enric III, va pujar al tron Enric IV de Borbó (1589-1610). Exponent destacat de la facció hugonot, i hàbil militar contra els exèrcits de la Lliga Catòlica i castellans, Enric IV va saber tractar amb intel·ligència la qüestió religiosa. El 1593 va abjurar el protestantisme (se li atribueix la cèlebre frase “París bé val una missa”), amb la qual cosa va obtenir el reconeixement de la part catòlica. La pacificació religiosa es va segellar el 1598 amb l’edicte de Nantes, que concedia als hugonots una llibertat de culte relativa, garantida pel manteniment de les places fortes militars de defensa contra els possibles assalts a mà armada dels grups catòlics.

A Itàlia, a la segona meitat del segle XVI, es va reforçar la presència de Castella, que dominava Milà i Nàpols. La geografia política del centre de la península —zona de principats i senyories on destacaven els Mèdici, a la Toscana— romania substancialment igual; i tampoc no es van modificar les fronteres de les dues repúbliques més importants, Gènova i Venècia, on la sort de l’estat depenia d’un nombre limitat de famílies aristocràtiques.

Les civilitzacions no europees

A partir de la fi del segle XV, Europa, projectada fora de les seves fronteres, va esdevenir una gran empresa expansionista, els participants de la qual lluitaven entre ells però empraven mètodes o forces de la mateixa mena i utilitzaven mitjans semblants per a sotmetre el món. En la conquesta del Nou Món, els europeus van entrar en contacte amb les civilitzacions més diverses, des d’aquelles que encara es trobaven en un estadi endarrerit fins a les que havien assolit un avançat estat de civilitat.

Les cultures precolombines

Abans de l’arribada de Colom a Amèrica, les poblacions ameríndies vivien en contextos culturals molt diferenciats. En algunes regions, com les selves de l’Amazònia, el temps s’havia aturat en l’estadi del neolític. Alguns grups de nòmades, vestits rudimentàriament, en possessió d’armes fetes amb pedres polides, sense escriptura i sense organitzacions polítiques de gran abast, constituïen agrupaments humans aïllats. En canvi, el model de vida dels pobles que vivien a la zona oriental i meridional de l’Amèrica del Nord i a les zones fora de la selva a l’Amèrica del Sud era molt més evolucionat. Sobre la base d’una economia agrícola en molts casos especialitzada i complexa, en aquestes zones s’havien organitzat civilitzacions avançades. Els asteques al sud del Mèxic actual i els inques a la regió andina situada entre els Andes i l’oceà Pacífic havien assolit el punt més alt de la seva història precisament en el mateix període en què els castellans s’aventuraven al nou món. I al sud de la civilització asteca, encara sobrevivia la dels maies, més antiga. L’element que tenien en comú dues civilitzacions tan diferents com l’asteca i l’inca era el blat de moro, un conreu present en extenses zones del continent americà, des de les regions atlàntiques de l’Amèrica del Sud fins a les àrees de terrasses del Perú i els altiplans de Mèxic. Tots els pobles que van viure abans de la conquesta castellana obtenien del blat de moro l’aliment bàsic, mitjançant la pràctica de conreus intensius. Als pendents dels Andes del Perú, els inques havien disposat la muntanya en graons per crear-hi terrasses on aclimatar els blatdemorars. Unides entre elles per escales i irrigades per un sistema complex de canals, les terrasses conreades amb moresc proporcionaven prou menjar per a alimentar una població que creixia. Des de Mèxic fins als Andes hi havia poblacions els camperols de les quals eren sobretot productors i consumidors de blat de moro.

Pel que fa als imperis precolombins, els asteques havien entrat a Mèxic probablement al segle XIII, on, després de diversos desplaçaments, s’havien instal·lat i havien fundat la seva capital, Tenochtitlán, cap a mitjan segle XIV, en una illa del llac Texcoco. No se sap gaire més sobre els orígens dels asteques, el poble que va donar vida a una societat d’alt nivell econòmic i polític. Després d’un període de submissió als caps locals, havia començat l’expansió asteca, duta a terme a través d’aliances i guerres i que va acabar sotmetent les tribus veïnes. De fet, a la fi del segle XV s’havia creat un vast imperi amb capital a Tenochtitlán, que incloïa la major part de Mèxic i s’estenia cap a les regions de la civilització maia, al voltant de la península de Yucatán. Entre els asteques i les tribus sotmeses no es va establir cap vincle polític fort, més aviat es va consolidar una relació d’intercanvi per la qual els primers obtenien cada any quantitats ingents de productes agrícoles, teixits, objectes preciosos i peces de ferro i, en compensació, els segons podien continuar elegint els seus caps i venerant els seus déus. Es tractava d’una civilització molt rica, basada en una agricultura rendible que proporcionava innombrables productes. Aquest resultat sembla molt més sorprenent si es té en compte que la civilització asteca no coneixia l’ús de la roda ni l’escriptura. Aquells qui no pagaven els tributs rebien càstigs exemplars. Uns tributs que, d’altra banda, cada cop eren més forts i odiats, si es té en compte que els sacerdots asteques exigien cada any moltes persones per a immolar en els seus sacrificis religiosos. I això explica l’acolliment favorable que va trobar el navegant extremeny Hernán Cortés, el qual, un cop desembarcat a Mèxic el 1519, va aconseguir el suport d’algunes tribus sotmeses als asteques.

L’imperi dels inques (de fet, “inca” és un terme que designa la persona del sobirà) tenia també una història i una civilització capaç de sorprendre els conquistadores. Una història ben breu, d’altra banda, tenint en compte que el seu domini havia assolit la màxima extensió poques dècades abans que l’extremeny Francisco Pizarro i el castellà Diego de Almagro el destruïssin. Des de l’actual Perú fins al nord de l’Argentina i Xile, passant per l’Equador i Bolívia, l’imperi inca controlava un extens territori gràcies a un sistema estatal que no envejava res als de les monarquies europees. És més, els superava de molt pel que fa a l’eficiència extraordinària de la burocràcia, en què un cos de governadors provincials, funcionaris i inspectors controlava rígidament la vida i el treball de tots els ciutadans i en passava informes a l’emperador. Des de Cuzco, la capital d’esplèndida construcció erigida a més de 3 300 m d’altitud, sortia cap a tots els racons de l’imperi una complexa xarxa de carreteres, d’uns 16 000 quilòmetres, al llarg de les quals s’aixecaven les ciutats, les fortaleses i les guarnicions, els veritables pilars d’un règim polític que planificava totes les activitats dels seus súbdits. Les terres es repartien segons les necessitats dels habitants, i una part del que els camperols produïen es reservava per als sacerdots, la família imperial i els nobles, és a dir, les tres categories socials que se situaven al capdamunt de la societat inca i que gaudien de molts privilegis.

Per a explicar l’èxit espectacular i ràpid de l’imperi dels inques al llarg del segle XV, època en què va sotmetre milers de persones, els historiadors en destaquen l’organització militar, perfecta i disciplinada. Les tropes compostes per camperols prestaven el servei militar periòdicament i s’encarregaven de construir els ponts i les carreteres imperials. L’estat els garantia, en canvi de la fidelitat i el servei, les necessitats alimentàries i l’assistència en la malaltia i la vellesa. Tot això era possible gràcies al fet que l’agricultura proporcionava un excedent de productes que es podia emmagatzemar i redistribuir segons convingués. A més, s’havien fet progressos tècnics notables en el treball dels metalls. Això no obstant, l’imperi inca no va ser capaç de reaccionar davant la invasió castellana, tot i que les forces militars d’aquests darrers eren escasses. Probablement també en aquest cas van jugar a favor dels conqueridors les moltes divisions internes que enfrontaven els inques amb les tribus sotmeses de feia poc; a més, al començament del segle XV s’havien produït greus divisions (que van desembocar en guerres) en el si de la família imperial, que havia dividit els seus dominis en dos territoris, el primer amb capital a Cuzco i el segon amb capital a Quito.

A més dels inques, entre les cultures indígenes americanes, els estudiosos reconeixen als maies un paper de primer ordre en l’elaboració d’una cultura refinada, d’alt nivell científic i artístic. Antigament establerts en una vasta regió entre el sud de Mèxic, Hondures i Guatemala, els maies van arribar al zenit de la seva esplendor abans de l’any 1000, quan ja disposaven de mitjans tècnics, científics i culturals que haurien deixat estupefactes els europeus d’aquell temps si els haguessin conegut. Mesuraven el temps solar amb un calendari de gran precisió, i posseïen una cultura aritmètica que coneixia el zero, la qual cosa es considera una fita de l’evolució d’aquesta ciència perquè permet la composició de xifres de qualsevol grandària. Per a construir els edificis empraven el sistema de les voltes i n’alçaven els murs amb calç; produïen objectes artístics, ceràmica, pintura, metalls treballats de màxima qualitat, i erigien com a llocs de culte altes piràmides esglaonades. Quan després de l’esplendor assolida va arribar la decadència, la civilització maia va deixar petjades profundes que es van combinar amb les tradicions militars de les noves tribus procedents del nord. Al llarg d’uns quatre segles, tota la zona de l’Amèrica Central es va veure dividida en petits estats independents, en lluita permanent entre ells, de manera que als castellans no els va resultar difícil sotmetre’ls. Al sud, l’expedició capitanejada per Pedro de Alvarado el 1523 va iniciar la conquesta, mentre que, al nord, la de Francisco de Montejo la va completar el 1528.

El “terratrèmol” de la caiguda de Constantinoble

Al llarg de l’època moderna, les extenses regions asiàtiques i africanes van viure la seva pròpia història, pràcticament gens influïdes per l’expansió colonial duta a terme pels europeus.

En una àrea que abraçava part de tres continents (Europa, Àsia i Àfrica), l’imperi Otomà s’havia consolidat de manera estable. Després de la conquesta de Constantinoble (1453), l’últim baluard de l’agonitzant imperi Bizantí, havia pres consciència de la seva força militar i política. L’esdeveniment havia tingut un fort ressò, tant en el món cristià com en el musulmà. No és per casualitat que a Europa molts estudiosos hagin elegit el 1453 com una data que marca la fi d’una època, l’edat mitjana, i el començament d’una altra, l’edat moderna. Certament, aquesta elecció no és pel caràcter espectacular i inesperat del fet. En realitat, la conquesta de Constantinoble no va representar un esdeveniment sorprenent, per la senzilla raó que l’imperi Bizantí, la capital del qual era Constantinoble, feia temps que havia quedat reduït a un territori exigu i ja no exercia cap funció política ni cultural significativa. Des del començament del segle XV, Constantinoble no era sinó una ciutat aïllada, quasi assetjada per la dominació turca. És interessant remarcar, a més, que la data del 1453 també s’ha elegit per a destacar l’enfrontament de civilitzacions que va comportar la conquesta de la ciutat, en què els “bàrbars” van lluitar contra els “civilitzats”, els otomans contra els europeus, i els musulmans contra els cristians. Segons altres historiadors, la caiguda de Constantinoble va revitalitzar Europa, que s’hauria recuperat de la llarga crisi medieval. Es va rescatar la cultura gràcies als intel·lectuals grecs refugiats a Florència, mentre el cor de la riquesa econòmica del continent es desplaçava de la Mediterrània a l’Atlàntic, on naixien les noves rutes cap a Orient i Amèrica. Constantinoble, que no es va rebatejar oficialment amb el nom d’Istanbul fins el 1760, va adoptar el paper de capital d’un imperi que finalment complia el destí de l’estat fundat més de vuit-cents anys abans, situat a mig camí entre Europa i Àsia. A més, l’expansió també podia avançar cap a un nou continent, Àfrica. Quan Mehmet II, setè soldà otomà, va entrar a Constantinoble, tot i els intents de croada del rei de Catalunya-Aragó Alfons el Magnànim, no solament va acomplir satisfactòriament un objectiu militar i estratègic perseguit des de feia molt de temps, sinó que també va dotar els seus dominis d’una capital digna d’aquest nom, l’antiga esplendor de la qual, que la decadència bizantina havia enfosquit, ara calia recuperar. Va ser així com, el 1453, Istanbul va esdevenir la capital turca d’un imperi en expansió, al qual va servir de punt de referència en les decisions polítiques i de motor d’un estat centralitzat.

Un imperi en tres continents

Durant més d’un segle, del 1453 al 1566, l’imperi Otomà va protagonitzar una expansió excepcional en tres continents, que va alterar les relacions entre les cultures europees, nord-africanes i asiàtiques. El període decisiu correspon al regnat del soldà otomà Solimà I el Magnífic, que va governar del 1520 al 1566. Sota el seu liderat, els exèrcits de la mitja lluna àrab es van escampar des de l’Europa danubiana i els Balcans fins a Grècia i Crimea, passant pel Caucas, Pèrsia i l’Índia. Per als reis europeus, l’empenta turca va ser un autèntic malson a partir del 1526 quan, després de la batalla de Mohács, Solimà va conquerir Buda, la capital d’Hongria, i hi va col·locar un rei aliat seu. Tres anys més tard va arribar a les portes de Viena, però va haver de renunciar a posar-hi setge per l’arribada de l’emperador Carles V.

Així mateix, va ser molt rellevant la presència otomana en els intercanvis comercials de la Mediterrània. Sota la protecció turca prosperaven els regnes vassalls barbarescs (Barbaria va ser el nom donat al Magrib durant l’edat mitjana) d’Algèria i Tunísia. Els seus pirates atacaven tant vaixells cristians com les costes italianes, franceses i hispàniques, per arrabassar-ne homes i béns, i durant segles van representar (almenys fins el 1830, l’any de la conquesta d’Alger per part de França) una amenaça constant i sovint terrorífica per als navegants i les poblacions costaneres de la Mediterrània.

La resposta del món cristià a l’expansió turca va oscil·lar entre dues solucions oposades. D’una banda, subratllava totes les raons de la diversitat insalvable, fins al punt que l’única estratègia possible que es preveia era la intervenció militar; en aquest sentit, es va exaltar el paper de l’imperi Austríac i de la seva capital, Viena, sentinella armada que protegia la frontera hongaresa, i alhora es va revifar la idea de la guerra santa contra els infidels, que el 1570 va portar a la Lliga Santa contra Turquia, promoguda pels Estats Pontificis, Venècia i la monarquia hispànica representada per Felip II (que explica l’èxit de la batalla de Lepant del 1571). D’altra banda, proposava mantenir oberta una via de comunicació entre els països europeus i Istanbul, que hauria d’afavorir la possibilitat d’arribar a acords comercials avantatjosos i d’obtenir protecció contra els pirates per als vaixells que solcaven la Mediterrània. França va seguir aquesta línia de comportament, en part instigada per la tradicional hostilitat envers Castella i Àustria, contra les quals els francesos van mirar de servir-se del suport turc en diverses ocasions.

A l’interior de l’immens món islàmic, Istanbul va alternar un govern despòtic amb la concessió d’àmplia autonomia als territoris més remots. L’estat turc es va dotar d’un sistema de govern sòlid i capaç de cohesionar un imperi de dimensions tan vastes. Volia aconseguir tres objectius principals: defensar les fronteres de l’imperi i la seguretat interna, explotar les riqueses internes mitjançant els impostos i garantir el dret de practicar la seva religió a tots els súbdits. Al capdavant de l’estat se situava la cort, composta per la persona del soldà, l’harem, que n’incloïa les esposes, els fills i els esclaus, i uns pocs dignataris admesos en presència del soldà, com el metge, l’astròleg, el conservador dels palaus i el cap de la seca (casa on era encunyada la moneda). El conjunt de l’administració era format per escribes, que constituïen la burocràcia del govern, dividida en dos àmbits, el consell imperial amb els caps polítics (visirs), els caps de l’aparell de justícia i de l’exèrcit, i el tresor imperial, organisme que s’ocupava de cobrar els impostos i gestionar les despeses.

Es dedicava molta atenció a l’organització de l’exèrcit, format per tropes regulars permanents, al costat d’esclaus i soldats reclutats a les províncies. El cos principal era la infanteria, composta pels temibles geníssers, un cos especial, fanàtic, cruel i poderós, dedicat bàsicament a la guerra, per a la qual s’entrenava contínuament. La cavalleria s’encarregava de la defensa de les províncies de l’imperi.

L’estat acomplia una funció rellevant en la disciplina cultural i religiosa. Com que els musulmans identificaven la cultura amb l’Alcorà i els textos religiosos, els intel·lectuals eren alhora els ministres del culte i experts en qüestions jurídiques (ulemes). Els càrrecs més prestigiosos de l’estat eren els de l’àmbit de la justícia, començant pels cadis (jutges), els quals sovint exercien també de policies i administradors. Una classe a part era la dels muftís, jurisconsults que tenien la missió d’estudiar els codis i transmetre’n els principis immutables. Així mateix, era molt notable l’organització de l’ensenyament, estimulada de manera especial per Mehmet II, que va construir moltíssimes escoles superiors i escoles elementals, considerades eines útils per a homogeneïtzar l’imperi i regir-lo segons els dictats de l’islamisme.

En el moment que l’imperi Otomà va assolir el zenit de la seva potència, cap a la fi del segle XVI, va començar a donar signes de debilitat la mateixa organització estatal i militar que n’havia permès l’excepcional expansió. La corrupció encomanadissa dels administradors en va ser un símptoma. En el sector econòmic, ofegat per una població en fort creixement i per les limitacions imposades al comerç, es van produir problemes greus. La decadència de les manufactures otomanes va deixar el mercat intern permeable als productes europeus, cosa que va desplaçar la balança comercial a favor d’Occident. El mal govern, l’anarquia interna, la misèria que patien els camperols i les caresties anunciaven l’ocàs de l’imperi, un procés que al segle XVIII ja va ser irreversible.

L’imperi xiïta dels safàvides

En el si del vast món musulmà van continuar essent profundes les diferències religioses entre els diferents corrents de l’islamisme, i sobretot entre la majoria sunnita i la minoria xiïta. Mentre que els turcs otomans seguien l’ortodòxia musulmana sunnita, la dinastia turcopersa dels safàvides, que va regnar a l’Azerbaidjan i Pèrsia des del començament del segle XVI fins al 1722, va esdevenir el baluard del xiisme. El fundador, Ismail, era el cap d’una tribu nòmada que va aconseguir cohesionar altres tribus sobre un extens territori. Els seus successors van estendre la regió controlada per la dinastia, en un seguit de conflictes, ara victoriosos adés desafortunats, amb l’imperi Otomà veí, amb les tribus uzbeques, amb els prínceps afganesos, i van erigir un imperi sòlidament organitzat que fonia elements de l’experiència otomana i altres de tradició persa. L’apogeu de la dinastia es va assolir amb el xa Abbas I de Pèrsia, dit el Gran (1587-1626), que va promoure el desenvolupament econòmic i cultural, va reorganitzar l’exèrcit, va establir la capital a Esfahan —que va embellir amb monuments esplèndids— i va afavorir les relacions comercials amb Occident.

L’Índia dels mogols

A la mateixa època en què l’imperi Otomà s’imposava en tres continents, a l’Àsia es va anar formant un altre imperi, també d’origen musulmà. Baber —un príncep timúrida de caràcter aventurer descendent de Timur Lang, dit Tamerlà, sobirà de la Transoxiana, i de Genguis Khan de part de mare—, procedent de l’Àsia central, s’havia establert just al començament del segle XVI al regne de l’Afganistan actual, d’on va començar a endinsar-se cap a l’Índia amb un poderós exèrcit dotat d’una artilleria eficaç, amb el qual va aconseguir sotmetre els petits estats de l’àrea nord-occidental índia. Arribat a Delhi, hi va fundar l’imperi del Gran Mogol de l’Índia. En només quatre anys, del 1526 al 1530, la dinastia afganesa dels Mogol va impulsar els primers passos envers la unificació política de l’Índia. Consolidat durant el regnat d’Akbar (1556-1605), l’imperi va estendre el seu control al nord de l’Índia i a part del Dècan. El període de govern d’Akbar, nét de Baber i considerat el sobirà més remarcable de l’Índia musulmana, va ser molt tolerant i en general va ser ben acollit per la societat índia, gràcies a la reestructuració administrativa i econòmica, la reforma de l’agricultura i la política de pacificació religiosa entre les fraccions musulmana i hinduista de la població. Akbar va defensar una mena de religió monoteista que es basava en elements de procedència tant islàmica com hindú, de la qual ell mateix es va proclamar cap espiritual.

L’imperi mogol va créixer durant un segle i mig aproximadament sense gaire problemes, llevat de la resistència manifestada per la noblesa que dominava el Rajasthan actual. En canvi, durant el regnat d’Aurangzeb (1658-1707), en què es va assolir la màxima extensió de l’imperi, van aparèixer molts conflictes, perquè es va iniciar una política de persecució hinduista i es va originar un enfrontament amb una nova potència hindú, els maharats. Però des dels ports de l’oceà Índic ja es començava a sentir la pressió de les companyies comercials angleses i franceses, la competició de les quals pels mercats colonials s’havia de barrejar, al cap de poc, amb les tensions polítiques sorgides en el gran territori indi.

L’evolució Orient

A la Xina, després de la caiguda de la dinastia sinomongola dels yuan, arran d’una revolta que va dur al poder la dinastia ming el 1368, la vida econòmica i social havia conegut un fort desenvolupament que s’havia traduït també en expansionisme militar envers el Japó i Indonèsia, i en la voluntat d’introduir-se en les rutes comercials de l’oceà Índic. Per a entendre fins on van arribar els mariners xinesos, només cal pensar que, quan Vasco da Gama va passar el cap de Bona Esperança, les naus xineses solcaven les aigües del golf Pèrsic. L’impuls expansionista va quedar blocat per diversos factors, entre els quals destacaven un lacerant conflicte amb el Japó, la inferioritat tècnica de la marina xinesa respecte dels vaixells europeus i àrabs i la debilitat econòmica del país, agreujada per caresties freqüents. Al llarg del segle XVI, la dinastia ming va entrar en decadència en ocupar el tron una sèrie d’emperadors dèbils, i els mecanismes del poder es van concentrar a les mans dels eunucs de la cort. Tot just al començament del segle XVII, els jesuïtes eren presents a la cort de Pequín, com per exemple el missioner italià Matteo Ricci, que hi va aportar alguns trets de la cultura occidental i va intentar adaptar el cristianisme a la manera de ser xinesa.

Pels volts del 1640, una sèrie de revoltes va posar fi a la dinastia ming. Els manxús, una població establerta a la regió sud-oriental de la península de Manxúria, al nord-est de la Xina, es van aprofitar del buit de poder creat i van accedir al govern del país. La dinastia manxú dels qing (1644-1912) va iniciar una política d’expansió i de poder destinada a perdurar fins ben entrat el segle XVIII.

Era ben diferent la situació política i social del Japó, ancorat en una realitat feudal que s’explicava per l’aliança entre la principal organització militar de caràcter dictatorial, el shogunat —que havia pres el poder efectiu a la monarquia, bé que l’havia mantingut formalment—, i els grans terratinents, els dàimio. Els altres centres de poder eren les ciutats i els monestirs budistes. A la fi del segle XV, una violenta guerra civil va dividir el país, i a partir d’aleshores el Japó va viure durant un segle en l’anarquia política i militar, situació a la qual va posar fi al començament del segle XVII el shogun Tokugawa, que va sotmetre el país al govern de la seva dinastia, la qual va conservar el poder fins el 1867. Es va prohibir als japonesos tenir contactes amb les altres cultures, per mitjà d’un rígid aïllament cultural, econòmic i religiós, els efectes del qual van patir sobretot els europeus, presents tant a les bases colonials portugueses, holandeses i angleses com a les missions dels jesuïtes.

En canvi, l’àrea del sud-est asiàtic, que en el passat havia donat civilitzacions i imperis puixants, vivia en decadència política. A la fi del segle XVI, els europeus havien establert importants places fortes militars i nuclis d’intercanvi comercial als ports principals de la regió. Tot l’arxipèlag indonesi, àrea de producció d’espècies, havia caigut ben aviat sota el domini comercial dels portuguesos, que es van establir a Sumatra, Borneo i a les llunyanes Moluques. Un segle més tard, aprofitant la decadència de Portugal, ara sota el domini castellà, aquest imperi comercial va passar a les mans de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, que, a partir del port de Batàvia (l’actual Jakarta, a l’illa de Java), va crear una xarxa de bases pròpies i alhora va començar a explotar els recursos agrícoles de l’interior, d’on va obtenir productes preciosos com el cafè i el sucre. Durant molt de temps, els europeus van trobar moltes més dificultats a la península de la Indoxina, perquè tota l’àrea era dividida en dominis petits però dotats d’una notable força de control del territori i la població, entre els quals destacaven els regnes de Birmània, Siam, Cambodja (hereva de l’antiga cultura khmeru) i Vietnam.

Tribus i regnes autònoms a l’Àfrica

A l’Àfrica, l’esdeveniment que va modificar de manera sensible l’organització política en una part significativa del continent també va tenir relació amb l’expansió de l’imperi Otomà i amb la difusió de l’islamisme. Els dos processos no van ser interdependents. L’ampliació del domini turc a l’Àfrica es va produir a les regions del nord, amb l’excepció del Marroc, l’únic estat musulmà no dependent d’Istanbul, atès que de fet era capaç, per ell mateix, d’avançar cap al sud del continent. Les invasions marroquines i la prèvia difusió de l’islamisme van determinar la decadència d’un dels imperis autòctons més antics de l’Àfrica, l’imperi musulmà de Songhai, que s’estenia als marges del curs mitjà del riu Níger. L’islam havia fet prosèlits a la regió del llac Txad, que va poder romandre sota el sòlid control de la dinastia de Kanem-Bornu, la qual va acceptar oficialment la religió musulmana. A l’àrea de la Nigèria actual va resistir l’organització de les ciutats estat dels haussa, que tenien relacions amb els mercaders europeus establerts a les costes atlàntiques de feia poc. Algunes zones africanes havien esdevingut estratègicament importants per a l’economia colonial europea. Ashanti (regió de Ghana) i Benín (antic regne, a la Nigèria actual) es van convertir en bases per al comerç d’esclaus i l’obtenció d’or i ivori, activitats que eren els objectius de la penetració colonial portuguesa, primer, i holandesa i anglesa, després. La presència europea va quedar circumscrita a la costa, llevat del Congo, on els portuguesos van donar vida a un regne cristià que va perdurar fins el 1665. Per als tràfics entre Europa i Orient va ser de vital importància el control de la zona del cap de Bona Esperança, la punta més meridional de l’Àfrica, que després d’una primera dominació portuguesa va passar sota el control dels holandesos.

La crisi del segle XVII

A la primera meitat del segle XVII, la història d’Europa va ser marcada per una llarga cadena d’esdeveniments dramàtics (guerres, revoltes, pestes i caresties diverses), fins al punt que la gent de l’època estava convençuda d’estar vivint una “edat del ferro”. Quan al segle XX els historiadors s’han preguntat pels fets del segle XVII, no han pogut deixar de remarcar la simultaneïtat de guerres, revoltes, cops d’estat, recessions econòmiques, epidèmies desastroses. Simultaneïtat no significa, però, semblança entre els diferents episodis. Per exemple, van ser molt notables les diferències polítiques internes que van marcar els moviments de revolta. Les causes, els protagonistes, els fets i els resultats varien d’un país a l’altre. En alguns casos, com el d’Anglaterra, les revoltes van ser d’abast general, i van afectar bona part de la societat i del territori nacional. En altres països van esclatar rebel·lions de caràcter local o regional, bé que motivades per raons polítiques que qüestionaven l’autoritat de l’estat. En l’ampli repertori de les agitacions socials del segle XVII no van faltar les insurreccions camperoles, nascudes de la protesta contra els impostos excessius, que van esdevenir explosions momentànies d’una gran ràbia sufocada, més que no pas moviments ideològics conscients dels objectius a assolir.

Els conflictes polítics sovint van revestir formes violentes i van desembocar en llargues guerres entre estats o bé van esclatar en sagnants enfrontaments civils entre faccions oposades. A les ciutats hi va haver centenars de protestes, sovint furibundes, contra el cost de la vida, els impostos, la manca de productes alimentaris. A més, la llòbrega aparició de la pesta aterria periòdicament milions de persones.

A partir del 1620, aproximadament, la vida econòmica va patir un canvi negatiu que en alguns països del continent va marcar l’inici d’una llarga recessió, font de desocupació i caresties. A les dificultats de l’economia es van afegir els impostos, que augmentaven arreu perquè els estats havien de finançar les elevades despeses de les guerres. En aquestes condicions, per a molts països europeus es va fer difícil garantir un govern eficient i acceptat per la societat. És més, a quasi tot arreu l’autoritat va ser objecte d’acusacions i va ser contestada amb un model diferent, que tant podia tenir un caràcter revolucionari com una voluntat de restauració.

La guerra dels Trenta Anys

Un cúmul de circumstàncies va fer que en les tres dècades que van del 1620 al 1650 es concentrés la fase més aguda de la crisi general del segle XVII. La guerra va ser la protagonista del període. La contesa, coneguda com la guerra dels Trenta Anys (1618-48), va esclatar als territoris de l’Imperi. El 1621 s’hi va sumar la represa del conflicte entre la monarquia castellana i les Províncies Unides, que va tornar a encetar un front de tensions els orígens de les quals es remuntaven a mitjan segle XVI. Poc després, uns altres episodis menors van confluir en la guerra, sobretot la rivalitat entre França i Castella pel control d’algunes zones estratègiques d’Itàlia. Mentrestant, al nord esclatava l’enfrontament entre Suècia i Polònia per la supremacia a la regió de la Bàltica. Així, la guerra va adquirir les característiques d’un conflicte general que va afectar en diferent mesura (i en moments diferents) la majoria dels països europeus.

Els orígens de la guerra dels Trenta Anys es poden entreveure en la situació política i religiosa concreta que s’havia creat a l’Imperi, on la divisió en moltes unitats estatals petites i no tan petites es corresponia amb la fragmentació religiosa. El 1555 s’havia arribat a les portes d’un equilibri amb la pau d’Augsburg. Però, a partir d’aquell moment, l’aparició de situacions noves va fer sorgir noves discrepàncies en matèria religiosa. En primer lloc, cal esmentar el control més rígid de Bohèmia i Hongria per part dels Habsburg austríacs, com a resposta de defensa davant la preocupant avançada dels turcs de Solimà el Magnífic, una resposta que havia creat no pocs problemes. En efecte, les dues regions presentaven una configuració religiosa del tot especial. A Bohèmia, els catòlics eren minoria, enfront d’una majoria que seguia la religió hussita (sorgida de la predicació del reformador Jan Hus, condemnat com a heretge el 1415, i organitzada en església nacional). A més, era prou notable el nombre dels fidels conquerits per les doctrines luteranes. A Hongria o, més ben dit, a la part incorporada a l’imperi catòlic dels Habsburg després de l’expansió otomana, els luterans i els calvinistes havien fet prosèlits entre les files de la noblesa i la burgesia, hostils al catolicisme dels Habsburg. A més, a diferents ciutats d’Alemanya van tornar a produir-se episodis de fanatisme i violència religiosa, que es van accentuar cap a la fi del regnat de l’emperador Rodolf II (1576-1612). Va ser aleshores que els protestants alemanys es van unir en una associació de defensa, anomenada Unió Evangèlica, a la qual es van adherir els seus correligionaris de Bohèmia. Al cap de poc, els prínceps catòlics van respondre amb la Lliga Catòlica, emparada per la monarquia castellana.

La crisi es va fer palesa el 1618, amb la revolta nacionalista de Bohèmia i la intervenció militar de l’emperador Ferran d’Habsburg, i en poc temps es va escampar com una taca d’oli, ja que hi van participar quasi tots els països europeus. El llarg conflicte, en el qual es van barrejar motivacions de caràcter diferent (polítiques, d’expansió territorial, religioses, nacionalistes), va tenir per escenari sobretot el territori de l’Imperi, que va resultar devastat diverses vegades, amb grans pèrdues humanes i materials, i va acabar el 1648 amb la pau de Westfàlia (vegeu “La llarga carnisseria d’una guerra cruenta”).

La guerra dels Trenta Anys va tenir repercussions directes als Països Catalans, especialment a Catalunya. Les despeses militars dels primers anys del conflicte van afectar molt la catastròfica situació financera de la corona castellana. Felip IV de Castella i el seu privat, el comte duc d’Olivares, van exigir la contribució dels països de la corona catalanoaragonesa a les despeses bèl·liques amb l’establiment de projectes com el de la Unión de Armas, que els catalans van rebutjar. Aquest fet va provocar importants enfrontaments amb la monarquia. La situació va esdevenir molt tensa, i l’entrada de França en la guerra (1635) ho va complicar tot encara més. Els catalans van refusar l’autoritat de Felip IV. La invasió francesa del Rosselló va oferir al rei castellà el pretext per a obligar els catalans a intervenir-hi militarment. L’aixecament català (1640-52) contra la monarquia hispànica dels Àustria va desembocar en la guerra dels Segadors.

Crisi econòmica i crisi d’estat

A més de la llarga guerra, un altre factor desencadenant de la crisi general va ser la recessió econòmica. Després del cicle de creixement que va durar quasi tot el segle XVI, a partir del 1620 es va registrar la tendència inversa. Els intercanvis internacionals es van reduir en nombre i quantitat de mercaderies transportades, i en alguns sectors industrials importants va començar la recessió. Mentrestant, a Sevilla arribaven quantitats menors d’or i de plata de les mines americanes, amb la qual cosa Castella tenia més dificultats per a fer front a les ingents despeses militars. Alguns països van entrar en una fase de decadència econòmica que els va distanciar durant èpoques força llargues dels països més rics. A Itàlia, la crisi va castigar les manufactures de la llana instal·lades a les ciutats del nord i que produïen a preus massa alts per a poder competir amb els productes estrangers. La Península Ibèrica va patir encara més que Itàlia unes conseqüències més greus de la crisi. La població es va reduir de 8 a 6,5 milions d’habitants, i els camperols van ser oprimits sota el pes fiscal imposat pel rei i els senyors feudals.

A tot Europa, en general, el creixement de la població, que havia estat intens al llarg del segle XVI, va patir un estancament més o menys marcat segons la situació geogràfica. Al sud del continent, la mortalitat va arribar a nivells alts, principalment per efecte d’alguns moments de crisi greu, causada per caresties, epidèmies i guerres. La pesta es va tornar a revifar, amb una intensitat semblant a la que havia tingut al segle XIV, i va anar esclatant en forma d’epidèmia ara en una regió adés en una altra, sense interrupcions. Les mesures de defensa sanitària i epidemiològica que es podien prendre eren útils per a reduir els danys, però no tenien un efecte curatiu, a causa dels coneixements mèdics limitats en què es basaven. En efecte, la medicina de l’època no sabia res de microbis, paràsits ni infeccions bacterianes. Es creia que la pesta provenia de substàncies verinoses escampades expressament entre els habitants d’una ciutat per persones pèrfides, o bé que l’encomanaven sense voler les persones i les coses infectades. D’altres consideraven que el contagi venia de llocs pútrids que emanaven exhalacions pestíferes.

Això no obstant, en alguns llocs es van provar alguns sistemes de protecció de la malaltia, amb l’obertura de locals d’emergència que s’ocupaven de trobar metges per guarir els malalts, l’adopció de mesures d’aïllament dels contagiats i el seu entorn, l’eliminació de la brutícia, la crema de la roba i els mobles considerats infectats i l’enterrament dels morts de pesta en cementiris especials. A més, es van crear tribunals específics que detenien un poder judicial, legislatiu i executiu, amb un cos de guàrdia propi per a empresonar els qui transgredien les lleis sanitàries. Malgrat aquestes mesures tan complexes, la pesta es va propagar diversos cops amb una virulència excepcional. El 1630 i el 1655-56 va colpir sobretot Itàlia i Alemanya, on va reduir a la meitat la població d’algunes ciutats afectades. Associada sovint a la pesta, la guerra va provocar dol i ruïnes econòmiques sobretot en els sectors més dèbils de la societat, com els camperols, els pobres i els treballadors urbans. El pas dels grans exèrcits enfrontats durant la guerra dels Trenta Anys va originar saqueigs, devastacions i epidèmies. A Alemanya, van quedar despoblades regions senceres com Renània i Pomerània. Itàlia va perdre més de dos milions d’habitants a la primera meitat del segle XVII.

A l’est de l’Elba, a les grans planes de Polònia i Rússia, als camps abandonats pels camperols o despoblats per les malalties, els senyors feudals van reforçar el seu poder. La petita propietat camperola va desaparèixer de molts territoris, i es va tornar a imposar la servitud de la gleva, que vinculava els treballadors agrícoles al feu i els privava de les llibertats personals, com la de residir on volguessin, de comprar i, en alguns casos, de casar-se lliurement.

L’evolució demogràfica va ser menys incerta cap al nord d’Europa. A Anglaterra i Gal·les, per exemple, la població va créixer durant tot el segle, sense experimentar mai davallades importants. El mateix va passar a les Províncies Unides, bé que en aquest cas hi va haver la contribució notable de desenes de milers de calvinistes que fugien de Flandes i França per a buscar un refugi de tolerància a la república holandesa.

Les primeres manifestacions de la crisi econòmica del segle XVII es van produir arran de l’enduriment de les mesures fiscals, que va afectar una mica tots els països, fins i tot els que no van participar directament en la guerra, com Anglaterra. L’establiment d’impostos més elevats, l’única mesura que els governs van trobar per a fer front a la guerra i a les dificultats econòmiques, va suscitar arreu protestes i revoltes. A Àustria es van rebel·lar els camperols, obligats a pagar els deutes de la guerra de l’emperador d’Habsburg. A França es van revoltar les ciutats i les zones rurals, que protestaven contra l’abolició d’antics privilegis locals que volia el rei. A Anglaterra va ser el parlament el portaveu de les protestes, mentre que a la veïna Irlanda tornava a esclatar l’odi contra els anglesos. A Catalunya, es va produir un aixecament secessionista contra la monarquia hispànica dels Àustria, anomenat la guerra dels Segadors (1640-52). El conflicte va esclatar a partir de la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les pretensions fiscals que aquesta esgrimia dins el context general de les guerres contra França. A l’altre extrem del continent, a Ucraïna, va esclatar una gran insurrecció dels cosacs —de religió ortodoxa—, nascuda de la difícil situació econòmica, contra els governants polonesos, de religió catòlica. Com es veu, la situació de crisi econòmica generalitzada, junt amb motivacions de caràcter polític, religiós o ètnic, va afavorir l’esclat de revoltes a tot arreu.

La revolució anglesa

Anglaterra va patir entre el 1642 i el 1649 una profunda crisi política. S’hi van barrejar qüestions d’ordre polític, religiós i nacional. Els conflictes d’ordre polític derivaven de les discrepàncies entre el sobirà i el parlament, un organisme en part electe que representava els interessos de la burgesia i de la petita i mitjana noblesa rural (vegeu “L’edat mitjana”). Durant el regne de Carles I d’Anglaterra (1625-49), el parlament va intentar posar fre a l’absolutisme monàrquic, i va convidar el rei a respectar algunes normes, com la prohibició de decretar més impostos i de reclutar un exèrcit sense haver-ho consultat prèviament al parlament, i també la impossibilitat d’empresonar un ciutadà sense un motiu just i provat. Els conflictes d’ordre religiós eren la conseqüència de la convivència cada dia més difícil entre l’Església estatal anglicana, semblant a la catòlica quant a ritus i estructura, i la religió puritana, que, afí al calvinisme, era professada per amplis sectors de la societat anglesa. Els puritans van trobar suport en el parlament, mentre que el rei i la cort eren rígidament anglicans i volien que els anglesos els seguissin per la força en aquesta tria. Els conflictes d’ordre nacional enfrontaven Escòcia, pertanyent a la corona anglesa des del 1603, i Londres. Els escocesos lluitaven per la seva independència, i la seva causa es va traduir en una lluita armada al moment que aquest poble, calvinista intransigent, va rebutjar la unificació amb l’Església Anglicana que volia Londres.

Els anys quaranta, les tensions van desembocar en una guerra civil que va enfrontar el monarca, d’una banda, i el parlament i els escocesos, de l’altra. Després d’anys d’hostilitats, el 1649 els revolucionaris puritans van aconseguir de fet els seus objectius principals amb l’abolició dels bisbes i la Cambra dels Lords —que organitzava el poder polític de l’alta noblesa—, l’ajusticiament (en nom dels drets del poble sobirà) del rei que havia gosat oposar-se al parlament i la proclamació de la llibertat de culte. Al seu torn, Escòcia havia aconseguit defensar la seva religió.

Caiguda la monarquia amb la decapitació de Carles I, decretada pel parlament, a Anglaterra es va instaurar una república que pocs anys més tard, el 1653, es va convertir en autoritària. De fet, el líder de la revolució anglesa, Oliver Cromwell, després de governar durant un temps d’acord amb el parlament (havent-se desfet de tots aquells qui eren favorables a la monarquia i l’anglicanisme) i de reprimir violentament les revoltes de la catòlica Irlanda (1649) i d’Escòcia, va instaurar una veritable dictadura personal, i va governar amb aires absolutistes; però després de la seva mort (1658) el parlament va reinstaurar la monarquia amb el rei Carles II d’Anglaterra (1660), que va exercir el poder amb el suport de la fracció conservadora.

Canvis d’equilibri a Europa

A França, la monarquia també va córrer perill, encara que la situació no va ser tan greu com la que va afectar la corona anglesa. Certament, no eren les revoltes camperoles recurrents allò que preocupava el rei i els ministres, perquè les rebel·lions van ser sufocades ràpidament per la força. Les amenaces més serioses venien de l’aristocràcia i els jutges del parlament, els alts tribunals de justícia que en alguns casos podien revocar la validesa d’un edicte del rei. La monarquia es va salvar gràcies a l’actuació de dos grans ministres, Armand de Richelieu (1624-42) i Raimundo Mazzarino (1642-61), els quals van desarticular les intrigues i les revoltes dels nobles, amb l’oposició del parlament (1648) i l’oposició dels prínceps (1650-53), i van establir les bases de la consolidació posterior de l’absolutisme monàrquic. El parlament va ser desposseït dels pocs drets polítics que detenia i, per tant, va tornar a obeir la monarquia. Amb la intervenció en la guerra dels Trenta Anys, França es va assegurar una avantatjosa i significativa ampliació territorial, que va reforçar la seva posició de potència de primer pla, enaltida encara més per la decadència militar castellana. Precisament, a Castella, la crisi interna i les derrotes patides a la fase final de la guerra es van manifestar en pèrdues territorials; de fet, va haver de renunciar a Portugal, que va recuperar la independència el 1640, amb la qual es cloïa el breu parèntesi sota sobirania castellana. Al mateix temps, pel tractat dels Pirineus (1659), va perdre la meitat septentrional del comtat de Cerdanya, el comtat de Rosselló (el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i l’Artois, entre altres possessions. De fet, amb tot això, la monarquia hispànica acabava d’exhaurir la posició de supremacia a Europa.

En aquest període, van irrompre en l’escenari europeu altres potències. En primer lloc Suècia, que representa el cas insòlit d’un país petit, amb pocs habitants, però capaç de condicionar la sort d’altres països. La clau de l’èxit suec era un exèrcit robust, homogeni, format per camperols i liderat per comandaments experts, que va aconseguir derrotar els polonesos, els danesos, els russos i els germànics. Els límits de la potència sueca venien marcats pel contrast entre una política militar de gran abast, dedicada a l’expansió, i els recursos limitats en homes i riquesa. A la mateixa regió bàltica i del nord d’Europa on Suècia imposava la seva superioritat, es va produir la crisi de Polònia, debilitada en el pla militar fins al punt que va haver de renunciar a extenses regions del seu domini, com Ucraïna, al sud, que va passar a la sobirania russa, i Estònia i Livònia, a la Bàltica, que van ser cedides a Suècia.

Absolutisme i equilibris de poder a l’Europa del segle XVII

Els acords de pau signats a Westfàlia el 1648 entre els països europeus que havien intervingut en la guerra dels Trenta Anys no van bastar per a garantir l’estabilitat en les relacions internacionals. Encara més, al cap de pocs anys, l’equilibri assolit es va tornar a qüestionar. França i Rússia, des de realitats geogràfiques allunyades, van exercir una nova pressió militar i política que va suscitar reaccions defensives per part dels estats que veien amenaçades les seves fronteres. A la segona meitat del segle XVII, sobretot França va desenvolupar un paper de primer ordre, no solament a causa d’una política exterior que perseguia l’ampliació del territori, sinó també perquè va perfeccionar els instruments de poder intern. França va proporcionar a l’Europa de les monarquies un model d’estat que havia de ser imitat successivament per molts reis europeus.

El model absolutista

Els canvis a França es van fer anunciar el 1661, l’any en què, després de la mort de Mazzarino, el jove rei Lluís XIV va poder governar sense tutela. A partir d’aquella data, el rei i els seus ministres van treballar per tornar a controlar de manera total un país debilitat per les revoltes dels nobles i els camperols, per les despeses exorbitants de la guerra i per la debilitat política de la dinastia borbònica. En les dècades següents es va perfilar un projecte de govern que els historiadors han batejat amb el terme d’absolutisme, un mot que en essència significa que el responsable de les decisions generals era únicament el rei, el qual no havia de donar compte a ningú de les seves decisions. La monarquia era d’origen diví, és a dir, que el rei rebia el poder directament de Déu, sense la intervenció del poble, de manera que no s’havia de justificar davant de ningú a la Terra.

Però, a la realitat, com es concretaven aquestes afirmacions teòriques? En primer lloc, cal dir que a França l’absolutisme mai no es va plasmar en l’actuació capriciosa d’un rei despòtic sense fre ni mesura. L’absolutisme va ser una cosa molt diferent de la tirania, la qual no obeeix cap regla ni llei. Lluís XIV va respectar les lleis i les tradicions del seu país, va conservar els tribunals, les administracions, els organismes que des de feia molt de temps exercien poders, i d’aquesta manera va acceptar sotmetre les seves decisions al filtre d’altres homes. És per això que els francesos del segle XVII es consideraven homes lliures dins d’un règim de monarquia absoluta. De tota manera, el rei quedava exempt de l’obediència de les lleis, perquè era ell mateix qui les dictava. Podia disposar lliurement dels béns i de les persones dels seus súbdits segons les necessitats de l’estat. Podia organitzar la vida econòmica, decretar impostos, fer els pressupostos i administrar justícia. En altres paraules, tenia plens poders. Amb tot, el rei no va utilitzar aquests mitjans i aquests poders en benefici propi ni per despotisme, sinó obeint les tradicions —enteses com a regles escrites i no escrites— i els deures envers la nació que li imposaven un determinat comportament i que, per tant, en limitaven l’absolutisme. Al segle XVII francès, no solament es va fer un pas endavant cap a la consolidació de l’estat, sinó que el rei es va convertir en el seu primer servidor, i la seva persona va passar a un segon pla respecte de la realitat de l’estat. Això va comportar una sèrie de conseqüències. Per exemple, les lleis, els tractats internacionals o les ordenances signades per un rei ja no eren personals i, per tant, no perdien vigència arran de la seva mort, de manera que es mantenien malgrat la desaparició del sobirà. A més, pel que fa al patrimoni reial, res del que pertanyia al monarca, com terres, cases o els drets fiscals, no podia ser cedit a cap particular, sinó que quedava incorporat per sempre als béns de l’estat.

La política del Rei Sol

Des de les primeres mesures adoptades al començament del seu llarg regnat de més de setenta anys, Lluís XIV de França, el Gran o el Rei Sol, va treballar en la línia del reforç de l’estat. Per arribar a aquest resultat va concentrar quasi tot el poder, les iniciatives i les decisions al centre, a París, i als despatxos del govern, és a dir, prop de la seva persona, perquè França sentís la força de la seva autoritat. Va treballar per unificar les decisions polítiques que s’havien de derivar dels recorreguts precisos del centre a la perifèria, sense patir obstacles ni desviacions. En primer lloc, va haver de limitar el paper del parlament, l’alt tribunal de justícia que en alguns casos podia oposar-se a les decisions del rei. En segon lloc, Lluís XIV va comprendre que era convenient arrabassar a l’antiga noblesa els seus càrrecs en el poder i reconduir-la a l’obediència a la corona. Així, doncs, va atorgar els principals càrrecs polítics a persones d’origen modest, incondicionalment fidels a la seva persona, i va reservar per a l’alta noblesa els càrrecs honorífics. A més, va fer construir l’esplèndida cort de Versalles, prop de París, per reunir-hi les famílies nobles més prestigioses, que d’aquesta manera allunyava dels feus i acostava a la seva persona.

La política d’unificació de França sota el poder de la monarquia va continuar amb les reformes administratives. Els alcaldes i els administradors de les ciutats més importants eren nomenats directament pel rei, que va concedir grans poders als intendents, funcionaris estatals enviats a les províncies amb la missió de fer respectar les lleis reials, de recaptar els impostos, de controlar els ajuntaments. Els primers anys del seu regnat, Lluís XIV va emprendre una gran reforma de les finances estatals, inspirada pel seu ministre Jean-Baptiste Colbert, recomanat per Mazzarino, amb la qual es van poder eixugar els deutes de l’estat, ja que per primer cop es van exigir impostos a la noblesa i el clergat. La política econòmica de Colbert seguia els plantejaments del mercantilisme: una forta protecció dels productes nacionals enfront de la competència estrangera, aconseguida amb elevats impostos aranzelaris; la reglamentació d’alguns sectors estratègics (fàbriques d’armes, empreses tèxtils i manufactures de tapissos i productes de luxe), als quals l’estat comprava la producció; i la creació de companyies comercials, seguint l’exemple de les holandeses i angleses, per introduir França als mercats colonials d’Amèrica i d’Àsia.

L’absolutisme va adoptar una actitud extrema en la qüestió religiosa, ja que va intentar imposar a la societat una sola religió, la catòlica, per complir el principi segons el qual un sol rei i una sola llei s’havien de correspondre amb la unitat de la fe. Les mesures establertes per Lluís XIV anaven encaminades a acomplir aquest objectiu, atès que el monarca va voler nomenar personalment els bisbes i donar ordres als rectors, va censurar els seus opositors dins les files catòliques (els jansenistes) i va perseguir la minoria calvinista (els hugonots). En aquest sentit, el 1685 va revocar l’edicte de Nantes que un segle abans els havia reconegut el dret de viure a França. Però amb aquest gest va desencadenar una caça de bruixes que va fer estralls i va causar destruccions que recordaven els temps foscos de les guerres religioses. Els hugonots que van sobreviure van emigrar a Anglaterra, Holanda, Suïssa, Brandenburg (regió del nord d’Alemanya) i les colònies angleses de l’Amèrica del Nord.

La monarquia i el parlament a Anglaterra

En contraposició al model de l’absolutisme francès, a la segona meitat del segle XVII es va configurar una altra experiència de govern que en el futur havia d’exercir una influència notable a Europa: la de la monarquia parlamentària anglesa. A la mort d’Oliver Cromwell (1658) va seguir un bienni d’incertesa, a la qual va posar fi el parlament —empès per l’enèrgica actuació del general George Monk, polític anglès i comandant de l’exèrcit a Escòcia— en retornar el poder a la monarquia, restaurada en la persona de Carles II d’Anglaterra, fill del rei que el 1649 havia estat ajusticiat pels revolucionaris.

Amb el rei van ser restaurades l’Església Anglicana i la Cambra dels Lords. Aquesta solució va entrar en crisi amb el successor, Jaume II (1685-88), rebutjat per la majoria de la societat anglesa pel fet de ser catòlic, el qual, a més, es proposava imitar l’absolutisme del rei de França. Eren motius més que justificats per suscitar l’oposició del parlament, que el 1689 va oferir la corona al cap militar d’Holanda, Guillem d’Orange. Amb el desembarcament de Guillem a Anglaterra i la fuga del rei Jaume a França es va acomplir l’anomenada gloriosa revolució anglesa. Amb ella va desaparèixer la monarquia legitimada per Déu, i a partir d’aquella data el poder del parlament no va deixar d’augmentar. El parlament va imposar al sobirà i els seus successors l’acceptació d’un pacte solemne, la Declaració dels drets, que ratificava el paper fonamental del mateix parlament i la defensa de les llibertats individuals. A més, va aconseguir controlar el govern, i fins i tot va influir en la política exterior, que des de sempre i arreu havia estat considerada una prerrogativa personal del rei i els seus ministres. El parlament anglès es dividia en dues cambres. La primera, on seien per dret hereditari els lords, és a dir, l’aristocràcia anglesa, va veure minvar el seu pes polític; la segona, la Cambra dels Comuns, va esdevenir el centre de la vida política. Els comuns eren elegits mitjançant consultes electorals que van esdevenir periòdiques, cada set anys, des del 1716. Eren eleccions en les quals només participava una mínima part dels anglesos, i els pocs que votaven eren elegits segons el criteri de la riquesa. Sigui com sigui, Anglaterra tenia l’únic parlament constituït mitjançant eleccions, que garantien un principi mínim de democràcia, encara del tot desconeguda a la resta d’Europa.

Hi havia altres aspectes positius de gran relleu, que suscitaven l’admiració de molts. Per exemple, després de la gloriosa revolució es va reconèixer la llibertat religiosa, que en canvi es negava a quasi totes les monarquies absolutes europees; es van crear els primers partits, el dels whigs (de tradició republicana i demòcrata, que defensaven el poder legislatiu per sobre de l’autoritat reial) i el dels tories, que representaven els interessos i els ideals de la societat; i es va reconèixer la llibertat de premsa i el respecte dels drets individuals.

En el mateix període en què les institucions polítiques angleses consolidaven l’equilibri original entre la corona i el parlament, l’economia es va fer forta i va adquirir una dimensió mundial. Anglaterra va conquerir en poc temps una sòlida supremacia comercial, que va imposar a les rutes oceàniques.

Les potències emergents: Holanda, Prússia i Rússia

El segle XVII es considera el segle d’or de la jove república de les Províncies Unides (o Holanda, la més rica de les set repúbliques que la formaven), creada arran del llarg conflicte amb Castella. Va ser l’única potència que va aconseguir fer la competència a Anglaterra. El fort desenvolupament econòmic intern i la projecció colonial a tot el món, des d’Amèrica fins a l’Àfrica, van ser possibles gràcies a una marina mercant d’un nivell tècnic excepcional i un sistema financer (bancs, companyies de comerç i assegurances) modern i eficient. A l’Àsia, a l’arxipèlag indonesi, l’arribada dels holandesos havia provocat en poc temps la desaparició quasi total de l’antic imperi colonial portuguès, ja al començament del segle XVII. El colonialisme holandès va comprendre que havia de perseguir la possessió de zones limitades però situades en els punts estratègics del comerç mundial, en comptes de la possessió d’extensos territoris colonials que difícilment podria controlar i explotar plenament. Això explica la distribució de les possessions holandeses, centrades en la Guaiana, al nord-est del Brasil; la Terra del Cap, a l’extrem meridional de l’Àfrica, i l’illa Maurici a l’oceà Índic, que constituïa un punt clau per als vaixells que anaven a Indonèsia i el cor de l’imperi colonial holandès. A més, els holandesos es van anticipar als altres estats colonials quan van organitzar amb èxit les companyies comercials, la primera de les quals es va fundar a Amsterdam el 1602, amb el nom de Companyia Holandesa de les Índies Orientals. Era una associació de comerciants als quals l’estat va confiar el monopoli del comerç colonial. En una etapa posterior, van rebre els poders d’administració dels territoris de les colònies, en nom de l’estat. El mateix any també es va fundar a Amsterdam el Banc Nacional, el primer exemple a Europa d’una institució de crèdit d’interès públic.

A la mateixa època s’estava consolidant a Alemanya l’estat protestant de Brandenburg-Prússia, el príncep del qual, Frederic Guillem (1640-88), va ser l’artífex de la transformació de les institucions, reformades seguint l’exemple de l’absolutisme francès. Es va fer fort militarment, la qual cosa li va permetre dur a terme una política exterior més activa que en el passat, al costat dels francesos i els suecs, política de la qual va obtenir avantatges territorials conspicus; a més, va consolidar el control dels territoris que Prússia ja posseïa a Alemanya. Així va establir les bases d’un poder monàrquic que el seu fill, Frederic I (1688-1713), va reforçar encara més, fins a obtenir de l’emperador la corona de rei de Prússia el 1701.

Mentrestant, a l’est de l’Elba, Rússia es presentava als ulls sorpresos dels europeus com un gran país, militarment fort, i, encara més sorprenentment, com un país que deixava enrere el paper marginal respecte d’Europa que fins aleshores havia assumit. Aquest protagonista nou i sobtat va entrar en escena a la fi de segle, quan va pujar al poder el tsar Pere el Gran (1689-1715). La formació de l’estat modern a Rússia, com també un dels intents de transformació més grandiosos de la societat russa cap a les formes de vida occidental es deuen precisament a Pere el Gran. El tsar va importar cultura, idees polítiques i innovacions tècniques, i va convidar a Rússia arquitectes, pintors, enginyers, tècnics de la guerra d’origen italià, alemany i anglès amb l’objectiu que el seu imperi assolís el nivell de desenvolupament dels països més avançats de l’Europa occidental. En primer lloc, es va dedicar a modernitzar l’exèrcit, el principal instrument per a equiparar-se a Occident. Després va dotar el seu país d’una marina de guerra, necessària per a maniobrar a la Bàltica, la primera àrea d’expansió de Pere el Gran.

Els resultats de la política exterior van ser immediats, i tan espectaculars que van alterar l’equilibri de l’Europa central. Des del començament, l’expansió russa va tenir uns objectius evidents, entre els quals destacaren els estats de la regió bàltica a l’oest i els territoris tàrtars i turcs al sud-est, per a poder arribar als mars càlids, indispensables com a vies de comunicació econòmica amb Europa; els territoris polonesos on es creaven buits de poder, i també els immensos territoris de Sibèria, fins a la Xina i el Pacífic cap a l’est.

1700-1763: Conflictes i nous equilibris

A l’última dècada del segle XVII, la sort d’Europa era a les mans de quatre grans potències: França, Castella, Anglaterra i l’imperi Romanogermànic. Després de la pau de Westfàlia del 1648 (que havia posat fi a la llarga i dolorosa guerra dels Trenta Anys) i de la pau dels Pirineus del 1651, signada per França i Castella i per la qual Catalunya va perdre el comtat de Rosselló (amb el Conflent, Vallespir i Capcir) i la meitat del comtat de Cerdanya, fets que satisfeien amb escreix la vella aspiració francesa d’emparar-se d’aquestes comarques catalanes, les relacions internacionals encara no s’havien asserenat.

La política expansionista de la França de Lluís XIV —que s’havia apoderat de terres i ciutats situades a la frontera amb Alemanya, una regió econòmicament molt rica— havia originat noves tensions. Els altres països europeus atribuïen al rei francès uns objectius encara més grandiosos dels que ja estava duent a terme, de manera que temien que França volgués imposar-se a tot el continent. Castella era una altra font d’inquietud. Els signes de la seva decadència s’havien fet palesos, i hi havia el perill que es creessin buits de poder dins de la mateixa Península o en les nombroses regions europees que eren sota domini castellà, com els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya, el ducat de Milà, el Franc Comtat (entre França i l’Imperi) i els Països Baixos.

La guerra de Successió

Evolució de la guerra de Successió a Espanya (1702-14), un conflicte originat per la qüestió successòria a la corona hispànica a causa de l’extinció de la línia dels Àustria i la proposta de cedir el tron al nét de Lluís XIV, Felip d’Anjou.

ECSA

La crisi de la monarquia castellana amenaçava de posar en perill l’articulat escaquer d’Europa. Aquesta crisi, la confirmaven de manera inequívoca la mateixa persona del monarca Carles II de Castella i de Catalunya-Aragó, el darrer de la línia hispànica dels Habsburg, gairebé incapaç de governar i de naturalesa malaltissa (probablement per ser fill del matrimoni consanguini entre Felip IV i la seva neboda Mariana d’Àustria), i els esdeveniments militars del seu regnat, iniciat el 1675 i marcat per les reiterades derrotes infligides per França, que fins i tot va aconseguir envair Catalunya a la fi de segle. Però la principal causa del precari equilibri a Europa era el fet que el sobirà castellà no tingués hereus, la qual cosa feia preveure un buit en la successió. Això va desencadenar una pugna entre diversos aspirants, disposats a repartir-se la rica herència castellana, que també comprenia —cal no oblidar-ho— l’immens imperi a les Amèriques i les Filipines. En la lluita per la successió al tron castellà s’hi va barrejar, doncs, la qüestió de la competència comercial entre les principals potències marítimes i colonials: França, Anglaterra i les Províncies Unides.

El 1700 va morir el rei de Castella, que en el seu testament designava com a hereu Felip de Borbó, duc d’Anjou i nét del rei de França. Les monarquies europees van reaccionar davant l’enorme amenaça d’un poderós domini francès del continent amb la creació d’una gran aliança que, constituïda entre el 1702 i el 1703, agrupava en el front antifrancès Anglaterra, Holanda, Àustria, Prússia, el principat alemany de Hannover, Portugal, el ducat de Savoia i l’imperi Romanogermànic. Lluís XIV només va rebre el suport del regne de Baviera. El conflicte militar va tenir un abast gairebé mundial. La guerra es va lliurar en terres castellanes, on una part de l’exèrcit es va posar de part del candidat Habsburg, Carles, el fill segon de l’emperador, mentre que una altra part es va declarar favorable a Felip d’Anjou. Amb l’ajut de l’esquadra anglesa, l’arxiduc Carles va prendre possessió de València i de Barcelona (1705) i hi va ser reconegut com a rei. El futur Felip V va mostrar, al llarg de tota la guerra, una intransigència tenaç que va contribuir a prolongar la resistència de Catalunya, exacerbada encara més quan va suprimir les constitucions del País Valencià i d’Aragó (decrets de Nova Planta del 1707), territoris que subjectava a les lleis de Castella. Abandonada Catalunya pels aliats, i després del llarg setge de Barcelona (l’Onze de Setembre), van ser dissoltes totes les institucions catalanes de govern. També van ser abolides per nous decrets de Nova Planta les constitucions a Mallorca (1715). Arreu, van ser introduïts imposts especials i les autoritats filipistes van sotmetre la població a disposicions sovint discriminatòries i vexants. Paral·lelament, els exèrcits es van enfrontar al Piemont, on el 1706 va tenir lloc el decisiu episodi del setge francès de Torí, que va acabar amb la intervenció del duc de Savoia, Víctor Amadeu, i del seu aliat al servei d’Àustria, el seu cosí Eugeni, figura excepcional com a cabdill militar. Amb l’alliberament de Torí del perill francès, la guerra a la plana del Po va resultar favorable a la coalició antifrancesa. Al sud d’Alemanya i als Països Baixos, el general anglès John Churchill, duc de Marlborough, va guanyar els francesos en batalles brillants i en lluites cruentes. La fama d’aquest general de les forces angleses va ser tanta, que va inspirar una cançó popular, molt divulgada per França, Castella i els Països Catalans, dita la cançó de Mambrú (nom deformat de Marlborough), en què es lloen els seus fets d’armes. A més, també es va combatre —i aquesta va ser tota una novetat— als oceans i a la mar del Nord. Al cap de set anys de guerra, França, debilitada en extrem per les derrotes i els impostos destinats a finançar el conflicte, va iniciar les converses de pau, que es van cloure uns quants anys més tard, a Utrecht el 1713 i a Rastatt i Baden el 1714.

La pau i un nou equilibri

El projecte expansionista de Lluís XIV va haver de ser replantejat, ja que el rei francès va obtenir el reconeixement del seu nét, Felip d’Anjou, rei d’Espanya (des del 1713), però només amb la condició que renunciés a futures reunificacions entre les dues corones. La monarquia hispànica havia perdut tots els dominis europeus, que van servir per a compensar àmpliament els estats de la coalició antifrancesa, sobretot Àustria, que va obtenir el ducat de Milà, el regne de Nàpols, el regne de Sardenya i part dels Països Baixos, cosa que va reforçar el paper de protagonista exercit per la dinastia dels Habsburg. Aquesta havia demostrat que podia desplegar una potència militar formidable, la qual va dirigir contra els turcs uns anys més tard, entre el 1716 i el 1718, sota la guia del príncep Eugeni de Savoia.

Les conseqüències de la guerra d’Àustria i Turquia van ser importants. Hongria, que els Habsburg ja havien conquerit a la fi del segle XVII, es consolidava com un domini estable de l’Àustria catòlica, que va aconseguir estendre els seus territoris als Balcans (Valàquia, Sèrbia i Banat de Temesvár). Les relacions de força en aquesta regió fronterera s’estaven invertint: al cap de dos segles de contínua pressió otomana, ara pertocava a l’Àustria dels Habsburg parar els peus a l’imperi turc. Viena es va convertir en el símbol i l’expressió d’aquest canvi històric, perquè de petita ciutat fronterera, de defensa militar i baluard de la secular expansió otomana, la ciutat es va transformar en una de les capitals polítiques, artístiques i culturals més florents d’Europa. Arran de la pau d’Utrecht del 1713, el segon aliat antifrancès, el duc de Savoia, va obtenir Sicília (que el 1720 va canviar per Sardenya) i alguns territoris del Piemont oriental, prop de la Llombardia. D’aquesta manera es concretava per a la península italiana el canvi històric consegüent a la fi de l’hegemonia espanyola, que havia tingut una durada ininterrompuda de més de 150 anys i que havia deixat una petja profunda tant en la política com en la cultura, l’economia i la mentalitat. La presència dels austríacs a Nàpols, on van romandre dues dècades, i a Milà va encetar un nou capítol de la història italiana, en estimular una política de creixement econòmic i social. En canvi, a l’ombra dels Alps, l’expansió de l’estat piemontès, que amb Sicília va adquirir el rang de regne, va comportar una política de reforç militar i polític, com a pas previ per a una expansió territorial ulterior.

La potència que més es va beneficiar, en el pla polític i econòmic, del resultat favorable de la guerra de Successió hispànica va ser Anglaterra. Va obtenir dues bases fonamentals per al control de la Mediterrània, Gibraltar i Menorca, i també una sèrie de territoris nord-americans que pertanyien a França, com Terranova, Nova Escòcia i les terres de la badia de Hudson, importants per a la pràctica de la pesca; també va aconseguir el monopoli per al comerç d’esclaus amb l’Amèrica hispànica (una mena de contracte anomenat asiento). Amb aquests avantatges, Anglaterra adoptava un paper de garant de la sort d’Europa, i es consolidava com una creixent potència marítima i colonial, condició important del seu desenvolupament econòmic. A Amèrica, França va conservar el Canadà i la vasta conca del Mississipí, escassament poblada i útil més que res com a via de comunicació, que en honor de Lluís XIV s’havia batejat amb el nom de Louisiana.

Assimilació borbònica i represa catalana

A Espanya, el gener del 1724, Felip V de Borbó, potser amb l’esperança d’heretar el tron francès si moria Lluís XV, de salut molt delicada, va abdicar en el seu fill Lluís. Però el seu fill primogènit va morir vuit mesos després, fet pel qual el monarca va retornar el tron i ja va regnar fins a la seva mort el 1746, submís però en un estat de melancolia i abúlia freqüents. Pel que fa a Catalunya, des del primer moment hi va governar com si es tractés d’un territori enemic conquerit, ja que va ocupar militarment el Principat i el va convertir en una mena de laboratori del seu programa centralitzador, concretat en la denominada Nova Planta, un conjunt de decrets, establerts entre el 1715 i el 1717, que van significar la fi del sistema polític i institucional català. Això no obstant, aquesta situació no va impedir que, sobretot a Catalunya, cap al 1725 es reprengués l’activitat econòmica amb una força renovada. Alguns historiadors fins i tot han afirmat que la racionalització borbònica va ser l’estímul que va generar aquest espectacular creixement. Sigui com sigui, els índexs són prou clars. La població catalana es va doblar durant el segle, i encara va ser més notori el creixement valencià. Les rendes senyorials es van triplicar, prova de l’augment de l’activitat agrícola, que a Catalunya va esdevenir cada cop més especialitzada (productes vitícoles, sobretot) i va desplaçar l’àrea dedicada al conreu tradicional dels cereals. Això va permetre animar els mercats comarcals i els intercanvis interiors; i amb els sobrants va començar a funcionar un comerç exterior força actiu, primer basat en la navegació de cabotatge, després buscant abastir els ports del sud de França (porta del comerç nord-europeu) i del sud d’Espanya (porta del comerç atlàntic). A la segona meitat del segle, aquest model econòmic va tenir una important expansió i es va especialitzar. L’aparició d’una artesania moderna, sovint concentrada en grans tallers o fonamentada en el treball a domicili, testimonia el creixement d’aquest món econòmic.

La capitalitat barcelonina es va consolidar en aquest període. Així mateix, ben aviat es va tenir plena consciència que aquesta situació era específicament catalana, ja visible abans dels decrets de Nova Planta, i que per tant avalava la defensa d’un creixement modern a l’empara de les institucions catalanes. Aprofitant l’inici del regnat del monarca il·lustrat Carles III (1760), es va començar a demanar a la monarquia el respecte pel model català i es va posar en marxa un conjunt d’institucions, coordinades per la Junta de Comerç, que pretenien donar resposta a la demanda d’unir la tradició pròpia amb les noves necessitats generades. Un dels efectes d’aquesta situació va ser la creació, el 1792, del “Diario de Barcelona”, el primer diari continental.

Aquesta situació es va prolongar fins el 1793, any en què la monarquia espanyola va declarar la guerra a la França revolucionària de la Convenció (l’anomenada Guerra Gran, 1793-95). Aquesta guerra va inaugurar un període de conflictes (especialment amb Anglaterra) i de crisis en l’ordre internacional i intern que van posar en perill el model català del set-cents. Enmig dels problemes internacionals generats per l’expansió napoleònica (guerra del Francès, 1808-14) es van acabar d’acomplir un seguit de canvis profunds que, al capdavall, havien d’esfondrar l’Antic Règim i donar pas al món contemporani.

La guerra del Nord

Pels mateixos anys, a les ribes de la Bàltica, es va produir un altre gran conflicte, la guerra del Nord (1720-21), que va modificar de manera radical la situació política en una zona estratègica per al control del comerç a l’Europa septentrional. Arran dels èxits militars de la Rússia de Pere el Gran, amb la qual es van aliar Prússia i Hannover, Suècia va perdre el paper de principal potència nòrdica. Amb l’apropiació dels estats bàltics —que, amb tot, van conservar una posició política especial (atesa la seva base religiosa, luterana, i la seva llengua i administració, alemanyes)—, l’imperi dels tsars va traslladar al pla militar l’expansió europea iniciada per Pere el Gran. La nova flota i l’exèrcit renovat, reclutat i preparat amb criteris occidentals, van permetre assolir la fita llargament ambicionada d’obrir l’immens territori rus, a més de cap a Europa, també cap a les mars càlides de l’Orient. A partir d’aleshores, Rússia es va relacionar tant amb Àsia —cap a la Xina i la costa del Pacífic, on es podia servir del seu pes d’estat amb un peu a cada continent— com amb la resta del continent europeu, pel qual se sentia atreta a causa de la gran evolució dels models polítics i el desenvolupament econòmic, que constituïen exemples que calia seguir.

Les guerres de Successió polonesa i austríaca

Després de la guerra de Successió a Espanya, les relacions internacionals van ser presidides per un esperit que volia preservar l’equilibri. Això no vol dir, però, que s’exclogués la guerra com a possible solució; més aviat, aquesta política de l’equilibri significava que, després de l’aventura del Rei Sol, s’havien deixat de banda les aspiracions de supremacia d’una sola potència, i també que s’havien superat els conflictes religiosos. Semblava que tothom volgués acceptar una situació estable, per més precària que fos; en altres paraules, es pactaven aliances encaminades a mantenir bàsicament inamovible el mapa polític d’Europa. I quan la guerra va resultar inevitable, es va intentar suavitzar al màxim el xoc entre els exèrcits, per poder arribar aviat a la taula de negociacions i poder fer valer la política de l’equilibri dels poders, a base de concedir compensacions i fer petites modificacions de les fronteres, sempre que no alteressin l’equilibri precedent.

Des d’aquest punt de vista, el segon episodi bèl·lic que va afectar l’Europa del segle XVII, és a dir, la guerra de Successió de Polònia (1733-35), va ser un conflicte típic del segle XVIII, resolt amb acords diplomàtics més que no pas amb la punta de les baionetes. El problema de Polònia provenia del mateix caràcter de la seva monarquia, el rei de la qual en el pla formal era elegit per la Dieta o l’assemblea de la noblesa polonesa, però en realitat era designat per les potències estrangeres que controlaven el dèbil estat polonès. El 1733, quan Rússia, com ja s’havia esdevingut en el passat, va proposar com a candidat a la successió el príncep alemany August de Saxònia, també defensat per Àustria, França va oposar la candidatura del príncep polonès Estanislau Leszczynski, que era ben vist per la Dieta. Amb la ràpida arribada a Varsòvia de les tropes russes, a les quals no es va oposar un moviment equivalent de soldats francesos, la qüestió polonesa es va resoldre en poc temps a favor de l’imperi dels tsars. Així, doncs, s’accentuava el control rus sobre Polònia, que a les dècades següents va desembocar en la seva annexió a Rússia i Àustria, annexió que es va fer en tres etapes (1772, 1793 i 1795), arran de veritables tractats de repartiment entre les dues potències.

La guerra va continuar en el front italià, en el qual es van produir els canvis més rellevants, perquè els francesos (aliats amb els espanyols i amb la casa de Savoia) van derrotar els germànics. A la pau de Viena (1738) es va traçar per a Itàlia un mapa polític basat en quatre pilars —els Savoia i els Habsburg al nord, els Borbons al sud, l’estat pontifici al centre— que a grans trets es va mantenir fins a la unificació del país (1861). Malgrat l’extensió del seu territori, el pes polític de la república de Venècia era escàs, com també el de la república genovesa.

Signada la pau que posava fi a la guerra de Successió polonesa (1735), al cap de poc temps va esclatar a Europa un nou conflicte, provocat per l’acció militar sobtada i no declarada del rei de Prússia, Frederic II, que va envair el territori austríac de Silèsia, una rica província al nord-est de Bohèmia. Les fulminants victòries contra Àustria, obtingudes pel formidable exèrcit creat pel rei prussià, van qüestionar la successió del tron austríac i, per tant, de la corona imperial.

Amb el pronunciament de la Pragmàtica Sanció, que establia la successió al tron imperial sense distinció de sexes, el rei Carles VI havia previst que la seva filla Maria Teresa li pogués succeir en absència d’hereus masculins. Però a la mort de l’emperador, el 1740, sota l’impacte de la forta empenta prussiana, van sorgir altres aspirants, començant pel candidat de Baviera, defensat per França, Espanya i Prússia, mentre que Anglaterra, Holanda i (amb un canvi de l’actitud assumida al començament del conflicte) el regne de Sardenya feien costat a Maria Teresa d’Àustria. El conflicte es va anar allargant sense arribar a victòries o derrotes decisives que declaressin els vencedors i els vençuts. Quan, impulsades pel cansament general que suscitava la guerra, es van iniciar les converses de pau a Aquisgrà (1748), Àustria va obtenir el reconeixement de la successió femenina, però va haver de confirmar la renúncia a Silèsia, que va passar a Prússia, i aceptar la pèrdua del petit ducat de Parma, cedit a Felip de Borbó. Els Savoia van veure modificada l’extensió del ducat de Milà, la frontera del qual es va situar al Ticino.

Un conflicte mundial: la guerra dels Set Anys

Entre el 1756 i el 1763, la política d’equilibri fins aleshores perseguida per les grans potències europees es va trencar, i la guerra que durant set anys va enfrontar exèrcits i flotes militars va adoptar trets peculiars. Va ser el primer conflicte de dimensions realment mundials, emfasitzades pel fet que va tenir com a escenari tant Europa com Àsia, tant Amèrica com Àfrica. Aquell caràcter europeu, dinàstic, de curt abast, que fins aleshores havia caracteritzat els conflictes, es va perdre. Les tensions del domini colonial a mig món, del xoc d’interessos mercantils i comercials enfrontats van donar un contingut nou a la guerra que va esclatar entre els estats europeus, però que es va dirimir també als oceans i als continents extraeuropeus. L’expansionisme comercial i territorial anglès va topar amb el francès a Amèrica i l’Índia, i amb l’antic domini colonial que havia impulsat la corona de Castella. A l’Índia, la fi de les hostilitats entre França i Anglaterra, que es van arrossegar del 1740 al 1763, va donar la victòria als anglesos. França es va retirar de la zona de Bengala, on la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, al servei de la corona anglesa, va començar a transformar la que fins aleshores havia estat una supremacia comercial en una possessió colonial. Pels mateixos anys, la flota anglesa va haver d’enfrontar-se a l’Atlàntic contra França i Espanya, aleshores aliades, pel control del comerç amb Amèrica.

Els ràpids èxits militars van decidir la superioritat anglesa, ratificada en les negociacions de pau de París (1763). Anglaterra obtenia de França tot el Canadà i els territoris de Louisiana a l’est del Mississipí, i d’Espanya, Florida, en canvi de la Louisiana occidental. França conservava als territoris americans unes poques illes a les Antilles, mentre que els anglesos consolidaven la seva ja sòlida supremacia comercial als oceans, gràcies a la puixança d’una flota que no tenia rival.

Però la guerra dels Set Anys també va tenir per escenari el territori europeu. Prússia, que temia quedar assetjada per una gran coalició liderada per Àustria i França, el 1756 es va aliar amb els anglesos i va encetar les hostilitats amb la invasió de Saxònia, però els austríacs van penetrar en territori prussià, posteriorment envaït també pels russos. Quan ja semblava que Prússia estava a punt de sucumbir, un fet imprevist la va salvar. A Rússia va pujar al tron un nou tsar, Pere III, un fanàtic admirador del rei Frederic II de Prússia, a qui va fer el gran favor de retirar l’exèrcit i de signar una pau bilateral. Poc després també es va arribar a un acord entre Prússia i Àustria, que de fet restaurava la situació anterior al conflicte.

La crisi de l’imperi Otomà

Durant el segle XVIII, com ja s’ha indicat, a l’extrem oriental d’Europa es va perfilar una modificació de l’equilibri de forces que va marcar el començament d’una crisi a l’imperi Otomà. Els primers senyals en aquest sentit ja s’havien entrevist el 1683, l’any en què els exèrcits austríacs, amb el suport de les tropes poloneses i bavareses, van blocar una potent ofensiva turca a les portes de Viena. Poc després, els turcs van haver d’abandonar Hongria, país que dominaven des del 1526, és a dir, des dels temps de Solimà el Magnífic. Al llarg del segle XVIII, als adversaris tradicionals, representats per Àustria i Venècia, s’hi va afegir Rússia, la qual veia en la crisi de la dominació otomana la possibilitat d’obrir-se pas cap a la mar Negra i, des d’aquesta, cap a la Mediterrània. A la fi de segle, els turcs havien hagut de retirar-se dels Balcans, perquè l’avanç austríac els havia desplaçat als territoris al sud del Danubi, i havien cedit el Caucas i les costes septentrionals de la mar Negra i de Crimea, que van passar sota el domini de l’imperi tsarista. Així doncs, també en aquesta àrea havia desaparegut un imperi, esmicolat sota l’empenta dels imperis rus i austríac.

De la revolució científica a la Il·lustració

El gran pas que va fer el coneixement humà al llarg dels segles XVII i XVIII es pot fer coincidir amb el qüestionament del principi d’autoritat que durant molts segles havia imposat una veritat científica, religiosa, artística i històrica immòbil i autoritària per definició. Immòbil, perquè tendia a ser repetida més que no pas verificada, i autoritària perquè la seva força es basava en les autoritats culturals (universitats o escoles) i religioses, començant per l’Església Catòlica. La filosofia i l’ètica de sant Tomàs, un teòleg i filòsof del segle XIII del qual l’Església va beure els continguts més sòlids de la seva veritat teològica, moral i estètica; la ciència d’Aristòtil, destacat filòsof grec del segle IV aC, i l’astronomia de Ptolemeu, que durant més de divuit segles havia proporcionat la interpretació oficial del cosmos i dels moviments dels cossos celestes, juntament amb moltes altres veritats antigues, van ser contestades i substituïdes progressivament per explicacions de l’univers i de l’ésser humà noves i més convincents. Un cop debilitat el principi d’autoritat, l’home tornava a ser lliure de pensar i proposar interpretacions humanes diverses i discrepants, que podien ser acceptades o rebutjades lliurement. Així, es va anar configurant un món ric d’idees que ja no eren fixes ni immutables sinó en evolució contínua. Científics, enginyers, artistes, filòsofs, historiadors, religiosos i polítics van ser els protagonistes d’una aventura intel·lectual extraordinària, la del coneixement lliure de les lleis de la natura i de les lleis íntimes de l’intel·lecte i la moral. Queien definitivament les barreres religioses que havien impedit la llibertat de pensament i s’obrien davant l’home modern infinites possibilitats de coneixement. Aquesta gran revolució en el món del pensament va assolir els seus objectius principals entre el segle XVII i la fi del XVIII, en passar de les genials innovacions científiques de Galileu a l’enunciació de les lleis de Newton, de l’afirmació de la cultura de la Il·lustració a Europa a mitjan segle XVIII al naixement de la química, l’electricitat, la ciència aplicada i les innovacions tecnològiques al moment que s’anunciava la Revolució Industrial.

L’estudi del moviment i dels astres

L’anomenada revolució científica va suposar una transformació radical del pensament que va posar en dubte les antigues explicacions sobre l’estructura de l’univers, el moviment de les estrelles i els planetes, les lleis de la natura. Les idees d’Aristòtil, de Ptolemeu i dels altres filòsofs que durant dos mil·lennis havien dominat el pensament europeu van ser arraconades per noves teories basades en les dades de l’experiència i en les reflexions proposades per la raó humana. Ja uns vint anys abans del naixement del gran científic de Pisa, Galileu, un llibre fonamental havia marcat el pas decisiu cap a l’inici d’una nova imatge de l’univers. Aquesta obra, publicada el 1543, era De revolutionibus orbium coelestium (‘El moviment dels cossos celestes’), que condensava vint-i-cinc anys de feina de l’astrònom Nicolau Copèrnic. Aquest negava parcialment la visió de l’univers de Ptolemeu, segons la qual la Terra ocupava el lloc central en un univers finit i de forma esfèrica. A partir de càlculs matemàtics complexos, Copèrnic va defensar que al centre de l’univers hi havia el Sol en comptes de la Terra i que aquesta feia tres moviments diferents: el gir anual al voltant del Sol, la rotació diària i un desplaçament inclinat sobre el seu propi eix vertical. La teoria copernicana, bé que contenia afirmacions molt tradicionals que podien tranquil·litzar l’Església i els científics més conservadors, va desvetllar protestes perquè desmentia un famós passatge de la Bíblia en què Moisès, per deturar el temps, havia ordenat al Sol que es detingués. Copèrnic defensava exactament el contrari, això és, que era el Sol i no la Terra qui romania quiet en l’univers. Es va encetar un conflicte entre la veritat continguda en les Sagrades Escriptures, la Bíblia, custodiada per l’Església, i la veritat descoberta per la ciència. Al segle XVI Copèrnic no va tenir gaires seguidors, i les seves idees tan sols es van difondre per cercles limitats.

Malgrat l’oposició de l’Església Catòlica i de les religions protestants —que en aquest cas estaven d’acord a rebutjar el pensament de Copèrnic—, altres científics van continuar els estudis del científic polonès, com l’astrònom danès Tycho Brahe, el filòsof italià Giordano Bruno, condemnat a la foguera per la Inquisició el 1600, acusat d’heretgia, i l’astrònom alemany Johannes Kepler, que va descobrir el moviment el·líptic dels planetes al voltant del Sol. Però la contribució més agosarada de totes va ser la de l’italià Galileo Galilei (1564-1642), que va posar en dubte els fonaments teòrics de la ciència antiga. A través de l’observació dels astres feta amb un nou instrument òptic, el telescopi, inventat per ell mateix, Galileu va poder observar els cossos celestes com mai no havien estat observats abans per l’ull humà. A més de l’observació dels astres, va tenir el mèrit de dubtar amb valentia de les veritats del passat i de proposar amb idees revolucionàries un sistema diferent d’explicació científica, basat en l’experiment, l’ús de la matemàtica per a representar els fenòmens i la verificació de les hipòtesis formulades. El 1610, en el llibre Siderus nuncius (‘El nunci celeste’) va donar a conèixer els descobriments excepcionals fets amb el telescopi, entre els quals molts estels fins aleshores desconeguts, els satèl·lits de Júpiter, les fases de Venus i les irregularitats de la superfície dels cossos celestes, com els cràters de la Lluna, que per tant ja no es veien com a esferes cristal·lines i immodificables com s’havia cregut sempre.

Processat pel tribunal de la Inquisició perquè havia defensat les teories copernicanes en l’estudi del cosmos, Galileu va haver d’abjurar dels “errors” divulgats en l’obra Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món (1622), en què tres personatges enraonen sobre les doctrines ptolemaica i copernicana. En defensar ferventment les idees de Copèrnic va ser titllat d’heretge. El procés a Galileu va constituir el moment més dramàtic del conflicte entre l’Església i la ciència moderna, atrinxerada la Inquisició en posicions autoritàries amb les quals s’erigia en dispensadora de veritats en tots els camps, inclòs el científic, i compromesa la ciència en la defensa de la llibertat de pensament i els drets del coneixement humà.

L’evolució de la ciència al segle XVII: Bacon, Descartes i Newton

El científic i filòsof anglès Francis Bacon ocupa un lloc destacat en la història de la ciència. Va establir els objectius i els mètodes de la recerca experimental, centrada en l’observació dels fenòmens de la natura més que no pas en la mesura matemàtica d’aquests. Bacon va ensenyar a pensar amb un procediment científic, és a dir, avançant gradualment d’allò concret a allò abstracte i abstenint-se de formular una veritable teoria científica abans de l’experimentació atenta. Per al filòsof i científic francès René Descartes, el problema fonamental consistia a aplicar les lleis de la matemàtica, oportunament reformada, i de la geometria a la investigació sobre l’home i l’univers. Segons ell, els cossos eren comparables a grans màquines que es podien estudiar sense prejudicis i procedint amb el pensament dels objectes més simples als més complexos.

Després d’aquests científics, que representen només algunes de les moltes expressions de la ciència del segle XVII, el nom del físic anglès Isaac Newton completa la primera fase de la revolució científica. La seva aportació fonamental al coneixement científic va ser la teoria de la gravitació universal, a la qual va arribar gràcies a un model matemàtic que combinava la teoria de la caiguda dels pesos estudiada per Galileu i els moviments dels planetes regulats per les lleis de Kepler. El llibre en què va recollir les seves complexes demostracions fisicomatemàtiques és Philosophiae naturalis principia mathematica (‘Principis matemàtics de la filosofia de la natura’), del 1687.

El desenvolupament de les recerques i l’assoliment de nous resultats no haurien estat possibles sense una organització del treball intel·lectual que permetés establir un contacte permanent entre els científics de tots els racons d’Europa. Aquesta organització es va concretar en les acadèmies i les publicacions científiques. En les primeres, sorgides inicialment a Londres i París i després a totes les capitals d’Europa, els científics es reunien per discutir sobre recerca i llibres i per entrar en contacte amb els col·legues estrangers. En les revistes apareixien recensions de llibres, es publicaven estudis, es difonien els resultats de les investigacions. D’aquesta manera, les individualitats científiques eren en contacte amb una comunitat més àmplia d’estudiosos, la qual cosa contribuïa al desenvolupament global dels coneixements.

Al segle XVIII, l’organització de la investigació es va consolidar a escala internacional. Alhora, molts intel·lectuals van començar a creure que les ciències eren útils per al progrés de la societat, ja que podien proporcionar tant un coneixement objectiu dels fenòmens fins i tot socials com els mitjans per a tractar-los amb eficàcia.

El pensament il·lustrat

La cultura de la Il·lustració va imprimir una petjada original a la història europea del segle XVIII. Els il·lustrats del XVIII van heretar dels científics del segle XVII la confiança en les infinites capacitats cognoscitives de la raó humana que els va orientar en les seves reflexions teòriques i en les disputes intel·lectuals.

La Il·lustració es va desenvolupar a França i arreu d’Europa cap a mitjan segle XVIII. El terme, que evoca el mot francès lumières (llums), remarca la convicció que l’ésser humà es pot alliberar de les tenebres de la ignorància, dels prejudicis i de la mentida, gràcies a la raó que il·lumina la ment i guia els homes cap al seu objectiu terrenal, que és assolir la felicitat. Això no va representar, llevat de poques excepcions, el rebuig de la religió ni el triomf de l’ateisme. Més aviat va significar la possibilitat de servir-se de la crítica racional envers la religió històrica, encarnada en les esglésies i els dogmes, per a eliminar-ne les supersticions i les falsedats formades al llarg dels segles. També les lleis de la política van ser sotmeses a una discussió rigorosa per part dels il·lustrats, els quals van assenyalar els límits de les monarquies absolutes i de les repúbliques aristocràtiques. Es proposaven diverses solucions: per a uns, valors com la tolerància i el progrés també es podien assolir sota la monarquia, sempre que els reis s’inspiressin en els mateixos ideals que els il·lustrats; per a d’altres, la solució havia de ser la fi de les monarquies i la consolidació de societats democràtiques. França va ser la pàtria de la Il·lustració i de Voltaire, un dels seus primers i més importants intèrprets. Escriptor de comèdies, poeta, historiador, polemista incansable, Voltaire representa la nova figura de l’intel·lectual, que ha deixat d’estar al servei d’un rei o un papa per servir una idea. Va escriure per al públic lector, i la seva força va ser precisament la de representar una opinió fiable, que calia que els polítics tinguessin en compte. Va intervenir, constantment, en favor de la llibertat de pensament i de la tolerància religiosa, valors que veia encarnats en els sobirans reformistes de l’època, començant per Frederic II de Prússia.

Però l’obra que va marcar el debat polític de la Il·lustració europea va ser sens dubte L’esperit des lois (‘L’esperit de les lleis’, 1748) del filòsof i jurista francès Charles de Montesquieu, una aguda anàlisi històrica i sociològica sobre els sistemes polítics del seu temps. En considerava tres: el primer, el republicà, basat en el principi de la virtut, semblava vàlid per a estats de petites dimensions; el segon, l’oriental, que es fonamentava en la por que despertava en els súbdits l’autoritat sense control del dèspota, era típic dels països asiàtics; el tercer, la monarquia basada en el principi de l’honor, era propi de la història d’Europa. Montesquieu va remarcar el paper de les institucions situades a mig camí entre la cúpula constituïda pel rei i la societat, que podien impedir que la monarquia degenerés en despotisme. Anglaterra li va ensenyar a apreciar la separació de podersu, que considerava l’instrument de defensa de les llibertats: els tres poders d’un estat, el legislatiu, l’executiu i el judicial havien de mantenir-se separats, és a dir, gestionats per persones diferents i atribuïts a tres organismes independents.

L’obra que es va convertir en el símbol de la Il·lustració és indubtablement l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, que es va publicar en disset volums de text i onze volums de taules, entre el 1751 i el 1772. Es tractava, com deia el títol, d’una enciclopèdia, però no pas d’una enciclopèdia neutral i “objectiva”. L’obra, dirigida pel filòsof i polígraf Denis Diderot, amb el qual va col·laborar en una primera època el científic i matemàtic Jean-Baptiste D’Alembert i després el filòsof materialista i químic baró Paul Heinrich Holbach, amic de Diderot, plasmava el seu esperit il·lustrat en els nombrosos articles que criticaven l’Església, les supersticions religioses o l’anquilosament polític de l’estat francès. A més, l’obra dedicava molt d’espai a la descripció de les tècniques de treball i dels aparells científics, amb la qual cosa revelava la passió pel progrés tecnològic i científic que començava a arrelar en la societat de l’època.

La difusió de la Il·lustració

El discurs de la cultura de la Il·lustració es va fer més aspre a partir de la segona meitat de segle, i des de diferents punts es van alçar veus d’oposició radical al sistema polític. Una d’aquestes veus era la de l’escriptor i filòsof ginebrí Jean-Jacques Rousseau, primer amic i després adversari dels cercles de la Il·lustració francesa. El 1755 Rousseau va criticar radicalment la societat, amb l’afirmació que l’origen de la desigualtat entre els homes no s’havia de buscar en causes d’ordre natural sinó en una institució inventada pels homes: la propietat privada. El 1755 Rousseau escrivia: “El primer que va tancar un terreny i va declarar això és meu i que es va topar amb persones tan ximples que se’l van creure, va ser el veritable fundador de la societat. Quants delictes, guerres, assassinats, misèries i horrors hauria estalviat al gènere humà aquell qui, arrencant les estaques i omplint els fossats, hagués cridat als altres homes: no us escolteu aquest impostor, si oblideu que els fruits són de tots i la terra de ningú, esteu perduts”. En el Contracte social (1762) va tractar del problema de la democràcia, entesa com el sistema polític que expressa millor la relació entre els qui governen i els qui són governats; la sobirania com a font del poder pertany al poble, que no la pot delegar en ningú i és cridat a manifestar-la directament elegint els seus representants. D’aquesta manera, Rousseau arribava a proposar la democràcia directa, i això explica el gran èxit de la seva obra els anys de la Revolució Francesa.

Les últimes dècades del segle XVIII es van elaborar altres teories radicals. Es poden recordar com a exemples les idees de Diderot, que proposava una monarquia constitucional que garantís el respecte dels drets elementals, o les posicions atees del filòsof Holbach, o les crítiques profundes al colonialisme exercit pels europeus en perjudici de les poblacions americanes, africanes i asiàtiques que conté el llibre del filòsof i historiador francès Guillaume Raynal, Histoire philosophique des deux Indes (‘Història filosòfica de les dues Índies’, 1770), en què ataca el clergat i la política colonial francesa.

Mentrestant, la Il·lustració s’havia escampat arreu d’Europa, des d’Alemanya fins a Espanya, des de Rússia fins a Itàlia, al llarg de les rutes de l’intercanvi cultural: acadèmies, diaris i llibres. L’organització que més va afavorir la circulació del pensament il·lustrat va ser la maçoneria, una societat secreta nascuda a Anglaterra al començament de segle i aviat escampada com una taca d’oli per tot el continent. Intel·lectuals i ministres, sobirans i artistes, poetes i científics sovint es trobaven l’un al costat de l’altre en les reunions de les lògies maçòniques, tots units per la passió compartida per la batalla contra la superstició i la intolerància.

La Il·lustració també va arrelar profundament a Itàlia, sobretot a Milà i a Nàpols, on es reunien grups de joves intel·lectuals ansiosos per fer sentir la seva denúncia contra l’anquilosament del seu temps. La Il·lustració meridional va donar un dels llibres més sòlids de la cultura italiana, la Scienza della legislazione (1780-85) de Gaetano Filangeri. Però l’obra mestra de la Il·lustració italiana és Dei delitti e delle pene, un llibre publicat pel jurista i economista milanès Cesare Beccaria, el 1764, que constituïa un cru atac al dret penal de l’època i en què demanava l’abolició de la tortura i la limitació de la pena de mort, la protecció dels drets de l’imputat, el caràcter públic del procés i la prevenció dels delictes amb accions de justícia social, convençut que la causa última de molts comportaments irregulars era la pobresa.

Pel que fa a Espanya i als Països Catalans, consolidada especialment a la segona meitat del segle XVIII —com a bona part d’Europa— i partint del focus racionalista francès, la Il·lustració va permetre la florida d’un pensament que volia combinar la vella tradició catòlica amb una reflexió crítica sobre la situació d’aquell temps. Però l’opressió cultural i l’absolutisme polític dels Borbó, arran de la seva victòria en la guerra de Successió, va fer que els Països Catalans quedessin bastant al marge dels principals corrents il·lustrats europeus, que hi van arribar només indirectament. Al Principat, els reflexos principals de la Il·lustració es van produir a Barcelona i, gràcies a la creació de la universitat, a Cervera. Tot i això, s’hi van donar algunes innovacions destacades, com la consolidació del pensament científic, camp on sobresurt l’obra del metge, professor i investigador barceloní Francesc Salvà i Campillo. En l’àmbit filosòfic, va adquirir un nou vigor la línia jansenista animada pel bisbe de Barcelona, Josep Climent, des del principi de segle. La historiografia i el pensament geogràfic es van beneficiar de l’obra del teòleg i científic valencià Joan Aparici, del final del segle anterior. Així mateix es va aprofitar l’important moviment renovador filològic, concretat en l’obra de l’erudit valencià Gregori Maians, catedràtic de la Universitat de València i bibliotecari reial, autèntic catalitzador del moviment il·lustrat. La seva amistat amb Daniel Finestres i els professors de Cervera va contribuir a mantenir els lligams culturals del País Valencià amb el Principat. El criticisme històric era representat pels abats de Bellpuig de les Avellanes (la Noguera) Jaume Caresmar, successor de Finestres, Jaume Pasqual i Josep Martí, que van contribuir al coneixement històric de l’Església catalana. A mig camí de la història i la reflexió política, cal destacar l’obra del jurista i economista Francesc Romà i Rossell. Tot aquest conjunt d’obres va contribuir a la creació d’una síntesi molt dinàmica entre tradició i modernitat, molt característica del pensament català, que tingué una notable influència durant el segle XIX. Entre les institucions destacades, la Junta de Comerç de Barcelona va fomentar les ciències aplicades vinculades al capitalisme naixent. La medicina va adquirir un relleu especial des de la fundació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760). Alguns erudits, com Joan Pau Canals, generalment autodidactes, es van destacar per la dedicació a les qüestions científiques. Però sota l’autoritat del monarca espanyol il·lustrat per excel·lència, Carles III, l’aportació il·lustrada catalana més rellevant va ser potser la d’Antoni de Capmany, especialment les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), que l’historiador francès Pierre Vilar ha destacat com la primera obra que parla explícitament d’història econòmica.

Reformes i crisi de l’Antic Règim

A la segona meitat del segle XVIII, l’acció política dels sobirans d’alguns països europeus es va fer més intensa i incisiva. Hi va haver una gran ebullició d’activitats adreçades a fomentar canvis a tots els sectors de la vida pública, i es van dur a terme moltes reformes. Aquestes responien, en primer lloc, a l’exigència de potenciar la centralització de l’estat, que havia d’esdevenir un instrument perfecte a les mans dels sobirans, això és, un instrument cada cop més semblant a una màquina ben construïda, ràpida i precisa en l’exercici de les seves funcions. Es tractava de crear una nova burocràcia, formada per funcionaris fidels i preparats, elegits després d’haver-ne valorat les capacitats, els quals haurien de fer la seva feina al servei de l’estat i respectant plenament la legislació. Per això calia organitzar la feina dels empleats segons les seves competències, assignant responsabilitats establertes d’acord amb la importància del càrrec. Dirigir al millor possible la màquina de l’estat, composta d’homes i d’organització del treball, només semblava factible si els mecanismes de poder es reunien al centre, a la capital, prop del rei i els seus ministres. Aquest va ser l’objectiu principal de les reformes que es van acomplir en aquell període.

El despotisme il·lustrat i el pensament il·lustrat

El punt de partida de les reformes van ser els grans deutes que la majoria dels països europeus havien acumulat per fer front a les despeses de la guerra, la diplomàcia i les corts. Els sobirans reformistes veien clar que havia arribat l’hora de reduir el deute, que en alguns casos havia assolit xifres preocupants, si es volia que l’estat recuperés la força de la seva autoritat. Per a tornar a omplir les arques de l’administració pública calia eliminar els privilegis, començant pels de l’Església, que posseïa grans riqueses i des de feia segles estava exempta d’impostos. La seva immunitat fiscal va convertir-se en el blanc d’un agre conflicte polític durant el qual es van adoptar mesures dràstiques —com l’expulsió dels jesuïtes—, justificades tant pel gran poder que l’Església havia acumulat durant els segles XVI i XVII com per la nova empenta amb què l’estat reivindicava la seva sobirania absoluta.

A banda dels motius de caràcter fiscal, també hi va haver raons més nobles, de caràcter moral, a l’hora d’orientar l’acció reformista, tant en el camp de la política anticlerical com en altres àmbits. En alguns països catòlics, els sobirans van adoptar mesures que reconeixien el dret d’existir de les minories religioses: els jueus, els calvinistes i els luterans. Era una gran conquesta social que cloïa una època d’enfrontaments religiosos al cor d’Europa.

Així mateix, va ser notable l’esforç per potenciar l’exèrcit, per impulsar la producció i el comerç, per canviar l’administració de la justícia, per reformar l’escola i la universitat, per millorar l’assistència als malalts i els pobres. Per a dur a la pràctica aquesta política en tots els fronts, els sobirans reformistes van establir contactes amb els intel·lectuals il·lustrats, almenys amb aquells que aplaudien les reformes i que no estalviaven elogis als reis que consideraven justos, generosos i dedicats a defensar el bé general. Molts ideals semblaven compartits, atès que els il·lustrats lluitaven perquè retrocedissin la ignorància i la superstició, i les reformes ampliaven la formació escolar i defensaven la difusió de la cultura; a més, desitjaven que la justícia fos més humana, que s’abolís la tortura i es restringís la pena de mort, mesures que precisament els monarques d’idees més obertes van adoptar, i que desapareguessin els privilegis fiscals i totes les dependències econòmiques, idees que van inspirar alguns reis.

Malgrat que els il·lustrats i el monarques absoluts compartien alguns punts de vista, les relacions de col·laboració entre polítics i intel·lectuals sovint van ser difícils i al capdavall les incomprensions van prevaler sobre les afinitats, com no podia ser d’altra manera. En efecte, els monarques reformistes avançaven només en la direcció de reforçar fos com fos el poder i la seguretat de l’estat; en canvi, els il·lustrats (o, més ben dit, alguns d’ells) preparaven amb la força de les idees una cosa nova que negava l’absolutisme, és a dir, el triomf de les llibertats i la igualtat de drets per a tothom, i fins i tot van arribar a demanar la superació de la monarquia absoluta, que s’havia d’aconseguir amb la instauració de la democràcia política. A més, mentre els intel·lectuals il·lustrats es dedicaven a teoritzar, els reis havien de governar, amb els impediments i els condicionaments que això comportava. El realisme dels governants sovint va imposar la lentitud, la cautela i els pactes, com va escriure Caterina II —la tsarina de Rússia que va obtenir l’aprovació de tants intel·lectuals— en una carta a Diderot, el número u dels il·lustrats francesos, el qual no suportava les vacil·lacions de l’emperadriu davant del poder de la noblesa russa: “Amb tots els vostres grans principis es poden fer molt bons llibres i pèssims negocis. Vosaltres només treballeu sobre el paper, mentre que jo, pobra emperadriu, treballo sobre la pell dels homes, que és molt més delicada i irritable”.

Les reformes dutes a terme

L’àrea geogràfica on es va perfilar primer un procés polític capaç d’aplicar mesures de canvi substancial va ser la governada per la monarquia dels Habsburg: Àustria, Hongria, Bohèmia, els Països Baixos i el ducat de Milà. En aquests territoris, els antics costums van ser escombrats per una autèntica empenta reformista, que va esborrar tradicions i privilegis, a fi de substituir-los per un estat eficient i més just en la seva actuació. Tot això va tenir lloc sota el regnat de Maria Teresa (1740-80) i del seu fill Josep II (1780-90). La necessitat de les reformes es va fer evident arran de la guerra de Successió austríaca, que havia comportat desordre i pobresa. Per a ressuscitar els dominis dels Habsburg era urgent obtenir diners per mitjà d’impostos, però aquests no podien exigir-se als camperols, que ja havien fet contribucions oneroses durant la guerra. Era, potser, natural i lògic recórrer a les riqueses de l’Església. Inicialment es va demanar una ajuda voluntària, però l’Església s’hi va negar. Aleshores va caldre actuar des de l’autoritat.

Els ministres austríacs van triar la Llombardia com a territori on experimentar la política anticlerical, que en pocs anys va donar grans resultats. Es van taxar les propietats del clergat i es va prohibir a l’Església llombarda l’adquisició de nous béns, ja fossin diners, terres o objectes de valor. El 1768 va començar una nova fase, que tenia el propòsit de reduir la presència de sacerdots i frares en la vida civil, segons el principi de la separació entre les funcions espirituals —més enllà dels quals l’Església no podia anar— i les de l’estat.

A partir de la fi dels anys seixanta es van adoptar mesures de gran transcendència, primer a la Llombardia i després als territoris austríacs. Es va eliminar el tribunal de la Inquisició, com també el dret d’asil, en virtut del qual els delinqüents podien escapar-se de la justícia refugiant-se en un lloc sagrat, una església o un convent, on els guàrdies no podien entrar. Sota el fill de Maria Teresa, l’emperador Josep II, la política va adquirir una orientació més radical, caracteritzada per les “mesures de tolerància” adoptades el 1781. Va representar una fita històrica, atès que finalment es va concedir la llibertat de culte als jueus i a totes les religions no catòliques professades a l’Imperi.

Al mateix temps es va aplicar un pla de reforma de l’Església, per apartar-la de la fidelitat al pontífex de Roma i acostar-la tant com fos possible a l’emperador. Es van desarticular convents i ordes religiosos jutjats inútils en matèria de fe i educació; en poc temps, es van tancar 700 convents, fet que va comportar una reducció excepcional del nombre de monjos, que de 65 000 van passar a 27 000. El 1783, l’estat austríac va adoptar mesures relatives al culte professat a les esglésies catòliques i va dictar una llei que va fer època, perquè reconeixia el matrimoni com un contracte civil i no religiós, amb la qual cosa es legitimava el matrimoni entre catòlics i no catòlics. A més, aquests darrers tenien la possibilitat del divorci.

En molts aspectes, les reformes en matèria religiosa dutes a terme a l’Imperi constitueixen l’exemple més perfecte d’una línia reformadora que també van seguir altres països catòlics, bé que les mesures no van ser tan radicals a tot arreu. A la Península Ibèrica, als estats italians i, en menor mesura, a França, l’Església va ser sotmesa a un dur atac per part de funcionaris i sobirans, que en volien limitar la immunitat i els privilegis. A l’Europa governada per dinasties borbòniques (Espanya, França, el virregnat de Nàpols i el ducat de Parma) es van adoptar, a més, les mesures d’expulsió dels jesuïtes, seguint l’exemple de Portugal, que el 1759 havia dissolt l’orde. Es retreia als jesuïtes l’organització d’un poder polític autònom dins l’estat, gràcies a la xarxa capil·lar de col·legis on es formaven els joves de les classes altes, a les extenses propietats de què eren titulars i a les posicions influents que ocupaven a les corts catòliques. Almenys tres grups diferents eren contraris a la Companyia: els jansenistes, catòlics que s’oposaven als jesuïtes perquè els consideraven massa implicats en els esdeveniments polítics i massa poc dedicats a la predicació de l’Evangeli; els il·lustrats, que els acusaven de ser insensibles a la nova cultura de l’època, i els ministres i els monarques reformistes, que volien apoderar-se dels seus béns i les seves escoles. La polèmica no va afluixar fins que el papa Climent XIV, pressionat per Espanya, va decretar la dissolució de la Companyia de Jesús el 1773.

Cadastre i llibertat de comerç

La dècada dels anys quaranta del segle XVIII va marcar una fita en l’economia europea, perquè després d’un llarg període de recessió es començà a advertir l’inici de la recuperació. Calia estimular d’alguna manera tots aquells qui, per diverses raons, podien contribuir al desenvolupament. En l’esperit de les reformes, es va intensificar l’actuació encaminada a incentivar la producció, millorar els transports i ajustar els sistemes monetaris per tal d’incrementar la riquesa nacional. Es va tornar a prestar atenció al món rural, del qual procedien com a mínim les tres quartes parts de la riquesa de l’estat. Es va sentir la necessitat de modificar els mètodes de taxació, que oprimien durament la pagesia i deixaven immunes els veritables amos de la riquesa, és a dir, l’Església i els nobles. En alguns països europeus els ministres d’economia van treballar per adequar els cadastres, la funció dels quals era registrar les propietats de terres, i utilitzar-los per a establir el percentatge dels impostos. A Espanya, el cadastre s’havia posat en marxa pels decrets de Nova Planta (1716-17). A Itàlia, sota el regnat de Maria Teresa I d’Àustria, la Llombardia també va fer de banc de proves quan, el 1760, va entrar en vigor un nou cadastre que va permetre taxar les propietats, incloses les de la noblesa i l’Església, de manera més justa.

Entre el 1763 i el 1764, però, una terrible carestia va assolar diverses zones d’Itàlia, França i Espanya, i va escampar al seu pas un llarg i dolorós deixant de morts de fam i de malalties causades per la desnutrició. Tornava a aparèixer un malson antic que despertava el pànic entre les poblacions i feia reflexionar els polítics i els intel·lectuals. Quines n’eren les causes i les solucions? Molts van acusar els sistemes de producció i de comercialització dels cereals, la primera matèria per a fer el pa. La producció es veia entorpida per massa impostos, massa prohibicions i obligacions, amb la qual cosa els qui podien augmentar la producció de blat se sentien descoratjats. En alguns països, com a la Toscana governada per Pere Leopold (1765-90), el fill segon de Maria Teresa I d’Àustria, i a França durant el breu govern del ministre Robert-Jacques Turgot, es van dur a la pràctica mesures “revolucionàries”, consistents a concedir llibertats cada cop més àmplies d’importació i exportació dels cereals. Alhora, els polítics i els propietaris rurals van encetar un intens debat sobre els problemes de l’agricultura, amb la perspectiva d’introduir novetats tècniques en l’explotació dels sòls agrícoles que ajudessin a augmentar la producció. Es va reconèixer per primer cop la necessitat de proporcionar una formació bàsica als pagesos si es volia que participessin en la renovació. Es van estudiar sistemes d’irrigació moderns, adobs i mètodes de treball innovadors, possibles en molts casos gràcies a grans inversions de capital per part de la noblesa.

El problema camperol en les reformes

Mentrestant, el camí que havien seguit els polítics reformistes desembocava en un dels punts més endarrerits de les societats de l’Antic Règim, el constituït per la propietat rural i la pagesia. Als països catòlics es va qüestionar la propietat de l’Església (que en alguns casos representava més del 30 per cent del sòl) perquè no era explotada amb mètodes moderns i intensius i, a més, es beneficiava de l’exempció fiscal. Es va posar fre a la mà morta eclesiàstica (com s’anomenaven els béns de l’Església), primer controlant els testaments que deixaven al clergat patrimonis consistents, i després taxant les riqueses clericals i dividint les terres en parcel·les assignades als camperols perquè fessin productius els camps abandonats. L’altra qüestió de gran transcendència social eren precisament els camperols. La seva situació variava molt d’un país a l’altre. A l’Europa occidental vivien en condicions de llibertat personal, que els permetia adquirir petites parcel·les de terra. El seu treball els proporcionava els mínims necessaris per a assegurar-se una subsistència entre dificultats de tota mena i per a pagar amb la resta els múltiples impostos que pesaven sobre la terra, des dels drets dels senyors feudals, satisfets en diners o en espècies, fins als delmes pagats al clergat i els impostos recaptats per l’estat. En canvi, a l’Europa oriental —prenent com a línia divisòria aproximada el curs del riu Elba—, els camperols eren subjectes a la servitud de la gleva, que els lligava en tot a l’autoritat del senyor feudal. L’emperador Josep II, entre el 1781 i el 1785, va abolir aquesta servitud a les terres de l’Imperi on encara existia (Bohèmia, Moràvia, la Silèsia austríaca i Transsilvània) i va lluitar contra aquesta veritable relíquia de l’edat mitjana conservada en la història moderna. A partir d’aleshores els camperols van poder casar-se sense l’autorització del senyor i van tenir llibertat per a residir en qualsevol lloc i fer qualsevol ofici. Poc després es van eliminar els delmes, és a dir, el percentatge que els camperols tenien obligació de pagar al clergat, i es van suprimir les corvées, és a dir, les prestacions gratuïtes de treball a les terres dels senyors.

En altres països, les reformes agràries no van arribar tan lluny, com en el cas de la Rússia de Caterina II, la qual al començament del seu regnat va plantejar la qüestió de la servitud, encara que poc després, pressionada per la noblesa, va acabar acceptant mesures que feien difícil la vida dels camperols, com el dret dels senyors a condemnar-los a treballs forçats i la impossibilitat dels camperols de presentar denúncies per maltractaments, si no volien exposar-se a la condemna d’una deportació a Sibèria.

La geografia de les reformes

Ja s’ha al·ludit al paper rellevant que va exercir la monarquia dels Habsburg pel que fa a les reformes en el despotisme il·lustrat. Altres monarquies i altres estats també van intervenir en aquest procés amb mesures polítiques més o menys coherents i duradores. Però en altres llocs no es va anar gaire més enllà de les bones intencions, com en el cas ja esmentat de la Rússia de Caterina II, un país on malgrat tot es van fer algunes reformes, ja que en l’àmbit de l’educació es va posar en pràctica un projecte nacional que preveia la creació d’escoles elementals i instituts superiors. També es van prendre mesures per impulsar la producció industrial i el comerç, en una etapa en la qual l’imperi dels tsars s’obria als intercanvis internacionals.

Les línies generals de les reformes dutes a terme a Prússia durant el regnat de Frederic II (1740-86), un rei hàbil, que va ser capaç d’envoltar-se d’intel·lectuals que li eren favorables, van ser el reforç de l’estat, l’extensió de l’educació, la reforma de la justícia, amb la restricció de la pena de mort i l’abolició de la tortura, a més de mesures de tolerància religiosa envers els jueus i les confessions cristianes no catòliques i la modernització de l’exèrcit. A l’Espanya de Carles III (1759-86) i al Portugal dominat pel primer ministre Pombal (1750-77) es va lliurar una batalla política aferrissada, que va colpir els centres de poder de l’Església i va atacar els privilegis més antics de la noblesa. De fet, el regnat de Carles III s’adscriu als postulats del despotisme il·lustrat, amb el foment del progrés cultural i dels coneixements tècnics i científics (creació de les Societats d’Amics del País i de la Junta de Comerç). El rei va limitar la influència de l’Església i el poder de la Inquisició, va assajar nous mètodes de conreu i d’explotació agrària (colonització de Sierra Morena, amb la participació de famílies catalanes) i va liberalitzar definitivament el comerç amb Amèrica (1778). Els Països Catalans, bé que no van recuperar les seves institucions tradicionals, van participar d’una certa prosperitat.

A Itàlia, la Llombardia i la Toscana, totes dues sota els Habsburg, van ser capdavanteres del moviment reformador, mentre que en altres estats, com el Piemont o el regne de Nàpols, de reformes se’n van fer ben poques. En aquesta geografia del reformisme del segle XVIII correspon un lloc a part a França i la Gran Bretanya, per raons ben diferents. A França, malgrat els intents dels ministres Turgot i Jacques Necker, va prevaler la resistència al canvi, mentre que a la Gran Bretanya els temes de la vida política giraven al voltant de la relació entre la monarquia i el parlament, el sistema electoral, els drets civils, temes que anunciaven amb una anticipació de dècades el futur polític d’Europa.

La crisi de l’Antic Règim

Malgrat el caràcter incisiu de les reformes dels sobirans europeus que van eliminar lleis antiquades, aquestes reformes no van estalviar a les monarquies de l’època problemes aguts, fins i tot dramàtics, i no van evitar que en sortissin debilitades. El cas més impressionant de revolta contra un monarca del segle XVIII es va produir Rússia entre el 1773 i el 1775, dos anys terribles per a la tsarina Caterina II, durant els quals el cabdill popular, Jameljan Pugatxov, va encapçalar la rebel·lió dels cosacs hostils a la consolidació de l’estat central. Van caldre gairebé dos anys perquè les forces de l’exèrcit regular de Rússia poguessin reduir els homes de Pugatxov, que mentrestant havien devastat l’extensa regió meridional russa situada entre el Don, el Volga i la ciutat de Kazan. Derrotat i a la fi traït pels seus companys, Pugatxov va ser condemnat a la pena capital. La participació dels camperols en la gran revolta va ser rellevant, cosa que va posar de manifest les difícils condicions de la seva existència, dificultats que també afectaven els països occidentals d’Europa.

Ja hem parlat de la carestia que va colpir la part meridional del continent europeu i que va fer paleses les debilitats d’un sistema econòmic que no garantia a tothom l’alimentació bàsica de subsistència. Vint anys més tard, el 1788, n’hi va haver prou amb una collita pèssima a França per a provocar una crisi gravíssima que es va manifestar amb un augment sobtat i vertiginós del preu del blat. Novament, van esclatar agitacions populars causades pel cost de la vida, que per a molts s’havia fet insostenible.

En altres casos, van ser les mateixes reformes que van suscitar el malcontentament i la revolta, com a Hongria, on el 1784 la noblesa va intentar resistir-se amb la força a les mesures que Josep II havia adoptat contra la servitud de la gleva. Cinc anys més tard, els camperols també s’hi van oposar amb protestes, perquè consideraven que les mesures, massa tímides, no els afavorien. A més, el món rural expressava l’oposició contundent dels catòlics tradicionals a les reformes religioses decretades per l’emperador. El 1787 es va escampar un fort sentiment d’indignació entre els habitants dels Països Baixos austríacs (aproximadament la Bèlgica actual) perquè Josep II havia retallat les autonomies i les llibertats que eren en vigor feia segles. De la protesta ben aviat es va passar a la desobediència civil (la negativa a pagar els impostos) i, immediatament després, a la revolta armada, durant la qual les províncies belgues es van proclamar independents (1789).

Les últimes dècades del segle XVIII van portar conflictes polítics particularment greus a les repúbliques de Venècia i Gènova, com també a Còrsega, que havia passat a França el 1769 i que va ser l’escenari d’una llarga lluita per la independència. Fins i tot la tranquil·la Suècia vivia fortes tensions entre la monarquia i la noblesa, mentre que a la Gran Bretanya esclataven protestes populars que reclamaven més democràcia i menys corrupció. Al tombant de segle, doncs, la inestabilitat, els perills, el desig de la novetat resultaven molt més familiars a la població que no pas l’estabilitat, la certesa i la necessitat de conservar les coses tal com eren.

Colònies i comerç al segle XVIII

Al segle XVIII, els estats europeus van recuperar l’interès pels viatges d’exploració a llocs llunyans i encara desconeguts. Sovint eren promoguts per les societats científiques, que dotaven d’objectius naturalistes, botànics o antropològics les empreses que elles mateixes preparaven. Al seu torn, els governs veien amb bons ulls aquestes expedicions, a les quals proporcionaven ajuts financers amb l’esperança de fer més conquestes territorials a les illes dels oceans Índic, Atlàntic i Pacífic. Per a França va ser exemplar el viatge emprès pel navegant Louis-Antoine de Bougainville, a qui el 1764 es va encomanar la missió d’anar a les illes Falkland (que ell va anomenar Malvines), al sud de l’oceà Atlàntic. El 1766 va començar un viatge al voltant del món per buscar el continent austral, que els europeus encara no havien identificat. A bord de La boudeuse (‘L’empipadissa’), va explorar Tahití i les illes Samoa, va descobrir les illes Salomon i va arribar a les Moluques, periple que va relatar en el llibre Voyage autor du monde (1771).

Els viatges de l’anglès James Cook van completar l’exploració de l’oceà Pacífic. Al llarg de tres expedicions va arribar a les latituds més meridionals, mai ateses abans. Va realitzar diversos viatges, durant l’estiu, al voltant del cercle antàrtic, i durant l’estació hivernal va recórrer el Pacífic de sud a nord, on va descobrir Nova Caledònia, Geòrgia del Sud, les illes Cook i Hawaii. A més, va tocar la costa oriental d’Austràlia, la qual va mesurar topogràficament i, un cop batejada com a Nova Gal·les del Sud, va reivindicar per a Anglaterra.

Gràcies als viatges de Bougainville, de Cook i d’altres exploradors francesos i anglesos, es va perfeccionar el coneixement de l’oceà Pacífic, es va comprovar la insularitat de Nova Zelanda, es va determinar l’existència d’Austràlia i se’n va conèixer el perfil costaner, com també dels cercles polars. A la fi de segle, molt poques costes i mars romanien sense explorar pels vaixells europeus. Ara podien viatjar amb més seguretat i traçar rutes més exactes, en virtut del nou sistema de mesura de la longitud mitjançant el cronòmetre de precisió. Però encara conservaven intacte el seu misteri grans extensions de terra, com l’interior de l’Àfrica, les cadenes muntanyoses de l’Àsia, les selves de l’Amèrica del Sud, els deserts d’Austràlia, el glaç dels casquets polars.

El domini europeu del comerç mundial

Els viatges d’exploració al Pacífic i cap als pols van ser la conseqüència de la formació d’un sistema colonial i d’una economia internacional, en què les potències marítimes europees eren les protagonistes. Al segle XVIII, la xarxa mundial de les colònies que posseïen Anglaterra, França, Espanya, Holanda, Portugal i Dinamarca va fomentar un comerç internacional de dimensions rellevants. Es va produir un creixement molt notable de la quantitat global dels productes que els vaixells transportaven d’Amèrica, Àsia i Àfrica a Europa, i en direcció contrària. Mesurat amb diners, el valor mateix de les mercaderies que circulaven per l’interior del sistema colonial va registrar un fort increment. Es pot dir que aleshores es va formar una economia mundial, és a dir, un gran mercat mundial de producció i d’intercanvi a través dels oceans, que era controlat per Europa. Les potències colonials del Vell Continent estaven establint la seva supremacia a les terres i els mars del món sencer.

Els historiadors han traduït a xifres aquesta expansió gegantina. El 1720 els europeus controlaven les dues terceres parts de tot el comerç internacional, per un valor de 62 milions de lliures esterlines; el 1780, aquesta xifra havia pujat a les tres quartes parts, per un valor absolut més que duplicat (137 milions d’esterlines).

Les potències marítimes, que ja no eren confinades dins els límits dels mars europeus, comerciaven amb una quantitat creixent de productes exòtics i tropicals que obtenien de les colònies i els ports comercials escampats per tot Amèrica, Àsia, Àfrica. El te, el cafè, el sucre, el tabac, el cacau, les espècies, les sedes i els teixits, les pells, els productes colorants i la fusta es rebien als ports europeus de Londres, Amsterdam, Bordeus, Cadis i Lisboa, punts d’arribada de les rutes oceàniques. D’aquí sortien en direcció a les colònies les manufactures europees, de manera que es produïa un intercanvi extremament profitós, que va beneficiar sobretot Anglaterra, les indústries tèxtils i metal·lúrgiques de la qual treballaven per als mercats extraeuropeus. Holanda, França i, sobretot, Anglaterra aconseguien més beneficis que ningú. Sovint, els governs intervenien directament en l’economia colonial, com en el cas d’Holanda i Anglaterra, països que van desencadenar guerres per protegir i afavorir els seus interessos marítims a Àsia i Amèrica. El cas de França va ser diferent. Els seus sobirans van parar poc esment a protegir les colònies de manera adequada tant en el pla militar com en el comercial. Espanya i Portugal encara es van demostrar menys actives; bé que conservaven les seves possessions colonials, no van aconseguir estar a l’altura d’Anglaterra, Holanda i França, a causa de la seva debilitat política i econòmica.

A més, les colònies eren essencials per a l’economia europea, ja que l’or i la plata amb què s’encunyaven les monedes procedien en gran part de Mèxic, el Perú i el Brasil. Així, els països europeus van poder disposar dels diners que els calien en quantitats cada vegada més grans per pagar-se les nombroses guerres i per finançar la seva economia. Els metalls que Espanya i Portugal importaven eren distribuïts per tot el continent pels financers i els banquers anglesos, holandesos, francesos i alemanys. Va sorgir un nou sistema bancari, ideat per Holanda i imitat per Anglaterra, que ja no era al servei de les monarquies assedegades de diners i sempre a punt de declarar-se en bancarrota, com havia estat el cas dels banquers genovesos del segle XVI, que finançaven la corona castellana. Ara, més aviat, el sistema recollia l’estalvi dels ciutadans i proporcionava capital als empresaris privats. Els industrials, els grans comerciants i els operadors econòmics a les colònies podien gaudir de serveis de crèdit i de transferència de diners a l’altura de les seves activitats gràcies al Banc de Canvi d’Amsterdam o el Banc d’Anglaterra, que tenien agències a les principals ciutats comercials del món.

Al segle XVIII, després que Espanya perdés definitivament la supremacia en els intercanvis transoceànics, França i la Gran Bretanya també es van enfrontar amb les armes pel control del comerç mundial. Aquest enfrontament va ser un dels motius de la guerra dels Set Anys (1754-63), el primer conflicte en el qual van entrar en joc els grans interessos econòmics. Vencedora en tots els fronts colonials, a la fi de la guerra la Gran Bretanya va aconseguir extensos territoris a Amèrica, l’Àfrica (Senegal) i l’Índia. Naixia, doncs, un nou ordre internacional basat ara en la supremacia colonial britànica.

Els anglesos a l’Índia

Durant la guerra dels Set Anys, la lluita d’interessos entre les companyies comercials francesa i anglesa a l’Índia va desembocar en una guerra que va marcar la fi de la influència francesa a la regió. A més, el 1757, la victòria a Bengala del militar i administrador colonial anglès Robert Clive, primer baró de Plassey, va proporcionar als anglesos el control militar de l’Índia nord-oriental. Un domini que fins aleshores havia estat de tipus comercial es transformava en un autèntic assentament colonial, bé que administrat per una societat privada, la Companyia de l’Índia Oriental. Des que, a la fi del segle XVII, havien fundat Calcuta, construïda segons els models arquitectònics típics de la ciutat colonial europea, els anglesos havien estès desmesuradament el seu control sobre el territori indi. Durant les tres últimes dècades del segle XVIII, un cop alliberats de l’obstacle francès i després d’una sèrie de batalles contra els prínceps locals, els territoris de la Companyia anglesa encara es van ampliar més, de manera que al començament del segle XIX formaven una franja contínua que anava des de Malabar, a la costa sud-occidental, fins a Bengala, a la costa nord-oriental, des d’on penetrava cap a l’interior seguint el curs dels grans rius de l’Himàlaia fins a Delhi. La ciutat va continuar essent la capital del que sobrevivia de l’antic imperi Mogol, que havia entrat en crisi arran de les guerres civils i les invasions dels perses. Amb tot, els anglesos hi van instal·lar un representant, que condicionava les decisions polítiques i econòmiques del govern imperial.

L’imperi xinès

Als ports i les ciutats que eren sota el domini de la Companyia de l’Índia Oriental anglesa era possible monopolitzar el puixant intercanvi de mercaderies entre l’Índia i la Xina. A més, quasi tot l’intercanvi entre Europa i la Xina, basat predominantment en la venda de laques, sedes, porcellanes, te i objectes d’artesania als mercats europeus, era a càrrec de vaixells anglesos, la qual cosa permetia als comerciants obtenir uns beneficis considerats superiors als que proporcionava el comerç amb l’Índia. El pagament de les mercaderies comprades a la Xina s’efectuava amb plata, moneda corrent al país. Per a la Xina, el comerç internacional, que es va desenvolupar a les ciutats de Canton, porta de comunicació amb Europa, i de Kachta, a Mongòlia, al nord de Ulaanbaatar, punt de contacte amb Rússia, va adquirir una dimensió formidable. L’activitat comercial va enriquir moltíssim el país perquè va posar en circulació quantitats considerables de monedes de plata, que els homes de negocis estrangers feien servir per a comprar els productes xinesos. Consegüentment, es va reforçar la dinastia al poder, que des del 1644 era la dels qing, procedents de Manxúria.

Entre el poble xinès i la dinastia qing no sempre va regnar l’harmonia. És cert que va donar al país un llarg període de pau interna i de progrés sota la guia d’hàbils emperadors, i també és cert que va molestar l’aristocràcia xinesa perquè va reservar per a homes originaris de Manxúria els càrrecs més alts al govern i l’exèrcit. En canvi, l’administració estatal va servir per a fondre els xinesos i els manxús, perquè els primers van ensenyar als segons les regles i l’actitud que havien de caracteritzar el bon funcionari. No obstant això, al llarg de tot el segle XVIII la Xina va viure tumults, en alguns casos de vastes proporcions, generalment desencadenats per minories ètniques o de religió musulmana, explotades igualment pels xinesos i pels manxús. La llarga successió de revoltes va obligar l’exèrcit a efectuar costoses operacions militars, i més considerant que les distàncies a cobrir eren de milers de quilòmetres, cosa que va debilitar les finances de l’estat.

A la fi del segle XVIII, els xinesos van detectar altres senyals greus de crisi econòmica. El seu país continuava essent un país immens, ric i poblat, però alguna cosa havia deixat de funcionar tan bé com abans. S’estava perfilant un perillós desequilibri entre la població i l’economia, en el sentit que la població creixia a un ritme accelerat, molt més de pressa que el progrés econòmic. Esperonades per aquesta difícil situació que significava la misèria per a milions de xinesos, van començar a esclatar protestes que es van transformar en insurreccions liderades per societats secretes. La rebel·lió va avançar de les regions muntanyoses a tocar de les fronteres cap a les províncies de l’antiga Xina, les més properes a la capital.

Amb tot, al començament del segle XIX, la Xina dels qing no semblava un país debilitat per la crisi, i era conscient que constituïa l’imperi més gran i poblat del món. El seu enorme territori, que controlava l’Àsia central, era envoltat per molts altres estats, que la Xina havia fet tributaris seus i que ocupaven també una gran extensió, com Corea, Indoxina, el Nepal, Birmània o Siam (la Tailàndia actual). En aquests dos últims països la Xina trobava els seus nous interlocutors comercials, els funcionaris anglesos de la Companyia de l’Índia Oriental que s’havien establert el 1786 a Penang, a la Malàisia actual, comprada al soldà local, i poc després als ports de Malaca i Java, que havien estat d’Holanda. Mentrestant, a l’extrem septentrional del continent asiàtic, la Rússia del segle XVIII estava concloent l’ocupació de Sibèria amb la incorporació de la península extrema de Kamtxatka, entre la mar de Bering i la mar d’Okhotsk, una terra remota, a l’extrem oriental de Rússia, on, malgrat la rigorositat del clima, va ser possible fundar destacaments militars i petits ports que havien de servir per a comunicar-se amb el Japó.

El comerç americà

Al llarg del segle XVIII, Amèrica va adquirir una importància estratègica en el sistema mundial dels intercanvis. En primer lloc, les colònies llatinoamericanes van reforçar el seu paper de productors dels metalls preciosos necessaris per a encunyar moneda a Europa. L’explotació de les mines d’or del Brasil portuguès va donar una resposta a la urgent necessitat que continuava tenint Europa i que la plata del Perú ja no podia satisfer. Uns moderns sistemes d’extracció del metall (amb l’ús d’explosius i bombes hidràuliques) i la utilització de mà d’obra negra i esclava procedent de l’Àfrica van garantir una productivitat elevada i uns beneficis igualment sucosos en la gestió de les mines. El Brasil es va convertir en la nova terra de colonització, on la ramaderia, que proporcionava cuir i pells destinats a l’exportació, i el conreu de la canya de sucre i del cafè van tenir cabuda en un país vastíssim.

De la zona costanera del Brasil a les illes del Carib s’havia organitzat una xarxa colonial que satisfeia la major part de les necessitats europees de sucre, cafè, cacau, arròs, cotó i altres productes exòtics, que es venien molt barats. Sobretot algunes illes del Carib, que el 1763 havien passat sota domini anglès, van ser envaïdes per les plantacions de canya de sucre, el preciós producte que enriquia propietaris rurals i comerciants, i movia molt capital i grans interessos politicoeconòmics. A les Antilles franceses, a Martinica i Haití sobretot, la producció era diversificada, perquè al costat del sucre, que continuava essent el primer producte destinat a l’exportació, havien prosperat les plantacions de cafè i d’indi, una planta de la qual s’obtenia un colorant molt emprat a les tintoreries europees. En aquesta franja costanera i insular, des del Brasil fins al Carib, la nombrosa població índia havia estat delmada l’endemà de la colonització per les malalties i les armes dels conqueridors. Per a substituir-la en les tasques agrícoles que requerien molta mà d’obra, com les grans plantacions de cafè i de sucre, els colons van recórrer a la importació d’esclaus de l’Àfrica. Es calcula que al segle XVIII més de sis milions de negres van patir la inhumana condició d’esclaus, en ser “robats” de les seves tribus a l’Àfrica per ser deportats a les plantacions americanes. D’aquests, només en va sobreviure un milió i mig. Els africans es van vendre principalment a les Antilles, que en van absorbir aproximadament la meitat, seguides del Brasil (30%) i les colònies espanyoles (10%). Al segle XVIII eren una minoria els esclaus venuts a les colònies angleses de l’Amèrica del Nord. Font de conspicus beneficis per als comerciants, els capitans dels vaixells i els latifundistes, el tràfic d’esclaus negres va alimentar un flux continu d’immigració forçada que ja a la fi del segle XVIII havia modificat la fesomia racial d’algunes regions americanes. Per exemple, la població de color havia esdevingut majoritària tant al Brasil com a les Antilles.

La colonització de l’Amèrica del Nord al segle XVIII va ser molt diferent. En aquest cas, els qui van anar a establir-se a les terres americanes no van ser ni conqueridors al servei de la corona ni senyors feudals ansiosos de veure confirmat el seu prestigi a ultramar. La massa d’immigrants formada per colons anglesos, holandesos, alemanys, irlandesos i escocesos que havien deixat el seu país d’origen per conflictes de caràcter polític o religiós o, més simplement, per provar sort al Nou Món va donar vida a un sistema original. A les tretze colònies sorgides al llarg de les costes atlàntiques de l’Amèrica del Nord, llevat de Florida i el Canadà, la sobirania exercida per la monarquia anglesa deixava un ampli marge d’autogovern als colons.

La Revolució Americana

Després de la guerra dels Set Anys, l’extraordinari desenvolupament econòmic i demogràfic de les colònies angleses de l’Amèrica del Nord, que ja s’havia consolidat a les dècades anteriors, no s’havia aturat. Gràcies al flux migratori continu procedent d’Europa, la població havia passat de 250 000 habitants al començament del segle a més de 2 milions el 1770. La producció i els intercanvis comercials s’havien intensificat igualment, amb una especialització que caracteritzava les diferents àrees geogràfiques. Al sud, als estats de Virgínia, Maryland, Carolina del Sud i del Nord, Geòrgia, predominaven els latifundis agrícoles reservats al conreu d’arròs, tabac i cotó. Al centre, als estats de Nova York, New Jersey, Delaware, Pennsilvània, les àrees cerealícoles de l’interior es comunicaven amb els ports de Nova York, Filadèlfia i Baltimore, punts de partida dels vaixells cap a Europa; al nord, a Massachusetts, Connecticut, Rhode Island, New Hampshire, el cor de la primera colonització anglesa, floria una economia mixta, agrícola i manufacturera, que tenia el seu centre propulsor al port de Boston. En aquest ambient de bonança econòmica, va ser decretada la recaptació de nous impostos i la prohibició de certes exportacions industrials, fets que van conduir a la multiplicació de societats patriòtiques i a la difusió dels sentiments de consciència nacional i l’afany d’independència del poder europeu.

L’esclat del conflicte

Amb la Declaració d’Independència, el 4 de juliol de 1776, les tretze colònies nord-americanes van proclamar el seu desig secessionista de la Gran Bretanya. Els nacionalistes van defensar amb les armes l’impuls independentista en una guerra que es feia pràcticament inevitable, acabada el 3 de setembre de 1783 amb el tractat de Versalles.

ECSA

Les diferències entre les 13 colònies i la Gran Bretanya van sorgir els anys setanta, arran dels reiterats intents duts a terme pel govern de Londres d’interferir en la vida interna dels estats, tradicionalment acostumats a gaudir d’una àmplia autonomia. Així, l’anomenada “línia de la proclamació” del 1763, que fixava el límit de l’expansió a les muntanyes Allegheny, a la zona central dels Apalatxes, i reservava per als indis els territoris situats més enllà d’aquesta línia, va ser vista com una ofensa per part dels colons. Per aquells mateixos anys, la voluntat de Londres de monopolitzar l’economia de les colònies va topar amb els interessos americans. En efecte, les colònies havien organitzat un comerç propi amb el Carib i alguns països europeus que prescindia dels comerciants, els vaixells i els ports anglesos. Anglaterra va fer altres intents en el pla fiscal per tal de subordinar l’economia d’ultramar als seus interessos. La pressió fiscal va desencadenar la rebel·lió.

Decidida al congrés de Filadèlfia, on el 1774 es van reunir els representants de les 13 colònies, la guerra contra Anglaterra es va concretar en els primers enfrontaments l’any següent, arran de la creació d’un exèrcit nacional. El 4 de juliol de 1776 es va aprovar amb solemnitat la Declaració d’Independència, redactada per Thomas Jefferson, que declarava els 13 estats lliures i independents de Londres. Era un acte que marcava realment el naixement dels Estats Units d’Amèrica. La guerra no es va poder evitar i l’exèrcit independentista, sota les ordres del general George Washington, després de sis anys de lluita, amb alternatives variables, va aconseguir fer capitular les tropes britàniques a Yorktown (1781), fet que decidí de facto la independència del país. Pel que fa a Washington, va ser delegat de Virgínia a la convenció de Filadèlfia (1787), va intervenir decisivament en l’aprovació de la constitució i va ser elegit primer president de la Unió.

De la independència a la constitució dels Estats Units d’Amèrica

Abans que els fets conduïssin a una solució definitiva van haver de passar anys difícils de guerra. La intervenció de França i Espanya en el conflicte, al costat dels nord-americans revoltats, va facilitar la victòria final, seguida de les negociacions de pau (tractat de Versalles del 3 de setembre de 1783). En reconèixer la independència dels estats nord-americans i la seva sobirania en els seus territoris, Anglaterra demostrava la voluntat de resoldre de pressa qualsevol conflicte amb les seves excolònies per tal de reprendre els beneficiosos intercanvis comercials, indispensables per a alguns productes. Només cal pensar, per exemple, que la major part dels vaixells anglesos es construïen a les drassanes nord-americanes. A més, el tractat de Versalles establia com a fronteres dels Estats Units els Grans Llacs al nord i el Mississipí a l’oest. França i Espanya van obtenir ben poca cosa: la primera, l’illa de Tobago a les Antilles i el Senegal a l’Àfrica; la segona, l’illa de Menorca a la Mediterrània, i a Amèrica va recuperar Florida. Es tractava, doncs, d’una recuperació limitada i parcial respecte de les pèrdues patides vint anys enrere.

Des del punt de vista polític, els Estats Units van néixer sota l’estímul de les idees democràtiques, que van obtenir un ampli consens. Els valors de la llibertat, la igualtat dels ciutadans davant la llei, els principis de la sobirania popular i de la separació dels poders que constituïen el patrimoni de la Il·lustració europea es van plasmar en la Constitució (1787) dels Estats Units. Va prevaler un model associatiu del tot original, que concedia una àmplia autonomia a cada estat, però alhora assegurava un govern central molt fort en la direcció de la política exterior, les despeses de guerra i les finances. Els òrgans suprems del poder eren els següents: el Congrés, format per una Cambra dels Representants (elegida per sufragi universal masculí i amb un sistema proporcional respecte del nombre d’habitants) i per un Senat (format per dos senadors de cada estat), al qual corresponia el poder legislatiu; el president, elegit cada quatre anys, el qual nomenava el seu govern i a qui es confiava el poder executiu, i el Tribunal Suprem, encarregat del control judicial i polític. Era la primera constitució escrita i aprovada per una assemblea de representants del poble, que transformava en lleis els valors de la llibertat, i que feia del poble la font de la sobirania. N’hi ha prou amb aquestes breus consideracions per a remarcar la distància abismal que s’havia creat entre la jove democràcia nord-americana i les velles monarquies absolutes d’Europa, relíquies d’un passat que ja agonitzava.

Els primers anys d’independència

Des del començament, la vida de la Unió es va caracteritzar per una animada dialèctica política i social. Les dues primeres presidències (de George Washington i John Adams) van ser l’expressió de les forces favorables al reforç del govern central i de les elits burgeses de la indústria i del comerç. En contra d’aquestes, i com a oposició al partit federalista que les representava i que tenia en el secretari del tresor, Alexander Hamilton, un exponent destacat, es va crear el partit republicà, que reunia les diverses forces de l’oposició, i sobretot els petits agricultors de l’oest i del sud. Aquest partit va dur el seu líder, Thomas Jefferson, a la presidència el 1801. Dos anys més tard, el 1803, la jove república va incorporar la Louisiana occidental, una regió immensa que s’estenia des del riu Mississipí fins a les Muntanyes Rocalloses. D’aquesta manera va començar una onada d’immigracions i assentaments agrícoles a les terres de l’oest. Mentrestant s’anava afirmant la política aïllacionista respecte d’Europa, que el 1823 es va oficialitzar amb la coneguda “doctrina Monroe”, sintetitzada (impròpiament) amb la frase: “Amèrica, per als americans”.

La primera fase de la Revolució Industrial

En parlar del segle XVIII es pot veure que és un segle molt proper, no sols cronològicament, al món contemporani. En molts aspectes presenta un rostre que ens resulta familiar i ens deixa entreveure idees i realitats molt semblants a les del nostre temps. Abans hem parlat de la Il·lustració, les idees generals de la qual són bàsicament les mateixes que encara animen el debat polític i cultural a les acaballes del segle XX: llibertat, democràcia, cultura laica, sobirania del poble, tolerància, igualtat... són alguns dels molts conceptes sobre els quals es va discutir amb passió al segle XVIII il·lustrat, i sobre els quals encara avui es reflexiona, perquè la seva actualitat no s’ha exhaurit. Fins i tot si s’analitza el segle XVIII des del punt de vista econòmic i demogràfic es descobreixen analogies i semblances amb la realitat contemporània: en primer lloc s’observa el fet que la població europea comença a créixer a un ritme intens que no s’aturarà als dos segles següents. Al segle XVIII l’economia viu canvis radicals que permeten portar la producció a nivells mai assolits en el passat. A les zones rurals s’experimenten sistemes de conreu innovadors, mentre a la indústria es produeix la transformació gegantina coneguda amb el terme de Revolució Industrial, que modificarà radicalment la vida dels homes.

La població europea

Una de les transformacions més evidents que va patir la societat europea al segle XVIII va ser la conseqüència de l’augment general, regular i consistent de la població, que va superar els cicles alterns del règim demogràfic anterior. Entre el 1700 i el 1800, la població va passar de 118 a 193 milions d’habitants. El salt no va ser igual a tot arreu. A Anglaterra, Prússia, Rússia i Àustria es va registrar el creixement més rellevant, mentre que a França i Itàlia les xifres es van disparar amb menys espectacularitat. A Itàlia la població va passar de 13 a 18 milions d’habitants (més del 34% d’increment). A l’àmbit català, el creixement demogràfic també va ser reflex i alhora impuls del creixement general. Al Principat, des de l’acabament de la guerra de Successió fins a l’inici de les guerres del final del segle, la població va passar de poc més de 400 000 habitants a gairebé 900 000, cosa que representa un creixement de més del 120%. Al País Valencià, la tendència encara va ser més marcada, ja que la població pràcticament es va triplicar. Ara bé, una observació més atenta de les dades ens indica que aquest creixement va ser força irregular, perquè es va despoblar la muntanya en benefici de les planes i, sobretot, de la zona litoral.

En termes generals, es pot dir que el nord i l’est del continent, és a dir, l’Europa de les grans planes, va créixer més que les regions del centre i occidentals, on hi havia les manufactures i els mercats. Així, doncs, és cert que el desenvolupament va afectar les àrees agrícoles, d’economia dèbil, en molts casos encara subjectes a relacions socials feudals, més que no pas les regions més avançades, on predominava la cultura urbana.

Europa va omplir els buits produïts per les caresties, les epidèmies i les guerres del segle XVII, i alhora va iniciar un llarg cicle de creixement, que ha durat fins els nostres dies. Són diversos els factors que n’expliquen les causes. És cert que la disminució i, després, la desaparició de les grans epidèmies de pesta (les darreres es van declarar a Marsella el 1720 i a Messina el 1743) van ser una gran contribució a la recuperació demogràfica. Així mateix, va ser important la millora global de les condicions generals de vida i de treball, com també el progrés, si bé lent, de la higiene individual i col·lectiva. Però cal no oblidar que la medicina no va fer avenços significatius en el guariment de les malalties fins almenys el 1796, l’any en què Edward Jenner va comprovar l’eficàcia de la vacunació antivariolosa. Allò que va influir en major mesura va ser la relació equilibrada entre la població i els recursos, en el sentit que l’agricultura es va demostrar capaç de satisfer la demanda creixent de productes alimentaris d’una població cada cop més nombrosa.

En el decurs del segle, les ciutats europees van absorbir un percentatge creixent del total de la població, de manera que el teixit urbà es va estendre arreu, tant allà on existia des de sempre una densa xarxa urbana (el centre i el nord d’Itàlia, Flandes, Alemanya i França de la vora del Rin, o el sud d’Anglaterra) com a l’Europa dominada per la vida rural. El creixement de la població de Varsòvia, Sant Petersburg, Viena i Berlín demostren aquesta nova vitalitat urbana. El desenvolupament també va interessar els ports de l’Atlàntic relacionats amb els mercats extraeuropeus: Nantes i Bordeus a França, Bristol i Liverpool a Anglaterra, Amsterdam a Holanda. A Londres, completament reconstruïda després de l’incendi del 1666, la població va rebre un impuls extraordinari, fins al punt d’assolir un milió d’habitants. La seguien a distància París, amb 600 000 habitants, Nàpols amb 400 000, Lisboa amb 350 000, Moscou amb 300 000 i Viena amb 200 000. En poc temps, en els anys centrals del segle, Barcelona va passar de poc més de 30 000 habitants a 94 000; a partir del 1753, saturat ja el territori interior urbà, va caldre construir la Barceloneta, una ampliació que havia estat projectada força anys abans.

Les zones rurals

Al segle XVIII, la societat de l’Antic Règim encara es basava en el predomini de l’agricultura. Això vol dir que bona part dels europeus vivien de les feines del camp i que la font principal de la riquesa dels pobles era l’agricultura. A les zones rurals pervivien inalterats antics costums que sovint eren autèntics signes de supervivència del feudalisme: delmes, corvées, justícia senyorial i tributs sobre tots els productes dificultaven la vida dels camperols, fins i tot la d’aquells que s’havien alliberat de la servitud de la gleva. El món rural a l’Europa anterior al 1789 sembla immòbil si es veu des de fora, però si s’analitza de prop s’hi veuen molts factors de canvi que el dinamitzaven i trencaven les tradicions més arcaiques. A Anglaterra, a Holanda i a les regions de la plana del Po, les coses estaven canviant.

A Anglaterra, la societat agrària es va transformar radicalment, arran de la política de les enclosures (‘closos’, en què la propietat agrària col·lectiva és substituïda per la individual), que el parlament ja havia endegat al segle XVI. Aquesta política consistia a tancar les parcel·les de terra oberta, en les quals no existia la propietat privada i que les comunitats destinaven al pasturatge i a la recollida de llenya i fruits del bosc. Un cop tancades amb estaques, murs o palissades, les terres s’assignaven als particulars, que participaven en una subhasta. La finalitat d’aquesta política era estendre la propietat mitjana, amb el convenciment que el camperol propietari estaria més disposat a augmentar la producció agrícola i que, per tant, es mostraria partidari de la introducció d’innovacions i canvis. A la fi del segle XVIII, solament el 13 per cent del sòl anglès quedava sense tancar. Un altre factor de progrés estava relacionat amb les tècniques de conreu. En diverses zones rurals del continent es va adoptar una rotació ràpida dels conreus amb la supressió o la reducció del guaret (sistema de conreu en què es deixava reposar la terra en anys alterns), substituït per la sembra rotatòria de trèvol, plantes medicinals o llegums, que són plantes que tenen la virtut d’enriquir el sòl amb sals minerals. Alhora, van augmentar els caps de bestiar, criats en granges modernes, on arribava regularment el subministrament de farratge per a vaques, ovelles i cavalls. Els bovins proporcionaven adobs per als camps, llet, formatges i carn destinada al mercat. D’aquesta manera es completava la relació entre l’agricultura i la ramaderia.

La nova agricultura, portadora de progrés, era present allà on s’havien construït sistemes d’irrigació capil·lar i de canalització de les aigües. De fet, durant el segle XVIII, tant al Regne de València com al Principat de Catalunya, es pot dir que es va produir una petita “revolució agrícola”. A Catalunya es van posar en funcionament terres abandonades des del segle XV, es van dur a terme noves rompudes i es van començar a dessecar llacunes i deltes. L’àrea tradicionalment dedicada al cultiu del blat va tendir a minvar i al seu lloc es va estendre el conreu de la vinya, l’olivera, els fruits secs, la morera, el cànem i altres productes d’especialització. La incorporació d’eines modernes, de nous adobs, la rotació de cultius o l’estabulació del bestiar van permetre un increment notable del rendiment agropecuari.

A la plana del Po, per exemple, com en altres indrets amb terrenys parcialment dessecats, les granges amb els seus camps de regadiu, les terres de conreu intensiu, la combinació de l’agricultura i la ramaderia, representaven la concepció d’una empresa moderna, comparable a les que funcionaven de feia temps a Holanda i Anglaterra. Les relacions de treball eren de tipus capitalista, ja que la direcció de la granja es confiava a un empresari, que podia ser el propietari o un arrendatari. Aquest hi feia fortes inversions per augmentar la producció i utilitzava com a mà d’obra camperols assalariats o treballadors temporers. La producció es destinava al mercat.

El naixement de la indústria a Anglaterra

Al país més desenvolupat d’Europa, Anglaterra, entre el 1780 i el 1800, es van crear les condicions per a la Revolució Industrial, la transformació més radical de la vida humana que la història havia conegut mai fins aleshores (vegeu “Breu història de la indústria”). Va permetre a l’home assolir el domini de fonts d’energia incommensurables, explotades a baix cost, la transformació ràpida de quantitats ingents de primeres matèries, i la producció d’un nombre i una varietat gairebé infinita d’objectes. Per aquests motius, la Revolució Industrial marca un abans i un després en la història. El període anterior va ser el temps de les fonts d’energia elementals, de rendiment baix, com eren el vent, el treball dels animals i el carbó utilitzat modestament. Va ser un temps en què les poques primeres matèries s’utilitzaven al mínim perquè els sistemes d’extracció i elaboració dels metalls eren arcaics, i en què les manufactures produïen un nombre limitat d’objectes cars, que per això havien de ser conservats i reutilitzats. Amb l’adveniment de la indústria tot va canviar. Primer el carbó i després, al segle XIX, l’electricitat, els gasos, el petroli i, al segle XX, l’àtom, proporcionaren fonts d’energia que podien semblar inexhauribles. El món es va veure envaït per objectes (fets de metalls clàssics o desconeguts, aliatges i matèries sintètiques) que alimentaven una societat basada en el consum de les masses. Aquest canvi excepcional es va originar precisament amb la Revolució Industrial.

El terme indica, doncs, el pas de l’antic sistema de producció, basat en el taller artesà, a la fàbrica, la nova unitat de producció. La fàbrica és el lloc físic on es troben les dues forces motrius de la industrialització: l’obrer i la màquina. El primer, a diferència de l’artesà, fa una feina repetitiva dins un sistema complex d’elaboració en el qual participen molts altres obrers com ell. Però, de tot el procés de fabricació, només li correspon una sola funció, sempre igual i separada de la resta de les operacions que es fan a la fàbrica, i cobra un sou independent dels resultats econòmics de l’empresa. Els obrers ja no tenen relació amb el camp, que en la majoria dels casos han abandonat definitivament per establir-se a la ciutat. La despoblació rural i la irrupció urbana de corrents immigratoris amb escassos recursos provocarà més endavant seriosos trastorns socials.

La màquina justifica l’existència de la fàbrica. En efecte, la invenció de màquines que en poc temps podien fabricar una gran quantitat de productes i que, per tant, podien reduir la intervenció de l’home, va fer lògic pensar que era més convenient reunir en un sol edifici les màquines i els obrers dedicats a una producció determinada.

Les conseqüències socials

La Revolució Industrial va modificar radicalment la vida dels treballadors perquè a la gran fàbrica no hi havia res que s’assemblés al taller artesà o a la casa del camperol. Hi regnava una rígida disciplina sobirana, dictada pel moviment inexorable de la màquina, a la qual l’obrer se subordinava. Semblant a una caserna, la fàbrica era dirigida per una esquadra de caps i de vigilants que havien d’imposar una dura disciplina. Qui s’equivocava rebia càstigs molt severs, com multes en diners o l’acomiadament. Els horaris duríssims preveien una jornada laboral d’entre 12 i 16 hores, sense vacances i amb un sol dia de descans, el diumenge. Milers d’adolescents i de nens van treballar a la indústria tèxtil o van ser obligats a empènyer els carros de carbó pels estrets passadissos de les mines, en canvi d’una paga misèrrima. Un cop sortien de la fàbrica, els obrers de les ciutats trobaven unes condicions de vida igualment desesperants. Solien viure en cases malsanes, sense instal·lacions higièniques, i en habitatges superpoblats. L’alimentació era deficient perquè, al seu torn, els sous eren per sota del nivell de subsistència. Cap mena d’assistència no els protegia en la vellesa ni en la malaltia.

Les primeres protestes per part dels treballadors anglesos es coneixen amb el nom de ludisme, de Ned Ludd, un teixidor que el 1779 va destruir un teler mecànic, símbol diabòlic de les màquines, considerades responsables de la desocupació i dels sous baixos. Els ludistes, organitzats en societats secretes que formaven una mena de guerrilla que destruïa les màquines de les fàbriques, van ser reprimits amb la introducció de la pena de mort per la destrucció de les màquines i la prohibició de tota organització de tipus sindical. Mort el ludisme, els obrers es van associar en lligues d’ajuda mútua per defensar la seva dignitat humana, i van començar a practicar la vaga com a instrument de força per fer-se escoltar.

Fora d’Anglaterra, al llarg del segle XVIII, el fenomen de la Revolució Industrial va tenir dimensions reduïdes. A França (on aquesta denominació s’utilitzava per a designar els canvis introduïts per la industrialització), Suïssa, Bèlgica i al nord d’Itàlia van aparèixer alguns nuclis de fàbriques, petits indicis d’un despertar que no es va produir fins a mitjan segle XIX. A Espanya, Catalunya va ser pràcticament l’únic lloc on es va consolidar una petita indústria tèxtil moderna. Es tracta del que coneixem com la indústria d’indianes, la qual, al començament de la segona meitat del segle, disposava d’unes vint-i-cinc fàbriques amb poc més d’un miler de telers en funcionament. L’auge d’aquesta indústria va ser a partir dels anys setanta, però va resultar seriosament afectada per les crisis bèl·liques del final del segle.

La Revolució Francesa

L’avanç de la Revolució Francesa en els diferents territoris del país. L’últim decenni del segle XVIII va trasbalsar França amb una agitació política, econòmica i social que va marcar la història europea i mundial.

ECSA

Els deu anys de la història de França que van del 1789 al 1799, durant els quals es va produir un daltabaix polític, econòmic i social tan profund que va deixar una petjada inesborrable en la futura marxa de la història europea, constitueixen els temps de la Revolució Francesa. En què es va manifestar una agitació tan radical? En primer lloc, en el fet que en aquella dècada va desaparèixer per sempre tot el que encara quedava del feudalisme. En segon lloc, va ser abolida la monarquia de dret diví, que va ser substituïda primer pel sistema polític de la monarquia constitucional i després del republicanisme. En tercer lloc, es va limitar el poder de la noblesa i el clergat, fins aleshores les classes dominants, a les quals es van arrabassar els privilegis seculars, i la burgesia va trobar obertes les portes de l’ascens social. També, durant la Revolució, van irrompre en el panorama polític les classes més pobres i desheretades, que ara protestaven contra l’encariment de la vida i adés agitaven idees radicals de to comunista. En aquella dècada, el curs dels esdeveniments va desembocar en un moviment impetuós que va destronar l’Antic Règim per a construir entre nombroses contradiccions una societat en la qual les persones es poguessin sentir lliures i protegides pels drets democràtics.

Per què una revolució?

Des de fa dos segles, la Revolució Francesa suscita discussions apassionades entre els historiadors, la qual cosa confirma fins a quin punt encara és viva i arrelada en el patrimoni cultural de l’Europa moderna. Especialment algunes preguntes han interessat els estudiosos, que a partir de les respostes han mesurat les distàncies profundes que separen unes opinions de les altres. Hi ha qui s’ha preguntat si la Revolució Francesa va ser suscitada per la pobresa dels camperols i dels treballadors urbans, posats a prova durament per una greu crisi econòmica, o bé si va ser la culminació d’una fase de desenvolupament de la qual la burgesia va sortir reforçada. La resposta més convincent parteix de la base de considerar el segle XVIII com un període de prosperitat global però marcat clarament per breus cicles de crisi, un dels quals va començar a França el 1778. La fase negativa es va veure accentuada per les males collites del 1788-89, que van causar forts augments del preu del pa; així, es va crear una situació exasperada que va predisposar les classes més dèbils a la rebel·lió. D’aquí prové la importància dels factors econòmics i socials considerats com estímuls de la Revolució.

També hi ha una altra possible explicació, que es refereix a les característiques de la societat francesa de l’Antic Règim. Els historiadors estan convençuts que la França del segle XVIII manifestava senyals de desequilibri. D’una banda era un gran país, dotat de riquesa humana, més pròsper que altres països europeus, governat per una monarquia absoluta que disposava de molts mecanismes per a l’exercici del poder; però de l’altra, a les zones rurals, l’agricultura era endarrerida i impermeable als canvis. Els camperols, per bé que en bona mesura eren propietaris de petites parcel·les, vivien oprimits per una quantitat exorbitada d’impostos que calia pagar al clergat, al senyor del poble i als recaptadors del rei. I, finalment, l’estat absolut, veritable joia dels sobirans francesos que des de Lluís XIV l’havien defensat i perfeccionat a poc a poc, manifestava greus símptomes de debilitat. El sistema fiscal, no solament injust sinó també insuficient per a nodrir les arques públiques, semblava difícilment reformable. El rei Lluís XVI, personatge d’escàs valor polític, al tron des del 1774, no aconseguia fer viable cap pla d’intervenció perquè es veia obstaculitzat per l’aristocràcia, els parlaments i els tribunals. De tota manera, el problema més greu derivava dels deutes enormes que l’estat havia acumulat i que només podia pagar contraient més deutes.

En tots els àmbits de la societat, les acusacions al rei, la cort, l’absolutisme i l’endarreriment polític havien convençut molts francesos, en part gràcies a la cultura de la Il·lustració, que havia estat favorable a les reformes o havia assumit una posició radical de denúncia de l’Antic Règim. Si bé era una classe social dividida en nombroses categories, la burgesia va manifestar més confiança que la noblesa i el clergat en les idees de llibertat, igualtat, felicitat pública, govern representatiu i constitució que el 1789 es van imposar en la batalla política. Aquestes idees van inspirar l’acció dels revolucionaris francesos cap a l’assoliment d’objectius de gran valor històric. Al costat de la burgesia, els artesans, els botiguers, els treballadors assalariats van sortir al carrer per reivindicar els drets més elementals de treball, dignitat humana i sou.

La fase de la revolució liberal

Després d’alguns intents fracassats de reforma fiscal i d’imposició de nous impostos, Lluís XIV es va doblegar davant les exigències de la noblesa i va decidir convocar els Estats Generals (l’assemblea dels tres “estats” o ordres en què es dividia la població francesa: clergat, noblesa i Tercer Estat, que no es reunia des del 1614) perquè en aquella seu es trobés una solució als problemes financers. Els Estats Generals es van convocar solemnement el 5 de maig de 1789, a Versalles. Aquell mateix vespre, els 578 representants del Tercer Estat es van reunir pel seu compte, sense els delegats del clergat i la noblesa. Van seguir dos mesos de discussions, centrades sobretot en el problema de com s’havien de fer les votacions (per ordre, o donant a cada estat un sol vot col·lectiu, sistema que òbviament hauria afavorit l’aliança dels dos estats privilegiats en detriment del Tercer Estat; o bé mitjançant vots individuals, per a cada representant, sistema que hauria afavorit el Tercer Estat, més nombrós, i que era rebutjat pel rei i la noblesa). Davant una actitud del rei cada vegada més tendent a imposar per la força les seves decisions, el 9 de juliol els membres del Tercer Estat (al qual s’havien afegit els membres més oberts a les reformes de la noblesa i el clergat) es van proclamar Assemblea Nacional Constituent, amb l’objectiu de preparar una constitució que recollís les aspiracions de llibertat i de renovació del país. Aquesta va ser una revolució política, sense vessament de sang.

El segon moment revolucionari va esclatar aquell memorable estiu del 1789. El va conduir el poble de París, armat i organitzat en seccions revolucionàries, que el 14 de juliol va assaltar la Bastilla, fortalesa i presó, símbol odiat dels abusos de l’Antic Règim. Amb aquesta acció, el poble parisenc es va posar de part de l’Assemblea Constituent i contra el rei i els aristòcrates que tramaven la contrarevolució.

Però, en aquell juliol del 1789, encara es va produir una altra revolució. En van ser els protagonistes els pagesos de bona part de França, que es van armar amb pics i bastons per ocupar i destruir els castells i cremar els arxius on els senyors custodiaven els contractes i els drets senyorials en virtut dels quals els oprimien des de feia segles amb impostos i treball. La revolta es va escampar com un pànic general incontenible, fins al punt que els nobles pertanyents a l’Assemblea Nacional de París també van votar per l’abolició dels privilegis feudals (nit del 4 d’agost de 1789). Poc després (26 d’agost) va ser aprovada la Declaració delsDrets de l’Home i del Ciutadà, que establia els drets de llibertat política, religiosa, de pensament, el dret a la propietat privada, les garanties jurídiques iguals per a tothom. Era l’acta de naixement de les constitucions modernes, típiques dels règims parlamentaris i democràtics, i, alhora, l’acta de defunció de l’Antic Règim del privilegi i l’autoritat absoluta. Finalment, davant les noves amenaces reaccionàries, que prenien cos en l’acusació adreçada al rei i a alguns nobles de preparar un cop d’estat que restablís l’absolutisme, la gent va tornar a sortir al carrer entre el 5 i el 6 d’octubre, amb una marxa fins a Versalles, on la multitud va obligar la família reial a tornar a París.

Per a completar el quadre dels esdeveniments del 1789, cal esmentar les lleis en matèria de béns de l’Església. Per eixugar el deute de l’estat, la Revolució va decidir posar les propietats eclesiàstiques a disposició del país. Declarats patrimoni nacional, els béns de l’Església es van posar a la venda (2 de novembre de 1789). Pocs mesos més tard, es va decretar la suspensió de tots els ordes religiosos i al juliol del 1790 es va aprovar la Constitució Civil del Clergat, que posava els sacerdots i els bisbes al servei de França, els alliberava de la fidelitat al pontífex i de fet els convertia en funcionaris públics. Aquestes mesures van dividir l’opinió pública en dos bàndols, l’un favorable al clergat “constitucional” (és a dir, el que havia acceptat la Constitució Civil) i l’altre favorable a la fidelitat envers el papa i la tradició i al clergat “refractari” (el que havia rebutjat el jurament previst per la Constitució Civil). De tota manera, fins al juliol del 1791 la Revolució va tenir un curs relativament pacífic, amb un balanç de pocs morts i escasses venjances i explosions d’odi popular. França semblava encaminada cap a un futur en el qual els principis liberals havien de triomfar amb la instauració d’una monarquia constitucional i parlamentària.

L’enfrontament intern i l’atac des de l’exterior

Però la situació es va precipitar entre el juny del 1791 i el setembre del 1792. Allò que va torbar la pau social va ser la notícia que, la nit del 20 al 21 de juny de 1791, Lluís XVI havia estat capturat mentre intentava creuar la frontera amb Bèlgica per unir-se a les forces contrarevolucionàries que s’estaven organitzant a l’estranger. Era un senyal d’alarma per a la revolució, ara amenaçada des de dins per l’acte de desconfiança escandalosa del monarca, prova palesa de l’existència de complots i projectes hostils al nou règim polític. A l’agost del 1792, la tensió va créixer per l’arribada de la declaració de guerra a França firmada per l’Imperi, Rússia i Prússia, que s’havien mogut a instàncies dels aristòcrates francesos emigrats a l’estranger i per la voluntat de restaurar la monarquia absoluta que evitaria el “contagi” revolucionari. La revolució es va sentir assetjada, i per contrarestar aquestes amenaces es van adoptar mesures extraordinàries, com l’ordre que el rei i la seva família fossin processats per alta traïció, la proclamació de la república, la convocatòria d’una nova assemblea —la Convenció Nacional— amb la missió de redactar una nova constitució amb un esperit més democràtic que l’anterior, i el decret del reclutament massiu per contenir les forces de la coalició contrarevolucionària en territori francès. La victòria que va aconseguir a Valmy, a la Xampanya, el 20 de setembre de 1792 un exèrcit revolucionari popular, poc preparat, contra les disciplinades tropes del rei de Prússia va salvar la revolució. El 21 de gener de 1793, el rei va ser guillotinat.

En passar per aquestes dures proves, la revolució va viure anys d’aspres enfrontaments marcats per la violència. En el seu si, entre els mateixos revolucionaris de la primera època les posicions es van radicalitzar. Eliminada la facció més moderada, que reunia els nobles liberals i la burgesia rica, el conflicte polític va enfrontar grups contraposats. Els jacobins, defensors d’ideals democràtics i partidaris d’un rígid estat centralitzat i capaç de mobilitzar tots els recursos nacionals contra els enemics interns i externs, es van enfrontar, d’una banda, als girondins (anomenats així pel nom del departament de la Gironda, la capital del qual és Bordeus), que volien un estat federal i defensaven una línia més moderada, i de l’altra, als revolucionaris més radicals —els sans-culottes, terme que prové de l’adopció del pantaló llarg de ratlles en lloc de la calça curta o culotte, que es considerava un símbol de l’Antic Règim—, que reclamaven mesures extremes de justícia social. La lluita pel poder va portar a una situació que va esdevenir dramàtica per la carestia i el cost de la vida, que van ofegar reiteradament la França revolucionària.

Un altre perill greu va derivar de la insurrecció popular liderada pels nobles que es va propagar a la Vandée, una regió al llarg del curs baix del Loira. El seu origen va ser la intolerància dels camperols, que tenien forts sentiments catòlics i monàrquics i que a més eren hostils a l’allistament obligatori que el govern revolucionari havia votat. La Bretanya també es va alçar contra el govern de París. Els aixecaments camperols en diferents regions de França a partir de la tardor del 1792, els tumults pel pa amb saqueigs i morts a París a la primavera del 1793, i després la revolta de la Vandée, que va desencadenar una dramàtica guerra civil, van fer palès el problema de restablir l’ordre sense haver de renunciar a les conquestes polítiques de la revolució. A més, l’exèrcit austríac havia creuat les fronteres del nord, mentre a l’est els prussians travessaven el Rin, i dos ports importants, Marsella i Toló, caiguts sota el control contrarevolucionari, eren cedits a Anglaterra. En aquest clima es va instituir a París el Comitè de Salut Pública, que havia de ser un òrgan suprem de control administratiu i judicial.

Mentrestant, al juny del 1793 es va redactar la nova Constitució, anomenada de l’any I, perquè la reforma del calendari republicà va establir que els anys es comptarien a partir del 22 de setembre de 1792, data de la proclamació de la república. L’entrada en vigor de la nova carta constitucional, caracteritzada per un esperit molt democràtic (per exemple, preveia el sufragi universal masculí i mesures de l’estat per a afavorir una igualtat no solament de drets, sinó també econòmica), es va suspendre mentre s’esperava l’estabilització de la situació política. Poc després, amb el nomenament del jacobí Maximilien de Robespierre al capdavant del Comitè de Salut Pública, la revolució va viure un canvi radical i va marcar un període anomenat època del Terror. Es va adoptar una política autoritària en els àmbits polític i econòmic amb la finalitat de restablir l’ordre, alimentar les masses i salvar la revolució. Es va pagar un preu molt alt, basat en la supressió de les llibertats i la repressió duríssima dels adversaris polítics, amb moltes condemnes a la guillotina. Es calcula que van ser condemnats a mort uns 50 000 opositors de diferents filiacions polítiques, dels aristòcrates als girondins. Un dels qui van pujar al patíbul va ser Georges Jacques Danton, que havia estat un dels pares de la revolució. L’abolició de l’esclavitud a les colònies franceses i la introducció de l’escola primària obligatòria es poden incloure entre les mesures positives del Terror, de la mateixa manera que va ser decisiu per a la defensa de França l’esforç militar dut a terme. El 26 de juny de 1794, l’exèrcit francès va derrotar els austríacs a Fleurus, primer pas d’un canvi d’actitud, atès que la guerra havia deixat de ser defensiva per a esdevenir ofensiva.

La Revolució Francesa i la “república catalana independent”

Als Països Catalans, la Revolució Francesa hi va tenir una forta repercussió. A les comarques septentrionals, incloses dins l’estat francès des de la pau dels Pirineus, la revolució va posar fi a l’Antic Règim, amb l’abolició de la complexa organització administrativa, judicial i militar, i la subjecció al nou estat fortament centralitzat a París. Diversos rossellonesos participaren en l’Assemblea i, més tard, en la Convenció. Però la proximitat de la frontera amb l’estat espanyol va determinar que el Rosselló fos una zona de pas per a un gran nombre d’emigrants nobles i eclesiàstics que cercaven refugi al Principat, una bona part dels quals es va establir a Barcelona, on van ser mirats amb recel. D’altra banda, els polítics rossellonesos van començar a fer propaganda de la revolució al Principat, mentre, des de París, el membre del Comitè de Salut Pública Georges Couthon va arribar a propugnar la creació d’una república catalana independent i revolucionària, i va enviar a Perpinyà agents per encoratjar el moviment revolucionari al Principat. Aquesta acció, però, va resultar inútil, ja que, tot i que els Rebomboris del Pa (1789) semblen indicar una situació social favorable a la revolta, de fet l’antipatia tradicional a França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població van provocar un moviment contrari, de forta hostilitat al nou règim francès, especialment quan es van saber les execucions en massa de nobles i del mateix rei. Així es pot explicar l’entusiasme popular per la guerra contra els francesos (Guerra Gran) declarada, després de moltes vacil·lacions, pel govern de Carles IV (1793). Les autoritats castellanes, mancades de recursos, van estimular l’entusiasme antirevolucionari dels catalans i van tolerar la creació de juntes i la reaparició del sometent. Després dels èxits inicials, les derrotes sofertes el 1794 van augmentar la suspicàcia dels catalans envers els emigrants francesos, fet que algun cop tingué una expressió violenta. Mentrestant, a Madrid, el mallorquí Joan Picornell va organitzar una conspiració republicana, que va fer incrementar la repressió i la censura de tot el que es pogués relacionar amb les idees revolucionàries. Aquesta manera de veure el món per part dels catalans permet explicar la forta resistència a Napoleó en la guerra del Francès i la lentitud de la penetració de les idees liberals als Països Catalans després de les victòries absolutistes.

La fi de la revolució

Les notícies positives del front feien possible una política menys autoritària. Al voltant de Robespierre s’havia anat creant progressivament un buit. Molts adversaris polítics, afavorits pel malcontentament popular pel cost de la vida, es van aliar per fer-lo caure. A la sessió del 9 de termidor de l’any II (27 de juliol de 1794), la Convenció decretà l’arrest de Robespierre i dels seus col·laboradors, que van ser guillotinats l’endemà. Acabava la fase jacobina de la revolució. A la nova època que es va encetar, la direcció política de França va prendre un altre rumb, basada en la intervenció menor de l’estat, la llibertat econòmica, l’inexistent control dels preus i la protecció rígida de la propietat privada, valors que van quedar recollits en la nova Constitució, anomenada de l’any III (1795). El gir moderat va ocasionar l’abolició del sufragi universal, abans en vigor, i la introducció del criteri censatari, que concedia el dret de vot solament als ciutadans benestants. Per a l’exercici del poder legislatiu es van instituir dues assemblees, el Consell dels Cinc-cents i el Senat, mentre que el poder executiu es confiava a un Directori format per cinc membres, nomenats a l’octubre del 1795, i constituït per una república dirigida per la burgesia de negocis moderada. Aquest règim va durar quatre anys, en el curs dels quals els fenòmens de corrupció freqüent i algun intent de cop d’estat el van posar en crisi diverses vegades.

Durant els anys del govern del Directori, les armades franceses van portar l’ofensiva fora del territori nacional i van aconseguir grans èxits. En efecte, el 1795 van ocupar Bèlgica (annexada a França), Holanda (constituïda en República Batava, nom que al maig havien adoptat les Províncies Unides dels Països Baixos en constituir-se en una república segons el model francès) i Renània; després van entrar a Itàlia, on van conquerir la Llombardia i el Vèneto (1797), i poc després van arribar a Roma i Nàpols, on es van fundar per poc temps les repúbliques Romana i Napolitana. Aquests èxits van reforçar molt els generals que els havien aconseguit, començant pel més audaç i popular, Napoleó Bonaparte, comandant del cos de les campanyes d’Itàlia, que va arribar a l’extrem de signar, el 1797, la pau de Campoformio amb Àustria, seguint davant el Directori la política dels fets consumats.

Napoleó, França i la guerra

Quan el general d’origen cors Napoleó Bonaparte va aconseguir el poder el 18 de brumari (9 de novembre de 1799) arraconant el Directori amb un cop d’estat, dues valentes expedicions militars, a Itàlia el 1796-97 i a Egipte el 1798-99, ja havien donat a conèixer les seves qualitats militars excepcionals.

Napoleó va buscar en l’exèrcit el consens i el suport per governar França i els molts territoris conquerits en les dues fases en què es va articular el seu règim, aquella en què va ostentar el títol de cònsol (1799-1804) i aquella en què va regnar, havent cenyit la corona d’emperador (1804-14). Sota Napoleó, l’exèrcit francès es va convertir en una poderosa màquina de guerra, greixada per homes que combatien amb un esperit revolucionari i amb una organització exemplar. De fet, es tractava del primer exèrcit nacional de massa aparegut en la història.

L’estat napoleònic i el domini militar a Europa

La guerra del Francès va ser l’enfrontament contra les tropes napoleòniques durant la seva irrupció als Països Catalans. Napoleó pretenia que l’estat espanyol li fos un aliat dòcil, però la lluita antifrancesa va ser gairebé general i va aglutinar, a més, sectors socials molt diversos.

ECSA

Després del cop d’estat del 1799, Napoleó es va presentar com l’home capaç de fer que França recuperés l’estabilitat i l’ordre, i alhora ressuscitar els projectes d’expansió francesa a Europa. Durant el Consolat va perfeccionar les reformes polítiques i institucionals ja proposades els anys roents de la revolució, i va consolidar així l’estat republicà. Van destacar algunes mesures pel seu significat de progrés civil, com el reconeixement oficial de la llibertat religiosa, l’abolició dels delmes eclesiàstics i el desenvolupament de l’escola pública. Es va reforçar l’estat burocràtic i centralista que s’havia perfilat abans de Napoleó. El territori de França es va dividir en departaments, al capdavant dels quals es van situar els prefectes, funcionaris estatals amb amplis poders d’intervenció en la vida local i directament dependents del Ministeri de l’Interior. El codi civil, promulgat el 1804 (conegut com el Codi Napoleó), va constituir la contribució més duradora de la història institucional de França. Aquest codi va establir la igualtat jurídica, la propietat privada, la protecció dels drets individuals i la certesa de les garanties judicials. Però ben aviat van aflorar els aspectes autoritaris de la política de Napoleó. N’és un exemple evident l’intent de fer callar la premsa amb una llei que només autoritzava l’aparició d’un sol diari, oficial, a cada departament. I també l’aparell policíac imposat pel general, veritable instrument de repressió de l’oposició.

Després de ser nomenat emperador vitalici i fer-se coronar a París al desembre del 1804 pel pontífex Pius VII, la política de Napoleó va ser marcada per la guerra, tant de defensa de les potències europees aliades entre elles, com d’atac en tots els fronts possibles. En aconseguir victòries clamoroses a Austerlitz (1805), Jena i Auerstedt (1806), Eylau i Friedland (1807), l’exèrcit francès va infligir dures derrotes a Àustria, Prússia i Rússia, però no pas a Anglaterra, protegida per la seva superioritat naval, confirmada en la batalla de Trafalgar (1805).

La penetració de les tropes napoleòniques als Països Catalans —dita en termes generals la guerra del Francès o la guerra contra Napoleó (1808-14)— es va produir com a conseqüència del tractat de Fontainebleau (1807), que establia l’entrada de cossos de l’exèrcit francès per atacar Portugal. Al febrer del 1808, el general Philippe Duhesme va irrompre a Barcelona i va ocupar la Ciutadella i la fortalesa de Montjuïc. A la resta de Catalunya, es van establir places fortes franceses a Roses, Figueres, Girona i Hostalric amb l’ànim d’assegurar les comunicacions.

Dos esdeveniments importants van configurar un fort sentiment antinapoleònic en molts indrets de la Península. D’una banda, la insurrecció que va tenir lloc a Aranjuez, a prop de Madrid, la nit del 17 al 18 de març de 1808 (motí d’Aranjuez) i, de l’altra, les abdicacions de Baiona. Després de l’ocupació de Portugal, l’exèrcit conduït pel mariscal Joachim Murat es va dirigir a Madrid, i la cort es va haver de traslladar a Aranjuez, on el poderós ministre Manuel de Godoy va convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés a Andalusia camí d’Amèrica. Els nobles partidaris de l’infant Ferran van aprofitar aquesta situació per a apartar Godoy del poder i aconseguir que el rei abdiqués (19 de març) en el seu fill, Ferran VII. Però Napoleó, que pretenia que Espanya li fos un aliat dòcil, va convocar pare i fill a Baiona, i va aconseguir que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte, germà de l’emperador, que va ser proclamat Josep I, rei d’Espanya, per l’anomenada Constitució de Baiona.

Amb aquests fets Napoleó va tensar les rendes a Espanya. I va suscitar vives mostres d’oposició arreu. La lluita antifrancesa va aglutinar sectors socials molt diversos. L’alçament de Madrid (2 de maig de 1808) es va propagar ràpidament per totes les zones ocupades. Les dues derrotes de les columnes franceses al coll del Bruc, a l’extrem occidental del massís de Montserrat (combats del Bruc), i el fracàs del setge de la ciutat de Girona van obligar Duhesme a tancar-se a Barcelona i esperar reforços. Les ensopegades franceses inicials arreu de la Península van donar ales a la rebel·lió. Però l’arribada del Setè Exèrcit napoleònic, comandat pel general Gouvion Saint-Cyr, va establir el domini francès els anys següents. Un decret signat per Napoleó (26 de gener de 1812) declarava l’annexió a França del Principat de Catalunya, que va ser dividit en departaments, segons el model francès. Aquell mes també queia València.

Les campanyes militars i la política annexionista de Napoleó van ocasionar un canvi radical del mapa polític d’Europa. El 1812, en l’apogeu de la potència imperial, el domini francès s’estenia amb annexions o amb la creació d’estats satèl·lit a Holanda, Bèlgica, Alemanya, Itàlia (llevat de Sicília i Sardenya), Dalmàcia i Espanya. En aquests països, Napoleó va fer seure al tron els seus parents. Al regne d’Itàlia, va nomenar virrei el seu fillastre Eugeni de Beauharnais; i al regne de Nàpols, Holanda i Westfàlia, els seus germans Josep, Lluís i Jeroni, respectivament. El 1801 va oferir la corona de Nàpols al seu cunyat, el mariscal Joachim Murat. El 1809 es va interrompre el poder temporal de l’Església, amb l’exili del papa i l’annexió dels Estats Pontificis a França.

La caiguda de l’imperi napoleònic

L’Europa napoleònica en la seva màxima extensió. L’ambició expansionista de Napoleó va sofrir, però, un important revés en la campanya de Rússia.

ECSA

El 1812, almenys mig Europa era sota el control de Napoleó. Les victòries no amagaven les primeres dificultats greus, creades a partir de la situació d’Espanya, on es va organitzar contra l’ocupació militar francesa una guerrilla de desgast que rebia ajuda de la Gran Bretanya, l’estat que representava el principal antagonista de Napoleó, gràcies a la potència de la seva flota. Però en certa mesura Napoleó també va ser víctima de la seva pròpia ambició de grandesa. Quan el 1812 va concebre i dur a la pràctica un pla gegantí d’invasió de Rússia, per al qual va mobilitzar un exèrcit de 700 000 homes, l’emperador s’ho va jugar tot a una sola carta. La campanya de Rússia, després d’un èxit inicial que va permetre als francesos arribar a Moscou, va acabar amb una gran derrota, una hecatombe de més de mig milió de soldats morts de fred i gana durant la ruïnosa retirada, que va ser imposada sobretot per les terribles condicions ambientals de l’hivern rus i per les dificultats logístiques i de subministrament. Era el moment tan esperat pels seus enemics per a l’atac definitiu. La derrota francesa a Vitòria al juny del 1813 va obligar Josep I a abandonar la Península Ibèrica. A Leipzig, a l’octubre del mateix any, l’exèrcit no va poder contenir l’avançada de les tropes aliades d’Àustria, Rússia, Prússia i la Gran Bretanya. Al desembre d’aquell mateix any, Napoleó restituïa la corona d’Espanya a Ferran VII (tractat de Valençay). Els russos i els prussians van ocupar París al març del 1814. L’estrepitosa caiguda de Napoleó a Europa va precipitar també la fi de la guerra del Francès (maig del 1814). Napoleó es va exiliar a l’illa d’Elba, i a França es va restaurar la monarquia en la persona de Lluís XVIII, germà del rei guillotinat pels revolucionaris vint-i-un anys enrere.

Però no va ser l’última paraula de Napoleó, ja que pel febrer del 1815 va fugir d’Elba, va tornar a França i va convocar l’exèrcit que encara li era fidel per fer-li passar la prova definitiva. A Waterloo, una petita ciutat del Brabant, prop de Brussel·les, un Napoleó derrotat (18 de juny de 1815) va assistir al punt final de la seva història. Va morir exiliat, el 1821, a Santa Helena, una remota illa anglesa davant les costes africanes. Es cloïa així un cicle de grans sotragades polítiques que havien obert un solc abismal entre l’Antic Règim i la història futura.