Fabià Estapé i Rodríguez

(Portbou, Alt Empordà, 14 de setembre de 1923 — Lleó, 31 de gener de 2012)

Fabià Estapé i Rodríguez

© Fototeca.cat

Economista polític.

Llicenciat en dret a Barcelona (1946) i doctor per Madrid (1953) amb La reforma tributaria de 1845 (1972), fou molt rellevant la seva tasca acadèmica, des de la qual introduí i difongué el pensament de l’escola històrica i institucionalista (John Kenneth Galbraith) i de Joseph Alois Schumpeter, de qui prologà Capitalisme, socialisme i democràcia (1966). 

Fou catedràtic d’economia política (1956-60) i de política econòmica (1960-62) a Saragossa, on exercí una gran influència. Posteriorment, a la Universitat de Barcelona, fou degà de la facultat d’econòmiques (1962-65), que contribuí a impulsar, vicerector (1969) i rector (1970 i 1974-76). Hi fou mestre de bona part d’economistes i polítics de gran projecció els primers anys de la democràcia, entre els quals cal citar Narcís SerraPasqual Maragall, Joan Hortalà, Ernest Lluch, Josep Piqué o Anna Birulés. El 1990 en fou nomenat catedràtic emèrit. Prosseguí la seva activitat docent com a professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra del 1994 al 2002.

Col·laborà, en qualitat d’economista, al pla de desenvolupament impulsat pels sectors més aperturistes del franquisme vinculats a l'Opus Dei. Comissari adjunt del pla (gener-juny del 1972) sota Laureà López-Rodó, posteriorment fou membre del Consejo Superior de Hacienda Pública (1974). Durant la Transició milità un temps al PSUC i a Comissions Obreres. Tingué també càrrecs com a conseller d’empreses públiques: ENHER (1956-93, de la qual l’any 1997 fou nomenat vicepresident), Telefónica (1971-76) i Renfe (1982-86). Del 1959 al 1961 formà part de la junta directiva del FC Barcelona.

Col·laborà assíduament als mitjans de comunicació, amb articles a la premsa i en tertúlies i debats a la ràdio i la televisió, on sobresortí per les seves qualitats de conversador amè, documentat i amb un personal sentit de l’humor.

Fou membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas (1989) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1993).

Els seus principals treballs han estat recollits a Ensayos sobre historia del pensamiento económico (1971) i a Ensayos sobre economía española (1972). Edità (1971) Teoría general de la urbanización, d’Ildefons Cerdà, sobre el qual publicà així mateix Vida y obra de Ildefonso Cerdá (2001). És autor també, entre altres obres, de La quiebra de Barcelona Traction (1959),  Las inversiones en enseñanza y el desarrollo económico (1963), Ensayos sobre historia del pensamiento económico (1971), Conversaciones con Fabián Estapé (1989), Introducción al pensamiento económico: una perspectiva española (1990), Lliçons d’economia domèstica (1996) i l’autobiografia De tots colors (premi Gaziel 1999). Posteriorment publicà Agoreros y demagogos (2002), El joc de viure. Records d’un economista (2004) i Deu grans catalans (2006).

Fou guardonat amb la Gran Creu de l'orde del mèrit civil (1963), la Creu d'Alfons X el Savi (1971), la Creu de Sant Jordi (1990) i el premi Jaume I (1995). Fou també nomenat oficial de la Legió d’Honor pel president Georges Pompidou i membre de la International Joseph A. Schumpeter Association.