Iniciativa per Catalunya-Verds

ICV (sigla)

Presentació de la campanya d’ICV a les eleccions de la Generalitat de Catalunya 2012

© Iniciativa per Catalunya

Partit polític català fundat el 1998, d’esquerres i ecologista.

Aglutina diverses tendències a l’esquerra del PSC. Té l’origen en la federació de partits fundada el febrer del 1987, amb el nom d’Iniciativa per Catalunya (IC), pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i el Partit dels Comunistes de Catalunya, que el 1988 abandonà la formació. El 1998, les noves aliances amb grups ecologistes comportaren un canvi en la denominació oficial, que passà a ser l’actual.

Rafael Ribó i Massó en fou president del 1987 al 2000, any que el substituí Joan Saura i Laporta, confirmat en el càrrec el 2004 i el 2008. El 2007 fou creat el càrrec de primer secretari general del partit, que ocupà Jordi Guillot fins el novembre del 2008, que fou elegit Joan Herrera i Torres en l’Assemblea Nacional, la qual també confirmà Saura en el càrrec. L’any 2013, el partit reestructurà els òrgans de direcció: Joan Herrera i Dolors Camats foren elegits coordinadors, i Josep Vendrell passà a ocupar la secretaria general.

Federada amb Izquierda Unida, les creixents divergències amb la direcció d’aquesta formació motivaren la ruptura entre ambdues formacions el 1997. El sector fidel a les directrius d’Izquierda Unida s’escindí d’IC amb el nom d’Esquerra Unida i Alternativa, amb la qual, no obstant això, pactaria una coalició electoral el 2002 que s’ha mantingut ininterrompudament.

Des de la seva creació, aquest partit ha estat sempre present en les institucions de Catalunya i de l’Estat espanyol: en les eleccions del 1988, el 1992, el 1995 i el 1999 obtingué, respectivament, 9, 7, 11 i 5 escons al Parlament de Catalunya, bé que en aquesta darrera convocatòria dos dels diputats (corresponents a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona) formaven part d’una candidatura conjunta amb el PSC. L’any 2003 aconseguí 9 diputats, i al mes següent passà a formar part del govern tripartit d’esquerres català amb dues conselleries. En les eleccions per a la legislatura següent (novembre del 2006) aconseguí 12 diputats i, després de la reedició de la coalició de govern, obtingué novament dues conselleries. Retornà a l’oposició després de les eleccions del novembre del 2010, amb 10 diputats, i en les eleccions del 25 de novembre del 2012 n’aconseguí 13.

Fora de Catalunya, es presentà a les eleccions a les Corts espanyoles conjuntament amb Izquierda Unida —llevat de les eleccions de l’any 2000—, formació amb la qual obtingué 3 (1989 i 1993), 2 (1996 i 2004), 1 (2008) i 3 (2011) diputats. Al Senat forma part de l’Entesa Catalana de Progrés, dins de la qual ha obtingut 2 (2004) i 1 (2008) escons.

Al Parlament Europeu, on concorre a les eleccions amb Izquierda Unida i altres formacions, mantingué un diputat el 1987, el 1989, el 1994 i el 2000, i el 2006 ingressà com a membre de ple dret del Partit Verd Europeu. En 2004-14 hi mantingué com a eurodiputat Raül Romeva i Rueda, el qual, després de les eleccions d’aquest any, fou substituït per Ernest Urtasun.

ICV donà suport al moviment sobiranista de Catalunya conegut genèricament com “el procés”, iniciat amb la manifestació massiva de l’11 de setembre de 2012, IC-V votant favorablement a la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya del 22 de gener de 2013, i presentant al febrer al Congrés dels Diputats una proposta favorable al dret a decidir (que fou derrotada). En el desè congrés del partit celebrat a l’abril, fou aprovada una resolució favorable al dret dels catalans a optar a la constitució d’un Estat propi o bé a mantenir-se dins de l’Estat espanyol. Tot i que s’adherí al Pacte Nacional pel Dret a Decidir (juny del 2013) i donà suport a la celebració de la consulta del 9 de novembre de 2015, ICV declinà formar part de la llista unitària partidària de proclamar la independència de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre, candidatura acordada al juliol del 2015 per entitats sobiranistes, ERC i CDC i encapçalada per Raül Romeva (el qual havia abandonat ICV per discrepàncies amb la direcció sobre la independència de Catalunya). El juliol del 2015, ICV acordà amb Podemos la candidatura conjunta Catalunya Sí que es Pot per a concórrer a les eleccions esmentades, en les quals obtingué 4 dels 9 diputats de la coalició. Repetí la fórmula en les eleccions al Congrés dels Diputats en les eleccions del 20 de març. Integrada posteriorment en la coalició Catalunya en Comú Podem, ICV ha obtingut representació en les eleccions al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, i a les municipals s’ha integrat en formacions afins. En el Consell Nacional celebrat el març del 2016, David Cid i Marta Ribas substituïren Herrera i Camats com a coordinadors generals i Ernest Urtasun fou elegit portaveu de la formació.

El creixent declivi en el nombre de representants fruit dels resultats electorals i també en la integració en coalicions a partir sobretot del 2014 provocà un fort endeutament que portà el partit a presentar concurs de creditors, confirmat pel jutge el juliol del 2019.